comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: paràsits

Comentaris virus-lents (197): Treballar amb artròpodes infectats a NBS3; ser picat o no ser picat? Vet aquí la qüestió-i 3.

 

En una instal·lació en la que es treballi amb vectors artròpodes (en el nostre cas mosquits) cal tenir clar el nivell de contenció a aplicar en cada moment. Us poso una taula que vaig presentar en una conferència (EBSA 2017, veure entrada a https://comentarisviruslents.org/2017/04/19/comentaris-virus-lents-192-conferencia-ebsa-to-be-or-not-to-be-safe/) fa uns dies i us l’explico.

 

ACL table-2

 

En un ACL1 (Arthropod Containment Level 1) hi maneguem els vectors autòctons ja establerts al nostre ambient (i per tant difícilment en tindrem nosaltres més a dins que els que hi han a fora) i aquells vectors exòtics pels que és inviable la seva supervivència exterior, sempre i quant no estiguin infectats amb cap patogen que afecti éssers humans o animals. La impossibilitat de supervivència exterior té a veure bàsicament amb consideracions climàtiques.

 

Al ACL2 es planteja la manipulació d’artròpodes autòctons o exòtics infectats amb microorganismes de grup de risc 2, o GR2, o mosquits modificats genèticament sempre i quan aquests modificacions siguin neutres o fins i tot negatives per paràmetres crítics del mosquit com viabilitat, rang d’hostes, fitness reproductiu, etc.

 

I els nivells ACL3 i ACL4 van marcats directament pel grup de risc del patogen manipulat. A un virus de GR3 li correspondria un NBS3, i en el cas que s’inoculi aquest virus en un mosquit, encara que aquest sigui autòcton, haurem de treballar sota un ACL3. I el mateix passaria amb un GR4, que requerirà al final un ACL4.

 

No parlarem extensament de la feina al meu centre, IRTA-CReSA, on es treballa en competència vectorial amb un seguit de virus de GR3 com són West Nile virus, Rift Valley Fever virus, Chikungunya, virus dengue i ara darrerament Zika (encara que aquest és un patogen GR2), per això millor aneu al blog específic del centre CReSA & the city, http://www.cresa.cat/blogs/sociedad/ però sí que acabarem aquest seguit d’entrades relacionades amb unes consideracions finals sobre la manipulació d’artròpodes infectats en condicions de contenció.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Consideració 1: Les avaluacions de risc s’han de fer cas a cas, per a cada estudi. No serà el mateix treballar amb Aedes albopictus i Zika que amb Aedes aegypti i virus dengue, per exemple. I poso aquesta combinació de casos perquè és una mica excepcional. Expliquem-ho. Que és Aedes aegypti? Un vector exòtic al nostre territori, així que com a mínim li assignaríem un ACL2 (no podem assignar-li un ACL1 perquè si s’escapés aquest sí que té possibilitats d’establir-se a les nostres contrades). I l’apugem al ACL3 al treballar-hi en combinació amb el virus dengue, un virus exòtic i de GR3. Per contra, Aedes albopictus està completament establert a tot el Llevant de la península, per tant podria ser considerat un ACL1 per si sol; Zika està categoritzat com un virus de GR2, i nosaltres la combinació artròpode-virus la treballem a NBS3, si bé amb modificacions pel que fa als protocols i nombre i disposició d’EPIs, precisament per evitar que se’ns escapi un mosquit infectat amb Zika, que no està al nostre territori, i pugui establir un cicle autòcton de replicació amb els problemes de salut pública que això suposaria. A Brasil, on Zika ja està establert, aquests estudis es podrien fer en condicions ACL2.

 

Consideració 2: El treball amb artròpodes pot arribar a ser molt fi, i requerir molta precisió. Es fan disseccions de mosquits infectats, òbviament amb lupes i tècniques precises. Tots aquests treballs, com també l’obtenció de saliva de mosquits a partir de les seves glàndules salivars es veurien dificultats si carreguem els nostres treballadors d’un nombre d’EPIs excessius i en alguns casos inútils o si col·loquem massa barreres entre ells i el material amb el que treballen. Per tant, mantenint la bioseguretat, cal facilitar la feina a l’investigador, ja que si no, se li està portant a la vora de l’incident o l’accident. De fet, un element paradigmàtic quan es treballa a NBS3 és que sempre cal fer servir la CSB per a qualsevol treball experimental. Això per mosquits és bastant difícil si no impossible, ja que els mosquits anestesiats o adormits per a ser manipulats, si no estan continguts en capses o recipients, poden ser arrastrats pel corrent d’aire, el flux, de la pròpia CSB.

