comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: recursos humans en ciència

Comentaris virus-lents (183): Infeccions laboratorials, unes paraules més sobre el tema.

Ja havíem parlat en aquest blog de les infeccions adquirides al laboratori (o LAI, Laboratory Acquired Infections). Si voleu revisar l’entrada aquest és l’enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/21/comentaris-virus-lents-24-les-infeccions-adquirides-al-laboratori-lais/. Les LAI són un clar exemple de malaltia o infecció professional (com la silicosi pels miners o l’asbestosi per treballadors de la construcció que manipularen asbest) ja que resulta de l’execució de tasques lligades a una feina.

 

Sorprenentment no hi ha masses estudis al respecte. A la bibliografia científica tenim unes revisions canòniques, la de Pike (1979), i la de Harding y Byers (2006), aquesta darrera cobrir un període de 25 anys (1979-2004). En aquesta s’enumeren 1448 infeccions laboratorials que acabaren amb 36 casos fatals.

 

Aproximadament el 60% d’ aquestes LAIs tingueren lloc en laboratoris de recerca i vora un 20% en laboratoris de diagnòstic. El més “desagradable” però és que en el 82% dels casos no s’ha pogut aïllar la causa primera; el 18% restant correspon a accidents documentats.

 

Causes majoritàries: accidents que impliquin manipulació d’agulles o xeringues, o talls amb vidres trencats o altres objectes tallants, que suposaren el 40% dels casos durant bona part del segle XX. Els vessaments, o incidents amb formació d’aerosol implicaren prop el 27%.

 

Un estudi restringit que es feu a EEUU entre 2003 i 2009 (veure Review of risk assessment work plan for the medical countermeasures…, National Research Council, The National Academies Press, Washinton DC) sobre accidents durant la manipulació d’agents selectes (recordem aquells que són susceptibles d’un ús dual) indicà que un 14% dels incidents anaren lligats a mossegades o esgarrapades d’animals o acció d’agulles o objectes tallants, un 20% tenia a veure amb vessament o esquitxades i un espectacular 50% amb pèrdues de contenció (contenidors no hermètics, treball incorrecte a cabines de seguretat biològica, a moviment impropis de materials cap a zones de menor bioseguretat, etc.).

 

Les fonts d’exposició més comunes són:

  • Inhalació d’aerosols generats per accidents o per procediments de treball (sonicació, centrifugació, agitació),

  • Inoculació percutània,

  • Contacte (normalment inadvertit entre material contaminat i membranes mucoses (molt de compte amb els moviments mans a boca, mans a nas, o mans a ulls).

 

I si ens centréssim en els accidents:

  • Deficient manteniment o supervisió d’aparells o instal·lacions (filtres HEPA corromputs, centrifugues no hermètiques a aerosols),

  • Incorrecta col·locació o manteniment del elements de protecció individual,

  • Procediments insegurs (lligats molts cops a un entrenament deficient).

MERS-CoV ppe

La bioseguretat als laboratoris ha de fonamentar-se en la confiança; la confiança en el sentit de la responsabilitat dels teus companys i subordinats, però també en la comunitat que t’envolta. Però per arribar a aquest estat abans cal haver fet, i refrescar de forma periòdica, una formació intensiva sobre el material amb el que es treballa, amb quins equips es treballa, quina es la forma segura de treballar-hi i quines són les possibles contingències a les que potencialment caldrà fer front.

 

Les LAI poden ser (i són) un problema a centres hospitalaris, o a centres universitaris, però d’aquestos no s’inauguren desenes i desenes cada any. Tanmateix laboratoris que treballen en condicions de biocontenció de nivell 3 ó 4 s’han dissenyat i s’aixequen amb certa alegria els darrers lustres…i on més alegri hi posen és als EEUU. En un cens que està més que desfasat perquè és de fa una dècada (any 2004) es comptabilitzaven 1400 instal·lacions de nivell 3 i 14 instal·lacions de màxima seguretat biològica (nivell 4); una dècada abans n’hi havia sols 400 i 2, respectivament.

