comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia social

Comentaris virus-lents (250): SARSCoV2 endèmic no és menys perillós que SARSCoV2 pandèmic; no individualment.

Ara molta gent parla que SARSCoV2 després de generar diverses ondes pandèmiques (per mi només hi ha hagut una, fins que s’hagi assolit una primo-immunitat genèrica, que al detall es desdobla en vàries), està lliscant cap a un estat endèmic, però em sorgeix el dubte de si la gent sap que vol dir realment un estat endèmic.

En el començament de la pandèmia (que la OMS negà més de dues setmanes quan gent com jo mateix, hi ha registres gravats, ja demanàvem la declaració) hi havia diversos possibles escenaris en funció de com evolucionés, i com féssim que evolucionés:

  1. Extinció completa del patogen degut a una ràpida i efectiva resposta,
  2. El que vindria a ser una eradicació total.
  3. Una eliminació local de la malaltia.
  4. Una malaltia que s’aniria transmeten, amb pujades i baixades en la seva incidència, de forma continuada.

La primera opció es va revelar als viròlegs (aquí potser caic en delicte de presumpció) impossible des de gairebé el dia 0. Primer, és la hipòtesi més difícil d’assolir i determinaria que en el llarg termini tothom podria oblidar-se de la malaltia i els seus efectes, però mentre no es demostri el contrari SARSCoV2 vindria del compartiment animal, seria una zoonosi (amb pas o no per un laboratori), i com a tal podria encara estar en aquest compartiment. A banda, al llarg de la nostra historia humana MAI hem extingit un patogen, que a mi em consti.


La segona opció sí que podem dir que l’hem feta algun cop. Cal esmentar la verola, que no està extinta sinó custodiada en dos laboratoris, un nord-americà, l’altre rus. En aquesta opció, també molt difícil d’assolir (jo diria impossible) també tothom podria oblidar-se de la malaltia; tothom menys la gent que la custodia als dos laboratoris esmentats.


La tercera opció es fica en ambients més coneguts; sí que hi ha abundants casos d’eliminació local d’una malaltia i aquí “local” pot ser un país, un grup de països, un continent. És una fita que obliga a suar la cansalada, no és senzilla, i en la que, a llarg termini, no tot el mon, totes les persones, poden oblidar-se de la malaltia. Implica disposar de vacunes, i vacunats o no, si la cobertura és alta, no cal preocupar-se massa. Els que sí estan vigilants són els funcionaris de salut pública controlant les incidències. Exemples? El xarampió, la poliomielitis.


I arribem a l’objectiu d’aquesta entrada, la opció 4, una malaltia present de forma continuada; òbviament no cal fer massa esforç en el curt termini, ja la tenim aquí, oi? Doncs sí que cal esforçar-se. Perquè aquesta definició és molt etèria. Una malaltia present de forma continuada que generi centenars de casos diaris no és igual, no ens preocupa el mateix, que una infecció que en generi unes poques desenes de casos per mes. Aquest patogen que genera una malaltia present de forma continuada en una zona, posem Catalunya, és el que es diu un patogen endèmic. I endèmic també s’hauria de traduir com “controlat o per sota d’un nivell considerat acceptable”. I aquest és el quid que he comentat diversos cops, el nivell. El nivell no ha de ser, i potser no serà, el mateix en diferents territoris, i també serà dinàmic en el temps, però sempre ha d’existir, i en aquest cas fora bo que quedés clarament explícit.


I quin nivell és “acceptable”? Per malalties molt perilloses, que poden ser mortals, el nivell ha de ser forçosament baix; UN cas ha de disparar les alarmes. Un cas, que no és de les nostres contrades, però que torna a estar actiu? Ebolavirus. Per infeccions amb baixes taxes de morbiditat i/o mortalitat els nivells poden ser alts, de centenars i fins i tot milers de casos al mes o a l’any.


És per això que endèmic mai s’ha de traduir com “sense perill”. Fa referència a una circulació possiblement “domesticada”, però per res vol dir que el patogen hagi perdut la seva virulència o que la malaltia no tingui perill. NO ens informa que la gent no morirà. Al contrari, ens informa que sempre hi haurà gent que s’infectarà, i que potser, alguna morirà. Com a corol·lari dels altres casos, voldrà dir que sempre tindrem gent preocupada per SARSCoV2 i la CoVID19, precisament per mantenir-la per sota del nivell de control, i si en cap moment el traspassa, com es fa amb la grip, començar a prendre mesures de control.


Perquè la pandèmia no s’esvairà sola, ni tampoc la pandèmia serà controlada a un nivell en el que ningú s’hagi de preocupar per la infecció. La pandèmia esdevindrà endèmia i haurem de decidir quin nivell de morbiditat (casos) i quin nivell de mortalitat (morts) considerem “acceptables” o “normals”.


I això, ai las, escapa de les capacitats i eines de la virologia.


Això és, definitivament, una altra història.

Comentaris virus-lents (245): Raons que jo conec i entenc per vacunar-se versus SARSCoV2

Començaré fort. Si no arribem a taxes de vacunació entre el 50-70% l’efecte de les vacunes vs SARSCoV2 es veurà clarament compromès. Recordin que les vacunes no ens protegiran, el que ens protegeix és la vacunació, i com més estesa en l’espai geogràfic i grups d’edat millor. I la rapidesa amb que s’han obtingut aquestes vacunes fa malfiar alguna gent; òbviament hi ha els que no se la poden posar per estar en grups particulars on el quocient benefici/cost no és favorable (immunocompromesos per exemple, gent amb certes patologies) però també estan els a-mi-no-em-passarà-res, o els jo-no-la-necessito, jo-controlo, i després els conspiranoics, aquests ja directament estúpids.

Com és possible que hagin trigat NOMÉS 11 mesos en aprovar una vacuna? Si abans s’estaven anys, 5, 7 anys per aprovar-les, oi? Algunes coses que explicaré ara són producte de lectures, altres són fets comentats per amics/gues que treballen en aquest camp. Únicament els hi diré dues coses; el rigor en tot aquest procés ha estat el mateix de sempre; la transparència és clarament millorable, perquè potser no s’ha explicat prou ni prou bé.

 

Jo ho vaig dir en el seu moment; si les agencies reguladores independents donaven el vistiplau a una vacuna jo me la posaré, sí o sí, quan em toqui (com em poso la de la grip, sí, aquesta de la que molta gent passa). Són les mateixes agencies que regulen l’aprovació dels antibiòtics, o un anti-cancerigen. La diferència és que en aquests darrers casos, “de perduts al riu”, ja que volem tractar problemes. Per contra, amb les vacunes estem tractant amb una eina pre-exposició al patogen, que s’administra a les persones sanes, i llavors, com som molt filiprims, tolerem poc qualsevol efecte secundari, quan ens pot salvar la vida tant o més que un antibiòtic o un anti-cancerigen.

Molt bé, però, per què tenim vacunes administrables en 1 any des de l’emergència del patogen, SARSCoV2?

Primer, la tecnologia del mRNA NO és nova. Poden veure… https://www.nature.com/articles/nrd.2017.243. I havia tingut ja un recorregut en el camp dels tractaments anti-cancerigen https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4668311/ o https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4514038/ com un cas específic. Estem parlant del 2014 i 2015. El que necessitava era un impuls, i dissortadament o per sort, tota moneda té dues cares, SARSCoV2 l’ha donat.

Segon, per les vacunes no basades en el mRNA, tampoc es partia de zero perquè des de fa molts anys hi havia grups de recerca treballant en vacunes per a virus semblants (Ebola, pel que tenim vacuna des de 2018, la #ervebo de Merck; MERS per la que no tenim encara però sí s’ha treballat molt en diverses plataformes; aquí el centre on treballo, CReSA té una gran experiència i és del 3 centres al món on es poden fer els estudis amb model animal, etc.).

Tercer, alguns projectes amb altres coronavirus havien arribat a assajos de fase clínica 1, i això també s’ha aprofitat.

Quart, s’ha invertit una quantitat de diners que fa feredat (com de diferent ens aniria si es gastessin habitualment en això i no en tancs, o submarins que no suren, etc.), i els diners, ja ho saben, fa anar tot molt més ràpid. Però quan t’hi va la pell suposo que tots estarem d’acord que no és mala inversió.

Cinquè, la recerca s’ha llegit en temps real; els pre-prints han volat i el coneixement s’ha compartit immediatament; els revisors han revisat com si no hi haguessin nits; això ha provocat cert soroll de fons i un biaix mediàtic, ocasionalment tremendista, però és indubtablement positiu i accelerador.

Sisè, s’han solapat fases clíniques, i altre cop aquí, podríem queixar-nos perquè NO s’havia fet abans!! No s’esperava a les dades d’una fase per començar l’altre, és un risc però si el risc te’l cobreixen, i sempre que tinguis una base de coneixement coherent no és un tret a les fosques, possiblement podràs aprofitar tot el cos de dades generat.

Setè, els assajos clínics de fase 3 han reclutat desenes de milers de persones en temps rècord, i no solament perquè la pandèmia era rampant (saben que uns dels problemes d’acabar de desenvolupar i provar la vacuna de ebola era que MAI aconseguien provar-la en un grup prou gran de persones? va tenir que venir l’enorme brot de ebola a Sierra Lleona, Guinea i Libèria, al 2014-16 amb 29.000 infectats per poder-la provar, i el brot a República Democràtica del Congo, del 2018 al 2020 va permetre ja la seva aprovació) sinó perquè tots els comitès i acords entre les empreses que executaven els assajos clínics no trigaven mesos si no dies en formalitzar-se. CoVID19 ha tingut total prioritat i de fet la resta d’assajos d’altre medicaments per altres malalties han quedat molt frenats, que no aturats.

