comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos por Etiqueta: virus hemorragics

Comentaris virus-lents (152): Ebola, una història interminable?

1 comentario Publicado por en enero 28, 2016

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix un període de 42 dies sense noves infeccions per declarar la fi de la transmissió d’Ebola en una zona o país. Un període de 6 setmanes correspon a dos períodes de 21 dies, que està establert per conveni com el període màxim perquè es manifesti Ebola en una persona infectada. No tots pensen igual però… https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/.

Aquest període és seguit per tres mesos d’ intensa vigilància epidemiològica i del sistema de salut, per confirmar la decisió pressa.

Durant el 2015 la situació amb Ebola s’ha anat pacificant. Libèria va ser el primer dels tres països afectats que va ser declarat lliure de virus el mes de Maig però des de aleshores ha patit esclats (flare up), o “re-emergències” varies vegades; al Juliol, i al Novembre. Amb cada esclat el comptador es torna a posar a zero; han de tornar a transcórrer 42 dies per parlar novament de zona “neta”.

A Libèria la van seguir Sierra Lleona el 7 de Novembre i Guinea el 29 de desembre.

El 12 de gener, quan tots tres països portaven 42 dies sense casos, la OMS declarà que l’oest africà estava lliure d’Ebola.

Ebola outbreaks days free 2016 January

Ara però, a Sierra Lleona s’han donat un esclat i una rèplica. Concretament, una estudiant de 22 anys que al trobar-se malalta va torna al seu poble d’origen, Magburaka (nord del país), on va morir, el 12 de gener. En els darrers dies tingué contacte amb desenes de persones i en el rentat i cura del seu cadàver intervingueren cinc persones. Tanmateix s’han arribat a traçar fins a 109 persones (28 d’ells contactes d’alt risc) que estaran sotmeses a vigilància i a les que, molt probablement se’ls administrarà la vacuna VSV-EBOV, produïda per Merck, en lo que s’anomena tècnicament a “ring vaccination”, o vacunar a tothom en contacte proper per tancar el virus dins aquest cercle i evitar un segona expansió. Aquesta vacunació ha de fer-se el més ràpidament possible per evitar que el virus rebassi l’anell.

Però, ejem, la rèplica l’ha donat una tia de Marie Jalloh, l’estudiant de Lunsar (Port Loko), que morí d’Ebola el 12 de gener. Ha donat positiu a dos proves de detecció i ha estat posada en quarantena, encara que no ha desenvolupat simptomatologia clínica, en un centre a Freetown. No està clar encara si va tenir cura de la noia quan estava malalta o formava part del grup de dones que executaren en rentat ritual del cadàver abans del seu enterrament. Això demostra com tot i el perill, o per assumir que el perill havia desaparegut, les mesures sanitàries perden en front les tradicions culturals arrelades.

El tema és més greu; sembla que l’estudiant anà a un hospital al districte Tonkolili quan es trobà malament però allà no la reconegueren com a un cas d’Ebola i l’enviaren a casa, la qual cosa posa en qüestió com de preparats estan els hospitals per manegar-se amb la infecció i els seus símptomes clínics havent passat tot just el brot. I el que és definitivament més greu, no es coneix com es va infectar l’estudiant. Ruta d’infecció: desconeguda.

Probablement doncs veurem més esclats en aquests països (fins ara ja portem 10 esclats repartits pels tres països).

Aquests esclats reflecteixen cadenes ocultes d’infecció. Recordem que Ebola, com s’ha demostrat abastament té la capacitat de restar infecciós en segons quins fluids corporal (semen, per més detalls veure https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/) però també líquid ocular per períodes de mesos, potser superior a un any. Encara que, sense informació fidedigne de camp, podríem suposar que les cadenes d’infecció haurien de ser tant més probables com major sigui el nombre d’afectats, i particularment quan més gran sigui el nombre de supervivents. Si aquesta hipòtesi és certa Sierra Lleona amb més de 10.000 supervivents i Libèria amb quasi 6.000 supervivents tenen mala peça al teler. Si uns pocs supervivents reactiven la infecció o son capaços de transmetre-la tornarem a tenir cadenes visibles d’infecció i si aquestes no són aturades a temps tornarem a tenir rebrots de malaltia.

Ebola outbreak map 2016 January

Cal recordar, a més, que els casos comptabilitzats no són, ni de lluny, els casos reals; tothom té clar que hi ha molts casos no diagnosticats, gent que ha patit la malaltia i que s’ha guarit i que poden, en alguns casos, transmetre-la de nou, i que estan fora de tota vigilància i assistència mèdiques.

Recordem que els sistemes sanitaris dels països afectats estan ara potser entrenats per reconèixer la malaltia i aïllar els infectats (l’incident a l’hospital de Tonkollili no ho indicaria però), però que molts i bons metges, metgesses i d’altre personal sanitari han mort com a conseqüència directa de l’epidèmia (veure entrada 140, https://comentarisviruslents.org/2015/11/12/comentaris-virus-lents-140-llicons-apreses-de-lebola-fins-el-proper-setembre/). Recordem que ara disposem de mesures terapèutiques, la vacuna que s’està administrant des de fa uns mesos a Àfrica als contactes dels infectats, que està demostrant la seva efectivitat, però que no es una vacuna que s’estigui administrant de forma universal i “preventiva”. Per més detall veure https://en.wikipedia.org/wiki/VSV-EBOV o l’entrada https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/.

Si el sistema sanitari, tanmateix, no reconeix a nous infectats quan arriben als hospitals o la cadena infecciosa es dona en zona aïllada o és ocultada pels propis afectats (recordem que l’Ebola es veu com una infecció estigmatitzadora) podem tenir Ebola per molts mesos, un Ebola de baixa intensitat però Ebola al cap i a la fi.

Caldrà estar vigilant molt mesos, vèncer desil·lusions i defalliment i mantenir la pressió. No necessitem més esforços puntuals si no una pressió continuada per aconseguir una prevenció rigorosa (més educació sanitària als potencials afectats), una intensa vigilància sanitària i epidemiològica i una ràpida i efectiva capacitat de resposta i aïllament. Demanem massa a aquests països, potser.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, Malalties transmissió sexual (MTS), salut pública, vacunació, virologia ambiental, virologia social, virus hemorràgics , , , , , ,

Comentaris virus-lents (142): Donde dije digo, digo Dengue…i van dues.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 28, 2015

Com vam comentar a l’entrada anterior el dengue és una malaltia molt estesa amb fortes conseqüències socials i sanitàries per a tots els països tropicals i subtropicals i potser aviat, pels països de zones més temperades.

El dengue és una malaltia amb una simptomatologia inicialment de tipus gripal que afecta a les persones independentment de la seva edat (nadons, nens petits, adults), però rares vegades resulta mortal.

Una persona és infectada per picada d’una femella infectada del gènere Aedes. En un 80% dels casos no hi haurà simptomatologia aparent o bé cursarà com una febre sense complicacions. Entre la picada i l’aparició dels primers símptomes, en el cas que es presentin, transcorren entre 4 i 10 dies. Per tant, tot turista que torni de zona endèmica i que comenci a mostrar símptomes passades dues setmanes de la seva tornada difícilment ho serà per culpa del dengue. S’ha de sospitar que una persona pateix dengue quan una febre elevada (40°C), que apareix sobtadament, s’acompanya de dos dels símptomes següents: mal de cap molt intens, dolor darrere dels globus oculars, dolors musculars i articulars, nàusees, vòmits, engrandiment de ganglis limfàtics o erupcions cutànies lleus, granellada (el salpullido castellà), semblant al del xarampió, que es dona en el 50-80% d’aquells que mostren símptomes oberts. Aquests símptomes duren entre 2 i 7 dies, i és el que s’anomena la fase febril, i la majoria dels infectats es recuperen espontàniament.

denguefeversymptoms

 

En una petita proporció de casos (el 1% dels infectats) el dengue pot esdevenir dengue greu; és una complicació potencialment mortal perquè cursa amb extravasació de plasma, acumulació de líquids, dificultat respiratòria, hemorràgies greus o falla orgànica. Els signes que adverteixen d’aquesta complicació es presenten entre 3 i 7 dies després dels primers símptomes, és a dir, quan habitualment d’infecció estaria remetent en els casos no greus, i s’acompanyen d’un descens de la temperatura corporal (menys de 38°C) i són els següents: dolor abdominal intens, vòmits persistents, respiració accelerada, hemorràgies de les genives i presència de sang en el vòmit, cansament. Les següents 24 a 48 hores de l’etapa crítica poden ser letals; cal brindar atenció mèdica per evitar altres complicacions i disminuir el risc de mort. Aquesta fase critica és més probable per aquells que s’infecten per segon cop amb un virus dengue de serotip diferent i epidemiològicament semblen més propensos els infants i adolescents. Els que es recuperen d’aquesta fase crítica ho fan reabsorbint els fluids cap el torrent circulatori, en un període de 2-3 dies, amb una millora de rapidesa sorprenent. Ocasionalment aquesta recuperació de fluids pot portar a edemes cerebrals que porten a pèrdues de consciència i convulsions. La fatiga i el cansament es perllongaran per setmanes després de la recuperació.