 

Consideració 3: Sempre que sigui possible, per exemple a les disseccions, treballar amb el mosquit mort i no amb el mosquit anestesiat (es fa deixant el mosquit sobre una placa que deixa anar CO2, per exemple). Treballar amb el primer garanteix més seguretat ja que no es pot despertar i aixecar el vol, amb el problema que això suposaria.

 

Consideració 4: Una màxima del control de riscos és si no eliminar-los sí reduir aquests el més ràpidament possible. Si es vol fer extraccions d’àcids nucleics per esbrinar si un patogen s’ha disseminat pel mosquit (recordeu que cal que el virus no solament sigui xuclat si no que ha de travessar el sistema digestiu del mosquit i disseminar-se per ell fins arribar a les glàndules salivars perquè el mosquit pugui infectar) res més fàcil i segur que agafar una fracció d’aquest i posar-lo en un tub que contingui un tampó de lisi comercial (són solucions d’agents caotròpics que desnaturalitzen i inactiven proteïnes i permeten recuperar després els àcids nucleics). Aquest tub encara que contingui una pota, o un cos de mosquit infectat, té la consideració de no infecciós o inactivat i es pot treballar en condicions de bioseguretat menys estrictes, i per tant es redueixen les probabilitats d’accidents amb material infecciós.

 

Consideració 5: Seguint amb la màxima de control de riscos anterior, l’accés a les àrees experimentals d’estudis de competència vectorial està fortament restringida. Només el personal que hi treballa i personal de gestió o control d’instal·lació hi té accés (no els serveis de neteja, no els serveis de manteniment extern o de calibratge d’equips), que sap el que ha de fer en cas d’incidents o accidents.

 

Consideració 6: Expect the unexpected. Sempre cal tenir plans de contingència. En el món dels artròpodes això es fa amb dues eines molt senzilles però efectives. Una, el comptatge dels subjectes experimentals. Als laboratoris d’artròpodes, durant els processos experimentals es compten els animals contínuament, al començament i al final de cada dia, i els comptatges han de coincidir. Això garanteix que no hi ha cap escapament. Si el comptatge no és idèntic s’ha de rastrejar, trobar i eliminar l’espècimen que s’ha alliberat. Això pot semblar difícil però és aquí on entra la segona eina. Entre l’artròpode, infectat o no, i l’exterior s’han posat prèviament una sèrie de barreres per dificultar la seva sortida i facilitar que pugui ser trobat i eliminat. Els panels de les habitacions de treball són llisos i clars (blancs); hi ha sistemes (un o més d’un) de dues portes commutades, que no es poden obrir alhora, on la gent que transita està estones curtes confirmant visualment l’absència d’espècimens; el personal es sotmet com a mínim a una dutxa de sortida (pot ser d’aigua però també d’aire, sols que en aquest cas és un corrent molt potent d’aire) en un sistema de doble porta també commutada per arrastrar contaminants; en cadascun d’aquest compartiments entre barreres hi ha sistemes de captura, trampes de llum o de CO2, trampes adhesives, etc. Tot això, que superposat pot suposar de 5 a 7 ó 8 barreres que ha de travessar l’insecte, fa gairebé impossible el seu escapament (i recordem que el cicle biològic del mosquit fa que aquesta amenaça s’estengui per un període d’uns quants dies, unes poques setmanes).

 

I amb això acabem aquest curt passeig per la bioseguretat i els seus nivells, la biocontenció, i el maneig d’artròpodes infectats. Però com ja hem dit cada cas experimental serà sempre un cas nou, un cas diferent.

 

Risk assessment triad

Però aquestes, aquestes són altres històries.

Anuncios

Comentaris virus-lents (196): Treballar amb artròpodes infectats a NBS3; ser picat o no ser picat? Vet aquí la qüestió-2.