Vuitè, les agencies reguladores han prioritzat tot el que tenia a veure amb avaluació continuada, reduint al mínim els temps d’espera; diguem que han desvestit tota la burocràcia i s’han quedat en allò essencial i realment necessari que és l’avaluació de les etapes sense saltar-se’n cap. Altre cop la pregunta aquí és, i per què NO abans? Fem-ho bé i ràpid, si hem pogut un cop.

Novè, s’ha produït la vacuna a risc, un concepte molt capitalista però amb la xarxa de seguretat dels governs. Els governs han decidit invertir com a socis capitalistes en una empresa arriscada; com els que noliejaven naus per comerciar, fa uns segles, quan la probabilitat que aquestes naus tornessin era baixa. S’ha produït les formulacions, una de les quals es comença a administrar avui fora dels grups d’assajos clínics, sense saber si eren efectives, només se sabia que eren prou segures. Això permetrà administrar milions de dosis les primeres setmanes perquè ja han estat produïdes. Però, compte, la producció i la logística que ens espera aquest 2021 serà diabòlica i jo no crec que s’acompleixi l’escenari optimista de milers de milions de dosis a finals de 2021. Per això, si li toca, posi-se-la.

Desè, les agencies reguladores, i els governs han fet una valoració de la relació cost benefici, que també ha de fer vostè. Que és millor, més de 15 mil morts a Catalunya, i més de 70 mil morts a Espanya i mantenim “impasible el ademan” i no es posen la vacuna o posar-se la vacuna i que en un de cada 100.000 o 1.000.000 casos tinguem un efecte advers?. Ja no parlo de una mica de maldecap, dolor en el punt d’administració, unes dècimes de febre o malestar general si no una cosa més greu. A l’altre costat de la balança, i assumint que #SARSCoV2 deixat al seu aire ens infectarà gairebé a tots en algun moment, comptin un 3% d’hospitalitzats i al voltant d’un 1% de mortalitat. Això a Catalunya serien 77.000 persones. Si vostè coneix a més de 100 persones, i deixem campar a #SARSCoV2, una d’elles, com a mínim, morirà de CoVID19.

Jo si tinc una eina, l’empro. I demano a la gent que l’empri amb mi. Quants més l’emprem més poderosa serà la eina i els seus efectes.

Clar que això també es podria aplicar al tests ràpids; però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (239): La resposta al SARSCoV2? L’Emmental, benvolgut Watson.

 

Si vostès tallen una llesca de formatge Emmental trobaran alguns forats; si van fent llesques successives del mateix formatge veuran com alguns forats desapareixen si bé altres es generen en altres punts de la llesca per desaparèixer a les següents llesques, i així successivament. Un exemple potser massa bàsic i gastronòmic (algun formatger a la sala per donar-me un formatge català equivalent?) però molt gràfic per explicar la nostra resposta global a la CoVID19. Perquè la nostra resposta és multicapa: accions individuals responsables, confinaments parcials o generals, restriccions de circulació, rastrejos, tests ràpids, proves diagnòstiques, assistència hospitalària, vacunes, tractaments post-exposició…tractaments de les seqüeles d’aquells infectats (no afecta a la transmissió però és un deure col·lectiu). Cadascuna d’aquestes accions és una capa del nostre formatge. TOTES tenen forats, TOTES són fal·libles per si soles. TOTES juntes i ben gestionades són un laberint gairebé impenetrable (crec) per #SARSCoV2… però anem a discutir-les una mica més.

 

Accions individuals responsables; per definició són accions d’abast curt que tenen la potencia de la agregació. Generar distància, dur mascareta, rentar-se freqüentment les mans protegeixen a la gent propera o amb aquella que interactuem. Tenen l’inconvenient que ha de néixer d’un convenciment personal; les mesures de coerció funcionen però mai absolutament i a banda les accions (per exemple dur mascaretes mal posades, no rentar-se bé les mans, ser creatius amb això de la distància) no són tot o res, si no un continu d’aproximacions personals, algunes (moltes) incorrectes. Forats.

 

Confinament parcials o generals i restriccions de circulació. Les mesures socials coercitives com són els confinaments globals (un país) o parcials (territoris, comarques, municipis) són les mesures que hom aplica quan està desbordat o no té altres mesures que plantejar. Són mesures medievals que actuen sobre el global de les persones d’una zona per, evitant el seu moviment, reduir la circulació del virus…però el virus continuarà allà quan s’aixequin les mesures (bé que ho estan veient) i en funció de com es desconfini (velocitat, sectors, etc.) tornarà a agafar velocitats exponencials. Són mesures que no ataquen la base del problema però que compren temps per descongestionar el sistema sanitari, per exemple. Per contra, malmeten l’activitat econòmica i això té i tindrà conseqüència a llarg termini.

 

Rastrejos. Ja està més que comentat que SARSCoV2 té una R0 entre 2 i 3 (recordin, és una mitjana, tenim també els episodis de superdisseminació); per tant cada infectat pot potencialment infectar 2 o 3 persones, que, en principi, seran persones properes amb les que haig tingut un tracte continuat i sense distància. L’inconvenient és que, a diferencia del SARSCoV1 que només transmetia quan la persona mostrava una clínica evident (i que per tant era fàcilment aïllable), en el cas de SARSCoV2 hi ha transmissió abans de la manifestació de clínica (1 o 2 dies abans) i a banda, hi ha un cert percentatge de asimptomàtics o paucisimptomàtics, que fan tot molt més complicat. Seguir contactes des de que està un malalt té una complicació; decidir des de quan abans de la clínica has d’incloure contactes, i considerar-los de risc, és una altra. Però el seguiment de contactes amb totes les seves mancances (forats) és important; vindria ser practicar la microcirurgia venint de la cirurgia (destralera) del camp de batalla que és el confinament general o territorial; no confinem col·lectius, sinó persones de risc en contacte amb un infectat previ. Per definició són mesures que tenen menys impacte econòmic però requereix un petit exèrcit de rastrejadors, i la implicació de les persones específiques a les que es demana confinar-se. Cadascun d’aquests ítems té forats però sempre serà millor que el gran forat de la seva absència o la seva escassetat.

 

Test ràpids i proves diagnòstiques. Test ràpids, resultat gairebé immediat, en qüestió de minuts però relativament pocs sensibles i no extremadament específics. Forats. Proves diagnòstiques moleculars; relativament ràpides però menys esteses (fins fa no massa) són molt més especifiques i sensibles; forats pel que fa a la rapidesa en la comunicació (no serveix de gaire una prova diagnòstica si es comuniquen el resultats als 4 dies (allò ideal seria en les primeres 24 hores), però fins i tot amb aquesta rapidesa la prova ens informa del nostre estat en el moment que ens prengueren la mostra, ens podem haver infectat just després. Proves diagnòstiques serològiques, per detecció d’anticossos; més lentes que les PCR també són prou especifiques i sensibles però només ens informen de la immunitat humoral, no de la immunitat cel·lular (que requereix tècniques més lentes i complicades); per contra sí que es donen informació històrica a data de mostra; ens assenyala si hem estat en contacte amb el virus i hem desenvolupat resposta immune; però si aquesta va ser fa 4 o 5 o 6 mesos abans potser el nostre nivell d’anticossos ha baixat per sota del nivell de detecció de la tècnica. Més forats.

 

Assistència hospitalària. El virus NO ha canviat però l’assistència hospitalària sí. Ja ho vaig comentar fa mesos. El virus ara mateix no ha mutat cap una menor virulència o transmissibilitat, pensar que SARSCoV2 s’acabarà atenuant és una especulació, un wishful thinking, però tampoc està remant en a la direcció contrària); continua sent bàsicament el mateix però qui SÍ ha aprés és el sistema; a força de rebre casos (cada cas és un problema) i de treure lliçons i dades de cada problema ara se sap més bé que fer, es fa abans, i de vegades es prenen mesures preveient situacions futures en base a històrics de casos previs. Això, a més, s’ajunta amb la disponibilitat creixent de tractaments post-exposició (veure més endavant). L’assistència hospitalària té forats (i alguns són culpa nostra, de les nostres prioritats errònies) però està clar que alguns d’aquests forats han minvat o fins i tot desaparegut. Però tot sistema té un límit, i aquest és el gran forat que hem albirat (abril 2020) però pel que no s’ha caigut encara.

