comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos por Etiqueta: virologia social

Comentaris virus-lents (252): SARSCoV2 i CoVID19: Notes tal com raja, 2021, any 2.

Començaren el 2021 amb l’administració de les primeres dosis de vacunes mRNA vs SARSCoV2 a casa nostra. Vaig ser molt crític amb l’inici de la campanya de vacunació que vaig trobar molt lenta i mandrosa i vagi augurar que si es mantenia aquell ritme no acabaríem de vaccinar mai a tot al població. Altre cop errada, als dos o tres mesos es va agafar una velocitat de creuer (ajudada per la conscienciació i responsabilitat de gairebé tothom) que va posar els % de vacunats al voltant del 70% en acabar l’estiu. I ara estem en uns nivells realment alts, si mirem l’entorn, en una bona combinació sistema sanitari/ciutadania.


Tanmateix la comunicació triomfalista del Gobierno, i també dels nostres, sobre llums al final del túnel eren errònies de bon començament. Primer, perquè ja vaig comentar en l’anterior entrada, les proves amb animals no donaven un 100% d’èxit en aturar la infecció. Si el model animal es bo ens anuncia el que passarà en humans, i era possible (no sabíem quan de probable) que es poguessin donar segones infeccions o infeccions després d’una vacunació. Això feia que parlar d’immunitat de grup amb un percentatge concret fos un brindis al sol i que la seva repetició i posterior correcció, una, dues, tres, “n” vegades no fes cap favor a la confiança publica. A més, mai hi pot haver immunitat poblacional si tens col·lectius sencers sense vacunar; de bon començament s’hauria d’haver dit que per assolir-la calia tenir present que també s’haurien de vaccinar als infants.


Ni errada ni encert. Constatació. Constatació que davant el virus no ens comportem com una població homogènia sinó com regnes de taifes, i òbviament com he publicat diversos cops…. «We must all hang together, or, most assuredly, we shall all hang separately” una frase de Benjamin Franklin que és més que adequada. Si ho fem amb tots, mantenint cobertures balancejades, afrontarem millor el SARSCoV2 i reduirem l’espai de joc de la seva variació.
La desigualtat en la distribució de les vacunes serà el nostre taló d’Aquil·les els propers anys (ja no dic mesos) perquè seguint el raonament del paràgraf anterior mentre tinguem bosses de població sense vacunar on el virus pugui circular amb facilitat tindrem la possibilitat de generació de noves variants. I les variants, que es generen aleatòriament poden patir selecciones no aleatòries, diverses en diferents territoris, que després poden bescanviar-les entre ells.


I de variants aquest any hem tingut un munt…altre cop bastants periodistes no han entès res, o no han volgut entendre, i en moltes de les noticies hi havia un tuf, una ferum a linealitat. Alfa a finals del 2020, paral·lelament Beta a Sudàfrica, la P1, gamma a Brasil de la que es deia que era el no va més de transmissió, delta cap a l’estiu (amb crides que duraren poc a lambda, associada a Perú i Mu associada a Colòmbia) i quan delta semblava que podia anunciar l’asímptota de la transmissibilitat (que probablement cap variant seria més transmissible, aquesta era la meva opinió) arribà òmicron. Totes aquestes han estat llegides per bastants periodistes com baules d’una cadena unidireccional i més aviat haurien de considerar-se cercles concèntrics des d’una pertorbació inicial. Només cal mirar una representació de la gènesis de les variants, un dendograma per copsar com no hi ha cap linealitat i si un arbre que va llençant noves branques i explorant nous espais.


Hi haurà noves variants? Segur. Seran més transmissible i més virulentes? No ho sabem. Sembla difícil que siguin més transmissibles que Òmicron però el mateix pensàvem uns quants de la variant Delta i ja veuen vostès on ha deixat el nostre pronòstic el darrer nouvingut òmicron. Errada altra volta. No pecaré de supèrbia un altre cop. Però sí que espero que hàgim entès que la variació no és direccional en el sentit de fer-nos mal a nosaltres, no som el centre de res, tota selecció de la variació cerca propagar la població vírica, tot el que passa després de l’event de la transmissió entre dues persones seria irrellevant pel virus a igualtat de càrrega vírica generada en la infecció posterior.


I de nous vaccins hem continuat tenint bones noticies. Va començar l’any amb dos vaccins basats en la tecnologia del mRNA, els de Pfizer (i BioNtech, que se la cita poc) i Moderna, paral·lelament a la vacuna de vector adenoviral de Oxford-AstraZeneca (la que inicialment s’escrivia ChAdOx1-S que fa servir un adenovirus de ximpanzé no replicatiu). Totes de doble pauta, amb intervals entre dosis no iguals i que les diferents polítiques d’administració per part de diverso estats encara van fe divergir més. Gairebé al mateix temps la vacuna basada en vector viral SputnikV (la russa, que combinava un adenovirus 26 en 1a dosi amb un adenovirus 5 en segona dosi, concepte heteròleg) i diferents vaccins xinesos (que s’han inclinat més per tecnologies clàssiques bassades en vaccins inactivats; només CanSino té un preparat basat en adenovirus recombinant, un adenovirus 5 humà defectiu a la replicació). La vacuna adenoviral de AstraZeneca va patir, amb raó o sense, una campanya de descrèdit que, en certa manera, ha fet malbé l’eina. La resta de vaccins s’han anat administrant però els problemes logístics associats a la conservació del mRNA fa que realment, i ajudat per una manca de voluntat, només s’estiguin administrant en països amb sistemes sanitaris estructurats i relativament potents, i això deixa a la majoria de la humanitat fora de la campanya de vaccinació. He fet diferents enfilalls, però com això va com raja no els enllaçaré aquí.


Queden, però, vaccins imminents que podem implicar un canvi de marxa i, ara sí, permetre una vacunació més general. Es tractaria del vaccins basats en proteïna recombinant, com Novavax, que ara sembla es dirà Nuvaxovid i altres formulacions entre la que es trobaria la de la catalana HIPRA. Són vaccins més robustos, logísticament més administrables, sempre que hi hagi una empresa que sàpiga fer-los, és clar, i fer-los en grans quantitats. Em ve al cap encara l’episodi de la imminent producció del vaccí Janssen (monodosi) per Reig Jofré, en principi prevista per maig-juny del 2021, i encara estem esperant que surti la primera dosi. Els motius? Desconeguts per mi.


Hem viscut també l’any de les mascaretes, que ja va iniciar-se el 2020, però com va començar malament no l’hem aconseguit redreçar. I missatges contradictoris que han confós la població. SARSCoV2 es un virus respiratori. La capacitat d’infectar-se amb el virus es funció de la concentració en l’ambient i el temps que s’estigui inhalant aquest aire…i de la distància a la font emissora perquè no tothom està exhalant virus a tothora. I davant d’això l’únic element que podem aplicar com a barrera són les mascaretes. I sempre ha estat això, una veritat esculpida en pedra; les mascaretes de tela son millor que res, les quirúrgiques millor que les de tela, les FFP2 sense vàlvula (fins i tot les que venen ara que no son les que es venien fa dos anys) millor que les quirúrgiques i les FFP3 (sense vàlvula) millor que les FFP2. I això sempre serà així, i qui digui el contrari menteix o té una intenció oculta. A banda hi ha la necessitat de portar-la ben ajustada, el concepte que no tota mascareta funciona per totes les cares, que les barbes fan inútils moltes mascaretes, tant pel que fa la protecció dels demés com la protecció pròpia, que les mascaretes no són tapaboques, encara que molta gent les faci servir només per ocultar aquesta entrada, etc. I tot això té a veure amb l’educació, que no s’ha donat, ni òbviament es pensa donar ja. I en sancionar els incompliments flagrants, que tampoc s’ha fet. Aquí els poders públics han mostrat una deixadesa esfereïdora.


I hem viscut l’any de la consolidació de diverses NPI, Non-Pharmaceutical Interventions, com mantenir la distància personal, el teletreball, els confinaments individuals o de zones d’elevada transmissió, la disminució d’aforaments en restaurants i bars, el tancament de l’oci nocturn, etc. TOTES aquestes mesures, són mesures per guanyar temps, perquè no tenen directa incidència sobre el virus. I s’entenen perquè l’objectiu era vaccinar a la major quantitat de gent possible però en algun moment s’han d’aixecar i, abans d’això, caldria haver tingut un pla, i a Catalunya, i a Espanya no s’ha vist gaire, de pla.


I el pla no pot fer riure. Això, i a més un enuig de l’alçada d’un campanar, és el que m’ha provocat la mesura de tornar a instaurar les mascaretes a exterior com a mesura “estrella” front òmicron. És estúpid, és residual, és acientífic, és… la imatge palparia que no s’ha entès gaire cosa. I el seguidisme del govern català, que sí compta amb un comitè d’experts públic i reconegut, esfereïdor també.


El pla hagués estat, entre altres eines, una política controlada de test ràpids seqüencials, gratuïts o a preus molt assequibles, que permetés anar retirant positius del carrer i de les feines. Mai tots, els test fallen, però no hi ha gairebé falsos positius, el que hi ha són falsos negatius perquè el test és una foto puntual amb molt de gra, poc definida o sensible (si miren el meu Twitter veuran un enllaç a un estudi de prop 100 tests antígens vs SARSCoV2 que es comercialitzen a Alemanya, publicat per Eurosurveillance, i comprovaran com algunes sensibilitat són de vergonya aliena). Però si això s’hagués explicat bé i s’hagués organitzat bé probablement molta gent hagués entès una de les grans mancances dels darrers mesos, que és considerar que un test o una PCR (aquesta molt més sensible) negativa et facultava per tornar a la normalitat, total i absoluta. Aplicant la cita de fa uns paràgrafs, ningú tornarà a la normalitat fins que gairebé tothom hagi tornat a la normalitat.


