comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos por Etiqueta: zoonosi

Comentaris virus-lents (224): Regeneron i altres “herbes” anti-Ebola.

 

L’assaig PALM (PAmoja TuLinde Maisha; junts salvem vides, en llengua suahili local) és un assaig controlat de camp, ramdomitzat, multicèntric per avaluar la seguretat i l’eficàcia de 4 agents terapèutics pel tractament de la infecció per virus Ebola; tres de les teràpies estan basades en anticossos monoclonals (individuals com mAb114, o còctels, com Zmapp o RegnEB3) i un antiviral de baix pes molecular, remdesivir. El control a batre era Zmapp que ja s’havia fet servir a les darreries de l’altre brot, el 2014-16, (assaig PREVAIL II) i que havia demostrat una millora en els percentatge de recuperació de pacients tractats, però NO significativa. Tots els grups reberen algun tractament per la qual cosa no havia comparació possible amb un grup sense tractar, sols amb tractament de suport (antipirètics, reposició electròlits, etc.). L’estudi va començar a l’octubre de l’any passat però la molècula fabricada per Regeneron (el RegnEB3) entrà a l’assaig a finals de desembre a instàncies de la Organització Mundial de la Salut (OMS) i el seu comitè d’experts Ad Hoc.

 

L’estudi havia d’involucrar a 725 pacients i s’assumia que caldrien més brots per arribar al numero total però desgraciadament no ha estat així i s’ha cancel·lat un cop arribats als 680 individus al trobar-se diferencies significatives en els primers 499. Sembla enrevessat però ja ho explicarem en algun altre moment. I es cancel·là perquè dos preparats, mAb114 i RegnEB3 van demostrar ser força superiors als altres dos, entre ells, el control Zmapp. A partir d’ara la idea és donar solament aquests dos primers com a teràpia post-exposició. Cal remarcar que ambdós anticossos van tenir el seu origen en supervivents previs de infecció per Ebola.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

 

Però, què és RegnEB3? Doncs és un còctel de tres anticossos monoclonals completament humans, però que no van ser-ho al començament, produït mitjançant les tecnologies VelociSuite® de Regeneron. Té la consideració de medicament orfe tant de FDA com d’EMA. S’està desenvolupant, provant i fabricant com a part d’un acord establert el 2015 amb l’Autoritat de Recerca i Desenvolupament Biomèdic Avançat (BARDA), del Departament de Salut i Serveis Humans (HHS) de EEUU. La seva seguretat i eficàcia no han estat COMPLETAMENT avaluades per cap autoritat reguladora.

 

I que és mAb114? Doncs mAb114 és un ÚNIC anticòs monoclonal, derivat originàriament de la sang d’un supervivent de la malaltia del virus de l’Ebola contreta a Kikwit el 1995, i que s’adreça al domini d’unió al receptor de la glicoproteïna EBOV. A principis del 2018, es va realitzar un assaig clínic de fase I d’aquesta molècula a càrrec de NIH (EEUU). mAb114 va ser desenvolupat sota contracte de MedImmune (Gaithersburg , MD, EUA) segons la normativa GMP (Bones Pràctiques de Fabricació), i se subministra liofilitzat a raó de 400 mg per vial de vidre. La temperatura d’emmagatzematge a llarg termini és de 2-8°C, però les proves d’estabilitat també han demostrat que és manté estable a 40°C fins a 6 mesos. El mAb114 es reconstituiria amb aigua estèril i s’afegirien 100 ml de solució salina per a infusió intravenosa.

 

Els resultats han estat a bastament explicats, i podeu consultar el meu TL. En resum per malalts amb baixa càrrega vírica, que HAURIA DE SER la situació NORMAL, però no ho és en aquest epidèmia, RegnEB3 assoleix un 94% de supervivència, #mAb114 un 89% mentre que remdesivir un 67% i Zmapp, el control, un 76%. La taxa general de supervivència d’aquesta epidèmia a RDCongo ara mateix és del 33%…de mitjana.