 

Vacunes. Explicitades des de bon començament com LA solució, es faran esperar més del que es va publicitar. Encara hi ha gent que diu que estarà disponible abans que acabi l’any; la OMS va dir que en un escenari optimista estaria disponible en 18 mesos (això ens envia al segon semestre del 2021). Ja coneixen la meva opinió; una vacuna raonablement segura i raonablement efectiva que estigui logísticament prou distribuïda i sigui aplicable no l’espero fins 2022, anant bé. En qualsevol cas les vacunes (perquè possiblement tindrem més d’una) no conferiran una protecció total (esterilitzant), potser només tenen una eficàcia del 50-60%; no es podran administrar a tots els col·lectius (com també passa a altres vacunes, en aquest cas fins i tot més ja que en anar de presa les proves de seguretat han estat les justes); potser caldrà escollir col·lectius a vacunar, potser primer el personal de sector sanitari per mantenir segura la barrera de defensa? són una part petita de la població, no tindran impacte en la corba d’infecció però sí ho farà la seva tasca; o podem mirar de vacunar al segment d’edat per sobre dels 60 o 65 anys? amb aquesta aproximació segur reduiríem les taxes de mortalitat; però sí realment tinguéssim disponibilitat i volguéssim reduir al màxim la transmissió caldria vacunar la gent entre 20 i 40 anys; les vacunes poden tenir restriccions logístiques, o estocs parcialment embargats pels països productors; no sabem si caldran dues dosis (un booster) i això seria una complicació logística; no sabem l’abast de la immunitat conferida. Més forats. Però fins i tot una vacuna imperfecta, que faci a SARSCoV2 més difícil circular, en trobar-se més gent protegida, seria útil ja que alentiria la seva propagació, i indirectament facilitaria el treball dels rastrejadors, el seguiment i el confinament dels casos. I per cert, treguin-se del cap que erradicarem aquest virus; potser alguns països l’eliminaran, però no l’erradicarem globalment, per la qual cosa aquest països patiran re-introduccions que tindran que tornar a gestionar. Només ha passat amb la verola, i amb el SARSCoV1, està a punt de passar amb el poliovirus, no passarà amb SARSCoV2; s’ha escampat massa i ara mateix no veig quan deixaran d’haver bosses de població susceptibles.

 

Tractaments post-exposició. Tothom coneix el cas de la hidroxicloroquina. Un fracàs. Un altre forat. Però ja s’han trobat i es trobaran molècules que tindran cert efecte protector sobre els casos greus o reservats dels infectats per SARSCoV2. Qualsevol medicament que eviti entrada a la UCI o que escurci l’estada a la mateixa (remdesivir, que va fracassar per Ebola però que aquí a trobat una segona oportunitat; la dexametasona, un corticoesteroide amb propietats antiinflamatòries que, sembla, redueix 1/3 la mortalitat de pacients amb ventilació assistida i 1/5 part la mortalitat d’aquells requerint oxigeno teràpia però sense cap benefici per la resta de pacients; els preparats de sèrum hiperimmune de Grifols a partir de plasma de infectats guarits, encara pendent d’assaigs, etc.) és un forat menys perquè desestresa el sistema sanitari en el seu extrem, i farà baixar la taxa de mortalitat. Els guanys es poden considerar residuals però són forats petits que també tanquem.

 

En resum, totes les capes tenen forats; alguns forats podran fer-se més petits en el temps (més responsabilitat individual; vacunes més efectives i segures i millor distribuïdes; més i millors tractaments post-exposició, més quantitat i més “qualitat”, i alguns desapareixeran però el nostre formatge continuarà foradat. El que caldrà evitar és que els forats coincideixin gaire i permetin al virus travessar, percolar, totes les capes, donar-li una trajectòria d’oportunitat, perquè això, gràficament, voldrà dir una mort més.

 

SARS portada EID

De les seqüeles i del tot el que impliquen els grans números en els que s’està movent el SARSCoV2 parlarem en una propera entrada.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

De fet aquest model, que pot semblar simplista, l’apliquem en avaluació de riscos, també biològics, i és un model que ja té els seus anys (al voltant de 30 anys) i es deu a James Reason. Es pot consultar.. «Human error: models and management». British Medical Journal 320 (7237): 768-770. PMC 1117770. PMID 10720363. doi:10.1136/bmj.320.7237.768.

Comentaris virus-lents (222): Ebola a República Democràtica del Congo-Notes de l’any 1.

 

Estem a punt de complir un any de la declaració oficial de la darrera epidèmia d’ Ebola, aquest cop a República Democràtica del Congo (en endavant RDC) i potser és hora de tombar la vista enrere abans de tornar a mirar al davant.

 

El brot es va declarar oficialment el dia 1 d’agost de 2018 i aparegué poc després de la finalització d’un altre al mateix país, aquest cop en províncies nord-occidentals de RDC, que s’extingí ràpidament. Per què aquest diferent comportament? Estem parlant d’un brot, el brot de Mbandaka, una ciutat d’un milió d’habitants, que va durar tot just tres mesos, i causà 33 morts, al mateix país i amb la mateixa soca, Ebola Zaire. Únicament calgueren administrar 4000 dosis de vacuna.

 

En el brot encara actiu, els primers mesos el degoteig de casos rarament superaven els 10 diaris, i havia dies sense casos. Això juntament amb l’aplicació des de moments inicials de la vacuna experimental V920, o rVSV-ZEBOV, de Merck (per saber més veure una entrada prèvia https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/) feia pensar en un horitzó segur de contenció i un acabament en uns pocs mesos. Tanmateix hi havia núvols a l’horitzó; un de logístic, la vacuna és estable en condicions d’ultracongelació, per sota de -70ºC i assolir això, a RDC, és tot un repte; el segon? la vacuna era relativament escassa, i s’administrà seguint la dinàmica de vacunació en anella, segons la qual, quan una persona era diagnosticada com infectada, s’administrava la vacuna a tots els contactes (familiars, amics, veïns) i als contactes dels contactes. Per tant, un infectat podia generar un reguitzell de desenes de vacunacions però aquestes administracions eren molt menys, i a més diferides en el temps, que no les que caldria per una vacunació massiva, que necessitaria milions de dosis. Al començament de l’epidèmia es deia que Merck disposava de 100 mil dosis mobilitzables i una quantitat superior en bulk pendent de ser dosificada.

 

Estem a una setmana que es compleixi un any i estem per sobre dels 2550 casos amb més de 1720 morts. Això el converteix en el segon brot més gran a la història nomes per darrera de la gran epidèmia de 2014-16, i en el brot més important, i frustrant, patit per RDC dels deu que ha sofert des de 1976. Per què creix encara?

 

La vacuna és efectiva? Sí, els estudis fets al final de l’epidèmia de 2014-16, un estudi posterior fet al 2018 i l’estudi que està fent en aquesta epidèmia reflecteixen efectivitats del 95% o superiors si l’exposició al virus es dona setmanes després de l’administració. A més el darrer estudi indica que el 90% dels vacunats mantenen una forta resposta immune dos anys després de la vacunació. Però no se sap del cert l’efectivitat de la vacuna si s’administra 5, 6, 9 dies abans del contacte amb el virus o si s’administra 1, 2, o 3 o més dies després del contacte.

 

El període d’incubació d’Ebola està establert per conveni entre 2 i 21 dies encara que la mitjana està en els 5-10 dies. De tota manera els que em seguiu sabeu que aquest conveni no té en compte els outliers, gent fora d’escala, que pot incubar el virus per 28 dies o potser més abans de mostrar simptomatologia (per mes detalls veure enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%e2%80%a2licula/). Assumint un període mitjà d’incubació de 5-7 dies veiem que tenim un problema i és que si ens administren la vacuna just després de la exposició aquesta ens començarà a protegir passats 10 dies, moment en el qual ja estarem en fase aguda manifestant símptomes. Millor això que res, però…

 

gp-ebola-proteins_0

Esquema del virus Ebola

Però aniria bé disposar de tractaments post-exposició…i fins ara la única estratègia era la de suport vital amb reemplaçament de fluids i intentant restablir les funcions dels òrgans que fallaven. Hi ha tot un seguit de molècules o tractaments, Zmapp, mab114, regeneron, remdesivir, que estan sent provats en aquest brot; sí, per desgràcia, són tant experimentals com la vacuna rVSV-ZEBOV i necessiten malalts per comprovar-se la seva efectivitat, i no, no són comercials i no estan disponibles “en obert”.

 

Portem més de 130 treballadors/es sanitaris infectats amb uns 40 de morts. Moltes d’elles no estaven vacunades (més de 2/3 son infermeres), perquè molts d’ells refusaren la vacuna. Per què?
I per cert, alguns morts entre el personal sanitari SÍ estava vacunat…però no es donen dades de QUAN es va vacunar. Si es va vacunar poc abans o just després de l’exposició al virus tot està clar, però cada cop que passa més temps resulta difícil explicar com és que no estan prou vacunats. Per què?

 

Tanmateix la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és de poc més del 35% mentre la taxa general està al voltant de 68%. Per què?

 

I parlant de taxes de mortalitat…a finals de desembre aquesta estava al voltant del 58% mentre ara la tenim fregant el 68%; que a mesura que avança l’epidèmia la taxa creixi i no s’aplani o caigui és molt dolent perquè vol dir que se’ns moren més infectats que al començament del brot. Per què?

 

Com a exemple, a la darrera epidèmia 2014-16, amb el mateix virus, les taxes de mortalitat dels tres països principalment afectat foren molt dispars: Sierra Lleona amb la meitat total de casos, un 28%; Libèria amb prop 1/3 de tots els casos, un 45%; mentre Guinea, amb menys de 4000 casos escalà al 67%. Per què? Perquè el maneig i com s’afronta l’epidèmia fa molt.

 

Portem més de 200 atacs a treballadors sanitaris o instal·lacions de triatge o tractament; s’ha calat foc a alguns d’aquests centres; un metge va ser assassinat per atacants a un centre. Per què? Aquests atacs, desconfiança als estranys i incredulitat sobre l’autèntica causa de la malaltia, encara és mantenen. Per què?

