comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: norovirus

Comentaris virus-lents (202): I en això arriba l’aigua crua. Crua estupidesa.

Deja un comentario Publicado por en enero 20, 2018

La darrera moda nutricional, que no la final, bé, potser sí per alguns, que s’ha desfermat als Estats Units i que perilla que arribi a Catalunya (sempre hi ha, a tota població, un percentatge de snobs) és el consum de “aigua crua”. És un retorn a la natura més pretèrita i “silvestre” i el seu lloc d’origen, un sarcasme més, ha estat Silicon Valley, el bressol de la tecnologia que consumim.

 

No és país per pobres, però. Cada gerra de 2,5 litres d’aigua crua es pot vendre en aquell lloc al preu gens barat d’uns 30 euros al canvi.

 

I que és l’aigua crua? Coneixem l’aigua de riu, l’aigua continental, l’aigua potable, l’aigua de mar però “aigua crua”? Doncs “aigua crua” és aigua sense processar (habitualment filtrar) ni esterilitzar (habitualment desinfectar). I aquí està el quid, en el retorn a allò no manipulat, a la natura, ha fet forat el fet que es comercialitzi com un aigua “externa a la xarxa municipal o estatal”, que no conté additius ni desinfectants, ni es sotmesa a cap filtració més enllà de la natural, la qual cosa faria aquesta aigua rica en minerals. Eslògans com “Naturally probiotic. Perfected by nature” en alguna d’aquestes aigües van en aquesta direcció.

 

Que qualsevol persona, benintencionada o no, que disposi d’un accés a aigua subterrània pugui obtenir grans quantitats d’aquesta aigua sense sotmetre-la a cap mena de control sanitari i obtenir grans beneficis no sembla generar gaire preocupació pels clients.

 

Existeixen determinades fonts, brolladors, aiguaneix i surgències que poden no necessitar cap mena de filtració, o tractament, i poden embotellar-se directament, però sempre hi ha controls microbiològics. Altres fonts i brolladors poden contenir una gran diversitat de bacteris, i virus (podeu consultar diverses entrades de norovirus en aquest blog), en concentracions variables durant l’any, que poden provocar diarrees benignes o severes i en determinats casos i per segons quin col•lectius mortals.

 

font cano-1081081_1920

 

Però és que a més, aquesta “aigua crua”, com aigua no tractada i per tant aigua no analitzada pot contenir vessaments de tractaments agrícoles (pesticides) però també elements químics naturals com arsènic, radó, urani, a concentracions per sobre dels límits legals.

 

L’existència d’un sistema de tractament centralitzat (si està en mans públiques o privades és tota una altra discussió) de l’aigua potable, o de beguda, i la seva posterior distribució a cases particulars és un actiu imprescindible, que com a país, donem per assumit però com a planeta està molt lluny d’haver-se assolit. Hi ha centenars, milers de milions de persones al mon que no tenen aquest “luxe”. De fet la segregació de les aigües residuals d’aquelles destinades a consum i el posterior tractament d’aquestes darreres estan al darrera de la desaparició del còlera a Europa i Nord Amèrica però també del gran increment en l’esperança de vida humana que ha donat un salt de més de 30 anys des de 1900 fins 1970, per exemple.

 

El 2015, les malalties diarreiques causaren més de 1,3 milions de morts al planeta i fou la quarta causa de mort entre infants per sota de 5 anys d’edat. Rotavirus fou l’agent causal més habitual (per sobre dels 200.000 morts) seguit per Shigella spp i Salmonella spp. Per sota dels 5 anys, Cryptosporidium spp també tingué un paper rellevant. Per més detalls consultar: http://www.thelancet.com/journals/laninf/article/PIIS1473-3099(17)30276-1/fulltext. Aquests patògens poden estar presents en aigües naturals no tractades.

 

Fins i tot, l’aigua potable, l’aigua de distribució o aigua processada vilipendiada per aquest col•lectius snobs pateix episodis de contaminació. Així segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), l’aigua potable contaminada causa 502.000 morts por diarrea a l’any, encara que es un producte que teòricament ha passat per tractaments de filtrat i desinfecció (habitualment clor o ozó)…però que moltes vegades es torna a contaminar per deficiències en el procés de distribució. Si voleu més detalls i dades aneu a http://www.who.int/mediacentre/factsheets/fs391/es/. Per tant el mal que pot fer un aigua crua que no es trobarà més a la vora d’un desinfectant que la distància entre el lineal de les aigües al lineal de productes de neteja d’un supermercat, pot ser molt gran.

 

De fet les aigües naturals poden portar paràsits com Giardia spp i Cryptosporidium spp, que arriben a través de les femtes d’animals bovins, i que són molt residents a les condicions ambientals i als tractaments desinfectants. Aquest és un dels motius pels que no convé beure aigua de rierols o corrents de prats o zones amb abundants ramats o poblacions de cérvols, isards, cabirols, si és que no ha estat ben desinfectada o bullida abans de ser consumida.

 

manantial

 

Aquests genis del màrqueting que proposen un retorn al “producte natural” com és l’aigua crua poden argüir (fins i tot sense proves) que la seva serà un aigua rica en minerals (?) però nosaltres podem afegir que també rica, ben carregada, d’elements tòxics, matèria orgànica sense caracteritzar, bactèries i paràsits. Aparteu de mi aquest calze, si us plau.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, desinfecció, enterovirus, norovirus, Salmonella enterica, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (169): D68 i A71, escac però no necessàriament mat.

Deja un comentario Publicado por en mayo 20, 2016

Aquests darrers dies s’ha fet publica una alerta epidemiològica per un fort increment d’afectacions neurològiques en infants de una natura vírica, concretament per enterovirus. I no solament per un, a més.

Ara mateix s’esmenten dos culpables; un enterovirus D68, que fins on he llegit s’aïllà en un nena de tres anys que desenvolupà una mielitis que li va provocar tetraplegia, i que no guarda relació amb l’enterovirus A71, al que se li assignen la darrera corrua de casos (s’ha aïllat a diversos pacients al Hospital Vall d’Hebró), aquest darrer afectant al sistema nerviós central i provocant romboencefalitis. No està clar que tots els pacients tinguin la mateixa soca, de fet el més probable es que hi hagi més d’una soca circulant, el que està clar és que comparteixen subgrup, el A. El nombre d’afectat hores d’ara està per sobre de 60 infants i com són casos dispersos (Barcelona, Tarragona) sembla bastant probable que hi hagi més d’una cadena de transmissió, que el virus està corrent per diverses bandes alhora. I no està clar que hagi arribat al seu clímax.

