comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: transport mat. infecciós

Comentaris virus-lents (226): «The Hot Zone»; a la caça d’errades i llicències.

Soc microbiòleg, per més detall viròleg, i anant al detall màxim, gestor d’una instal·lació d’alta contenció biològica…Òbviament qualsevol sèrie que tracti de forma honesta temes com les epidèmies, els patògens, emergents o no, la gestió d’emergències, m’interessa. Per això, quan un company em va passar la sèrie The Hot Zone sabia que m’ho passaria bé. La sèrie és prou bona i està basada en fets del tot verídics. Tanmateix i encara que aprecio l’esforç posat no puc menys que indicar alguns punts inconsistents o directament erronis del Primer Capítol (podria fer llistes més curtes i potser equivalents dels altres capítols però serveixi això de mostra). Això sí, més series com aquestes, si us plau; la realitat pots ser més engrescadora que la ciència ficció.

Els comentaris surten amb unes xifres prèvies que indiquen el minut i segon del metratge del capítol (versió en castellà). Tots els comentaris poden ser més desenvolupats, i tenen moltes derivades, aquí nomes faig alguns apunts.

Recordeu …. mm : ss …. comentari.

11:35 Apareix un microscopi electrònic, del que es separa el col·laborador negre, en una habitació plenament il·luminada, plena de finestres…malament. Normalment les observacions per microscòpia electrònica demanen certa foscor.

11:40 Arribada d’un paquet de material biològic des de l’estabulari de primats Hazelton ubicat a Reston…la coronel es queixa que no s’han gastat gaires diners…i té raó. El paquet no compleix cap dels preceptes de transport d’un material biològic en la actualitat, ni que sigui exempt, és a dir, sense perillositat descrita.

 

Antiga instal·lació Hazelton-RESTON

moll de càrrega abandonat de la instal·lació Hazelton a Reston

11:59 L’embalatge de tota mostra hauria de ser una triple capa de contenidors. Aquí veieu la mostra continguda en paper d’alumini, que no compta com a contenidor, envoltada de neu carbònica i tot això contingut en una caixa de polispan. El polispan és un material que es trenca i deforma com a conseqüència de tracció…jo no el faria servir com a únic contenidor.

12:20 Ejem, com es pot fer dissecció en un teixit que ja està en neu carbònica des de fa hores. El teixit estaria congelat como una pedra (recordem que la neu carbònica està a -60ºC aproximadament) però la coronel el talla com si allò fos mantega…i des de quin forassenyat protocol es planteja fer la manipulació sense cap barrera primària com pot ser una Cabina de Seguretat Biològica (CSB).

13:00 Quan es manipula material hom ha d’abstenir-se de portar objectes personals; rellotges, braçalets, anells, etc. Aquí es veu un rellotge, malament. Epp!! i perquè no estan en la època actual, que si no els mòbils també haurien d’estar prohibits.

13:40 Per estar al USAMRIID no els han ensenyat gaire bé…les bates s’han de portar del tot botonades i en cap cas arremangades les mànigues.

14:50 Primera menció al Biosafety Level 4, o BL4, però també BSL4, P4, NCB4, etc.

16:20 De passada es comenta la classificació en nivell de Bioseguretat, que guarda relació, però no absoluta, amb els grups de perillositat dels patògens. Vaja, vaja, la coronel surt de laboratori amb bata. Malament. Les bates HAN DE quedar-se sempre al laboratori, mai han de portar-se a zones comuns.

18:05 Mascareta quirúrgica??? Pipetejant sense CSB amb la sola protecció d’una mascareta quirúrgica (i pels no habituals la mascareta quirúrgica NO és cap Equip de Protecció Individual, EPI), un sol parell de guants i centrifugar el material amb rotors sense tapes estanques???

20:24 “En la cabeza de un alfiler caben 100 millones de virus.” No és cap exageració; per exemple se sap que en un gram de femta d’un infectat podem trobar 10exp10 norovirus, sí, 10.000.000.000 virus.

22:06 “Ni ropa ni ningun objeto personal.” En efecte, per treballar als nivells d’alta o màxima contenció biològica, el que es coneix popularment com BSL3 i BSL4, un entra del tot nu i es vesteix amb roba específica de la instal·lació.

22:30 “Entrar en el nivel 4 es nacer, te quedas desnudo en tu más pura sesencia.” Molt poètic…però més que néixer et fa veure que només ets el que veus.

22:45 “Pasamos del nivel 0 al nivel 2” No existeix el nivell 0, a més en el nivell 2 les portes no estan pressuritzades i per tant no suposa cap problema obrir-les, ni tancar-les.

20:52 Persistim en l’error amb els paràmetres actuals, no hi ha pressió negativa habitualment en un nivell 2; sí s’explica bé el perquè de la pressió negativa, que es evitar la sortida de patògens contra-corrent.

23:00 “La luz ultravioleta NO deshace nada” Inactiva els àcids nucleics, això sí. Al meu entendre més que en una zona NBS2 hi som en una pre-sala que mena cap a la zona de màxima contenció, o Hot Zone.

23:16 Això sí, el pas del nivell 2 al nivell 3 s’assoleix…posant-se uns mitjons…bé, m’estalvio els comentaris, òbviament estem en una seqüencia de pre-sales, i entre la 2 i la 4 han posat alguna acció, ridícula això sí, al nivell 3.

23:25 I entra en escena la cinta americana; sí, encara és el sistema de segellat més emprat; barato i sempre disponible, ajusta qualsevol uniforme o vestit a qualsevol extremitat.

23:26 Posar-se talc a les mans; contraindicat, a la llarga generarà problemes dèrmics, millor guants directes.

23:35 Guants de làtex, encara que són molt útils, per temes d’al·lèrgia han estat substituïts, com a mínim pel que fa a la capa de guants en contacte amb la pell, pels guants de nitril, que són un xic més impermeables i tenen millor efecte barrera.

23:57 Els vestits químics de protecció, del tot impermeables, amb costures segellades. Apareix ja a la esquerra una manega en espiral que és la que subministra l’aire no compromès al vestit de protecció de nivell 4 i que farà que quedi inflat, amb pressió positiva.

24:08 “En el nivel 4 no hay esquina sin matar”; vol dir que totes les cantoneres estan arrodonides no hi ha angles per evitar que els vestit puguin estripar-se.

24:20 “Nadie entra en el nivel 4 solo” Cert, està prohibit; de fet també es una regla més que habitual, quasi obligatòria en el nivell 3. El que no es diu es que habitualment quan una parella entra en el nivell 4 hi ha una altra amb la mateixa formació vigilant, o de back up fora.

25:00 Els pitjors segons són aquells en els que estàs dins del vestit i encara no t’han connectat l’aire; són vestits impermeables i hom comença a suar quasi immediatament; el corrent d’aire estèril, o no compromès infla el vestit , proporciona un corrent d’aire i asseca la suor.

25:26 La porta metàl·lica té uns rètols; “Do not enter without ventilated suit”, “Caution Biohazard area” and “No glass allowed beyond this point·”. Els vestits ventilats són els que hem vist; el darrer rètol té a veure amb la necessitat imperiosa de reduir les fonts de perill pel que fa a talls i perforacions. Estem entrant i no hi ha hagut cap control, cap teclat amb paraula de pas, cap lectura de empremta dactilar (a la primera porta) o de pupil·la; no passarien una auditoria de bioprotecció amb els estàndards actuals.

25:31 Estem veien la sala de descontaminació amb un sistema de mànegues i uns ruixadors que seran els que llençaran els químics desinfectants en la tornada del personal cap a l’exterior. Tot ha de ser d’acer inoxidable, correcte.

25:42 Veieu que els vestits a la seva part posterior porten com dos cercles foscos protegits per una mena de caputxes transparents. Es tracta del filtres d’exhalació, o sortida; tenim un aport continuat d‘aire net que ha de sortir d’alguna manera; aquests sistemes tenen vàlvules d’un sol sentit, anti-retorn, que eviten que aire de l’exterior passi al vestit; la protecció plàstica és òbvia; evitar que res els pugui obstruir i protegir-los d’esquitxades. Si mireu veieu que els vestits estan clarament inflats. A la majoria dels NBS4 actuals no veureu totxo, que és el que esteu veient a les parets verticals, i la pintura fa pinta de no ser epoxídica, un altre requeriment comú habitualment.

26:40 La heroïna prem un botó i s’obre una comporta vertical permeten recollir les mostres. No s’ha vist com carregaven les mostres abans d’entrar i tenint en compte les voltes que han donat sembla físicament impossible però això que esteu veien és un SAS o airlock (hi ha controvèrsia; la gent li diu SAS a aquest equips quan són relativament petits, com el de la sèrie o airlocks quan són tan grans com per permetre el trànsit d’una o més persones).

26:29 Botes de goma, imprescindibles, impermeables…però com veieu no es segellen.

26:20 Conduccions a la vista…malament, cal que el màxim de superfícies siguin llises, sense zones d’ombres; no hi ha parets connectades al terra amb mitges canyes,, malament altre cop perquè ofereixen cantonades de difícil descontaminació. Altre cop tot el metall que veiem sembla d’acer inoxidable.

26:56 Absolutament improcedent. Una mostra MAI s manipula directament sobre bancada si no dins una cabina de seguretat biològica (CSB), que és el que diem barrera primària. L’operació de tallat d’un teixit allibera aerosols i petits trossos; fer-ho en ambient obert és una salvatjada.

27:08 El guant de la coronel està tacat amb algunes gotes de sang. També inacceptable. I que el pot presenti restes de sang PER FORA és també una errada de contenció i procedimental greu.

27:12 Errada molt greu; ja la dispensació d’un líquid amb pipeta en alçada sobre la mostra sense estar treballant dins una CSB és una errada majúscula però fer servir un homogeneïtzador sense cap mena de barrera ja passa de taca d’oli.