 

El virus Ebola es transmet fàcilment per contacte amb fluids corporals de persones infectades en fase aguda; abans de començar símptomes (febre, mal de cap, dolor de gola, etc.) la persona infectada NO pot transmetre. Després a mesura que avança la infecció és cada cop més eficient en la transmissió; a l’etapa final i un cop morta, la eficiència és màxima i de fet molts dels clústers de nous infectats es donen com a conseqüència de l’enterrament d’un infectat anterior; sobre tot si col·laboren en la preparació del cadàver. Per què continuen havent tantes morts comunitàries i enterraments pocs segurs, doncs?

 

Els principals col·lectius afectats, percentualment, són els dones i els infants i adolescents. Per què? El primer, mirem la piràmide de població del país, eminentment jove; llavors no sorprèn tant el nombre de afectats per sota del 18 anys. Per altra banda, culturalment, les dones s’encarreguen de cuidar els malalts, i ai las, això les col·loca en la primera línia per ser infectades, ja que a més, també col·laboren en la preparació del cos per l’enterrament.

 

Incís, dos dels col·lectius als que no s’administrà vacuna rVSV-ZEBOV els primers mesos de l’epidèmia va ser a les dones embarassades, o lactants i als nens/nenes de menys de dos anys. No havia cap raó fosca, senzillament és el protocol habitual perquè es consideren col·lectius que poden presentar símptomes adversos per la vacuna. Aquesta decisió es va revisar, el febrer del present any, aplicant una avaluació de riscos conseqüent i coherent, i actualment no hi ha limitació.

 

Des de fa mesos diferents personalitats i grups demanaven la declaració de la Public Health Emergency of International Concern (PHEIC); finalment aquesta va ser declarada fa uns pocs dies per la Organització Mundial de la Salut (OMS). Per què? I per què es va trigar tant? El religiós que va viatjar des de Butembo a Goma en autobús, que ja era simptomàtic a Butembo i que va fer el viatge fins a Goma, on va ser diagnosticat, saltant-se tres controls de carretera, per morir en el camí de tornada a Butembo, va ser la gota que va fer vessar el got?

 

Des de fa un parell de mesos, Johnson & Johnson demana al govern de RDC d’aplicar la seva vacuna, també experimental, abreujada ADV26MVA (per més detalls veure entrada https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/), al país. Fins ara, el Ministeri de Salut congolès havia refusat l’administració en la zona afectada. Per què? Aquesta vacuna, segons J&J té una disponibilitat d’un milió i mig de dosis però ai las, és una vacuna doble, requereix una primera administració i un boost, una segona vacunació, unes setmanes després. Si ja costa sobre el terreny fer seguiments adequats del contactes per administrar-los una dosi de vacuna rVSV-ZEBOV, serem capaços d’administrar dues dosis de vacuna Adv26MVA a una mateixa persona, amb les altes taxes de mobilitat de les mateixes, i amb una separació temporal de vàries setmanes?

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

La resposta a molts dels per què? Are we, stupids! Nosaltres, som nosaltres la resposta. Si no hi ha confiança, si neguen la causa assumint que és una invenció o pitjor que és una estratègia del govern de RDC per anihilar-los o per fer negoci, si som incapaços d’explicar-nos, si volem imposar les nostres solucions sense deixar que els apliquin i liderin els propis interessats, el virus anirà fent el seu camí, sordament però continuadament.

 

En el brot de Mbandaka, la resposta fou col·laborativa; es tractava d’una regió no conflictiva, amb poca violència, sense contenciosos amb el govern central i ètnicament homogènia (sap greu treure el concepte); la gent entengué el problema, perquè hi confià, i col·laborà amb els equips de seguiment i vacunació, que no van ser vistos com una amenaça.

 

En el brot actual, a North Kivu, els estranys al poble no són sols els homes i dones blancs que venen en quatre per quatre protegits moltes vegades per soldats de l’exercit congolès; fins i tot els locals de poblacions properes són mirats amb desconfiança si són a un poble que no és el seu; tot està massa tibant.

 

Com veieu unes notes desendreçades però així és l’epidèmia d’Ebola; tot un desendreçat, un Cafarnaüm, que els essers humans no estem a ajudant a endreçar gens.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (221): Ebola, desè mes d’epidèmia…i anem a pitjor

 

Estem a punt d’acabar al desè mes d’una epidèmia d’un virus, el Ebola, pel que tenim una vacuna segura i sembla que força efectiva (com a mínim el 97,5%)…i no tenim el control.

 

Fins febrer la situació semblava “controlada”; hi havia un degoteig de nous casos, que rarament arribava a 10 diaris, en un brot que sempre ha estat localitzat en unes poques zones de Kivu North, una regió amb vora de 7 milions habitants en un estat que en té prop de 90 milions. La moralitat es trobava al voltant del 60% i s’administraven vacunes a bon ritme.

 

Ara, a finals de maig anem ja per vora 1900 casos i mes de 1250 morts. No arriben als 500 les persones que s’han recuperat de la infecció (encara que aquesta deixarà seqüeles durant setmanes, mesos o anys en alguns dels guarits, per més detalls podeu consultar altres entrades del blog)- Això implica que la taxa de mortalitat ha pujat en aquests tres mesos del 60% al 67%; de fet alguns dies s’han comptat tants nous casos com morts deguts a la infecció.

 

A més els col·lectius mes afectats són altre cop les dones i els infants i adolescents. Més de la meitat de les infeccions per Ebola han afectat a dones i quasi 3 de cada 10 involucren a persones de menys de 18 anys.

 

I aquesta situació no és culpa del virus, si no bàsicament de nosaltres… La zona de North Kivu és una zona “rebel”, enfrontada al govern de RDC (República Democràtica del Congo) des de fa més de 20 anys i on abunden els grups armats, i una profunda desconfiança de les comunitats entre si (la gent de Beni no es ben rebuda a Butembo i a l’inrevés) i totes respecte el govern central (RDC) s’ha ajuntat amb un desinformació alimentada amb no se sap amb quins fins que culpa al govern de la malaltia o als equips mèdics de fer negoci amb l’epidèmia.

 

Un estudi de la revista Lancet Infectious Diseases, mostra que un 32% dels milers d’enquestats de les zones afectades no creuen que el virus existeixi, i apunten a una invenció per obtenir guanys i desestabilitzar l’àrea. De fet a aquests províncies se les va impedir participar a els eleccions presidencials de gener, d’aquell moment sovintegen els atacs a centres sanitaris. Menys de 2/3 dels enquestats afirmaven que es vacunarien front Ebola si els oferien la possibilitat.

 

Un escenari que explica que, durant el mes d’abril, que acabarà sent menys dolent que maig, van abandonar les seves llars 100.000 persones a la província de Kivu North.

 

Des de gener s’han registrat més de 130 atacs a centres de salut amb resultats de 85 treballadors ferits o morts. Fa poc més d’un mes, el 19 d’abril un epidemiòleg camerunès que treballava per la OMS fou assassinat a trets durant un atac a un hospital de Butembo. Els mitjans locals informen que els atacants cridaven “El Ebola no existeix”.
La violència ha portat l’aturada durant dies dels equips mèdics dedicats al seguiment dels contactes (aquelles persones que van estar a prop o tenint cura d’infectats) i també dels equips de vacunació. Durant aquells dies el virus no va deixar de circular i propagar-se, però.

 

El que eren uns pocs casos diaris s’està estabilitzant al voltant de la vintena de casos diaris, quan fa un parell de mesos una vintena de casos marcava el màxim del mes; les setmanes sumen habitualment un centenar de casos; en el darrer més, maig hem acumulat el 20% dels casos totals…en una desena fracció del temps de l’epidèmia; el nombre de morts comunitàries, aquelles en les que l’infectat es troba a casa seva amb la seva família sovintegen encara massa, i això determina que, com no s’han pres les mesures de protecció necessàries, un o diversos membres de la família esdevindran nous casos en uns pocs dies.

 

A diferencia del brot de 2014-2016, que deixà 29.000 afectats i més de 11.000 morts a Guinea-Libèria-Sierra Lleona, ara disposem de vacunes i tractaments experimentals. Portem més de 125.000 persones vacunades amb una vacuna d’una sola dosi, la rVSV-ZEBOV de Merck, i tot just ara la OMS semblava que havia aprovat l’administració d’una segona vacuna, de dues dosis o prime-boost, la Ad26-MVA de Johnson and Johnson. Tanmateix en escriure aquestes línies sembla que, per ara es continuarà amb la vacuna inicial de Merck també identificada com V920. Aquesta vacuna ha resultat ser molt segura i realment efectiva (per sobre del 97,5%) però, ai las, no hi ha masses dosis disponibles.

 

I si resolguéssim el misteri de perquè tenim treballadors sanitaris que s’infecten i que NO s’han vacunat prèviament encara que se’ls havia ofert la vacuna, potser, tindríem la clau de volta. Ells i elles sí saben que el virus existeix i els seus efectes i tanmateix portem més de 100 treballadors sanitaris infectats, i bastants no s’havien vacunat. Per què? Perquè fa menys d’una setmana una treballadora sanitària a Katwa, no vacunada, es va infectar i no va anar al centre de tractament? Per què la sociologia en aquesta epidèmia és potser més important que la tècnica, que la ciència?

 

Aquesta sembla una partida en la que tothom “passa” mentre el virus va tirant els daus, i amb cada tirada, més propagació, i amb cada tirada, més possibilitats que arribi als països limítrofs. És una lluita, que no s’està guanyat, contra la violència, la inseguretat, la desinformació, interessada o no, l’aprofitament polític de tot plegat i el gran vector de desconfiança resultant. I això és virologia social.

