comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: hepatitis

Comentaris virus-lents (108): Seguretat alimentària, la ignorància no es bon plat.

La seguretat alimentària té uns components industrials i ecològics i un component individual com és el que resulta d’estar adequadament informat dels perills i les conseqüències de les infeccions per virus i bacteris transmesos pels aliments…i actuar en conseqüència, és clar.

Hi ha molta informació a les xarxes (entre ella algunes entrades d’aquest blog, com l’entrada 16, dedicada als norovirus i els creuers, però també les entrades 14, 15, 86 i 87, més estrictament associades a la seguretat alimentària) però aquest cop la recomanació és que mireu i viatgeu una mica per l’adreça http://mapaperills.grisc.cat/#

Una adreça institucional, amb informació bàsica però clara i ben estructurada sobre els principals riscos alimentaris que podem patir a Catalunya. És una eina creada pel Centre de Recerca en Governança del Risc (GRISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, àrea especialitzada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Al meu blog de tant en tant anirem al detall d’un brot o d’un patogen però moltes generalitats queden cobertes amb aquesta eina.

Per que, el que està clar (o més aviat el que no està clar) de la presència dels virus a la cadena alimentària, és:

  • Que no es coneix la proporció de norovius que es transmet per aliments. Particularment la contribució de fruites i verdures, però l’impacte per la salut podria ser significatiu atenent els nivells de consum.

  • El pes que tenen els aliments, incloent-hi el porc i els seus derivats, en la transmissió del virus de la hepatitis E, no està ben apamat però podria ser significatiu.

  • No està clar, amb les evidències disponibles, que el procés de pasteurització estàndard mínim actual de 70ºC per dos minuts pugui inactivar el VHE (o això suggereixen dades experimentals  a partir de productes de porc contaminats experimentalment).

  • El VHE podria transmetre per mol·luscs bivalves (com està demostrat per norovirus i virus de la hepatitis A), ja que s’ha aïllat ARN de VHE als mateixos, però no ho sabem del cert ni podem quantificar-ho.

  • No coneixem la rellevància epidemiològica dels portadors asimptomàtics, aquells que excreten els virus però no mostren símptomes clínics, dispersant-los sense adonar-se’n al cuinar o tocar aliments. Cal afegir, si no apliquen normes bàsiques d’higiene, que en principi redueixen força la probabilitat de transmissió.

  • No es fàcil trobar consells clars i coherents sobre la preparació d’aliments; com manipular-los per evitar contaminacions creuades amb superfícies, o fomites, i altres aliments i consells de cuina per reduir riscos més enllà del ja sabut “cocció prou temps”. Per exemple, en carn contaminada amb Salmonella i Campylobacter seria millor no rentar-la amb aigua d’aixeta per evitar la dispersió del patogen per fomites o superfícies properes; taules de tallar, marbres, plats, gots, degut a les esquitxades.

I no parlem del riscos de bacteris, no són estrictament al meu camp d’experiència, i de riscos químics, que desconec com a professional. Cal anar més endins, més enllà en la recerca i alhora s’han de facilitar consells més clars als consumidors. Perquè la ignorància no és plat de grat de ningú. O no hauria de ser-ho.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Anuncios

Comentaris virus-lents (98): VIH, sempre hi ha una segona pedra…o una tercera…o

Les autoritats sanitàries d’Indiana (EEUU) van començar fa uns dies un programa de canvi d’agulles (xeringues) en un comtat, Scott, on un brot de virus de la immunodeficiència humana (VIH) entre usuaris de medicaments opiacis administrats per via intravenosa ha fet aparèixer gairebé 90 nous casos d’infecció per VIH, en el que es considera el brot més gran de VIH registrat a l’historia de l’estat.

programa-intercanvi-xeringues

Específicament es lliga aquesta epidèmia al analgèsic opiaci Opana, un de tants que a partir de finals dels 90 i fins fa uns pocs anys, va veure la seva comercialització dramàticament potenciada, intensament prescrita pel metges, i fàcilment disponible, resultant tot això en una forta pujada de les taxes de dependència d’opiacis, increment de risc de sobredosi i trampolí cap a la heroïna. Subministrat (legal o il·legalment) habitualment en pastilles, es pot moldre, dissoldre en aigua i injectat per via intravenosa.