27:24 Havent-hi dues persones el treball en equip hauria de fer que una obris portes i l’altra estigues atenent únicament a la mostra.

27:16 Totes les operacions que es fan amb pipeta fora de la CSB són incorrectes.

27:41 Per fi apareix la CSB, que és l’aparell en el que està treballant la coronel; old fasion one. A dalt a l’ esquerra del frontal de l’aparell veieu un rellotge circular que controla la pressió d’impulsió de la CSB (actualment tenen moltes alarmes i sensors). Altre cop una errada greu; veieu que a l’esquerra hi ha una pipetejador, un assistent electrònic de pipeteig; està col·locat en una posició del tot incorrecta que pot provar la contaminació de l’aparell amb restes de mostres que contingui la pipeta, lliscant a favor de gravetat.

27:44 El pipetejador ha canviat de posició per art de màgia però continua en posició incorrecte.

27:46 Bé, correcte, en principi quasi totes les operacions s’han de fer sobre una safata recull vessaments; la safata metàl·lica fa el fet.

27:55 La cetona és un fixador típic, però una bona praxi faria que si saps que la necessitaries la tinguessis dintre de la CSB; això evitaria que el company fiques les mans dintre de la CSB mentre tu estàs treballant.

28:02 El contenidor groc amb boca estreta blanca i amb tapa esta destinat a recollir tot el material residual; puntes de pipetes, portaobjectes i altre material tallant; el seu destí final serà l’autoclau prèvia descontaminació externa. Es veu de nou al 29:17.

28:04 La heroïna ha estat manipulant material presumptament infecciós dins la CSB i sense encomanar-se a ningú ni descontaminar-se els guants treu les mans de la CSB; per mi errada greu.

28:25 Per accedir a les mostres de l’ultracongelador sí cal fer servir un teclat i una paraula de pas, que a més sembla que canvia freqüentment perquè la coronel ha de demanar-la. Bé.

28:37 Impossible, l’ espècie humana no acabaria encara que tots els virus de l’ultracongelador sortissin d’excursió. La mortalitat més elevada d’ebola sense tractament està al voltant del 90%; un 10% de la humanitat encara és molta humanitat.

28:58 Un ultracongelador sense gel, sense una mica de gel? Molt fals, o això o ho netegen cada dia, que és inversemblant.

29:35 De que estan fets els portaobjectes? Sí, de vidre. I que deia el rètol de la entrada al nivell 4? Mecatxis, que “glass” NO!!

30:04 Bates desbotonades, recipients amb creixements d’una mostra desconeguda oberts, i a més ensumen. Mereixen morir.

31:27 Tall al guant de la mà dreta de la coronel, possiblement en el moviment de cisalla al tancar l’ultracongelador (ara aquestes manetes són totes de plàstic arrodonit).

31:30 NO és en absolut bona praxi agafar un tub de mostra directament amb les mans; s’agafa un moment i es posa en alguna gradeta o suport; mireu que els guants dels vestits són poc tàctils!!!.

31:47 En una sortida d’emergència haurien de sortir els dos; dit d’una altra manera si un es queda s’incompleix el precepte d’estar sempre acompanyat a BSL4. Per altra banda, si hi ha un tall la primera acció és tancar-lo (per exemple amb la cintra groga que la protagonista ha portat tota la estona “per si de cas”).

31:52 L’apagament de la llum, l’inici de les pampallugues de llum vermella i l’alarma acústica del tot inversemblant. No seria el procediment habitual.

32:20 Accionament de la dutxa química. Com veieu durant la dutxa el vestit està connectat a aire net a traves de la mànega i permet que la persona continuï respirant normalment. La dutxa química dura minuts.

32:46 No és gens lògic i impropi de protocols d’emergència que no hi hagi una o més persones esperant la sortida de la coronel per avaluar-la; per cert que la coronel no actua bé rentant-se les mans…no encara amb els guants posats. El lògic és treure’s els guants totalment, munyint-se la ferida forçant la sortida de sang i mentre tant aigua a doll.

32:52 Arriba la cavalleria…amb un parell de guants de làtex (bé) i una mascareta quirúrgica (malament): la mascareta no és cap EPI, no els protegia de res i a més la persona ha tingut un tall i per molt ràpid que vagi el virus no generarà aerosols ni dintre d’una hora, ni d’un dia. Per cert, si estan al nivell 3 com és que ells encara porten uniforme? I si estem al nivell 0, com és que el vestit químic està al terra en primer pla?

33:05 En principi no s’hauria d’acceptar que personal sense la dermis en perfecte estat accedís a instal·lacions d‘alta o màxima contenció. Ni amb apòsit. És el que recrimina a la coronel el seu cap a 33:35.

35:40 Tot incident o accident en una instal·lació d’alta o màxima contenció implica una investigació per esbrinar causes i proposar millores.

36:20 “Voy a ver que dice laboratorio sobre tu análisis” Bé, de fet no pot dir més que està perfectament. Que un virus t’infecti no vol dir que tinguis una propagació immediata. Poden passar dies o setmanes per tenir presència de virus en sang (virèmia); i en aquella època, encara no hi havia les tècniques d’amplificació molecular. I tampoc podien fer cap prova amb anticossos perquè per això cal haver generat una resposta immune que només es mostra uns quants dies després del dia d’infecció.

38:00 “Intacta” Bé, m’estalvio els comentaris.

42:40 Micos congelats al maleter. Però el cuidador diu que han mort avui (??)

42:57 Però després resulta que ja estan congelats. I en el transvasament de cotxes i tenint en compte que podien descongelar-se la coronel comet dues errades evidents. La primera és no proveir-se de bosses d’escombraries en el mercat que té just darrera seu, o film transparent i amb aquests folrar el maleter del seu cotxe; per seguretat pròpia però per IMPERMEABILITZAR-LO també. La segona, no comprar paper de cuina o equivalent i repartir-lo pel maleter com a element amortidor i evitar que els micos de les bosses es donin cops contra les parets i alhora per absorbir els líquids produïts amb la descongelació. De tota manera, un mico congelat difícilment pot generar líquids en un parell d’hores de descongelació.

44:07 Correcte; en el procés d’agafar les bosses amb material compromès, encara que hagin estat descontaminades exteriorment amb lleixiu sempre cal mantenir les mans el més separades possible del cos amb els braços estesos per separar-se del material.

45:02 “El microscopio electrónico detectó lacitos”…en fi, Ebola és filiforme, no laciforme. No cal abaixar el nivell; el públic és molt més intel·ligent del que pensem.

 

Ebola_Virus_TEM_PHIL_1832_lores

 

I no us confoneu, no, a mi em va agradar força el capítol…i la sèrie, però és que soc una mica llepafils, jo.

 

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (201): XARXA D’INSTAL·LACIONS D’ALTA I MÀXIMA CONTENCIÓ promoguda per la OMS: discutint plegats per avançar.

 

Els laboratoris d’alta bioseguretat (nivell 3; BSL3 en anglès) i de màxima bioseguretat (nivell 4, BSL4 en anglès) de tot el món representen els nivells més alts de contenció biològica, oferint sobre el paper una gran protecció per a l’usuari, la mostra i el medi ambient. Actualment hi ha més de 50 instal·lacions de contenció màxima (BSL4) al món que manegen alguns dels patògens més perillosos per a la salut humana i animal (Ebola i altres filovirus, SARS i MERS Coronavirus, virus de la febre hemorràgica Crimea Congo, diversos Arenavirus, virus de la febre de la vall del Rift, etc.) amb finalitats d’investigació i diagnòstic; les instal·lacions BSL3 es compten per molts centenars (el lloc on jo hi treballo, IRTA-CReSA és una d’elles). Donada aquesta distribució mundial, s’han celebrat reunions i s’han establert xarxes en el passat centrades en concertar esforços de laboratoris dins d’aquest grup. Aquestes inclouen la Xarxa Europea de Laboratoris BSL-4 (Euronet-P4) establerta el 2005, un Workshop de Desafiaments de Bioseguretat de l’Expansió Global de Laboratoris Biològics d’Alta Confinament celebrat el 2011, i més recentment, 2017, un segon Workshop Xina- EUA sobre els desafiaments de les infeccions emergents, la seguretat laboratorial i la seguretat sanitària mundial. Tres temes recurrents de discussió en aquestes reunions han estat:

  1. Com establir i garantir una capacitació adequada,

  2. El desenvolupament i manteniment de les millors pràctiques i

  3. La importància de la col·laboració per a l’avanç de la ciència i en resposta a un brot de malaltia.

La capacitació i pràctiques de laboratori segures també són un enfocament del Grup de Directors de Laboratoris d’Alta Contenció (GOHLD), compost principalment per directors/es d’instal·lacions per a animals. Aquests esforços, encara que significatius i constructius, només han servit a un nombre limitat de laboratoris de màxima contenció, BSL4.

englisch_biostoffv-G-wordml02000001
Per pal·liar aquest fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va convocar un Fòrum d’Instal·lacions d’alta i màxima contenció entre els dies 13 i 15 d’aquest desembre, a Lió. L’objectiu, generar interaccions i relacions entre els responsables d’aquestes instal·lacions amb l’objectiu de l’enfortiment mutu de laboratoris d’alta i màxima biocontenció a tot el món a través de la col·laboració per garantir la bioseguretat i bioprotecció a totes les instal·lacions.

La bioseguretat i la bioprotecció es basen en l’enginyeria de les instal·lacions, una capacitació adequada del personal i una supervisió acurada. Però d’enginyeries i capacitacions hi ha un gran rang, i no està clara la referència, el gold standard, que pot ser continent, estat o fins i tot instal·lació dependent.