 

En un editorial publicat el 2014 al Ann. Intern. Med, (enllaç http://annals.org/aim/article/1891309/biocontainment-laboratories-addressing-terror-within) Deborah Cotton editora de la revista fa referència a aquesta escalada, que seria atribuïble als fets del 11 de setembre del 2001 i declarà que la proliferació ha anat massa lluny i que dur a terme de forma segura la investigació amb patògens mortals requereix una formació en bioseguretat en el laboratori contínuament actualitzada, i polítiques i procediments en continua revisió, tant o més que els elements d’enginyeria o lligats a la bioprotecció (accessos controlats biomètricament, sistemes absoluts de filtració d’aire, vestits integrals de pressió positiva, càmeres de vigilància). El prec és que és essencial una cultura de bioseguretat que ho englobi tot i que s’actualitzi contínuament. En una típica frase curta i lapidaria el missatge és “Too many, but trained too little” i això és francament perillós. No puc estar més d’acord.

MERS PPE-2

Per reforçar aquest missatge, en un estudi més recent, que abasta de 2008 a 2012, els reguladors nord-americans han comptabilitzat prop de 1100 incidents en el que es trobaven implicats agents potencialment d’ús dual. El trist de tot plegat és que el  nombre de reports no baixà en el temps (116 el 2008, 243 el 2009, 275 el 2010, 247 el 2011 i idèntic número el 2012…). Això dona una xifra per arquejar molt les celles, o arrufar el nas…4 accidents per setmana.

 

I les falles de seguretat, quan es sumen tantes instal·lacions són quelcom inevitable. A tal efecte fora bo rellegir… https://comentarisviruslents.org/2014/07/14/comentaris-virus-lents-19-verola-papa-papa-mira-el-que-guardava-lavi-a-les-golfes/ o https://comentarisviruslents.org/2014/07/25/comentaris-virus-lents-25-pero-que-mheu-enviat/ o https://comentarisviruslents.org/2015/02/26/comentaris-virus-lents-88-incident-ebola-al-cdc-el-diable-esta-als-detalls/ en aquest mateix blog.

KIDS62AWR

En definitiva, tota activitat humana, i tant més quan més complexa sigui, és susceptible de derivar en un error. I quan es treballa amb material tan preciós, i alhora tan perillós, aquestes errades poden tenir molt greus conseqüències.

 

Les pràctiques segures, en aquest cas biosegures, no són gens instintives. A això caldrà dedicar algunes paraules properament.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Algunes referències
Pike RM. Laboratory-associated infections: incidence, fatalities, causes and prevention. Annu Rev Microbiol 1979;33:41-66.
Harding AL, and Byers KB. 2006. Chapter 4 : Epidemiology of Laboratory-Associated Infections. En: Biological Safety DOI: 10.1128/9781555815899
Anuncios

Comentaris virus-lents (77): El virus Ebola y el CDC a El País SEMANAL.

El passat diumenge, a EL Pais SEMANAL, i sota el títol “La guerra mundial contra el Ébola”  es publicà un reportatge sobre l’Ebola i l’acció del CDC.

El link a l’article és: http://elpais.com/elpais/2014/12/17/eps/1418855982_325277.html

Anem a passejar per l’article, criticant-lo, en el bon sentit, per discutir algunes idees i termes.

L’autor sembla estar sorprès perquè el centre d’operacions s’assembli a una sala de control de la NASA o d’un comandament d’exèrcit però és la manera lògica de procedir; un centre de comandament que rep informació a temps real de qualsevol punt del mon, amb connexions d’audio i vídeo, i pantalles amb gràfics dinàmics, permeten prendre decisions basades en dades. Recordem però que moltes dades són “antigues”; en el millor dels casos les dades generals tenen uns dies o setmanes d’elaboració el que fa que les decisions sigui respecte a un escenari ja passat. Les dades puntuals sí són immediates, les globals o agregades no. I aquest handicap persistirà per molt de temps.