El pla hagués estat reforçar l’atenció primària (AP) i incorporar més personal, no solament en AP si no als hospitals i als serveis de diagnòstic, i fer la feina més atractiva (í, és el que estan pensant).


Però arribà òmicron i ens està passant per sobre. I ara és parla, ja hi havia parlat fa uns mesos en alguns tuïts, que per fi en encaminem a l’endemicitat. I és probable que així sigui, però d’endemicitats hi ha moltes i no totes estan relacionades amb un caràcter benigne, a una menor virulència.


I ens queda parlar de com arribem a finals d’any i encetem el 2022 i encara ens encaparrem a mirar-ho o avaluar-ho, la resposta del nostre sistema immune, a la llum gairebé única dels nivells d’anticossos neutralitzants. És com mirar un paisatge monumental des d’una tronera d’un castell, a distància de la paret de la murada.


Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (251): SARSCoV2 i CoVID19: Quatre notes tal com raja, 2020, any 1.

Aquest resum s’ha fet tal com raja, sense cap edició ni ajust més enllà de les errades tipogràfiques. El resum mental del 2020.

El gener del 2020 em vaig començar a interessar per un brot del que després resultaria ser un coronavirus però que en aquell moment era només un agent causal no identificat de pneumònia en uns clústers (agrupacions) particulars de persones, associades amb una certa localització (el mercat d’animals vius de Huanan en la ciutat de Wuhan). Com a nota personal jo estava a Xina a finals de gener d’aquell any, això sí a uns 3000 km de distància.

No soc cap oracle; amb la informació disponible aquells dies vaig plantejar-me que estàvem davant d’un salt zoonotic d’un virus que impactaria en una ronda de replicació i que possiblement no es podria sostenir continuadament entre humans. Pocs dies després aquesta baula, la transmissió sostinguda entre humans, es va confirmar i això va canviar el escenari. Un virus respiratori que es transmet consistentment és tot un problema, més encara si, i això ho he remarcat molts cops, es troba amb una població verge, naive, immunològicament.

Però si algun estat podia aturar el virus, entès el conflicte com una batalla, podia ser Xina, que actua sobre la seva població com faria un virus, implacablement. El miratge va durar un parell de setmanes, quan es van començar a descriure casos als països limítrofes, com Japó. Encara podia ser un SARSCoV, que arrencà el 2002 i es declarà eliminat a finals del 2003. Però no, quan van arribar informes dels primers casos a Itàlia, precedits per informes preocupants, tot i la censura, des de Iran, jo sabia íntimament que arribaria a Catalunya però encara pensava que l’afectació seria gestionable. Això sí, molt més per sobre de l’afectació de la grip, en això s’ha de dir que els antics responsables sanitaris a Catalunya van estar TOTALMENT desencertats (ho vaig dir molt diplomàticament en una entrevista, s’ha de dir que em vagi mossegar fort la llengua). Un virus nou, que venia amb Case Fatality Rate del 3-4%, i que afectava especialment a la gent gran NO era una grip en aquell moment.

Els criteris per fer les proves diagnòstiques des de finals de gener i durant tot el mes de febrer eren indignants per restrictius. Que només es fessin proves a gent que venia de la Xina, quan se sabia que el virus ja estava fora de Xina i no es fes prospecció per simptomatologia compatible va ser, per mi, una irresponsabilitat. A més a mitjans de febrer, en una conferència, m’esgarrifà la poca capacitat analítica/diagnòstica que va indicar un alt responsable d’un important hospital de Barcelona; quan a Xina s’estaven fent milers de PCRs aquí es comentava que no teníem més capacitat (màquines, reactius, personal, etc.) que fer unes poques desenes. D’aquí venen una part dels mals posteriors, també.

Tot i així, i els casos que es desfermaven a Itàlia jo tenia molt clar que el virus ens arribaria, tot i certa majoria d’opinió publicada contraria, però (errada) considerava que en funció de la R0 teòrica i el sist. sanitari podríem acabar amb uns quantes desenes de casos. Ja veuen que no soc oracle. Així ho vaig comentar en alguna entrevista. Alhora, considerava que la declaració de Public health emergency of international concern, seguint les International Health Regulations (IHR) del 2005, per part de la OMS es quedava molt curta i que calia declarar pandèmia (declaracions meves de finals de febrer). La OMS trigà fins l’onze de març del 2020. No hagués canviat gaire res perquè recordin el que he comentat diversos cops; quan veiem els efectes de SARSCoV2 les causes són mínim, d’una setmana abans, les hospitalitzacions de dues setmanes abans i les morts de 3 o 4 setmanes abans. Però sí, en la meva opinió la OMS va actuar o alertar massa tard, encara que després ha recuperat un paper d’assessor informat correcte.

Després va venir el confinament, que a mi i a uns quants no ens afectà per estar en instal·lacions crítiques. I la mancança infame de EPIs i reactius (s’ha de dir que encara hi ha fortes tensions en els mercats per això, i que els terminis d’entrega son més llargs i la major part dels materials bastant més cars). Una pregunta; tenim ja una reserva estratègica d’equips de protecció individual? S’ha fet cap passa per generar capacitat de país per produir-los i no dependre totalment de l’exterior? Aquestes preguntes apliquen també als tests diagnòstics, per cert.

I els esforços de tot el personal sanitari, i dels tècnics de diagnòstic, i de tot el personal dedicat a logística, i de la població en general, però no ens enganyem, la feina dels primers sempre va ser molt més exposada, mai ha estat prou ponderada i el que puc dir és que mai serà prou recompensada.

Després van venir els passo vacil·lants cap a la nova normalitat, les xerrameques poc informades sobre l’estacionalitat del virus (el virus pateix per la calor i la radiació ultravioleta però per que aquests dos factors actuïn cal una variable més, temps i compartir terrassa a curta distància d’un infectat durant desenes de minuts no seria el millor escenari), i tota la mentida de les superfícies.

Aquest tema mereix un capítol apart. Des del principi de la pandèmia i fent servir la informació d’altres virus embolcallats (amb envolta lipídica), con altres coronavirus, els virus influença, etc. hom podia saber (jo sabia) que les superfícies mai serien vies principals de transmissió. Va costar més d’un any que la idea calés i pel camí enormes quantitats de desinfectants i temps han estat deficientment emprats. Això ho vaig comentar en diverses entrevistes ja els mesos de febrer, març (betevé) i des d’aleshores en altres mitjans. Rentat de mans? Un bon retorn als bons costums, encara que #SARSCoV2 molt difícilment es transmet per encaixar les mans o tocar una cara. Desinfectar els culs de les cadires, o no deixar periòdics disponibles perquè el virus podia restar infecciós en el paper, o desinfectar les soles de les sabates reflecteix com de malament s’ha donat la informació, moltes vegades pels propis responsables de les administracions.

Paral·lelament van començar a desenvolupar-se vacunes, en una historia d’èxit esclatant que neix de mol treball previ (ciència bàsica, recorden? i d’una acció transaccional portant la recerca en càncer cap a les malalties infeccioses); els vaccins o tractaments basats en mRNA no són nous, algunes de les seves aplicacions, sí.

Nova errada meva. La velocitat de desenvolupament i testatge em va sorprendre. Jo albirava que tindríem vaccins, essent molt optimistes, per mitjans o finals del 2021. Aquesta errada té dues cares; demostra que quan ens focalitzem en un objectiu aquest pot ser assolit, fins i tot abans de termini; per altra banda demostra la nostra negligència per no fer-ho més sovint, només en situacions prou desesperades.

Però també des de l’estiu del 2020, amb les primeres dades de les proves preclíniques (amb animals) acabades estava clar que aquesta tongada de vaccins basats en la tecnologia del mRNA NO ens portarien una immunitat esterilitzant. I si es va vendre això, els que ho van promoure i els que van donar altaveu, faltaven a la veritat. Quan veus que els animals vacunats i posteriorment inoculats presenten infecció (no tots els animals, i poca en càrrega i durada) a vies respiratòries però no mostren símptomes tens clar que el vaccí et traurà dels problemes greus (hospitalitzacions i morts) però que encara no serà una barrera perfecte. Mai va ser certa la immunitat esterilitzant, i pronòstic, però ja saben que jo m’equivoco de tant en tant, no l’esperin els propers anys, potser mai. A banda, experiments clàssics amb voluntaris humans infectats experimentalment amb coronavirus estacional 229E mostraren que sí hi havia manteniment de la resposta immune 1 any després però que bona part dels individus infectats 1 any abans es reinfectaven amb menys càrrega, períodes d’excreció menors i absència de clínica. Crec recordar que era Callow et al., 1990. I ja saben que els testos s’assemblen a les olles; hi havia prou possibilitats que es repetís amb SARSCoV2.

I ara un empat. De sempre els nens han estat transmissors, o més correctament seria dir que el virus, aquest virus, SARSCoV2 no fa distincions clares o taxatives a l’hora d’infectar considerant el paràmetre edat. Els nens i nenes tenen els mateixos receptors, a “grosso modo” i són igualment susceptibles que els adults a la infecció, que no als seus efectes. I això senyors i senyores sempre s’ha sabut. Però tot és molt diferent si mirem des del punt de vista de la clínica o d’aturar la transmissió del virus. La infància mai va ser un vector de preocupació hospitalària per se (n’hi ha casos però pocs, hi ha longCovid però menys acusat, encara que els efectes podrien ser de per vida) però el que es valorava també era el seu paper com a connector de bombolles, com a vector de transmissió. Jo personalment vaig entendre que les escoles obrissin en el curs escolar al setembre del 2020 perquè no es poden mantenir tancades mentre es reassumeixen la resta d’activitats. Però si ho miraves des de la transmissió eren baules de connexió.