 

La teràpia anti-Ebola amb anticossos monoclonals, doncs, sembla ser un recurs prometedor…però jo veig un problema greu. La producció de mAbs és un procés d’enginyeria biofarmacèutica complex. Poden les plataformes de producció disponibles actualment respondre efectivament en cas d’emergència? Jo crec que no, encara, i per molts mesos…o anys, però estic obert a discutir-ho. El brot d’Ebola actual és el segon més gran de la història i el nombre de contactes de 1er rang es compten per milers. I les dosis de mAb necessàries per a cada pacient poden ser elevades. En un lloc vaig llegir que si prenem les dosis eficaces en estudis preclínics en primats no humans (és a dir, 50 mg kg − 1 mAb), una simple extrapolació a humans (pes mitjà de 70 kg) portaria a necessitar entre 5 i 10,0 gr de mAbs per cada tractament individual de Ebola.

 

No sé com es produeixen #mab114 o RegnEB3 però sí us puc explicar com es fabricava el Zmapp fa menys de 4 anys. ZMapp ™ es produïa fent servir plantes de tabac (de 6 a 8 setmanes de vida) mitjançant una estratègia d’expressió transitòria fulles de la planta que són co-trasnfectades amb construccions que contenen la informació genètica per a la producció sincrònica de les cadenes pesades i lleugeres de cada anticòs (el Zmapp és un còctel de dos anticossos). Aquesta estratègia és intensiva en mà d’obra, però útil per produir quantitats suficients de cada mAb ràpidament per a estudis pilot. No obstant això, per produir 50 kg de mAbs, haurien de ser transfectades aproximadament 150 tones de fulles. Els processos de separació necessaris per recuperar mAbs de la biomassa del tabac no són senzills ni estan escalats per aquests volums/pesos. També es podria treballar amb plantes de tabac “adultes” que expressessin establement aquestes molècules però això demana temps, o es podria fer la producció dels anticossos en cèl·lules de mamífers. Produir mAbs terapèutics a partir de cultius en suspensió de cèl·lules de mamífer (per exemple CHO) dins de tancs amb agitació és un procés comercial i optimitzat amb rendiments mínim de 2 gr /litre després de un període de 2 setmanes de cultiu i posterior purificació. Per tant necessitaríem produir i purificar 25000 litres per aconseguir 50 kg, en un escenari de 5000 persones a tractar de forma mensual (mireu el nombre total de contactes seguits…).

 

I ara anem a economia… amb dades i tecnologies de 2015, cada 10000 litres d’una suspensió de cèl·lules CHO produint anticossos monoclonals suposaven una despesa de 10 milions de dòlars USA. I la despesa major no seria econòmica si no de temps perquè pujar l’escalat i tenir un subministrament continu de milers de litres de CHO expressant mAb es necessitarien mesos.

 

És per això que dic que amb la informació disponible, i si els anticossos s’han obtingut en plantes pilot, encara que sigui sota Bones Pràctiques de Fabricació (per tant perfectament estandarditzades i escalables) no tinc gens clar que els volums produïts i disponibles actualment de mab114 i RegnEB3 donin per massa demanda i…que farem quan es demanin i no hi hagi prou?

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Aquest text també el trobareu com a fil de twitter al compte @xavierabadmdg

Comentaris virus-lents (223): La historia tortuosa de la vacuna canadenca contra Ebola, rVSVZEBOV.

 

A les darreries del 90 i començaments del segle XXI, la recerca en Ebola era molt minsa, no tenia prioritat perque els brots eren petits i pràcticament autolimitants. Steve Jones treballava, llavors, al Laboratori Nacional de Microbiologia de Canada (que disposa de instal·lacions de màxima contenció, o NCB4) i tenia un interès “personal” en obtenir una vacuna…per protegir-se i protegir el seu personal ja que treballaven fent immunologia de Ebola en models animals. De fet, ells i elles estaven més exposats al virus que la immensa majoria dels habitants de les zones on Ebola emergia de tant en tant.

 

Però calgué esperar al 11 de setembre del 2001 perque, un cop desfermada l’alarma pel terrorisme, i pel bioterrorisme, Ebola i Marburg entressin en el focus d’interès (es deia que la URSS havia intentat desenvolupar armes biològiques amb ells), i milions de dòlars es destinaren a recerca de contramesures…vacunes.