A més, el cost operacional de les instal·lacions d’alta i màxima biocontenció suposa un desafiament no només pels laboratoris recentment oberts, sinó també pels laboratoris ja operatius des de fa anys. L’immens cost i els recursos que s’han de dedicar al funcionament d’instal·lacions d’alta/màxima contenció poden representar un gran percentatge del pressupost d’una organització o país i s’han de tenir en compte per a l’expansió i el desenvolupament d’instal·lacions futures. Finalment, la percepció pública, afectada per aspectes culturals i socials, pot tenir una influència significativa en l’obertura i l’ús continu de laboratoris BSL4 en alguns països.

Els objectius específics plantejats en aquesta primera reunió han estat:

  • Col·laboració bilateral o multilateral dels laboratoris d’alta o màxima contenció de tot el món, amb l’OMS com a facilitadora, en la missió comuna de l’enfortiment propi de les mesures de bioseguretat i bioprotecció.

  • Una discussió de les millors pràctiques emprades a les instal·lacions i la identificació d’un mecanisme per compartir i disseminar aquesta informació a altres laboratoris d’alta o màxima contenció.

  • Revisar els desafiaments a què s’enfronten aquestes instal·lacions, i que caldria considerar per al desenvolupament, l’expansió i el manteniment de les mateixes, i quines mesures s’han emprat per superar aquests obstacles.

  • Discussió de la importància de la supervisió per tenir la confiança de la comunitat global i el que es pot fer per enfortir les relacions entre reguladors i científics, per no impedir el progrés científic mantenint la bioseguretat.

  • Abordar el risc percebut pels entorns comunitaris a les instal·lacions d’alta/màxima contenció i què es pot fer per mitigar aquestes preocupacions a través de la divulgació.

  • La possibilitat d’establir un sistema per a la transferència de materials entre laboratoris que hagin demostrat competència tant en bioseguretat com en bioprotecció.

  • Explorar la possibilitat de constituir un mecanisme de revisió internacional amb el propòsit de proporcionar reconeixement internacional a les instal·lacions BSL3/BSL4 a través de l’observació i orientació in situ.

  • Oferir una plataforma de coneixement a les instal·lacions d’alta/màxima biocontenció recentment planificades i/o construïdes, per garantir l’èxit i l’operació segura de les mateixes. En certa manera, que els “vells” ensenyin als “joves”.

  • Sospesar els avantatges/inconvenients de crear una base de dades sobre dades empíriques recopilades en mètodes de descontaminació / desinfecció diversos, validació de sistemes crítics, resistència de vestits integrals i altres dades qualitatives sobre seguretat.

 

InfectiousSymbol

En la meva opinió, «Objectius aquests que caldrà valorar en el llarg termini, ja que són impossibles d’aconseguir en aquest primer Fòrum». Establir relacions de confiança, compartir informacions per sobre de traves idiomàtiques, d’aproximació tecnològica i fins i tot legals, es feina de mesos o anys però sempre tot té un començament.

La constitució d’una xarxa professional, i més en un tema crític i sensible com aquest, per intercanviar coneixements i estandarditzar procediments, és sempre una bona notícia. Que doni els fruits esperats, això mereixerà una explicació futura a banda.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (192): Conferència EBSA, «to be or not to be…safe».

La propera setmana, del 27 al 28 d’abril, tindrà lloc a Madrid la vintena conferència de la EBSA, la European Biosafety Association. L’enllaç al programa extens a… http://www.ebsaweb.eu/20th-annual-meeting-ebsa-conference

 

Serà aquest, com tots, un congrés multidisciplinari, molt transversal on, sota el títol «The diverse world of Biosafety«, es tocaran moltes temàtiques totes elles amb el fil conductor de la bioseguretat, com manegar els patògens, més o menys bioperillosos, de manera correcta, com fer instal·lacions i processos més segurs, com garantir un transport a resguard de contingències, com atendre a persones infectades altament contagioses, etc.

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

El congrés, intens, i en el que també tindran cabuda demostracions d’equips i materials, relacionats amb l’activitat, d’última generació, es divideix en una sèrie de sessions:

  • La de Bioseguretat en instal·lacions hospitalàries on es parlarà de les diverses adaptacions fetes per assistir a infectats d’Ebola a hospitals generals o com traslladar la Bioseguretat a l’assistència.

  • La Bioseguretat i els organismes vectors, en la que es parlarà de com manegar-se amb mosquits infectats amb virus de nivell de Bioseguretat 3, virus de febres hemorràgiques com Rift Valley Fever virus, o West Nile virus o virus Chikungunya, i també Zika, o com experimentar de forma segura amb paràsits.

  • En la Ètica de la bioseguretat es parlarà de com millorar les nostres capacitats per fer front al riscos biològics i tenir una major cultura de bioprotecció o quins components o visions calen aplicar per enfortir els sistemes de bioprotecció nacionals a nivell global.

  • La sessió de Bioseguretat aplicada (doble) tractarà de com prevenir la infecció a laboratoris i hospitals, per exemple en la cerca i elecció de mascaretes respiratòries adequades, i com millorar les capacitats d’una organització de bioseguretat d’un país en desenvolupament a partir del compromís mutu amb una institució donadora, d’un país desenvolupat. També es parlarà dels “accidents tècnics” i de com millorar l’aproximació per classificar els microorganismes en els seus corresponents grups de risc, prenent com exemple els virus influenza A H5N1.

  • La sessió de cloenda serà per un tema sempre present a totes les ments com és la investigació dels incidents als laboratoris per esbrinar les causes últimes o arrels dels problemes.

Risk assessment triad

Un congrés, sense cap dubte, molt interessant, fins i tot un pel mediàtic, perquè es discutiran temes de salut pública, potencials amenaces bioterroristes i com fer-les front, i temàtiques relaciones amb una correcta avaluació dels riscos biològics en una instal·lació, que no ens enganyem abraça des d’els laboratoris de recerca universitaris, o no universitaris, treballant amb patògens fins a hospitals, centres farmacèutics que treballen en desenvolupament  o producció de vacunes, etc.

 

I en aquest congres, en representació de IRTA-CReSA participaré amb una comunicació sobre com treballar amb artròpodes infectats en una instal·lació de biocontenció de nivell 3. Ser picat o no ser picat, vet aquí la qüestió. Ja us contarem detalls en uns quants dies.

 

Però aquesta, aquesta serà una altra història.

Comentaris virus-lents (191): On vas envàs? Un cas d’infecció per manipulació de residus.

Tinc costum de llegar-me les noticies de ciència, particularment les de biologia i més concretament les de microbiologia i salut pública.

 

Fa uns dies va aparèixer una noticia a El Pais sobre una infecció laboral. Des d’aquí trencar una llança per aquest diari, en aquest tema, que no he vist reflectit en cap altre. Llàstima que l’esforç no hagi reeixit, com a mínim totalment, ja que l’article conté imprecisions i errades. L’enllaç a l’article és:

http://elpais.com/elpais/2017/04/05/ciencia/1491404701_565479.html

 

El resum vindria a ser: un treballador que feia la seva feina a finals del 2013 en una planta de tractament de residus on anaven a parar els residus d’ hospitals i centres de recerca es va infectar al punxar-se amb una agulla que va travessar el seu calçat de seguretat. Com la persona, a més, tenia un trastorn autoimmune, les seves defenses no van poder fer res contra el patogen involucrat, un bacteri anomenat Brucella suis, que és aïllat freqüentment en porc senglars i llebres a Europa (el seu reservori natural) i ocasionalment en porcs però rarament a persones (de fet mai s’havia descrit a Espanya). De fet, aquest seria el primer cas descrit de infecció per aquest bacteri a la Península, què no en el món, que diu l’article.

 

Però endinsem-nos en la noticia per desenvolupar alguns temes:

 

Se’ns informa que (sic)  “la historia del contagio es insólita”. Ben bé insòlit és el lloc on es va produir (i no sabem quantes d’aquestes infeccions ocupacionals, no laboratorials, no es reporten) però no el medi o la via. Des de fa moltes dècades l’autoinoculació o accidents amb agulles o altres elements punxant estan al capdamunt de les causes d’accidents i de les subseqüents infeccions, mentre que les transmissions per via oral (ingestió, amb la prohibició taxativa del pipeteig amb la boca) i per via respiratòria (amb l’arribada de mascaretes eficients i de barreres primàries com les cabines de seguretat biològica) han caigut en picat. El lloc és certament un lloc crític perquè rep un mix de residus sanitaris de diferents centres, per tant amb diferents patògens. Aquests centres executen una tractament per inactivar els residus per esterilització a l’autoclau i aquí el nostre periodista rellisca totalment al qualificar-lo com un “recipiente metálico de alta presión”. Si s’hagués molestat en consultar la wikipedia en castellà hagués trobat: “La acción conjunta de la temperatura y el vapor produce la coagulación de las proteínas de los microorganismos, entre ellas las esenciales para la vida y la reproducción de éstos, hecho que lleva a su destrucción”. La versió catalana de la wikipedia és més clara fins i tot, al definir-lo com: “un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdic o de laboratori, utilitza vapor d’aigua a alta pressió i temperatura, evitant amb les altes pressions que l’aigua arribi a bullir tot i la seva alta temperatura. El fonament de l’autoclau és que desnaturalitza les proteïnes dels microorganismes...”. L’autoclau no mata per alta pressió, mata per la temperatura assolida. En el cas que ens ocupa, una temperatura de 130ºC en sec sense vapor també tindria força efectivitat. Una pressió de dues atmosferes addicionals, sense vapor d’aigua, que és la que s’assoleix dins l’autoclau en un cicle a uns 130ºC, fa pessigolles al mon microbià. De fet tota la gent que fa immersió sap que una atmosfera addicional de pressió (per tant 2 atmosferes totals) són les que es tenen a 10 metres de fondària al capbussar-se, i 3 atmosferes totals s’assoleixen als 20 metres i no sembla que la gent pateixi gaire.

