Un article benintencionat, aquest aparegut en data 6 d’agost del 2015, però amb algunes errades o mancances d’informació i que no entra al fons del tema.
Algunes imprecisions; el nivell P3 no és “el nivel de bioseguridad que permite manipular agentes capaces de provocar graves enfermedades al ser humano”; és massa reduccionista; és el nivell que permet manipular agents capaços de provocar greus malalties als esser humans i que poden provocar problemes a la col·lectivitat, però enfront dels quals hi ha (quasi sempre) mesures profilàctiques o terapèutiques disponibles.
Un reduccionisme absurd el trobem poc mes endavant: “Un ejemplo de los mecanismos (de control de patógenos) empleado es la presión negativa del laboratorio que hace que las partículas del ambiente se vean empujadas hacia el interior de la instalación de máxima seguridad”. Fantàstic…i què? Que traiem que vagin cap endins, potser la instal·lació es pot anar inflant per acumular aquest aire de forma indefinida? Manca l’element més important. Aquesta pressió negativa que obliga a una entrada continuada d’aire de manera que el patògens no pugui escapar contracorrent (recordem, el patògens no tenen ales ni peus) implica un posterior tractament de l’aire en algun punt de la instal·lació mitjançant filtres absoluts, filtres HEPA (de High Efficiency Particulate Air), que retenen les partícules, al final els patògens no són mes que partícules, i deixen sortir l’aire estèril. Sense aquest afegit l’explicació perd tot el seu sentit.
Ara, l’asseveració que “en pleno agosto…”hay menor riesgo de problemas” em sembla (cert que no disposo de les dades epidemiològiques a mà ara mateix, però si hi ha algú que em pugui desmentir, perfecte) d’una lleugeresa extraordinària. Sembla més aviat que es tracta que ja que el Pisuerga passa per Valladolid (la gent fa vacances a l’agost) fem el tancament aleshores. Mai és temporada baixa per les malalties infeccioses. De fet, a l’estiu és quan més malalties importades podem tenir, ja que es quan els espanyols i els catalans van de vacances a indrets exòtics. Em sembla inversemblant…i perillós per un centre dedicat a la salut publica. També és possible que el periodista ho hagi entès malament però l’aturada tècnica no acabi de ser total, com s’insinua a l’article.
És evident que un NBS3 (o BSL3, Biosafety Level 3, en anglès, la denominació P3 és incorrecta) és suficient per fer el tractament inicial de mostres diagnòstiques de malalts d’Ebola, Chikungunya, WNV o Crimean Congo, per un cop inactivades (habitualment amb tampons de lisi) ser portades a NBS2, un nivell de bioseguretat inferior. De fet hi ha diversos centres amb nivell NBS3 a Espanya (sobta però que no hi hagi un catàleg o un llistat d’aquestes instal·lacions que sigui públic); un altre, el més gran, i que disposa d’una zona adaptada per treballar com a NBS4 (en parlarem més endavant) és el CISA a Valdeolmos. Un centre al que se l’ha negat més d’un inversió per actualitzar i mantenir el seu potencial. Un altre, una estructura d’estat, la tenim també a Catalunya i és el CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal, a Bellaterra, que podria fer exactament el que està fent ara mateix el ISCIII, i que es va dissenyar i construir en el seu moment per poder treballar també amb el virus de la febre aftosa, el virus de nivell 4 en el camp de la sanitat animal (no oblidem que al capdabaix, els humans som animals).
De grups de risc (abreujat GR) de patògens i nivells de bioseguretat se’n podria parlar molt, perquè l’equivalència no és total. De fet el grup de risc 4 es reserva per patògens letals per l’especia humana i que suposin un greu perill per la col·lectivitat (perquè siguin fàcilment transmissibles) i enfront dels quals no hi ha vacuna ni mesures terapèutiques disponibles. És evident que l’Ebola ho és (o ho era, mireu entrada anterior) però no és menys cert que el SARS i el MERS compleixen les mateixes premisses i han estat catalogat com a GR3 manejables doncs en un nivell 3 de bioseguretat. I ara jo em pregunto, en les condicions de treball de personal sanitari enfront Ebola als països afectats, sense pressió negativa, ni vestit integrals de pressió positiva, ni dutxes químiques, i en fi, no veig condicions NBS4 per enlloc. De fet el salt fonamental entre NBS2 i NBS3 no està tant en un increment de la protecció de l’operador si no en un control exhaustiu dels paràmetres (d’enginyeria i de protocol) per evitar la sortida del patogen a l’exterior. De la mateixa manera entre NBS3 i NBS4 les diferencies no rauen tant en les barreres físiques per evitar la sortida del patogen, que s’apliquen ja a la majoria dels NBS3 actuals, com en l’ increment de la protecció individual al treballador.
De tota manera el que m’encén algunes alarmes és la possibilitat de fer un NBS4 a Espanya. No cal dir que en la meva opinió, en una Catalunya independent, no caldria un NBS4; sí que li veuria sentit a tenir catalans fent training en algunes de les instal·lacions ja existents a Europa, Hamburg, però també el Karolinska a Suècia (que va estar a punt de tancar per restriccions pressupostaries), o a Gran Bretanya (encara que la seva sistemàtica de treball no és la continental) mitjançant convenis entre institucions o governs. Per alarmes i diagnòstics un NBS3 seria més que suficient i sempre es podria enviar a aquesta gent (ja prèviament entrenada) a col·laborar en la recerca a la instal·lació europea designada. Això sí que seria FER Europa. Però és que a més ja ens coneixem a Espanya. La viabilitat d’una instal·lació NBS4 és difícil durant la seva construcció perquè, com molt bé esmenta l’article, els NBS4 (ni que siguin “petits”) són “muy costosos y requieren un personal extremadamente cualificado”. Es diu que un NBS3 triplica o quadruplica les despeses de construcció d’un laboratori normal NBS2. Doncs per un NBS4 encara és pitjor. Però el pitjor del pitjors, des d’el punt de vista pressupostari, és que després de les proves es posi en marxa el centre. Les despeses de manteniment poden ser de 6 a 8 vegades més elevades que les d’un laboratori normal…i no el pots aturar. Ha de funcionar 365 dies a l’any durant 24 hores. Certament, pots aturar-lo si fas una aturada tècnica, en la que deixes de treballar però continués pagant sous i moltes de les despeses fixes (electricitat, per mantenir la pressió negativa per exemple). Dit altrament, un sospita que un país com Espanya es comportaria com amb els AVEs, faria una despesa faraònica en una instal·lació costosa i després drenaria els recursos que calgués d’altres partides de recerca, o d’altres centres, per mantenir-lo obert, per la publicitat negativa que implicaria tancar-lo. Igualito, igualito que amb els AVEs que han rebut moltes partides pressupostàries que haurien d’haver-se adreçat a un transport ferroviari estatal de mercaderies, al famós corredor ferroviari mediterrani o a les Rodalies de Barcelona, per exemple.
Una manera futura de malbaratar recursos. Hipotètica, tot s’ha de dir, per ara. Però potencialment #MarcaEspaña. I d’això a Catalunya tenim proves dia rere dia.
Però aquesta, aquesta és una altra història.
comentarisviruslents 
Comentarios recientes