 

Entre el 2001 i el 2014, els EUA van gastar més de 79.000 milions de dòlars en programes relacionats amb la biodefensa, incloent la consolidació del seu propi estoc de vacunes i medicaments.

 

En 2005, abril, Jones i altres investigadores estaven a Angola, en un esforç internacional per lluitar contra un brot de Marburg que va matar vora 230 persones d’un total de poc més de 250 d’infectades (una taxa de mortalitat del 90%).

 

En aquella època l’equip d’investigació de Jones havia descobert una vacuna, anomenada rVSVZEBOV, que semblava eficaç al 100% per preparar els sistemes immunitaris de ratolins i micos en el combat contra Ebola i Marburg. La vacuna no s’havia provat en humans, però això no va impedir que l’equip de Jones portés vials a Angola. “Si haguéssim tingut un accident, l’hauríem pres, sens dubte“, va dir Jones. “Però va ser horrible saber que teníem alguna cosa que podria evitar aquest brot i no ho podíem emprar” (per les regulacions, afegeixo).

 

Després del retorn a Canada, Jones i el seu equip van demanar al govern canadenc 6 milions de dòlars per realitzar assaigs clínics de la seva vacuna en humans; només reberen 2 milions de dòlars, de manera que només es van provar en micos macacos. En una perspectiva històrica, la decisió no va ser de les millors possibles perquè la vacuna va continuar demostrant eficàcia en models animals però NO en humans…i per tant no es podia emprar EN ells, EN nosaltres.

 

Va ser aleshores quan Jones i l’equip investigador van intentar trobar una empresa farmacèutica que pogués fer-se càrrec de les proves finals i fabricació de la vacuna, i òbviament de la comercialització final, mitjançant un anunci a la revista de la Canadian Medical Association.

 

El 2010, una petita empresa d’Iowa (EUA) anomenada NewLink Genetics va comprar drets de llicència de la rVSVZEBOV al govern canadenc, que ja havia gastat per sobre de 5 milions de dòlars en desenvolupar-ho (i això no inclou les despeses de funcionament d’un laboratori de alta o màxima contenció, que debien ser com a mínim, equivalents; d’això em sabem molt a CReSA), per 205.000 dòlars. “Eren literalment els únics interessats. Merck, Wellcome, totes les grans empreses no estaven interessades”, digué Jones. “Ningú va pensar que els brots serien prou grans. Però després va passar allò d’Àfrica occidental. “

 

L’agost de 2014, amb l’epidèmia d’ Ebola rampant, com a resposta a la pressió política per respondre a la crisi, la Defense Threat Reduction Agency, que forma part del Departament de Defensa dels Estats Units, va concedir a NewLink un contracte d’1 milió de dòlars. Es van iniciar assajos amb la vacuna a l’octubre de 2014 a Silver Spring, Maryland.

 

Un mes després, quan l’epidemia d’Ebola a Guinea-Liberia-Sierra Lleona estava en el seu clímax, i 4 anys després que NewLink va obtenir la patent de vacuna, investigadors canadencs (Attaran & Nickerson) van demanar al seu govern, i van publicar la demanda a Lancet, que anul·lés l’acord amb NewLink i que finalment trobés un fabricant fiable per a la vacuna. “Africa’s needs are too urgent for half measures,” van escriure. “The choice of a patent over patients in this instance is unpardonable.” L’enllaç a l’article https://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140-6736(14)62044-4.pdf.

 

En una setmana, NewLink, que no havia fet cap avançament substancial amb la vacuna en anys, havia signat un acord de llicències i col·laboració amb Merck i, poc després, el valor de les seves accions es duplicà. NewLink va obtenir 50 milions de dòlars amb l’acord i encara pot rebre “drets sobre les vendes comercials potencials … des d’un baix a un alt digit, (vol dir entre 2-3 al 8-9%) fins als nivells creixents de vendes netes anuals a tot el món”, segons un dels informes trimestrals de la companyia. Merck va invertir el 2018 prop de 10.000 milions de dòlars en investigació i desenvolupament.