DengueVirusInvasion

Crèdits de la imatge: http://nicolemwong.com/design/

Com  progressa el virus dengue al nostre cos? El virus entra al cos a través de la pell, dins la saliva del mosquit. Un cop dins s’adhereix i entra dins d’alguns leucocits (glòbuls blancs), concretament les cèl·lules de Langerhans, i es reprodueix dins aquestes cèl·lules dendrítiques mentre aquestes es desplacen dins del cos (recordem que els leucocits són una mena de patrulla de reconeixement i per tant són mòbils). Aquests leucocits infectats, però, produeixen una sèrie de proteïnes d’avís, com interferons i altres citoquines, i aquesta activitat és la responsable dels símptomes no específics com la febre, el mal de cap, el dolor articular i muscular. Els components vírics dins d’aquestes cèl·lules un cop produïts i acoblats en forma de partícula vírica surten per exocitosis (una mena de gemació, arrastrant components cel·lulars). Els virus així alliberats poden entrar en altres leucocits, com monòcits o macròfags. Mentre tant, els interferons i les citoquines activen una resposta innata però també una respost adquirida que suposa la producció d’anticossos contra el virus i l’activació d’uns leucòcits particulars, les cèl·lules T que directament ataquen a les cèl·lules infectades un cop reconegudes. Els anticossos es lligaran fermament a les proteïnes virals de la membrana externa del virus i funcionaran com a llums de guia, senyals moleculars per afavorir la fagocitosi del virus per leucòcits i la seva destrucció. Si la infecció no és aturada, la propagació vírica s’incrementa i arriba a altres òrgans (com el fetge i el moll dels ossos). A aquestes alçades es pot produir una extravasació de líquids del torrent circulatori cap els teixits adjacents, com a conseqüència de malfuncionament de les cèl·lules endotelials (que recobreixen capil·lars i artèries). En conseqüència tindrem menys sang circulant i podem entrar en shock. A més l’afectació del moll de l’ós porta a una trombocitopènia (caiguda en la concentració de plaquetes circulants) que incrementa el risc d’hemorràgies.

No hi ha tractament específic per al dengue. En cas de dengue greu, l’assistència mèdica experimentada pot fer baixar les taxes de mortalitat de més del 20% a menys del 1%. És decisiu mantenir el volum dels líquids corporals per rehidratació oral o intravenosa pels casos lleus i transfusions sanguínies pel casos més greus. De manera oposada, en la fase de recuperació, cal discontinuar l’aport de fluids per evitar un excés d’aquestos que pugi portar a edemes, i si cal, es pot subministrar furosemida https://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/druginfo/meds/a682858-es.html).No estan recomanades metodologies mèdiques invasives com intubacions nasogàstriques o injeccions intramusculars o puncions arterials, tenint en compte el perill d’hemorràgies.El tractament de la febre es farà amb paracetamol mentre els antiinflamatoris com l’ibuprofè i l’àcid acetilsalicílic s’evitaran, ja que poden promoure o agreujar el risc d’hemorràgies.

No hi ha cap vacuna llicenciada, al mercat, que protegeixi contra el dengue. S’estan elaborant 3 vacunes vives atenuades tetravalents (com tenim 4 serotips principals de dengue necessitem que la vacuna ens protegeixi dels quatre, d’aquí el “tetra”) que es troben en fase II i fase III dels assajos clínics, i hi ha tres vacunes candidates (basades en plataformes de subunitats, ADN i virus inactivat purificat) en etapes més primerenques de la investigació clínica.

Ara per ara, l’únic mètode per controlar o prevenir la transmissió del virus de la dengue consisteix a lluitar contra els mosquits vectors:

dengue criaderos en una casa

  • evitar que els mosquits trobin llocs on dipositar els seus ous, bàsicament aigües estancades i llocs molt humits;
  • cobrir, buidar i netejar cada setmana els recipients on s’emmagatzema aigua per a ús domèstic;
  • aplicar insecticides adequats als recipients en què s’emmagatzema aigua a la intempèrie;
  • utilitzar protecció personal a la llar, com mosquiteres a les finestres, roba de màniga llarga, materials tractats amb insecticides, espirals i vaporitzadors;
  • durant els brots epidèmics, les mesures de lluita antivectorial d’emergència poden incloure l’aplicació, per ruixament, d’insecticides;
  • vigilància activa dels vectors per determinar l’eficàcia de les mesures de control.

Una malaltia que pot arribar a ser greu i mortal i que tenim ja molt a la vora com a conseqüència del canvi climàtic i de l’expansió dels vectors artròpodes que en són competents. Però, … umm  …. què vol dir que un vector sigui competent?

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Dengue, eradicació, resposta immune, salut pública, teràpies, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Comentaris virus-lents (141): Donde dije digo, digo Dengue.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 17, 2015

Hi ha un seguit de malalties vectorials, aquelles que son transmeses per vectors artròpodes com es el cas de mosquits i paparres, que cada cop son més probables a les nostres contrades com a conseqüència de la globalització (sobre tot pel que te de facilitar el moviment de mercaderies i persones), i de les alteracions degudes al canvi climàtic.

Una d’elles és el malaltia causada pel virus Chikungunya, de la que ja hem parlat en altre entrades (podeu mirar entrades 8, 20, 39, 40, 61). Una altra amb alta probabilitat d’instal·lar-se a Catalunya és el dengue. A les dos properes entrades parlarem d’aquesta malaltia. Unes píndoles ràpides en aquesta:

  • El virus del dengue es transmet per mosquits femella principalment de l’espècie Aedes aegypti i, en menor grau, d’Aedes albopictus (el nostre mosquit tigre). Per tant es mostra bàsicament dins les latituds 35ºN i 35ºS i per sota dels 1000 metres d’alçada, l’hàbitat d’aquests mosquits.

Aedes aegypti i dengue

  • El mosquit Aedes aegypti viu en hàbitats urbans i es reprodueix principalment en recipients artificials. A diferència d’altres mosquits, s’alimenta durant el dia; els períodes en què s’intensifiquen les picades són el principi del matí i el capvespre, abans que es faci fosc. En cada període d’alimentació, un mosquit femella pot picar a moltes persones.
  • Aedes albopictus, vector secundari del dengue a Àsia, s’ha propagat al Canadà, els Estats Units i Europa a causa del comerç internacional de pneumàtics usats (que proporcionen vivers al mosquit) i el moviment de mercaderies (per exemple, el bambú de la sort); aquest mosquit té una gran capacitat d’adaptació, la seva tolerància a les temperatures sota zero, la seva capacitat d’hibernació i la seva habilitat per aixoplugar-se en microhàbitats són factors que han propiciat la seva propagació a Europa (i a Catalunya, específicament).
  • El dengue és un virus “humà”. Nosaltres som el reservori, l’hoste primari, si bé el virus sorgí dels primats no humans. És la femella del mosquit la que alimentant-se d’un humà infectat, i després d’un període d’incubació del virus que dura entre 4 i 10 dies, es transforma en vector competent, en eficient transmissor de l’agent patogen durant tota la vida (l’infecció no sembla perniciosa pel mosquit). És a dir un mosquit que xucla sang infectada no pot transmetre immediatament el virus, la malaltia. El virus ha de passar de l’intestí del mosquit a altre teixits i arribar a les glàndules salivars, per finalment formar part de la saliva, que és injectada en cada picada. Això pren, com hem dit, de 4 a 10 dies. I per cert, la femella infectada pot passar els virus als ous, i per tant, a la seva descendència.

dengue_figure_2 cycles

  • Una persona infectada solament pot transmetre el virus a les femelles del mosquit Aedes després de l’aparició dels primers símptomes, i per un període de 4 o 5 dies, 12 dies com a màxim.
  • El virus del dengue és un flavivirus de la família Flaviviridae, que comparteix moltes característiques amb altres virus com el virus de la febre groga, el West Nile Virus, el virus de l’encefalitis japonesa o el virus de l’encefalitis de Sant Louis.