A desembre vaig viure l’estira i arronsa de la missió de la OMS que s’havia de desplaçar a Xina per estudiar l’origen del SARSCoV2. Una missió en la que molta gent posava certes esperances però que jo tenia clar que no tindria gaire impacte, o no generaria noves dades, sobre l’origen d’aquest nou coronavirus. Vaig acabar el 2020 com el vaig començar; pensant en una zoonosi a partir d’animals, no necessàriament ratpenats, sinó hostes intermediaris, probablement vius, en un mercat xinés, no tenia més informació al respecte.

Continuaren havent-hi onades (jo he comentat en alguna entrevista que no cal numerar-les, jo no ho faig; estem en una gran onada pandèmica amb fluxes i refluxes, fins que assolim cert comportament endèmics que, atenció, no té perquè ser de baixa intensitat o completament benigne); setembre, desembre, que, quan remetien, sempre ens deixaven més amunt que la zona vall de l’onada prèvia; aleshores i encara ara no som fins avançant-nos al virus perquè sempre anem unes setmanes tard.

I en això arribaríem a finals d’any amb les aprovacions d’aplicació per emergència de la primera vacuna de mRNA, la de Pfizer Biontech, la primera de moltes, i per la que vaig augurar també certs problemes logístics, que altre cop errada, no s’han acabat de materialitzar el 2021.

Un resum incomplet, de memòria, i per tant fal·lible. Sempre podrem completar en la segona part.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (250): SARSCoV2 endèmic no és menys perillós que SARSCoV2 pandèmic; no individualment.

Ara molta gent parla que SARSCoV2 després de generar diverses ondes pandèmiques (per mi només hi ha hagut una, fins que s’hagi assolit una primo-immunitat genèrica, que al detall es desdobla en vàries), està lliscant cap a un estat endèmic, però em sorgeix el dubte de si la gent sap que vol dir realment un estat endèmic.

En el començament de la pandèmia (que la OMS negà més de dues setmanes quan gent com jo mateix, hi ha registres gravats, ja demanàvem la declaració) hi havia diversos possibles escenaris en funció de com evolucionés, i com féssim que evolucionés:

  1. Extinció completa del patogen degut a una ràpida i efectiva resposta,
  2. El que vindria a ser una eradicació total.
  3. Una eliminació local de la malaltia.
  4. Una malaltia que s’aniria transmeten, amb pujades i baixades en la seva incidència, de forma continuada.

La primera opció es va revelar als viròlegs (aquí potser caic en delicte de presumpció) impossible des de gairebé el dia 0. Primer, és la hipòtesi més difícil d’assolir i determinaria que en el llarg termini tothom podria oblidar-se de la malaltia i els seus efectes, però mentre no es demostri el contrari SARSCoV2 vindria del compartiment animal, seria una zoonosi (amb pas o no per un laboratori), i com a tal podria encara estar en aquest compartiment. A banda, al llarg de la nostra historia humana MAI hem extingit un patogen, que a mi em consti.


La segona opció sí que podem dir que l’hem feta algun cop. Cal esmentar la verola, que no està extinta sinó custodiada en dos laboratoris, un nord-americà, l’altre rus. En aquesta opció, també molt difícil d’assolir (jo diria impossible) també tothom podria oblidar-se de la malaltia; tothom menys la gent que la custodia als dos laboratoris esmentats.


La tercera opció es fica en ambients més coneguts; sí que hi ha abundants casos d’eliminació local d’una malaltia i aquí “local” pot ser un país, un grup de països, un continent. És una fita que obliga a suar la cansalada, no és senzilla, i en la que, a llarg termini, no tot el mon, totes les persones, poden oblidar-se de la malaltia. Implica disposar de vacunes, i vacunats o no, si la cobertura és alta, no cal preocupar-se massa. Els que sí estan vigilants són els funcionaris de salut pública controlant les incidències. Exemples? El xarampió, la poliomielitis.


I arribem a l’objectiu d’aquesta entrada, la opció 4, una malaltia present de forma continuada; òbviament no cal fer massa esforç en el curt termini, ja la tenim aquí, oi? Doncs sí que cal esforçar-se. Perquè aquesta definició és molt etèria. Una malaltia present de forma continuada que generi centenars de casos diaris no és igual, no ens preocupa el mateix, que una infecció que en generi unes poques desenes de casos per mes. Aquest patogen que genera una malaltia present de forma continuada en una zona, posem Catalunya, és el que es diu un patogen endèmic. I endèmic també s’hauria de traduir com “controlat o per sota d’un nivell considerat acceptable”. I aquest és el quid que he comentat diversos cops, el nivell. El nivell no ha de ser, i potser no serà, el mateix en diferents territoris, i també serà dinàmic en el temps, però sempre ha d’existir, i en aquest cas fora bo que quedés clarament explícit.


I quin nivell és “acceptable”? Per malalties molt perilloses, que poden ser mortals, el nivell ha de ser forçosament baix; UN cas ha de disparar les alarmes. Un cas, que no és de les nostres contrades, però que torna a estar actiu? Ebolavirus. Per infeccions amb baixes taxes de morbiditat i/o mortalitat els nivells poden ser alts, de centenars i fins i tot milers de casos al mes o a l’any.


És per això que endèmic mai s’ha de traduir com “sense perill”. Fa referència a una circulació possiblement “domesticada”, però per res vol dir que el patogen hagi perdut la seva virulència o que la malaltia no tingui perill. NO ens informa que la gent no morirà. Al contrari, ens informa que sempre hi haurà gent que s’infectarà, i que potser, alguna morirà. Com a corol·lari dels altres casos, voldrà dir que sempre tindrem gent preocupada per SARSCoV2 i la CoVID19, precisament per mantenir-la per sota del nivell de control, i si en cap moment el traspassa, com es fa amb la grip, començar a prendre mesures de control.


Perquè la pandèmia no s’esvairà sola, ni tampoc la pandèmia serà controlada a un nivell en el que ningú s’hagi de preocupar per la infecció. La pandèmia esdevindrà endèmia i haurem de decidir quin nivell de morbiditat (casos) i quin nivell de mortalitat (morts) considerem “acceptables” o “normals”.


I això, ai las, escapa de les capacitats i eines de la virologia.


Això és, definitivament, una altra història.

Comentaris virus-lents (245): Raons que jo conec i entenc per vacunar-se versus SARSCoV2

Començaré fort. Si no arribem a taxes de vacunació entre el 50-70% l’efecte de les vacunes vs SARSCoV2 es veurà clarament compromès. Recordin que les vacunes no ens protegiran, el que ens protegeix és la vacunació, i com més estesa en l’espai geogràfic i grups d’edat millor. I la rapidesa amb que s’han obtingut aquestes vacunes fa malfiar alguna gent; òbviament hi ha els que no se la poden posar per estar en grups particulars on el quocient benefici/cost no és favorable (immunocompromesos per exemple, gent amb certes patologies) però també estan els a-mi-no-em-passarà-res, o els jo-no-la-necessito, jo-controlo, i després els conspiranoics, aquests ja directament estúpids.

Com és possible que hagin trigat NOMÉS 11 mesos en aprovar una vacuna? Si abans s’estaven anys, 5, 7 anys per aprovar-les, oi? Algunes coses que explicaré ara són producte de lectures, altres són fets comentats per amics/gues que treballen en aquest camp. Únicament els hi diré dues coses; el rigor en tot aquest procés ha estat el mateix de sempre; la transparència és clarament millorable, perquè potser no s’ha explicat prou ni prou bé.

 

Jo ho vaig dir en el seu moment; si les agencies reguladores independents donaven el vistiplau a una vacuna jo me la posaré, sí o sí, quan em toqui (com em poso la de la grip, sí, aquesta de la que molta gent passa). Són les mateixes agencies que regulen l’aprovació dels antibiòtics, o un anti-cancerigen. La diferència és que en aquests darrers casos, “de perduts al riu”, ja que volem tractar problemes. Per contra, amb les vacunes estem tractant amb una eina pre-exposició al patogen, que s’administra a les persones sanes, i llavors, com som molt filiprims, tolerem poc qualsevol efecte secundari, quan ens pot salvar la vida tant o més que un antibiòtic o un anti-cancerigen.

Molt bé, però, per què tenim vacunes administrables en 1 any des de l’emergència del patogen, SARSCoV2?

Primer, la tecnologia del mRNA NO és nova. Poden veure… https://www.nature.com/articles/nrd.2017.243. I havia tingut ja un recorregut en el camp dels tractaments anti-cancerigen https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4668311/ o https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4514038/ com un cas específic. Estem parlant del 2014 i 2015. El que necessitava era un impuls, i dissortadament o per sort, tota moneda té dues cares, SARSCoV2 l’ha donat.

Segon, per les vacunes no basades en el mRNA, tampoc es partia de zero perquè des de fa molts anys hi havia grups de recerca treballant en vacunes per a virus semblants (Ebola, pel que tenim vacuna des de 2018, la #ervebo de Merck; MERS per la que no tenim encara però sí s’ha treballat molt en diverses plataformes; aquí el centre on treballo, CReSA té una gran experiència i és del 3 centres al món on es poden fer els estudis amb model animal, etc.).

Tercer, alguns projectes amb altres coronavirus havien arribat a assajos de fase clínica 1, i això també s’ha aprofitat.

Quart, s’ha invertit una quantitat de diners que fa feredat (com de diferent ens aniria si es gastessin habitualment en això i no en tancs, o submarins que no suren, etc.), i els diners, ja ho saben, fa anar tot molt més ràpid. Però quan t’hi va la pell suposo que tots estarem d’acord que no és mala inversió.

Cinquè, la recerca s’ha llegit en temps real; els pre-prints han volat i el coneixement s’ha compartit immediatament; els revisors han revisat com si no hi haguessin nits; això ha provocat cert soroll de fons i un biaix mediàtic, ocasionalment tremendista, però és indubtablement positiu i accelerador.