 

“Outbreaks are inevitable, pandemics are optional”.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (220): Ebola a Congo, novè mes.

Tornem a dedicar una entrada a la epidèmia de Ebola a la República Democràtica del Congo (en endavant RDC) per fer un resum i comentari del que ha passat els tres darrers mesos, des de la darrera entrada dedicada a les estratègies vacunals existents, que es pot consultar a… https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/.

 

Estem entrant en el novè mes del brot, oficialment. Sabem, però, que el brot portava unes setmanes de recorregut quan es va donar la primera alerta oficial, el primer d’agost de 2018. Des d’aleshores portem 1129 casos amb poc més de 700 morts (100 d’ells a les darreres tres setmanes) i més de 340 persones que han superat la infecció. La taxa de mortalitat es manté molt estable des de fa setmanes, mesos, un xic per sobre del 65%.

 

Hi ha hagut mesos bons, hi ha hagut mesos dolents; febrer va ser un mes bo, amb pocs casos, març ha resultat un mes molt dolent amb vora 200 nous casos i una pendent acusada de nous casos les darreres setmanes amb molts dies de doble dígit (més de 10 nous casos per dia). Aquest començament de mes d’abril ha tornat a afluixar una mica, amb 7 a 10 casos diaris. Per tant, estem molt lluny de la resolució del brot.

 

Continuem tenint moltes mort comunitàries, de fet en les darreres setmanes prop de la meitat de les morts. Això és una noticia molt dolenta perquè les morts comunitàries impliquen contactes no controlats de l’infectat amb altres membres de la família i amics i una més que probable segona ronda de infecció. Mentre aquestes morts comunitàries siguin nombroses la epidèmia seria imparable.

 

I aquestes morts comunitàries són resultat de la desconfiança o incredulitat de la població. Algunes fonts apunten que el 25% de la població de la zona no es creuen encara que el virus Ebola sigui real, altres directament cauen en el conspiracionisme i creuen que el virus ha estat creat per Occident. I un percentatge gens petit tenen molta prevenció a qualsevol acció governamental; si els equips mèdics són introduïts per funcionaris o milícia governamental són refusats o tenen una taxa d’adhesió als tractament o seguiments força baixa.

 

Han estat atacats, tirotejats o cremats diversos centres de triatge o tractament. Cada atac ha provocat una dispersió de gent potencialment afectada i una pèrdua de control i seguiments de contactes de persones prèviament infectades. A més hi ha força mobilitat i s’han descrit casos de infectats que “fugint” de la zona on eren coneguts han arribat a altres pobles i ciutats iniciant noves cadenes d’infecció o fent que zones que es consideraven “netes” tornin a estar amb casos actius.

 

Portem ja 82 casos d’infecció de treballadors sanitaris, la primera barrera d’assistència, dels quals 29 han mort. No tenim dades, i resultat preocupant no tenir-les, de quants d’ells estaven vacunats. La única dada obvia és que la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és molt menor del 65%, és concretament del 35%. Això reflecteix que una ràpida detecció i una bona assistència és capaç de reduir força la taxa de mortalitat.

 

Més de 100 nens i nenes amb mort de resultes de la infecció de Ebola. La infància i el col·lectiu de dones embarassades estan sobre-representats en el llistat de morts en aquesta epidèmia. De fet, aquest dos col·lectius no acostumen a ser vacunats però la OMS ha recomanat la vacunació de les dones lactants i dels infants de més de sis mesos, donant idea de la gravetat de la situació.

 

Portem ja més de 1400 nens i nenes orfes o separats dels seus pares. No cal més comentari.

 

Portem més de 95.000 persones vacunades; la vacunació s’inicia molt poc després de la comunicació oficial d’inici del brot, concretament el 8 d’agost. Si voleu saber més sobre la vacuna teniu l’enllaç anterior; en el seu moment es va dir que hi havia 300.000 dosis disponibles de la vacuna V920 o rVSV-ZEBOV, per bé que solament una tercera part estaven ready to use, en format administrable. Si això no ha canviat estem a prop de tenir de ser mooolt selectius amb la vacuna V920. De fet en el darrer mes, març, només s’han vacunat unes 10.000 persones, el que equival a un ritme d’unes 300 persones per dia; el mes anterior, febrer, un mes menys “calent” amb menys afectats, i per tant menys contactes que tractar, el ritme de vacunació era de 600-800 dosis per dia. És possible que els atacs a centres mèdics hagi frenat el ritme d’administració de vacunes però si això és així, i no l’escassedat de vacuna, tampoc és una bona notícia perquè vol dir que molts contactes no la podran rebre igualment.

 

El virus continua progressant en un ambient de violència, ignorància i desconfiança, que m’ensumo creixents.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (218): Xarampió, si tu no hi vacunes, ell torna.

 

Acabarem l’any 2018 amb més de 65.000 casos de xarampió a Europa, segons dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) i 33 morts (amb dades novembre 2018). Respecte l’any 2017, que foren vora 24.000, quasi el triple; respecte el 2016, que foren poc més de 5.000 casos, 12 cops més. Què està passant?

 

La resposta és obvia, la gent s’infecta més perquè no està vacunada; la vacuna és molt efectiva, realment molt efectiva, i si s’administren les dues dosis necessàries, en els primers anys de vida de l’infant (la primera al 12-15 mesos i la segona, de record, entre els 2 i 6 anys, veure https://web.gencat.cat/web/.content/Noticia/2017/calendario_vacunas_2016_JUNY.pdf) la protecció és total. S’arriben a taxes de seroconversió del 98% amb la primera vacunació mentre que la segona dosis assegura l’eficàcia del 100% rescatant les possibles respostes febles de la vacunació inicial. Aquesta vacuna, una vacuna atenuada, és la que s’anomena triple vírica o XRP (contra xarampió, les galteres i la rubèola); per més detalls sobre la composició i indicacions veure el Manual de vacunacions de Catalunya, a partir de la pàgina 145 http://salutpublica.gencat.cat/web/.content/minisite/aspcat/promocio_salut/vacunacions/00manual_de_vacunacions/Manual-de-vacunacions.pdf.

 

Europa és una realitat complexa…l’escenari que ens trobem canvia a cada país perquè  cada país té els seus propis calendaris “reals” de vacunació i alhora pot tenir dinàmiques especifiques.

 

Si diem que Ucraïna sola és responsable de prop de dos terços dels casos (vora 44.000 amb 15 morts) potser arrufarem el nas…si caiem en el fet que Ucraïna està en situació de “guerra” des d’el 2014, en greu crisi econòmica, i que els seus nivells d’immunització han caigut de valors per sobre el 90% el 2006 a un ridícul 42% deu anys després (es diu que cal una cobertura del 95% de la població per anul·lar la transmissió del virus) ja s’explica tot una mica més. Per tant és una guerra i no necessariament una manca de voluntat de la població la que explicaria l’afectació.

 

I per què cal que es vacuni el 95% de la població susceptible? Perquè és el valor que permet que la vacuna funcioni com un «tallafocs». Quan s’aconsegueix vacunar més del 90% de la població, és produeix una protecció denominada «immunitat poblacional» (per més detalls podeu consultar una altra entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2015/02/16/comentaris-virus-lents-85-xarampio-i-disney-alemanya-immunitat-comunitaria-algunes-reflexions/) que fa que les poques persones que queden sense immunitzar (altre cop no per voluntat sino perquè són massa petites o per problemes de immunocompetència) quedin protegides perquè el virus troba problemes per circular; quan arriba a un individu aquest està, amb alta probabilitat, vacunat (amb aquesta ratio, 19 de cada 20 individus concretament). Per sota del 90% el virus comença a trobar forats (persones susceptibles) i si hi ha menys del 80% de persones immunitzades ja sigui de forma natural (per haver sofert la infecció) o per vacunació, el virus trobarà, sense massa problemes, persones a les que infectar.

 

I direu val, però per què específicament el 95%? Doncs és un càlcul molt fàcil de fer i és pura probabilitat. Aquesta cobertura està relacionada, bàsicament però no únicament, amb la R0. Què és la R0? R0 és el número de reproducció, que ens indica quants individus  susceptibles són contagiats per la malaltia en promig per un sol infectat; perquè es produeixi una epidèmia el valor R0 ha de ser superior a 1. En el cas del xarampió el R0 és el més alt de les malalties transmissibles, entre 15 i 18. Per posar-ho tot en context la R0 del virus de la poliomelitis és 5-7, la del virus de la grip de 1918 i la del virus Ebola sols 2-3.

 

La immunitat de grup, el punt en el que una malaltia té problemes per circular i es va apagant té un llindar, que es pot representar matemàticament amb la següent formula.

 

H = 1-1/ R0 que també es pot expressar com  (R0-1) / R0.

 

Per tant 18-1/18 i tenim 94,4%. I podeu fer càlculs per altres infeccions; per exemple per Ebola la cobertura suficient, aplicant la formula seria del 66,6%.

 

Tornem a la geografia política i reprenem el fil ucraïnés. Direu, Ucraïna no és un país de la Unió Europea (UE), això no passa dins la UE!! Això voldria dir que els virus s’aturen davant de segons quines fronteres però qui m’ha llegit sap que això és del tot fals…anem a veure la situació dins la UE.