Els “trajes de protecció PPE” són una translació mal traduïda del terme anglès. PPE significa Personal Protection Equipment i ja hi ha una traducció al català i castellà (“Equips de Protecció Individual”), per tant abreujat EPIs.

Es parla de Chikungunya (per saber més veure entrades 8, 20, 26, 39 i 40) i no es diu cap incorrecció llevat del rang de distribució del mosquit tigre. Dir que està “presente en varias zonas de Europa, entre ellas Barcelona” és ser, com a poc, miop. Aquest mosquit ja està estès per pràcticament tota la mediterrània (i tot el llevant de la península, i això inclou el País Valencià, per exemple). I no s’esmenta, i és rellevant, que la primera infecció autòctona a Europa es va produir ja fa uns any (2007), a Itàlia.

Es parla també d’un virus estrany, el “virus del Nilo”. L’autor ha tingut un atac de compressió i ha escurçat massa el nom del virus; estem parlant del virus (de la febre) del Nil Occidental o West Nile virus. Un virus que va assolar EEUU a començament del segle XXI i que mereixerà una entrada futura al blog.

Les creences, els rumors i l’ús de l’assistència mèdica amb finalitats polítiques és el que explica un altre drama, i és la mort de cooperants en campanyes de vacunació de la polio que s’esmenta a l’article; un tema no resolt (per més detalls veure entrades 11, 12). Aquesta estigmatització de la vacunació, dels que volen administrar-la o dels propis malats (que també pateixen els infectats d’Ebola) és potser més perillosa que la pròpia malaltia. De fet aquells que sobreviuen al Ebola són persones, en principi, immunes que poden col·laborar en la cura d’altres malalts (de la família, del poblat) i no han de ser estigmatitzades o culpades. Són una “eina” i també un “exemple”, que demostra que les mesures funcionen. Això sí, l’article parla de “medidas preventivas” i això és radicalment fals. La mesura preventiva habitual és la vacunació, i en el cas d’Ebola no hi ha vacunació encara; en tot cas demostra que funcionen les mesures terapèutiques o de suport vital i que estar infectat no és sinònim de mort.

Posteriorment apunta el desbordament del virus Ebola de la zona geogràfica actual i la seva arribada a Malí, i assenyala certerament a “la falta de sistemas de salud en condiciones”. Un altre focus dificulta enormement la contenció de la infecció perquè obliga a distribuir els esforços, i potser, a fer-los menys efectius. I quan s’enumeren les fallades detectades es veu que moltes mesures ja serien difícils d’aplicar en un país desenvolupat (control de fronteres, proves diagnòstiques, sistema de resposta ràpida…), imaginem-nos en aquests països.

L’enviament de personal de CDC a una sèrie de països que són enumerats té una explicació. Si situeu aquests països al mapa (Costa de Marfil, Gàmbia, Senegal, Ghana, Sudan, Camerun, Togo, Congo i Nigèria) veureu que son països limítrofs que fan de corona de la zona infectada. És on primer pot vessar el virus i la CDC envia “antenes”, gent que pugui aportar informació directa, no filtrada per governs, però que a la vegada pugui començar a formar personal en el tractament i cura de malalts, en cas apareguin.

Respecte el tema de la mortalitat, s’indica que “no es cierto que la mortalidad del Ebola sea del 60%”. S’apunta que aquesta és la taxa de mortalitat als països afectats però no en altres llocs on es dona un tractament de suport complert (diàlisi, ventilació assistida, etc.). Tanmateix és un pobre consol i mentre no puguem portar els mitjans i els tractaments al països afectat la mortalitat ÉS del 60%.

La comparació de l’Ebola amb la SIDA es bàsicament correcta, pel que fa a la por i desinformació inicial. Tanmateix els diners abocats a la SIDA no ho són tant per advocats o grups de pressió, què també, si no perquè la malaltia JA estava dins el país, EEUU, i era una malaltia silent que podria arribar-te per un comportament de risc per altra banda molt habitual en segons quins sectors (i recordem que també es va transmetre durant uns anys pels derivats sanguinis).