Opana-2

Aquest programa d’emergència tindrà un vigència de 30 dies, i cancel·la temporalment la inhabilitació d’aquest tipus de programes en Indiana (governada actualment pels republicans), però només en el comtat Scott que se situa al sud-est del estat, a uns 48 quilòmetres al nord de Louisville, Kentucky.

670px-Avoid-Getting-HIV-Step-5-Version-2

L’equip de govern republicà no dona suport als programes o polítiques de canvi d’agulles de manera regular dins de la problemàtica general de lluita antidroga i dels seus efectes. La mesura és clarament de curt abast, i d’una evident curtesa de mires, ja que només està disponible per als habitants del comtat Scout mitjançant el Centre de Serveis Socials per a la Comunitat en la ciutat d’Austin, l’epicentre de l’epidèmia. És una mesura limitada, obliga a un esforç per part dels que la necessiten, no està fàcilment a l’abast (molta de la gent afectada és força pobre, viu a zones rurals, no té carnet de conduir, o no té cotxe) i no té en compte que la malaltia no s’aturarà a la frontera del comtat, o de l’estat, ja que els infectats, coneguin o no el seu estat, poden traspassar-la.

Cada beneficiari rebrà inicialment agulles suficients per a una setmana amb la finalitat que no recorri a el bescanvi d’agulles amb altres persones, situació a la qual s’atribueix l’epidèmia. El centre també oferirà exàmens gratis per detecció del VIH, tutela per admissió en programes de tractament antidroga, i vacunes contra els virus de la hepatitis A i B.

hiv-transmission

El comissionat de Salut Publica estatal, Jerome Adams ha declarat: “Si no parem prou atenció al que està passant aquí, estarem condemnats a repetir-lo en tot Indiana i en el nostre país.” Una taca per l’historial de l’estat amb VIH, on les noves transmissions (casos) de VIH havien declinat dels 463 reportats en 2002 als 205, deu anys després, 2012.

Aquesta declaració fa riure, però, perquè no aborda una part fonamental del problema. Es posa el pedaç del bescanvi de xeringues un cop es desferma el brot però no es diu que aquest programa no es mantindrà a la llarga, quan és aquesta mesura preventiva estesa en el temps la que pot permetre evitar un brot com aquest en el futur. El cost d’aquest programa, descentralitzat en diferents punts, i no en un únic lloc, de ben segur seria menor que l’esforç que es fa ara, i les conseqüències en el pressupost sanitari i en la salut dels ciutadans.

De fet es veia venir. VIH i el virus de la hepatitis C (VHC) comparteixen una via d’entrada, la via intravenosa. La incidència de VIH i VHC havia declinat en els darrers anys. Últimament, però, les autoritats sanitàries avisaven d’una pujada en la incidència del VHC i que difícilment el VIH s quedaria enrere al compartir via de transmissió. Així, CDC estima que entre 2010 i 2012, les noves infeccions per VHC van pujar un 75%, fins arribar als 23.000 nous casos anuals.

No estaven equivocats, no. El que passa és que no sempre llegim bé els senyals.

Però aquesta, aquesta, és una altra història.

Comentaris virus-lents (86): Les maduixes les carrega el diable…alguns cops.

El virus de la hepatitis A és un virus de transmissió fecal-oral. Per tant, que algunes persones s’infectin, de tant en tant, com a conseqüència d’haver menjat baies, fruites del bosc, molts cops venudes congelades, fa pensar en errades en els mecanismes de collita i processat de les mateixes. Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Austràlia, amb un mínim, per ara de 9 persones afectades. I , pel que fa a la hepatitis A, la causa és humana, no és una malaltia zoonotica. En aquest cas les fruites del bosc retirades provenien de Xina i Xile, però van ser manipulades i empaquetades en la seva presentació final a Xina (on la hepatitis A és endèmica). Les autoritats australianes han retirat a escala nacional els paquets de mig i un quilogram de producte fresc congelat afectat.

berries Nana's supermarket & news

Pel professor Tamplin (Univ. Tasmània, Austràlia) no és just culpar exclusivament al Tercer Mon d’aquests brots infecciosos de transmissió alimentaria; així, s’ha calculat que els EEUU son responsables del 70% de les seves pròpies malalties alimentàries. Concretament, el 2013 es donaren 50 casos d’infecció per hepatitis A. Res però comparable amb el brot que afectà vora 300.000 persones a Shanghai el 1988, com a conseqüència de menjar marisc contaminat amb el virus.

