comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: Biografies

Comentaris virus-lents (109): Frederic Duran-Jordà; la bona gestió de la sang és vida, avançat al seu temps.

2 comentarios Publicado por en mayo 9, 2015

Durant la guerra civil espanyola, un metge meticulós, Frederic Duran Jordà va dirigir a Barcelona una complexa i amplia organització de transfusió de sang. Duran Jordà creia que la millor manera d’emmagatzemar sang no era anar darrera d’ella d’un costat a l’altre, com s’havia fet fins aquell moment, si no crear una organització gran i estable encara i els temps caòtics que es vivien.

Superada l’anarquia inicial, amb lluites als carrers a l’inici de la rebel·lió contra el regim democràticament establert, la ciutat de Barcelona, sota autoritat del govern legal, republicà, es convertí en objectiu preferent d’un Franco que, emprant les forces aèries alemanyes i italianes, la bombardejà, afectant seriosament serveis públics com la electricitat, circulació de tramvies. Les vies de transport resultaren totes elles afectades i les mercaderies costaven d’arribar, mancant aliments de primera necessitat: carn, llet, mantega.

En aquestes condicions penoses, el nostre hematòleg creà un servei de Banc de Sang i Transfusió que resultà el més avançat del món en la seva època.

Frederic Duran Jordà

Fins aquell moment les transfusions eren molt majoritàriament directes; s’extreia sang d’un voluntari i es transfonia immediatament al receptor; com a molt es conservava barrejada amb una certa quantitat de citrat sòdic per un temps curt, en fresc. Una de les poquíssimes persones que feia transfusions indirectes a Barcelona, i de fet al món, era Josep Antoni Grífols Roig (sí, avantpassat dels actuals Grífols) amb un sistema de la seva invenció.

Duran, però, ho feu a gran escala. Duran omplí un edifici de varies plantes (ubicat al centre de la ciutat, carrer Mallorca 216, entre Balmes i Enric Granados, el Febrer de 1938) amb laboratoris, neveres elèctriques (molt rares a l’època), sales pels pacients i inclús un menjador ja que en una ciutat ferida per la gana la promesa d’un menjar gratis constituïa un incentiu força interessant pels potencials donants. Decidí, Duran, aplicar les tècniques de producció en sèrie a la tasca d’obtenció de sang de donants vius (descartant, amb molt de sentit comú, l’extracció de sang dels cadàvers deguts als atacs aeris). Les extraccions es feien en dejú, amb un interval entre 3 setmanes i un mes, recollint quantitats de 300-400 ml. Per simplificar els processos, únicament recollia majoritàriament sang del grup O, la del donant universal, que es podia fer servir indiscriminadament, i que guardava en flascons amb petites quantitats d’una solució de citrat (al 0,4% final) i glucosa. Amb aquest mesura evitava la necessitat de conèixer el grup sanguini del receptor, generalment no assajat prèviament. Després de comprovar mitjançant cultius en placa d’agar l’esterilitat de la sang recollida, reunia les donacions en lots de sis, barrejant-les per aconseguir un producte més uniforme, i filtrant-les per un teixit de seda per eliminar els coàguls i agregats que s’haguessin pogut formar durant el sagnat. Finalment pujava la pressió dels flascons injectant aire filtrat per conservar la sang el més oxigenada possible.

Treballar amb lots de sang pot suposar un alt risc en cas que algun donant pateixi malalties transmissibles per via parenteral. Per evitar això, i diferenciant-se d’altres coetanis més coneguts però no per això més rigorosos (Bethune, per exemple, un metge canadenc, que realitzà la primera transfusió sanguínia al Madrid de finals de 1936, després d’haver passat per Barcelona i haver vist el servei de Duran Jordà), s’examinava amb tot el rigor possible cada donació. Es realitzaven dues deteccions diferents de la sífilis, una anàlisi del tipus sanguini, altre de concentració de glòbuls vermells i un reconeixement físic acompanyat d’un qüestionari sobre l’historial mèdic i els hàbits del donant. A més, com a mesura addicional, la sang recollida podia emprar-se únicament per dues setmanes i no més (calia que existís una interfase clara a cada ampolla entre la fase dels glòbuls vermells i el plasma i que aquest mantingués el seu característic color groc; les ampolles hemolítiques es descartaven) i abans de transfundir-se eren escalfades en un bany maria a 40ºC. Per evitar contaminacions bacterianes, el sistema constituït pel braç del donant fins el flascó de transfusió estava connectat a una xarxa esterilitzada de tubs de goma i vidre de disseny i fabricació pròpies. El sistema va funcionar de manera tan professional i inalterable que inclús en els moments de més gran privacions i atacs més ferotges, el Centre de Transfusió de Sang de Barcelona realitzava cada hora fins a setanta cinc donacions de sang. Al final dels dos anys i mig que funcionà, es registraren quasi 29.000 donants, s’arribaren a més de 20.000 donacions, i es prepararen 9.000 litres de sang.