El article reitera en diversos paràgrafs que les malalties infeccioses són un problema global, que requereix una millora global del sistemes de salut i això és cert. Més encara, la frase “One world, one health” no aplica únicament a éssers humans sinó també al conjunt de la vida, als animals, que també són fonts de virus i bacteris que infecten a humans.

I certament l’article acaba amb dues bones frases lapidàries: “Que caro es que algo parezca barato” (potser es vol dir que allò barat, al final, surt car) i “Prepararse es mucho mas barato que reaccionar”.

O el més indefinit “We must expect the unexpected”, aquest de collita pròpia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar “per se” per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (54): Ebola; guerra de xifres, xifres de guerra.

Fa mes de sis mesos des de que primer alarma d’Ebola va saltar i la crisi no ha deixat d’anar escalant a la seva gravetat. El nombre de casos als països mes afectats, Libèria i Sierra Lleona no deixa de créixer i les perspectives poden ser pitjors si no es destinen prou recursos. El sentit de la urgència s’ha desfermat. Anem a discutir una mica de xifres i projeccions futures.

La font autoritzada dels casos de Ebola és l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on descansen les estratègies de salut humana global (recordem, però, el lema One world, one health; la salut dels animals també és la nostra, les malalties dels animals també poden ser les nostres). Tanmateix la mateixa OMS indica que les seves xifres estan “vast underestimates” i que el nombre real de casos és de 2 a 4 vegades més gran, ja que molts casos no es detecten o no s’informen.

Ebola facts-HBSHsmt

Gràfica de casos “oficials” (confirmats, probables i sospitosos). El nombre real d’afectats seria de dos o tres vegades superior.

Amb aquestes limitacions es pot fer un càlcul de la presencia acumulada d’Ebola (percentatge de població infectat fins ara, finals de setembre) a Libèria i Sierra Lleona. La mitjana als dos països es situaria al 0,05%. Si fem la correcció suggerida pe la OMS es aniríem a 0,15% (1 de cada 600 persones). I recordem ara que el nombre de casos estimats creix de forma quasi exponencial.

Ebola Deseased_per_day_Ebola_2014

Gràfica que mostra l’evolució dels casos els darrers mesos. El pendent es fa força inclinat les últimes setmanes.

 

La OMS informa que la taxa reproductiva de la malaltia, o si es vol el nombre de casos que genera un nou cas, o més encara, quantes persones (família, amics, companys) s’infectaran amb un nou infectat és de 1,51 a Libèria i 1,38 a Sierra Lleona. Si feu càlculs senzills us adonareu que sempre que el valor d’aquest índex estigui per sobre de “1” l’epidèmia estarà fora de control, no s’estarà minvant. I amb els valors actuals doblem el nombre d’afectats cada mes a Sierra Lleona i cada 3 setmanes a Libèria. Evidentment qualsevol acció intensa per part de la comunitat internacional pot fer canviar aquest números.

La CDC ha fet un model matemàtic-epidemiològic per estimar l’impacte potencial futur de l’epidèmia. Aquest model ha estat possat a prova a partir de les dades dels últims mesos (abril-agost) i per ara ho està “clavant”, és prou exacte (veure Figura A). Tot model d’aquesta mena planteja una sèrie d’escenaris, en funció de les decisions preses i de la relacions entre elles, que van des d’el pitjor cas (worst case) fins el més benevolent. Doncs bé, en el pitjor cas, assumint que no prenem cap mesura, o cap mesura correcta, i corregint la sub-estimació de casos que avisa la OMS, el nombre de casos a Libèria i Sierra Lleona arribaria al 1,4 milions a finals de Gener del 2015 (veure Figura B). La població dels dos països suma vora 10 milions de persones, per tant 1 de cada 7 estaria, o hauria estat, infectada, un 14% de la població total. Portem aquestes xifres a casa nostra.