 

Però ja era massa tard, aquell cop. Si els assajos amb la vacuna rVSVZEBOV van començar a els darreries del brot de 2014-16 és perquè Canada va acabar donant 800 vials del seu propi estoc a la OMS, dels 1500 vials que havia fet fabricar a una empresa alemanya amb un cost proper als 900.000 dolars (diners públics altre cop).

 

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

A principis de 2016, Merck va signar un compromís de compra anticipada del medicament, que va canviar el nom a V920, amb Gavi, un partenariat públic-privat promotora de vacunes (www.gavi.org). L’acord assegurava a Merck almenys 5 milions de dòlars en vendes un cop llicenciada la vacuna i obligava a Merck a produir 300.000 dosis de la vacuna abans del següent brot. Aquestes són les dosis precioses i LIMITADES que actualment estan protegint milers de contactes al Congo (Vacunació En Anella). Portem consumides vora 200.000 dosis però com veureu això té una mica d’enganyifa.

 

L’OMS està utilitzant aquest enfocament, la vacunació en anella, perquè no hi ha prou dosis disponibles per vacunar a tothom a les zones afectades; estem parlant de milions de persones. A principis d’agost, des que la FDA (EUA) va informar a l’OMS que mitja dosi de la vacuna viva era tan eficaç com la dosi complerta, Merck ha garantit que pot proporcionar almenys 400.000 dosis addicionals (malpensant a mi em surten 400.000 mitges dosis). També m’arriba que s’està treballant per produir més als Estats Units i Alemanya, en un termini de SIS a DIVUIT MESOS!!.

 

Però, i si hi ha altre brot d’aquestes dimensions en unes setmanes? Doncs, és molt probable que no hi hagi suficient vacuna. Aquesta és una de les raons que impulsa moltes veus a fer proves, amb la epidèmia en marxa, amb una segona vacuna ara en mans de Jansen (filial de Johnson & Johnson), la que m’heu llegit abreujada com Ad26MVA; més de 6.000 persones, majoritàriament ugandeses, han estat vacunades, i 800 han participat en un assaig clínic; no hi ha previst ara mateix emprar-la a RDC encara que el relleu del Ministre de Sanitat congolès ha remogut un obstacle explícit. De totes maneres, administrar dues vacunes diferents, amb pautes d’administració diferents (una d’una dosi, l’altra de dues separades 8 setmanes), en un ambient de desconfiança potser NO és la millor estratègia.

 

El desenvolupament de nous tractaments preventius o post-exposició fiables per a les malalties requereix sovint una confluència virtuosa d’avenços científics, temps i DINERS. Que els governs occidentals i les corporacions privades perdessin una oportunitat primerenca per curar el que veien, i de fet és, com una malaltia exclussivament africana no és una sorpresa, i on no arriben ells arriben iniciatives filantròpiques o altruistes que fan de pont per salvar el “Death Valley” entre la recerca bàsica i les produccions pilot, la bona pràctica de fabricació i els assajos clínics. El mon, ara mateix, és així. #NobodyIsPerfect.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Aquest fil esta bassat, però no literalment, en una noticia del canal Frontline, PBS, EUA. https://www.pbs.org/wgbh/frontline/article/behind-the-life-saving-ebola-vaccine-is-a-story-of-missed-opportunity/

Comentaris virus-lents (220): Ebola a Congo, novè mes.

Tornem a dedicar una entrada a la epidèmia de Ebola a la República Democràtica del Congo (en endavant RDC) per fer un resum i comentari del que ha passat els tres darrers mesos, des de la darrera entrada dedicada a les estratègies vacunals existents, que es pot consultar a… https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/.

 

Estem entrant en el novè mes del brot, oficialment. Sabem, però, que el brot portava unes setmanes de recorregut quan es va donar la primera alerta oficial, el primer d’agost de 2018. Des d’aleshores portem 1129 casos amb poc més de 700 morts (100 d’ells a les darreres tres setmanes) i més de 340 persones que han superat la infecció. La taxa de mortalitat es manté molt estable des de fa setmanes, mesos, un xic per sobre del 65%.