Fins i tot va ser capaç d’idear un sistema per portar la sang al front de guerra, amb la primera unitat mòbil al món, un camió frigorífic d’un repartidor de peix (i que per exemple va ser enviat a la batalla de Brunete, quan el Servei Canadenc de Transfusió de Sang, que operava a Madrid estava en col·lapse després de la sortida de Bethune, que decidí anar-se a la Xina, on va acabar muntant el Servei de Sanitat de les tropes de Mao Tse Tung). Ja abans, però, a l’agost de 1936 el camió va ser capaç de transportat sang en perfecte estat a 300 km (tot un rècord de l’època).

La qualitat del seu treball fou reconeguda a diferents països europeus. A França, Arnault Tzanck, partidari de convocar als donants solament quan es necessitava una transfusió per evitar l’emmagatzematge, adoptà el mètode del metge català, el 11938. A Gran Bretanya, The Lancet elogià el nou mètode com “un gran avenç en qualsevol sistema que es postuli per aquest país (referint-se a Gran Bretanya). El gran avantatge, sobre tot en temps de guerres, és que resulta possible extreure grans quantitats de sang… i prepara-la per ser utilitzada en un temps molt curt sota condicions d’esterilitat”.

Tanmateix, Duran al que suposem satisfet i orgullós de la seva obra, no va tenir temps d’assaborir el triomf el seu mètode. L’hivern de 1938 els bombardejos sobre Barcelona van ser intensos i centenars de milers de refugiats de tota Espanya s’amuntegaren a Barcelona. A mesura que el front de destrucció s’apropà a Barcelona, la desmoralització es va anar fent palesa. Un terrible èxode començà de Barcelona cap a la frontera amb França. Duran Jordà fou un d’ells.

Duran Jordà s’exilià a Londres, amb la seva segona dona, Vicenta Vilaró, una infermera del seu equip, invitat oficialment per un metge britànic que havia estat al costat dels republicans a Espanya. Allà conegué la doctora Janet Vaughan, llicenciada per Òxford, patòloga de la Royal Postgraduate Medical School i de l’hospital Hammersmith de Londres, mitjançant el Comitè Republicà de Metges. S’estigué a casa de la família de Janet, treballà en el seu laboratori i ajudà els membres de l’equip de Janet a ensinistrar-se en les tècniques que havia desenvolupat a Barcelona. De fet la doctora havia format part d’un grup de metges britànics que recolzaren al republicans durant la guerra civil espanyola, i al familiaritzar-se amb la feina i els resultats de Duran Jordà es convencé que Londres, on s’albirava una imminent guerra, devia comptar amb magatzems de sang. Conceberen un sistema amb quatre centres a diferents punts de Londres, cadascun amb un hematòleg i un equip de transfusió, que depenien administrativament dels hospitals locals i enviaren la proposta al Medical Research Council, encara que no havia estat sol·licitada.

Al poc temps Duran Jordà es mudà a Manchester on va ser cap del departament de investigacions microscòpiques de l’Hospital Ancoats.  Va ser també Director del departament d patologia del Hall Children’s Hospital i del Monsall Hospital. Obtingué la ciutadania britànica i així va poder tornar a visitar Barcelona el 1950.

Duran-Jordà fou militant del PSUC, enamorat dels idiomes, estudià esperant. Defenia un servei de medicina de l’Estat, per evitar que els malalts paguessin per guarir-se; de fet deia que la salut era un dret fonamental de la persona. Participà amb un petit escrit en l’homenatge a Companys en el cinquè aniversari de la seva mort recordant com Companys li concedí els diners per arrencar la creació dels Serveis de Transfusió de Sang a Barcelona.

El 30 de març de 1957 morí al Royal Infermery de Manchester, vorejava ja els 52 anys, de leucèmia; fins i tot és podria parlar d’una broma del destí en una persona que havia lluita tant per una sang segura.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Altres fonts:

avaluació de riscos, Biografies, Frederic Duran-Jordà, hemoderivats, salut pública

Comentaris virus-lents (103): Qui fou Jordi Casals Ariet?

2 comentarios Publicado por en abril 23, 2015

Qui era Jordi Casals Ariet? Un català de Viladrau (Osona) amb una trajectòria vital un pel novel·lesca, com la de molts quan grates una mica, que el 1969 va estar a punt de perdre la vida (morí un col·laborador seu, a la Universitat de Yale) al manipular un parell de vials de sèrum de dues missioneres mortes a un llogaret de Lassa (Nigèria) abans de descobrir el virus de Lassa, un virus transmès vectorialment, a través de mosquits.