 

Com dèiem a l’entrada anterior, i resumint d’una entrada encara més prèvia (enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/08/01/comentaris-virus-lents-29-grups-de-risc-nivells-de-bioseguretat-i-avaluacio-de-risc/) i explicant-ho d’un altra manera, distingim 4 nivells de bioseguretat (o biosafety levels); 2 són nivells molt habituals i els altres dos són nivell d’alta contenció: high containment, alta contenció, o nivell de bioseguretat 3, NBS3,  i màxima contenció (nivell de bioseguretat 4 o Biosafety Level 4, BSL4).

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Tot comença amb el nivell de bioseguretat 1. Per aquest només cal unes mínimes proteccions com una bata de laboratori correctament portada, un parell de guants, i una bona pràctica microbiològica (que entre altres coses exigeix un rentat de mans sovint, sempre que es canvia d’activitat i en acabar aquesta). Aquell nivell és fonamental perquè la gent que no sàpiga treballar realment bé en aquest nivell portarà vicis i males pràctiques cap els nivells superiors i un element de protecció individual (EPI) mal portat en nivells de bioseguretat superiors no protegirà d’una infecció.

 

Al nivell de bioseguretat 2, on manegem patògens que poden provocar malalties, no massa greus, en éssers humans, pels que tenim vacunes i tractaments, i que tenen una baixa probabilitat de transmissió als treballadors, i a la comunitat, sí s’implementen ja barreres primàries. És un nivell en el que es comença a filtrar l’entrada de personal al laboratori, s’adverteix del perill biològic per rètols i senyalitzacions. En aquest nivell el personal ja treballa amb bata de laboratori i guants per a totes les activitats, i si és necessari protecció respiratòria en forma de mascaretes, i fa servir un element de barrera primària com són les cabines de seguretat biològica (CSB) uns espais que, per un flux unidireccional d’aire filtrat, poden contenir els potencials aerosols de mostres i cultius perquè no afectin el treballador. A més, els residus generats ja són sotmesos a tractaments d’esterilització per autoclau.

 

Al nivell de bioseguretat 3, ja un nivell de alta contenció, les mesures s’extremen però no tant pel treballador si no per protegir al medi ambient i la comunitat. L’accés ja està restringit per lectors biomètrics, o digitals, o claus. El personal treballa amb roba específica que es descontamina dins la instal·lació prèviament a la seva bugada. El treball en CSB és obligatori per a tot mostra i cultiu (no es pot treballar en bancada amb mostra no inactivada). Els EPI són més abundants (l’ús de protecció respiratòria és més freqüent) i és norma a molts laboratoris portar doble guant (en alguns casos, sobre tot en treballs amb animals infectats, triple guant), per tenir sempre una capa segura si l’externa es veu afectada/contaminada. El salt, però, es dona a nivell de barreres secundàries, o d’instal·lació: pressió negativa en tot el laboratori, que genera una corrent oposada a l’escapament de microorganismes; dobles portes commutades a entrada i sortida de personal; segellament de totes les fissures o penetracions per aïllar el màxim el laboratori (el laboratori no té finestres o les té segellades a la paret, sense fissures per l’aire); tot l’aire és filtrat de forma absoluta prèviament a la seva sortida del laboratori; tots els residus són autoclavats, com a mínim un cop, abans de sortir de la instal·lació en autoclaus que estan dins la instal·lació; tots els efluents (aigua de piques, medis de cultiu, aigües de dutxes de personal, perquè el personal habitualment es dutxa a la seva sortida per garantir que si porta res patogen quedi arrastrat per l’aigua altre cop dins la instal·lació) són també inactivats químicament o tèrmicament, etc.

 

El nivell de bioseguretat 4, és on es manipulen patògens que provoquen generalment una greu o molt greu malaltia humana o animal i que es transmeten fàcilment d’una persona (o animal) a una altra, directament o indirectament. Per ells no hi ha disponibles tractaments i mesures preventives eficaces. Aquest NBS4 (o BSL4 en anglès) és el nivell de màxima contenció i en ell no s’incrementen en excés les barreres secundàries, aquelles que protegeixen a la comunitat i al medi ambient, que ja s’havien millorat força a NBS3;  el que es fa es assegurar el seu funcionament afegint més controls o sistemes redundants que fan que si falla un sistema en salti un altre al seu rescat, i es dona un pas més aïllant al treballador de les mostres ja que se’l fa treballar en un tipus especial de CSB, les de classe III, i/o se’l fica dins de vestits segellats de pressió positiva (per evitar entrada del patogen) i amb subministrament d’aire net des de l’exterior mitjançant mànega, la qual cosa els confereix un aspecte una mica astronàutic. A més quant surten de l’instal·lació el personal ha de rebre una dutxa química mentre encara porta el vestit posat, que arrastra i inactiva qualsevol patogen que hagi quedat adherit en la seva superfície.

