comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: Pandèmies

Comentaris virus-lents (208): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal (2).

 

Com acabàvem a l’entrada 206 (https://comentarisviruslents.org/2018/04/13/comentaris-virus-lents-206-el-bioterrorisme-pot-ser-molt-molt-animal/) un cop tenim clar que al bioterrorisme no li cal actuar sobre els éssers humans per provocar tota una disrupció social o econòmica en un país, fent trontollar el sector ramader i tota la industria agroalimentària associada, hem de interessar-nos per aquests efectes.

 

Un brot epidèmic té una sèrie de costos directes com són aquells relacionats amb la morbilitat, moralitat, pèrdues productives, cost de tractaments, stamping out (o sacrificis generals), suport econòmic al mercat i als ramaders, restriccions de criança, vacunacions d’emergència, vigilància per detectar animals potencialment infectats, activitats diagnòstiques (costos de personal i reactius) i l’establiment de restriccions de moviment i quarantenes. Però també té costos indirectes, com són el temps necessari per tornar als valors de producció inicial sobre tot si s’han fet sacrificis generals i les disrupcions comercials (el status de regió lliure d’una malaltia es pot reclamar però només quan han passat unes setmanes o mesos des d’el darrer cas detectat).

 

Tornem al nostre hipotètic terrorista…les preguntes que es faria serien… I quin escullo? Què li he de demanar al meu agent biològic per poder tenir èxit?

 

La resposta genèrica és obvia, allò que faci més mal (econòmic) i tingui major facilitat de transmissió. I el mal no necessàriament implica altes taxes de morbilitat o letalitat; n’hi ha prou amb que la declaració de la infecció canviï l’estatus sanitari del país i bloquegi les exportacions perquè el mal ja estigui fet. I si portem això al detall, podríem fer aquesta carta de “desitjos”:

  • Altament infecció i contagiós (recordeu que són conceptes diferents).

  • Bona persistència a les condicions ambientals (habitualment temperatura, dessecació, acció del component UV de la radiació solar).

  • Capaç de ser efectiu i predible, generant un patró de malaltia clínica consistent.

  • Que no deixi traça, que pugui ser confós amb un brot natural (com a mínim en el seu inici).

  • Òbviament, patogènic pels ramats locals.

  • Disponible, i fàcilment produïble o adquirible.

  • No perillós pel manipulador o dispensador (el/la bioterrorista).

  • Fàcilment disseminable.

No serà possible trobar cap agent que compleixi tos els criteris per la qual cosa la priorització i elecció dels importants estarà molts cops delimitada pels recursos humans, econòmics i tècnics dels bioterroristes.

 

No parlarem aquí dels 4 primers “desitjos”…sense manipulació genètica, que entraria dins de la recerca dual “problemàtica” (el que es diu DURC, Dual Use Research of Concern), aquests desitjos estan marcat per la biologia i les característiques del patogen i de la seva interacció amb els animals susceptibles. El cinquè és obvi…caldrà escollir una soca vírica, o una espècie bacteriana en front la qual els animals siguin “naive”, no hagin tingut contacte previ, encara que no és indispensable, tenint en compte les taxes de reposició, el fort recanvi d’individus a granges i explotacions.

 

bioterrorism colour team

 

Com aconseguir l’agent?

 

El fluid vesicular (habitualment amb un títol alt) d’un porc infectat amb virus de la febre aftosa (VFA) pot ser transportat a una altra regió, i retenint encara prou infectivitat, per contaminar un gran nombre d’altres animals (sempre que pugis accedir a les granges, és clar). I això seria també extrapolable per VPPA, VPPC o NV (veure entrada 206). Tinguem present però, que les tècniques actuals de biologia molecular podrien traçar l’origen inicial perquè les soques dels brots tenen “marques” específiques, es poden destriar en funció de la seva seqüència genòmica.

 

Com manipular-lo i emmagatzemar-ho?

 

També podem optar no per una aplicació directa si no per una prèvia amplificació, una producció en grans quantitats, ja sigui in vivo (per exemple, en una explotació fora de circuit veterinari) o in vitro. La primera no és impossible; la segona tampoc, però necessitaria uns laboratoris de microbiologia convencional, recordeu que no són agents zoonotics i els éssers humans podem manipular-los amb seguretat, i quantitats importants de reactius (que podrien deixar traça), i personal amb bons coneixements de cultiu cel·lular i propagació vírica. Una combinació no tan senzilla de donar-se.

 

I aquesta producció, si es vol emmagatzemar ha de fer front al repte de mantenir la infectivitat durant setmanes o mesos; a diferencia de les armes químiques o nuclears, les armes biològiques tenen una data de caducitat molt propera a la data de producció sobre tot si es troben en forma líquida, per ser aerosolitzades. Els agents esmentats a l’entrada anterior poden ser dessecats o liofilitzats però perden bona part de la seva infectivitat i després caldria reconstituir-los i aerosolitzar-los i aquí tenim un altre repte, perquè per una aerosolitació efectiva fa falta generar unes gotícules molt petites i homogènies de mida 1 a 10 um, si volem que es mantinguin a l’aire i es desplacin molts metres des d’origen, i això tècnicament no és gens senzill.

 

I que en el moment que aerosolitzem, si ho fem a camp obert al costat d’una granja les condicions climàtiques són una ruleta rusa addicional; insolació, llum UV, regim de vents, humitat relativa poden fer que l’aerosol s’inactivi en minuts, o hores o bé que s’escampi en la direcció no desitjada.

 

Com aplicar-ho? Target ideals?

 

El target ideal, la diana per un atac bioterrorista seria, sense dubte, les unitats de producció intensiva, amb un gran nombre d’animals en espais relativament reduïts que garantirien la infecció d’una fracció dels mateixos i la disseminació de l’agent a la resta. Tanmateix si únicament s’actua en una granja l’acció pot ser blocada ràpidament, i pot deixar rastre (ja que es posaria sota lupa tota l’activitat, entrades, visites, etc. d’aquesta granja).

 

L’alternativa seria actuar en un nombre, important, de petites granges relativament disperses, el que resultaria en un brot epidèmic més extens i més difícil de controlar (encara que els nombre d’animals infectats fora al final menor). Aquí es jugaria amb els perímetres de control i exclusió que podria bloquejar tota l’activitat de moviment d’animals d’una regió.

 

Finalment sempre hi ha la possibilitat d’infectar animals silvestres, el que podria resultar en un brot epidèmic molt més difícil de descobrir, traçar i controlar…pel terrorista també, perquè la variabilitat i els paràmetres que s’escapen al seu control són encara més grans.

 

I què podem fer per evitar-ho?

 

Deixant de banda els alts nivells (representats per la BTWC, Biological and Toxin Weapons Convention) que ha estat ratificada per 141 estats i en vigor des de 1975, a nivell local, de país, l’acció es basa en estratègies i plans de contingència: definir el rol de les agències i departaments involucrats; millorar i mantenir engreixades les capacitats diagnòstiques (no solament amb laboratoris equipats si no també ensinistrant els grangers, veterinaris i altres interessats per reconèixer i reportar qualsevol malaltia sospitosa, o símptoma clínic “fora de lloc”; i mantenir actualitzar un estoc de vacunes contra les malalties més greus (els casos de VFA i rinderpest, perquè per VPPA i VPPC no en tenim vacuna ara mateix).