Enterovirus? Que és un enterovirus? Els enterovirus són un grup molt nombrós, amb més de 100 integrants, i ubiques, es troben a tot el món. Són un gènere viral caracteritzat per partícules víriques de mida petita, de 27-30 nm, amb un genoma ARN monocanetari. De fet pertanyen a una família que es diu Picornaviridae, paraula que es descompon en pico (petit) rna (la manera anglesa d’expressar ARN) i viridae, la terminació de família de virus, per tant literalment virus-petits-de-ARN. Dins els enterovirus clàssicament es distingiren els poliovirus, els coxsackievirus de tipus A, els coxackievirus de tipus B, i els echovirus entre d’altres, classificació que es feu en basis a la seva patogènia en humans i animals. Aquesta classificació s’ha abandonat i ara es parla que el gènere enterovirus té 12 especies, anomenades de la A a la J…les tres especies que manquen son rhinovirus A, B i C. El que més us sona, ni que sigui històricament, el virus de la poliomielitis, el poliovirus (del que hi ha tres serotips i que ara estan sota la lletra C), pel que sí hi ha vacuna i està quasi eradicat. Els més recents, però, tenen denominacions més anònimes, de fet un numero correlatiu, EV-68, EV-69, EV-70 fins al EV-121. Epp, que entre aquests n’hi ha que no afecten a humans.

Cal diferenciar clarament els termes enterovirus i virus entèrics. Els virus entèrics són una denominació sense categoria taxonòmica; agrupa a tots aquells virus que poden transmetre’s per via fecal-oral. Segur que us venen a la ment els norovirus dels que van parlar fa unes setmanes relacionats amb el cas d’aigües de Font d’Arinsal. Doncs bé, els norovirus són virus entèrics, com també ho són els rotavirus, els astrovirus però cap d’ells són enterovirus.

Ja hem comentat que hi ha descrits més de 100 enterovirus diferents del poliovirus. La immensa majoria d’aquest virus generen problemes respiratoris o gastrointestinals lleus però en alguns casos particulars, si la virèmia (presència de virus en sang) és prou alta pot haver-hi una disseminació tal que arribi a altres òrgans o teixits, i alguns d’aquest virus tenen tropisme (tendència a) cap el sistema nerviós (no cal més que recordar la poliomielitis, per exemple), podent generar atàxia, tremolors, convulsions, pèrdues de consciència i paràlisi d’alguna extremitat. Sortosament encara que es doni aquesta afectació, la immensa majoria tindrà bona evolució, i la infecció no deixarà seqüeles significatives, com sí és més freqüent que passi a les meningitis bacterianes. Els dos que s’han citat com a potencials culpables en aquest darrer brot són l’enterovirus D68 i l’A71.

ev-d68-photo-2

Micrografia electrònica de EV D68; es veuen dues menes de partícules víriques, unes amb genoma (menys contrastades) i altres buides sense àcid nucleic, més contrastades, més fosques.

L’enterovirus D68 va ser identificat per primer cop a Califòrnia fa poc més de 50 anys. Particularment l’enterovirus D68 causa afectacions respiratòries entre benignes a greus, amb una simptomatologia de mucositat abundant, tos, esternuts, i dolors musculars i corporals que pot progressar en els casos mes greus a una respiració treballosa i sibilant. La transmissió, a través de secrecions respiratòries, com la saliva, la mucositat nasal, els esputs i també les fomites, és a dir totes aquelles superfícies, la primera de totes la pell de les mans que un cop contaminades puguin tocar o ser tocades per una altra persona. També s’elimina virus a través de les femtes, una higiene incorrecta sortint del lavabo pot ser també una via de transmissió. De fet als EEUU va haver-hi una epidèmia de impacte nacional, que afectà a més de 1100 persones, majoritàriament infants, molts amb asma o historia prèvia de problemes respiratoris; 14 d’elles moriren. De les més de 2500 mostres analitzades s’aïllà enterovirus D68 en un terç mentre un altre terç tenien altres enterovirus o rhinovirus (els virus causants dels refredats comuns).

I que podem dir de l’enterovirus A71? Aquest virus, que es va descriure per primer cop a Califòrnia en 1969 en uns casos de malaltia neurològica, és considerat l’agent causal (però no únic, que també hi col·labora el coxsackievirus A16) de la malaltia de mans peus i boca, una malaltia benigna de la que els infants es recuperen en 7-10 dies; únicament algun cas aïllat pot desenvolupar meningitis viral i encara menys freqüentment episodis de paràlisi semblant a la poliomelitis, o encefalitis.

Altre cop estem davant d’un infecció que no té tractament. Ni vacuna ni tractament un cop infectat més enllà del tractament de suport per mantenir constants vitals i alleugerir les símptomes.

El que cal per evitar la infecció és extremar les mesures de higiene:

  • Rentar-se les mans freqüentment i amb sabó durant un mínim de 20 segons i amb una bona tècnica; com en tot la tècnica ÉS important.

  • Evitar el contacte proper, corporal (petons, abraçades, compartir forquilla o got) amb persones malaltes.

  • Evitar tocar-se amb les mans, els llavis, els ulls o el nas, com a criteri general però més encara si no ens hem rentat les mans abans.

  • Cobrir-se els estossecs i els esternuts amb mocadors o la màniga, mai amb les mans.

  • Netejar/desinfectar totes les superfícies susceptibles de ser tocades, com els poms de les portes, telèfons, etc. especialment si els estem compartint amb algun malalt.

No tinc prou dades però si no hi ha hagut cap mutació o un canvi en virulència del A71 o del D68 (que algú considera com el més perillòs…,http://www.elperiodico.com/es/noticias/sanidad/enterovirus-d68-sintomas-5139581, mira que en són d’exagerats…més que poliovirus?) i tenint en compte que les manifestacions neurològiques (es comptabilitzen ja 29) són la punta d’un iceberg d’altres simptomatologies més benignes, entre elles la malaltia de mans peus i boca…hi ha hagut un increment en el diagnòstic de casos d’aquesta darrera? O tenim manifestacions neurològiques sense estar envoltades de d’un increment de simptomatologies més benignes i freqüents? Una pregunta a resoldre els propers dies.

Ara mateix no sembla possible traçar una causa, un origen. Sembla clar que és un virus “exòtic” no habitual a Catalunya (s’ha avançat a Zika, altre exotisme que perilla que aterri aquest any). El que sí és cert és que com molts altres virus, els enterovirus i entre aquestos, els assenyalats com D68 i A71 generen moltes infeccions asimptomàtiques; la major part dels infectats no mostren símptomes (particularment quan més edat tenen) però poden ser excretors del virus i per tant el poden transmetre a individus susceptibles. És una mesura de responsabilitat extremar les mesures d’higiene per no ser transmissors involuntaris.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

enterovirus, fomites, norovirus, poliovirus, salut pública, virologia ambiental, virologia social , , , , ,

Comentaris virus-lents (167): En Abril, norovirus mil.

Deja un comentario Publicado por en abril 29, 2016

Tornem al brot de norovirus d’Andorra per discutir alguns temes. Per variar aquest cop ho faré fent servir com a base un article del ARA, l’enllaç del qual és: http://www.ara.cat/societat/Andorra-tanca-dArinsal-origen-gastroenteritis_0_1567043346.html. Els texts extractats de l’article estaran en cursiva, la meva discussió i dades, no.

Andorra va anunciar ahir per sorpresa el tancament de la font d’Arinsal, després de reconèixer -contràriament al que havia defensat fins ara- que aquest era l’origen del brot de gastroenteritis que va afectar més de 4.100 persones d’empreses de Barcelona i Tarragona….[El ministre andorrà de Salut]… va admetre la contaminació per norovirus de la font natural d’origen i el dany causat a la imatge de la marca. El govern va ordenar també retirar les ampolles que hi ha al mercat, va prohibir que se’n venguin més i va aconsellar no consumir-les a les persones que en puguin tenir.