Ebola projections CDC3-figures_su6303a1appendixf6

Figura A. Compració entre les dades predites pel model i les dades epidemiològiques “reals”

Ebola projections CDC1-su63e0923a2f10

Figura B. Evolució de l’epidemia en funció que la pressa de mesures efectives es retrassi un mes o dos mesos. L’escala de nous casos és per dia.

Ara, a finals de setembre, Ebola s’ha convertit ja a la causa principal de mortalitat a Libèria. La OMS estima la taxa de mortalitat de l’epidèmia en el 70%; aplicant aquest valor a Libèria, l’Ebola ha causat mes de 250 morts per setmana. Per comparació, les malalties líders fins al moment en aquelles contrades (malària, malalties respiratòries i diarrees, causaren 140, 89 i 88 morts per setmana, respectivament. I no vol dir que hagin minvant, el quadre que cal retenir és que hi ha una causa “de novo” que dobla en mortalitat a les causes infeccioses clàssiques de mortalitat; no hi ha vasos comunicants, en definitiva a Libèria esta morint molta més gent i les projeccions son d’expansió d’aquests valors.

Per altra banda tenim una estimació més conservativa que parla de 20.000 casos a primers de Novembre, feta per la pròpia OMS, pel WHO Ebola Response Team, a partir de les dades clíniques i epidemiològiques d’un grup de pacients en els nou primers mesos de la epidèmia. Aquest estudi, però, té més d’explicatiu que de projectiu. Així, desmenteix dos mites en base a la informació passada; les dones no s’infecten més que els homes per dedicar-se més a tenir cura dels malalts, quan es manegen grans xifres la relació és 50:50. En segon lloc, que aquesta epidèmia no tingui precedents no es deu al virus; la simptomatologia clínica, la transmissibilitat del virus, el període d’incubació, la taxa reproductiva o de propagació és comparable a la d’altres epidèmies. El que la fa diferent és el lloc on s’ha desfermat, probablement per factors humans: zones més poblades, moviment trans-fronterer molt intens de persones, sistemes sanitaris fràgils, i adopció tardana i fallida de mesures de control. L’estudi situa la mortalitat al 71%, una taxa que baixa al 64% si parlem de pacients hospitalitzats la qual cosa vol dir que fins i tot en aquests països, i en la situació actual, la cura de malats als hospitals té un efecte positiu. Tanmateix, si no es prenen mesures “efectives” l’estudi albira un futur de milers de casos i morts setmanals. De fet, si doblem el nombre de casos cada tres setmanes, passaríem de 20.000 casos a primers de Novembre a 320.000 casos a finals de gener, evidentment si assumim que tot continua com ara i cap mesura presa té impacte en la propagació del virus.

Un dels problemes més seriosos és que treballem sempre amb dades “antigues”. Entre que es decideix l’estratègia a seguir, es prenen les decisions d’enviar personal, subministres i serveis, i es posa en pràctica “on site”, al camp, passen setmanes. Però és que totes aquestes mesures es fan en base a unes dades (quanta gent està infectada, on, on la transmissió està de pujada o de baixada, etc.) que es van obtenir setmanes enrere, en el millor dels casos; en el pitjor son vagues informacions. Per tant les mesures i l’abast de les mateixes “corresponen” a una situació que potser era certa feia 2 mesos però que probablement ja no ho és ara. I aquesta presa de decisions en la boira, ara per ara, és l’única possible a menys que ens posem en el pitjor cas i aboquen tots els recursos per lluitar contra aquest, avançant-nos uns mesos a la malaltia. Això ha de portar-nos a reflexionar sobre els nostres sistemes de vigilància epidemiològica i de la capacitat de fer-se robustos i obtenir dades ràpides en ambients ràpidament canviants i, perquè no dir-ho, puntualment caòtics en el camp. Aquests sistemes requereixen de molta coordinació entre moltes organitzacions, des d’el Ministeri de Sanitat fins ONG’s, institucions multilaterals, i agrupacions d’ajuda comunitària i fer-ho en una situació de estres és encara un repte més gran.