 

Romania està per sobre de 5.300 casos que han provocat 22 morts aquest 2018. Tanmateix des de l’inici del brot, a l’octubre de 2016, s’han declarat 15.540 casos confirmats amb un total de 59 morts. Aquí, si bé hi ha un cert moviment anti-vacunes, el problema està en moltes zones rurals i poblacions transhumants, entre elles ètnia gitana, que no van als centres sanitaris perquè no hi tenen confiança; a banda que s’ha informat d’escassetats de dosis vacunals.

 

Grècia està per sobre dels 2.200 casos de xarampió amb 2 morts; degut a la seva baixa població té la major taxa d’afectats amb 28 casos per 100.000 habitants però portava un historial de descensos continuats de la incidència del xarampió. Tanmateix, el 2017 comença un brot, que encara dura, al nord del país, i que ha arribat ja a la costa grega de la Mediterrània. En aquest cas sobta, i alhora és explicació, que dels més de 3000 casos (inclou 2017 i 2018) un 61% correspon a persones d’ètnia gitana, molts d’ells no grecs, si no transhumants. Per més detalls, un 95% del gitanos que contragueren el xarampió no estaven vacunats.

 

Itàlia té, aquest 2018, més de 2.300 casos i 7 morts…umm, però la seva cobertura vacunal el 2017 fou del 92% aproximadament. Pas mal. El que passa es que la cobertura vacunal ha de ser sostinguda en el temps; no basta tenir un 92% (recordem que l’òptim és el 95%) si no que aquest percentatge s’ha de mantenir al llarg dels anys, de molts anys. I el que passa és que a Itàlia la cobertura estava al 85% el 2015, i fa 25 anys era opcional, i amb una cobertura ridícula, entre el 10 i el 50%. L’edat mitjana dels afectats del 2017 i 2018 fou de 27 anys, es a dir, que nasqueren en anys en els que vacunació era opcional i alhora escassament seguida.

 

I el quart país amb més afectats per xarampió a la Unió Europea és…França. I sembla poc explicable perquè la taxa de cobertura està per sobre del 90% des de fa molts anys (a diferencia d’Itàlia va instaurar la vacunació del xarampió en 1983, i la segona dosi a partir de 1996). El brot que encara cueja començà a finals d’octubre de 2017 a la Universitat de Burdeos i ha afectat a més de 2.700 persones (i 3 morts) però prop de la meitat en una sola regió, Nova Aquitània. Però, no estaven vacunats? Sí, però mal vacunats. A un 81% dels afectats se li havia administrar la primera dosi de la vacuna però no la segona, recordeu instaurada a França el 1996. De fet la cobertura vacunal de la doble dosi a frança no està en el 90% si no en el 80% aproximadament.

 

En comparació Espanya va declarar 280 casos de xarampió aquest 2018 (amb dades fins 2 desembre). A Catalunya des de gener fins al 21 d’agost de 2018 s’han confirmat 28 casos de xarampió, tots ells d’origen importat (Ucraïna, Romania, Regne Unit, Itàlia i Polònia) o associats a casos importats; 22 són casos associats a brots i 6 casos esporàdics importats que no han produït casos secundaris. Vora el 80% dels afectats no havien estat vacunats i l’edat mitjana dels casos fou de 29 anys.

 

De tota manera com deia algú…al loro, que no estamos tan mal…i és cert. Abans de l’adveniment de la vacuna, allà pel 1963 hi havia epidèmies de xarampió d’abast mundial causant més de 2,5 milions de morts anuals. Ara, països com EEUU, Austràlia, Nova Zelanda o Japó la donen JA per eradicada. Des d’el 2000 la vacuna ha estalviat 21 milions de morts, però per contra el 2017 es calcula que més de 20 milions d’infants al món deixaren de rebre la primera dosi de la vacuna; i 110.000 persones encara han mort per culpa del xarampió.

 

Com tot, tot depèn del vidre de color amb el que miris.

 

El que està clar és que moltes de les surgències del xarampió a Europa no es deuen al moviment antivacunes si no a baixades/caigudes en la cobertura vacunal o vacunacions incomplertes. Això es pot arreglar. I amb una bona educació i explicacions detallades, i enterrament de llegendes urbanes, les “raons” dels antivacunes també s’haurien d’esvair.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Per info més detallada anar a:

https://www.ecdc.europa.eu/sites/portal/files/documents/communicable-disease-threats-report-15-december-2018.pdf

Comentaris virus-lents (215): Ebola; anem cap a un vessament més enllà del Congo?

Estem al cinquè mes (fals) d’un nou brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC), un país que ja ha experimentat deu epidèmies per aquest virus al llarg de la seva historia. De fet allà es va descobrir el virus al 1976. I no se li està donant excessiva importància, assumint que es resoldrà com les precedents. I potser sí, però…

 

La darrera epidèmia d’Ebola entre 2014 i 2016 deixà el llistó molt amunt. Més de 28.000 afectats i més de 11.000 morts. Perquè ens hem de preocupar d’un brot que ara mateix va per uns 550 casos i “només” 310 morts (dades del passat diumenge)?

 

El dimoni està als detalls; cal preocupar-se, i ocupar-se, perquè aquest brot és diferent als anteriors. Hi ha coses que van millor i altres que van pitjor, molt pitjor, i totes elles tenen a veure amb nosaltres, els humans.

 

Diuen que estem al cinquè mes del brot (l’Organització Mundial de la Salut, OMS, el va declarar oficialment el primer d’agost)… bé, això no és del tot cert. El brot probablement s’origina 6 a 8 setmanes abans de la seva declaració oficial. Encara i així, s’ha de dir que la resposta internacional, ja greixada pel brot de Libèria-Guinea-Sierra Lleona i per un altre que tingué lloc a la mateixa RDC uns mesos abans, ha estat més ràpida i activa. Bàsicament, i independentment dels centres de tractament oberts al costat dels clústers (grup d’afectats), aproximació que ja s’assajà al brot 2014-16, ara s’estan administrant tractaments experimentals i una vacuna experimental, de Merck, que va arribar relativament tard al brot de 2014-16. A més es treballa amb els líders comunitaris i s’intenten (el matís, altre cop) fer enterraments segurs respectat en allò possible les tradicions locals. Els enterraments són un dels “punts calents” en la transmissió per Ebola i encara es reporten casos de cadàvers infectats manllevats per familiars dels hospitals i tanatoris per enterrar-los “a la seva manera”.

 

bleachbucketchallenge-629x413

Equips descontaminant-se al brot de Guinea-Libèria-Sierra Lleona

La vacuna experimental, encara no llicenciada, ja s’ha administrat a l’hora d’escriure aquestes línies a més de 50.000 persones. No és una vacuna generalista, els lots produïts no donen per vacunar a tothom i l’aproximació consisteix en vacunar a tota la població de risc com pot ser el personal sanitari i col•laboradors de primera barrera (tractament malalts) així com tots els familiars i coneguts que hagin estat en contacte amb casos probables o confirmats. És el que es diu una vacunació en anell, es vacuna a tothom que hagi estat en contacte amb un cas per ofegar la propagació del virus; les dues úniques excepcions són les dones embarassades i els infants d’edat inferior a dos anys (encara que hi ha fonts que informen de vacunacions d’infants amb menys d’un any d’edat), aplicant el principi de precaució. Ja s’han fet més de 240 anelles de vacunació. I no és una estratègia nova, ja es va fer servir per la eradicació del la verola (smallpox). L’esforç logístic d’administrar aquesta vacuna és un dels gran èxits, amb clarobscurs, perquè la vacuna és estable…en congelació (-60 a -80ºC)!! Les autoritats sanitàries de RDC estimen que aquesta vacunació ha salvat milers de vides…en les zones calentes, com la ciutat de Beni, l’índex R0, que dona idea del nombre de persones que una persona infectada pot infectar es manté al voltant de 1; quan una zona infectada està realment “calenta” aquest índex està entre 2 i 4. Per tant en absència de vacuna no estaríem tant lluny en nombre d’afectats i morts del brot de 2014-16.

 

I a més, tenim tractaments experiments basats en tres anticossos (el monoclonal mAB114, el ZMapp de MappBio, un mAB de Regeneron) i un antiviral, el remdesivir o GS-5734, que s’han aplicat a més de 160 persones. Consideracions ètiques a banda, perquè s’estan administrant saltant-se o comprimint etapes de revisió o assajos, aquestes proves poden afegir eines a l’arsenal per enfrontar-se al virus Ebola.

 

Però aquí acaben les bones noticies i comencen les dolentes. La situació en el camp és molt preocupant perquè el brot s’ha desfermat en una zona amb un conflicte armat ben viu. Els casos es concentren al nord del país, a tocar d’Uganda, a les regions de Ituri i Kivu Nord, prop de parc nacional de Virunga. Ja es poden suposar les dificultats dels equips mèdics que són tirotejats diversos cops per setmana per grups rebels. Han mort treballadors sanitaris i cascos blaus de la ONU. Això ha generat zones no accessibles d’on han sortit casos d’infecció; en aquestes zones intentar la vacunació o que aquesta arribi a tothom que ho necessiti és senzillament impossible, i del seguiment dels contactes millor no parlar-ne. D’afegitó el virus ha arribat i va generant víctimes a dues ciutats fortament poblades de la zona, Beni, l’epicentre inicial ara una mica de baixa i Butembo, que li ha pres el relleu.