Bé, s’han acomplert les pitjors previsions que ja avançàvem, un pèl agosaradament, a l’entrada anterior. El virus que ha desfermat el brot es troba a la font, es troba a l’aqüífer. Per tant tot ell està compromès i independentment del format de l’ampolla, l’aigua pot contenir norovirus, en una certa proporció. I és una noticia força dolenta perquè quan un virus entra en un aqüífer pot persistir força temps. Per què? Els aqüífers, les aigües subterrànies, són habitualment considerades com a “segures” microbiològicament perquè hi ha una barrera, que és el propi terra, que evita que hi arribin virus i bacteris des de la seva superfície, on hi han les deposicions/excrecions (si parlem de virus de transmissió fecal-oral, és clar). Aquesta barrera, però, es transforma en un escut si el patogen, aprofitant esquerdes, o senzillament viatjant lentament cap avall, passivament amb l’aigua que s’escola al terra, arriba a l’aqüífer on trobarà un ambient amb poca activitat microbiana (per tant, baixa competència o enemics escassos) i una sèrie de factors (temperatures relativament baixes, absència de radiació ultraviolada) que contribueixen a una alta persistència, de l’ordre de setmanes, mesos o anys. És molt llarg d’explicar (i tampoc l’objecte de l’entrada) però aquest viatge cap a l’aqüífer del virus i/o el bacteri estarà afectat per factors tan variables com la tipologia del sol (sorrenc, argilós, barreja, roca), el nivell de saturació d’aigua, el pH, la conductivitat de l’aigua que percola i la presència i quantitat de matèria orgànica soluble…com a mínim.

Les analítiques rebudes ahir a la tarda pels responsables del ministeri andorrà estableixen uns nivells d’entre 20 i 130 partícules de contaminació per cada cinc litres d’aigua, molt per sota del que havia dit la Generalitat el dia anterior…Sobre aquestes mostres de la Generalitat, el director de Salut andorrà, … va voler matisar que els resultats que situaven la contaminació en uns nivells d’entre 1.000 i 10.000 partícules per litre eren “d’una mostra no oficial”. “No sabem de quina manera es va manipular i no la vam donar com a vàlida”, va afegir.

Una ovació per director de Salut. Intenta, però no gossa, desqualificar la mostra, titllant-la de “no oficial” o “no valida”. El que passa és que entre dues mostres assajades per tècniques de amplificació d’àcids nucleics, una amb més virus (5.000 còpies per litre de norovirus genogrup I i unes 10.000 còpies de genogrup II) que l’altra, jo acostumo a creurem la primera si els controls en els dos casos han sortit correctes. I és que un fals negatiu, o una menor intensitat en la senyal és sempre moooolt més probable quan es fan tècniques d’amplificació d’àcids nucleics que una senyal artificialment augmentada. Manca de capacitat en la concentració de la mostra, en la “preparació” de la mateixa, en la eliminació/separació d’agents inhibidors de la tècnica donen com a resultat senyals baixes que es tradueix en un numero de còpies baix…just els resultats mostrats pel govern andorrà. Llevant d’errada “en factors de conversió” (recordem el cas de les milles per kilòmetres de la sonda Mars Climate de la NASA, el 1999, no?), les dades aportades en la conferència de premsa de dilluns em mereixen més credibilitat.

Per cert, fixeu-vos que jo he parlat de còpies, no de partícules, i menys encara de virus infecciosos. La precisió és important i és que la Reacció en Cadena de la Polimerasa, PCR, el que fa es còpies de la molècula (del segment del genoma) que estem cercant. Però perquè el genoma sigui infectiu li cal (molts cops) que aquest genoma estigui revestit per una càpside, un abric de proteïna que és el que té les senyals que permetran l’entrada del virus a la cèl·lula hoste. Aquesta és la raó per la qual aquestes tècniques ens permeten inicialment parlar de còpies però no de virions infecciosos; la correlació no és correcta, no és equivalent.

L’executiu andorrà, això sí, va voler descartar que la contaminació s’hagués produït per la filtració d’aigües fecals a l’aqüífer perquè l’entorn “no té risc de filtració” i perquè les anàlisis habituals ho haurien detectat. “Si haguessin arribat aigües fecals a la font, les analítiques haurien detectat els bacteris”, va assegurar el ministre, que va recordar que la normativa actual internacional no demana l’estudi dels possibles virus.

I aquí, ja agafant velocitat, el responsable assenyala l’absència de risc de filtració i treu a passejar el Sant Crist Gros dels bacteris. La única afirmació certa en tot el paràgraf, com ja dèiem a l’entrada anterior, és que la norma internacional actual, i jo crec que futura, no demana detectar segons quins virus (la primera baralla entre col·legues la tindríem en decidir quins virus perquè quan cerques un la tècnica et pot detectar aquest però moltes vegades cap altre). L’arribada de virus a aqüífers està bibliogràficament demostrada i en prous casos aquesta aparició no ha estat associada amb l’aïllament de bacteris fecals a la mateixa mostra; senzillament perquè els bacteris fecals s’han inactivat, han estat degradats o eliminats abans, mentre que els virus, molt més petits i resistents han pogut acabar-se d’escolar fins arribar a l’aqüífer.

…l’executiu del Principat va assenyalar que el brot de gastroenteritis es podria haver produït per “un nou agent patogen que s’està començant a estudiar”, tot i que va admetre que ara caldrà definir com van arribar els norovirus a una profunditat de 125 metres sota terra. En diferents casos de gastroenteritis detectats a Andorra -com el març passat al mateix poble d’Arinsal-, Álvarez va preferir negar que es pugui relacionar amb l’aigua d’Arinsal, perquè l’aigua del poble i la que va a la planta embotelladora tenen orígens diferents. “Les gastroenteritis són freqüents i habituals, d’evidències clares no en tenim”, va assenyalar, tot i que va admetre que la incidència de gastroenteritis a Andorra ha sigut “bastant alta enguany”.

Ja ho vaig apuntar a l’entrada passada, i les dades que dona l’executiu són encara més preocupants. Més casos de gastroenteritis al mateix poble d’Arinsal? Significativament més que altres anys? S’està analitzant l’agua del poble? Com pot assegurar que l’aigua del poble i la de la planta embotelladora SÓN diferents? Estan tant delimitats els aqüífers (o els cossos d’aigües subterrànies) com per poder assegurar que no hi ha comunicació entre ells? Què vol dir bastant alta? Significativament alta? Fent clusters o agregats d’afectats? Centrats més en Arinsal que en altres zones d’Andorra? I això és al final del paràgraf perquè jo ja quedo corprès de bon començament quan es parla de “un nou agent patogen que s’està començant a estudiar”. Què vol dir? Què estem davant d’un nou virus? No voldrà dir potser d’un virus que porta entre nosaltres moltíssim anys i que ara, de sobte, veiem? En fi…

Ara que s’ha aclarit el misteri de l’origen falta saber com es va produir la contaminació. Andorra analitzarà també les ampolles que encara són en el circuit comercial, però no hi ha data per disposar dels resultats que resolguin la incògnita.