dengue virus structure

  • Es coneixen clàssicament quatre serotips diferents, però estretament emparentats, del virus: DENV-1, DENV-2, DENV-3 i DENV-4. Fa uns pocs anys (2013) s’ha descrit un cinquè tipus, el DENV-5, que ha existit des de fa centenars/milers d’anys però és de circulació silvàtica (a les selves de Malàisia i Indonèsia), i que rarament ha afectat a humans. Quan una persona es recupera de la infecció adquireix immunitat de per vida contra el serotip en particular. No obstant això, la immunitat creuada als altres serotips és parcial i temporal, curta. Una persona que ha estat infectada per un serotip i en anys posteriors s’infecta amb un altre de diferent té un alt risc de patir el dengue greu.
  • El dengue és una infecció vírica que inicialment presenta símptomes gripals i en ocasions evoluciona fins a esdevenir un quadre potencialment mortal anomenat dengue greu.
  • En les últimes dècades ha augmentat enormement la incidència de dengue al món (abans de 1970 únicament nou països havien patit epidèmies de dengue greu; ara la malaltia és endèmica en més de 100 països de les regions d’Àfrica, les Amèriques, el Mediterrani Oriental, Àsia Sud-oriental i el Pacífic Occidental); al voltant de la meitat de la població del món, 2.500 milions de persones que habiten a 128 països, corre el risc de contraure aquesta malaltia. Es calcula que entre 200 i 500 milions de persones són infectades anualment pel virus del dengue, especialment a la franja tropical i subtropical de tot el planeta, i en aquesta, sobretot a les zones urbanes i semi-urbanes. D’aquests infectats mig milió precisen cures hospitalàries i 25.000 moren.
  • A Àsia i Iberoamèrica s’ha convertit en una de les causes principals d’hospitalització i mort infantil.
  • La transmissió local de la malaltia a Europa ja s’ha notificat per primera vegada a França i Croàcia en 2010, i es van detectar casos importats en altres tres països europeus. El 2012, un brot de dengue a l’arxipèlag de Madeira (Portugal) va ocasionar més 2000 casos, i es van registrar casos importats en altres 10 països europeus, a més de Portugal continental.
  • Però és un problema global; El 2013 hi ha hagut casos a Florida (EEUU) i la província de Yunnan (Xina). El dengue s’ha notificat també al Japó després d’un silenci de més de 70 anys.
  • No hi ha tractament específic del dengue ni del dengue greu (que abans s’anomenava com a dengue hemorràgic), però la detecció oportuna i l’accés a l’assistència mèdica adequada disminueixen les taxes de mortalitat de més del 20% a menys del 1 %. És decisiu mantenir el volum dels líquids corporals.
  • Com no hi ha tractament específic post-exposició, el control del dengue rau en mesures preventives que depenen exclusivament de mesures eficaces de lluita antivectorial.

 

dengue criaderos en una casa

 

Deixarem l’explicació detallada dels símptomes, la progressió de la malaltia i els tractaments disponibles per una segona entrada, menys social i més vírica.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra historia

Dengue, salut pública, vacunació, virus hemorràgics, Zoonosi , , , ,

Comentaris virus-lents (140): Lliçons apreses de l’Ebola…fins el proper setembre.

1 comentario Publicado por en noviembre 12, 2015

Estem a tocar (menys de dos mesos) del segon aniversari del cas índex d’Ebola (el primer infectat) que ha colpejat Sierra Lleona, Libèria i Guinea i Libèria. Amb la ultima informació disponible, del 14 d’octubre, 13.982, 10.672 i 3.800 casos amb 3.955, 4.808 i 2.534 morts, respectivament. Això dona una taxa de mortalitat oficial global del 40%, amb fortes variacions entre països. Fem un recorregut no exhaustiu per algunes lliçons que se’n deriven.

Les malalties, els patògens, no coneixen fronteres. Aquesta dita no és sols aplicable entre aquests tres països, de fet el cas índex es donà en un vèrtex fronterer entre els tres països si no que Ebola ha tacat amb casos Itàlia, Mali, Nigèria, Senegal, Espanya, Gran Bretanya i EEUU i amb morts Nigèria, Mali i EEUU, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Els essers humans ajudem molt si forcem la nostra presència en habitats nous, o si generem condicions (guerres, desplaçaments de refugiats, desforestació) que afavoreixen el salt dels patògens del component zoonotic a l’humà. Recordem però que som animals i que com a tals també formem part d’aquest “compartiment”. Si deixem de fer-ho, aquestes intrusions zoonotiques veuran caure la seva freqüència.

No tenim encara mecanismes d’acció ràpida, executius. Un estudi epidemiològic retrospectiu fet per la mateixa OMS indica que el cas índex fou un nen de 18 mesos, vivint a Meliandou, Guinea (a la vora de Gueckedou, a menys de 10 km de la frontera amb Libèria i uns 30 km de la frontera amb Sierra lleona), que començà a desenvolupar una simptomatologia de febre, vòmits i femtes fosques (excrement amb sang, possible indicatiu d’hemorràgia interna) el 26 de desembre i morí dos dies després. Des d’el dia 28 de desembre fins la primera alerta oficial, emesa pel Ministeri de Salut de Guinea, en data 13 de Març, passaren 75 dies. Aquesta alerta, a més informava de una malaltia desconeguda, ja que les morts de familiars, veïns propers, personal sanitari que atengueren aquestos, inclosos sanadors tradicionals, s’havien lligat a una malaltia bacteriana. Recordem que el còlera es una malaltia molt freqüent per aquelles contrades. L’OMS, amb Metges sense Fronteres (MSF), i el Ministeri trobaren noves pistes epidemiològiques que portaren a identificar Gueckedou com l’epicentre de transmissió. Guinea te forts lligams amb França i mostres de morts i malalts s’enviaren a l’Institut Pasteur que conclogué el 21 de març que es detectava un filovirus, i el dia després que aquest filovirus era l’Ebola Zaire. Únicament aleshores, 23 de març, OMS anuncià públicament el brot, quan ja s’havien comptabilitzar 49 casos i 29 morts. Perquè? La presentació clínica de Ébola és prou enganyosa; les cinematogràfiques i impactants hemorràgies que es poden donar al tram final de la infecció no són la norma general i la infecció que inicialment té els símptomes inespecífics d’una grip pot arribar a confondre’s amb altres febres hemorràgiques que són típiques de la regió, com la febre de Lassa. Com les simptomatologies de moltes infeccions són prou inespecífiques en el seu començament és possible que aquesta situació es torni a repetir. El que no s’hauria de torna a repetir és la lentitud, descoordinació, en la resposta posterior, un cop se sap quin és l’agent causal.

Vacunes. No és cert que no hi hagués estudis per desenvolupar vacunes contra l’Ebola. El que no hi havia era una gran necessitat (recordem que els brots han estat dispersos i autolimitants) i que per provar l’eficàcia d’una vacuna calen…malalts. Aquest brot ha permès que desenvolupaments, fets en els darrers anys amb silenci, que necessitaven una ultima empenta trobessin un fast-track, una via ràpida per ser aprovats i provats en condicions de camp. Us sonaran les vacunes VS-EBOV (NewLink Genetics and Merck vaccines) i la ChAd3-ZEBOV, desenvolupada per GlaxoSmithKline, que s’han administrat ja a Àfrica, i que reberen en els seus inicis fortes injeccions de diners públics, de Canada i Estats Units respectivament. Doncs bé, la primera es va patentar el 2003 i les eines per fer la segona es coneixen des de fa una dècada. Però hi ha un mínim de 6 vacunes en proves: la Ad26-EBOV & MVA-EBOV de Johnson&Johnson y Bavarian Nordic; la Novavax; un candidat vacunal xinés; un altre de rus, fent servir virus de la grip recombinant; una altra vacuna basada en ADN; un prototipus vacunal fent servir virus de la ràbia recombinant, etc.

La mida d’un brot importa. Els altres brots d’Ebola han abastat un baix nombre d’afectats (318 a Zaire en 1976; 315 a República Democràtica del Congo (RDC) en 1995; 425 a Uganda el 200-2001; 149 a Uganda 2007 i 264 a RDC al 2007 també) amb taxes de mortalitat per sobre del 50% (llevat d’Uganda 2007, que fou del 25%). Els que sobrevisqueren foren quantitativament pocs perquè els afectats tampoc eren molt nombrosos. Per una banda no se’ls feu un gran seguiment però per altre representaven probablement un sobrevivent típic. Únicament en un brot amb milers de sobrevivents hi ha prou mida de mostra (individus) perquè treguin el nas fenòmens “estranys”: els extrems d’una distribució normal: excrecions víriques de llarga durada; acantonaments vírics detectables; efectes secundaris no descrits, etc. Això ajudarà sens dubte a conèixer més sobre la infecció viral i les seves conseqüències però també donarà lloc a titulars que, no mesurats, poden ser alarmistes.

La brillantor enlluernadora d’aquest brot no ha de fer-nos oblidar les altres malalties que encara es donen als països afectats. Sanitàriament, l’atenció mostrada contra l’Ebola ha reduït o deixat en segon terme programes de vacunació indispensables en aquells països com aquells front xarampió, tos ferina o varicel·la, la qual cosa fa preveure futurs brots d’aquestes malalties. El còlera continua present (brot 2012); s’han descrit casos de poliomelitis paralitzant aquest 2015 (procedents de la soca vacunal) i la febre groga (amb vacuna atenuada disponible) i la malària són endèmiques. Alguns mapes de situació (no del tot actualitzats) és mostren a continuació.

