comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos mensuales: abril 2014

Comentaris virus-lents (5): Ciència i Recursos humans, “Quiéreme, quiéreme muchoooo!”

Fa uns anys es va fer una enquesta entre líders d’equips científics (una visió de insider) en la que es demanava definició i exemples de lideratge efectiu i inefectiu, i del impacte del mateix en la recerca, però també que identifiquessin de quines habilitats es consideraven mancats. La enquesta, que no cercava una representativitat plena, va ser contestada per més de 200 persones i les preguntes a les que s’enfrontaren foren:

  • Descriure el millor exemple de lideratge científic viscut i perquè aquella persona era efectiva?
  • Descriure  el pitjor lideratge científic viscut i perquè aquella persona era inefectiva?
  • Quin és el problema típicament més difícil al que t’has tingut d’enfrontar?

 

El resultats foren relativament sorprenents (o no, segons com es miri). Les qualitat de compassió, educació i cura rebien molt millor valoració que la pura intel·ligència o la més alta capacitat tècnica. Fins i tot les habilitats de gestió o “management” (capacitat comunicativa, d’escoltar, de resolució de conflictes, de gestió de reunions…) eren més valorades que aquesta intel·ligència o capacitat científica. En poques paraules un bon cap Not only criticizes but also praises. (…) Very few people tell you when you’ve done something right”. En definitiva l’efectivitat del lideratge s’associava a un clima de treball positiu, una atmosfera que forçava a l’èxit científic a sorgir de forma natural. El resultat era una alta productivitat (en qualitat i/o quantitat).

Per contra el lideratge inefectiu rebia els qualificatius de mal educat, explotador i radicalment incapaç de manegar/gestionar els conflictes. Tot això potencialment generador d’una atmosfera poderosament negativa que desembocava o amplificava conflictes interpersonals afectant a la feina científica i els seus resultats.

Respecte els problemes o les mancances més difícils a la que tingueren d’enfrontar-se els líders o caps que contestaren l’enquesta, foren en ordre de importància: el procés de convertir-se en cap o líder de grup de recerca (mantenir el focus, balancejar adequadament gestió i ciència pura, i la delegació de funcions o responsabilitats); com afrontar i manegar els conflictes; com motivar a la gent i mantenir-la entusiasmada amb la seva feina; i finalment com comunicar-se adequadament, com donar un feedback no bel·ligerant.

 

La principal conclusió de l’estudi, segons els propis investigadors enquestats, era que com a científics no estaven preparats, no havien rebut formació, per liderar un grup de persones.

 

El procés de convertir-se en cap o líder de grup, o de programa era descrit com na lluita incansable per balancejar les activitats de impuls de la seva ciència i les activitats de gestió (o no científiques). La distribució de la feina entre els components de l’equip i el convèncer a la gent que han de canviar de recerca, o focus, sense que es prengui com una critica personal és un tema tan espinós com la manca de confiança a la hora de delegar que ells reconeixen, paral·lela a certa incapacitat de dir “NO” davant noves vies o propostes encara trobar-se davant escenaris de “too much work, too little time, to few hands”.

Motivar a la teva gent. Hi ha molts models; el de “Be cheerleader” de cadascun dels membres del teu equip, que pot ser vàlid fins a cert punt; el de “Massaging egos of scientists who require attention”, que probablement no et durà enlloc, o el més costós, en temps i capacitats, que seria el de lloar la feina ben feta en tot moment, donar suport,  entabanar i engrescar amb la feina, i ser font d’inspiració però també deixar-se inspirar pels altres. “Spending a lot of time in the lab, talking with individually about their work”.

Aquesta capacitat de motivació està íntimament lligada a haver desenvolupat la capacitat de retroalimentar discursos, donar feedback als altres d’una forma que no sigui considerat un atac personal, que els comentaris i suggeriments no semblin cercar la confrontació, perquè qualsevol discussió ens allunya del nostre focus i al nostre mon hi ha “too much work and too little time”. La capacitació en una comunicació efectiva és una habilitat bàsica, fundacional, a l’hora de gestionar conflictes i motivar la teva gent. Es resumia l’opinió general en un “who wants to manage science must be teached about non-science … psychology of people and their needs”, és a dir, per gestionar ciència s’han de saber abans de sociologia, de persones i de les seves necessitats.