I aquí tindrem problemes perquè en una contaminació d’aqüífer la contaminació pot estar a centenars de metres, a kilòmetres fins i tot, del punt de captació de la planta embotelladora. I sí, fan bé en no posar data perquè agafar i assajar mostres representatives de tots els elements afectats portarà setmanes i no està gens clar que traguem l’entrellat de tot plegat.

Certament als polítics se’ls ha de demanar que en sàpiguen de política i no de biologia, potser. Però sempre és millor dir que no es tenen clares les coses que no fer asseveracions massa contundents.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per més informació podeu consultar també…

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/04/27/catalunya/1461775750_606881.html

aigües, Arbre de la vida, norovirus, salut pública, Tècniques diagnòstiques, virologia, virologia ambiental , , , , ,

Comentaris virus-lents (166): Norovirus i Andorra: res a declarar…per ara.

1 comentario Publicado por en abril 25, 2016

La setmana passada va haver un cert rebombori per un brot considerable (per sobre de 4.000 afectats) de gastroenteritis deguda a aigua envasada que va afectar bàsicament a la zona metropolitana de Barcelona i a Tarragona. El vehicle, aigua envasada en garrafes, subministrada por la companyia de vending Eden i que ha resultat provenir d’una línia de producció de la planta Font d’Arinsal, a Andorra.

 

He sentit alguns comentaris sobre la necessitat de més controls de laboratori. El fons del comentari és cert i irrefutable però s’estavella amb la factibilitat o la relació cost-benefici dels mateixos. Els indicadors de la qualitat microbiològica de l’aigua són, segons la normativa europea, bacteriològics. La detecció de segons quines bacteris fecals implica la possibilitat de presència de virus, també de transmissió fecal-oral. Un aigua que doni positiu a aquests bacteris fecals en una mostra d’un volum concret, per exemple, 100 ml ha de ser retirada del consum. Però, desgraciadament se sap abastament que els virus poden estar present en aigües que ja no continguin aquests bacteris fecals viables, és a dir, la presència de bacteris anuncia possible presència de virus de transmissió fecal-oral (norovirus; astrovirus; virus de la hepatitis A; en temps passats, poliovirus) però l’absència de bacteris no implica absència paral·lela de virus. Els virus poden ser molt persistents i mantenir-se infecciosos per setmanes o mesos a l’aigua un cop hi arriben. Perquè no es fan proves de detecció de virus? Pel seu cost, perquè les tècniques moleculars ens donen senyal de la presencia del genoma del virus però no de que aquest virus sigui encara infecciós, perquè si volem trobar virus viables cal esperar dies, fins i tot setmanes de cultiu en línies cel·lulars (això els que són susceptibles de propagar-se, que no ho són tots), etc. Per tant des d’aquest punt de vista cal assumir que aquí tenim un forat pel que ocasionalment se’ns pot escolar un brot.

 

Res més sentir del brot al meu centre, CReSA, vaig enviar un correu intern dient més o menys…ja veureu com serà norovirus. La simptomatologia evident, l’autoresolucio de l’infecció, que és sempre benigne llevat casos molt particulars; l’apunt inicial a l’aigua com a mitjà de transmissió, eren pistes prou clares. Hi hauria altres virus que podrien mostrar una pistola fumejant com rotavirus o astrovirus, però norovirus acostuma a ser una elecció segura en països europeus.

Assumint la inevitabilitat del brot pel que fa a les proves bacteriològiques altra cosa són les errades procedimentals o saltar-se alguns controls recolzant-se en l’històric. Aixa, Ara el 20 d’abril publicava…”la línia de producció que proveïa l’aigua a Eden és de nova creació-va començar a operar a principis del mes d’abril-, per tant, no havia passat el darrer control oficial.” Mai sabrem si aquest control hagués pogut tenir impacte en la dinàmica del brot, o hagués permès alertar d’alguna mancança.

 

També sembla, per ara, que el problema podria raure en el reciclatge dels recipients. Així com les ampolles de litre i mig no es reciclen, són d’un sol ús, i no s’ha registrat, que se sàpiga, episodis de gastroenteritis d’aigua d’aquesta planta d’Arinsal per aquests envasos, les garrafes de les fonts d’aigua es reciclen entre usos. Dit altrament s’higienitzen, es desinfecten abans de rebre altre cop aigua de la font. Per desgràcia, els norovirus, molt petits, també són força resistents a la inactivació; són perfectament capaços de resistir pH àcids o bàsics (al voltant de pH 2 i pH 12, respectivament per 30 minuts a 37ºC) i necessiten un bon raig de lleixiu (de l’ordre de 300 ppm o més en funció de la presència de material orgànica) mentre que per “matar” bacteris fecals habituals n’hi ha prou amb una dosi de 70 ppm. A tall d’exemple us recordo que el lleixiu domèstic es ven com una solució d’hipoclorit sòdic a 40-50 g/l i això vol dir 40.000-50.000 ppm…per tant es pot diluir força i encara ser efectiu. Tanmateix suposo que la higienització dels recipients es deu fer per mètodes químics (el pH, probablement hidròxid sòdic) o per mètodes tèrmics i per aquests darrers els norovirus també són força resistents; poden resistir 60ºC per 3 minuts i 100ºC per un minut. Tot un petit milhomes de la natura microscòpica.

 

Aquí un apunt, tenint en compte la lleugeresa dels símptomes no descarto que hi hagi hagut casos de gastroenteritis per aigua en ampolles individuals (si assumim que el problema ve de l’aigua, de la font); a nivell domèstic aquests episodis són poc traçables i no permeten lligar caps; també seria interessant saber com ha acabat la investigació epidemiològica de un brot de gastroenteritis en dos hotels de la Massana, a Andorra, que es van reportar a la premsa andorrana el 24 de març. A nivell d’una empresa, d’una comunitat, que 2, 3 ó 5 treballadors emmalalteixin alhora vol dir un punt de connexió comú, més fàcil de traçar o d’aixecar l’alerta.

 

Pel que llegeixo s’han retirat més de 6000 garrafes dels lots produïts els dies 7, 8, 11, 12 i 13. El 9 i 10 no es treballava, que era cap de setmana. No tinc dades del nombre d’empreses afectades (en alguns llocs he llegit vora 200 empreses, encara que s’ha retirat l’agua de més de 900 localitzacions) ni per tant del nombre de garrafes directament involucrades però és un episodi de contaminació “estrany”.