El virus de l’hepatitis A és altament infecciós, té una dosi infectiva molt baixa, d’unes poques partícules víriques, i pot causar disfuncions greus al fetge que poden requerir el seu transplantament. En el camí d’aquesta afectació causa febre, malestar general, pèrdua de gana, nàusea, dolors abdominals i una prou típica coloració groguenca de ulls i pell (la icterícia).

Hepatitis_A_virus_01
Micrografia electrònica del virus de la hepatitis A

Si ajuntem la baixa dosi infecciosa amb el fet que, un cop infectada, una persona pot alliberar milions de virus per gram de femta, i que si aquesta arriba al aigua, i aquesta aigua es fa servir corrent avall per regar camps amb fruites del bosc, les probabilitats d’infectar-se a partir d’elles no és potencialment tan baixa, tenim el fil causal complert.

berries 1
Si tenim fruites del bosc congelades i volem menjar-les de forma segura

n’hi ha prou amb bullir-les 1 min abans del seu consum.

I un cop el virus contamina aquesta mena de productes, que s’emmagatzemen en congelació, i que es consumeixen molt sovint frescos, sense cocció, pot ser difícil eliminar aquesta contaminació.

I és que la congelació no li fa res a aquest virus. Bé, de fet no li fa res a la infectivitat de la immensa majoria del virus ja siguin petits i sense embolcall (com el virus de la hepatitis A, però també el virus de la poliomelitis, o els norovirus, veure entrada 16 … i els creuers laxants) o grans o embolcallats (con el virus de la SIDA, o el virus Vaccinia, o…). La congelació, que evita la proliferació bacteriana i que de fet mata molts bacteris, no té un efecte general en els virus, que això sí, no poden créixer fora de l’hoste, no poden multiplicar-se als aliments.

I una darrera implicació. Les autoritats australianes implicades a les donacions sanguínies, els bancs de sang, prohibiran a tothom que hagi consumit les baies afectades la donació de sang com a mínim els propers dos mesos (el període d’incubació de la malaltia pot arribar als 50 dies, encara que la mitjana està en les 4 setmanes) i han demanat a tothom que donés sang desprès de l’1 de novembre del 2014 i que les hagués consumides per aquella època que ho comuniqui. I això es deu a que aquest virus dona virèmia, circula per la sang de les persones infectades, en quantitats no menyspreables. Si una donació està infectada, aquesta, al barrejar-se amb altres (fer “pools” és molt freqüent a l’industria dels hemoderivats) pot contaminar-les totes i, encara i la dilució, la seva baixa dosi infectiva pot fer que cadascun, o molts, dels vials o preparats generats estiguin contaminats i escampin més la infecció.

Perquè ser un virus de transmissió fecal-oral no implica que no es pugui transmetre per altres vies.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (68): Inactivació vírica; el Sant Greal (3)?

Com dèiem a l’entrada prèvia comencem a desfilar el cabdell de mètodes d’inactivació vírica en hemoderivats i producte d’origen animal i comencem per uns mètodes històricament de llarg recorregut com són aquells que es basen en escalfar el material.

Escalfament de solucions aquoses. Un mètode típic és l’escalfament de solucions aquoses a 60 ºC durant 10 hores, la pasteurització, que és el tractament que s’utilitza en la farmacopea per a la inactivació viral en les preparacions d’albúmina. També, però, s’utilitza per a altres productes derivats del plasma: Factor de coagulació VIII (o FVIII) i antitrombina III. Desafortunadament, l’eficàcia d’aquest tractament és dependent de la presència d’estabilitzadors per tal de protegir les proteïnes i minimitzar la formació de neo-antigens, i aquests estabilitzadors també poden protegir de la inactivació els propis virus. Recordeu que els virus són en molt bona mesura proteïna (i àcid nucleic).