 

Totes aquestes respostes tenen una sèrie d’implicacions. Encara que la carrera científica parla i no acaba del treball en equip i de la col·laboració interdisciplinària, l’entrenament acadèmic que ens porta a ser científics produeix “solo contributors”, professionals excel·lents de abast (o camp de experiència) estret, el progrés i les recompenses dels quals estan basades en assoliments individualistes. Es promou la autonomia i l’esforç solitari o individual. Durant la formació acadèmica, competències desprès molt importants como la capacitat de delegar, de resolució de conflictes, de motivar i comunicar adequadament decisions, no estan a la base, no són el “focus” ni són  resultats esperats o valorats.

La pobra gestió del capital humà de recerca porta a una ciència de baixa qualitat. Els investigadors afirmen que una gestió efectiva afavoreix alts outputs i que una d’inefectiva condueix a manca d’aquestos. Tanmateix, no n’hi ha prou amb la interacció binària entre cap de grup i investigador, ja que hi ha un munt d’elements de l’entorn no estrictament científic que juguen el seu paper: l’organització del treball, les polítiques de reclutament, el reconeixement de la performance, la política de recompenses i promocions, etc..

De l’estudi prospectiu es poden extraure una sèrie de conclusions. La necessitat d’incloure un entrenament de “habilitats socials” (obligatori o optatiu) en els graus i postgraus científics, o com a mínim proveir unes bàsiques habilitats de supervisió. Les direccions de centre o de instituts han de tenir clar que no tot supervisor d’ un petit equip pot convertir-se en un manager competent d’un grup més gran, un departament o un programa. Finalment, les capacitats de lideratge caldria que fossin posades a prova o avaluades regularment, com un element integral més de la formació continuada, que sí, també han de rebre els caps o directors.

Un apunt final. Encara que a l’enquesta no es preguntava per això, un nombre important de contestes citaven problemes d’igualtat de gènere (normalment associats a lideratge inefectiu), des de la més rampant discriminació fins a inigualtats molt més subtils, i  apuntaven que sense polítiques governamentals “the inherent masculine bias (that) dominates education and research on many levels and in many forms” no seria reduït significativament.

 

La conclusió final, el missatge per endur-se a casa es podria resumir en: “It is not longer enough to be excellent in (one’s) scientific discipline … A researcher leader needs to get work done with and through other people … Time, money, morale and quality of product are only a few of the elements that are at risk…”

I segur que molts de nosaltres ens hem enfrontat a bons exemples i a caps o líders dolents, ineficaços. I segur que hem sentit històries a companys de bones i males pràctiques.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Alice M. Sapienza. 2005. From the inside: scientists’ own experience of good (and bad) management. R&D Management 35, 5.

Anuncios

Comentaris virus-lents (4): Gestió de risc biològic-Avaluació

Que és un perill? Un perill és una font o un objecte que pot causar un mal. Però un perill no és un risc sinó dintre d’un context, situació o ambient concret. El risc és la probabilitat que es materialitzi un perill que té intrínsecament unes conseqüències concretes. El risc (R) és una funció de temps (associada a la probabilitat) i de la severitat (conseqüències) del perill. Finalment tenim les amenaces. Quina es la diferencia entre un perill i una amenaça? Que el perill no és antropogènic i l’amenaça sí, l’amenaça està associada sempre a un comportament humà que cerca causar un dany, un mal.

Resumint doncs,

R = f (P, C)      on P= Probabilitat i C= Conseqüències.

 

Aquesta fórmula es pot representar gràficament en forma d’una matriu.