 

brucella-bacterium micrografia electrònica acolorida

Micrografia electrònica acolorida de Brucella spp:  https://5bioterrorismdiseases.wikispaces.com/3++Brucellosis

Epidemiològicament pot ser molt difícil traçar una infecció perquè els patògens són ambientals, estan repartits, disponibles en molts llocs i és difícil atribuir-los una font única. Recordem que un agent químic té efectes immediats o quasi immediats però que un agent biològic dona el seu efecte dies o setmanes després de la infecció (i aquesta és una qualitat “útil” si es miren les potencialitats bioterroristes ja que permet, a l’actuant, estar ben lluny del focus). Únicament si el patogen té una firma específica, uns marcadors no habituals en la natura es pot associar el seu origen, moltes vegades un laboratori de recerca, com ha estat el cas. I aquest ha estat el cas perquè de Brucella suis hi ha cinc biovars o famílies (de biovar 1 a biovar 5).  Els biovars 1, 2 i 3 es mantenen circulant en porcs senglars i domèstics; com hem dit el biovar 2, a més, circula bastant entre les llebres a Europa. Però resulta que el biovar 1 mai ha estat aïllat a Europa amb l’excepció de Croàcia. Si a més la soca, identificada genèticament, del malalt (una Brucella suis biovar 1 soca 1330, aïllada originalment d’un porc a Minnesota el 1950) casa exactament amb una soca en la que s’estava treballant en un laboratori que va portar els residus a processar a aquesta planta en aquell període de temps ja està tot dit.

 

I ara anem al quid, el tractament de residus. Pel que no sapigueu massa de que va el tema us posaré l’exemple del meu centre de recerca. Treballem amb patògens perillosos (grup de risc 2) o molt perillosos (grup de risc 3). Qui vulgui saber més sobre categorització del risc dels microorganismes pot visitar aquet mateix blog, la entrada 29, https://comentarisviruslents.org/2014/08/01/comentaris-virus-lents-29-grups-de-risc-nivells-de-bioseguretat-i-avaluacio-de-risc/. Un cop acabada la feina, tot el material en contacte amb el patogen (pipetes de plàstic, medis de cultiu, hisops, nanses de sembra, etc.) que ja pot haver estat parcialment desinfectat és abocat dins de contenidors de plàstic homologats que un cop plens son tancats per ser recollits per una empresa homologada i enviats a un centre de tractament com l’esmentat. Res que ha estat en contacte amb material biològic infecciós va a les escombraries municipals.

 

És el productor del residu el responsable d’etiquetar correctament el contenidor i d’assegurar-se del seu correcte tancament. Els contenidor estan proveïts d’un sistema de grapes que un cop tancat fa (per mi) impossible que es pugui tornar a obrir. Addicionalment moltes tapes de contenidor tenen, al seu perfil interior, un material adhesiu que quan entra en contacte amb les vores superiors del bidó es peguen molt, molt fort. L’article indica: “Se deben realizar controles para asegurar que los contenedores de residuos están sellados” i es cert però evidentment aquests controls s’han de fer en origen, al mateix centre o hospital ja que si es fan en destí, i el contenidor no compleix implica un nou transport (per tant risc addicional) per retornar-lo al productor del residu.

 

Si el contenidor, com sembla, es va obrir abans del tractament, és evident que no es va tancar bé en origen; hi ha contenidors que poden semblar ben tancats però no sempre ho estan.

 

El que sí sembla un contrasentit és el que esmenta el veterinari…”La legislación debería ser más exigente, porque ahora mismo permite meter material biológico sin autoclavar [sin esterilizar] en los contenedores”. Home, fora ideal esterilitzar per autoclau en origen, com es diu, però llavors quin sentit tindria enviar-ho a les plantes de tractament…per esterilitzar-lo altre cop. I compte, que això implicaria centenars de centrals d’esterilització repartides per tot el territori amb el increment de consum energètic, de maquinària que requeriria manteniment i de personal que això suposa. Per mi aquesta legislació és correcta, sempre i quan els contenidors es tanquin correctament i perfectament. Perquè aquests contenidors estan construïts a prova de punxades i cops.

 

Capítol apart mereix el paràgraf (sic): La investigación de Guimbao y Compés reveló que “pese a utilizar botas y guantes, los pinchazos eran frecuentes” al procesar manualmente los residuos ya esterilizados para reciclar el plástico. Al descargar los camiones y llevar los contenedores contaminados al esterilizador, los pinchazos eran “infrecuentes”, pero no inexistentes. Com ja he indicat un transport acurat de contenidors correctament tancats amb personal proveït de equips de protecció individual correctes i ben posats fa impossible una inoculació. Si veiéssiu el gruix de la paret d’un contenidor i el gruix de la sola d’una bota d’aquests treballadors entendríeu el meu escepticisme. El que m’ha sorprès, però, és que la valorització del residu porti a processar manualment aquestos un cop esterilitzats per reciclar el plàstic. Aquesta sí que és una activitat de risc perquè tothom que sàpiga d’autoclaus sap que un cicle d’esterilització és fortament depenent del tipus de la càrrega dins del contenidor, i en aquest cas les càrregues no són gens homogènies ni estan gaire caracteritzades.

 

I una conclusió tremendista i inconsistent alhora. Al mateix primer paràgraf de la noticia es parla que aquest cas “Según los médicos que lo atendieron, es el primer caso en el mundo.” No ens queda clar a què es refereixen però el que és evident és que no es tracta del primer infectat humà per  Brucella suis biovar 1. Al mateix article que esmenta el periodista (veure… https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27474211) es diu «B.suis biovar 1 has been never reported previously in any species in the European Union, with the exception of Croatia, despite being a major cause of human brucellosis in America, Oceania and Asia”. La frase de la noticia queda llavors del tot invalidada, com a mínim en el context que jo l’entenc.

 

I finalment un tema més personal, sense ser periodista. Com es pot posar una primera frase de la mena “El 3 de febrero de 2014, un hombre de 53 años con una leve discapacidad intelectual llegó al hospital….”. Quin paper juga aquí la discapacitat intel·lectual? El va fer més sensible al bacteri? És rellevant des d’el punt de vista de la salut pública? Es vol indicar/insinuar que amb aquesta discapacitat no es van complir o es van complir malament els requeriments de seguretat? Ho trobo molt poc rellevant i fins i tot, fora de lloc.

 

I és que informar, informar amb els ítems rellevants i exactes, en el degut ordre, deu ser tasca molt difícil.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

 

Comentaris virus-lents (188): I ara como inactivem H5N8 un cop ens ha entrat…

Estem en plena onada de la soca H5N8 del virus de la grip aviaria a Europa…veurem com es van desenvolupant els esdeveniments de la seva progressió però el motiu d’aquesta entrada no és aquest, és parlar de com inactivar el virus, de com descontaminar o desinfectar un àrea, element o estri contaminat.

cabezal_influenza_cataluna

de: https://avicultura.info/influenza-aviar-control-cataluna/

El primer fet a constatar és que la inactivació és un procés físic o químic (també pot ser biològic però no embolicarem la troca) que no és massa depenent de soca. La inactivació actua sobre el embolcall, la càpside o l’àcid nucleic; per a tots els virus de influença A que ens ocupen les diferències es troben a nivell de seqüència, ja sigui de nucleòtids o aminoàcids però no tenen un trasllat evident a una major o menor estabilitat del embolcall o de la càpside (o no ha estat descrit fins ara). Un H5N8 és “igual” que un H5N1, un H7N1 o un H7N9 quan s’enfronta a una solució alcohòlica, una dilució de lleixiu o l’acció de la llum ultraviolada. Sí que s’ha trobat algunes diferencies entre soques en condicions ambientals, en principi, menys agressives. Fent una imatge gràfica, tots els virus influença A responen igual quan els disparem un obús però no quan els disparem amb una fona de forma continuada.

Sí té molta importància, però, el medi circumdant. Per fer una bona desinfecció ens cal abans haver retirat la major part de la matèria orgànica interferent (això pot semblar fàcil, relativament, en estris, aparells, maquines i roba però no ho és gens en naus o instal·lacions que han contingut animals). Aquesta retirada o reducció és fonamental. Si no es fa així pot passar que el consum de desinfectant sigui superior, o molt superior al teòric ja que cal comptar que una part del mateix no es dedicarà a inactivar el virus si no que quedarà segrestat i inutilitzat per la matèria orgànica.

I contra el pensament generalitzat el virus de la influença aviar H5N8, com les altres soques HPAI (Highly Pathogenic Avian Influenza), s’excreta majoritàriament a través de les femtes; certament també ho fa en menors quantitats per tràquea i vies respiratòries però la via principal és la fecal. I parlem de paraules majors, del ordre de 10.000.000 virus infecciosos per gram de femtes en animal infectat. Les femtes, quan s’assequen, poden ser resuspeses pel vent, per accions mecàniques com escombrats o trepitjades fortes i llavors passen a l’aire si bé de forma inestable (acaben tornant al terra o sobre objectes i superficies). A més un cop infectat l’au pot estar excretant el virus per dies…fins a la seva mort, que en el cas d’aus infectades per HPAI és pocs dies després.

 

SANT GREGORI GIRONES SOCIETAT  GRANJA ANECS 23 02 17 FOTO ICONNAde: http://www.elperiodico.com/es/noticias/medio-ambiente/agricultura-ordena-sacrificio-granjas-patos-gripe-aviar-5859245

Llegim ara aquest petit extracte…

Tras la eliminación de los cadáveres, todas las naves o recintos en los que se hayan alojado las aves de corral u otras aves cautivas, los pastos o terrenos, los vehículos utilizados para su transporte o el de sus cadáveres, carne, piensos, estiércol, purines, yacija y cualquier otro material o sustancia que pueda estar contaminado, serán sometidos a un procedimiento de limpieza y desinfección…. Se certificará la misma mediante acta oficial.