 

I si finalment esdevé l’atac? Si finalment hi ha confirmació el que cal és mitigar els efectes mirant de reduir l’abast del brot i fer-ho des d’el primer moment amb una comunicació transparent, cercant col·laboració però aplicant protocols de forma estricta, sense miraments (diagnosis, sacrifici, destrucció dels animals infectats, desinfecció), i sense excepcions. I aplicar vacunació d’emergència, si procedeix, encara que això està sotmès a discussió.

 

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Anuncios

Comentaris virus-lents (206): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal.

 

El Bioterrorisme es podria definit com l’ús intencional de qualsevol bacteri, virus, substància infecciosa o producte biològic que pot haver estat generat a partir de tècniques biotecnològiques però també bacteris, virus o substàncies infeccioses ja presents a la natura, o fins i tot components modificats dels mateixos, per causar mort, malaltia o alteracions de salut a éssers humans, animals, o plantes per influir en el comportament dels governs o intimidar o coaccionar a les poblacions civils.

 

El bioterrorisme, doncs, fa servir armes biològiques i juga amb l’acció mental d’aquests sobre els governs i la població civil. Es diu que les armes biològiques són relativament fàcils de produir i barates, poden ser dissenyades per causar mort o malalties incapacitants i ser aerosolitzades per contaminar gran àrees geogràfiques…i no és del tot cert. Els efectes teòrics, però, poden ser devastadors, tan devastadors com una guerra nuclear; les armes biològiques segons Livingston (1984) seria “la bomba atòmica dels pobres”. Aquesta afirmació es sustenta pels càlculs d’un grup d’experts (Huxsoll et al., 1987) que estimaren que cal invertir 1 dolar en armes biològiques versus 2000 dòlars en armes convencionals per obtenir els mateixos efectes (mortalitat, morbilitat) per km2.

 

 

bioterrorism

 

Hi ha una llarga llista de patògens potencials que poden fer servir els bioterroristes; tanmateix són pocs els patògens que “es deixen” manipular fàcilment per a la seva propagació i dispersió. Agents tradicionalment emprats com a armament biològic ofensiu inclouen l’agent actual de l’àntrax, la pesta, tularèmia, brucel·losis, borm, criptoporidiosi, psitacosi, la febre del dengue, verola, febre Q, encefalitis virals equines o virus de febres hemorràgiques. Tots ells són patògens presents en animals, molts d’ells transmissibles a l’ésser humà, el que hem convingut a denominar zoonosis.

 

La immensa majoria de patògens que es troben a les llistes de potencial utilitat bioterrorista són zoonosis. Les categories A i C del llistat d’agents selectes amb potencial bioterrorista del CDC (Centre pel Control i Prevenció de les Malalties) estan plenes d’agents zoonotics; pel que fa la categoria A (els consolidats; poden ser fàcilment disseminats o transmesos entre persones, generen altes taxes de mortalitat; poden causar pànic públic i disrupció social, afectant intensament el sistema de salut pública) són més del 80% del total; pel que fa a la Categoria C (les promeses, les malalties emergents) arriben al 75%.

 

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Òbviament si ens centrem a les zoonosi, el que estem fent a la llarga és calibrar l’afectació i l’impacte a la salut pública, en l’estat de salut de la població humana. Tanmateix el bioterrorisme pot assolir els mateixos objectius, com es destarotar l’economia d’un país, portant-lo a la ruïna, actuant solament sobre les seves fonts d’aliment, però també d’un cert sector industrial, com són els animals, i per tant disseminant virus o bacteris que causen malalties exclusivament en animals. Anem a repassar-los una mica, que alguns us sonaran:

 

  • Virus de la febre aftosa (VFA). Virus extremadament contagiós entre mamífers, i bastant persistent a les condicions mediambientals, no afecta a éssers humans. Té un gran potencial per causar greus pèrdues econòmiques degut al seu efecte a les cabanes bovina i porquina. La infecció es transmet fàcilment per contacte directe entre animals però també indirectament a traves de fomites, i també subministrant directament material infecciós per via oral. Un únic brot pot comprometre un territori molt extens ja que és fàcilment propagable per via àrea, pel vent. Encara que hi ha vacunes efectives, que s’haurien de subministrar 10 dies abans de l’exposició, aquestes no s’empren en països lliures del virus per mantenir un estatus sanitari que permeti el comerç sense restriccions, ja que el que es determina a l’hora d’exportar és l’absència d’anticossos que implica nul contacte prèvia amb el virus. No hi ha tractament post-exposició. Per tant una incursió amb material infectat no es podria aturar un cop produït i la vacuna, encara que disponible, no tindria cap efecte.

 

  • Rinderpest (peste bovina). Una malaltia aguda i fatal pels bovins domèstic però també per búfals i iaks. Els porcs poden també infectar-se. No afecta a éssers humans. No és tan persistent com el VFA a les condicions ambientals, i a la dessecació. La malaltia és extremadament contagiosa i la taxa de mortalitat excedeix el 90% de la població susceptible. La infecció es transmet per contacte directe entre animals mitjançant aerosols virulents, encara que la transmissió a distància (en un radi de 100 m) és possible. Els porcs poden infectar-se per via oral, al consumir productes contaminats. Altre cop no hi ha tractament efectiu post-exposició però sí vacunes efectives (la primera és de fa més de 80 anys).

 

  • Virus de la pesta porcina africana (VPPA). Un virus que causa una malaltia infecciosa a porcs domèstics i silvestres, de qualsevol raça i a qualsevol edat. Malaltia aguda amb alta taxa de mortalitat. Altre cop, humans no susceptibles. Se sap que el virus pot sobreviure per diversos mesos en derivats frescos o assecats de porcs; la malaltia es pot transmetre a llargues distàncies. Aquest virus ha tornat a Europa i és ja un problema seriós pel la frontera est de la UE. No hi ha cap vacuna disponible ni tractament post-exposició eficaç. Un molt bon candidat (i així ho va entendre l’antiga Unió Soviètica que la va incloure en el seu arsenal).

 

  • Virus de la pesta porcina clàssica (VPPC). Aquest pestivirus de la família Flaviviridae, que reté infectivitat encara que sigui sotmès a processos de curat o salat (recordeu el pernil salat) causa el que també s’anomena “hog cholera” o febre porquina. El nom no fa la cosa, i la cosa en tot cas és una malaltia altament contagiosa que es transmet per contacte directe entre els porcs, però també indirectament a través de fomites i qualsevol altre material contaminat, o per ingestió de carn infectada. Clínicament semblant a la malaltia causada per VPPA. De nou, els éssers humans no són susceptibles. HI ha vacunes disponibles però, com en el cas de VFA, per evitar restriccions a les exportacions d’animals o carns, únicament s’empren en casos d’emergència. No hi ha cap tractament post-exposició. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU, que fins i tot feu experiments reals amb bombes que es llençaren sobre una granja de porcs a Florida (Wilson et al., 2000) amb resultats “efectius”.