 

El sistema sanitari i de vigilància epidemiològica de RDC està sota mínims, i no s’explica sols per la “pobresa” del país si no per la seva corrupció. Un altre factor d’agreujament exclusivament humà. Això ha generat desconfiança en la població de la zona que prefereix recórrer a persones que practiquen cures alternatives del tot inefectives, la qual cos no frena, si no que fins i tot escampa la epidèmia.

 

En definitiva, una epidèmia que no està sota control, que suma desenes de casos setmanals sense aturador (més de 30 per setmana) i sense perspectiva d’alentiment. I un dels pitjors indicadors és l’aparició continuada de casos “bolets”, casos que no es poden assignar a cap cadena de transmissió coneguda, la qual cosa porta a concloure que hi ha cadenes de transmissió desconegudes amb infectats no controlats.

 

Però per acabar amb l’epidèmia caldria acabar abans amb la violència i ai las, això sí que està fora de la capacitat d’imaginació de hom ara mateix. Un escenari de cronicitat del virus Ebola amb casos continuats no seria descartable i incorpora variables indesitjades com són que una circulació continuada del virus acabi seleccionant alguna mutació que ens sigui desfavorable en tant que especia humana. Addicionalment com més circuli el virus més possibilitats hi ha que s’escampi a Uganda (on malviuen centenars e milers de refugiats de RDC) o Sudan del Sud fent el problema encara més gros i menys manejable.

 

Hi ha motius per estar preocupats; és molt semblant a una tempesta perfecta (i no ho dic jo, ho diu Peter Salama, el cap del Programa d’Emergències Sanitàries de la OMS). En tenim per molts mesos.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

Per cert, la resposta a la pregunta és…probablement sí.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (208): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal (2).

 

Com acabàvem a l’entrada 206 (https://comentarisviruslents.org/2018/04/13/comentaris-virus-lents-206-el-bioterrorisme-pot-ser-molt-molt-animal/) un cop tenim clar que al bioterrorisme no li cal actuar sobre els éssers humans per provocar tota una disrupció social o econòmica en un país, fent trontollar el sector ramader i tota la industria agroalimentària associada, hem de interessar-nos per aquests efectes.

 

Un brot epidèmic té una sèrie de costos directes com són aquells relacionats amb la morbilitat, moralitat, pèrdues productives, cost de tractaments, stamping out (o sacrificis generals), suport econòmic al mercat i als ramaders, restriccions de criança, vacunacions d’emergència, vigilància per detectar animals potencialment infectats, activitats diagnòstiques (costos de personal i reactius) i l’establiment de restriccions de moviment i quarantenes. Però també té costos indirectes, com són el temps necessari per tornar als valors de producció inicial sobre tot si s’han fet sacrificis generals i les disrupcions comercials (el status de regió lliure d’una malaltia es pot reclamar però només quan han passat unes setmanes o mesos des d’el darrer cas detectat).

 

Tornem al nostre hipotètic terrorista…les preguntes que es faria serien… I quin escullo? Què li he de demanar al meu agent biològic per poder tenir èxit?

 

La resposta genèrica és obvia, allò que faci més mal (econòmic) i tingui major facilitat de transmissió. I el mal no necessàriament implica altes taxes de morbilitat o letalitat; n’hi ha prou amb que la declaració de la infecció canviï l’estatus sanitari del país i bloquegi les exportacions perquè el mal ja estigui fet. I si portem això al detall, podríem fer aquesta carta de “desitjos”:

  • Altament infecció i contagiós (recordeu que són conceptes diferents).

  • Bona persistència a les condicions ambientals (habitualment temperatura, dessecació, acció del component UV de la radiació solar).

  • Capaç de ser efectiu i predible, generant un patró de malaltia clínica consistent.

  • Que no deixi traça, que pugui ser confós amb un brot natural (com a mínim en el seu inici).

  • Òbviament, patogènic pels ramats locals.

  • Disponible, i fàcilment produïble o adquirible.

  • No perillós pel manipulador o dispensador (el/la bioterrorista).

  • Fàcilment disseminable.

No serà possible trobar cap agent que compleixi tos els criteris per la qual cosa la priorització i elecció dels importants estarà molts cops delimitada pels recursos humans, econòmics i tècnics dels bioterroristes.

 

No parlarem aquí dels 4 primers “desitjos”…sense manipulació genètica, que entraria dins de la recerca dual “problemàtica” (el que es diu DURC, Dual Use Research of Concern), aquests desitjos estan marcat per la biologia i les característiques del patogen i de la seva interacció amb els animals susceptibles. El cinquè és obvi…caldrà escollir una soca vírica, o una espècie bacteriana en front la qual els animals siguin “naive”, no hagin tingut contacte previ, encara que no és indispensable, tenint en compte les taxes de reposició, el fort recanvi d’individus a granges i explotacions.

 

bioterrorism colour team

 

Com aconseguir l’agent?

 

El fluid vesicular (habitualment amb un títol alt) d’un porc infectat amb virus de la febre aftosa (VFA) pot ser transportat a una altra regió, i retenint encara prou infectivitat, per contaminar un gran nombre d’altres animals (sempre que pugis accedir a les granges, és clar). I això seria també extrapolable per VPPA, VPPC o NV (veure entrada 206). Tinguem present però, que les tècniques actuals de biologia molecular podrien traçar l’origen inicial perquè les soques dels brots tenen “marques” específiques, es poden destriar en funció de la seva seqüència genòmica.

 

Com manipular-lo i emmagatzemar-ho?

 

També podem optar no per una aplicació directa si no per una prèvia amplificació, una producció en grans quantitats, ja sigui in vivo (per exemple, en una explotació fora de circuit veterinari) o in vitro. La primera no és impossible; la segona tampoc, però necessitaria uns laboratoris de microbiologia convencional, recordeu que no són agents zoonotics i els éssers humans podem manipular-los amb seguretat, i quantitats importants de reactius (que podrien deixar traça), i personal amb bons coneixements de cultiu cel·lular i propagació vírica. Una combinació no tan senzilla de donar-se.

 

I aquesta producció, si es vol emmagatzemar ha de fer front al repte de mantenir la infectivitat durant setmanes o mesos; a diferencia de les armes químiques o nuclears, les armes biològiques tenen una data de caducitat molt propera a la data de producció sobre tot si es troben en forma líquida, per ser aerosolitzades. Els agents esmentats a l’entrada anterior poden ser dessecats o liofilitzats però perden bona part de la seva infectivitat i després caldria reconstituir-los i aerosolitzar-los i aquí tenim un altre repte, perquè per una aerosolitació efectiva fa falta generar unes gotícules molt petites i homogènies de mida 1 a 10 um, si volem que es mantinguin a l’aire i es desplacin molts metres des d’origen, i això tècnicament no és gens senzill.

 

I que en el moment que aerosolitzem, si ho fem a camp obert al costat d’una granja les condicions climàtiques són una ruleta rusa addicional; insolació, llum UV, regim de vents, humitat relativa poden fer que l’aerosol s’inactivi en minuts, o hores o bé que s’escampi en la direcció no desitjada.

 

Com aplicar-ho? Target ideals?

 

El target ideal, la diana per un atac bioterrorista seria, sense dubte, les unitats de producció intensiva, amb un gran nombre d’animals en espais relativament reduïts que garantirien la infecció d’una fracció dels mateixos i la disseminació de l’agent a la resta. Tanmateix si únicament s’actua en una granja l’acció pot ser blocada ràpidament, i pot deixar rastre (ja que es posaria sota lupa tota l’activitat, entrades, visites, etc. d’aquesta granja).

 

L’alternativa seria actuar en un nombre, important, de petites granges relativament disperses, el que resultaria en un brot epidèmic més extens i més difícil de controlar (encara que els nombre d’animals infectats fora al final menor). Aquí es jugaria amb els perímetres de control i exclusió que podria bloquejar tota l’activitat de moviment d’animals d’una regió.

 

Finalment sempre hi ha la possibilitat d’infectar animals silvestres, el que podria resultar en un brot epidèmic molt més difícil de descobrir, traçar i controlar…pel terrorista també, perquè la variabilitat i els paràmetres que s’escapen al seu control són encara més grans.

 

I què podem fer per evitar-ho?

 

Deixant de banda els alts nivells (representats per la BTWC, Biological and Toxin Weapons Convention) que ha estat ratificada per 141 estats i en vigor des de 1975, a nivell local, de país, l’acció es basa en estratègies i plans de contingència: definir el rol de les agències i departaments involucrats; millorar i mantenir engreixades les capacitats diagnòstiques (no solament amb laboratoris equipats si no també ensinistrant els grangers, veterinaris i altres interessats per reconèixer i reportar qualsevol malaltia sospitosa, o símptoma clínic “fora de lloc”; i mantenir actualitzar un estoc de vacunes contra les malalties més greus (els casos de VFA i rinderpest, perquè per VPPA i VPPC no en tenim vacuna ara mateix).

 

I si finalment esdevé l’atac? Si finalment hi ha confirmació el que cal és mitigar els efectes mirant de reduir l’abast del brot i fer-ho des d’el primer moment amb una comunicació transparent, cercant col·laboració però aplicant protocols de forma estricta, sense miraments (diagnosis, sacrifici, destrucció dels animals infectats, desinfecció), i sense excepcions. I aplicar vacunació d’emergència, si procedeix, encara que això està sotmès a discussió.

 

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (206): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal.