Sisè, s’han solapat fases clíniques, i altre cop aquí, podríem queixar-nos perquè NO s’havia fet abans!! No s’esperava a les dades d’una fase per començar l’altre, és un risc però si el risc te’l cobreixen, i sempre que tinguis una base de coneixement coherent no és un tret a les fosques, possiblement podràs aprofitar tot el cos de dades generat.

Setè, els assajos clínics de fase 3 han reclutat desenes de milers de persones en temps rècord, i no solament perquè la pandèmia era rampant (saben que uns dels problemes d’acabar de desenvolupar i provar la vacuna de ebola era que MAI aconseguien provar-la en un grup prou gran de persones? va tenir que venir l’enorme brot de ebola a Sierra Lleona, Guinea i Libèria, al 2014-16 amb 29.000 infectats per poder-la provar, i el brot a República Democràtica del Congo, del 2018 al 2020 va permetre ja la seva aprovació) sinó perquè tots els comitès i acords entre les empreses que executaven els assajos clínics no trigaven mesos si no dies en formalitzar-se. CoVID19 ha tingut total prioritat i de fet la resta d’assajos d’altre medicaments per altres malalties han quedat molt frenats, que no aturats.

Vuitè, les agencies reguladores han prioritzat tot el que tenia a veure amb avaluació continuada, reduint al mínim els temps d’espera; diguem que han desvestit tota la burocràcia i s’han quedat en allò essencial i realment necessari que és l’avaluació de les etapes sense saltar-se’n cap. Altre cop la pregunta aquí és, i per què NO abans? Fem-ho bé i ràpid, si hem pogut un cop.

Novè, s’ha produït la vacuna a risc, un concepte molt capitalista però amb la xarxa de seguretat dels governs. Els governs han decidit invertir com a socis capitalistes en una empresa arriscada; com els que noliejaven naus per comerciar, fa uns segles, quan la probabilitat que aquestes naus tornessin era baixa. S’ha produït les formulacions, una de les quals es comença a administrar avui fora dels grups d’assajos clínics, sense saber si eren efectives, només se sabia que eren prou segures. Això permetrà administrar milions de dosis les primeres setmanes perquè ja han estat produïdes. Però, compte, la producció i la logística que ens espera aquest 2021 serà diabòlica i jo no crec que s’acompleixi l’escenari optimista de milers de milions de dosis a finals de 2021. Per això, si li toca, posi-se-la.

Desè, les agencies reguladores, i els governs han fet una valoració de la relació cost benefici, que també ha de fer vostè. Que és millor, més de 15 mil morts a Catalunya, i més de 70 mil morts a Espanya i mantenim “impasible el ademan” i no es posen la vacuna o posar-se la vacuna i que en un de cada 100.000 o 1.000.000 casos tinguem un efecte advers?. Ja no parlo de una mica de maldecap, dolor en el punt d’administració, unes dècimes de febre o malestar general si no una cosa més greu. A l’altre costat de la balança, i assumint que #SARSCoV2 deixat al seu aire ens infectarà gairebé a tots en algun moment, comptin un 3% d’hospitalitzats i al voltant d’un 1% de mortalitat. Això a Catalunya serien 77.000 persones. Si vostè coneix a més de 100 persones, i deixem campar a #SARSCoV2, una d’elles, com a mínim, morirà de CoVID19.

Jo si tinc una eina, l’empro. I demano a la gent que l’empri amb mi. Quants més l’emprem més poderosa serà la eina i els seus efectes.

Clar que això també es podria aplicar al tests ràpids; però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (239): La resposta al SARSCoV2? L’Emmental, benvolgut Watson.

 

Si vostès tallen una llesca de formatge Emmental trobaran alguns forats; si van fent llesques successives del mateix formatge veuran com alguns forats desapareixen si bé altres es generen en altres punts de la llesca per desaparèixer a les següents llesques, i així successivament. Un exemple potser massa bàsic i gastronòmic (algun formatger a la sala per donar-me un formatge català equivalent?) però molt gràfic per explicar la nostra resposta global a la CoVID19. Perquè la nostra resposta és multicapa: accions individuals responsables, confinaments parcials o generals, restriccions de circulació, rastrejos, tests ràpids, proves diagnòstiques, assistència hospitalària, vacunes, tractaments post-exposició…tractaments de les seqüeles d’aquells infectats (no afecta a la transmissió però és un deure col·lectiu). Cadascuna d’aquestes accions és una capa del nostre formatge. TOTES tenen forats, TOTES són fal·libles per si soles. TOTES juntes i ben gestionades són un laberint gairebé impenetrable (crec) per #SARSCoV2… però anem a discutir-les una mica més.

 

Accions individuals responsables; per definició són accions d’abast curt que tenen la potencia de la agregació. Generar distància, dur mascareta, rentar-se freqüentment les mans protegeixen a la gent propera o amb aquella que interactuem. Tenen l’inconvenient que ha de néixer d’un convenciment personal; les mesures de coerció funcionen però mai absolutament i a banda les accions (per exemple dur mascaretes mal posades, no rentar-se bé les mans, ser creatius amb això de la distància) no són tot o res, si no un continu d’aproximacions personals, algunes (moltes) incorrectes. Forats.

 

Confinament parcials o generals i restriccions de circulació. Les mesures socials coercitives com són els confinaments globals (un país) o parcials (territoris, comarques, municipis) són les mesures que hom aplica quan està desbordat o no té altres mesures que plantejar. Són mesures medievals que actuen sobre el global de les persones d’una zona per, evitant el seu moviment, reduir la circulació del virus…però el virus continuarà allà quan s’aixequin les mesures (bé que ho estan veient) i en funció de com es desconfini (velocitat, sectors, etc.) tornarà a agafar velocitats exponencials. Són mesures que no ataquen la base del problema però que compren temps per descongestionar el sistema sanitari, per exemple. Per contra, malmeten l’activitat econòmica i això té i tindrà conseqüència a llarg termini.

 

Rastrejos. Ja està més que comentat que SARSCoV2 té una R0 entre 2 i 3 (recordin, és una mitjana, tenim també els episodis de superdisseminació); per tant cada infectat pot potencialment infectar 2 o 3 persones, que, en principi, seran persones properes amb les que haig tingut un tracte continuat i sense distància. L’inconvenient és que, a diferencia del SARSCoV1 que només transmetia quan la persona mostrava una clínica evident (i que per tant era fàcilment aïllable), en el cas de SARSCoV2 hi ha transmissió abans de la manifestació de clínica (1 o 2 dies abans) i a banda, hi ha un cert percentatge de asimptomàtics o paucisimptomàtics, que fan tot molt més complicat. Seguir contactes des de que està un malalt té una complicació; decidir des de quan abans de la clínica has d’incloure contactes, i considerar-los de risc, és una altra. Però el seguiment de contactes amb totes les seves mancances (forats) és important; vindria ser practicar la microcirurgia venint de la cirurgia (destralera) del camp de batalla que és el confinament general o territorial; no confinem col·lectius, sinó persones de risc en contacte amb un infectat previ. Per definició són mesures que tenen menys impacte econòmic però requereix un petit exèrcit de rastrejadors, i la implicació de les persones específiques a les que es demana confinar-se. Cadascun d’aquests ítems té forats però sempre serà millor que el gran forat de la seva absència o la seva escassetat.

 

Test ràpids i proves diagnòstiques. Test ràpids, resultat gairebé immediat, en qüestió de minuts però relativament pocs sensibles i no extremadament específics. Forats. Proves diagnòstiques moleculars; relativament ràpides però menys esteses (fins fa no massa) són molt més especifiques i sensibles; forats pel que fa a la rapidesa en la comunicació (no serveix de gaire una prova diagnòstica si es comuniquen el resultats als 4 dies (allò ideal seria en les primeres 24 hores), però fins i tot amb aquesta rapidesa la prova ens informa del nostre estat en el moment que ens prengueren la mostra, ens podem haver infectat just després. Proves diagnòstiques serològiques, per detecció d’anticossos; més lentes que les PCR també són prou especifiques i sensibles però només ens informen de la immunitat humoral, no de la immunitat cel·lular (que requereix tècniques més lentes i complicades); per contra sí que es donen informació històrica a data de mostra; ens assenyala si hem estat en contacte amb el virus i hem desenvolupat resposta immune; però si aquesta va ser fa 4 o 5 o 6 mesos abans potser el nostre nivell d’anticossos ha baixat per sota del nivell de detecció de la tècnica. Més forats.

 

Assistència hospitalària. El virus NO ha canviat però l’assistència hospitalària sí. Ja ho vaig comentar fa mesos. El virus ara mateix no ha mutat cap una menor virulència o transmissibilitat, pensar que SARSCoV2 s’acabarà atenuant és una especulació, un wishful thinking, però tampoc està remant en a la direcció contrària); continua sent bàsicament el mateix però qui SÍ ha aprés és el sistema; a força de rebre casos (cada cas és un problema) i de treure lliçons i dades de cada problema ara se sap més bé que fer, es fa abans, i de vegades es prenen mesures preveient situacions futures en base a històrics de casos previs. Això, a més, s’ajunta amb la disponibilitat creixent de tractaments post-exposició (veure més endavant). L’assistència hospitalària té forats (i alguns són culpa nostra, de les nostres prioritats errònies) però està clar que alguns d’aquests forats han minvat o fins i tot desaparegut. Però tot sistema té un límit, i aquest és el gran forat que hem albirat (abril 2020) però pel que no s’ha caigut encara.