 

  • Virus Newcastle (VN), causant de la malaltia de Newcastle. És un virus amb moltes soques diverses que varien àmpliament en la seva virulència, classificant-se en funció d’aquesta en tres grups. En tot cas el virus és altament contagiós i causa brots explosius, de desenvolupament fulgurant (pot influir la soca vírica i la espècie aviar i l’edat dels exemplars). Es transmet per contacte directe amb animals infectants o vectors (“carriers”), per inhalació. La infecció es pot adquirir, també, a través de fomites, o per ingestió de menjar contaminat, o contacte amb pols o plomes contaminades. Sí afecta a humans, que poden desenvolupar conjuntivitis, però no és un infecció fatal. Hi ha vacunes efectives contra VN; altre cop no hi ha tractament un cop la infecció es manifesta. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU al seu programa, que s’abolí el 1969.

 

  • Virus d’influença aviar altament patogènica (HPAIV, de High Pathogenic Avian Influenza Virus, en anglès). Les soques d’aquest virus, bàsicament variants amb hemaglutinina 5 i 7, causen una malaltia altament letal a l’aviram. El principal mecanisme de transmissió del virus és per contacte amb altres animals infectats, persones o fomites contaminades. Hi ha vacunes disponibles però l’alta variabilitat vírica juga en contra. No hi ha tractament específic post-exposició disponible. Sí afecta a humans si bé tot apunta q que el contacte amb l’aviram infectat per assolir infecció ha der ser constant i intens. Un cop infectat l’humà, la transmissió entre humans és inconstant i no es manté en el temps.

 

Òbviament aquest llistat no és exhaustiu, de fet es pot fer molt més llarg, ja que es pot incloure qualsevol causant de malaltia animal que tingui el potencial de propagar-se ràpidament i causar importants pèrdues econòmiques en una o més especies de producció o domèstiques. Així tindríem el cas del virus de la llengua blava, o el virus de la estomatitis vesicular, o el virus de la pesta del petits remugants (peste des petits ruminants), o la malaltia equina africana (African Horse sickness)…i més, si pensem en desenvolupaments humans aprofitant les noves eines biotecnològiques. En alguns casos, però, l’alliberament del virus per una acció bioterrorista hauria d’anar acompanyada amb l’existència natural del vector artròpode competent que permetria la segona volta de propagació, i les successives, com seria els casos del virus de la llengua blava i la malaltia equina africana.

 

El problema que se li plantejaria al terrorista seria però, quin escollir? Què li he de demanar a l’agent infecciós per poder tenir un certa probabilitat d’èxit? Bé, són preguntes que mirarem de contestar en una pròxima entrada.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

 

Referències

  • Huxsoll DL, Patrick III WC, Parrot CD. 1987. Veterinary services in biological disasters. J. Am Vet Med. Assoc. 190(6):714-722.

  • Livingston NC, Douglas JD. 1984. CBW: the poor man’s atòmic bomb. National Security papers, vo. I, Cmbridge MA: Institute for Foreign Policy Analysis.

  • Wilson TM, Logan-Henfrey L, Weler R, Kellman B. 2000. A Review of agroterrorism, biological crime and biological warfare targeting animal agricultrue. In: Brown C, Bolin C, editors. Emerging diseases of animals. Wshington DC, ASM Press.

Comentaris virus-lents (205): To DURC or not to DURC? Aquesta és la qüestió.

 

L’ús de la tecnologia per obtenir avantatge en un conflicte és molt antic. Passar de la pedra al bronze; passar del bronze al ferro, etc. La historia està plena de com avenços tecnològics i científics s’ha adaptat per a la guerra o bé han nascut de la guerra. Ben bé es pot dir que tota tecnologia té un ús dual (un cotxe és “per se” pacífic però si se’l fa servir per atropellar indiscriminadament és un arma terorrista). I molta biologia ara mateix descansa en la tecnologia. Ja no es tracta de llençar cadàvers infectats per sobre les muralles o regalar flassades infectades a indis per aconseguir la seva rendició (podeu veure al respecte en aquest blog https://comentarisviruslents.org/2015/05/02/comentaris-virus-lents-107-el-bioterrorisme-no-es-una-nova-estrategia/) si no de modificar microorganismes en la direcció que desitgem però també en aquella que potser no desitgem.

 

L’atac per àntrax va generar una allau de normatives als EEUU que implicarem regulacions sobre la recerca biològica i l’aparició duna llista de agents i toxines seleccionats (o selectes). Uns pocs anys després, i entre altres exemples, la tecnologia de la biologia molecular permeté la síntesi química de poliovirus i la reconstrucció del virus de la influença pandèmica de 1918; en el dos casos dos virus extints, o quasi extints que semblaven es podien tornar a produir en el backyard, al patí de darrera (algun dia caldrà explicar que això ni de bon tros és tan fàcil).

 

Per gestionar un problema el primer que cal fer el definir-lo i acotar-lo. Que era, en aquell moment, o és ara la recerca d’ús dual (Dual Use Research, o DUR) a les ciències biològiques (tinguem present que en principi hi ha una prohibició total de fer servir armes biològiques, segons la Biological Weapons Convention de 1972). Podríem dir que una “cosa” (i per cosa volem dir tecnologia però també la informació sobre aquesta) és d’ús dual quan es pot fer un ús beneficiós o malvat/criminal. Tanmateix si volem recórrer a una definició canònica podem agafar la que va formular la National Science Advisory Board for Biosecurity (NSABB)…”life Science research that, based on current understanding, can be reasonably anticipated to provide knowledge, information, products, or technologies that could be directly misapplied to pose a significant threat with broad potential consequences to public health and safety, agricultural crops and other plants, animals, the environment, material and national security.

 

En principi una recerca d’ús dual ha d’aixecar certa prevenció o preocupació (que cal gestionar). Estem llavors parlant de la DURC, o Dual Use Research of Concern, en anglès. I dintre de la DURC es troba la controvèrsia GOF, o Gain Of Function.

 

GainOfFunction-GOF-1082214doctor

Què és Gain Of Function? En el nivell més planer es pot traduir com guany de funció i és exactament això, donar una nova propietat o habilitat a una entitat biològica. Els experiments GOF poden donar resultats molt desitjables, com és el cas de la insulina recombinant, que és l’habitualment subministrada i que es genera a partir d’un microorganisme que expressa aquesta proteïna, que no estava inicialment al seu genoma. També és un resultat d’una aproximació GOF, les noves variants vegetals que són més persistents a les plagues o resisteixen millor la dessecació. Però si tenim l’habilitat de fer aquestes manipulacions també vol dir que també som capaços tècnicament de modificar-los amb noves propietats que incrementin la seva virulència i / o transmissibilitat.