Imagen

 

L’avaluació del risc (risk assessment en anglès) tracta de sospesar la probabilitat que es materialitzi un perill (i per tant analitza l’ambient en el que es desenvolupa l’activitat, els procediments emprats, el personal involucrat i la seva formació, la concentració del patogen i la seva manipulació, etc.) i la relaciona amb les seves potencials conseqüències (el que passa justament desprès de l’incident). Les conseqüències tenen més a veure amb característiques intrínseques del patogen i de la seva relació amb l’hoste i l’ambient (morbiditat, mortalitat, vies de transmissió, estabilitat de l’agent a condicions ambientals, rang de hostes o comunicabilitat, mesures de prevenció i tractament o profilaxis, afectació a la col·lectivitat i al medi ambient, etc.) Qualsevol canvi en la probabilitat (per millora dels procediments, millor formació del personal, etc.) modifica l’avaluació de risc prèvia, que també pot veure’s modificada si s’adopten mesures per reduir les seves potencials conseqüències. Aquest conjunt de mesures procedimentals, de formació, de barreres a la potencial infecció constitueixen el paquet de mesures de mitigació.

Una avaluació del risc biològic robusta permet que aquest sigui repetible i reproduïble, i facilita la presa de decisions respecte a les estratègies de mitigació.

Quin és el risc acceptable? En cada circumstància, activitat i fins i tot societat pot variar, i la variable del temps també compta. En funció de la tolerància cap l’activitat, o de la necessitat d’aquesta, la comunitat pot modificar les seves apreciacions del risc o de la relació risc-benefici fent que la mateixa avaluació de risc (que no incorpora consideracions socials, culturals, polítiques socials o ètiques) permeti en algun cas l’activitat i en altres la bloquegi fins que les mesures de mitigació estiguin en acció (veure figura). L’acceptació del risc depèn del propietari del risc; la societat pot ser adversa al risc o tolerant al mateix en funció dels objectius o de l’entorn cultural.

 

Deixem per properes entrades parlar de les altres dues potes de l’avaluació del risc: la mitigació i l’execució / implementació.

 

Comentaris viruslents (3): Científics i resilients a Espanya

Alguns, potser molts de fet, no es recordaran però hi havia un programa concurs molt famós quan hi havia una única televisió a Espanya on als concursats se’ls presentava com “Tal i tal, amics i residents a ….”. A Espanya, actualment, parlar de científics és parlar de “Tal i tal, científics i resilients a…, i parlar de ciència es parlar de resiliència.
Pels pocs que no ho sàpiguen encara la resiliència es defineix com la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límits i sobreposar-se a elles. La definició original tenia una base mecànica ja que era la capacitat d’un material elàstic per absorbir i emmagatzemar energia de deformació.
I aquest Govern que tenim (l’estatal i en menor mesura el català perquè ha desplegat les seves eines de forma diferent) s’està esforçant de valent en trobar el punt de no retorn de la resiliència del sistema de ciència i innovació a Espanya. El punt en el que no recuperarem les potencialitats que teníem i que havíem demostrat. El punt en el que no podrem mantenir un nivell d’excel•lència en les nostres infraestructures científiques però tampoc en el nostre personal tècnic i científic que les omple i les dona significat, ja sigui perquè part d’ell cerqui noves oportunitats a l’exterior o bé perquè acabi desmotivant-se de forma irrecuperable.
L’atac és doble; una reducció salarial i la pèrdua de certs beneficis laborals o adquirits per conveni amb reducció i reconversió de dies d’assumptes propis i una molt més greu (que no té gaire paral•lelisme en altres sectors) perquè afecta a la base del sistema i al futur general del país que és l’endarreriment, escapçament, reducció i fins i tot anihilació de les convocatòries de plans o programes, personal investigador en formació, ajuts complementaris, sectorials…
Tanmateix la resiliència té a veure també amb l’autoestima pròpia i la del col•lectiu. Encara que està malament dir-ho i és malinterpretable (en ocasions amb raó) el col•lectiu d’investigadors acostuma a tenir una alta autoestima. Es considera altament capacitat i no s’enfonsa a la primera negativa, mal resultat o entrebanc. Però aquesta reserva d’autoestima també tindrà un límit perquè necessita alimentar-se amb nous reptes, nous desenvolupaments, nous resultats que únicament seran possibles mantenint el finançament de la recerca en un cert nivell. I sobre tot si els gestors no cauen de nou en un dels mals d’aquest estat, Espanya, l’estratègia d’igualar per baix, aplicant novament una metodologia de cafè per a tots.
En fi, que la desconeguda resiliència del sistema és la salsa en la que els idiotes confien mentre aboquen les seves mesures sobre la ciència per ocultar el sabor de la seva incompetència (aquesta frase és un préstec molt lliure del gran Tyrion Lannister).
Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (2): Bioseguretat, bioprotecció i biocontenció no son sinòmins.