 

Vacunes. Explicitades des de bon començament com LA solució, es faran esperar més del que es va publicitar. Encara hi ha gent que diu que estarà disponible abans que acabi l’any; la OMS va dir que en un escenari optimista estaria disponible en 18 mesos (això ens envia al segon semestre del 2021). Ja coneixen la meva opinió; una vacuna raonablement segura i raonablement efectiva que estigui logísticament prou distribuïda i sigui aplicable no l’espero fins 2022, anant bé. En qualsevol cas les vacunes (perquè possiblement tindrem més d’una) no conferiran una protecció total (esterilitzant), potser només tenen una eficàcia del 50-60%; no es podran administrar a tots els col·lectius (com també passa a altres vacunes, en aquest cas fins i tot més ja que en anar de presa les proves de seguretat han estat les justes); potser caldrà escollir col·lectius a vacunar, potser primer el personal de sector sanitari per mantenir segura la barrera de defensa? són una part petita de la població, no tindran impacte en la corba d’infecció però sí ho farà la seva tasca; o podem mirar de vacunar al segment d’edat per sobre dels 60 o 65 anys? amb aquesta aproximació segur reduiríem les taxes de mortalitat; però sí realment tinguéssim disponibilitat i volguéssim reduir al màxim la transmissió caldria vacunar la gent entre 20 i 40 anys; les vacunes poden tenir restriccions logístiques, o estocs parcialment embargats pels països productors; no sabem si caldran dues dosis (un booster) i això seria una complicació logística; no sabem l’abast de la immunitat conferida. Més forats. Però fins i tot una vacuna imperfecta, que faci a SARSCoV2 més difícil circular, en trobar-se més gent protegida, seria útil ja que alentiria la seva propagació, i indirectament facilitaria el treball dels rastrejadors, el seguiment i el confinament dels casos. I per cert, treguin-se del cap que erradicarem aquest virus; potser alguns països l’eliminaran, però no l’erradicarem globalment, per la qual cosa aquest països patiran re-introduccions que tindran que tornar a gestionar. Només ha passat amb la verola, i amb el SARSCoV1, està a punt de passar amb el poliovirus, no passarà amb SARSCoV2; s’ha escampat massa i ara mateix no veig quan deixaran d’haver bosses de població susceptibles.

 

Tractaments post-exposició. Tothom coneix el cas de la hidroxicloroquina. Un fracàs. Un altre forat. Però ja s’han trobat i es trobaran molècules que tindran cert efecte protector sobre els casos greus o reservats dels infectats per SARSCoV2. Qualsevol medicament que eviti entrada a la UCI o que escurci l’estada a la mateixa (remdesivir, que va fracassar per Ebola però que aquí a trobat una segona oportunitat; la dexametasona, un corticoesteroide amb propietats antiinflamatòries que, sembla, redueix 1/3 la mortalitat de pacients amb ventilació assistida i 1/5 part la mortalitat d’aquells requerint oxigeno teràpia però sense cap benefici per la resta de pacients; els preparats de sèrum hiperimmune de Grifols a partir de plasma de infectats guarits, encara pendent d’assaigs, etc.) és un forat menys perquè desestresa el sistema sanitari en el seu extrem, i farà baixar la taxa de mortalitat. Els guanys es poden considerar residuals però són forats petits que també tanquem.

 

En resum, totes les capes tenen forats; alguns forats podran fer-se més petits en el temps (més responsabilitat individual; vacunes més efectives i segures i millor distribuïdes; més i millors tractaments post-exposició, més quantitat i més “qualitat”, i alguns desapareixeran però el nostre formatge continuarà foradat. El que caldrà evitar és que els forats coincideixin gaire i permetin al virus travessar, percolar, totes les capes, donar-li una trajectòria d’oportunitat, perquè això, gràficament, voldrà dir una mort més.

 

SARS portada EID

De les seqüeles i del tot el que impliquen els grans números en els que s’està movent el SARSCoV2 parlarem en una propera entrada.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

De fet aquest model, que pot semblar simplista, l’apliquem en avaluació de riscos, també biològics, i és un model que ja té els seus anys (al voltant de 30 anys) i es deu a James Reason. Es pot consultar.. «Human error: models and management». British Medical Journal 320 (7237): 768-770. PMC 1117770. PMID 10720363. doi:10.1136/bmj.320.7237.768.

Comentaris virus-lents (222): Ebola a República Democràtica del Congo-Notes de l’any 1.

 

Estem a punt de complir un any de la declaració oficial de la darrera epidèmia d’ Ebola, aquest cop a República Democràtica del Congo (en endavant RDC) i potser és hora de tombar la vista enrere abans de tornar a mirar al davant.

 

El brot es va declarar oficialment el dia 1 d’agost de 2018 i aparegué poc després de la finalització d’un altre al mateix país, aquest cop en províncies nord-occidentals de RDC, que s’extingí ràpidament. Per què aquest diferent comportament? Estem parlant d’un brot, el brot de Mbandaka, una ciutat d’un milió d’habitants, que va durar tot just tres mesos, i causà 33 morts, al mateix país i amb la mateixa soca, Ebola Zaire. Únicament calgueren administrar 4000 dosis de vacuna.

 

En el brot encara actiu, els primers mesos el degoteig de casos rarament superaven els 10 diaris, i havia dies sense casos. Això juntament amb l’aplicació des de moments inicials de la vacuna experimental V920, o rVSV-ZEBOV, de Merck (per saber més veure una entrada prèvia https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/) feia pensar en un horitzó segur de contenció i un acabament en uns pocs mesos. Tanmateix hi havia núvols a l’horitzó; un de logístic, la vacuna és estable en condicions d’ultracongelació, per sota de -70ºC i assolir això, a RDC, és tot un repte; el segon? la vacuna era relativament escassa, i s’administrà seguint la dinàmica de vacunació en anella, segons la qual, quan una persona era diagnosticada com infectada, s’administrava la vacuna a tots els contactes (familiars, amics, veïns) i als contactes dels contactes. Per tant, un infectat podia generar un reguitzell de desenes de vacunacions però aquestes administracions eren molt menys, i a més diferides en el temps, que no les que caldria per una vacunació massiva, que necessitaria milions de dosis. Al començament de l’epidèmia es deia que Merck disposava de 100 mil dosis mobilitzables i una quantitat superior en bulk pendent de ser dosificada.

 

Estem a una setmana que es compleixi un any i estem per sobre dels 2550 casos amb més de 1720 morts. Això el converteix en el segon brot més gran a la història nomes per darrera de la gran epidèmia de 2014-16, i en el brot més important, i frustrant, patit per RDC dels deu que ha sofert des de 1976. Per què creix encara?

 

La vacuna és efectiva? Sí, els estudis fets al final de l’epidèmia de 2014-16, un estudi posterior fet al 2018 i l’estudi que està fent en aquesta epidèmia reflecteixen efectivitats del 95% o superiors si l’exposició al virus es dona setmanes després de l’administració. A més el darrer estudi indica que el 90% dels vacunats mantenen una forta resposta immune dos anys després de la vacunació. Però no se sap del cert l’efectivitat de la vacuna si s’administra 5, 6, 9 dies abans del contacte amb el virus o si s’administra 1, 2, o 3 o més dies després del contacte.

 

El període d’incubació d’Ebola està establert per conveni entre 2 i 21 dies encara que la mitjana està en els 5-10 dies. De tota manera els que em seguiu sabeu que aquest conveni no té en compte els outliers, gent fora d’escala, que pot incubar el virus per 28 dies o potser més abans de mostrar simptomatologia (per mes detalls veure enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%e2%80%a2licula/). Assumint un període mitjà d’incubació de 5-7 dies veiem que tenim un problema i és que si ens administren la vacuna just després de la exposició aquesta ens començarà a protegir passats 10 dies, moment en el qual ja estarem en fase aguda manifestant símptomes. Millor això que res, però…

 

gp-ebola-proteins_0

Esquema del virus Ebola

Però aniria bé disposar de tractaments post-exposició…i fins ara la única estratègia era la de suport vital amb reemplaçament de fluids i intentant restablir les funcions dels òrgans que fallaven. Hi ha tot un seguit de molècules o tractaments, Zmapp, mab114, regeneron, remdesivir, que estan sent provats en aquest brot; sí, per desgràcia, són tant experimentals com la vacuna rVSV-ZEBOV i necessiten malalts per comprovar-se la seva efectivitat, i no, no són comercials i no estan disponibles “en obert”.

 

Portem més de 130 treballadors/es sanitaris infectats amb uns 40 de morts. Moltes d’elles no estaven vacunades (més de 2/3 son infermeres), perquè molts d’ells refusaren la vacuna. Per què?
I per cert, alguns morts entre el personal sanitari SÍ estava vacunat…però no es donen dades de QUAN es va vacunar. Si es va vacunar poc abans o just després de l’exposició al virus tot està clar, però cada cop que passa més temps resulta difícil explicar com és que no estan prou vacunats. Per què?

 

Tanmateix la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és de poc més del 35% mentre la taxa general està al voltant de 68%. Per què?

 

I parlant de taxes de mortalitat…a finals de desembre aquesta estava al voltant del 58% mentre ara la tenim fregant el 68%; que a mesura que avança l’epidèmia la taxa creixi i no s’aplani o caigui és molt dolent perquè vol dir que se’ns moren més infectats que al començament del brot. Per què?

 

Com a exemple, a la darrera epidèmia 2014-16, amb el mateix virus, les taxes de mortalitat dels tres països principalment afectat foren molt dispars: Sierra Lleona amb la meitat total de casos, un 28%; Libèria amb prop 1/3 de tots els casos, un 45%; mentre Guinea, amb menys de 4000 casos escalà al 67%. Per què? Perquè el maneig i com s’afronta l’epidèmia fa molt.

 

Portem més de 200 atacs a treballadors sanitaris o instal·lacions de triatge o tractament; s’ha calat foc a alguns d’aquests centres; un metge va ser assassinat per atacants a un centre. Per què? Aquests atacs, desconfiança als estranys i incredulitat sobre l’autèntica causa de la malaltia, encara és mantenen. Per què?

 

El virus Ebola es transmet fàcilment per contacte amb fluids corporals de persones infectades en fase aguda; abans de començar símptomes (febre, mal de cap, dolor de gola, etc.) la persona infectada NO pot transmetre. Després a mesura que avança la infecció és cada cop més eficient en la transmissió; a l’etapa final i un cop morta, la eficiència és màxima i de fet molts dels clústers de nous infectats es donen com a conseqüència de l’enterrament d’un infectat anterior; sobre tot si col·laboren en la preparació del cadàver. Per què continuen havent tantes morts comunitàries i enterraments pocs segurs, doncs?