 

Això és el que passà el 2011 i que ja va ser comentat en una entrada del blog (veure https://comentarisviruslents.org/2016/04/01/comentaris-virus-lents-164-concepte-gain-of-function-la-ciencia-sempre-guanya/). En resum, dos articles mostraven “com” incrementar la transmissibilitat del virus de la influença aviar altament patogen H5N1. El problema no era només que la informació fos pública si no que malauradament la transmissibilitat s’aconseguia amb uns pocs canvis i semblava fàcil d’assolir per persones amb habilitat i medis convencionals (encara que jo aquí discrepo en l’abast). Després de controvèrsies i certs intents d’amagar o classificar la informació com a reservada, els articles es van publicar el 2012 sense retallades. Una altra erupció aparegué el 2014, aquest cop amb la influença pandèmica. En tots els casos es tractava de treballs de gran vàlua que aixecaven però preocupació des d’els punts de vista de la bioseguretat i la bioprotecció. Aquestes controvèrsies generaren un nou acrònim, PPPs, o Potential Pandemic Pathogens amb el que es volia etiquetar aquells patògens millorats, i per tant nous, amb majors capacitat de transmissibilitat o virulència.

 

D’aquella època ve la moratòria d’execució d’estudis GOF operativa als EEUU i que s’ha aixecat a finals de l’any passat 2017. Unes “portes al camp” com una casa de pagès perquè molta recerca GOF es fa fora de les fronteres dels EEUU i amb fons que no són controlats o derivats pel govern nord-americà.

 

A més, per acabar d’embolicar el tema no hi ha normes clares al món editorial. Quan a les revistes científiques senyeres els arriba un article GOF, en la immensa majoria dels casos que conec s’acaba publicant l’article en tota l’extensió, sense cap o poques restriccions i amb editorials que fan una certa olor a “qui s’excusa, s’acusa” ja que es defensen obvietats com són la vàlua científica de la recerca publicada.
I a banda de les revistes científiques serioses, que poden pre-publicar abans d’una revisió, ara tenim centenars, milers de revistes que permeten la publicació pagant unes taxes. Encara que és molt improbable que es publiqui informació valuosa en aquestes revistes, ja que acostumen a tenir un baix índex d’impacte en la comunitat científica, són forats molt evidents en una estratègia de contenció.

 

El problema és que la tecnologia la tenim i la podem fer servir però no sembla que hi hagi manera de consensuar quins experiments estan justificats pel guany que impliquen encara i els costos/risc potencials associats. I el problema és que a la primera controvèrsia mediàtica (recordeu, el 2012) no hi havia gaire desenvolupades alguna de les tecnologies actuals com CRISPR/Cas9 o una més eficient biologia sintètica. I el problema és que els guanys no poden ser mesurats en temps real o immediat mentre que les assumpcions de riscos catastròfics sí que es porten al present immediat. I que sense valors numèrics reals, moltes avaluacions de risc són purament qualitatives o semi-quantitatives, divergeixen fortament en funció de la subjectivitat de l’avaluador. De fet, de la controvèrsia del 2012 hi ha algunes publicacions que suggerien que un accident greu o molt greu associat a un patogen sota GOF ocorreria en pocs anys (veure referencies al final). Així el 2014 a partir de dades, aportades pel CDC sobre infeccions laboratorials inadvertides en el període 2004-2010, s’arribava a la conclusió que un escapament era possible amb un 0,2% de probabilitat per laboratori i any. Per tant si 50 laboratoris hi treballen durant 10 anys la probabilitat al final d’aquest 10 anys és del…100%. S’ha de dir, però, que portem més de la meitat del període i no s’han vist cap escapament significatiu i hi ha més de 50 laboratoris treballant amb Ebola, SARS, MERS, HPAIV o influença pandèmica i altres patògens.

 

Tot això foragita el personal i el finançament lluny d’aquests patògens que són prou perillosos com per ser subjectes d’una DURC. I això es perillós perquè en els darrers anys hem patit o estem patint, una epidèmia d’Ebola, la emergència de Zika, la progressió de Chikungunya, MERS coronavirus a la Península Aràbiga i Corea, etc. Si la gent no fa recerca, ni que hi hagi el perill que resulti en un risc d’ús dual, mai estarem prou preparats per fer front a la propera epidèmia (us recomano que aneu a http://www.who.int/blueprint/en/ que marca les prioritats de la OMS per aquest any 2018).

 

Particularment jo soc un fervent seguidor del principi de Hanlon que diu…. “Mai atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per la estupidesa”. Si substituïu estupidesa per incompetència tenim l’escenari. I el escenari és que sembla molt més probable que si tenim algun problema vingui d’un escapament involuntari d’un patogen modificat, o silvestre, d’alguna de les centenars, milers d’instal·lacions de nivell de Bioseguretat 3 que hi ha al món, o de la cinquantena d’instal·lacions de màxima biocontenció (nivell 4) que d’una acció terrorista o criminal. I no està tan lluny de la nostra imaginació senzillament…perquè ja ha passat. Nomes cal recordar els gaps de bioseguretat que es van donar (i es van fer públics) al CDC i altres laboratoris governamentals dels EEUU a l’any 2015 (podeu consultar aquest mateix blog a https://comentarisviruslents.org/2015/02/26/comentaris-virus-lents-88-incident-ebola-al-cdc-el-diable-esta-als-detalls/ o https://comentarisviruslents.org/2014/07/25/comentaris-virus-lents-25-pero-que-mheu-enviat/). Per tant és bastant més probable que un benintencionat maldestre (un tema de Bioseguretat, o biosafety) acabi provocant el problema (l’epidèmia) que no un malintencionat ben informat (un terrorista, o un biocriminal, un tema de bioprotecció, o biosecurity, com diuen mar enllà).

 

Només unes poques instal·lacions d’alta i màxima biocontenció fan projectes DURC. Potser una via es reduir encara més aquest nombre ja sigui reglamentàriament: al mon hi ha ara mateix dos únics laboratoris que poden tenir i treballar la verola (smallpox), o en funció de registres històrics (laboratoris sense incidències o amb molts bon registres en Bioseguretat serien els únics amb permís, o procedimentals (obligació de complir un estàndards molt alts respecte entrenament i capacitació de personal, tecnologia punta de la instal·lació i traçabilitat).

 

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Qui tot ho vol, tot ho perd…però també es podria dir que qui vol molt poc, en perd molt també. Fer una llista d’agents selectes d’abast estatal i vigilar atentament tot el que es fa amb ella, qui els té i sota quines condicions, pot donar una falsa impressió de seguretat. Cert que tot el que estigui a la llista estarà controlat (dins de les teves fronteres) però…hi ha molt més enllà de les teves fronteres, i aquest patògens seleccionats es poden obtenir de forma natural (hi ha descrits alguns intents d’obtenir Ebola amb finalitats criminals a partir de mostres d’afectats d’una epidèmia) i fora de la llista també hi ha patògens d’ús dual de potencial més que considerable.

 

En definitiva, hi ha molta recerca actual amb patògens perillosos repartida per centenars de centres d’alta i màxima biocontenció al món. D’aquesta la gran majoria no cau dintre de la definició de la DURC i es continua fent sense aixecar gaire controvèrsia. És un petit subset d’experiments (aquells que poden millorar la letalitat o la transmissibilitat d’un patogen ja perillós) els que generen nerviosisme i és aquest grup el que necessita una aproximació internacional comuna, que generi un estàndard assumible per a la majoria.