 

Hi ha hagut mesos bons, hi ha hagut mesos dolents; febrer va ser un mes bo, amb pocs casos, març ha resultat un mes molt dolent amb vora 200 nous casos i una pendent acusada de nous casos les darreres setmanes amb molts dies de doble dígit (més de 10 nous casos per dia). Aquest començament de mes d’abril ha tornat a afluixar una mica, amb 7 a 10 casos diaris. Per tant, estem molt lluny de la resolució del brot.

 

Continuem tenint moltes mort comunitàries, de fet en les darreres setmanes prop de la meitat de les morts. Això és una noticia molt dolenta perquè les morts comunitàries impliquen contactes no controlats de l’infectat amb altres membres de la família i amics i una més que probable segona ronda de infecció. Mentre aquestes morts comunitàries siguin nombroses la epidèmia seria imparable.

 

I aquestes morts comunitàries són resultat de la desconfiança o incredulitat de la població. Algunes fonts apunten que el 25% de la població de la zona no es creuen encara que el virus Ebola sigui real, altres directament cauen en el conspiracionisme i creuen que el virus ha estat creat per Occident. I un percentatge gens petit tenen molta prevenció a qualsevol acció governamental; si els equips mèdics són introduïts per funcionaris o milícia governamental són refusats o tenen una taxa d’adhesió als tractament o seguiments força baixa.

 

Han estat atacats, tirotejats o cremats diversos centres de triatge o tractament. Cada atac ha provocat una dispersió de gent potencialment afectada i una pèrdua de control i seguiments de contactes de persones prèviament infectades. A més hi ha força mobilitat i s’han descrit casos de infectats que “fugint” de la zona on eren coneguts han arribat a altres pobles i ciutats iniciant noves cadenes d’infecció o fent que zones que es consideraven “netes” tornin a estar amb casos actius.

 

Portem ja 82 casos d’infecció de treballadors sanitaris, la primera barrera d’assistència, dels quals 29 han mort. No tenim dades, i resultat preocupant no tenir-les, de quants d’ells estaven vacunats. La única dada obvia és que la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és molt menor del 65%, és concretament del 35%. Això reflecteix que una ràpida detecció i una bona assistència és capaç de reduir força la taxa de mortalitat.

 

Més de 100 nens i nenes amb mort de resultes de la infecció de Ebola. La infància i el col·lectiu de dones embarassades estan sobre-representats en el llistat de morts en aquesta epidèmia. De fet, aquest dos col·lectius no acostumen a ser vacunats però la OMS ha recomanat la vacunació de les dones lactants i dels infants de més de sis mesos, donant idea de la gravetat de la situació.

 

Portem ja més de 1400 nens i nenes orfes o separats dels seus pares. No cal més comentari.

 

Portem més de 95.000 persones vacunades; la vacunació s’inicia molt poc després de la comunicació oficial d’inici del brot, concretament el 8 d’agost. Si voleu saber més sobre la vacuna teniu l’enllaç anterior; en el seu moment es va dir que hi havia 300.000 dosis disponibles de la vacuna V920 o rVSV-ZEBOV, per bé que solament una tercera part estaven ready to use, en format administrable. Si això no ha canviat estem a prop de tenir de ser mooolt selectius amb la vacuna V920. De fet en el darrer mes, març, només s’han vacunat unes 10.000 persones, el que equival a un ritme d’unes 300 persones per dia; el mes anterior, febrer, un mes menys “calent” amb menys afectats, i per tant menys contactes que tractar, el ritme de vacunació era de 600-800 dosis per dia. És possible que els atacs a centres mèdics hagi frenat el ritme d’administració de vacunes però si això és així, i no l’escassedat de vacuna, tampoc és una bona notícia perquè vol dir que molts contactes no la podran rebre igualment.

 

El virus continua progressant en un ambient de violència, ignorància i desconfiança, que m’ensumo creixents.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (217): Ebola i vacunes; una actualització.