 

Els principals col·lectius afectats, percentualment, són els dones i els infants i adolescents. Per què? El primer, mirem la piràmide de població del país, eminentment jove; llavors no sorprèn tant el nombre de afectats per sota del 18 anys. Per altra banda, culturalment, les dones s’encarreguen de cuidar els malalts, i ai las, això les col·loca en la primera línia per ser infectades, ja que a més, també col·laboren en la preparació del cos per l’enterrament.

 

Incís, dos dels col·lectius als que no s’administrà vacuna rVSV-ZEBOV els primers mesos de l’epidèmia va ser a les dones embarassades, o lactants i als nens/nenes de menys de dos anys. No havia cap raó fosca, senzillament és el protocol habitual perquè es consideren col·lectius que poden presentar símptomes adversos per la vacuna. Aquesta decisió es va revisar, el febrer del present any, aplicant una avaluació de riscos conseqüent i coherent, i actualment no hi ha limitació.

 

Des de fa mesos diferents personalitats i grups demanaven la declaració de la Public Health Emergency of International Concern (PHEIC); finalment aquesta va ser declarada fa uns pocs dies per la Organització Mundial de la Salut (OMS). Per què? I per què es va trigar tant? El religiós que va viatjar des de Butembo a Goma en autobús, que ja era simptomàtic a Butembo i que va fer el viatge fins a Goma, on va ser diagnosticat, saltant-se tres controls de carretera, per morir en el camí de tornada a Butembo, va ser la gota que va fer vessar el got?

 

Des de fa un parell de mesos, Johnson & Johnson demana al govern de RDC d’aplicar la seva vacuna, també experimental, abreujada ADV26MVA (per més detalls veure entrada https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/), al país. Fins ara, el Ministeri de Salut congolès havia refusat l’administració en la zona afectada. Per què? Aquesta vacuna, segons J&J té una disponibilitat d’un milió i mig de dosis però ai las, és una vacuna doble, requereix una primera administració i un boost, una segona vacunació, unes setmanes després. Si ja costa sobre el terreny fer seguiments adequats del contactes per administrar-los una dosi de vacuna rVSV-ZEBOV, serem capaços d’administrar dues dosis de vacuna Adv26MVA a una mateixa persona, amb les altes taxes de mobilitat de les mateixes, i amb una separació temporal de vàries setmanes?

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

La resposta a molts dels per què? Are we, stupids! Nosaltres, som nosaltres la resposta. Si no hi ha confiança, si neguen la causa assumint que és una invenció o pitjor que és una estratègia del govern de RDC per anihilar-los o per fer negoci, si som incapaços d’explicar-nos, si volem imposar les nostres solucions sense deixar que els apliquin i liderin els propis interessats, el virus anirà fent el seu camí, sordament però continuadament.

 

En el brot de Mbandaka, la resposta fou col·laborativa; es tractava d’una regió no conflictiva, amb poca violència, sense contenciosos amb el govern central i ètnicament homogènia (sap greu treure el concepte); la gent entengué el problema, perquè hi confià, i col·laborà amb els equips de seguiment i vacunació, que no van ser vistos com una amenaça.

 

En el brot actual, a North Kivu, els estranys al poble no són sols els homes i dones blancs que venen en quatre per quatre protegits moltes vegades per soldats de l’exercit congolès; fins i tot els locals de poblacions properes són mirats amb desconfiança si són a un poble que no és el seu; tot està massa tibant.

 

Com veieu unes notes desendreçades però així és l’epidèmia d’Ebola; tot un desendreçat, un Cafarnaüm, que els essers humans no estem a ajudant a endreçar gens.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (221): Ebola, desè mes d’epidèmia…i anem a pitjor

 

Estem a punt d’acabar al desè mes d’una epidèmia d’un virus, el Ebola, pel que tenim una vacuna segura i sembla que força efectiva (com a mínim el 97,5%)…i no tenim el control.

 

Fins febrer la situació semblava “controlada”; hi havia un degoteig de nous casos, que rarament arribava a 10 diaris, en un brot que sempre ha estat localitzat en unes poques zones de Kivu North, una regió amb vora de 7 milions habitants en un estat que en té prop de 90 milions. La moralitat es trobava al voltant del 60% i s’administraven vacunes a bon ritme.

 

Ara, a finals de maig anem ja per vora 1900 casos i mes de 1250 morts. No arriben als 500 les persones que s’han recuperat de la infecció (encara que aquesta deixarà seqüeles durant setmanes, mesos o anys en alguns dels guarits, per més detalls podeu consultar altres entrades del blog)- Això implica que la taxa de mortalitat ha pujat en aquests tres mesos del 60% al 67%; de fet alguns dies s’han comptat tants nous casos com morts deguts a la infecció.

 

A més els col·lectius mes afectats són altre cop les dones i els infants i adolescents. Més de la meitat de les infeccions per Ebola han afectat a dones i quasi 3 de cada 10 involucren a persones de menys de 18 anys.

 

I aquesta situació no és culpa del virus, si no bàsicament de nosaltres… La zona de North Kivu és una zona “rebel”, enfrontada al govern de RDC (República Democràtica del Congo) des de fa més de 20 anys i on abunden els grups armats, i una profunda desconfiança de les comunitats entre si (la gent de Beni no es ben rebuda a Butembo i a l’inrevés) i totes respecte el govern central (RDC) s’ha ajuntat amb un desinformació alimentada amb no se sap amb quins fins que culpa al govern de la malaltia o als equips mèdics de fer negoci amb l’epidèmia.

 

Un estudi de la revista Lancet Infectious Diseases, mostra que un 32% dels milers d’enquestats de les zones afectades no creuen que el virus existeixi, i apunten a una invenció per obtenir guanys i desestabilitzar l’àrea. De fet a aquests províncies se les va impedir participar a els eleccions presidencials de gener, d’aquell moment sovintegen els atacs a centres sanitaris. Menys de 2/3 dels enquestats afirmaven que es vacunarien front Ebola si els oferien la possibilitat.

 

Un escenari que explica que, durant el mes d’abril, que acabarà sent menys dolent que maig, van abandonar les seves llars 100.000 persones a la província de Kivu North.

 

Des de gener s’han registrat més de 130 atacs a centres de salut amb resultats de 85 treballadors ferits o morts. Fa poc més d’un mes, el 19 d’abril un epidemiòleg camerunès que treballava per la OMS fou assassinat a trets durant un atac a un hospital de Butembo. Els mitjans locals informen que els atacants cridaven “El Ebola no existeix”.
La violència ha portat l’aturada durant dies dels equips mèdics dedicats al seguiment dels contactes (aquelles persones que van estar a prop o tenint cura d’infectats) i també dels equips de vacunació. Durant aquells dies el virus no va deixar de circular i propagar-se, però.

 

El que eren uns pocs casos diaris s’està estabilitzant al voltant de la vintena de casos diaris, quan fa un parell de mesos una vintena de casos marcava el màxim del mes; les setmanes sumen habitualment un centenar de casos; en el darrer més, maig hem acumulat el 20% dels casos totals…en una desena fracció del temps de l’epidèmia; el nombre de morts comunitàries, aquelles en les que l’infectat es troba a casa seva amb la seva família sovintegen encara massa, i això determina que, com no s’han pres les mesures de protecció necessàries, un o diversos membres de la família esdevindran nous casos en uns pocs dies.

 

A diferencia del brot de 2014-2016, que deixà 29.000 afectats i més de 11.000 morts a Guinea-Libèria-Sierra Lleona, ara disposem de vacunes i tractaments experimentals. Portem més de 125.000 persones vacunades amb una vacuna d’una sola dosi, la rVSV-ZEBOV de Merck, i tot just ara la OMS semblava que havia aprovat l’administració d’una segona vacuna, de dues dosis o prime-boost, la Ad26-MVA de Johnson and Johnson. Tanmateix en escriure aquestes línies sembla que, per ara es continuarà amb la vacuna inicial de Merck també identificada com V920. Aquesta vacuna ha resultat ser molt segura i realment efectiva (per sobre del 97,5%) però, ai las, no hi ha masses dosis disponibles.

 

I si resolguéssim el misteri de perquè tenim treballadors sanitaris que s’infecten i que NO s’han vacunat prèviament encara que se’ls havia ofert la vacuna, potser, tindríem la clau de volta. Ells i elles sí saben que el virus existeix i els seus efectes i tanmateix portem més de 100 treballadors sanitaris infectats, i bastants no s’havien vacunat. Per què? Perquè fa menys d’una setmana una treballadora sanitària a Katwa, no vacunada, es va infectar i no va anar al centre de tractament? Per què la sociologia en aquesta epidèmia és potser més important que la tècnica, que la ciència?

 

Aquesta sembla una partida en la que tothom “passa” mentre el virus va tirant els daus, i amb cada tirada, més propagació, i amb cada tirada, més possibilitats que arribi als països limítrofs. És una lluita, que no s’està guanyat, contra la violència, la inseguretat, la desinformació, interessada o no, l’aprofitament polític de tot plegat i el gran vector de desconfiança resultant. I això és virologia social.

 

“Outbreaks are inevitable, pandemics are optional”.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (220): Ebola a Congo, novè mes.

Tornem a dedicar una entrada a la epidèmia de Ebola a la República Democràtica del Congo (en endavant RDC) per fer un resum i comentari del que ha passat els tres darrers mesos, des de la darrera entrada dedicada a les estratègies vacunals existents, que es pot consultar a… https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/.