 

Potser no podem recórrer exclusivament a una avaluació de risc que es fa un cop l’experiment dissenyat i fins i tot finançat i en vies d’execució perquè com ja he dit moltes d’aquestes avaluacions estan un pel viciades o per biaix dels avaluadors o per la manca de dades empíriques o quantitatives. Potser el resultat no és el que necessitem, si no la eina. Preguntar-se pels riscos i els possible perills promou una anàlisi i discussió més profunda, la qual cosa millora indefectiblement el disseny experimental i els protocols de bioseguretat. No és poc però pot no ser suficient.

 

Potser el que cal es preguntar-se què volem investigar, quines preguntes volem contestar i que són realment valuoses i permetre la recerca que intenti contestar-les tot i el risc que hi pugui haver. I això fer-ho des d’una governança internacional per bé que les decisions serien estatals. Tot sigui per mancomunar el risc. Perquè de risc zero, com tots i totes ja sabeu, no n’hi ha.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

• Klots, LC, and Syvester, EJ. (2014). The consequences of a lab escape of a potential pandemic pathogen. Frontiers in Public Health. 2, 1-3 doi: 10.3389/pubh.2014.00116.
• Klotz, LC, and Sylvester, EJ. 2012. The unacceptable risks of a man-made pandemic. Bulletin of teh Atomic Scientist.

Comentaris virus-lents (151): Zika zembla que ha arribat, no?

Estava a mitges d’una entrada sobre els rebrots puntuals d’Ebola que anirem sentint les properes setmanes als mitjans de comunicació…sí, lectors, l’Ebola no ha acabat encara i com vaig predir fa molts mesos podria anar lliscant cap un escenari de certa cronicitat, “no acabant de fer net” a Guinea, Libèria i Sierra Lleona, quan m’ha arribat aquesta noticia…

Diagnosticados en Cataluña dos casos importados del virus zika http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/01/22/catalunya/1453483622_716859.html

i potser cal aclarir per qui no ho tingui clar alguns conceptes.

  • Aquest no és un virus nou, no hi ha cap mutació ni cap mà negra. No hi ha cap intervenció humana més enllà de la globalització que ha imposat. És un virus que ha vessat de la seva zona geogràfica habitual i ha anat, a cavall de mosquits, cremant àrees (veure mapa adjunt) des d’el 2007.

ZikaFeverMap

  • Una població naïve (que no ha estat en contacte amb el virus) és una població en principi tota susceptible a la infecció (condicionants genètics a banda).
  • Però tranquils que la majoria de la gent que s’infecti passarà la infecció de forma subclínica, sense símptomes. I pels que la pateixin en principi els espera una malaltia relativament suau, benigna.
  • Aquest virus no és contagiós, no es transmet de persona a persona en absència de vector. Per tant la convivència amb una persona infectada de Zika no suposa cap perill. No està descrita transmissió per contacte i la sexual “sembla” anecdòtica, ni per ambient.
  • L’únic col·lectiu en risc serien les dones embarassades que haurien d’evitar la picadura de mosquits davant el dubte que aquest estigui infectat. I això és per l’increment molt sobtant i potent de casos de microcefàlia a nadons a Brasil, apuntant-se que Zika seria el principal, però possiblement no únic responsable.
  • És impossible que hagi propagació de virus Zika a Catalunya els propers mesos, com a mínim fins abril. La raó la ja exposada, en absència de mosquits podrem tenir un, deu, cent casos importats però seran dead end, acabaran en si mateixos. Per tant tampoc s’ha de generar alarma social per uns casos de finals de desembre que transcendeixin ara. En aquest mes no ha pogut passar res.
  • Altra cosa serà quan els mosquits apareguin (recordeu que només fiblen les femelles). Zika es transmès principalment per Aedes aegypti en les zones actualment “calentes”. No parlo de zones endèmiques perquè realment no crec que encara puguem dir que Zika és endèmic, cosa que si podem dir pel dengue, que fa anys i panys que circula pels països afectats. No soc epidemiòleg, però. A Catalunya tenim ben establert el Aedes albopictus, el mosquit tigre, prou proper a A.aegypti per ser també un vector competent (per saber més de competència vectorial mireu entrada 146). I Aedes albopictus té un historial nodrit d’efectivitat com a vector, com demostra el cas del virus Chikungunya (podeu anar a l’entrada 20).

vector-borne-diseasesask-24-638

  • No hi ha vacuna. Altre cop no pensem en mans negres. Fins fa 5 anys aquest era un virus que estava als “catàlegs” però no al “terreny”, que no generava cap alarma; recordem que causava una simptomatologia lleu. Per obtenir una vacuna, en el millor dels casos es triguen uns quants anys i això compta des de que et poses. I encara no ens hem ben bé posat.
  • No hi ha tractament …específic. La malaltia és benigna. Tractant correctament les símptomes pot ser més que suficient. En casos de complicacions neurològiques (síndrome de Guillain Barre) està prescrit, i és efectiva, la administració de immunoglobulines intravenoses o la plasmafèresi (per més mireu entrada 149).
  • Per tant, els mesos de març i abril, quan ruixeu els vostres cossiols, regueu els jardins, ompliu piscines penseu que esteu donant habitats als mosquits. Eviteu aigües estancades, bassals que no s’assequen per dies, zones on pugui reservar-se aigua de pluja, i, en el cas d’embaràs, potser unes mosquiteres no estarien malament. Ara per ara continua essent un sistema quasi imbatible.

Criaderos Aedes 16_Opinión_01_1p01

  • Acabaré, però, amb les darreres frases de l’entrada 144, una mena d’ “as a la màniga” … “Però mai se sap que pot fer un virus exòtic, del que se sap poc, que ha circulat poc (però del que se sap que infecta i genera anticossos en grans mamífers com elefants, zebres, orangutans, búfals i també rosegadors) i per tant ha mostrat poc les seves habilitats, quan es troba davant de milions de possibles hostes naïve que mai han tingut contacte previ amb ell. Molt camp per córrer, que diuen.”

Que comptarem en un altre moment.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (119): SARS i MERS; efectes econòmics.

Per ara ja van per 25 les persones mortes pel MERS CoV a Corea del Sud (deixa la taxa de mortalitat al voltant del 14%) després de la última mort el dissabte, un home de 63 anys. La majoria del decessos són persones grans i/o que patien altres problemes de salut, principalment de caire respiratori. Per contra el nombre de persones en quarantena ha baixat, fins als 4.035, respecte als més de 5.200 en dies previs. Suposo que els camells aïllats, d’un zoològic al sud de Seül, encara continuen en aïllament.

L’altra cara de la moneda són les més de 40 persones donades d’alta després de guarir-se completament de la infecció. El nombre tota de persones diagnosticades (recordem que no sabem quantes poden estar infectades i cursar la infecció sense simptomatologia) és de 169  a Corea del Sud.

El MERS (Middle East Respiratory Syndrome) és cosí, que no germà bessó, del SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome) que ja va fer de les seves per aquelles contrades fa uns anys.