L’eficàcia de la pasteurització és diferent per a cada virus que es fa servir con a control. Així la pasteurització de concentrats d’antitrombina-III estabilitzats amb 0,5 M de citrat a pH 7,3 inactiven per complet (més de 6-log10) virus de la immunodeficiència humana (VIH) experimentalment inoculat, però també VHB. S’ha demostrat per diferents preparats, la inactivació completa de grans quantitats de virus embolcallats  (VIH, VHB, virus relacionats a VHC) i els virus no embolcallats (és a dir, petits virus como el poliovirus) en condicions de pasteurització clàssica. Estudis realitzats fa uns anys en el meu antic laboratori respecte l’eficàcia virucida de la pasteurització en productes intermedis en el procés d’obtenció d’hemoderivats demostraren que el VHA s’inactivava substancialment (reducció de més de 7-log10), encara que es va trobar HAV infecciós residual, al final del tractament tèrmic, fins i tot després de 10 hores, unes conclusions que no eren innovadores ja que altres autors les havien reportades.

Quan el material de partida te una provada termoestabilitat, es poden aplicar temperatures més altes. En el meu antic laboratori, es va realitzar una avaluació de l’eficiència de la inactivació viral del tractament tèrmic (87 a 93ºC) durant 180 minuts sobre una solució líquida d’origen animal. Aquest tractament resultà molt eficient (més de 4 log10R) per a la inactivació parvovirus porcí (PPV) i poliovirus (PV) a més d’alguns virus embolcallats.

Una de les preocupacions més importants dels mètodes de pasteurització és  aconseguir una bona barreja del líquid durant el tractament tèrmic per tal d’assegurar que tots els virus són sotmesos a la temperatura de processament el temps establert. S’han provat, en un estudi realitzat amb petits volums i temps de contacte curts, diferències en la inactivació de poliovirus en funció de la ubicació (vials parcialment submergits o submergits) i la agitació i el tipus d’agitació dels vials (rotatòria, per batzegades, en estàtic) que es troben dins el bany d’aigua. Per tant, de manera clara, el factor “barreja eficient” necessita ser estandarditzat.

Escalfament dels productes en pols. L’eficàcia d’aquest tractament pot variar d’acord a les condicions de liofilització, que és la manera habitual en la que s’obtenen alguns productes finals a partir de teixits animals, en particular els límits superior i inferior d’activitat d’aigua, que determinen la pressió de vapor parcial de l’aigua. La temperatura (60-80° C) i la durada (10-72 hores) del procés d’escalfament també són determinants.

Encara que alguns autors troben que la infectivitat del VHA és potencialment sensible a l’eliminació d’aigua, els resultats obtinguts per nosaltres mostraven que la caiguda de títol víric desprès de la liofilització per VHA estava entre 0,5-1,4 log10. No obstant això, altres virus semblants (virus no embolcallats de mida petita, com poliovirus) són més susceptibles, amb reduccions de títols entre 1,5-4,3 log10. Altres autors descriuen reduccions per liofilització de 1,5 log10 per PV i cap reducció per HAV, resultats que indirectament son reforçats per dades pròpies que demostren que la infectivitat de HAV no es veu molt minvada si es sotmès a dessecació a temperatures ambientals (reduccions entre 0,1-1,6 log10).

Quant a la pasteurització després d’una liofilització prèvia, no es detectà infectivitat residual de VHA després de 10 hores a 60 º C.

L’alta resistència a tractament tèrmic de parvovirus ha estat abastament descrita en diferents factors de coagulació. Tractaments tèrmics a 100ºC per 30 min va ser completament ineficaços per la inactivació de parvovirus B19, però, permetien la inactivació completa (per tant més d 4log10R) del VIH, el VHC i el VHA. Alguns estudis demostren que aquest efecte és molt ràpid; per VHA i poliovirus s’assoliren reduccions de 5 log10 un cop han passat tan sols 4 minuts d’escalfament. No obstant això, una vegada més, els procediments tèrmics poden fallar per inactivar completament parvovirus. L’eliminació dels parvovirus de productes sanguinis ha de cercar altres mètodes, ja sigui sols o en combinació amb la pasteurització.

Tractament amb calor seca. El factor de reducció general d’un procés de fabricació que inclogui una etapa de tractament de calor seca al final, comptarà amb un nivell de seguretat extra-viral proporcionada per aquest últim pas. Òbviament, el producte final ha de presentar una forta termoestabilitat. Aquest procediment s’ha assajat amb èxit per a la inactivació de HAV i el parvovirus caní (com a virus model) pels concentrats de factors de coagulació.