El números són prou crus però únicament ens estan insinuant el feixuc i creixent peatge que aquesta malaltia esta infligint a la gent dels països i comunitats afectades.
Serem realment proactius?

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

• Metzer MI, Atkins CY, Santibanez S, et al. Estimating the future number of cases in the Ebola epidemic-Liberia and Sierra Leone 2014-015. MMWR 2014 Sep 23; 63 (1-14). http://www.cdc.gov/mmwr/pdf/other/su6303.pdf
• WHO Ebola Response Team. Ebola virus disease in West Africa-the first 9 months of the epidemic and forward projections. N. Engl. J. Med. 2014 Sep 23. http://www.nejm.org/doi/pdf/10.1056/NEJMoa1411100

Comentaris virus-lents (30): Ébola, fets i consideracions personals

En una epidèmia, com a tota crisi, tan dur com el control de la mateixa es fer front a la desinformació i a la por o histèria que es pot generar. Per tant, aquí parlaré únicament dels “meus fets”, del que jo dono per fets provats i algunes consideracions. La por i la ignorància no fan cap servei, únicament la comprensió i el coneixement ens faran prevaldre.

Ébola virus i altres virus hemorràgics son capaços de matar i de fer-ho de forma dolorosa i molt cinematogràfica (veure entrada 13). Tanmateix és un virus que es coneix des de fa dècades i no s’hauria de considerar un “virus de laboratori” més que res perquè sembla molt igual al de epidèmies prèvies (per més detalls veure entrades 17, 18) i el seu efecte és devastador en les comunitats afectades, fins ara a nivell local.

Però de forma taxativa aquest virus no es transmet com el virus del refredat (els rinovirus), o com el SARS Coronavirus (que tragué el cap el 2002-2003) o com el virus de la grip i no té el potencial (la capacitat de transmissió aerògena) d’aquest últim per iniciar una pandèmia global amb milions d’afectats.

El virus d’Ébola necessita un contacte proper i continuat, com pot ser la cura continuada dels infectats (per això el personal mèdic i sanitari és el que està en alt risc i per això les morts d’alguns metges aquestes darreres setmanes, però també familiars si es fa aquesta atenció a casa) i la preparació dels cadàvers infectats per les cerimònies d’enterrament. La sang i secrecions corporals dels infectats estan carregades de virus i poden quedar a les fomites però el virus és fàcilment desinfectable (veure entrada 23) i la transmissió es trenca amb barreres bàsiques com portar guants impermeables i no exposar la pell (sobre tot si aquesta té ferides o cremades).

L’Ébola te uns símptomes clínics inicialment no del tot clars, inespecífics (de fet a les etapes inicials tenim febre, dolor muscular, mal de cap, debilitat intensa i únicament desprès apareixen vòmits, diarrees, problemes hepàtics (icterícia) i hemorràgies internes o externes), i bona part d’aquest símptomes inicials demanen un diagnòstic comparatiu o diferencial per excloure malària, febre tifoide, colera, meningitis, hepatitis…i no equivocar el tractament. Un cop es desferma la segona tongada de símptomes és prioritari l’aïllament. Tot infectat aïllat, si es manegat amb una cura adequada (i es porten els EPIs corresponents que impliquen no esposar dermis i mucoses), no representa un perill greu per cuidador.

La desinformació i el rumor ha provocant que, a les zones afectades, més d’un infectat hagi abandonat l’hospital per malfiar-se del personal mèdic. També hi ha casos d’ocultació de la malaltia (deixant el malalt a cura de familiars, no formats i no protegits, la qual cosa amplifica el problema) i d’enfrontaments amb el personal sanitari al que consideren responsable (no sé si per omissió, trist, o per acció, del tot inacceptable). Però és així.