Global_Cholera_outbreaks Global_Malaria_EndemicCountries_2013 HIV_adult_prevalence_2013

En acabat, aquest brot ha fet que tres països africans siguin encara més pobres. L’Ebola ha davallat qualsevol mena de turisme durant molts mesos, ha interromput i generat desconfiança en els intercanvis comercials interns, ha amenaçat la seguretat alimentària, ha frenat la inversió estrangera, ha desballestat els sistemes sanitaris dels països afectats. Els ingressos familiars han caigut, un 12% de mitjana a Guinea…un 35% a Libèria. El producte interior brut (PIB) ha passat a Libèria d’un increment esperat del 8,9 al 0,7 en el darrer any per l’impacte de l’Ebola; a Sierra Lleona d’un esperat 11,3% a únicament un 4%; valors equivalents per Guinea. Un panorama molt descoratjador.

Honorem al personal sanitari. Allà on cerqueu veureu que uns dels principals damnificats en aquesta epidèmia ha estat el personal sanitari local (metges/esses, infermers/eres), la primera barrera de defensa; centenars d’ells han resultats infectats i centenars d’ells han mort, fent encara més difícil el tractament dels nous malalts, sobre tot en el primers mesos d’infecció no diagnosticada i en les puntes del brot, amb desenes i desenes d’infectats setmanals. Una dada; a Libèria, una de cada 1000 persones ha mort degut a l’Ebola; al mateix país, 8 de cada 100 sanitaris han mort pel mateix motiu. L’escenari és semblant als altres països.

No assenyalem. L’Ebola és una malaltia infecciosa que té efectes “biològics” però també efectes socials que no han de ser menystinguts i que es fan forts, s’intensifiquen, davant la manca d’informació o, directament, la desinformació. Així, molts d’aquests orfes han estat repudiats pels seus familiars per por de ser contagiats, encara que estiguessin sans. Ara, correm el mateix perill amb tots els homes supervivents i la detecció del virus al seu semen. I amb tots els supervivents sense distinció de sexe si no se’ls fa un seguiment sanitari i, si cal psicològic.

En una epidèmia d’aquestes característiques no es pot dir mai, en cap país amb medecina i sistemes sanitaris avançats que s’està prou preparat. Per un cas, per deu casos, per cinquanta casos? Potser. Per desenes de casos setmanals, definitivament, no. Ni Catalunya, ni Espanya, ni la Unió Europea.

earth_blue_planet_globe_219085

I desena i última. Som una peça més del trencaclosques de la vida a la Terra. Som contingents, lectors i lectores, i res del que passa o és al món, patògens inclosos, ens és aliè.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

bioseguretat, eradicació, salut pública, teràpies, virologia social, virus hemorràgics , , , , ,

Comentaris virus-lents (139): CReSA dins del mapa ICTS? I que és una ICTS?

Deja un comentario Publicado por en noviembre 10, 2015

La ciència es pot fer amb pocs mitjans, però bons plantejaments, millors preguntes i un molt de cervell. Tanmateix molta de la ciència actual necessita grans mitjans…i molt de cervell per aprofitar-los.

 

A Espanya, a Catalunya, tenim també grans mitjans si bé mancats de la priorització que els caldria per part d’uns governs centrals que mai han entès que la ciència i la recerca (no militar) és un benefici per a la societat, a present i a futur. En les darreres dècades, a Espanya i a Catalunya, s’han construït i han començat a operar una sèrie d’infraestructures  i equipament científic-tècnic, amb la finalitat de ser líders als seus camps, captar talent i atreure activitats empresarials de R+D+i.

 

Per racionalitzar i permetre sinèrgies i col·laboracions entre aquestes infraestructures s’ha construït un mapa de Infraestructuras Científicas y Técnicas Singulares (ICTS). La presència d’una infraestructura en aquest llistat vol dir estar davant d’una infraestructura de titularitat pública; haver passat una avaluació independent per experts internacionals; ser única al seu gènere, amb costos d’inversió, manteniment i operació molt alts (un mínim de 10 milions d’euros d’inversió acumulada en actius tecnològics) i estar oberta a l’accés d’investigadors d’institucions públiques o privades. Per tant no estar-hi no vol dir no fer bona ciència si no absència de compliments dels paràmetres anteriors. La idea d’aquest mapa és fer-ho visible a la societat, a altres centres de recerca i a les empreses, per potenciar les seves capacitats mitjançant una millor coordinació entre elles, evitar la seva obsolescència, evitar redundàncies (si n’hi ha una ICTS ja activa no es farà una altra equivalent sense aprofitar abans al màxim la ja existent) i aconseguir la implicació del sector industrial. El mapa actual (2013-2016) es va aprovar a finals del 2014 i substitueix el primer mapa, creat el gener del 2007, i és un mapa obert, que pot incorporar noves infraestructures si compleixen els criteris però també pot fer fora aquelles que no els compleixin.

 

Les ICTS cal que comptin amb una Pla Estratègic quadriennal que sigui sotmès a revisió periòdica, establint periòdicament objectius, estratègies i recursos. També ha de tenir constituït un Comitè Científic Assessor amb experts internacionals i comptar amb esquemes i personal de gestió professionals.

 

Aquestes ICTS  han de tenir mecanismes d’accés públics i transparents de manera que tot personal investigador pugui presentar propostes d’activitats que un cop avaluades, si demostren prou qualitat científica i/o tecnològica seran prioritzades a la seva realització.

 

Les ICTS (un total de 59 centres agrupats en 29 ICTS) es reparteixen en 8 àmbits: astronomia i astrofísica; ciències del mar, de la vida i de la terra; ciències de la salut i biotecnologia; tecnologia de la informació i les comunicacions; energia; enginyeria; materials; i ciències socio-econòmiques i humanitats. Aquelles ICTS amb una única localització, un únic edifici, s’anomenen Infraestructuras con localización única; altres poden formar part d’una Red de Infraestructuras (RI) o constituir-se com una Infraestructura Distribuida (ID), depenen del nivell d’integració i coordinació de les seves capacitats.

 

A Catalunya n’hi ha 10 d’aquestes ICTS, que serien també les ICTS en una Catalunya independent si apliquéssim els mateixos criteris, amb algunes incorporacions de centres de l’esfera CERCA (una de les exitoses eines catalanes sense contrapart a Espanya). Estem parlant, entre altres, del CNAG (Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica), del Barcelona Supercomputing Center (BSC), del Sincrotró ALBA…i del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA).

 

CReSA entra al Mapa de les ICTS per constituir, juntament amb el CISA (Centro de Investigación en Sanidad Animal) una xarxa de dos nodes, la xarxa de Laboratoris d’Alta Seguretat Biològica (red de Laboratorios de Alta Seguridad Biológica, RLASB). Som dues institucions que ens dediquem a la recerca en patògens animals però també zoonòtics, per tant afectant a humans, alguns d’elles extremadament perillosos (influenza aviaria, virus de febres hemorràgiques, West Nile Fever Virus, Chikungunya, MERS Coronavirus, prions, etc.).  Els dos centres formen també part de la Red de Laboratorios de Alerta Biológica (RELAB), per més detalls veure entrada 125 https://comentarisviruslents.org/2015/07/19/comentaris-virus-lents-125-irta-cresa-dins-la-relab-umm-que-es-la-relab/.

 

Com a xarxa CReSA i CISA hauran de bastir un pla estratègic conjunt encara que mantindran autonomia en les seves activitats. Aquesta xarxa hauria de permetre un millor accés a les capacitats de maneig experimental amb patògens perillosos per promoure la recerca en vacunes, teràpies post-infecció i un millor coneixement de les malalties que aniran trucant a la nostra porta els propers anys.

 

Que això sigui així depèn de tots nosaltres però principalment dels organismes rectors i finançadors de la ciència a Espanya…i a Catalunya.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

Per saber més d’aquesta però també altres ICTS pitjar enllaç   http://www.idi.mineco.gob.es/stfls/MICINN/Innovacion/FICHEROS/ICTS_esp.pdf

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Grups de risc biològic, ICTS, Influenza aviar H5N1, influenza aviària, instal·lacions bioseguretat, salut pública, virus hemorràgics , , , , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (138): Seqüeles de l’Ebola…un estudi anuncia el que vindrà.

Deja un comentario Publicado por en octubre 31, 2015

Com ja he comentat en alguna entrada anterior, ara que sembla que l’epidèmia d’Ebola va cap al cas esporàdic i ja veurem si no a una certa cronicitat en el temps i el espai, cal preocupar-se i ocupar-se més encara dels que han sobreviscut. Perquè els que han sobreviscut, a banda de patir certa estigma social, poden presentar complicacions de salut importants els propers mesos o anys.