 

Però, com portem aquest nivells de bioseguretat al camp dels artròpodes, i essent més específics, al camp dels mosquits vectors de malalties i als estudis de la seva competència vectorial (per saber més de competència vectorial aneu a l’entrada https://comentarisviruslents.org/2015/12/27/comentaris-virus-lents-146-competencia-vectorial-o-quan-la-competencia-ens-fibla-de-veritat/)? Perquè els mosquits tenen ales i volen, i ja us dic jo que la pressió negativa dels laboratoris no impedirien el seu escapament. La pressió negativa als laboratoris de microbiologia s’ha dissenyat per fer front a elements passius, pols i micro-gotes, aerosols, que es mouran sempre en la direcció del flux d’aire, fet aquest que no podem aplicar als mosquits.

 

Doncs bé, totes les classificacions dels nivells de contenció dels mosquits per fer estudis de competència vectorial, com els contenim quan estiguin experimentalment infectats, apliquen els nivells de bioseguretat microbiològics. El missatge és que la patogenicitat d’un agent infecciós (virus, bacteri, paràsit, etc.) ha de ser la consideració més important a l’hora d’avaluar el risc d’un vector artròpode infectat; com més greu és la malaltia microbiològica vectorizada per l’artròpode més alt és el risc i la seva necessitat de contenció i com la malaltia és causada pel microbi els nivells a aplicar són els microbiològics. Ja veurem però, que es fan adaptacions.

 

a_aegypti_0--620x349

Però també caldria tenir en compte les consideracions ecològiques; què passa si treballem amb un vector exòtic, un mosquit, potencial transmissor de malalties, encara que la nostra colònia no estigui infectada, si aquest s’escapa a l’exterior, un exterior amb un clima que afavoriria el seu establiment i propagació? Això també exigeix preocupació i un cert nivell de contenció, no?

Doncs això, que continuarà.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (193): A voltes amb el virus Crimea-Congo, tot un paparra.

Fa uns quanta mesos vam dedicar un parell d’entrades a les primeres infeccions en humans del virus de la febre hemorràgica Crimea Congo a Espanya. Per recordar els fets i algunes opinions us recomano aneu als enllaços de l’entrada 179 https://comentarisviruslents.org/2016/09/10/comentaris-viruslents-179-crimea-congo-i-la-onada-passa-per-ara/ i a l’anterior, entrada 178, https://comentarisviruslents.org/2016/09/02/comentaris-virus-lents-178-el-virus-crimea-congo-infecta-a-espanya-perque-arribar-el-que-es-diu-arribar-ho-va-fer-fa-uns-anys/

 

Ara, entre altres, el diari EL Pais publica les dades principals d’un estudi coordinat pel Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad que ha detectat la presència de paparres infectades amb el virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo (en endavant FHCC) a diverses zones de Madrid, Castilla-La Mancha, Extremadura i Castilla y León. Per llegir la noticia en tota la seva literalitat anar a… http://politica.elpais.com/politica/2017/04/21/actualidad/1492762759_727863.html?id_externo_rsoc=TW_CC.

 

Breument, s’analitzaren un total de 9.500 paparres obtingudes d’animals silvestres i ramats domèstics. Del total de mostres, unes 300, del gènere Hyalomma, i concretament de forma majoritària de l’espècie Hyalomma lusitanicum, mostraren positivitat front el virus FHCC, el que vindria a ser entre 3-4% de les mostres analitzades, i en comarques properes/limítrofes amb la localització geogràfica del cas índex humà de la tardor de l’any passat, que va morir a conseqüència de la infecció. A més, per relativitzar més el risc, totes les paparres infectades procedien d’animals silvestres, sobre tot cérvols, però també daines, porcs senglars i muflons. La conclusió de l’estudi és que, encara que es trobin paparres infectades amb el virus FHCC, el risc de contagi a humans a Espanya continua essent molt baix.

 

Sense dissentir de la conclusió general, però, alguns comentaris.