SARS Portada Newsweek

Fem un recordatori. El SARS coronavirus (teniu altres entrades al blog) aparegué a la província de Guandong en novembre 2002, i saltà a Hong Kong a finals de Febrer de 2003. Quatre mesos després, més de 8.500 infectats a tot el mon i per sobre de 800 morts. L’OMS informà diàriament de l’evolució dels casos però es pot considerar que el tema assolí l’esclat mediàtic a finals de març del 2003, també com una manera de pressionar la Xina perquè expliques que estava passant dins les seves fronteres. Durant els mesos de març i abril se sabia que calia enfrontar-se a un què però no es sabia ben bé què i evidentment el com estava per establir. La manca d’una base potent d’informació epidemiològica, vies de transmissió, possibles contramesures, etc. dispararen la por i de retruc afectaren l’economia de les zones afectades i portaren a una certa culpabilització de les estructures de salut pública implicades. Aquest efecte perdurà en el temps més enllà de la infecció, que es va donar per “eliminada” per mitjans de Juny. La possibilitat de una emergència, o riscos romanents a zones rurals de Xina, mal comunicades, mantingueren al flama encesa.

Havíem dit en una entrada prèvia que aprofundiríem en aquest aspecte i és el que farem ara.

El SARS fou una bufetada per les economies de les zones afectades, l’any 2003. En aquell moment els preus del petroli anaven alts, les exportacions de productes de tecnologia estaven frenades, i el creixement econòmic era feble, al Sud-est asiàtic.

La por de contreure SARS afectà el comportament dels individus que deixaren de freqüentar espais públics (amb la conseqüent forta davallada de facturació de la restauració i dels centres comercials), viatjar (caiguda de preu d’accions d’algunes companyies aèries, baixada de facturació de les mateixes i d’agències de viatges i hotels). A Hong Kong, Singapur i parts de la Xina les escoles tancaren, les convencions i congressos foren posposats o senzillament cancel·lats (impacte econòmic directe, en restauració i hoteleria). Però en general tot això implica una reducció mot aguda en el consum de serveis diversos i atacà indiscriminadament al sector terciari.

Els viatges d’avió a les zones afectades, les arribades de turistes i les pernoctacions caigueren a plom. En alguns d’aquestos països el turisme representa el 5% del PIB (compte que a Espanya suposa el 11%, i a Catalunya, específicament, el 12%) però venia ja tocat pels esdeveniments de Bali (Octubre 2002). La mitjana de caiguda d’arribada de turistes estigué en el …30-40%.

I les vendes minoristes notaren les conseqüències i davallaren entre un 5 i un 15% (en qüestió de setmanes).

El SARS tingué un efecte directe sobre l’absentisme laboral. Es perderen milers i milers d’hores laborals per absències “injustificades”, persones infectades o persones en quarantena, sotmeses a les mesures precautòries establertes pels governs.

Els enviaments regionals i internacionals de matèries primeres però també de producte acabat també experimentaren endarreriments, amb una forta frenada del comerç transfronterer.

La crisi de confiança també afectà les borses i els mercats financers, amb caigudes de cotitzacions continuades durant setmanes.

Tots aquests efectes començaren a revertir passat el mes de Juny a la majoria dels països.

El lloc més afectat fou Hong Kong, on es concentrarem bona part dels infectats i dels morts, en termes relatius. Per una societat bàsicament terciària (el 80% del producte interior brut (PIB) dedicat/generat a serveis diversos, viatges de negocis i turisme) fou una estocada profunda. El PIB es va contreure al març 2003 un 0,3%, i l’abril amb la severa davallada de turisme, la venda minorista i els intercanvis internacionals, les previsions inicials de PIB anual (xifrades en el 3%) es corregiren fins el 1,5%. Tot això tingué un efecte al mercat laboral i Hong Kong, que no estava en el seu millor moment va passar de taxes d’atur del 7,2% del gener al 8,3% al maig de 2003.

Xina fou l’estat que sofrí el SARS més en temes absoluts però no en termes relatius degut a la seva enorme població. L’efecte a la economia xinesa fou mínim, ja que les autoritats no van parlar del SARS obertament fins finals d’abril, a l’hora que informava de les mesures preses per contenir-lo. El PIB es contragué aquells dos mesos però el “boom” exportador xines ho emmascarà tot ràpidament.

A més d’aquest efecte “indirecte” hi hagué un efecte directe ja que els governs tinguérem que ficar la mà a la butxaca i dedicar recursos a lluitar contra la infecció o a subsidiar sectors afectats. Això, a Xina implica dedicar-hi un 0,5% del PIB, mentre que Hong Kong i Taiwan es deixaren un 1% del mateix.

Algunes estimacions parlen d’un efecte econòmic de 40.000 milions de dòlars, per un brot infecciós que durà no més de 6 mesos.

Un any després, però, tots aquests efectes s’havien esvaït.

I ara? Ara, Corea del Sud sap que la infecció porta un segon enemic amagat al seu darrera. Per això el president Park Geun-hye, en cotes baixes de popularitat per la molt deficient gestió de la crisi del ferri Sewol (Abril 2014) diu: “I ask the business community,to continue to go on with investment, production and management activities as normal and particularly help with ensuring that consumers don’t hold back from spending money.” Ras i curt, manteniu inversions i despeses, perquè, i aquesta cita és meva, “les principals pèrdues econòmiques són degudes a les percepcions que altres (governs, poblacions, corporacions, etc.) tenen de com estem gestionant la crisi nosaltres”.

Així, el govern coreà ha baixat les taxes d’interès bancàries del país a mínims històrics; un moviment interpretat com un mitjà per impulsar el creixement econòmic en  mig de l’epidèmia.

Però està per veure si podran contrarestar l’impacte econòmic negatiu. El Ministeri de Cultura, Esports i Turisme ha dit que més de 100.000 persones ja han cancel·lat viatges, i estima una pèrdua d’ingressos de  900 milions de dòlars. Les visites turístiques s’han desplomat un 20 % l’últim mes. S’està parlant de facilitar línees de crèdit o préstecs per suportar l’activitat d’agències de viatges i hotels, i fins i tot assegurances als visitants estrangers, com un incentiu, en el cas que es posen malalts i hagin de ser hospitalitzats. Probablement, si no hi ha un control ràpid contemplarem una pujada intensa de les compres on line a grans empreses, en lloc de sortir al carrer per fer compra minorista la qual cosa enfonsarà encara més aquest sector. I tothom sap que un país no tira, no fa una base àmplia, si únicament guanyen les grans companyies.

Yes No disjuntive ID-10094976

En un parell de setmanes  tindrem una “cruilla”; si el nombre de casos cau dràsticament voldrà dir que MERS s’esgota, que ha estat efectivament controlat i l’activitat econòmica es redreçarà després d’un sotrac de setmanes, no mesos. Tanmateix, si continuen degotat casos de forma continuada i més important, no es lliga una explicació epidemiològica precisa d’aquestos casos, la incertesa i al por no retrocediran i els efectes seran més aguts i més duradors.

I recordem que ara mateix estem tots molt més interconnectats del que podríem pensar.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (114): El MERS es fa Coreanvirus, però manté la seva Corona.

Potser una sobre-reacció, explicable, i benvinguda, tenint en compte que Corea patí el SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome) fa poc més d’una dècada, explica la petició de les autoritats de Seul a més de 1550 persones que es mantinguin en quarantena voluntària a casa seva després de haver compartit espais i potser converses en un simposi al que acudí un doctor, que ja es trobava malalt, ja experimentava símptomes, i que ha resultat infectat per MERS Coronavirus (confirmació laboratorial en data 1 de juny). Aquest doctor, “cadena de favors”, havia tractat a un pacient infectat amb MERS (Middle East Respiratory Syndrome) una setmana abans. Tenint en compte que el període d’incubació del MERS està al voltant d’una setmana, però es donen casos fins als 15 dies, pot ser una situació de reclusió feixuga per molts.