Però aquesta desinformació i rumor no és exclusiu de les zones afectades. També nosaltres en tenim bona part de culpa. Algunes aproximacions periodístiques es recreen amb els patiments dels malalts, en la por de les poblacions afectades, etc., la qual cosa pot portar a estigmatitzar-les Tanmateix podríem preguntar-nos perquè no s’han (hem) dedicat recursos a millorar les infraestructures sanitàries d’aquests països, no únicament en forma de laboratoris ben equipats si no en personal sanitari prou entrenat, i en uns programes educatius a llarg termini entre la població. I finalment ens podríem plantejar perquè les nostres comunitats benestant son capaces de invertir més diners en tractaments cosmètics anti-envelliment o anti-arruges, que en dotar a tothom d’infraestructures sanitàries bàsiques que facin de primera barrera, evitant grans propagacions. I ja no parlem d’inventir en vacunes o en anti-virals, que requereixen més tecnologia i mitjans.

No, fins on se, Ébola no sembla que pugui desencadenar una pandèmia, el que no exclou que pugui estendre “puntualment” a altres continents. Hi ha altres virus coneguts, i de segur altres que encara no coneixem, amb més potencial.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Comentaris virus-lents (5): Ciència i Recursos humans, “Quiéreme, quiéreme muchoooo!”

Fa uns anys es va fer una enquesta entre líders d’equips científics (una visió de insider) en la que es demanava definició i exemples de lideratge efectiu i inefectiu, i del impacte del mateix en la recerca, però també que identifiquessin de quines habilitats es consideraven mancats. La enquesta, que no cercava una representativitat plena, va ser contestada per més de 200 persones i les preguntes a les que s’enfrontaren foren:

  • Descriure el millor exemple de lideratge científic viscut i perquè aquella persona era efectiva?
  • Descriure  el pitjor lideratge científic viscut i perquè aquella persona era inefectiva?
  • Quin és el problema típicament més difícil al que t’has tingut d’enfrontar?

 

El resultats foren relativament sorprenents (o no, segons com es miri). Les qualitat de compassió, educació i cura rebien molt millor valoració que la pura intel·ligència o la més alta capacitat tècnica. Fins i tot les habilitats de gestió o “management” (capacitat comunicativa, d’escoltar, de resolució de conflictes, de gestió de reunions…) eren més valorades que aquesta intel·ligència o capacitat científica. En poques paraules un bon cap Not only criticizes but also praises. (…) Very few people tell you when you’ve done something right”. En definitiva l’efectivitat del lideratge s’associava a un clima de treball positiu, una atmosfera que forçava a l’èxit científic a sorgir de forma natural. El resultat era una alta productivitat (en qualitat i/o quantitat).

Per contra el lideratge inefectiu rebia els qualificatius de mal educat, explotador i radicalment incapaç de manegar/gestionar els conflictes. Tot això potencialment generador d’una atmosfera poderosament negativa que desembocava o amplificava conflictes interpersonals afectant a la feina científica i els seus resultats.

Respecte els problemes o les mancances més difícils a la que tingueren d’enfrontar-se els líders o caps que contestaren l’enquesta, foren en ordre de importància: el procés de convertir-se en cap o líder de grup de recerca (mantenir el focus, balancejar adequadament gestió i ciència pura, i la delegació de funcions o responsabilitats); com afrontar i manegar els conflictes; com motivar a la gent i mantenir-la entusiasmada amb la seva feina; i finalment com comunicar-se adequadament, com donar un feedback no bel·ligerant.

 

La principal conclusió de l’estudi, segons els propis investigadors enquestats, era que com a científics no estaven preparats, no havien rebut formació, per liderar un grup de persones.

 

El procés de convertir-se en cap o líder de grup, o de programa era descrit com na lluita incansable per balancejar les activitats de impuls de la seva ciència i les activitats de gestió (o no científiques). La distribució de la feina entre els components de l’equip i el convèncer a la gent que han de canviar de recerca, o focus, sense que es prengui com una critica personal és un tema tan espinós com la manca de confiança a la hora de delegar que ells reconeixen, paral·lela a certa incapacitat de dir “NO” davant noves vies o propostes encara trobar-se davant escenaris de “too much work, too little time, to few hands”.