El virus de la Febre de Lassa és un dels virus que causa febres hemorràgiques, i el seu descobriment va ser tan sorprenent com molts altres en la història de la virologia. Inicialment les tasques amb les mostres de les persones infectades i l’aïllament del virus es desenvoluparen a la Universitat de Yale, un centre aleshores de reconegut prestigi en el camp de les malalties arbovirals (transmeses per vectors). La greu infecció patida per en Jordi Casals i la mort posterior d’un col·laborador, van obrir una nova era en la investigació de malalties infeccioses als laboratoris, ja que van adoptar més mesures de seguretat, aïllament i protecció. De fet la recerca sobre aquest virus es va acabar en un laboratori de màxima seguretat, els ja existents Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) a Atlanta.

pub298w417_59720jordi_lgJordi Casals-Ariet va néixer a Viladrau, Girona, el 15 de maig de 1911. Va servir a l’exèrcit abans d’obtenir el seu títol de metge a la Universitat de Barcelona en 1934. Després d’una passantia allà, en Jordi Casals es va mudar a Manhattan i va treballar a la Universitat de Cornell, al Medical College entre 1936 i 1938, quan es va incorporar a l’Institut Rockefeller d’Investigació Mèdica, també a Manhattan.

En Jordi Casals utilitzà les tècniques rudimentàries disponibles llavors (la hemaglutinació i la tècnica de inhibició del complement, encara emprades) per començar a classificar els virus. Quan es van desenvolupar mètodes més sofisticats (bàsicament tècniques de biologia molecular), la immensa majoria de les seves troballes i classificacions van quedar confirmades, mostra de la seva meticulositat. En bona mesura, el camp de la taxonomia viral es va desenvolupar a partir de la feina feta per en Jordi Casals. A més va ser el primer en identificar els alfavirus i els flavivirus (virus de la febre groga, del dengue,…) i la llegenda el fa responsable de l’acrònim arbovirus (de arthropod borne viruses), o virus transmesos per artròpodes (no només mosquits, també paparres, puces i d’altres.

Entre altres mèrits, va recolzar i potenciar l’establiment d’estacions de camp de l’Institut Rockefeller a tot el món que permeteren els científics la recollida de mostres de persones i animals i treure profit del seu posterior enviament cap el grup del Dr. Casals, per aïllar i identificar les virus que contenien.

Quan la Fundació Rockefeller va traslladar el seu programa relatiu a les infeccions transmeses per insectes de Nova York a la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, el 1964, el Dr. Casals es va convertir en professor d’epidemiologia allà, on continuà fins a la seva jubilació el 1981. Aleshores, l’inquiet Dr. Casals es va unir a la Mount Sinai School of Medicine a Manhattan, on es va mantenir actiu fins a la seva mort.

Va ser a la Universitat de Yale, el 1969, on van arribar les mostres de sang de tres infermeres missioneres estadounidenques que havien emmalaltit al nord de Nigèria, en un llogaret anomenat Lassa. Dues de les infermeres van morir allà. La tercera, de nom Lily Pinneo, que havia tingut cura de les seves dues col·legues a Nigèria, va volar de tornada als EEUU, a Nova York on va ser ingressada i es recuperà després d’una hospitalització de més de dos mesos.

El equip de Jordi Casals ja coneixia que les mostres procedien de persones infectades per un virus i que patien una malaltia que produïa febres molt altes (41ºC), úlceres a la boca, erupcions a la pell amb petites hemorràgies, pneumònia i altres problemes, i que dues d’elles havien mort.

En aquella època (i encara ara amb totes les mesures tecnològiques disponibles) treballar amb aquestes mostres era força arriscat. De fet hi havia un degoteig de casos de infeccions laboratorials, de morts per febre groga o per poliomelitis, aleshores encara prou estesa pel món. En Jordi Casals ho coneixia però com va indicar en una entrevista: «We were aware of the dangers of our research, but we had commitments to the doctors and patients.» És a dir: «Érem conscients dels perills de la nostra investigació, però teníem compromisos amb els metges i els pacients”.

L’equip de Casals va aïllar el virus del sèrums de les persones afectades i va demostrar que era un virus nou. Per costum, es va nomenar el virus pel lloc on va ser detectat per primera vegada, en aquest cas, de Lassa, un poble nigerià a uns 150 quilòmetres al sud del Sàhara (si voleu llegir més sobre el tema de les denominacions víriques aneu a la entrada 10).