El resultats propis mostren que l’assecat a 70ºC en condicions de buit després d’ anhidrificació va ser eficient (més de 4 log10R) per a l’eliminació i / o inactivació de PV, i el virus de l’herpes simples (HSV), mentre PPV va mostrar un menor, encara que significatiu, grau d’inactivació, ja que menys del 0,1% de títol víric inicial sobrevisqué; per tant més del 99,9% s’inactivà.

 

El comportament de PV en aquests i altres experiments realitzats amb anterioritat fan despertar la preocupació d’estar-nos refiant massa de les dades obtingudes emprant aquest virus com a model. Degut a la seva escassa resistència, o alta sensibilitat, als tractaments, potser PV no ens estaria proporcionant una indicació adequada de la resistència d’altres virus humans (és a dir, HAV o parvovirus humà), en els productes derivats de plasma o en condicions de desinfecció o ambientals. La cerca d’un millor model, o assajos múltiples amb diferents virus per cobrir tots els aspectes de la resistència viral serien les possibles solucions.

 

Però aquesta, aquesta es una altra història.

Comentaris virus-lents (67): Inactivació vírica: el Sant Greal (2)?

Com deiem a l’entrada anterior, calia introduir a l’actor principal de la nostra obra, en aquest cas una obra coral, ja que d’autors, de virus, n’hi ha uns quants.

 

Els virus.

Els virus relacionats amb les malalties transmeses per la sang inclouen els següents gèneres:

  • Virus d’hepatitis A (VHA), inclòs en la família Picornaviridae, es transmet per via fecal-oral, però s’ha informat d’alguns casos de transmissió de VHA per productes de la sang (factors de coagulació). El VHA és altament resistent als tractaments fisicoquímics. Fins l’actualitat cap virus model satisfactori ha estat descrit per substituir-lo en les validacions encara que el virus de la encefalomiocarditis, abreujat EMCV, s’ha utilitzat de vegades.

blood hep-a5

Micrografía del virus de la hepatitis A

  • Virus de l’hepatitis B (VHB), inclòs en la família Hepadnaviridae, es transmet per la inoculació de sèrum contaminat durant transfusions de sang, la injecció de vacunes contaminades, o el tatuatge i, a més, pel contacte sexual. Com tots els virus amb embolcall, aquest virus és sensible a l’àcid, la pasteurització (recordem escalfar a 60ºC per 10 hores, hi ha variacions) o tractament amb solvent/detergent.
  • El virus de l’hepatitis C (VHC), inclòs en la família Flaviviridae, és sensible als mateixos tractaments emprats per a la destrucció VHB.
  • El virus de la immunodeficiència humana tipus 1 i 2 (VIH-1 i VIH-2), inclosos en el gènere Lentivirus, en la família Retroviridae. Els estudis realitzats pel que fa a la seva estabilitat als tractaments tèrmics, per exemple, demostren que és molt làbil.
  • Parvovirus B19 humà, inclosos en la família Parvoviridae, s’ha relacionat amb diverses condicions clíniques com eritema infecciós, artritis aguda, crisi aplàstica i anèmia transitòria prolongada en pacients immunocompromesos. Entre el 20 i el 50% de les infeccions per parvovirus són asimptomàtiques, per tant s’ha de considerar seriosament la probabilitat de transmissió del virus a receptors a partir dels donants de sang per a transfusió. Aquest virus és molt resistent als tractaments fisicoquímics i pot trobar-se present en els concentrats de factor de coagulació fabricats a partir de grans volums o pools de sèrum, per exemple. El parvovirus porcí (PVP) és un dels millors i més utilitzats model d’aquest parvovirus B19.

Blood Parvovirus_in_Blood

Micrografía del parvovirus B19

Els virus de la parainfluenza bovina (BPV), virus de la diarrea viral bovina (BVDV) i el virus de la pseudorrabia (PRV) s’han utilitzat àmpliament com a models per als virus embolcallats citats prèviament (VHB, VHC, VIHs). Cal tenir present, però, que poder treballar amb el virus potencialment “responsable” de la contaminació és l’ideal, però moltes vegades aquest virus no és cultivable o no permet treballar amb grans títols (grans quantitats) i per tant no podem reptar el nostre procés amb un allau de virus, no podem fer un “worst case”.

El procés d’inactivació; consideracions generals.