A: MANUAL PRÁCTICO DE OPERACIONES EN LA LUCHA CONTRA LA INFLUENZA AVIAR en: http://rasve.magrama.es/Recursos/Ficheros/Manuales/MARM/78_Manual%20IA%20Actualiz%20septiembre%202014.pdf

 

En el buidat d’una granja es donen una sèrie d’accions successives i complementàries. S’han d’eliminar els animals de la forma més humanitària possible; s’han de processar els seus cadàvers perquè no puguin transmetre la infecció; i s’ha de desinfectar la instal·lació per poder tornar a entrar animals que no s’infectin altre cop amb virus encara existents a la mateixa…si tornen a entrat “de novo” pot ser un problema de maneig o de manca de bioseguretat atribuïble al granger (en el cas d’instal·lacions tancades; quan són obertes, el medi ambient mana). Desenvolupem una mica cada acció.

 

La neteja i la desinfecció de les explotacions infectades s’ha de dur a terme seguint un protocol bastant estricte.

Cal una neteja i desinfecció prèvies: En el moment de matar les aus caldrà fer-ho de forma que s’eviti o redueixi al mínim la dispersió dels virus; per això és convenient portar els equips temporals de gasificació i desinfecció al costat de la nau, el subministrament de vestimenta protectora, dutxes, i sistemes de descontaminació de l’equip, instruments i elements utilitzats, així com anular, o no alimentar, el sistema de ventilació.

Tot l’equip portàtil es desmantellarà per a la seva neteja i desinfecció separada. Es desinfectarà tot el material que s’hagi utilitzat en el sacrifici (roba, botes, estris, vehicles, bolquets, pales, etc.). Els materials d’un sol ús seran retirats de forma segura (recipients tancats i hermètics) per la seva posterior eliminació (idealment incineració). Les instal·lacions elèctriques i equips electrònics s’han de protegir per al seu posterior tractament específic, que normalment implica una fumigació amb formaldehid.

Les parts de l’explotació en què s’haguessin allotjat els animals sacrificats, així com parts d’altres contaminades durant el sacrifici o la necròpsia, es fregaran i netejaran de tota matèria orgànica emprant un producte de neteja de les superfícies, començant pel sostre o teulada, a continuació les parets, de dalt a baix i finalitzant per terra. Després de la neteja es ruixen les superfícies amb desinfectants autoritzats (veure un llistat bàsic més a baix). Les operacions de neteja (aigua i detergent), a fons, han de ser prèvies a les operacions de desinfecció per eliminar gran part de la matèria orgànica que impedeix l’adequada actuació de molts dels desinfectants. El desinfectant aplicant romandrà sobre la superfície tractada durant almenys 24 hores (és a dir, no esbandirà, es deixarà assecar).

Després es farà una neteja i desinfecció finals, que implica un nou desengreixat de les superfícies per treure brutícia residual i aclarit amb aigua freda tornant a ruixar de nou les superfícies amb desinfectant. Transcorreguts set dies es tornaran a repetir totes les operacions de neteja i desinfecció.

 

Com eliminar el llit i les femtes dels animals? El llit i els fems de l’explotació, un cop eliminats els animals, s’hauran de tractar mitjançant un mètode idoni per eliminar el virus. Els mètodes contemplats per la legislació europea són: tractar-los amb vapor fins assolir 70ºC; destrucció per incineració o enterrament a una fondària tal que impedeixi l’accés d’aus silvestres i altres animals,;o ser sotmesos a un compostatge/compactació que generi calor interna, ruixats amb desinfectants i deixats almenys per 6 setmanes abans de qualsevol altra manipulació. Umm, 70ºC, incineració, calor interna? L’explicació és obvia; està més que demostrat que independentment de la soca aquests virus són molt poc estables tèrmicament i temperatures de 56-60-65ºC determinen inactivacions de 4-5 o més log (això vol dir inactivar 10.000-100.000 virus) en períodes curts de temps 30 min., mentre que temperatures de 70-80ºC o superiors poden assolir la inactivació total en terminis molt més curts, 1-5 min.

Qualsevol moviment de llit o femtes d’animals, al lloc on seran eliminats o bé a un lloc d’emmagatzematge transitori abans de la seva destrucció o tractament, es realitzarà en vehicles o recipients tancats i estancs, sota supervisió oficial, per evitar propagació ulterior del virus.

Si es determina que no és possible netejar i desinfectar alguna de les explotacions o part de les mateixes, es podrà prohibir l’entrada de persones, vehicles, aus de corral, aus captives, mamífers d’espècies domèstiques o objectes a aquestes explotacions o part de les mateixes per un mínim de 12 mesos.

 

L’elecció dels desinfectants i dels procediments de desinfecció es farà en funció de la naturalesa de les explotacions, vehicles i objectes que es s’hagin de tractar.

Els desinfectants que s’hagin d’utilitzar i les seves concentracions hauran estat prèviament autoritzats i s’utilitzaran seguint, o bé les recomanacions del fabricant quan es disposi d’elles o bé les instruccions del veterinari oficial.

Els desinfectants, productes químics, i / o procediments que pot ser necessari emprar són els següents:

Objecte a desinfectar Desinfectant / producte químic / procediments
Aus vives Eutanàsia (diòxid de carbono;dislocació del coll)
Canals Enterrar o cremar
Galliners/equips Sabons i detergents; agents oxidants i àlcalis
Humans Sabons i detergents
Equips elèctrics Fumigació amb formaldehid
Aigua Drenar al camp quan sigui possible
Pinso Enterrar
Efluent, fems Enterrar o cremar; àcids, àlcalis
Vivendes Sabons i detergents, agents oxidants
Maquinària, vehicles Sabons i detergents, àlcalis
Roba Sabons i detergents, agents oxidants i àlcalis

 

I el llistat de detergents i desinfectants genèrics d’elecció seria el següent:

Sabons i detergents: temps de contacte 10 minuts.

Agents oxidants:

  • hipoclorit sòdic: líquid, diluir fins a 2-3% de clor disponible, no és adequat per a materials orgànics, degut a l’emissió de cloramines i gasos amoniacals. Temps de contacte 10-30 minuts.

  • hipoclorit càlcic: sòlid o en pols, diluir fins a 2-3% de clor disponible (20 g/litre si és pols, 30 g/litre si és sòlid), no adequat per a materials orgànics. Temps de contacte 10-30 minuts.

  • Virkon®: 2% (20 g/litre). Temps de contacte 10 minuts.

Àlcalis: (no utilitzar amb alumini o altres aliatges similars)

  • hidròxid sòdic (NaOH): 2% (20 g / litre). Temps de contacte 10 minuts.

  • carbonat de sodi (Na2CO3. 10 H2O): 4% (40 g/litre si és en pols, 100 g/litre si està cristal·litzat), recomanat per a ús en presència de materials orgànics. Temps de contacte 10-30 minuts.

 Àcids:

  • àcid clorhídric (HCl): 2% (20 ml/litre), Corrosiu, utilitzar només si no es disposa d’altres productes químics.

  • àcid cítric: 0.2% (2 g/litre), segur per descontaminar la roba i el cos. Temps de contacte 30 minuts.

Gas formaldehid: tòxic, només si no fos possible utilitzar altres productes. Temps d’exposició 15-24 hores.

Una llista més extensa i detallada la trobareu a:

http://www.fao.org/avianflu/en/disinfection.html

 

En resum, es cerca portar l’embolcall i/o la càpside del virus a la seva degradació. Els detergents i tensioactius actuen sobre la bicapa lipídica del embolcall desorganitzant-la i trencant-la. Els pH extrem d’àcids i àlcalis són útils ja que els virus influença són molt sensibles a pH força àcids (per sota de 3) o força bàsics (per sobre de 12). Qualsevol agent oxidant com el Virkon o el lleixiu actua sobre els radicals lliures del proteïnes de càpside i embolcall degradant-les. Si la concentració de lleixiu és prou alta fins i tot pot trencar els àcids nucleics per punts inespecífics.

 

Eliminació de cadàvers:

Els mètodes autoritzats de destrucció dels cadàvers són: l’enterrament, la incineració i l’enviament a plantes de transformació de cadàvers i subproductes carnis. L’elecció del mètode de destrucció dependrà de diferents factors, com: la localització de les naus infectades, el nombre d’animals de l’explotació, el tipus d’explotació, la disponibilitat i característiques del terreny per efectuar la incineració o l’enterrament i la proximitat a l’explotació d’una planta de transformació.

En qualsevol cas els cadàvers de les aus sacrificades s’han de ruixar amb desinfectant i ser retirats de l’explotació en vehicles o recipients tancats i estancs. Els teixits o la sang que s’hagin vessat durant sacrificis o necròpsies s’ha de recollir amb cura i eliminar juntament amb les aus sacrificades.

Si el mètode escollit és l’enterrament:

  • Els cadàvers a la fossa han de ser ruixats amb calç viva entre capa i capa que serà distribuïda uniformement.

  • Per tancar la fossa es cobrirà, com a mínim, amb 1,5 metres de terra.

  • Abans de cobrir la fossa totalment es llançarà tot el material d’un sol ús, vestidors, calçat, utilitzat pel personal durant les operacions.

  • L’àrea al voltant de la fossa serà ruixada amb un desinfectant adequat.

  • L’entrada a aquesta fossa serà tancada i es prohibirà l’accés. Vigilar l’entrada de gossos, gats, ocells, etc. als voltants de la fossa.