 

El Bioterrorisme es podria definit com l’ús intencional de qualsevol bacteri, virus, substància infecciosa o producte biològic que pot haver estat generat a partir de tècniques biotecnològiques però també bacteris, virus o substàncies infeccioses ja presents a la natura, o fins i tot components modificats dels mateixos, per causar mort, malaltia o alteracions de salut a éssers humans, animals, o plantes per influir en el comportament dels governs o intimidar o coaccionar a les poblacions civils.

 

El bioterrorisme, doncs, fa servir armes biològiques i juga amb l’acció mental d’aquests sobre els governs i la població civil. Es diu que les armes biològiques són relativament fàcils de produir i barates, poden ser dissenyades per causar mort o malalties incapacitants i ser aerosolitzades per contaminar gran àrees geogràfiques…i no és del tot cert. Els efectes teòrics, però, poden ser devastadors, tan devastadors com una guerra nuclear; les armes biològiques segons Livingston (1984) seria “la bomba atòmica dels pobres”. Aquesta afirmació es sustenta pels càlculs d’un grup d’experts (Huxsoll et al., 1987) que estimaren que cal invertir 1 dolar en armes biològiques versus 2000 dòlars en armes convencionals per obtenir els mateixos efectes (mortalitat, morbilitat) per km2.

 

 

bioterrorism

 

Hi ha una llarga llista de patògens potencials que poden fer servir els bioterroristes; tanmateix són pocs els patògens que “es deixen” manipular fàcilment per a la seva propagació i dispersió. Agents tradicionalment emprats com a armament biològic ofensiu inclouen l’agent actual de l’àntrax, la pesta, tularèmia, brucel·losis, borm, criptoporidiosi, psitacosi, la febre del dengue, verola, febre Q, encefalitis virals equines o virus de febres hemorràgiques. Tots ells són patògens presents en animals, molts d’ells transmissibles a l’ésser humà, el que hem convingut a denominar zoonosis.

 

La immensa majoria de patògens que es troben a les llistes de potencial utilitat bioterrorista són zoonosis. Les categories A i C del llistat d’agents selectes amb potencial bioterrorista del CDC (Centre pel Control i Prevenció de les Malalties) estan plenes d’agents zoonotics; pel que fa la categoria A (els consolidats; poden ser fàcilment disseminats o transmesos entre persones, generen altes taxes de mortalitat; poden causar pànic públic i disrupció social, afectant intensament el sistema de salut pública) són més del 80% del total; pel que fa a la Categoria C (les promeses, les malalties emergents) arriben al 75%.

 

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Òbviament si ens centrem a les zoonosi, el que estem fent a la llarga és calibrar l’afectació i l’impacte a la salut pública, en l’estat de salut de la població humana. Tanmateix el bioterrorisme pot assolir els mateixos objectius, com es destarotar l’economia d’un país, portant-lo a la ruïna, actuant solament sobre les seves fonts d’aliment, però també d’un cert sector industrial, com són els animals, i per tant disseminant virus o bacteris que causen malalties exclusivament en animals. Anem a repassar-los una mica, que alguns us sonaran:

 

  • Virus de la febre aftosa (VFA). Virus extremadament contagiós entre mamífers, i bastant persistent a les condicions mediambientals, no afecta a éssers humans. Té un gran potencial per causar greus pèrdues econòmiques degut al seu efecte a les cabanes bovina i porquina. La infecció es transmet fàcilment per contacte directe entre animals però també indirectament a traves de fomites, i també subministrant directament material infecciós per via oral. Un únic brot pot comprometre un territori molt extens ja que és fàcilment propagable per via àrea, pel vent. Encara que hi ha vacunes efectives, que s’haurien de subministrar 10 dies abans de l’exposició, aquestes no s’empren en països lliures del virus per mantenir un estatus sanitari que permeti el comerç sense restriccions, ja que el que es determina a l’hora d’exportar és l’absència d’anticossos que implica nul contacte prèvia amb el virus. No hi ha tractament post-exposició. Per tant una incursió amb material infectat no es podria aturar un cop produït i la vacuna, encara que disponible, no tindria cap efecte.

 

  • Rinderpest (peste bovina). Una malaltia aguda i fatal pels bovins domèstic però també per búfals i iaks. Els porcs poden també infectar-se. No afecta a éssers humans. No és tan persistent com el VFA a les condicions ambientals, i a la dessecació. La malaltia és extremadament contagiosa i la taxa de mortalitat excedeix el 90% de la població susceptible. La infecció es transmet per contacte directe entre animals mitjançant aerosols virulents, encara que la transmissió a distància (en un radi de 100 m) és possible. Els porcs poden infectar-se per via oral, al consumir productes contaminats. Altre cop no hi ha tractament efectiu post-exposició però sí vacunes efectives (la primera és de fa més de 80 anys).

 

  • Virus de la pesta porcina africana (VPPA). Un virus que causa una malaltia infecciosa a porcs domèstics i silvestres, de qualsevol raça i a qualsevol edat. Malaltia aguda amb alta taxa de mortalitat. Altre cop, humans no susceptibles. Se sap que el virus pot sobreviure per diversos mesos en derivats frescos o assecats de porcs; la malaltia es pot transmetre a llargues distàncies. Aquest virus ha tornat a Europa i és ja un problema seriós pel la frontera est de la UE. No hi ha cap vacuna disponible ni tractament post-exposició eficaç. Un molt bon candidat (i així ho va entendre l’antiga Unió Soviètica que la va incloure en el seu arsenal).

 

  • Virus de la pesta porcina clàssica (VPPC). Aquest pestivirus de la família Flaviviridae, que reté infectivitat encara que sigui sotmès a processos de curat o salat (recordeu el pernil salat) causa el que també s’anomena “hog cholera” o febre porquina. El nom no fa la cosa, i la cosa en tot cas és una malaltia altament contagiosa que es transmet per contacte directe entre els porcs, però també indirectament a través de fomites i qualsevol altre material contaminat, o per ingestió de carn infectada. Clínicament semblant a la malaltia causada per VPPA. De nou, els éssers humans no són susceptibles. HI ha vacunes disponibles però, com en el cas de VFA, per evitar restriccions a les exportacions d’animals o carns, únicament s’empren en casos d’emergència. No hi ha cap tractament post-exposició. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU, que fins i tot feu experiments reals amb bombes que es llençaren sobre una granja de porcs a Florida (Wilson et al., 2000) amb resultats “efectius”.

 

  • Virus Newcastle (VN), causant de la malaltia de Newcastle. És un virus amb moltes soques diverses que varien àmpliament en la seva virulència, classificant-se en funció d’aquesta en tres grups. En tot cas el virus és altament contagiós i causa brots explosius, de desenvolupament fulgurant (pot influir la soca vírica i la espècie aviar i l’edat dels exemplars). Es transmet per contacte directe amb animals infectants o vectors (“carriers”), per inhalació. La infecció es pot adquirir, també, a través de fomites, o per ingestió de menjar contaminat, o contacte amb pols o plomes contaminades. Sí afecta a humans, que poden desenvolupar conjuntivitis, però no és un infecció fatal. Hi ha vacunes efectives contra VN; altre cop no hi ha tractament un cop la infecció es manifesta. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU al seu programa, que s’abolí el 1969.

 

  • Virus d’influença aviar altament patogènica (HPAIV, de High Pathogenic Avian Influenza Virus, en anglès). Les soques d’aquest virus, bàsicament variants amb hemaglutinina 5 i 7, causen una malaltia altament letal a l’aviram. El principal mecanisme de transmissió del virus és per contacte amb altres animals infectats, persones o fomites contaminades. Hi ha vacunes disponibles però l’alta variabilitat vírica juga en contra. No hi ha tractament específic post-exposició disponible. Sí afecta a humans si bé tot apunta q que el contacte amb l’aviram infectat per assolir infecció ha der ser constant i intens. Un cop infectat l’humà, la transmissió entre humans és inconstant i no es manté en el temps.

 

Òbviament aquest llistat no és exhaustiu, de fet es pot fer molt més llarg, ja que es pot incloure qualsevol causant de malaltia animal que tingui el potencial de propagar-se ràpidament i causar importants pèrdues econòmiques en una o més especies de producció o domèstiques. Així tindríem el cas del virus de la llengua blava, o el virus de la estomatitis vesicular, o el virus de la pesta del petits remugants (peste des petits ruminants), o la malaltia equina africana (African Horse sickness)…i més, si pensem en desenvolupaments humans aprofitant les noves eines biotecnològiques. En alguns casos, però, l’alliberament del virus per una acció bioterrorista hauria d’anar acompanyada amb l’existència natural del vector artròpode competent que permetria la segona volta de propagació, i les successives, com seria els casos del virus de la llengua blava i la malaltia equina africana.

 

El problema que se li plantejaria al terrorista seria però, quin escollir? Què li he de demanar a l’agent infecciós per poder tenir un certa probabilitat d’èxit? Bé, són preguntes que mirarem de contestar en una pròxima entrada.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

 

Referències

  • Huxsoll DL, Patrick III WC, Parrot CD. 1987. Veterinary services in biological disasters. J. Am Vet Med. Assoc. 190(6):714-722.

  • Livingston NC, Douglas JD. 1984. CBW: the poor man’s atòmic bomb. National Security papers, vo. I, Cmbridge MA: Institute for Foreign Policy Analysis.

  • Wilson TM, Logan-Henfrey L, Weler R, Kellman B. 2000. A Review of agroterrorism, biological crime and biological warfare targeting animal agricultrue. In: Brown C, Bolin C, editors. Emerging diseases of animals. Wshington DC, ASM Press.