La inactivació de la infectivitat del virus sovint segueix a una corba bifàsica en què una fase inicial ràpida és seguida per una fase més lenta. És probable que els virus que escapen d’una primera etapa d’inactivació poden ser més resistents als passos o etapes subsegüents, sobre tot si aquestes ulteriors etapes d’inactivació comparteixen la nautra última (per exemple, si sotmetem al material a dues etapes d’inactivació tèrmica). Si la fracció resistent pren la forma d’agregats de virus, l’infectivitat romanent o residual pot ser altament resistent a una àmplia gamma de diferents tractaments químics i tèrmics.

Blood viral inactivation IgG

Tipica cinetica difàsica, de vegades funció d’altres paràmetres com la temperatura. Omar et al. Transfusion 36:866-872, 1996

El factor de reducció global per un procés donat de producció és el resultat de la suma dels factors de reducció individuals corresponents a cada etapa individual analitzada. És a dir, si tenim que una etapa tèrmica ens inactiva un virus 4 log10 (per tant ens permet passar de 100.000 virus inicials a 10 virus finals) i una ulterior etapa de nanofiltració te ella sola un potencial inactivador de 6 log10, el efecte conjunt de TOT el procés és de 10 log10, per tant potencialment podrien entrar 10.000.000.000 de partícules víriques a l’inici, que el procés les eliminaria/inactivaria totes.

Per garantir la seguretat viral dels productes d’origen animal, aquest factor de reducció general ha de ser substancialment més gran que els títols màxims del virus que podrien ocórrer en el material de partida emprat o que podria ser introduït de forma involuntària en excipients, conservants, estabilitzants, etc.

Ara que hem fet un repàs als virus potencialment presents als hemoderivats i hem fet algunes consideracions sobre el procés d’inactivació, a la propera entrada parlarem de mètodes d’inactivació tèrmica.

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (66): Inactivació vírica, el Sant Greal (1)?

Els virus són a tot arreu. Per tant, l’aparició del virus als aliments, derivats sanguinis, cosmètics o productes biològics i farmacèutics generats a partir d’animals, teixits o línies cel•lulars no ha de ser passada per alt. De fet, la contaminació viral pot sorgir per agents adventicis introduïts involuntàriament durant el procés de producció, també, a l’hora d’afegir excipients, o estabilitzants, o… Ja que és impossible garantir l’absència total de virus en els animals, éssers humans o línies cel•lulars que estan a la base dels processos, les etapes d’inactivació de virus han de ser inserides (incorporades si cal “ex professo”) en el normal desenvolupament dels processos de fabricació per tal de produir productes “lliures” (recordem el risc “0” no existeix) de virus. L’elecció de l’estratègia d’inactivació vírica serà diferent en funció de la seva naturalesa i composició química (la del virus que considerem que es pot trobar al material de partida) però també dependrà de les característiques d’aquest propi material de partida. La introducció d’aquests processos, que són un valor afegit per als productes industrials i biotecnològics, s’ha convertit en obligatòria (CPMP / BWP / 268/95; CPMP / BWP / 269/95) en l’àmbit de la Unió Europea (UE), particularment pel que fa a hemoderivats (concentrats d’immunoglobulines, factors de coagulació, etc.). En les següents entrades es discuteix l’eficàcia de diversos processos d’inactivació física (temperatura, dessecació, nanofiltració, alta pressió, radiació gamma) i químiques (digestions o pH) dels virus potencialment presents als hemoderivats.

Hi ha molts factors que poden afectar la seguretat viral dels productes biològics (productes derivats de la sang, en endavant hemoderivats, productes farmacèutics i cosmètics d’origen animal, etc). Per als productes derivats del plasma humà, virus que estableixen una virèmia com els virus de l’hepatitis A, B, i C (VHA, VHB, VHC, respectivament), els virus de la immunodeficiència humana 1 i 2 (VIH1 i 2), i parvovirus B19, tenen implicacions profundes en les infeccions transmeses per la sang i els seus productes.

blood hep-a5  Hepatitis A virus (micrografía electrònica)

Blood Parvovirus_in_BloodParvovirus B19 (micrografía electrònica)

 

Malgrat un sistema d’assegurament de la qualitat per a la recollida, l’escrutini de la idoneïtat dels donants, l’anàlisi de les donacions, la gestió de dades sobre l’epidemiologia de les infeccions transmeses per la sang o les dades del sistema d’informació després de la recollida de les donacions, és impossible garantir la seguretat viral TOTAL dels productes originats a partir de plasma, línia cel•lular, o teixits animals.

blood-blood-products-2-728

D’altra banda, en la fabricació de medicaments derivats del plasma humà, o concentrats de glòbuls sanguinis, altres factors entren en escena com per exemple:

  • la presència de contaminació microbiana pot conduir a l’acumulació de pirògens i,
  • la introducció de contaminants virals amb els reactius afegits en el procés de producció.