Un anunci del que vindrà el dona un article publicat aquest 2015 (veure enllaç al final) i que ara resumim. El virus Ebola, com sabem, té diferents soques i ha donat lloc a diferents brots. Un d’ells fou el brot d’Ebola soca Bundibugyo, a Uganda, el 2007 que causà 149 casos i 37 morts. Els investigadors van reclutar 49 supervivents d’aquest brot i 223 contactes (familiars o amics propers), la majoria seronegatius (és a dir no han generat anticossos front el virus ja que no han estat infectats), dos anys i mig (29 mesos) després de la resolució del brot i els van fer enquestes de salut, un control mèdic generalista i analitzaren la seva sang. Amb aquestes dades van calcular, llavors, el risc relatiu (relative risk, RR) que el grup de supervivents pateixin complicacions de salut respecte el control (els no infectats o contactes) i han trobat que els primers tenen un risc significativament més alt de patir problemes oculars (4 vegades més risc de patir dolor retro-orbital; dues vegades més risc de visió esborronada), pèrdues auditives (dues vegades més risc), problemes d’insomni i artràlgies (dues vegades més risc, també). En genèric els supervivents d’Ebola Bundibugyo teniren dues vegades més risc de patir problemes de salut crònics i cinc vegades més risc de patir pèrdues de memòria i episodis de confusió. No s’observaren diferències a les mostres de sang; evidentment no hi havia cap mena de virèmia…però recordem entrades anteriors (ie, entrades 133 i 134) on comentem que l’absència de virus a sang no vol dir absència del virus a la resta d’òrgans o teixits (testicles, humors oculars).

Encara que el virus Ebola causa una infecció aguda caracteritzada per una ràpida producció de partícules infeccioses seguides per una fase clínica que es resolt amb la mort de l’hoste o l’eliminació de la infecció pel mateix, sembla clar que es donen símptomes crònics en els supervivents que poden persistir durant mesos o anys, alguns de caire psicològic o relacional que poden impedir, per exemple, tornar a les feines que abans executaven. Aquestes dades, doncs, confirmen l’existència d’un ampli ventall de seqüeles un cop un es recupera d’una infecció per Ebola.

L’origen d’aquestes complicacions no es coneix, però probablement seria conseqüència del dany tissular degut a la replicació viral i la posterior resposta immune.

Ebola no és exclusiu en aquest efectes secundaris, tampoc. Altres infeccions virals greus també desfermen efectes negatius per a la salut a llarg termini. Vora un terç dels supervivents del virus de Lassa té pèrdues auditives; al voltant del 10% dels infectats amb el virus de Chikungunya tenen dolors articulars que persisteixen 3-5 anys.

El virus Ebola és un virus altament letal; els que sobreviuen a la infecció s’han de considerar afortunats. Tot i així, un cop recuperats la seva salut no serà la mateixa que abans. I si bé la mida del brot actual ha permès impulsar els assajos clínics de vacunes i antivirals, també cal pensar-hi en investigar la manera de millorar la qualitat de la salut per a molts supervivents. Encara que això ja no és gens, de mediàtic.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

L’enllaç a l’article original: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25910637

Chikungunya, eradicació, salut pública, virologia social, Virus de Lassa, virus hemorràgics , , , , ,

Comentaris virus-lents (133): EBOLA; complicacions després de la recuperació?

2 comentarios Publicado por en octubre 14, 2015

Que el brot d’Ebola està pràcticament esgotat és una evidència palmària. A les dues últimes setmanes, les primeres d’octubre, cap nou cas d’infectat encara que hi ha un seguiment estret d’uns contactes que podrien desenvolupar malaltia. I aquesta és una gran noticia.

Però després de la guerra quedarà gestionar la “pau” i les seqüeles de la guerra.I això pot ser difícil. Històricament els brots d’Ebola, molt cridaner mediàticament, han abastat un baix nombre d’afectats (318 a Zaire en 1976; 315 a República Democràtica del Congo (RDC) en 1995; 425 a Uganda el 200-2001; 149 a Uganda 2007 i 264 a RDC al 2007 també) amb taxes de mortalitat per sobre del 50% (llevat d’Uganda 2007, que fou del 25%). Els que sobrevisqueren foren quantitativament pocs perquè els afectats tampoc eren molt nombrosos.

outbreak-distribution-map Ebolavirus

Mapa que reflecteix la història dels brots. La dimensió actual del brot de 2014-105, el rodol vermell, tindria una mesura 60 vegades més gran que la indicada al mapa, fet en els inicis del darrer brot.

Ara però ens enfrontem a un repte important. Més de 28.000 afectats amb més d’onze mil morts. Però el que és també molt important més de 17.000 persones infectades que es van recuperar. Aquestes persones requeriran atenció mèdica continuada per manegar les complicacions de la infecció que poden desenvolupar-se durant i després de la recuperació.

I aquí posem un primer exemple.

El dia 9 d’octubre es sabé que la infermera britànica Pauline Cafferkey, diagnosticada amb Ebola el passat desembre, ha estat aïllada en un hospital de Londres després tornar a ser-li detectat el virus. Les autoritats sanitàries afirmen que es tracta d’un romanent de la malaltia i que es pensa que no hi ha perill de contagi.

Cafferkey, de 39 anys, va contraure el virus quan treballava com sanitària a Sierra Leone amb  l’organització humanitària Save the Children per intentar contenir el brot de la malaltia que va afectar a l’Àfrica Occidental. La infermera va passar prop d’un mes en aïllament al Royal Free Hospital de Londres i va arribar a estar en estat crític abans de rebre un tractament experimental amb plasma sanguini d’un altre malalt britànic, el també sanitari Will Pooley. En una entrevista, la infermera va explicar que durant el període de recuperació de la malaltia va experimentat problemes de tiroides i va perdre el cabell.

El Ministeri de Sanitat va afirmar que l’ingrés de Cafferkey és una mesura de “precaució» i que no hi ha risc significatiu per la salut pública. Els protocols en vigor al Regne Unit indiquen que qualsevol persona diagnosticada amb Ebola ha de ser traslladada el més aviat millor a la unitat d’aïllament preparada al Royal Free Hospital.Aquest hospital va confirmar que la infermera va ser traslladada des de Glasgow la matinada del 9 d’octubre a causa d’una «inusual complicació tardana relacionada amb la seva prèvia infecció amb el virus de l’Ebola».»Serà tractada en la unitat d’alt nivell de aïllament d’acord amb les pautes nacionals establertes», assenyalà la nota del centre.

Dos dies després, la família de la infermera britànica va dir que ella va rebre mala atenció mèdica a Escòcia quan va emmalaltir. La seva família va dir al diari Sunday Mail que Cafferkey va acudir el dilluns passat a un hospital a Glasgow però va ser enviada de tornada a casa a tot i que el personal mèdic estava al corrent del seu tractament previ per Ebola. Quatre dies després, va ser traslladada en avió militar a Londres per rebre tractament en l’ala aïllada. La seva família i doctors diuen que es va perdre una gran oportunitat per atendre-la amb anticipació.

A hores d’ara, escrivint aquesta entrada, el seu estat és crític.

I ara un segon cas. Es tracta de Ian Crozier, de 43 anys d’edat, un metge nascut a Zimbabwe i ciutadà nord-americà que es van infectar amb el virus d’Ebola, mentre treballava en un centre de tractament de Ébola a Sierra Leone. Va ser traslladat als EUA i es va sotmetre a 40 dies de tractament a la Unitat de Malalties Transmissibles greu a l’Hospital de la Universitat d’Emory. Durant la seva recuperació, és va veure que el convalescent tenia uveïtis aguda i una molt alta pressió ocular. Uveïtis? La uveïtis és una inflamació de la làmina intermitja de l’ull, que inclou l’iris i una capa de teixit que dóna suport a la retina. Aquesta inflamació provoca l’enrogiment, visió borrosa, mal als ulls i sensibilitat a la llum, i mals de cap.

Dos mesos després de la seva sortida de l’hospital, al Dr. Crozier se li feu un examen ocular complet al Centre Oftalmològic d’Emory. Un examen que va comportar l’eliminació de líquid de l’interior de l’ull – un procediment conegut com «paracentesi de la cambra anterior.» Quan es van fer proves amb aquest líquid retirat es va demostrar que tenia el virus de l’Ébola viable en l’humor aquós de l’ull inflamat….9 setmanes després que el virus havia desaparegut del seu torrent sanguini, que hagués cessat la virèmia.

Al Dr. Crozier se’l va tractar amb corticoides tòpics i altres medicaments per reduir l’alta pressió més alta en els ulls. La seva vista ha tornat a la normalitat seguint  un tractament per a la uveïtis i se li continuen fent exàmens oculars regulars.