  • Tot el material i equips emprats en aquestes operacions han de ser apropiadament desinfectats.

Si la fossa d’enterrament està situada fora de l’explotació, caldrà que estigui el més allunyada possible de camins públics, habitatges i altres explotacions però alhora que sigui de fàcil accés pels camions i maquines excavadores.

Si el mètode d’elecció és la incineració, caldrà emprar una gran quantitat de material inflamable per a la incineració dels cadàvers i caldrà una supervisió i custodia constant del material a incinerar. Això porta el problema logístic de com fer arribar els cadàvers a la instal·lació incineradora; com bé sabeu no n’hi ha gaires incineradores.

En qualsevol cas, els vehicles utilitzats per al transport, han d’anar precintats i ser a prova de fuites per evitar les pèrdues de líquids durant el transport, per a això són convenients els vehicles amb cubetes estanques, que impedeixin l’eliminació de material (sang, excrements,…) durant el transport; aquests vehicles hauran de ser subjectes d’una completa neteja i desinfecció posterior.

 

Com veieu és un problema logístic important que es multiplica quan el nombre d’animals creix i encara es multiplica més quan tens diversos focus que gestionar. Descartant l’atzar, si un no és completament estricte en tots els focus del brot pot involuntàriament permetre propagacions secundàries o el que és pitjor, en trànsit. Això pot explicar, ni que sigui parcialment, que en tres mesos a França encara estiguin bregant amb la soca H5N8.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (183): Infeccions laboratorials, unes paraules més sobre el tema.

Ja havíem parlat en aquest blog de les infeccions adquirides al laboratori (o LAI, Laboratory Acquired Infections). Si voleu revisar l’entrada aquest és l’enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/21/comentaris-virus-lents-24-les-infeccions-adquirides-al-laboratori-lais/. Les LAI són un clar exemple de malaltia o infecció professional (com la silicosi pels miners o l’asbestosi per treballadors de la construcció que manipularen asbest) ja que resulta de l’execució de tasques lligades a una feina.

 

Sorprenentment no hi ha masses estudis al respecte. A la bibliografia científica tenim unes revisions canòniques, la de Pike (1979), i la de Harding y Byers (2006), aquesta darrera cobrir un període de 25 anys (1979-2004). En aquesta s’enumeren 1448 infeccions laboratorials que acabaren amb 36 casos fatals.

 

Aproximadament el 60% d’ aquestes LAIs tingueren lloc en laboratoris de recerca i vora un 20% en laboratoris de diagnòstic. El més “desagradable” però és que en el 82% dels casos no s’ha pogut aïllar la causa primera; el 18% restant correspon a accidents documentats.

 

Causes majoritàries: accidents que impliquin manipulació d’agulles o xeringues, o talls amb vidres trencats o altres objectes tallants, que suposaren el 40% dels casos durant bona part del segle XX. Els vessaments, o incidents amb formació d’aerosol implicaren prop el 27%.

 

Un estudi restringit que es feu a EEUU entre 2003 i 2009 (veure Review of risk assessment work plan for the medical countermeasures…, National Research Council, The National Academies Press, Washinton DC) sobre accidents durant la manipulació d’agents selectes (recordem aquells que són susceptibles d’un ús dual) indicà que un 14% dels incidents anaren lligats a mossegades o esgarrapades d’animals o acció d’agulles o objectes tallants, un 20% tenia a veure amb vessament o esquitxades i un espectacular 50% amb pèrdues de contenció (contenidors no hermètics, treball incorrecte a cabines de seguretat biològica, a moviment impropis de materials cap a zones de menor bioseguretat, etc.).

 

Les fonts d’exposició més comunes són:

  • Inhalació d’aerosols generats per accidents o per procediments de treball (sonicació, centrifugació, agitació),

  • Inoculació percutània,

  • Contacte (normalment inadvertit entre material contaminat i membranes mucoses (molt de compte amb els moviments mans a boca, mans a nas, o mans a ulls).

 

I si ens centréssim en els accidents:

  • Deficient manteniment o supervisió d’aparells o instal·lacions (filtres HEPA corromputs, centrifugues no hermètiques a aerosols),

  • Incorrecta col·locació o manteniment del elements de protecció individual,

  • Procediments insegurs (lligats molts cops a un entrenament deficient).

MERS-CoV ppe

La bioseguretat als laboratoris ha de fonamentar-se en la confiança; la confiança en el sentit de la responsabilitat dels teus companys i subordinats, però també en la comunitat que t’envolta. Però per arribar a aquest estat abans cal haver fet, i refrescar de forma periòdica, una formació intensiva sobre el material amb el que es treballa, amb quins equips es treballa, quina es la forma segura de treballar-hi i quines són les possibles contingències a les que potencialment caldrà fer front.

 

Les LAI poden ser (i són) un problema a centres hospitalaris, o a centres universitaris, però d’aquestos no s’inauguren desenes i desenes cada any. Tanmateix laboratoris que treballen en condicions de biocontenció de nivell 3 ó 4 s’han dissenyat i s’aixequen amb certa alegria els darrers lustres…i on més alegri hi posen és als EEUU. En un cens que està més que desfasat perquè és de fa una dècada (any 2004) es comptabilitzaven 1400 instal·lacions de nivell 3 i 14 instal·lacions de màxima seguretat biològica (nivell 4); una dècada abans n’hi havia sols 400 i 2, respectivament.

 

En un editorial publicat el 2014 al Ann. Intern. Med, (enllaç http://annals.org/aim/article/1891309/biocontainment-laboratories-addressing-terror-within) Deborah Cotton editora de la revista fa referència a aquesta escalada, que seria atribuïble als fets del 11 de setembre del 2001 i declarà que la proliferació ha anat massa lluny i que dur a terme de forma segura la investigació amb patògens mortals requereix una formació en bioseguretat en el laboratori contínuament actualitzada, i polítiques i procediments en continua revisió, tant o més que els elements d’enginyeria o lligats a la bioprotecció (accessos controlats biomètricament, sistemes absoluts de filtració d’aire, vestits integrals de pressió positiva, càmeres de vigilància). El prec és que és essencial una cultura de bioseguretat que ho englobi tot i que s’actualitzi contínuament. En una típica frase curta i lapidaria el missatge és “Too many, but trained too little” i això és francament perillós. No puc estar més d’acord.

MERS PPE-2

Per reforçar aquest missatge, en un estudi més recent, que abasta de 2008 a 2012, els reguladors nord-americans han comptabilitzat prop de 1100 incidents en el que es trobaven implicats agents potencialment d’ús dual. El trist de tot plegat és que el  nombre de reports no baixà en el temps (116 el 2008, 243 el 2009, 275 el 2010, 247 el 2011 i idèntic número el 2012…). Això dona una xifra per arquejar molt les celles, o arrufar el nas…4 accidents per setmana.

 

I les falles de seguretat, quan es sumen tantes instal·lacions són quelcom inevitable. A tal efecte fora bo rellegir… https://comentarisviruslents.org/2014/07/14/comentaris-virus-lents-19-verola-papa-papa-mira-el-que-guardava-lavi-a-les-golfes/ o https://comentarisviruslents.org/2014/07/25/comentaris-virus-lents-25-pero-que-mheu-enviat/ o https://comentarisviruslents.org/2015/02/26/comentaris-virus-lents-88-incident-ebola-al-cdc-el-diable-esta-als-detalls/ en aquest mateix blog.

KIDS62AWR

En definitiva, tota activitat humana, i tant més quan més complexa sigui, és susceptible de derivar en un error. I quan es treballa amb material tan preciós, i alhora tan perillós, aquestes errades poden tenir molt greus conseqüències.

 

Les pràctiques segures, en aquest cas biosegures, no són gens instintives. A això caldrà dedicar algunes paraules properament.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Algunes referències
Pike RM. Laboratory-associated infections: incidence, fatalities, causes and prevention. Annu Rev Microbiol 1979;33:41-66.
Harding AL, and Byers KB. 2006. Chapter 4 : Epidemiology of Laboratory-Associated Infections. En: Biological Safety DOI: 10.1128/9781555815899

Comentaris viruslents (181): MERS Coronavirus, res a declarar? Una mala idea.

Fa un mes va saltar una noticia “curiosa”. L’Institut Pasteur Korea (IPK), en la persona d’una de les seves investigadores, va saltar-se totes les regulacions de transport de material biològic en un moviment de mostres del MERS Coronavirus, Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus i el que és pitjor…no va informar adequadament, com tampoc ho va fer l’Institut Pasteur de París.

 

Els fets: el transport de mostres de MERS-CoV des de Korea fins Paris ara fa un any (octubre 2015) sense demanar cap permís ni avisar les autoritats de cap dels països afectats, contravenint no solament les normatives de transport de material perillós, i en ell s’inclou els materials infecciosos, si no també les lleis franceses sobre control de malalties infeccioses (a tall d’exemple ja us dic que intentar entrar un material infecciós a França de categoria A és molt proper a un gran malson) per part d’una investigadora del IPK.

 

Si el transport del material s’hagués fet a la cabina de passatgers el perill hagués estat  ben real perquè qualsevol trencament o fuita en l’empaquetat del virus podria haver infectat molts passatgers, tenint en compte la durada del vol, l’espai confinat i la recirculació de l’aire de la cabina, juntament amb la via de transmissió del virus, que és precisament l’aerògena. Sembla, però que el material no anava a l’equipatge de cabina si no a la bodega de càrrega, encara que hi ha diferents versions del tema.