Davant aquesta situació es poden adoptar tres principals enfocaments, que són complementaris i no excloents, per controlar el potencial de contaminació viral dels productes biològics:

  • la selecció i l’assaig de la matèria primera per controlar l’absència de virus detectables,
  • l’avaluació de la capacitat dels processos de producció per eliminar / inactivar virus i,
  • controls sobre els productes finals i intermedis durant la producció per avaluar l’absència de virus detectables.

Cap enfocament per si sol ofereix un grau suficient de fiabilitat.

Hi ha infinitat de proves diagnòstiques que son capaces de detectar els virus (el seu genoma, o la seva càpside), però no hi ha una sola prova que permeti avaluar la presència de tots els virus coneguts. Dit d’una altra manera, per testar l’absència de tots els virus coneguts s’hauria de fer un nombre inversemblant de proves. I…, que en fem amb els virus desconeguts? Els virus coneguts ara, per exemple, no estaven descrits fa 40 anys.

A més, tots els sistemes de prova diagnòstica requereixen un nivell mínim de contaminació viral per registrar un positiu; per tant, s’han de considerar les variables estadístiques en el mostreig. Tenint clar que no podem analitzar-ho tot, s’ha de decidir, amb un criteri matemàtic o estadístic quin és el volum o quantitat de mostra que es considera representativa i que ens garantirà aïllar el virus en el cas que es trobi present.

La manera de superar tots aquests problemes és dur a terme, de forma concomitant, estudis de validació de la capacitat d’inactivació vírica d’una o diverses etapes en el procés de producció. Aquest enfocament permet establir si un procés de fabricació és capaç d’inactivar els virus amb l’eficiència requerida (normalment una reducció mínima de 4 log, que vol dir passar de 100.000 virus a “1” virus o bé de 10.000 virus a cap virus).

L’objectiu dels estudis de validació viral és:

  • proporcionar evidència certa que el procés de producció inactiva/elimina virus eficaçment,
  • proporcionar evidència indirecta que el procés de producció podria inactivar / eliminar “noves” o impredictibles contaminacions víriques per part de virus desconeguts.

Un altre tema important en l’avaluació de inactivació viral en els productes biològics és l’elecció dels virus que s’utilitzaran.

En qualsevol cas, els virus que seran objecte de validació han de ser escollits en primer lloc per la seva versemblança respecte el virus considerat possible contaminant del producte; per exemple, si sospitem que un producte pot contenir un virus de mida gran i amb embolcall lipídic potser farem servir un virus model com el Virus Vaccinia. En segon lloc si és factible s’escolliran diversos virus per cobrir una àmplia gamma de combinacions pel que fa a les característiques fisicoquímiques (virus embolcallats o no embolcallats, virus ARN o virus ADN, virus de mida petita o virus de mida gran) amb la finalitat d’avaluar la capacitat del procés per eliminar / eliminar virus “en general”.

Com la majoria dels estudis de validació empren soques de virus de laboratori, cal considerar que les soques de laboratori difereixen les uns de les altres i totes elles dels virus “silvestres”, presents al medi ambient (nosaltres també som medi ambient, pels virus). L’elecció del virus cal realitzar-la acuradament: quan dos virus similars podrien ser utilitzats per a estudis de validació, s’ha d’escollir sempre el més resistent ja que cerquem un pitjor cas, un “worst case”, cal anar en contra nostra per reptar més el procediment d’inactivació.

A la propera entrada parlarem dels virus que es fan servir en aquestes proves de validació.