Seguretat, protecció i contenció no son paraules sinònimes; tampoc ho son bioseguretat, bioprotecció (biocustòdia diuen alguns) i biocontenció. 

La Bioseguretat està estretament lligada a l’establiment i execució de procediments o protocols per l’ús manipulació (entenent que es fa amb risc mínim ja que el risc zero es inabastable) de microorganismes patògens (de animals, plantes o ésser humans), i es pot considerar tancada a les 4 parets d’un centre de producció o institució de recerca. Per tant, les practiques i protocols de bioseguretat depenent de factors associats a l’agent microbià (la seva patogenicitat, rang d’hoste, estabilitat ambiental i via de transmissió, per exemple) i al grau i tipus d’activitat (volum i títol infecciós manipulat, si hi ha experimentació animal, etc.). La bioseguretat posa el seu focus en reduir les probabilitats d’exposició i de dispersió dels material biològics infecciosos i les possibles contramesures front el seu alliberament accidental. 

La biocointenció està, a la meva opinió, més properament relacionada als factors físics i constructius associats amb el disseny d’una instal·lació, i implica una participació activa de arquitectes, enginyers i equips constructius sota unes directius estrictes per part dels usuaris finals. La biocontenció és un assumpte altament tècnic i tecnològic (sistemes electrònics accés personal, calefacció, ventilació, estanquitat instal·lacions, filtració absoluta d’aire, tractament efluents i residus sòlids, sistemes de descontaminació, etc.) en el que hi ha pocs estàndards reconeguts. És un element crucial ja que el cost d’una instal·lació de biocontenció (nivell 3 bioseguretat) és de l’ordre de 2 a 4 vegades més alt que una instal·lació de nivell bioseguretat 2 (un laboratori microbiològic estàndard), i els seus costos operacionals seran del ordre de 4 a 8 vegades més alts. Qualsevol mesura estructural no ben presa al seu moment tindrà un impacte creixent al llarg del temps. 

Finalment, la bioprotecció (o la biocustòdia) està estretament lligada al reforçament de les mesures de protecció de la instal·lació amb la finalitat de prevenir les activitats externes, però també internes, de persones que vulguin comprometre la contenció de patògens. La bioprotecció s’ocupa de dissenyar i reforçar mesures per prevenir el robatori o ús il·lícit de material biològics perillosos, i oposar-se al seu alliberament deliberat. 

L’objectiu de la bioseguretat es reduir i minorar el risc biològic mentre la bioprotecció intenta prevenir la proliferació o descontrol dels agents que poden suposar un risc biològic. La primera és habitualment desenvolupada pel personal científic i tècnic, en alguns casos en càrrecs de gestió mentre la segona està sota el personal de gestió del centre i els poders públics. 

Cap d’aquestos conceptes és un concepte absolut. Mai podrem fer una instal·lació del tot biosegura, de risc zero, i amb biocontenció total. El risc zero no existeix, ni probablement existirà, en cap activitat humana; hem de treballar, però, per que aquest sigui el menys baix possible, per sota dels nostres límits de tolerància o acceptabilitat, sempre tenint al cap els potencials beneficis del treball amb aquests patògens per a tota la nostra societat.

Comentaris virus-lents (1) : Pandoravirus : la mida sí que importa !