 

El diari diu de l’estudi…” Las muestran se extrajeron entre septiembre de 2016 y enero de este año y posteriormente fueron analizadas por el Centro Nacional de Microbiología, perteneciente al Carlos III.”. Tanmateix com organismes poiquiloterms que són, i con indica abastament la bibliografia, per exemple, Valcárcel i col·laboradors, l’any 2016…”H. lusitanicum adults begin questing activity around March, numbers rising quickly reaching their peak in May–June and then diminishing until the end of the year, with a small increase in September–October. This pattern was clear and constant throughout the years, irrespective of the microclimate or biotope tested.”, en resum l’activitat de Hyalomma lusitanicum és màxima entre Maig-Juny i perdura fins Setembre-Octubre, clarament fora del rang temporal de l’estudi; per tant es pot concloure que aquesta afectació descrita a l’estudi del Ministeri és la MÍNIMA possible, i possiblement serà major amb més mostrejos en època de major activitat biològica de les paparres i/o moviments dels seus hostes infectats.

 

A més, l’article diu… El virus persiste desde entonces en la península gracias a la presencia de varias especies de garrapata del género Hyalomma, uno de los principales vectores de la enfermedad, cuyo hábitat es más habitual en la zona centro y suroeste del país. Tanmateix quan un consulta el mapa de distribució de Hyalomma, ja no parlem d’altres gèneres de paparres, al European Centre for Disease Prevention and Control (ECDC) es veu que la distribució de Hyalomma arriba fins els Pirineus, les úniques àrees “netes” o més aviat sense dades són el Llevant de la península des de Castelló fins França i la zona cantàbrica.

Hyaloma marginatum

Si a més creuem aquest mapa no ja amb la distribució de senglars, pràcticament omnipresents, si no dels cèrvids més freqüents (veure els mapes següents) està clar que la distribució de la paparra, ja sigui Hyalomma marginatum o Hyalomma lusitanicum o d’altres, pot arribar a ser molt més extensa que la que es vol donar a entendre.

 

cervol ibèric especies_49_1315257972

Distribuciò del cérvol (Cervus elaphus). De:  http://www.cienciaycaza.org

 

rebecos distribución especies_63_1315257331

Distribució dels isards (Rupicabra rupicabra). De:  http//www.cienciaycaza.org

 

Daina dama distribució

Distribució de la daina (Dama dama). De: http://www.tierrasylvana.blogspot.com.es

 

I una consideració ecològica final, sense ser un expert. Si la introducció del virus ha estat recent (relativament recent, possiblement porta entre nosaltres una dècada) encara li queden molts hostes naïve, no infectats, per descobrir, i moltes zones per cobrir. Com passa amb altres malalties vectorials i posant-nos en el pitjor cas, la distribució del virus serà equivalent al final a la distribució del seu vector, en aquest cas paparres del gènere Hyalomma, que al seu cop dependrà de la distribució del seus hostes, ja siguin silvestres o en el pitjor cas, domèstics, de ramats que viuen en llibertat i poden interactuar amb la fauna silvestre. I si el virus CCHF entra als ramats de producció en llibertat el perill es farà molt més proper.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

 

Referències

Valcárcel J. González J. L. Pérez Sánchez  J. M. Tercero Jaime A. S. Olmeda. 2016. Long-Term Ecological Study of Host-Seeking Adults of Hyalomma lusitanicum (Acari: Ixodidae) in a Meso-Mediterranean Climate. J Med Entomol (2016) 53 (1): 221-224. DOI: https://doi.org/10.1093/jme/tjv152

 

Comentaris virus-lents (78): Una copeta més? Sí, però no Bourbon, si us plau.

L’experiència de treballar amb un virus-mai-vist-abans pot arribar a ser molt frustrant, per la total manca de coneixements de la malaltia que genera i com discriminar-la d’altres causes. Aquest és el panorama que es van trobar uns metges a un hospital de Kansas a finals d’aquesta primavera.

bourbon kansas-county-map   Mapa de Kansas amb la seva divisió en comtats (tot molt cartesià).