Des de que el virus arribà a Corea fa unes tres setmanes, ha provocat 4 morts (d’un total de 41 afectats, una xifra que quan llegiu aquestes línies segur que haurà augmentat) i les autoritats han decidir tancar temporalment més de 1000 escoles per prevenir la disseminació del virus. Com a conseqüència indesitjada sembla que milers de reserves de viatges i estades han estat cancel·lades (repetint, ara per ara a petita escala, l’escenari que es visqué el 2003-2003 amb el brot de SARS).

Aquest brot epidèmic de MERS a Corea és el més gran fora d’Aràbia Saudí, la seva zona habitual. Però tot és relatiu si ho comparem amb l’historial de casos (en vermell a l’extrem dret els casos coreans).

mers-epi-update-may 2015

I tot partí d’un cas índex que havia visitat la zona, que va tornar a començaments de Maig, va trobar-se malalt una setmana després i va ser finalment diagnosticat, a Corea, el 20 de Maig. A la fase inicial de la malaltia, just desprès de l’hospitalització i quan els símptomes es van agreujant és quan l’excreció de virus per part del malalt és més alta, i això per dates degué passar entre el 10 i el 20 de maig. Com un únic cas ha generat aquesta flamarada de casos secundaris pot tenir diverses explicacions i una apunta a que estem davant d’un “superspreading event” un situació de súper disseminació. Concretament en la seva estada a l’hospital, quan encara no havia estat diagnosticat (i per tant no s’aplicava cap mesura de contenció particular) va infectar a un mínim de 22 persones entre familiars, cuidadors i altres malalts. Per exemple, se sap per l’experiència del SARS, de fa més de 10 anys, que una de les vies de propagació del SARS fou la intubació dels pacients per fer front als problemes de ventilació respiratòria, amb la conseqüència indesitjada de provocar l’aerosolització de l’agent i la seva insidiositat, el fet que pogués arribar més lluny i amb més capacitat de penetració. Però en aquest cas, ara per ara, no se sap si aquest malalt va ser intubat o no.

MERS-CoV Superspreading event CGweth7WoAAKqSM

A l’esquema es veu el cas index i al voltant els casos secundaris que deriven d’infecció del primer. En alguns casos secundaris hi ha relacions entre ells i en alguns casos també comencen noves onades de propagació.

No deixa de ser sorprenent la rapidesa i la magnitud del brot ja que no es considerava que MERS pogués transmetre’s amb facilitats entre humans. I això era així perquè fins ara semblava interessar-se i afectar el tracte respiratori inferior, des d’el qual el camí fins a nous hostes és més llarg i difícil (per això la intubació els obre la porta, els dona una sortida més fàcil). De fet, la OMS espera encara més infeccions a Corea encara que s’esforça en assenyalar que “no evidence of sustained transmission in the community”. Per altra banda el sistema sanitari coreà és francament bo, sofisticat i modern però això no necessàriament redueix la transmissió vírica, i sí la cura dels malalts un cop es mostren els símptomes.

Sigui un superspreading event, que el virus hagi acumulat en aquest brot alguna mutació que l’hagi fet més transmissible o que els coreans (o els asiàtics) siguin més susceptibles al virus que altres poblacions o races, són explicacions esperant les seves proves.

Per conèixer sobre la seqüència genètica les autoritats coreanes enviaran mostres entre altres al Erasmus Medical Center a Rotterdam, per esbrinar si s’han donat canvis recents, a les darreres setmanes, respecte  a les seqüències ja reportades de MERS a Aràbia Saudí.

Però el tema ja no es sols coreà. Ja ha arribat a Xina, a la província de Guandong, d’on es creu s’originà el SARS. Un home de 44 anys que va visitar familiars hospitalitzats a Seul ignorà les ordres de quarantena i viatjà a Hong-Kong (26 de Maig) i va ser aïllat després de l’avís de les autoritats coreanes el 27 de maig. Les proves demostraren que era positiu a MERS el 29 de maig; la consecutivitat de les dates fa pensar que no ha tingut temps de desenvolupar simptomatologia i per tant, que l’aïllament serà efectiu. Per si de cas, però, les autoritats xineses han posat en quarantena 67 persones que van estar en contacte amb el pacient però…estan cercant 10 més que no troben (informació del 2 de maig). Fins ara, cap dels contactes que aquest home va fer en la seva escala a Hong-Kong ha mostrat cap símptoma de malaltia.

MERS-Koreacluster

La taxa de mortalitat del MERS Coronavirus esta actualment entre el 30 i el 40% dels infectats amb simptomatologia (si voleu més informació mireu entrades 7, 42, 56, 90). Majoritàriament els morts acompanyen la infecció amb condicionants de salut que els fan més vulnerables a la infecció, com problemes asmàtics, o malalties pulmonars cròniques.

Fa una setmana el comptatge global al Món permetia parlar de 1179 casos confirmats des de 2012 (fa tres anys, doncs) i un mínim de 442 morts, repartits en 25 països.

Com a virus recent, té menys de 3 anys a l’esfera de la sanitat pública, no hi ha vacunes ni tractaments terapèutics específics efectius. Com protegir-se, doncs? Aplicant velles receptes, que mai han de caure en l’oblit, com rentant-se sovint les mans i no portant-les a la boca o al nas, cobrir la tos i els esternuts amb mocadors de paper, descartar-los de forma segura i…rentar-se les mans, i evidentment evitant contacte “directe” amb malalts.

I en la vacuna s’hi treballa; hi ha projectes europeus sobre el tema. En un s’hi troba el Erasmus Medical Center de Rotterdam i IRTA-CReSA, on treballo. Algun dia caldrà parlar també d’això.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (112): El MERS coronavirus fa una visita a Orient.

Havíem deixat el MERS (Middle East Respiratory Syndorme) Coronavirus ben instal·lat a la Península Aràbiga, des d’on no s’havia mogut gaire. El virus tragué el nas el 2013 però llevat d’alguns casos importats a altres països, de turista individual amb estada a l’esmentada península, (veure entrades 7, 46 i 52) havia restat bastant quiet ja que saltava de dromedaris i camells cap a cuidadors o gent que n’havia tingut contacte. Fins ara.

dromedari de front

S’han registrat ja onze casos a Corea del Sud, tots ells relacionats amb un hospital on va arribar un malalt que havia viatjat a l’Orient Mitja (el cas índex, l’origen). La informació l’aporta el Centre d’Investigació de Malalties Infeccioses CIDRAP, de la Universitat de Minnesota i l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

I en un gir no desitjat, una mena de spin off, un d’aquests casos de contagi va viatjar a la Xina, on es troba en quarantena en un centre assistencial de Huizhou, a la província de Guandong (reteniu aquest nom). Algunes persones que van viatjar amb aquest infectat també es troben en quarantena.