 

Fem un petit càlcul…la dosi infecciosa de norovirus es suposa baixa (1-10 partícules infeccioses són suficient per disparar la gastroenteritis). Per tant aquestes 10 partícules havien d’estar en un got d’aigua consumit de la font (evidentment podem parlar de treballador assedegats que veuen com peixos però és una variable que deixarem fixada). Això vol dir que hi calien presència de 10 virus en 200 ml. Si hi ha 200 empreses afectades, assumint un parell de garrafes per empresa, dona 400 garrafes, que a 19 litres per garrafa dona uns 8.000 litres. Per tant, 40.000 gots de 200 ml i 400.000 norovirus assumint barreja homogènia. Recordem quants norovirus hi ha en un gram de femta d’un malalt de gastroenteritis (per més detalls veure entrada https://comentarisviruslents.org/2014/07/07/comentaris-virus-lents-16-norovirus-i-creuers-laxants/). Doncs sí, més de 1.000.000.000 virus per gram. Per tant caldria 1 mil·lèsima part d’un gram de femta, ben posat, per generar aquest brot. Acabant d’escriure l’entrada he llegit que la concentració de norovirus detectada a l’aigua ha estat anormalment alta (veure http://www.ara.cat/societat/Salut-culpa-Andorra-gastroenteritis-aigua-envasada-Eden-Aigua-Pirineu_0_1565243555.html) de l’ordre de 1.000-10.000 virus per litre; estaríem parlant llavors de 0,1-1 gr de femta.

 

norovirus vital-signs-transmission-lg

Desafortunades trobo les declaracions de Jordi Guix, secretari de la Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) que en La Vanguardia del dia 19 senyalava (o li feien senyalar, un ja no sap): “La probabilitat de contagio de persona a persona es muy baja”. Poc encertada la frase perquè se sap que el norovirus un cop entra en una col·lectivitat arrasa, és molt transmissible…certament no se transmet de persona a persona però sí de persona a fomites i de fomites a persona. Per posar un exemple, si comparteixes un lavabo amb una persona que està en un episodi de gastroenteritis per norovirus, i no vas amb molt de compte, bé, ja pots trucar a la feina i dir que no aniràs en dos dies. Per més detalls veure l’entrada 16 del present blog. O millor encara, entreu a l’adreça http://www.cdc.gov/norovirus/ i mireu el vídeo Have You Ever Heard of Norovirus? És en anglès però és radicalment clar.

 

norovirus-2

 

En resum, ja tenim el culpable, i els que han fet la feina de recerca i identificació són de total confiança però ara queda el més dur que és trobar la via exacta de transmissió que implicarà aïllar el virus d’elements de la línia d’embotellat o confirmar errades o incidències en el procés d’higienització…sense descartar la font primigènia. Esperem que esmercin forces comandades per tot un Sherlock Holmes i no per un inspector Clouseau.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, desinfecció, fomites, norovirus, poliovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia, virologia ambiental, virologia social , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (111): Norovirus, els axiomes estan per ser trencats.

Deja un comentario Publicado por en mayo 26, 2015

Un estudi publicat el mes de març al Clinical Infectious Diseases titulat Detection and Quantification of Airborne Norovirus During Outbreaks in Healthcare Facilities, alerta que aquest virus, que infecta anualment centenars de milers de persones a tot el món, i arruïna moltes vacances a creuers (per una entrada específica sobre aquest tema pitgeu enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/07/comentaris-virus-lents-16-norovirus-i-creuers-laxants/), es troba suspès a l’aire d’ambients amb malalts i per tant pot propagar-se a través d’ell a persones no infectades.

dsnorovirus_379px.jpg

El corol·lari a tot això seria que les precaucions de seguretat implementades actualment per controlar els norovirus podrien no ser suficients i seria una possible explicació de per què els brots de norovirus son difícils de contenir i eliminar.

Les mesures actuals, tenint en compte que es tracta d’un virus de transmissió fecal-oral, als entorns hospitalaris, estan pensades i dissenyades per limitar el contacte directe amb els pacients infectats, i les fomites properes. Tenint en compte aquestes dades, però, potser ha de valorar-se una possible transmissió aèria dels norovirus, amb la qual cosa l’ús d’unitats mòbils de filtració d’aire o la utilització de protecció respiratòria (mascaretes FFP3 o NS95) quan es té cura de pacients amb gastroenteritis podrien ser adients.

norovirus

Norovirus vistos per micrografia electrònica.

Les dades epidemiològiques indiquen que els norovirus són l’agent causal de gairebé el 50% de casos de gastroenteritis vírica (recordeu febre, diarrea, vòmits, i dolors abdominals), el que moltes vegades és mal anomena grip estomacal (la “stomach flu” anglesa) per molt que aquí el virus influenza, el virus de la grip no te cap intervenció.

L’estudi s’ha dut a terme en 8 instal·lacions hospitalàries on s’atenien brots de norovirus. Els investigadors van recol·lectar mostres d’aire, un total de 48 mostres, a un metre dels pacients, al nivell de la porta de les seves habitacions i a les estacions d’infermeria, localitzades en alguns casos a desenes de metres. La recol·lecció es feu amb un mostrejador d’aire, un aparell que filtra l’aire i segresta tot el material particulat que després s’analitza. Per tant no s’analitzava la seva presència a possibles superfícies contaminades o fomites.

En sis dels vuit centres es trobaren norovirus a l’aire. Els virus foren aïllats en un 54% de les habitacions dels pacients malalts que es van assajar; en un 38% de les portes de les habitacions de malalts que menaven als passadissos i en un 50% de les estacions d’infermeria assajades.Les concentracions del virus anaven de les 14 a les 2.350 partícules per metre cúbic d’aire. Els autors de l’estudi assenyalen que una dosi de 20 partícules de norovirus és normalment suficient per infectar algú. Tenint en compte que inhalem una mitjana de 10-15 litres per minut en una activitat normal, basal (http://www.arb.ca.gov/research/resnotes/notes/94-11.htm), en 60-100 minuts haurem arribat als 1.000 litres, o 1 metre cúbic. En una jornada laboral normal de 8 hores, assumint valors constants, hom podria inhalar entre 100 i 18.000 partícules de norovirus.

Tanmateix no saben si tots els norovirus suspesos a l’aire són tots infecciosos, ja que la detecció es feu per presència d’àcid nucleic (fent servir la reacció en cadena de la polimerasa, com a CSI), i els norovirus humans no son cultivables, no es poden propagar. Proves indirectes, però, apunten a que resistirien bé aquestes condicions i arribant a la cavitat nasal podrien vehicular-se passivament cap a gola i tracte digestiu on generar infecció.

És evident que caldran més proves però no deixa de ser un toc d’alerta. No estem parlant de projeccions de vòmits o exudats que resten a poques desenes de centímetres del pacient i es dipositen ràpid, i que es poden gestionar portant guants i desinfectant sovint les superfícies o fomites afectades. Estem parlant d’un material que es manté en suspensió, per temps indeterminat.

Res, doncs, que els norovirus, acostumats als creuers (veure entrada 16) ara s’han tret una mena de passatge d’avió.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

fomites, microbiologia ambiental, norovirus, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (108): Seguretat alimentària, la ignorància no es bon plat.

Deja un comentario Publicado por en mayo 10, 2015

La seguretat alimentària té uns components industrials i ecològics i un component individual com és el que resulta d’estar adequadament informat dels perills i les conseqüències de les infeccions per virus i bacteris transmesos pels aliments…i actuar en conseqüència, és clar.