Un home ingressà a l’hospital amb uns símptomes molt comuns com febre, mal de cap, dolors musculars, nàusees, i anorèxia, símptomes semblants a altres malalties transmeses per paparres (i causades per bacteris, però també per virus, com virus Heartland). Les proves laboratorials demostraren anomalies semblants a les causades per una ehrlichiosis (causada per ehrlichia, però també té semblances la malaltia de Lyme, causada per un altre bacteri, Borrelia, amb més de 27.000 casos confirmats als EEU el 2013) incloent un forta disminució en el nombre de leucocits i eritròcits, i un augment en el nivell d’enzimes hepàtiques. El pacient no va respondre a la medicació, basada en antibiòtics (lògic ja que, com es va demostrar al final, la malaltia era vírica). En l’únic cas conegut va progressar a fallada multi-orgànica i mort (en un període tan breu com deu dies a l’hospital). Amb un numero d’afectats tan reduït, és impossible saber la probabilitat (o taxa) de mortalitat per cada nou cas futur.

La investigació epidemiològica conclogué que la persona afectada habitualment treballava a l’exterior i havia estat sotmesa freqüentment a picades o mossegades de paparres.

bourbon lone-star-tick-cdcbourbon gty_wood_tick_kb_141222_16x9_992

Comparativa mida paparres i una moneda

 

Una paparra a la ma

Aquest historial i els resultats de les proves laboratorials citades abans van fer sospitar els doctors que podia ser un cas de Rocky Mountain spotted fever (causada per Rickettsia rickettsii, un bacteri) o bé ehrlichiosis (causada per un altre bacteri), però el resultats de les proves per trobar aquests agents van resultar negatives. Després sospitaren d’una malaltia transmesa per paparres recentment descoberta, la causada pel virus Heartland (un flebovirus de la família Bunyaviridae) i enviaren mostres al Center for Disease Control and Prevention (CDC), però els resultats foren novament negatius.

Tanmateix els investigadors del CDC observaren que alguna cosa estava creixent o propagant-se en els cultius que havien fet per detectar la presència del virus Heartland, i finalment aïllaren el virus Bourbon.

I perquè Bourbon? El virus ha estat anomenat Bourbon en “honor” al comtat de Bourbon, a Kansas, on el home va morir a conseqüència de la infecció a finals de la primavera. Si voleu més “curiositats” sobre com s’anomenen els virus aneu a l’entrada 10 d’aquest blog. Si comptem, ha costat vora 6 mesos pels investigadors esvair el misteri de la mort.

bourbon county kansas

Mapa del comtat de Bourbon a Kansas

Un cop tens material (milers o milions de virus “cultivats”) ja tot és més fàcil i pots comparar-los amb els virus existents. Així, finalment aquest virus ha estat classificat com un tipus de thogotovirus, que forma part de la família Orthomyxovirus, que té com a genoma ARN multi-segmentat, i com tots els virus d’aquesta família està embolcallat (com altres virus, herpesvirus, filovirus, el virus de la grip), i és semblant a altres virus trobats a Europa Oriental, Àfrica i Àsia preferentment en aus marines; però cap virus semblant havia estat identificat en l’hemisferi nord occidental (Amèrica), i tampoc cap dels virus semblants havia demostrat capacitat d’infectar humans.

La seva singularitat a l’hemisferi nord-occidental podria lligar-se a un origen anterior a la formació de l’oceà atlàntic (Kansas és massa interior per que hi arribin les paparres de les aus migratòries marines i aquestes no mosseguen als humans).

Bourbon virus has likely been around for some time, but only recently did we have the diagnostic techniques to isolate and identify such viruses,” va declarar Dana Hawkinson, integrant de l’equip de malalties infeccioses del Hospital de la Universidad de Kansas.

Amb les dades a la ma, no es pot afirmar categòricament que hagi estat transmès per paparres o mosquits, o si hi ha altres reservoris animals.

Per tant probablement es trobem davant un virus que fa anys i panys que existeix i que ara potser es començarà a diagnosticar perquè se li ha posat el focus. Alhora la sospita entre els especialistes és que ja ha infectat prèviament, però de forma més benigna, a altres persones que es recuperaren, i que no va ser diagnosticades perquè es cercaren altres agents (per exemple bacteris com ehrlichias). Probablement el CDC farà un estudi prospectiu a partir de les sangs guardades de pacients dels anys precedents que van patir malalties amb simptomatologies semblants i que estan encara “orfes de causa”.

Òbviament no hi ha vacuna ni cap tractament específic envers aquest virus.