 

I perquè calia moure el virus? No està clar però recordem que al 2015 es va desfermar un brot potent de MERS CoV a Korea que afecta a 186 pacients (de fet, afectà a molts més però aquestos són els casos clínics confirmats) i causà 38 morts (taxa de mortalitat del 20%). La necessitat d’analitzar mostres o de propagar-les i obtenir noves produccions obliga al transport de mostres viables. Les seqüències genètiques, models de proteïnes, etc. poden circular per la xarxa però si volem analitzar material viable no hi ha més remei que moure’l al voltant del mon.

a-weekly-republic-of-korea-china-other-countries-saudi-arabia2015-07-03

 

Estem davant d’una mala praxis individual que reflecteix un escàs interès per la bioseguretat i l’avaluació de riscos. Una investigadora viatja amb material biològic i no ho declara a l’emissor, ni al receptor. Únicament una setmana després d’arribar a Paris i mitjançant un correu electrònic escriu al col·lega francès “I forgot to mention … that I brought 3 Vero cell pellets that has [sic] been inactivated after infection with environmental samples collected from MERS units” és a dir “Em vaig oblidar de comentar-te…que he portat tres pellets de cèl·lules Vero que han estat inactivades després infecció amb mostres ambientals recollides d’unitats de tractament de MERS” i demana al seu company francès que determini la presencia de partícules virals per microscòpia electrònica.

InfectiousSymbol

Un setmana després, el seu col·lega francès li va contestar que no podia rebre oficialment les mostres ni processar-les perquè no tenien “entrada oficial” a França, no havien estat aprovades per la agència que regula la producció, ús, transport, importació i exportació de microorganismes o toxines altament patogènics/perillosos (o MOTs). Específicament escriguí: “…that the microscopy platform cannot treat this sample because, even if the samples are inactivated, MERS coronavirus is classified as MOT and as such, requires a special procedure to import the samples,”…“I also have to inform you that specialised personnel of Institut Pasteur has by now destroyed those samples.” Aquí ja es menciona el concepte que les mostres havien estat inactivades (amb un fixador, el glutaraldehid), però que encara i així, la regulació obliga a demanar un permís d’entrada i el compliment d’una sèrie de requisits de transport. La decisió conseqüent és procedir a l’eliminació del material sense cap manipulació; allò que no tingué permís per entrar fou incinerat/autoclavat.

 

Les falles que es detecten en llegir el succés són múltiples si bé majoritàriament recauen en la investigadora. Si hom treu un material, inactivat o no, d’una unitat d’alta seguretat biològica ha d’indicar fins l’últim vial. Si es fa un enviament de material biològic inactivat o no, el receptor ha de ser informat del llistat de materials que s’envien. De fet si el receptor té aquesta informació potser avisarà a l’emissor de requeriments/permisos necessaris al seu país d’arribada per permetre l’entrada. El transport de material biològic ha de ser realitzat per companyies especialitzades (això és obligatori pels materials biològics viables i molt recomanable per la resta, els inactivats). Un material biològic inactivat ha sofert un tractament que hauria d’haver estat prèviament validat i, en certs casos, validat amb la dinàmica cas per cas i ha de portar adjunta una declaració del investigador (millor del propi centre) que indiqui quin material és, quin tractament ha sofert i la signatura d’un responsable que doni fe de les dades. És de passerell pensar que mostres infeccioses no precisen de permís d’importació. Com bé es diu a les noticies llegides, els permisos d’exportació no són sempre necessaris però el país receptor sí acostuma a expedir un permís d’importació, una manera com altra de saber que li entra al territori, i més quan es tracta de material sensible: MERS, SARS, virus febres hemorràgiques, influenza aviar altament patògena, etc.

Category A parcel-3 containers

Després ve la comunicació de la crisi i aquesta és tota responsabilitat del centre emissor, el IPK, i de l’Institut Pasteur de París. Que ens assabentem un any després no diu res de bo de la comunicació feta. NO sabem fins a quin punt hi ha mentides, el que si hi ha és una falta total de transparència. I, a això, caldrà dedicar una propera entrada…quan la comunicació de crisis esdevé una crisis en la comunicació.

 

Però això, això és una altra història.

Comentaris virus-lents (180): Gestionant el risc biològic, una discusió social.

Benvolguts/des seguidors/es,

Aquest cop, excepcionalment, perque aquest és un blog de divulgació en català us adjunto les meves paraules inicials per la apertura del 3er. congrés estatal de la Associació Espanyola de Bioseguretat, dos dies abans de cesar com a president un cop acabat el meu periode. Espero que us agradi…és una entrada un pèl atípica.

 

Estimados/as compañeros/as,

 

Estáis viendo un pato cojo (en referencia a los presidentes estadounidenses en su segundo mandato cuando enfilan la puerta de salida, y a mi me quedan dos días) pero este pato cojo desea compartir con vosotros algunas reflexiones antes de dar inicio a este 3er congreso AEBioS.

 

La bioseguridad en sentido amplio pretende garantizar un nivel adecuado, no absoluto, de protección en la transferencia, manipulación y utilización segura del material biológico, esté éste modificado o no, y que pueden afectar la diversidad biológica o por ende a la salud animal o vegetal, o supone riesgos para la salud humana. La bioseguridad es gestión del riesgo, prevención o mitigación del mismo, en tanto que estos riesgos inciden en la vida humana, y en aquello que posibilita la vida humana, como es su entorno y su alimentación. Por tanto hay múltiples aplicaciones de la bioseguridad en sanidad animal y sanidad vegetal.

 

La combinación de riesgo y técnica es evidente desde los inicios de la revolución industrial…toda aplicación tecnología que nos hace ir más rápido, más alto, más lejos, más adentro supone por parte de la sociedad la asunción de un riesgo residual que se quiere conocido o cuantificado “a priori”. Que el riesgo sea aceptado socialmente depende de la percepción que la sociedad tenga de éste riesgo… o de la que se le haga tener. Y aquí nosotros, los aquí presentes y otros muchos que no han venido tenemos mucho que decir porque la probabilidad de riesgo técnico no guarda muchas veces ninguna equivalencia con el riesgo percibido, y si así lo quiere, aceptado por la sociedad. La emergencia de nuevos patógenos, o la reemergencia de otros casi olvidados, el escape de los mismos de las instalaciones que los contienen, las alertas epidemiológicas, suponen un riesgo cierto pero la cuantía de mismo no es decidida sólo por técnicos, médicos, científicos sino también por otros actores sociales (medios de comunicación, políticos, activistas, ONG’s…). No lo olvidemos.

 

Y de ahí caemos muy seguidos, y quizá demasiado adentro, en el “principio de precaución”, el terreno en el que lidian el riesgo tecnológico y esa especie de riesgo social. Hace décadas, la lógica del progreso, o cierta inconsciencia, generaba cierta tolerancia ante el desconocimiento del riesgo. Esto hoy, cuanto menos socialmente, no es admisible…fácilmente. Ahora lo que se lleva es la valoración de los riesgos conocidos, y por ende susceptibles de valoración y ponderación. Pero, ¿de verdad conocemos todos los riesgos, los tenemos cuantificados? El “ante la duda, no lo hagas” se impone, quizá en demasía, cuando no hay certeza científica ni en un sentido…ni en el otro. Llevar la incertidumbre científica al ámbito público genera una reacción de indeterminación social, de bloqueo social. Una prueba de ello es la controversia de los experimentos GoF (Gain of Function) y de las moratorias aplicadas, que me habría gustado poder traer a este congreso…pero aún es pronto.

 

Es la propia ciencia, son los propios científicos y técnicos los que reconocen sus límites, los sabios saben bien lo que no saben y hasta donde llega o puede llegar lo que saben. El principio de precaución bebe de este conocimiento científico sobre sus limitaciones, sobre el propio desconocimiento. Si el principio de precaución expresa fe en la ciencia, en el conocimiento científico de lo que todavía no se sabe y acepta con convicción lo que se sabrá si se sigue investigando puede ser una buena herramienta, si se utiliza para bloquear o dilatar en el tiempo no.

 

Y es nuestra responsabilidad dejar de ser introvertidos, auto-referenciarnos … escucharemos comunicaciones de compañeros, algunos conocidos, otros que conoceré hoy, en los que como miembros de la comunidad científico-técnica, evaluarán o gestionarán el riesgo biotecnológico “hacia dentro” mirándonos a nosotros. Eso está bien pero tanto o más importante que esto es hacer un discurso social, que incluya elementos o realidades no técnicas, respondiendo a preocupaciones de la sociedad y que lo hagamos hacia afuera, colaborando, dando opinión autorizada en prensa, radio, televisión o aprovechando la gran herramienta de internet y las redes sociales. Aquello que no hagamos nosotros…

 

En un pasado no muy lejano dominaba el antropocentrismo, el ser humano era el centro y la medida de todas las cosas. Actualmente, aunque nos reservemos un papel “importante” vemos que formamos parte de una malla, somos un nódulo, y dependemos para vivir de otras formas de vida. Hace tiempo leí que si hace diez mil años los animales domésticos y aquellos que los domesticaban suponían apenas el 1% de la biomasa terrestre vertebrada, hoy suponen el 98%. Como podemos entender esta explosión poblacional se la realizado a costa de otros organismos vivos del planeta y gracias al dominio tecnológico…pero a la vez somos más conscientes al ser más conocedores del difícil equilibrio entre el ser humano y su entorno. La gestión de nuestros riesgos también va de esto.

 

A esto hemos de sumar un estado de opinión social de cierta prevención, desconfianza, ante el desarrollo científico y técnico, sobre todo en las diferentes ramas de las ciencias de la vida. Un argumento que alimenta este estado de sospecha permanente es el de la auto-refutación científica en el sentido que hoy día la ciencia no es capaz de ofrecer una respuesta unívoca en algunos campos; son frecuentes las controversias en estudios que sancionan la existencia de riesgos elevados con otros que los ven mínimos.