Hi ha molta informació a les xarxes (entre ella algunes entrades d’aquest blog, com l’entrada 16, dedicada als norovirus i els creuers, però també les entrades 14, 15, 86 i 87, més estrictament associades a la seguretat alimentària) però aquest cop la recomanació és que mireu i viatgeu una mica per l’adreça http://mapaperills.grisc.cat/#

Una adreça institucional, amb informació bàsica però clara i ben estructurada sobre els principals riscos alimentaris que podem patir a Catalunya. És una eina creada pel Centre de Recerca en Governança del Risc (GRISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, àrea especialitzada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Al meu blog de tant en tant anirem al detall d’un brot o d’un patogen però moltes generalitats queden cobertes amb aquesta eina.

Per que, el que està clar (o més aviat el que no està clar) de la presència dels virus a la cadena alimentària, és:

  • Que no es coneix la proporció de norovius que es transmet per aliments. Particularment la contribució de fruites i verdures, però l’impacte per la salut podria ser significatiu atenent els nivells de consum.

  • El pes que tenen els aliments, incloent-hi el porc i els seus derivats, en la transmissió del virus de la hepatitis E, no està ben apamat però podria ser significatiu.

  • No està clar, amb les evidències disponibles, que el procés de pasteurització estàndard mínim actual de 70ºC per dos minuts pugui inactivar el VHE (o això suggereixen dades experimentals  a partir de productes de porc contaminats experimentalment).

  • El VHE podria transmetre per mol·luscs bivalves (com està demostrat per norovirus i virus de la hepatitis A), ja que s’ha aïllat ARN de VHE als mateixos, però no ho sabem del cert ni podem quantificar-ho.

  • No coneixem la rellevància epidemiològica dels portadors asimptomàtics, aquells que excreten els virus però no mostren símptomes clínics, dispersant-los sense adonar-se’n al cuinar o tocar aliments. Cal afegir, si no apliquen normes bàsiques d’higiene, que en principi redueixen força la probabilitat de transmissió.

  • No es fàcil trobar consells clars i coherents sobre la preparació d’aliments; com manipular-los per evitar contaminacions creuades amb superfícies, o fomites, i altres aliments i consells de cuina per reduir riscos més enllà del ja sabut “cocció prou temps”. Per exemple, en carn contaminada amb Salmonella i Campylobacter seria millor no rentar-la amb aigua d’aixeta per evitar la dispersió del patogen per fomites o superfícies properes; taules de tallar, marbres, plats, gots, degut a les esquitxades.

I no parlem del riscos de bacteris, no són estrictament al meu camp d’experiència, i de riscos químics, que desconec com a professional. Cal anar més endins, més enllà en la recerca i alhora s’han de facilitar consells més clars als consumidors. Perquè la ignorància no és plat de grat de ningú. O no hauria de ser-ho.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, avaluació de riscos, fomites, hepatitis, norovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (100): Tombant la vista enrere.

Deja un comentario Publicado por en abril 12, 2015

Aquesta és l’entrada numero 100 i la faig tot just un any després de començar aquesta aventura. Una aventura que m’està servint per llegir, i pensar, sobre temes molt propers (bioseguretat, biocontenció, transport de material infecciós, inactivació vírica) i d’altres no tan propers però potencialment accessibles (Ebola principalment aquest any, dissortadament).

Cent entrades, cent histories. Tot plegat un pel patchwork. Algunes temàtiques, com la bioseguretat, la biocontenció, la bioprotecció, l’avaluació de risc, el transport de material infecciosos constitueixen el dia a dia de la meva feina (entrades 2, 4, 19, 21, 22, 24, 27, 29, 32, 84, 89).

Alguns dels patògens dels que hem parlat són manipulats a la nostra instal·lació i com a Oficial de Bioseguretat ha calgut avaluar els riscos i conèixer bé el patogen manipulat. Ha estat el cas de Chikungunya (entrades 8, 20, 39, 40, 61) i el MERS Coronavirus (entrades 7, 42, 56, 90).

Altres virus, amb els que no tinc tracte directe, han tret el cap puntualment com el virus de la immunodeficiència humana (entrades 79, 92, 98), o el xarampió (entrades 81, 82, 85) i també hem discutit sobre salut pública en genèric (entrades 16, 35, 36) i de seguretat alimentària en particular (entrades 14, 15, 86, 87)

Això sí, aquest any la majoria de les entrades (vora de 1/3 del total) tenen relació amb la temàtica de l’Ebola i més genèricament dels filovirus (entrades 13, 17, 18, 23, 30, 31, 38, 41, 44, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 54, 55, 57, 58, 59, 60, 63, 65, 70, 71, 77, 80, 88, 93, 94, 95, 97).

M’ho he passat bé escrivint aquestes cent entrades encara que es pot dir que m’ho he passat millor llegint articles o revisions per preparar el material. En alguns casos he quedat fins i tot content d’allò escrit, en d’altres he esperat màxima indulgència dels meus lectors. En tots els casos, però, el que cerco és divulgar microbiologia (bàsicament virologia) i per tant ens esforcem en fugir de conceptes massa profunds, o massa complicats. No es vol vulgaritzar però si explicar fets de forma planera. Ja hi ha altres fòrums, o fins i tot contactes individuals per explicar les coses amb més fondària.

293x181-Source-bkqGgyaGrA

Encetem aquest segon any…amb les mateixes ganes. Evidentment aprofitarem la “actualitat” per continuar parlant de virologia però esperem, en bé de tots, que cap tema segresti excessivament la meva (i la vostra) atenció. Voldrà dir que res és prou important i que ens es permés parlar de tot, picant aquí i allà i eixamplant una mica més el coneixement de cadascun…i si és possible amb un mig somriure, millor.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, Chikungunya, Grups de risc biològic, MERS Coronavirus, norovirus, salut pública, seguretat alimentària, transport mat. infecciós, VIH/SIDA, xarampió

Comentaris virus-lents (93): Ebola i aerosols, una discussió no tancada.

Deja un comentario Publicado por en marzo 22, 2015

És un mantra ben repetit, per mi, per tothom durant el brot de Ébola a l’Àfrica Occidental l’any passat però encara actual, que el virus d’Ebola no és un patogen de transmissió aèria, com seria el cas del virus del xarampió (també d’actualitat, veure entrades 81, 82 i 85) o de la varicel•la. El virus d’Ebola només es podria transmetre a través de contacte directe amb fluids corporals infectats. Com a molt s’acceptava que el virus Ebola podria ser capaç de viatjar distàncies curtes (uns pocs metres) via gotetes en suspensió a l’aire però sempre com un fenomen poc freqüent, rar.
A la revista mBio, de la Societat Americana de Microbiologia, un grup d’experts (Organització Mundial de la Salut, OMS; Metges Sense Fronteres, MSF; l’Agència de Salut Pública de Canadà, etc.) ha publicat una revisió (un treball de meta-data o revisió de dades prèvies) de desenes d’estudis sobre brots humans d’Ebola i experiments amb animals, amb l’objectiu de destriar el que se sap “del cert” i el que no sap sobre la transmissió. Han conclòs que el coneixement actual no és massa complert (¡!) i que, per tant, la via aerògena (de partícules infeccioses a l’aire) en la transmissió de l’Ebola és probable que també jugui el seu paper.