SARS portada EID

El virus MERS és parent del coronavirus de la Síndrome Respiratòria Aguda (o SARS coronavirus), que es va detectar a la Xina el 2002 i va causar una epidèmia a la dècada passada. Entre la tardor 2002 i juliol 2003, aquest SARS Coronavirus, desconegut fins aquell moment va causar estranys principalment al Sud-est asiàtic. Més de 8.000 persones afectades amb 774 morts va ser el recompte final amb una distribució geogràfica que englobà: Xina, Taiwan, Hong Kong, Singapur, Vietnam, Filipines, però també Canada i EEUU. I tot apunta a que aquell SARS Coronavirus va sorgir el mes de novembre de 2002 a Xina, a la província de…sí, Guandong.

El MERS Coronavirus, en certa manera, tanca un cercle. Un cercle, que a nivell global, ha generat 1147 casos de MERS confirmats per laboratori i 431 morts, segons l’últim informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS, sobre aquesta malaltia. Ara arriba a la zona origen del SARS.

MERS worldwide distribution

El primer cas de Corea del Sud es va comunicar el dia 20 de maig; un home de 68 anys que havia viatjat a l’Orient Mitjà i que va infectar involuntàriament a la seva dona, un company d’habitació del hospital, la filla d’aquest company i un personal d’infermeria. Fa pocs dies el compte augmentà amb un altre treballador de l’hospital, una dona de 28 anys, i un home de 71 anys, que és un pacient del mateix hospital. I aquest últim cas és el més preocupant sense dubte ja que es tracta d’un pacient que es trobava en una altra habitació a uns 10 metres de distància, per tant sense cap mena de contacte directe amb l’afectat.

Fins fa poc, així ho apuntaven totes les proves, semblava que el MERS Coronavirus tenia seriosos problemes per transmetre’s de forma eficient entre persones. Sembla però, que en aquest cluster coreà la transmissió ha estat més eficient. Caldrà veure si el virus d’aquest brot ha mutat respecte al que actualment circula a Aràbia Saudí.

Perquè si el MERS Coronavirus es pogués transmetre amb la mateixa facilitat que ho feu el SARS en el seu moment la pel·lícula canviaria força el seu argument.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (104): Una mirada històrica a l’efecte dels virus.

Els éssers humans sempre han lluitat per guanyar la batalla contra els microbis, però aquesta és ara per ara una història que com a molt està acabant en taules, en empat. Els microbis, ja siguin virus o bacteris, troben la forma d’escapolir-se d’algunes de les nostres mesures de control o eliminació i ens obliguen a mantenir-nos en cursa.

En els vells temps, les pandèmies no eren gaire freqüents a causa de la menor població, de la baixa densitat de població. Les alteracions que suposaren per al Món les tècniques de l’agricultura i la ramaderia portaren aparellades un creixement més o menys continuat de la població, i l’aparició de les ciutats. Tots aquests elements han jugat el seu paper en la propagació del virus. Detallem ara uns quants del virus més mortals que coneixem en temps històrics. smallpox history La verola es va fer evident al voltant de 10.000 aC i segueix sent una de les més malalties que ha ocasionat més devastació de tots els temps. Es tracta d’una malaltia molt contagiosa, amb agent causal el virus de la verola (smallpox en anglès), i ha causat moltes epidèmies, començant a l’antic Egipte, i creixent a l’Índia, la Xina, així com a Europa. Els viatgers procedents d’Europa (entre ells, els conqueridors espanyols) que anaren al Nou Món propaguen el virus dins les poblacions natives, mai exposades provocant la pràctica eliminació de les mateixes (segons les estimacions, les taxes de mortalitat van ser del 80-90%). En els primers anys de la colonització britànica del continent australià, la verola matà al voltant de la meitat de la població aborigen i es refereix la verola com la causa més comuna de mort a les esmentades poblacions entre els anys 1780-1870. Encara en el segle XX la verola va causar entre 300 i 500 milions de morts. La primera vacuna per a la verola va ser desenvolupat per Edward Jenner en 1796 i després d’això, va anar sent eradicada país rere país per successives campanyes de vacunació, fins assolir la seva eradicació total en 1979. Un dels pocs èxits sense màcula dels essers humans. measles warning 000502-300x202 El xarampió (measles, en anglès) va ser descrit per primera vegada pel metge persa Razi (860-932 dC) que va fer una aproximació prou científica a la malaltia, tenint en compte l’època. La història ens diu que aquesta va ser una malaltia contagiosa greu amb incidència en tot el món, provocant la mort de milions de persones. La plaga Antonina (165-180 dC), causada pel virus del xarampió es va estendre en l’Imperi Romà amb la tornada de les tropes que batallaven al Pròxim Orient. S’estima que moriren més de cinc milions de persones. Tot i que les vacunes estan disponibles, i són segures, fàcils d’administrar i prou barates, el xarampió continua sent una de les principals causes de mortalitat entre els més joves, encara avui dia. Un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) parla de més de 150.000 morts causades pel xarampió l’any 2011. Spanishflu_33 newspaper La grip, i entre elles la grip espanyola; aquesta pandèmia que arrencà el 1918 afectà fortament als països del tercer món causant la mort (estimada) de 100 milions de persones. Per comparança, solament 20 milions de persones van morir a la Primera Guerra Mundial. La mortalitat s’acarnissà en els joves; la causa de la mort no era estrictament la infecció si no una reacció excessiva, una sobre-reacció del sistema immune, que acabava amb fallada multiorgànica dels malalts. Aquest virus fou una flamarada de mortalitat; escombrà la Terra i va desaparèixer després de 18 mesos. Yellow-Fever-1820-Savannah La febre groga és una malaltia hemorràgica aguda que va causar altes xifres de morts als Estats Units (que va sofrir epidèmies urbanes fins el 1905), però també a Espanya (a Catalunya, milers de barcelonins moriren en la epidèmia de 1821) durant els segles XVIII i XIX. El virus de la febre groga no està eradicat; d’acord amb les estimacions de la OMS, n’hi ha més de 200.000 casos anuals i al voltant de 25.000 morts. L’àrea a l’abast del virus (transmès per mosquits) conté al voltant de 1.000 milions de persones. El virus de la immunodeficiència humana (VIH) causant de la Síndrome d’immunodeficiència Adquirida (SIDA) causa entre 1,6 i 1,9 milions de morts anuals. Si tombem la vista enrere a les tres últimes dècades, aquest virus ha causat ja més de 36 milions de morts. El VIH és un lentivirus que va evolucionar en primats africans fa moltíssims anys, durant milions d’anys, fins que va donar el salt als éssers humans en algun moment de la primera meitat del segle XX. Actualment hi ha al voltant de 35 milions de persones infectades, la majoria d’elles vivint a l’Àfrica subsahariana (més de les 2/3 parts del total). Per desgràcia, només la meitat dels pacients, en les estimacions més afalagadores, poden disposar de teràpia antiretroviral. Outbreak in the world history

Un quadre comparat que inclou també algunes especies bacterianes amb fort impacte en pandèmies històriques

Cinc. Un repòquer de virus històricament letals. Únicament hem pogut descartar una carta, la verola. Ens cal continuar jugant i apostant per una millor i més efectiva recerca.

Però aquesta, aquesta és una altra història.