Perquè aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (15): Seguretat alimentària i virus (2), parelles de fet gastronòmiques

Com dèiem en una entrada prèvia, hi ha uns binomis virus-aliments que estan sòlidament establerts com més “arriscats” des del punt de vista de la seva capacitat (històricament registrada) per generar infeccions víriques alimentàries. Anem a desenvolupar-los en els propers paràgrafs:

• Norovirus i hepatitis A en mol·luscs bivalvs. Hi ha múltiples casos de transmissió de norovirus i hepatitis A després del consum de mol·luscs bivalvs. Aquesta associació directa del risc és d’escala mundial. Hi ha també una relació directa de la contaminació vírica d’aquest aliment i la contaminació amb aigües residuals de les aigües circumdants. Les aigües residuals actuen com un col·lector que agrupa múltiples descàrregues víriques de manera que els mol·luscs que capten virus de manera activa i indiscriminada, com a organismes filtradors que són, capaços de filtrar desenes de litres d’aigua per dia, poden ser vehicles de dues o més espècies víriques. Això porta a la possibilitat llunyana d’aparició de virus recombinants (impredictible i indesitjable) i la més propera de simptomatologia clíniques poc clares i més greus. Les infeccions per norovirus són relativament freqüents però causen una gastroenteritis habitualment lleugera. Les infeccions pel virus de l’hepatitis A són menys comuns però més greus, i encara pot empitjorar a mesura que la proporció d’individus immunes per vacunació va disminuint (fa molts anys que no es vacuna d’hepatitis A).

• Norovirus i hepatitis A en productes frescos. Brots ben documentats amb tendència a generar brots extensos (de vegades de dimensió supranacional), és el cas de brots de gastroenteritis deguts a fruites del bosc (maduixes, maduixetes, etc.) O cebes verdes contaminades. S’ha atribuït l’origen de la contaminació, encara que no de manera concloent, a la irrigació amb aigües polucionades, contaminades.

• Norovirus i hepatitis A en productes processats. Engloba la majoria dels casos registrats, a partir de manipulació d’aliments per persones infectades que a més incomplien habitualment els protocols higiènics. Qualsevol aliment processat manualment per una persona infectada i que després no sigui tractat, per exemple, per cocció o fregit, és una potencial font d’infecció. Els portadors asimptomàtics són un problema, però també aquells que pateixen simptomatologia clínica ja que s’ha descrit que un cop recuperats de l’episodi de diarrea segueixen excretant el virus per períodes variables de temps. Per això alguns postulen que els treballadors afectats no tornin fins com a mínim dos dies després de la remissió dels símptomes. La higiene del personal en aquest cas és clau: rentar-se les mans diverses vegades al dia, i no només després d’anar al lavabo, portar guants sol ús, etc. En algun estudi fins i tot s’ha correlacionat higiene de cuines amb taxa d’infecció (a menor higiene, major probabilitat d’infecció).

• Rotavirus en aigües utilitzades per a la preparació de menjars. Els rotavirus són la major causa de mortalitat infantil per gastroenteritis vírica (seguits per norovirus i astrovirus) al món i són responsables de la mort de més d’un milió de nens anualment, particularment en països del tercer món. La utilització d’aigües compromeses per a la reconstitució de llets en pols en aquests països s’ha postulat com una font probable de transmissió.

• Nous virus, en recursos alimentaris concrets. Estem davant el típic calaix de sastre que convé posar sempre. Casos inicials de transmissió de la SARS coronavirus entre la població s’assignaren a la ingestió o manipulació d’aliments (d’animals com la civeta, que possiblement el va adquirir dels ratpenats). El mateix es pot fer extensiu per al cas de la influença aviària H5N1 (consum de sang d’animals infectats en sopes, carn no prou cuinada, etc.) I de possibles nous patògens i tot per venir. El mercat alimentari global, amb molts aliments generats en països sense els procediments de seguretat alimentària adequats, un transport en condicions òptimes que pot permetre la persistència dels patògens; certs canvis d’hàbits alimentaris sectorials que advoquen pel consum d’aliments crus o escassament cuinats o demanden una “quota d’exotisme” al plat, canvis a nivell de la producció primària (granges) ja sigui per la seva intensificació o per decantar-se pel model free range, i el tan portat però evident canvi climàtic amb el desplaçament subsegüent vectors i malalties van a empènyer o col·laborar en canvis de tendència de les malalties transmeses per aliments i possiblement els nous binomis cauran en aquest calaix.

En vista del que s’exposa anteriorment, davant les infeccions transmeses per aliments conegudes des de fa dècades però també les més recents i inesperades, i considerant que el mercat alimentari s’ha fet global, el desenvolupament de vies o mecanismes per controlar les malalties virals alimentàries hauria de ser una prioritat. Una prioritat més, evidentment.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.