En breu venen a escriure: «És molt probable que almenys cert grau de transmissió del virus Ebola es produeix actualment a través d’aerosols infecciosos generats des del tracte gastrointestinal, el tracte respiratori, o per activitats (exploracions) mèdiques, encara que això ha estat difícil de demostrar o descartar definitivament, ja que les persones exposades a l’acció dels aerosols infecciosos són també les que tenen més probabilitats d’estar a prop i en contacte directe amb un cas infectat».

A més, suggereixen que els virus Ébola tenen el potencial de convertir-se en el futur en patògens que es propaguin principalment per la via respiratòria, «particularly if extensive ongoing human transmission results in selective virus evolution.» Com ja vaig insinuar en una entrada prèvia, una extensiva i perllongada propagació del virus en humans podria resultar en una evolució vírica selectiva cap a una millor transmissió…per aire. No és cap evolució dirigida, però una epidèmia molt extensa com la que estem patint dona els virus abundants oportunitats per evolucionar en totes direccions, inclosa aquesta direcció.

Estudis de brots en humans
Els autors conclouen que el contacte directe i l’exposició a fluids corporals infectats són els principals modes de transmissió de l’Ebola. El virus Ebola es pot aïllar (fer créixer) a partir de mostres de saliva, llet materna, orina i semen de pacients infectats i l’ADN viral (no és ben el mateix, vol dir que hi ha virus però no necessàriament infecciós) s’ha trobat en femta, llàgrimes i suor i en hisops que mostrejaren el recte, la conjuntiva, la vagina i la pell. A més, les persones infectades poden transmetre el virus durant setmanes o mesos després de la recuperació. Moltes persones exposades a pacients d’Ebola poden tenir infeccions asimptomàtiques, però no és probable que passin el virus a altres persones. De la mateixa manera, persones lleugerament malaltes o en estadis inicials, poden ser capaces de transmetre el virus, però això passaria amb baixa freqüència. Per contra, els pacients en les últimes etapes de la malaltia, amb diarrea severa, vòmit, sagnat, o tos, poden ser més propensos a disseminar el virus en partícules d’aerosol de diferents mides. Alguns d’aquest pacients poden ser super spreaders o super-disseminadors, passen el virus a moltes persones. I finalment, the last but not the least, la dosi infecciosa del virus Ebola sembla ser molt baixa, potser 10 o menys partícules virals.

Estudis experimentals en animals
Els autors han trobat dades en alguns estudis que suggereixen la possibilitat de transmissió de l’Ebola a través d’aerosols.
Així, en un estudi es van inocular experimentalment micos rhesus amb virus Ebola. A la mateixa habituació, però a una distància de 3 metres, es deixaren uns micos no inoculats (micos controls). Cap possibilitat de contacte entre ells. Tanmateix dos dels tres micos control van desenvolupar la malaltia del virus de l’Ebola, 10 i 11 dies després de la mort dels micos infectats. Les úniques vies de contagi serien a través d’aerosol, esputs, o l’exposició conjuntival a gotetes carregades de virus dispersades d’una gàbia a l’altre.
En un altre estudi, 6 garrins infectats van ser col•locats prop de quatre macacos engabiats, amb una barrera que els mantenia a un mínim de 20 centímetres de les gàbies. Tots els macacos es van infectar. Els investigadors van concloure que la transmissió podria haver estat causa de la inhalació d’aerosols, però que altres rutes també eren possibles com seria les projeccions salivars sobre objectes a les gàbies.
En un tercer estudi, però, dos micos no infectats no contragueren Ebola després de ser col•locat al costat de dos micos infectats en gàbies barrades espaiades (per tant circulant aire entre elles) durant diversos dies.

Revisió d’un paradigma de control d’infeccions
L’argument dels autors sobre el virus Ebola com a possible patogen respiratori depèn en part d’una revisió del paradigma tradicional de la transmissió de patògens a través de partícules, que sosté que pot ocórrer de dues maneres: gotes grans que entren en contacte directe amb la pell o les membranes mucoses o la inhalació de petites partícules en l’aire a una certa distància de la font.
Els autors diuen que aquest model no té en compte que els aerosols infecciosos «inclouen partícules en suspensió en una àmplia gamma de mides (de petites a grans gotes) que són fàcilment inhalades per algú de peu prop del punt de generació. Per tant, la inhalació d’aerosols pot ocórrer tant prop com lluny d’una font infecciosa». De fet els autors engrandeixen, fan més ample el concepte de transmissió per aerosols. Els aerosols de mida gran, que són tan inestables a l’aire que es dipositen als pocs centímetres o desenes de centímetres aquí serien considerats font aerògena.
Un exemple que fan servir per donar pes a la seva proposta seria el cas dels norovirus (veure entrada 16). Els vòmits causats per la infecció per norovirus generen aerosols infecciosos que es projecten en totes direccions i objectes, conduint a noves infeccions, encara que els norovirus no són considerats com patògens respiratoris, és un clar patogen de transmissió fecal-oral. Una cosa semblant, suggereixen, podria succeir amb el virus d’Ebola, ja que les partícules infeccioses en suspensió es generarien a partir dels vòmits, la diarrea, o la tos.
En un experiment dissenyat per donar suport a aquest argument, els investigadors van crear aerosols de virus Ébola i van avaluar les seves taxes de deposició i inactivació. Els resultats mostraren que el virus Ébola-Zaire podia sobreviure en aerosols fins a 100 minuts, més d’hora i mitja.

Aquestes dades generen noves preguntes i dubtes, que caldrà desenvolupar i discutir en la propera entrada.

Perquè aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, bioprotecció, norovirus, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (87): Norovirus i maduixes; una amistat perillosa.

Deja un comentario Publicado por en febrero 26, 2015

Un cas que he volgut recuperat a partir de la última entrada sobre les maduixes contaminades és aquell que va afectar a quasi 11.000 escolars alemanys que van sofrir diarrees i vòmits a Octubre 2012, que finalment les autoritats lligaren a maduixes congelades importades de Xina, relació aquesta negada per les autoritats xineses.

Aquest brot va suposar el brot més gran de malaltia infecciosa alimentària ocorregut a Alemanya. La investigació va posar de manifest que l’agent causal fou norovirus, lligat al consum de les esmentades maduixes ultra-congelades contaminades.

berries and norovirus ehp.121-a148.g001Les institucions afectades van oferir plats que contenien maduixes dos dies abans de la manifestació aguda dels símptomes (els norovirus tenen un període de incubació de 24-48 hores) i en alguns centres, a cada dia que posaren aliments que contenien maduixes li seguia, a les 48 hores, brots de persones amb vòmits i diarrees, generant onades de petits brots successius.

Com es pot entendre per la quantitat de persones afectades va ser un brot multi-estatal (5 estats federats), a escala federal. Es van detectar casos en 390 institucions. Les maduixes van ser preparades per diferents equips a diferents cuines industrials. “This outbreak has shown that the consumption of deep-frozen berries can make you ill, if they are not or only insufficiently heated before they are eaten”, digué el Professor Dr. Andreas Hensel, President del Institut Federal d’avaluacions de Risc (BfR). Un cop manifestat el brot en tota la seva intensitat, quan s’analitzà el lot de maduixes emprat es pogué detectar norovirus i l’anàlisi genètica revelà diversos genotips de norovirus de genogrups I i II equivalents tant a les maduixes com a les mostres humanes. Aquesta barreja de virus, juntament amb la gran escala del brot, dóna suport a la hipòtesi que l’ús d’aigua contaminada, que arreplegaria contaminacions diverses prèvies, en la producció de les maduixes, va ser al responsable del brot.