Cada dia sabem més i entenem menys. Aquesta frase ve al cap quan un llegeix una mica sobre els Pandoravirus . Els virus ja no són, tots, aquest contagium vivum fluidum (fluid vivent contagiós) que deia el científic holandès Martinus Beijerinck en la seva primera descripció del virus del mosaic del tabac (finals del segle XIX) . Des de fa uns anys, i precisament per haver posat el focus en aquest tema (quants temes romanen en la foscor perquè no tenim diners per posar-los el focus!) , s’han vingut descrivint virus que desafien la nostra idea sobre la seva escala. Ja no són tan petits (20 a 200-300 nm, és a dir, menors a una deumil·lèsima de mil·límetre), s’ha esborrat la frontera amb els bacteris “clàssics” ja que els membres descrits del gènere Pandoravirus descrits fins ara tenen una mida de 1 micra i poden acumular més de 2500 gens.

Però anem per parts (com deia Jack l’ esbudellador). A principis dels 90 es van descriure uns ens, que infectaven amebes de vida lliure, Acanthamoeba , aïllades en l’aigua de torres de refrigeració, i que van ser assignats erròniament com bacteris gram positius ( Bradfordcoccus ) ; ningú podia imaginar que alguna cosa d’aquesta mida fora un virus. No va ser fins l’any 2003 que un grup d’investigadors francesos els van tombar del dret i del revés i el reescriviren / redescobriren com un virus (Mimivirus) , amb una mida de 400 nm , i projeccions filamentoses que li feien arribar a un diàmetre final mitjà de 600 nm. El genoma era enorme, per ser un virus, una doble cadena de DNA de 1 milió de parells de bases, amb prop de 1000 gens codificants ( molts d’ells únics, no presents en altres virus, o més rar encara, només presents en organismes cel·lulars). El 2011, un aïllat víric a partir d’aigua de mar a la costa xilena porta a la constitució del gènere Megavirus, un altre virus gegant amb més de 1100 gens. A Mimivirus li havia sortit competència de la seva mida. I aquest any (Science 2013) , dos nous titans han entrat en escena: Pandoravirus dulcis (aïllat en amebes en aigua “dolça” , és a dir aigua d’un llac a prop de Melbourne, Austràlia) i Pandoravirus salinus (trobat en el sediment marí davant a la costa xilena). Aquests virus té una grandària que arriba al micròmetre, i contenen un genoma de 2,5 milions de parells de bases (P. dulcis) o proper als 2 milions (P. salinus). Més de 2000 gens per virus i només un 6% d’ells amb paral·lelismes (homologies) en gens ja coneguts. Això complica molt situar-los en l’arbre evolutiu i ha portat a llançar la hipòtesi que ens trobem davant uns virus que infectarien una branca (o un tipus cel·lular, si es vol) de l’arbre de la vida ja extinta (o no aïllada encara). I no només al mar … Un article recent descriu l’aïllament de virus gegants a partir de la sang d’un voluntari sa, i rastres de la seva presència a quatre donants, tots ells sans, possiblement a l’aguait de les amebes que allotgem en el nostre cos. Tots aquests virus s’han deixat caure per ara en una mena de calaix de sastre d’ acrònim NCLVD (Nucleocytoplasmic large DNA viruses) per distingir-los dels virus “clàssics ” la frontera de mida dels quals era als poxvirus, amb representants com el virus de la verola (190.000 parells de bases i una mida de 250-350 nm). Una conseqüència addicional d’aquests descobriments és el debat que s’ha obert sobre el rastre fòssil de la vida, el concepte LUCA (Last Universal Common Ancestor o Últim Ancestre Comú o Cel·lular Universal) i el paper jugat pels virus dins tot l’anterior. Em guardi ningú de suggerir el nom de Machotevirus pel proper aïllat de virus gegant que desafiarà antigues convencions o conviccions però aquest focus de ciència ens oferirà més sorpreses, de ben segur. Però aquesta, aquesta és una altra història.