 

A l’hora d’escriure aquesta entrada ja van més de 50.000 les persones que han estat vacunades amb una vacuna experimental de Merck, la rVSV-ZEBOV. En un brot confús i perillós on a banda del perill de la pròpia infecció pel virus es barreja una violència enterament humana que dificulta el seguiment de contactes i cadenes de transmissió, aquest és un numero senzillament impressionant. I més des d’el punt de vista logístic ja que aquesta vacuna és estable a -60 -80ºC!!! …i no està de més recordar que estem parlant de la República Democràtica de Congo.

 

Tanmateix hi ha poc esforç periodístic per explicar quins són els desenvolupaments vacunals disponibles per fer front a Ebola. En aquest blog li hem dedicat atenció en entrades precedents, podeu veure https://comentarisviruslents.org/2014/09/29/comentaris-virus-lents-52-ebola-i-vacunes-tots-volen-ser-usain-bolt/ o bé https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/. Anem a intentar tapar una mica aquest forat, i actualitzar algunes dades.

 

La vacuna que s’està administrant de forma “massiva” és una basada en el virus de la estomatitis vesicular, replicativament competent, recombinant, que expressa la glicoproteïna del virus Ebola soca Zaire (recordem que hi ha cinc soques de Ebola: Zaire, Sudan, Bundibugyo, Tai-Forest i Reston). Se la coneix abreujadament com rVSV-ZEBOV. Aquesta vacuna és la que es va començar a administrar a les darreries del darrer gran brot d’Ebola, 2014-2016. D’aquelles proves inicials els fabricants de la vacuna estimaren una eficàcia del 100%, però no tothom compartí aquests números, i parlaren de “protecció substancial” però no “total” (tanmateix, era una gran passa endavant).

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

El que sí es pot confirmar és que té un perfil de seguretat bo; per això volem dir que un cop administrada no genera efectes adversos greus; al menys això és el que s’ha descrit des de l’informe STRIVE i d’altres esponsoritzats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres (MSF). El resum: estem davant una vacuna que indueix immunitat front el virus, que sembla durar un mínim de 24 mesos en adults (amb bones nivells d’anticossos pel 90-100% dels vacunats, en funció de la dosi subministrada).

 

Un altre desenvolupament és aquell basat en l’adenovirus tipus 3 de ximpanzé recombinant expressant, altre cop, glicoproteïna d’ Ebola (abreujat chAd3-EBO-Z) que es va assajar també al final del brot de 2014-16 en comparació a rVSV-ZEBOV. Per les dues vacunes es van reportar “lleugeres” reaccions adverses a la vacunació, com mal de cap, dolor muscular, febre lleugera i fatiga durant les primeres setmanes tot just desprès de la vacunació; però aquestes reaccions adverses no diferiren en numero i intensitat del grup placebo. Quan s’analitzà la resposta al virus Ebola per anticossos de la sang dels vacunats, un cop passat un any des de la vacunació, es va veure que un 64% dels vacunats amb chAd3-EBO-Z i un 80% d’aquells vacunats amb rVSV-ZEBOV tenien una resposta efectiva, havien seroconvertit.

 

Un tercer desenvolupament vacunal, prometedor, està basat en l’adenovirus 26 recombinant que expressa, altre cop, la glicoproteïna del virus Ebola, amb una injecció posterior (que cerca un efecte multiplicador de la resposta, el que es denomina en el argot un “boost”) d’un virus Vaccinia soca Ankara recombinant que expressa elements de les glicoproteïnes de les soques Ebola, Sudan, Marburg així com la nucleoproteïna de la soca Tai-Forest. El primer l’abreugem com Ad26.ZEBOV i el segon com MVA-BN-Filo. Els estudis apunten a l’absència d’efectes adversos greus i amb freqüències de sero-conversió que ja són del 80-90% sols 14 dies desprès de la primera vacunació amb Ad26.ZEBOV, que s’incrementen amb l’administració posterior de MVA-BN-Filo. El que és més important és que aquesta administració conjunta en seqüència sembla conferir una immunitat de llarga durada, com a mínim d’un any (no es tenen més dades).