I aquestos són casos de primer món, fàcils de seguir i de ser tractats. El que ha passat, passa i passarà als països afectats, Sierra Lleona, Guinea i Libèria, serà de ben segur molt pitjor, perque amb milers d’afectats és normal que apareguin decenes o centenars de recaigudes o complicacions més greus que les esperades. Serà un tema que caldrà tractar més extensament.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Uncategorized , , ,

Comentaris virus-lents (128). Vacuna contra Ebola; si no és una bala de plata, ho sembla.

Deja un comentario Publicado por en agosto 3, 2015

Anem a explicar l’assaig (un assaig de fase III) de la vacuna que sembla efectiva per l’Ebola, que arriba una setmana abans que s’acompleixi el primer aniversari de la declaració el brot d’Ebola com una emergència sanitària d’abast mundial per la OMS.

 

En breu cada cop que es trobava un infectat, la seva família, els amics, i els veïns (majors d’edat), en resum els contactes i els contactes dels contactes eren vacunats per mirar de crear una “anella protectora” una mena de cordo sanitari d’immunitat (per saber més sobre immunitat de grup o “herd immunity” mireu entrada 85 d’aquest blog).

 

El mètode vacunació en cordó o anella de vacunació està basat en l’estratègia d’eradicació de la verola, segons explicà John-Arne Røttingen, Director de la Divisió de Control de Malalties Infeccioses del Institut de Salut Pública de Noruega. «La premissa és que vacunant a tota la gent en contacte amb una persona infectada es crea una anella o cordó protector que atura ulterior transmissions o infeccions secundàries”. Aquest assaig va ser desenvolupat per un grup d’experts de Canada, França, Guinea, Noruega, Suïssa, Gran Bretanya, Estats Units i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i inclogué al professor Donald A. Henderson de la John Hopkins University, que intervingué aplicant aquesta estratègia en els esforços d’eradicació de la verola liderats per la OMS.

 

Aquest assaig, com tots els que es fan sobre el terreny i amb voluntaris humans són complicats logísticament i èticament. En aquest cas l’assaig fou implementat per les pròpies autoritats guineanes, la OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i l’ Institut de Salut Pública de Noruega, amb el suport d’altres organitzacions internacionals com Wellcome Trust, que també contribuí financerament.

 

Entre els mesos de març a juliol s’enrolaren voluntàriament vora un centenar de pacients infectats (tinguem presents que no entraren tots de cop si no a mesura que s’anaven infectant). A mesura que eren enrolats a l’estudi eren assignats a un dels dos grups experimentals. En un grup els contactes i els contactes del contactes de la persona infectada eren vacunats immediatament (un terme una mica agressiu, eren vacunats abans de 10 dies) amb una dosi única de la vacuna. En l’altre grup, els contactes i contactes dels contactes de la persona infectada eren vacunats després passats quasi tres setmanes. Algunes informacions parlen de 48 clusters (o grups d’infectats i contactes) en el primer grup i 42 clusters en el segon grup. Aquesta randomització, aquesta separació en grup tractat i grup “control” (no un grup placebo perquè reberen la vacuna però amb un retard de setmanes) es donà per acabada el 26 de juliol, i que jo sàpiga s’administra ara sense retard. I com no s’han detectat reaccions adverses, i la vacuna sembla segura, l’administració  es podria estendre a altres grups d’edat (13 a 17 anys amb quasi total seguretat, probablement també en la franja de 6 a 12 anys).

 

Dels 2.014 contactes propers que foren vacunats de forma immediata no van sortir cap nou cas d’Ebola; per tant els hipotètics casos van ser aturats per l’acció de la vacuna. Entre els que es vacunaren setmanes després del diagnòstic de l’infectat, els del grup “control”, uns 2.380, hi hagueren 16 casos.

 

Amb tota la cautela possible, ja que els resultats són preliminars, els tècnics de la OMS creuen que l’ efectivitat de la vacuna estaria entre el 75 i el 100%; un molt bon valor. Si aquesta immunització hagués estat disponible fa un any s’haguessin salvant milers de vides probablement.

 

bleachbucketchallenge-629x413

 

Paral·lelament als assaigs d’anelles de vacunació, sembla que s’està també fent proves de la mateixa vacuna en treballadors a la línia de front, amb el personal sanitari que manega els malalts. Si la vacuna resultava efectiva, com sembla ser-ho, ja se’ls està protegint de la infecció; si no ho era no significava un fet detrimental, no anava en contra de les seves possibilitats de supervivència. Ara per ara, amb aquests resultats, sembla evident que la vacunació de tot el personal mèdic en contacte amb malalts d’Ebola hauria de ser una prioritat, però és una opinió personal.

 

Com vaig comentar en una entrada fa un any hi ha altres vacunes que s’estan assajant, com les de GSK y Johnson&Johnson  (veure entrada 52). El problema és que per provar una vacuna (i veure la seva efectivitat) fan falta infectats, malats i que sortosament la infecció estan en mínims actualment, amb un degoteig de casos individuals per setmana; a la setmana que acabà el 26 de juliol únicament es donaren 4 casos a Guinea i 3 a Serra Lleona. Tanmateix també hi hagueren 12 casos el mes de maig, però la infecció vírica rebrotà a més de 30 casos per setmana durant el mes de juliol. Wait and see, que diuen.

 

El procés de testatge i prova s’ha desenvolupat a una velocitat absolutament sense precedents (la decisió de començar l’assaig es va prendre l’octubre de 2014, però l’assaig de camp s’inicià el març i els resultats s’han obtingut a finals de juliol, poc més de 10 mesos), i si els resultats es confirmen quan hi hagi un nou brot la vacuna es farà servir amb la mateixa finalitat, un cordó sanitari per detenir la infecció el més aviat possible. Tanmateix convé recordar també que aquesta vacuna JA estava desenvolupada i que el que s’ha accelerat són les proves de camp, l’administració en humans; per una malaltia emergent, nova, el termini seria molt més llarg, d’anys.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

L’arma

Com a totes les pel·lícules de lladres i serenos hi ha armes. L’arma, la vacuna (mirar entrada 52) està constituïda per una fracció el virus Ebola en una estructura viral, una mena de transportador o carrier, que ha demostrat la seva seguretat en humans prèviament. I sí, estem davant d’un OGM, i sí, el podríem considerar transgènic però no en farem fàstics, no? És la vacuna VSV-EBOV; consisteix en el virus de la estomatitis vesicular (VSV) que causa malaltia en animals, però no afecta éssers humans, i que porta un gen que codifica per una proteïna de superfície del virus Ebola. VSV-EBOV ha estat desenvolupada per l’Agència de Salut Pública de Canada, i llicenciada (patentada) per NewLink Genetics. El 24 de Novembre de 2014, Merck & Co., Inc  i NewLink Genetics Corp. arribaren a un acord d’abast mundial en el que Merck assumia la responsabilitat de desenvolupar, fabricar i distribuir aquesta vacuna “en proves”, amb l’ajut financer dels governs canadenc  nord-americà, entre altres.

 

Ori-Ebola-450x330

 

L’altre vacuna de la que s’esperen resultats properament és la dissenyada per GSK, GlaxoSmithKline.

 

La estratègia original d’assaig en camp, en un entorn de malaltia minvant, a partir d’un bon prototip vacunal (dissenyat i testat al laboratori feia anys) ha donat molts bons resultats inicials. Sembla que han (hem) encertat el tret. Tanmateix ningú ens garanteix que encertem el proper blanc.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, eradicació, reservori animal, resposta immune, vacunació, virologia ambiental, virologia social, virus hemorràgics , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (52): Ebola i vacunes; tots volen ser Usain Bolt

Deja un comentario Publicado por en septiembre 29, 2014

En una reunió aquest setembre, a la seu de la Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra, s’ha arribat a un consens sobre les més prometedores vacunes i potencials tractaments i el desenvolupament d’estratègies per testar-los.

 

Participants arrive at the opening of a consultation of international experts on potential Ebola therapies and vaccines in Geneva

 

“We have to change the sense there is no hope in this situation to a realistic hope” ha dit Dr. Marie-Paule Kieny, Director General assistant, seu central OMS, aquest setembre. Com a conseqüència, dues vacunes inicien estudis de seguretat amb un petit numero de voluntaris a Gran Bretanya (i Mali i Gàmbia) i als EEUU, respectivament.

 

Si aquestes primeres proves de seguretat funcionen, les vacunes seran immediatament oferides als treballadors sanitaris i altre personal en la “primera línia de combat” als països africans afectats, després de l’acord dels membres d’un panel d’ètica de la OMS.

 

Realment estem davant d’un canvi “radical” en els processos habituals de llicència i ús d’un medicament, d’una vacuna, que implica certa flexibilitat, adaptació forçada per l’empenta de l’extensió i no control de l’epidèmia d’Ebola. Com apuntava en l’entrada prèvia sobre el Zmapp (entrada 51) a situacions desesperades, mesures arriscades.