No hi ha perill fins la propera primavera, quan les temperatures superin sistemàticament els 13 ºC. Un mesos de tranquil·litat, però com tota tranquil·litat amb data de caducitat. Perquè no sabem si tornarà a infectar, si tornarà a matar, i continuarem sense eines per combatre’l més enllà de la teràpia de suport. Perquè no hi ha solucions d’un dia per l’altre.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (75): Acció-reacció; canvi i adaptació? La malària ens prefereix sense mutacions al cromosoma 11.

L’anèmia drepanocítica o falciforme es deguda a una mutació de la molècula de hemoglobina, una proteïna que es troba dins el glòbuls vermells, els eritròcits; és la molècula que fa circular l’oxigen pel nostre cos, i que recull el CO2 per alliberar-ho al pulmons. El canvi en un aminoàcid de la seqüència proteica és responsable de la formació incorrecta de la molècula constituïda per quatre cadenes de aminoàcids; aquesta és la hipòtesi arriscada però encertada que va proposar Linus Pauling l’any 1949 per explicar la malaltia i que va demostrar ser correcta. Com a conseqüència els eritròcits que les alberguen son capaços de transportar menys oxigen i tenen una vida més curta (de 10 a 20 dies en lloc dels 100-120 dies de vida mitja), provocant anèmia al no ser reemplaçats a temps. A més quan no transporten oxigen queden deformats, en forma de falç (falx en llatí), d’aquí el nom. Aquesta forma fa que no puguin travessar certs capil·lars, provocant hemorràgies, dificultats respiratòries, mals a les extremitats, uns problemes seriosos. Aquests episodis dolorosos, poden durar d’hores a dies i donar-se uns quants cops per any o bé de forma més espaiada.

Tan seriós és que en el cas de tenir únicament eritròcits falciformes, es a dir, si som homozigots per aquest gen (això vol dir que les dues còpies que tenim del gen són les dues iguals) probablement morirem abans d’arribar a l’edat adulta, per tant, detall important, no arribarem a reproduir-nos.

Bé, i com és que encara avui tenim aquest gen, ubicat al cromosoma 11 (més específicament un gen autosòmic recessiu) dins la nostra dotació genètica? Com és que no ha estat eliminat per aquesta “cega” selecció natural? Clarament sembla que el cost supera el benefici, no? No, no ben bé.

Hem parlat dels homozigots, però també n’hi ha un sector de la població heterozigot; ha rebut una copia del gen mutat d’un progenitor i una còpia normal de l’altre progenitor. Resulta que aquesta combinació ha estat i és seleccionada activa i favorablement en les zones tropicals d’Àfrica i Àsia perquè confereix protecció en front els paràsits (Plasmodium falciparum) que desencadenen la malària. Un individu heterozigot per aquest gen, menys eficient que un homozigot que té dos còpies del gen normal pel que fa a la captació i transport d’oxigen pels glòbuls vermells, té un avantatge envers aquest, ja que la estructura de l’hemoglobina modificada accelera l’eliminació de les cèl·lules infectades.

Els individus homozigots pel gen normal son més eficient però no tenen aquesta protecció natural contra la malària i per tant en un entorn de pressió selectiva per forta incidència de malària el seu èxit reproductor serà inferior al dels heterozigots (senzillament alguns moriran abans de tenir fills o de tenir-ne molts). Els individus heterozigots, per tant, estan sobre-representats a les zones endèmiques de malària. De la mateixa manera, si portem una població d’individus majoritàriament heterozigots en un entorn amb absència de malària, en unes poques generacions s’haurà tornat majoritàriament homozigot del gen normal, pel motiu exposat més a dalt. És el que va passar amb la població afroamericana que va ser extirpada violentament d’Àfrica i portada a Amèrica on no hi ha malària.

Per tant, quan aquesta informació genètica, aquest gen, apareix en heterozigosi confereix, en un ambient amb malària, una avantatge respecte els que no el tenen, i és el balanç entre beneficis i costos de tenir el gen i la diferència relativa en eficàcia biològica amb els individus homozigots pel gen normal, el que modularà la freqüència d’aparició del gen a les diferent poblacions humanes.

Recordem, però que estem discutint d’un factor que interrelaciona amb molts altres en una pandemònium d’accions i reaccions que determinen la relació hoste versus invasor/paràsit/patogen en un procés infecciós. El que veiem, a nivell poblacional, és el resultat d’una evolució silent alimentada per una impertèrrita selecció natural. I nosaltres som una baula més.

Però aquesta, aquesta és una altra història.