Les maduixes poden entrar en contacte amb els norovirus en diferents moments durant la seva producció o manipulació. Per exemple, durant el seu creixement si es fan servir per irrigar-les aigües contaminades o no prou depurades o bé s’abona amb materials contaminats. Addicionalment, les persones infectades amb norovirus i que puguin estar manipulant aliments poden estendre el virus durant la collita o l’empaquetat de les maduixes. Pel que fa a les maduixes ultracongelades els norovius també podrien haver entrat amb l’aigua que s’afegeix com a part del procés de ultra-congelació.

norovirus

Micrografia electrònica de norovirus.

Per més detalls dels norovirus en un sistema tancat, com pots ser una escola o un creuer, consulteu l’entrada 16. Pels que no tingueu temps, un resum. Els norovirus, uns molt petits virus sense embolcall, causen una diarrea aguda amb vòmits en essers humans independentment de la seva edat, amb una molt considerable pèrdua de fluids. Per nens de curta edat i per persones malaltes i d’edat avançada, la malaltia pot esdevenir severa i amenaçar la vida en els casos extrems. Dels prop 11.000 casos que ens ocupen, 38, per la seva gravetat requeriren hospitalització.

norovirus-2

D’acord amb la informació disponible fins ara, els norovirus són uns dels virus més estables que es coneixen i el perill no pot venir solament de matèries primeres (maduixes en el cas que ens ocupa) crues o fresques si no també quan aquelles són dins plats escassament escalfats o cuinats. Per tenir una seguretat “absoluta” és necessari que tots els elements i punts del menjar arribin per sobre dels 90ºC durant un temps mínim. Únicament així s’inertitza, es mata, el virus. I recordem que la dosi infectiva d’aquest virus, la quantitat de virus necessària per generar malaltia, és molt baixa.

norovirus vital-signs-transmission-lg

Com de mica en mica s’omple la pica i els casos d’aliments de procedència xinesa amb problemes sanitaris són relativament habituals, des del 1 de gener de 2013, un reglament de la Unió Europea (UE)  requereix que un 5% de les trameses de maduixes congelades importades de la Xina a la UE siguin sotmeses a proves per detectar norovirus. Tot això i il·lustra el risc de grans brots en l’era del comerç mundial d’aliments. Avui dia, volums sense precedents de productes (en aquest cas 22 tones) es distribueixen a un gran nombre de mercats de tot el món, amb una celeritat impensable fa poques dècades, i tot això augmenta el risc per a la seguretat alimentària. Els sistemes de vigilància de la salut pública s’han d’adaptar a aquests desafiaments i, per exemple, ser capaços de detectar brots àmpliament difosos causats per aliments.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, norovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (86): Les maduixes les carrega el diable…alguns cops.

Deja un comentario Publicado por en febrero 22, 2015

El virus de la hepatitis A és un virus de transmissió fecal-oral. Per tant, que algunes persones s’infectin, de tant en tant, com a conseqüència d’haver menjat baies, fruites del bosc, molts cops venudes congelades, fa pensar en errades en els mecanismes de collita i processat de les mateixes. Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Austràlia, amb un mínim, per ara de 9 persones afectades. I , pel que fa a la hepatitis A, la causa és humana, no és una malaltia zoonotica. En aquest cas les fruites del bosc retirades provenien de Xina i Xile, però van ser manipulades i empaquetades en la seva presentació final a Xina (on la hepatitis A és endèmica). Les autoritats australianes han retirat a escala nacional els paquets de mig i un quilogram de producte fresc congelat afectat.

berries Nana's supermarket & news

Pel professor Tamplin (Univ. Tasmània, Austràlia) no és just culpar exclusivament al Tercer Mon d’aquests brots infecciosos de transmissió alimentaria; així, s’ha calculat que els EEUU son responsables del 70% de les seves pròpies malalties alimentàries. Concretament, el 2013 es donaren 50 casos d’infecció per hepatitis A. Res però comparable amb el brot que afectà vora 300.000 persones a Shanghai el 1988, com a conseqüència de menjar marisc contaminat amb el virus.

El virus de l’hepatitis A és altament infecciós, té una dosi infectiva molt baixa, d’unes poques partícules víriques, i pot causar disfuncions greus al fetge que poden requerir el seu transplantament. En el camí d’aquesta afectació causa febre, malestar general, pèrdua de gana, nàusea, dolors abdominals i una prou típica coloració groguenca de ulls i pell (la icterícia).

Hepatitis_A_virus_01
Micrografia electrònica del virus de la hepatitis A

Si ajuntem la baixa dosi infecciosa amb el fet que, un cop infectada, una persona pot alliberar milions de virus per gram de femta, i que si aquesta arriba al aigua, i aquesta aigua es fa servir corrent avall per regar camps amb fruites del bosc, les probabilitats d’infectar-se a partir d’elles no és potencialment tan baixa, tenim el fil causal complert.

berries 1
Si tenim fruites del bosc congelades i volem menjar-les de forma segura

n’hi ha prou amb bullir-les 1 min abans del seu consum.

I un cop el virus contamina aquesta mena de productes, que s’emmagatzemen en congelació, i que es consumeixen molt sovint frescos, sense cocció, pot ser difícil eliminar aquesta contaminació.

I és que la congelació no li fa res a aquest virus. Bé, de fet no li fa res a la infectivitat de la immensa majoria del virus ja siguin petits i sense embolcall (com el virus de la hepatitis A, però també el virus de la poliomelitis, o els norovirus, veure entrada 16 … i els creuers laxants) o grans o embolcallats (con el virus de la SIDA, o el virus Vaccinia, o…). La congelació, que evita la proliferació bacteriana i que de fet mata molts bacteris, no té un efecte general en els virus, que això sí, no poden créixer fora de l’hoste, no poden multiplicar-se als aliments.

I una darrera implicació. Les autoritats australianes implicades a les donacions sanguínies, els bancs de sang, prohibiran a tothom que hagi consumit les baies afectades la donació de sang com a mínim els propers dos mesos (el període d’incubació de la malaltia pot arribar als 50 dies, encara que la mitjana està en les 4 setmanes) i han demanat a tothom que donés sang desprès de l’1 de novembre del 2014 i que les hagués consumides per aquella època que ho comuniqui. I això es deu a que aquest virus dona virèmia, circula per la sang de les persones infectades, en quantitats no menyspreables. Si una donació està infectada, aquesta, al barrejar-se amb altres (fer “pools” és molt freqüent a l’industria dels hemoderivats) pot contaminar-les totes i, encara i la dilució, la seva baixa dosi infectiva pot fer que cadascun, o molts, dels vials o preparats generats estiguin contaminats i escampin més la infecció.

Perquè ser un virus de transmissió fecal-oral no implica que no es pugui transmetre per altres vies.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, hemoderivats, hepatitis, norovirus, poliovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

← Entradas anteriores