 

Nadie discute el riesgo, es inherente a toda actividad humana (por ejemplo conducir), pero porque ha sido aceptado socialmente antes. Sin embargo, cada vez nos hemos vuelto más exigentes y ahora la aversión al riesgo parece absoluta. Se pretende la garantía de un riesgo cero, pero no cero Celsius, se pretende un cero Kelvin!!, y si eso no es posible, abandonar ese experimento o esa tecnología. Hemos pasado de aceptar la ausencia de pruebas de los efectos perjudiciales a reclamar con mucha vehemencia que se demuestra la inexistencia de esos efectos. Nos conformábamos con la ausencia de pruebas y ahora mataríamos por tener pruebas de ausencia. Y aquí asoma de nuevo sus orejas el principio de precaución, mal entendido.

 

Nadie discute el riesgo, y de esto va nuestro congreso (para más detalles ver la web específica http://www.aebios2016.info); de la evaluación del riesgo en investigación y docencia universitaria (sesión 1); de cómo organizar la caja (el edificio) en el que vamos a manejar ese riesgo y el personal que lo gestionará (sesión 2); de cómo solucionar tecnológicamente el riesgo que suponen las rupturas controladas en biocontención (sesión 3, en principio una especie de caso práctico); de cómo la aproximación a la bioseguridad cambia, obligatoriamente, cuando el material que tenemos entre manos es diferente (sesión 4); de la brecha entre la percepción social y la gestión técnica de la bioseguridad, sobre todo en situaciones de crisis y de cómo comunicar ambos compartimentos (sesión 5), y finalmente, y quizá, sólo quizá, el más importante, de cómo formar, de cómo formarnos, pero también diría de cómo formar opinión en nuevas mentes, en lo que respecta la bioseguridad y la biocontención (sesión 6). Ahí es nada.

 

Y lo vamos a dejar aquí. Alea jacta est que dijo aquel. Declaro inaugurado, nunca pensé que diría esto en serio, las sesiones del 3er. Congreso español de Bioseguridad y Biocontención, de nuestra asociación AEBioS. Muchas gracias a todos. Eskerrik asko.

Comentaris virus-lents (175): La bioseguretat és un cristall preciós amb moltes facetes.

Ja sabeu, qui em llegeixi, que sóc un viròleg de formació que em dedico ara a la gestió en una instal·lació de biocontenció de patògens perillosos, alguns potencialment mortals.

Quan es manegen patògens perillosos, no solament és necessari tenir-los continguts, dins d’unes instal·lacions que garanteixen que no siguin alliberats inadvertidament, sense voler, a l’exterior, si no que la gent que hi treballa ho faci de forma segura, evitant infeccions laboratorials que puguin ser transmeses a la família, o a la comunitat.

Tots aquests conceptes de bioseguretat i biocontenció, alguns altament tecnificats, són vistos de maneres diferents per persones diferents, en diferents moments de la vida de la instal·lació però també fins i tot en un moment concret, en un mateix dia de la instal·lació. No és el mateix l’arquitecte que dissenyarà l’edifici, que el personal investigador que hi treballarà, que el cap de manteniment que voldrà mantenir-lo en perfecte estat al llarg dels anys, que l’oficial de bioseguretat que ha de mirar que els procediments s’atinguin a l’ instal·lació i a l’inrevés, que el Director que ha de trobar finançament per pagar una instal·lació, de ben segur necessària, però també “cara”. Altre cop, les diferents facetes d’un cristall.

I la manera d’entomar la bioseguretat també està fortament condicionada pels patògens i les espècies animals o vegetals amb les que treballen. No és el mateix la bioseguretat i biocontenció en una instal·lació hospitalària (recordeu els casos d’Ebola, alguns a la península Ibérica, però també possibles casos de MERS coronavirus, SARS coronavirus, virus Crimea Congo, influenza altament patògena, que a la seva vegada serien molt diferents de les condicions per manegar infectats de Chikungunya o Zika, per exemple), que la bioseguretat en aqüicultura (on el que es tracta es evitar que els virus o bacteris amb els que experimentalment s’infecten peixos arribin a les aigües del voltant), que la bioseguretat vegetal (on el perill fonamental rau en la disseminació de les llavors, de plantes modificades, cap a l’exterior) com en la bioseguretat i biocontenció d’artròpodes infectats amb patògens zoonotics (on el perill no rau tant en el virus o bacteri manipulat, que també, si no en l’escapament de mosquits o altres artròpodes infectats amb un agent exòtic i la potencial establiment d’un cicle autòcton per infecció de persones al voltant de la comunitat). Les eines i les solucions en cada cas seran ben diferents. Com veieu, les diferents facetes d’un cristall, altre cop.

I després el món de les empreses, que aporten solucions tecnològiques als reptes de bioseguretat i biocontenció; com fer una instal·lació més segura, però alhora mes eficient; com descontaminar de forma efectiva zones afectades per un alliberament voluntari (per exemple un treball dins un box experimental), però també com descontaminar material infectat que ens ve decomissat pel cossos de seguretat; com descontaminar el personal en la seva sortida de la instal·lació; com eliminar de forma segura els residus que es generen dins la instal·lació; com transportar i eliminar aquells residus que no es poden processar dins; con moure a l’exterior i per l’exterior material biològic valuós (mostres, soques infeccioses) amb seguretat; aparells i sistemes barrera per protegir els treballadors de l’exposició directa al patogen, etc. I cadascú, fins i tot dins el mateix camp, fa aproximacions i dona solucions diferents. Altre cop, les diferents facetes d’un cristall.

 

KIDS62AWR

I finalment la formació. Diferents eines de formació, algunes totalment instal·lades en el e-learning, tant a nivell estatal com internacional, altres allotjades dins de cursos de postgrau o d’extensió universitària, altres portant la formació dins de l’entorn universitari, tant a professor s com a estudiants com als propis treballadors de la universitat. La formació, que és específica de cada persona, és per això difícilment estandaritzable, però que cal intentar homologar o fer convergir a uns mínims estàndards comuns. Altre cop, les diferents facetes d’un cristall.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

Doncs bé, algunes, que no totes, les facetes d’aquet cristall preciós seran observats amb detalls al 3er congres de la Asociación Española de Bioseguridad que tindrà lloc a Bilbao els dies 17 i 18 d’octubre i al que assistirem molta gent amb ganes d’escoltar, però també de dir la nostra.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per a saber més us recomano que visiteu durant les properes setmanes www.aebios2016.info

Comentaris virus-lents (135): Bioseguretat a Catalunya; entrenant, sembrant als futurs formadors.

Les últimes emergències virals mediàtiques (Ebola, MERS-Coronavirus, Chikungunya) no fan més que alimentar la necessitat d’una bona pràctica en el disseny, ús, manteniment de laboratoris o instal·lacions que treballin amb patògens d’elevada perillositat i greus conseqüències en cas del seu alliberament involuntari o malintencionat. També en el transport de materials infecciosos (no solament mostres valuoses, si no, el que és més important, encara que només sigui volumètricament, els residus infecciosos), en la correcta selecció i l’adequat ús dels equips de protecció individual (EPIs), en una adequada gestió del risc biològic, en l’adequada selecció dels processos de desinfecció i descontaminació, i en una gestió eficient i transparent dels accidents i les emergències, entre altres temes.

InfectiousSymbol

Per segon any una visió moderna i actual de tots aquests temes ha estat donada dins el marc del Postgrau “Estrategias en bioseguridad y biocontención” organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els dies 5 i 9 d’octubre, en sessions de matí i tarda, amb suports pràctics. El temari del Postgrau reflecteix fil per randa allò enumerat al paràgraf anterior i compta addicionalment amb una visita intensiva a les instal·lacions de IRTA-CReSA, una instal·lació de alta seguretat biològica de primer nivell europeu ubicada a Catalunya.

Aquest any he tingut el plaer novament de participar parlant de la guia CWA 15793 sobre “Gestión del riesgo biológico”, una guia que integra els conceptes de gestió de la qualitat i millora continua camb un enfocament principal sobre la gestió de la bioseguretat i la bioprotecció, però aquest és un altre tema que tractarem en el futur.

El que vull parlar és de la necessitat de formar personal en aquest camp. Les emergències biològiques continuaran succeint-se en el futur, amb major o menor cobertura mediàtica. Per informar adequadament a la població caldria que a tots els nivells hi hagués gent que entengués com es gestiona la bioseguretat, la biprotecció, com es maneguen els patògens, i el que és més important que una gestió “perfecte” del risc biològic no implica risc “zero” si no un reducció molt significativa del mateix que no evita, però, possibles accidents i/o conductes malèvoles. I quan dic tots els nivells, vull dir tots els nivells: policia, serveis d’emergències, funcionaris del Departament de Salut, responsables de prevenció a hospitals, membres de gabinets de comunicació, periodistes, etc.

Pel professorat que no quedi, però; per fer la formació més propera el Postgrau es limita a un màxim de quinze alumnes; aquest any han estat dotze alumnes, alguns d’ells iberoamericans. L’èxit del curs es mesura per l’opinió de l’alumnat i aquesta, per segon any, ha estat molt positiva com mostren les mètriques dels qüestionaris (l’estructura i contingut del curs, la qualitat dels continguts i del material docent, les visites i sessions pràctiques, i l’adequació a les expectatives han superat una puntuació de 9 sobre 10).

Qui vulgui saber més pot entrar a l’enllaç http://www.uab.cat/web/postgrado/curso-en-estrategias-en-bioseguridad-y-biocontencion/informacion-general-1206597475768.html/param1-3045_es/param2-2012/ que detalla el programa d’aquest curs ja passat.

Pel proper curs segur que es farà algun canvi per millorar-lo, o per entrar temes nous de resultes de les alertes biològiques que es generin. Pel que el risc biològic i la seva gestió, com tot a la vida, muta contínuament.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.