El Dr. Casals va trobar-se malalt a primers de juny de 1969, poc després de començar a treballar amb el virus. No obstant això, no va creure que tingués la febre de Lassa, perquè la simptomatologia que sofria no havia estat mostrada per les infermeres. Un amic el va convèncer per anar a un hospital, el Columbia-Presbyterian. La malaltia d’en Jordi Casals es va anar agreujant i entre els seus metges van créixer la sospita que el causant havia de ser el virus amb el que estava investigant.No hi havia vacuna i les eines terapèutiques eren escasses. Davant aquesta situació dramàtica, els metges d’en Jordi Casals van fer cridar la missionera que s’havia guarit de la febre de Lassa, Lily Pinneo, a Manhattan, per treure-li sang i un cop processada, obtenir la fracció que contenia anticossos, per injectar-se-la al malalt i que aquestos lluitessin contra el virus circulant en sang. «Ens vam reunir en una habitació i van esta debatent els pros i contres, un i altre cop mentre l’estat d’en Jordi empitjorava molt, molt ràpid», recorda un dels doctors. «No sabíem del cert si donar-li aquests anticossos seria una cosa bona o dolenta, però vam decidir seguir endavant, i vam contenir la respiració. Era francament aterridor.»

Els anticossos van salvar la vida d’en Jordi Casals que un cop recuperat va continuar investigant. Uns mesos després, al desembre, però, morí una persona del seu equip, Juan Roman.

Els accidents, fins a cert punt inevitables, ja que no es disposava de la tecnologia actual, i que la dosi infecciosa dels virus pot arribar a ser molt baixa (d’un a o unes poques partícules víriques) també van coincidir amb la publicació de «The Andromeda Strain«, la novel·la best-seller de Michael Crichton sobre una amenaça biològica que es desferma després del retorn d’un satèl·lit a la terra, contaminat amb un microorganisme inclassificable i aparentment imparable. L’alarma social era un factor que ja hi jugava el seu paper.

Treballar amb aquest virus, potencialment mortal en mig d’una zona poblada, com New Haven i la costa est dels EEUU, potser no era el més indicat, pensà el director del laboratori de Yale, el Dr. Wilbur G. Downs. Els treballs es van aturar i es van continuar posteriorment al centre de més alta seguretat disponible aleshores, el CDC.

Jordi Casals era un investigador meticulós, que feia tot per triplicat en una època en que amb resultats individuals hi havia gent que ja bastia teories. No li preocupava publicar, o publicar ràpid, ell el que volia era publicar bé. Una època potser passada però no per això menys enyorada. Com digué la seva dona: “He’d repeat a successful test over and over and over again. Now we see just one test being used to promote something. What’s good one day is bad the next. It causes the public to despair. Jordi was upset by researchers who didn’t repeat their tests. He said they were too anxious to get published or be first with a discovery.” Un dels seus col·laboradors recorda: “He was more of an artist than anything…He did everything in triplicate. He told me I would have a good career in science if every time I found something I tried to prove myself wrong. He would look at everything from 40 angles to find a flaw.” Un gran consell, tot i els temps que corren.

Potser un reconeixement indirecte de la seva tasca, que probablement a en Jordi Casals no l’importava gaire, l’aporta la seva dona, Evelyn. La Sra Casals-Ariet digué que quan la gent sentia el seu nom de casada solien dir, «Casals? Casals! És vostè parent de Pau Casals [el violoncel·lista]? «Però un dia, per gran plaer seu, un metge europeu visitant va exclamar: «Casals? Casals! Està vostè relacionada amb Jordi Casals?»

En Jordi Casals fou un investigador compromès amb la igualtat, conegut per la contractació de dones (recordem l’època) i membres de grups minoritaris com a personal del seu laboratori. Era, segons diuen, el tipus de persona amb la que tothom volia treballar, i gent d’arreu del món venia a treballar al seu laboratori. Potser, sols potser, alguna part de culpa podria tenir la lleu coixesa a la seva cama esquerra com a conseqüència d’un atac de poliomielitis infantil que, en els seus anys de jubilació, el va deixar amb debilitat muscular com a conseqüència de la síndrome postpolio. Allò el feia diferent, però ell sabia que per sota de les aparences tots som bàsicament iguals. Era, en definitiva, una bona persona…i un millor científic.

En Jordi Casals va morir als 92 anys, el 10 de febrer de 2004, a Manhattan. Va estar publicant recerca fins pocs anys abans de la seva mort. Un home apassionat, una biografia apassionant.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Si voleu llegir més, uns enllaços en anglès.

http://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140673604160200.pdf

http://yalemedicine.yale.edu/fw2004/features/capsule/52785/

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC390228/

Biografies, bioseguretat, Grups de risc biològic, Infeccions Laboratorials (LAIs), vectors artròpods, virologia, Virus de Lassa