 

Estem entrant en el novè mes del brot, oficialment. Sabem, però, que el brot portava unes setmanes de recorregut quan es va donar la primera alerta oficial, el primer d’agost de 2018. Des d’aleshores portem 1129 casos amb poc més de 700 morts (100 d’ells a les darreres tres setmanes) i més de 340 persones que han superat la infecció. La taxa de mortalitat es manté molt estable des de fa setmanes, mesos, un xic per sobre del 65%.

 

Hi ha hagut mesos bons, hi ha hagut mesos dolents; febrer va ser un mes bo, amb pocs casos, març ha resultat un mes molt dolent amb vora 200 nous casos i una pendent acusada de nous casos les darreres setmanes amb molts dies de doble dígit (més de 10 nous casos per dia). Aquest començament de mes d’abril ha tornat a afluixar una mica, amb 7 a 10 casos diaris. Per tant, estem molt lluny de la resolució del brot.

 

Continuem tenint moltes mort comunitàries, de fet en les darreres setmanes prop de la meitat de les morts. Això és una noticia molt dolenta perquè les morts comunitàries impliquen contactes no controlats de l’infectat amb altres membres de la família i amics i una més que probable segona ronda de infecció. Mentre aquestes morts comunitàries siguin nombroses la epidèmia seria imparable.

 

I aquestes morts comunitàries són resultat de la desconfiança o incredulitat de la població. Algunes fonts apunten que el 25% de la població de la zona no es creuen encara que el virus Ebola sigui real, altres directament cauen en el conspiracionisme i creuen que el virus ha estat creat per Occident. I un percentatge gens petit tenen molta prevenció a qualsevol acció governamental; si els equips mèdics són introduïts per funcionaris o milícia governamental són refusats o tenen una taxa d’adhesió als tractament o seguiments força baixa.

 

Han estat atacats, tirotejats o cremats diversos centres de triatge o tractament. Cada atac ha provocat una dispersió de gent potencialment afectada i una pèrdua de control i seguiments de contactes de persones prèviament infectades. A més hi ha força mobilitat i s’han descrit casos de infectats que “fugint” de la zona on eren coneguts han arribat a altres pobles i ciutats iniciant noves cadenes d’infecció o fent que zones que es consideraven «netes» tornin a estar amb casos actius.

 

Portem ja 82 casos d’infecció de treballadors sanitaris, la primera barrera d’assistència, dels quals 29 han mort. No tenim dades, i resultat preocupant no tenir-les, de quants d’ells estaven vacunats. La única dada obvia és que la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és molt menor del 65%, és concretament del 35%. Això reflecteix que una ràpida detecció i una bona assistència és capaç de reduir força la taxa de mortalitat.

 

Més de 100 nens i nenes amb mort de resultes de la infecció de Ebola. La infància i el col·lectiu de dones embarassades estan sobre-representats en el llistat de morts en aquesta epidèmia. De fet, aquest dos col·lectius no acostumen a ser vacunats però la OMS ha recomanat la vacunació de les dones lactants i dels infants de més de sis mesos, donant idea de la gravetat de la situació.

 

Portem ja més de 1400 nens i nenes orfes o separats dels seus pares. No cal més comentari.

 

Portem més de 95.000 persones vacunades; la vacunació s’inicia molt poc després de la comunicació oficial d’inici del brot, concretament el 8 d’agost. Si voleu saber més sobre la vacuna teniu l’enllaç anterior; en el seu moment es va dir que hi havia 300.000 dosis disponibles de la vacuna V920 o rVSV-ZEBOV, per bé que solament una tercera part estaven ready to use, en format administrable. Si això no ha canviat estem a prop de tenir de ser mooolt selectius amb la vacuna V920. De fet en el darrer mes, març, només s’han vacunat unes 10.000 persones, el que equival a un ritme d’unes 300 persones per dia; el mes anterior, febrer, un mes menys “calent” amb menys afectats, i per tant menys contactes que tractar, el ritme de vacunació era de 600-800 dosis per dia. És possible que els atacs a centres mèdics hagi frenat el ritme d’administració de vacunes però si això és així, i no l’escassedat de vacuna, tampoc és una bona notícia perquè vol dir que molts contactes no la podran rebre igualment.

 

El virus continua progressant en un ambient de violència, ignorància i desconfiança, que m’ensumo creixents.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (218): Xarampió, si tu no hi vacunes, ell torna.

 

Acabarem l’any 2018 amb més de 65.000 casos de xarampió a Europa, segons dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) i 33 morts (amb dades novembre 2018). Respecte l’any 2017, que foren vora 24.000, quasi el triple; respecte el 2016, que foren poc més de 5.000 casos, 12 cops més. Què està passant?

 

La resposta és obvia, la gent s’infecta més perquè no està vacunada; la vacuna és molt efectiva, realment molt efectiva, i si s’administren les dues dosis necessàries, en els primers anys de vida de l’infant (la primera al 12-15 mesos i la segona, de record, entre els 2 i 6 anys, veure https://web.gencat.cat/web/.content/Noticia/2017/calendario_vacunas_2016_JUNY.pdf) la protecció és total. S’arriben a taxes de seroconversió del 98% amb la primera vacunació mentre que la segona dosis assegura l’eficàcia del 100% rescatant les possibles respostes febles de la vacunació inicial. Aquesta vacuna, una vacuna atenuada, és la que s’anomena triple vírica o XRP (contra xarampió, les galteres i la rubèola); per més detalls sobre la composició i indicacions veure el Manual de vacunacions de Catalunya, a partir de la pàgina 145 http://salutpublica.gencat.cat/web/.content/minisite/aspcat/promocio_salut/vacunacions/00manual_de_vacunacions/Manual-de-vacunacions.pdf.

 

Europa és una realitat complexa…l’escenari que ens trobem canvia a cada país perquè  cada país té els seus propis calendaris “reals” de vacunació i alhora pot tenir dinàmiques especifiques.

 

Si diem que Ucraïna sola és responsable de prop de dos terços dels casos (vora 44.000 amb 15 morts) potser arrufarem el nas…si caiem en el fet que Ucraïna està en situació de “guerra” des d’el 2014, en greu crisi econòmica, i que els seus nivells d’immunització han caigut de valors per sobre el 90% el 2006 a un ridícul 42% deu anys després (es diu que cal una cobertura del 95% de la població per anul·lar la transmissió del virus) ja s’explica tot una mica més. Per tant és una guerra i no necessariament una manca de voluntat de la població la que explicaria l’afectació.

 

I per què cal que es vacuni el 95% de la població susceptible? Perquè és el valor que permet que la vacuna funcioni com un «tallafocs». Quan s’aconsegueix vacunar més del 90% de la població, és produeix una protecció denominada «immunitat poblacional» (per més detalls podeu consultar una altra entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2015/02/16/comentaris-virus-lents-85-xarampio-i-disney-alemanya-immunitat-comunitaria-algunes-reflexions/) que fa que les poques persones que queden sense immunitzar (altre cop no per voluntat sino perquè són massa petites o per problemes de immunocompetència) quedin protegides perquè el virus troba problemes per circular; quan arriba a un individu aquest està, amb alta probabilitat, vacunat (amb aquesta ratio, 19 de cada 20 individus concretament). Per sota del 90% el virus comença a trobar forats (persones susceptibles) i si hi ha menys del 80% de persones immunitzades ja sigui de forma natural (per haver sofert la infecció) o per vacunació, el virus trobarà, sense massa problemes, persones a les que infectar.

 

I direu val, però per què específicament el 95%? Doncs és un càlcul molt fàcil de fer i és pura probabilitat. Aquesta cobertura està relacionada, bàsicament però no únicament, amb la R0. Què és la R0? R0 és el número de reproducció, que ens indica quants individus  susceptibles són contagiats per la malaltia en promig per un sol infectat; perquè es produeixi una epidèmia el valor R0 ha de ser superior a 1. En el cas del xarampió el R0 és el més alt de les malalties transmissibles, entre 15 i 18. Per posar-ho tot en context la R0 del virus de la poliomelitis és 5-7, la del virus de la grip de 1918 i la del virus Ebola sols 2-3.

 

La immunitat de grup, el punt en el que una malaltia té problemes per circular i es va apagant té un llindar, que es pot representar matemàticament amb la següent formula.

 

H = 1-1/ R0 que també es pot expressar com  (R0-1) / R0.

 

Per tant 18-1/18 i tenim 94,4%. I podeu fer càlculs per altres infeccions; per exemple per Ebola la cobertura suficient, aplicant la formula seria del 66,6%.

 

Tornem a la geografia política i reprenem el fil ucraïnés. Direu, Ucraïna no és un país de la Unió Europea (UE), això no passa dins la UE!! Això voldria dir que els virus s’aturen davant de segons quines fronteres però qui m’ha llegit sap que això és del tot fals…anem a veure la situació dins la UE.

 

Romania està per sobre de 5.300 casos que han provocat 22 morts aquest 2018. Tanmateix des de l’inici del brot, a l’octubre de 2016, s’han declarat 15.540 casos confirmats amb un total de 59 morts. Aquí, si bé hi ha un cert moviment anti-vacunes, el problema està en moltes zones rurals i poblacions transhumants, entre elles ètnia gitana, que no van als centres sanitaris perquè no hi tenen confiança; a banda que s’ha informat d’escassetats de dosis vacunals.

 

Grècia està per sobre dels 2.200 casos de xarampió amb 2 morts; degut a la seva baixa població té la major taxa d’afectats amb 28 casos per 100.000 habitants però portava un historial de descensos continuats de la incidència del xarampió. Tanmateix, el 2017 comença un brot, que encara dura, al nord del país, i que ha arribat ja a la costa grega de la Mediterrània. En aquest cas sobta, i alhora és explicació, que dels més de 3000 casos (inclou 2017 i 2018) un 61% correspon a persones d’ètnia gitana, molts d’ells no grecs, si no transhumants. Per més detalls, un 95% del gitanos que contragueren el xarampió no estaven vacunats.