 

Les proves reglamentaries per llençar un medicament es poden escurçar però no es poden eliminar per no subministrar una cosa perillosa que paradoxalment pogués fer a la gent més susceptible a la malaltia. Parlarem d’això més endavant…

 

De fet encara que hagi drets de propietat intel•lectual i patents, el Dr. Kieny (que no té els drets, però) han dit “so far we’ve seen absolutely no problem and no barrier to the use of these”.

 

Mesures preventives davant una infecció d’aquesta mena n’hi ha solament dues: aïllament i tractament dels malalts de manera que no pugui transmetre la infecció a altres persones o vacunació prèvia a la infecció. Ja hem vist com desgraciadament l’aïllament i contenció dels infectats no està essent ni llunyanament acceptable. Anem a veure com està el tema de les vacunes. Recordem que en una vacuna es cerca immunitat immediata (en uns dies, mesos) però també immunitat de llarga durada (de mesos, anys o de per vida).

 

Els desenvolupaments vacunals fins ara publicitats són:

  • Una vacuna, desenvolupada per GlaxoSmithKline, amb els National Institutes of Health de EEUU i que serà testada per un consorci britànic, també en alguns països africans (Mali i Gàmbia). Esta basada en un virus del refredat (un adenovirus) que afecta a ximpanzés, i que no dona reacció creuada amb els adenovirus humans, i que ha estat modificat per incorporar alguns gens de dues soques Ebola que expressen antígens, proteïnes, de la superfície del virus. Les cèl•lules infectades per aquests adenovirus de ximpanzé expressen els segments de genoma de l’Ebola el que porta a la producció de proteïnes del virus Ebola i fa reaccionar al sistema immune que les reconeix com estranyes, per eliminar-les. Un cop ensinistrat el cos, quan el virus Ebola entri “de veritat” en el cos vacunat, el sistema immune reaccionarà amb molta més rapidesa i ferocitat perquè ja ho tindrà “en memòria”. A l’estudi aquesta vacuna va demostrar ser efectiva en micos de laboratori conferint protecció un mínim de 5 setmanes però requereix un “boosting”, dosis de recordatori, un reforç, una segona vacunació, per estendre la protecció fins a 10 mesos (en 4 de 4 micos assajats). Resultà que una única vacunació protegia als micos si aquests s’infectaven a les 5 setmanes de la vacunació però si s’infectaven als 10 mesos, 6 del 8 micos morien. Per superar això es fa un recordatori als individus vacunats 8 setmanes després de la primera vacunació, amb un carrier diferent, el virus Vaccinia Ankara modificat, (o MVA) amb la mateixa seqüència del genoma d’Ebola inserida. Pels autors aquesta combinació adenovirus-MVA és la primera demostració de protecció “durable” contra virus Ebola. Les proves de seguretat en humans s’estan fent assumint una única vacunació però portantveus de GSK planegen fer també proves de seguretat assumint una doble vacunació principal-recordatori (two-dose prime-boost). És possible que hi hagi 10.000 dosis d’aquesta vacuna per finals d’any.

368052-a1cf621c-1ffb-11e4-b035-3276a1bc3645

 

  • Una segona vacuna experimental fa servir un altra sistema de delivery, de transport i entrega. A una forma atenuada (poc virulenta) del virus de la estomatitis vesicular (VSV), que afecta a espècies d’interés a la ramaderia, se li han inserit també gens del virus Ebola per generar una resposta equivalent. Aquesta aproximació està desenvolupada per la Agència de Salut Pública de Canadà i llicenciada per NewLink Genetics dels EEUU, i comença les proves de seguretat (assajos clínics fase I) aquesta tardor. Sembla que ja hi haurien 1500 dosis disponibles, per fer els assajos.

 

És la segona vegada que surt el terme proves de seguretat o assajos clínics fase I. Què és això?

 

Típicament tot medicament, tota vacuna, ha de passar per una sèrie de proves clíniques que poden endarrerir la seva aplicació real uns quants anys. Inicialment es fan unes proves de seguretat o assajos clínics de fase I (durada curta, d’unes poques setmanes o mesos) sobre uns pocs voluntaris sans per confirmar que la vacuna un cop administrada no genera reaccions adverses, o inesperades a la pròpia vacuna, sense cap relació amb la malaltia que es vol combatre. Sí el resultat és positiu, que és segura i no dona efectes adversos, es passa a uns assajos clínics de fase II que tenen el mateix objectiu però que es fan sobre un nombre molt més elevat de persones, cobrint molts paràmetres (edat, sexe, hàbits, etc.). Finalment hi ha els assajos clínics de fase III que determinen si realment la vacuna és efectiva (i addicionalment si és més efectiva que les ja existents, en cas contrari no tindria sentit comercialitzar-la). El que l’OMS ha acceptat es fer una fase I i directament, un cop confirmada una certa seguretat de la formulació administrar-la als sanitaris i persones en primera línea d’exposició (que indirectament ens donarien informació de fase II i fase III, amb moltes reserves ja que seria un estudi amb poc control i poc randomitzat, aleatori). A més una fase III autèntica pel cas del virus Ebola, on administres una vacuna que potencialment pot funcionar a un grup d’afectats i dones un placebo a un altre grup d’afectats és clarament inadmissible per qüestions d’ètica.

 

Aquestos dos desenvolupaments són els que entren en proves de seguretat ja. De fet el primer de ells va ser publicat a Nature Medicine fa uns dies, el 7 de setembre (link: http://www.nature.com/nm/journal/vaop/ncurrent/full/nm.3702.html#t1).

 

162143-0cc91e72-4582-11e4-a4cb-76fb973361fc

Però hi ha més desenvolupaments…

  • Johnson and Johnson s’ha incorporat a la carrera també. Ho fa, també, amb una estratègia de doble vacuna. La primera vacuna es basa en la tecnologia AdVac(R) de Crucell (una subsidiada de Johnson and Johnson), que ves per on, torna a ser un adenovirus, en aquest cas humà, que funciona com a “carrier” dels gens d’Ebola, mentre la segona, també registrada, és la tecnologia MVA-BN (R) de Bavarian Nordic, que ves per on també es una aproximació basada en un virus Vaccinia (un parent del virus de la verola) que fa de portaavions de gens d’Ebola. Un altre cop la primera confereix una protecció inicial mentre l’administració de la segona dosi permet mantenir una immunitat cel•lular (cèl•lules B de memòria). L’avantatge d’aquesta aproximació és que aquests vectors vacunals, AdVac (R) i MVA-BN (R), han estat testat en més de 8000 persones en total en assajos previs per altres vacunes demostrant la seva seguretat; en definitiva trepitjaríem terreny més sòlid de no fer més mal que bé si finalment s’administressin. Crucell, en col•laboració amb NIH, ja van començar a treballar amb Ebola el 2002 però en aquell moment cercaven una vacuna multivalent que fos efectiva enfront Ebola Zaire i Sudan i a més també efectiva enfront Marburg (tots ells filovirus, per més detall mireu entrades 17, 18, 41 i 44). Tanmateix fa uns mesos van decidir ser menys ambiciosos i aparcar la vacuna “multivalent” per una més efectiva però alhora més específica. Es parla que les primeres dosis estarien disponibles ja entrats al 2015 (no està clar que es facin abans proves de seguretat addicionals si s’aprofiten les dades prèvies).

  • Profectus BioSciences està també desenvolupant una estratègia vacunal fent servir VSV, amb una estratègia d’una sola injecció (vacunació). Thomas Geisbert que treballa en aquesta formulació i en altres que incorporen el vector VSV qüestiona l’utilitat de la doble vacunació (“You need a single injection”), ja que en una situació d’epidèmia es necessitarà una resposta ràpida i sense necessitat de traçar els vacunats per donar la segona vacunació; es dificulta la gestió de tot plegat. L’inconvenient de les formulacions amb el VSV, que és un virus atenuat, però no inactivat, és que aixeca preocupacions sobre la seva seguretat, ja que pot generar malaltia neurològica (ho fa en alguns animals) i a més podria infectar els ramats de les zones afectades. I recordem que els virus muten i si l’atenuació no es prou intensa” el virus podria trobar la manera de revertir a la seva forma virulenta (per variabilitat vírica veure entrada 34).

En tots els casos cap d’aquestes vacunes tenen virus Ebola inactivat o atenuat si no fragments genòmics del mateix, que en ser processats pel vacunat donaran lloc a antígens que estimularan una resposta immune protectora. Les aproximacions son prou semblants en alguns casos i descansen en l’ús de virus atenuats que porten gens d’Ebolavirus que expressaran proteïnes superficials d’Ebola per entrenar el cos a desenvolupar una resposta immune, el més duradora possible. Si aquests vectors vírics ja han estat assajats en altres vacunes és un punt a favor seu, ja que probablement es podran aprofitar les conclusions dels seus estudis de fase I i fase II, que han demostrat bona seguretat i capacitats immunogèniques prèvies.