Motivar a la teva gent. Hi ha molts models; el de “Be cheerleader” de cadascun dels membres del teu equip, que pot ser vàlid fins a cert punt; el de “Massaging egos of scientists who require attention”, que probablement no et durà enlloc, o el més costós, en temps i capacitats, que seria el de lloar la feina ben feta en tot moment, donar suport,  entabanar i engrescar amb la feina, i ser font d’inspiració però també deixar-se inspirar pels altres. “Spending a lot of time in the lab, talking with individually about their work”.

Aquesta capacitat de motivació està íntimament lligada a haver desenvolupat la capacitat de retroalimentar discursos, donar feedback als altres d’una forma que no sigui considerat un atac personal, que els comentaris i suggeriments no semblin cercar la confrontació, perquè qualsevol discussió ens allunya del nostre focus i al nostre mon hi ha “too much work and too little time”. La capacitació en una comunicació efectiva és una habilitat bàsica, fundacional, a l’hora de gestionar conflictes i motivar la teva gent. Es resumia l’opinió general en un “who wants to manage science must be teached about non-science … psychology of people and their needs”, és a dir, per gestionar ciència s’han de saber abans de sociologia, de persones i de les seves necessitats.

 

Totes aquestes respostes tenen una sèrie d’implicacions. Encara que la carrera científica parla i no acaba del treball en equip i de la col·laboració interdisciplinària, l’entrenament acadèmic que ens porta a ser científics produeix “solo contributors”, professionals excel·lents de abast (o camp de experiència) estret, el progrés i les recompenses dels quals estan basades en assoliments individualistes. Es promou la autonomia i l’esforç solitari o individual. Durant la formació acadèmica, competències desprès molt importants como la capacitat de delegar, de resolució de conflictes, de motivar i comunicar adequadament decisions, no estan a la base, no són el “focus” ni són  resultats esperats o valorats.

La pobra gestió del capital humà de recerca porta a una ciència de baixa qualitat. Els investigadors afirmen que una gestió efectiva afavoreix alts outputs i que una d’inefectiva condueix a manca d’aquestos. Tanmateix, no n’hi ha prou amb la interacció binària entre cap de grup i investigador, ja que hi ha un munt d’elements de l’entorn no estrictament científic que juguen el seu paper: l’organització del treball, les polítiques de reclutament, el reconeixement de la performance, la política de recompenses i promocions, etc..

De l’estudi prospectiu es poden extraure una sèrie de conclusions. La necessitat d’incloure un entrenament de “habilitats socials” (obligatori o optatiu) en els graus i postgraus científics, o com a mínim proveir unes bàsiques habilitats de supervisió. Les direccions de centre o de instituts han de tenir clar que no tot supervisor d’ un petit equip pot convertir-se en un manager competent d’un grup més gran, un departament o un programa. Finalment, les capacitats de lideratge caldria que fossin posades a prova o avaluades regularment, com un element integral més de la formació continuada, que sí, també han de rebre els caps o directors.

Un apunt final. Encara que a l’enquesta no es preguntava per això, un nombre important de contestes citaven problemes d’igualtat de gènere (normalment associats a lideratge inefectiu), des de la més rampant discriminació fins a inigualtats molt més subtils, i  apuntaven que sense polítiques governamentals “the inherent masculine bias (that) dominates education and research on many levels and in many forms” no seria reduït significativament.

 

La conclusió final, el missatge per endur-se a casa es podria resumir en: “It is not longer enough to be excellent in (one’s) scientific discipline … A researcher leader needs to get work done with and through other people … Time, money, morale and quality of product are only a few of the elements that are at risk…”

I segur que molts de nosaltres ens hem enfrontat a bons exemples i a caps o líders dolents, ineficaços. I segur que hem sentit històries a companys de bones i males pràctiques.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Alice M. Sapienza. 2005. From the inside: scientists’ own experience of good (and bad) management. R&D Management 35, 5.