 

Itàlia té, aquest 2018, més de 2.300 casos i 7 morts…umm, però la seva cobertura vacunal el 2017 fou del 92% aproximadament. Pas mal. El que passa es que la cobertura vacunal ha de ser sostinguda en el temps; no basta tenir un 92% (recordem que l’òptim és el 95%) si no que aquest percentatge s’ha de mantenir al llarg dels anys, de molts anys. I el que passa és que a Itàlia la cobertura estava al 85% el 2015, i fa 25 anys era opcional, i amb una cobertura ridícula, entre el 10 i el 50%. L’edat mitjana dels afectats del 2017 i 2018 fou de 27 anys, es a dir, que nasqueren en anys en els que vacunació era opcional i alhora escassament seguida.

 

I el quart país amb més afectats per xarampió a la Unió Europea és…França. I sembla poc explicable perquè la taxa de cobertura està per sobre del 90% des de fa molts anys (a diferencia d’Itàlia va instaurar la vacunació del xarampió en 1983, i la segona dosi a partir de 1996). El brot que encara cueja començà a finals d’octubre de 2017 a la Universitat de Burdeos i ha afectat a més de 2.700 persones (i 3 morts) però prop de la meitat en una sola regió, Nova Aquitània. Però, no estaven vacunats? Sí, però mal vacunats. A un 81% dels afectats se li havia administrar la primera dosi de la vacuna però no la segona, recordeu instaurada a França el 1996. De fet la cobertura vacunal de la doble dosi a frança no està en el 90% si no en el 80% aproximadament.

 

En comparació Espanya va declarar 280 casos de xarampió aquest 2018 (amb dades fins 2 desembre). A Catalunya des de gener fins al 21 d’agost de 2018 s’han confirmat 28 casos de xarampió, tots ells d’origen importat (Ucraïna, Romania, Regne Unit, Itàlia i Polònia) o associats a casos importats; 22 són casos associats a brots i 6 casos esporàdics importats que no han produït casos secundaris. Vora el 80% dels afectats no havien estat vacunats i l’edat mitjana dels casos fou de 29 anys.

 

De tota manera com deia algú…al loro, que no estamos tan mal…i és cert. Abans de l’adveniment de la vacuna, allà pel 1963 hi havia epidèmies de xarampió d’abast mundial causant més de 2,5 milions de morts anuals. Ara, països com EEUU, Austràlia, Nova Zelanda o Japó la donen JA per eradicada. Des d’el 2000 la vacuna ha estalviat 21 milions de morts, però per contra el 2017 es calcula que més de 20 milions d’infants al món deixaren de rebre la primera dosi de la vacuna; i 110.000 persones encara han mort per culpa del xarampió.

 

Com tot, tot depèn del vidre de color amb el que miris.

 

El que està clar és que moltes de les surgències del xarampió a Europa no es deuen al moviment antivacunes si no a baixades/caigudes en la cobertura vacunal o vacunacions incomplertes. Això es pot arreglar. I amb una bona educació i explicacions detallades, i enterrament de llegendes urbanes, les “raons” dels antivacunes també s’haurien d’esvair.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Per info més detallada anar a:

https://www.ecdc.europa.eu/sites/portal/files/documents/communicable-disease-threats-report-15-december-2018.pdf

Comentaris virus-lents (215): Ebola; anem cap a un vessament més enllà del Congo?

Estem al cinquè mes (fals) d’un nou brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC), un país que ja ha experimentat deu epidèmies per aquest virus al llarg de la seva historia. De fet allà es va descobrir el virus al 1976. I no se li està donant excessiva importància, assumint que es resoldrà com les precedents. I potser sí, però…

 

La darrera epidèmia d’Ebola entre 2014 i 2016 deixà el llistó molt amunt. Més de 28.000 afectats i més de 11.000 morts. Perquè ens hem de preocupar d’un brot que ara mateix va per uns 550 casos i “només” 310 morts (dades del passat diumenge)?

 

El dimoni està als detalls; cal preocupar-se, i ocupar-se, perquè aquest brot és diferent als anteriors. Hi ha coses que van millor i altres que van pitjor, molt pitjor, i totes elles tenen a veure amb nosaltres, els humans.

 

Diuen que estem al cinquè mes del brot (l’Organització Mundial de la Salut, OMS, el va declarar oficialment el primer d’agost)… bé, això no és del tot cert. El brot probablement s’origina 6 a 8 setmanes abans de la seva declaració oficial. Encara i així, s’ha de dir que la resposta internacional, ja greixada pel brot de Libèria-Guinea-Sierra Lleona i per un altre que tingué lloc a la mateixa RDC uns mesos abans, ha estat més ràpida i activa. Bàsicament, i independentment dels centres de tractament oberts al costat dels clústers (grup d’afectats), aproximació que ja s’assajà al brot 2014-16, ara s’estan administrant tractaments experimentals i una vacuna experimental, de Merck, que va arribar relativament tard al brot de 2014-16. A més es treballa amb els líders comunitaris i s’intenten (el matís, altre cop) fer enterraments segurs respectat en allò possible les tradicions locals. Els enterraments són un dels “punts calents” en la transmissió per Ebola i encara es reporten casos de cadàvers infectats manllevats per familiars dels hospitals i tanatoris per enterrar-los “a la seva manera”.

 

bleachbucketchallenge-629x413

Equips descontaminant-se al brot de Guinea-Libèria-Sierra Lleona

La vacuna experimental, encara no llicenciada, ja s’ha administrat a l’hora d’escriure aquestes línies a més de 50.000 persones. No és una vacuna generalista, els lots produïts no donen per vacunar a tothom i l’aproximació consisteix en vacunar a tota la població de risc com pot ser el personal sanitari i col•laboradors de primera barrera (tractament malalts) així com tots els familiars i coneguts que hagin estat en contacte amb casos probables o confirmats. És el que es diu una vacunació en anell, es vacuna a tothom que hagi estat en contacte amb un cas per ofegar la propagació del virus; les dues úniques excepcions són les dones embarassades i els infants d’edat inferior a dos anys (encara que hi ha fonts que informen de vacunacions d’infants amb menys d’un any d’edat), aplicant el principi de precaució. Ja s’han fet més de 240 anelles de vacunació. I no és una estratègia nova, ja es va fer servir per la eradicació del la verola (smallpox). L’esforç logístic d’administrar aquesta vacuna és un dels gran èxits, amb clarobscurs, perquè la vacuna és estable…en congelació (-60 a -80ºC)!! Les autoritats sanitàries de RDC estimen que aquesta vacunació ha salvat milers de vides…en les zones calentes, com la ciutat de Beni, l’índex R0, que dona idea del nombre de persones que una persona infectada pot infectar es manté al voltant de 1; quan una zona infectada està realment “calenta” aquest índex està entre 2 i 4. Per tant en absència de vacuna no estaríem tant lluny en nombre d’afectats i morts del brot de 2014-16.

 

I a més, tenim tractaments experiments basats en tres anticossos (el monoclonal mAB114, el ZMapp de MappBio, un mAB de Regeneron) i un antiviral, el remdesivir o GS-5734, que s’han aplicat a més de 160 persones. Consideracions ètiques a banda, perquè s’estan administrant saltant-se o comprimint etapes de revisió o assajos, aquestes proves poden afegir eines a l’arsenal per enfrontar-se al virus Ebola.

 

Però aquí acaben les bones noticies i comencen les dolentes. La situació en el camp és molt preocupant perquè el brot s’ha desfermat en una zona amb un conflicte armat ben viu. Els casos es concentren al nord del país, a tocar d’Uganda, a les regions de Ituri i Kivu Nord, prop de parc nacional de Virunga. Ja es poden suposar les dificultats dels equips mèdics que són tirotejats diversos cops per setmana per grups rebels. Han mort treballadors sanitaris i cascos blaus de la ONU. Això ha generat zones no accessibles d’on han sortit casos d’infecció; en aquestes zones intentar la vacunació o que aquesta arribi a tothom que ho necessiti és senzillament impossible, i del seguiment dels contactes millor no parlar-ne. D’afegitó el virus ha arribat i va generant víctimes a dues ciutats fortament poblades de la zona, Beni, l’epicentre inicial ara una mica de baixa i Butembo, que li ha pres el relleu.

 

El sistema sanitari i de vigilància epidemiològica de RDC està sota mínims, i no s’explica sols per la “pobresa” del país si no per la seva corrupció. Un altre factor d’agreujament exclusivament humà. Això ha generat desconfiança en la població de la zona que prefereix recórrer a persones que practiquen cures alternatives del tot inefectives, la qual cos no frena, si no que fins i tot escampa la epidèmia.

 

En definitiva, una epidèmia que no està sota control, que suma desenes de casos setmanals sense aturador (més de 30 per setmana) i sense perspectiva d’alentiment. I un dels pitjors indicadors és l’aparició continuada de casos “bolets”, casos que no es poden assignar a cap cadena de transmissió coneguda, la qual cosa porta a concloure que hi ha cadenes de transmissió desconegudes amb infectats no controlats.

 

Però per acabar amb l’epidèmia caldria acabar abans amb la violència i ai las, això sí que està fora de la capacitat d’imaginació de hom ara mateix. Un escenari de cronicitat del virus Ebola amb casos continuats no seria descartable i incorpora variables indesitjades com són que una circulació continuada del virus acabi seleccionant alguna mutació que ens sigui desfavorable en tant que especia humana. Addicionalment com més circuli el virus més possibilitats hi ha que s’escampi a Uganda (on malviuen centenars e milers de refugiats de RDC) o Sudan del Sud fent el problema encara més gros i menys manejable.

 

Hi ha motius per estar preocupats; és molt semblant a una tempesta perfecta (i no ho dic jo, ho diu Peter Salama, el cap del Programa d’Emergències Sanitàries de la OMS). En tenim per molts mesos.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

Per cert, la resposta a la pregunta és…probablement sí.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.