 

Bé, hem fet una petita, i no exhaustiva passejada per les vacunes en perspectiva d’ús els propers mesos. Sembla que l’estratègia és produir ja els lots de les diferents vacunes sense pensar en els resultats de les proves de seguretat. Si son bons la vacuna ja estarà preparada per a ser administrada; si són dolents es llençaran els lots, tanmateix és una qüestió de diners i ja es trobarà la manera de rescabalar-los. Hi hauria milers de dits acusadors si alguna estratègia vacunal resultes segura i no s’haguessin produït els lots.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

Per què les projeccions últimes de l’afectació real de l’epidèmia no són gens afalagadores de les nostres capacitats de gestió de crisis.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, salut pública, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Comentaris virus-lents (18): Ebola-quatre pinzellades

Deja un comentario Publicado por en julio 11, 2014

El virus Ébola és el nom d’ un virus de la família Filoviridae i gènere Filovirus, nom que prové del riu Ébola (en la República Democràtica del Congo, antic Zaire), on va ser identificat per primera vegada al 1976 durant una epidèmia.

 

Aquest virus és el causant de la febre hemorràgica del Ébola, una malaltia infecciosa, altament contagiosa i d’efectes molt greus que afecta tant a animals como a éssers humans, una zoonosi.

 

Els virus Ébola i Marburg són les dues espècies tipus del gènere Filovirus, l’únic conegut en la família Filoviridae. Aquesta família té molts trets semblants a les famílies Paramyxoviridae (xarampió, galteres) y Rhabdoviridae (ràbia). El virus Ébola no presenta reacciones serològiques creuades amb el virus Marburg; sobreviure a un no genera immunitat vers l’altre.

 

Tant el virus Ébola como el virus de Marburg son pleomòrfics (de morfologia variable); els virions solen presentar formes filamentoses (d’aquí el descriptiu nom de «filovirus») que poden assolir grans llargaries (fins 10.000 nm, sí 10 micres, per sobre de molts bacteris) però tenen un diàmetre prou constant d’uns 80 nm.

 

El virió està constituït por un nucleoide proteic de forma tubular (20-30 nm de diàmetre) envoltat d’una càpsida helicoïdal (40-50 nm), i aquesta envoltada d’una membrana amb espícules a intervals regulars, l’embolcall viral, estructuralment integrada por una única glicoproteïna viral. Tot aquest sistema protegeix el genoma viral, una molècula única de ARN monocatenari lineal de polaritat negativa (19,1 kb) que té la informació codificada per set proteïnes estructurals que formen el virió, entre elles una ARN polimerasa.

 

Amb proves circumstancials, no concloents, es considera que els ratpenats frugívors, en particular Hypsignathus monstrosus, Epomops franqueti i Myonycteris torquata, són possibles hostes naturales del virus del Ebola en África; la distribució geogràfica dels Ebolavirus coincideix en bona mesura amb la dels esmentats ratpenats. El virus està actualment present en Àfrica sense “disseminació” a altres continents.

 

El virus es transmet per contacte directe amb líquids corporals infectats como la sang, la saliva, la suor, la orina o els vòmits. El període de incubació varia de 2 a 21 dies, encara que el més normal és de 5 a 12 dies. Els símptomes són variables; l’inici és sobtat, i caracteritzat per febre alta, postració, miàlgia o mal muscular greu, artràlgies, dolor abdominal i cefalea. En el decurs d’una setmana, el cos s’omple d’erupcions, freqüentment hemorràgiques. Les hemorràgies es presenten generalment al conducte gastrointestinal, fent que l’infectat es dessagni tant per la boca com pel recte. La taxa de mortalitat és alta, assolint el 90 % i els infectats generalment moren per xoc hemorràgic degut a la pèrdua de sang.

 

El Ébola-Zaire ha donat brots en diferents països africans el 1994, 1995, 1996, 2001, 2002, 2003, 2007, 2012 i l’actual del 2014 (que desenvoluparem en un proper post); aquest brots han afectat entre una vintena i vora 350 persones i les taxes de mortalitat han oscil•lat entre el 55 i el 90% dels infectats clínicament, amb una mitjana per sobre del 80%.

 

El Ébola-Sudán fou la segona soca classificada del virus, en 1976. Aparentment s’originà entre els treballadors d’una fàbrica de cotó a Nzara, Sudan, ja que el primer cas registrat fou un dels treballadors. Tanmateix un cop analitzada a fons la fàbrica i animals i insectes que en ella hi havia, no es trobà cap mostra que donés positiu al virus Ébola. El transmissor original, doncs, encara és desconegut. La epidèmia acabà causant 151 morts entre las 285 persones que resultaren infectades. Des d’aleshores ha aparegut del nou l’any 1976, 1979, 2000 i 2004 majoritàriament a Sudan i limítrofs (Uganda) amb brots afectant entre 17 i 425 persones, i mortalitats entre 41% i el 65%.

 

L’Ébola-Reston va aparèixer al novembre de 1989 en un grup de cent macacos (Macaca fascicularis) importats des de Filipines fins Reston (Virginia), EE.UU. Un carregament de macacos infectats fou també enviat a Filadelfia, EE. UU. unes setmanes després. Aquesta epidèmia fou altament letal en los macacos, però no causà cap mort entre els manipuladors o investigadors. Tanmateix, 6 dels manipuladors varen seroconvertir, donaren positiu a infecció vírica recents. Més micos infectats amb Ébola-Reston foren enviats de nou a Reston i Texas al febrer de 1990. També es detectaren al 1992 a Siena (Itàlia) i a Texas de nou al març de 1996. Cap humà fou infectat i desenvolupà malaltia en aquests últims brotes. El Govern de Filipines anuncià, al gener del 2009, la detecció de anticossos IgG front virus Ebola Reston (ERV) en cinc persones que podien haver estat en contacte amb porcs infectats, tots ells grangers o carnissers d’escorxador, al nord de la província de Luzón. Milers de porcs foren sacrificats per impedir la expansió d’una epidèmia del virus Ébola-Reston. Aquestos casos recents a Filipines representen la primera vegada que el Ebola Reston ha estat detectat a porcs, i també el primer cop que es sospita transmissió del virus des de porcs cap a éssers humans.

 

L’Ébola-Tai-Forest fou aïllat entre ximpanzés dels boscos de Thai a Costa de Marfil. El novembre de 1994, es trobaren els cadàvers de dos ximpanzés en aquest bosc. Las autòpsies mostraren que havia sang marró al cor dels dos ximpanzés, i que un de ells presentava els pulmons plens de sang. Els estudis histològics a partir d’aquests ximpanzés evidenciaren molts semblances amb la soca Ébola-Zaire que durant 1976 causà estralls a Zaire i Sudan. Una dels científics que feren las autòpsies dels ximpanzés infectats contragué Ébola; els símptomes inicials els mostrà a la setmana de les autòpsies; fou transportada a Suïssa per rebre tractament, i a les sis setmanes ja estava completament recuperada. Als boscos es trobaren, avançat l’any, més ximpanzés morts, i molts donaren positiu a les proves moleculars específiques d’Ébola. Es creu que l’origen del brot estaria en la carn d’alguns micos infectats de l’espècie Colobus vermells que els ximpanzés depreden.

 

L’Ébola Bundibugyo, causant d’una febre hemorràgica que infectà, com a poc, 127 persones i matà un mínim de 35, a la regió de Bundibugyo, a Uganda prop de la frontera amb la República Democràtica del Congo, a finals de l’any 2007.

 

El virus Ébola, como tots els “hot viruses”, no té cap cura i cap tractament específic. El tractament que es fa servir actualment és de suport, pal•liatiu, amb suport cardiopulmonar, tenint en compte l’estricte aïllament del pacient i la protecció davant el risc biològic pel personal mèdic implicat. Particular cura extrema cal tenir amb les secrecions del pacient ja que és una infecció molt contagiosa. En contra del que es cregué en un principi, s’ha demostrat que el sèrum obtingut a partir de la sang dels sobrevivent al virus no és efectiu en el tractament de la malaltia (veure entrada 13 d’aquest blog).

 

Pel que fa a la vacuna, se realitzen investigacions però aquestes són complicades per que el virus encara no és del tot conegut i perquè son molt pocs el laboratoris i el personal que poden treballar amb ell, ubicats a EE. UU. (CDC, Centers for Disease Control, i USAMRIID, United States Army Medical Research Institute for Infectious Diseases), Canadà, Rússia, França i Alemanya.

 

És de fàcil (i relativament econòmica) reproducció en laboratoris, molt contagiós, la mortalitat per Ébola pot arribar al 90 %, i el més rellevant de tot plegat és que no hi ha tractament específic. Tots aquestos factors el fan “ideal” com a arma biològica i casos de infecció laboratorial, en la seva manipulació per aquests fins, han estat descrits.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

reservori animal, salut pública, virologia, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Entradas siguientes →