 

I el darrer del que es pot contar alguna cosa és la vacuna GamEvac-Combi que implica dues vacunacions successives; una amb un virus de la estomatitis vesicular recombinant que codifica per glicoproteïna de Ebola, i unes poques setmanes desprès una segona vacunació amb un adenovirus 5 recombinant que expressa la glicoproteïna d’Ebola soca Makona-C15, en el que es cerca fer un “boost”, amplificar la reacció de immuno-protecció. L’únic estudi al que he pogut accedir, i publicat, parla de seroconversions del 100% associades a una forta resposta de immunitat cel•lular també. Tanmateix no hi ha dades de la perdurabilitat de la resposta immune.

 

Un fet que podeu veure d’allò llegit anteriorment és la tendència a fer còctels de diferents virus modificats (virus de la estomatitis vesicular, adenovirus diversos, virus Vaccinia, que es fan servir com a vectors, com a arbres de Nadal on pengem les boles que volem mostrar) codificant la mateixa glicoproteïna (i sí totes les vacunes fan servir la glicoproteïna perquè és la que desferma la resposta immune al ser la proteïna més exposada del virus) per la que cerquem generar resposta. Això és així perquè està bastant demostrat, en diferents models animals i assajos clínics, que una immunització “prime-boost” heteròloga genera una resposta immune superior que aquella generada per dosis repetides o successives de la mateixa vacuna (homòloga). És a dir, quasi sempre vacuna A + vacuna B dona més, i millor, resposta que A + A, ó A + A + A.

 

Un tema calent. No tenim gaires dades de l’eficàcia d’aquestes vacunes ni per dones embarassades ni per nens petits, perquè són exclosos sistemàticament dels assajos clínics per principi de precaució…però a l’epidèmia del 2014-16 la taxa de mortalitat pels infectats per sota del 5 anys fou del 80%, quan la mitjana quedà en un 35%. A l’epidèmia actual s’estan vacunant nens d’edats inferior a 1 any però es fa sense masses dades sobre efectivitat i seguretat, aplicant la màxima de risc-benefici. Tanmateix, no passa el mateix amb les dones embarassades que al brot actual continuen sense ser vacunades.

 

Un altre tema calent. No sabem com funcionen aquestes vacunes en poblacions immunocompromeses d’alt risc, com seria el cas dels malalts de SIDA. El que sí se sap (veure studi PREVAIL, Partnership for Research on Ebola Vaccines in Liberia) és que la resposta en anticossos en front la vacunació és més baixa, menys eficient (1 mes després de la vacunació, nivells de 50% per chAd3-EBO-Z o 60% per rVSV-ZEBOV respecte valors de 72% i 85% respectivament per voluntaris sans).

 

Un altre element que cal tenir en compte és que moltes d’aquestes dades avaluen la resposta immune en individus sans, però que no poden establir una correlació directa i perfecte entre aquesta resposta i la protecció clínica; és a dir, no necessàriament una vacuna que determina una sero-conversió del 100% dels vacunats tindrà una protecció del 100%, que ningú desenvoluparà símptomes després de la vacunació si s’exposa al virus. I accessòriament que no ho deixem tot a l’activació de la resposta humoral, per anticossos; la resposta cel•lular, per exemple a través de cèl•lules T CD8+ productores d’interferons, interleucines i TNF (tumour necrosis factor).

 

I altre tema és la durabilitat de la resposta; està molt be generar una resposta immune forta als 28, 42 o 6 mesos de la vacunació però, quin record o capacitat immune resta en el/la vacunat/da 1 any, 2 anys, 5 anys després de l’administració de la vacuna?… una altra pregunta sense resposta ara mateix.

 

En definitiva, tenir una vacuna de aplicació ara mateix i altres desenvolupaments en fases finals d’assaig ens hauria de donar tranquil•litat. Com a mínim més que quan no en teníem cap. L’únic problema està en que el ser humà té una increïble capacitat d’embolicar les coses i perdre l’avantatge que tenim per un excés de violència que impedeix aplicar-la correctament i centrar-nos en evitar la progressió del virus.

 

El que possiblement acabarà passant és que tindrem més d’una vacuna, que actuaran complementàriament. O el que és el mateix, per diferents escenaris d’epidèmia tindrem diferents estratègies de vacunació per una més gran efectivitat. O això és el que desitjo.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (216): Ebola i vacuna; potser no hi ha màniga per tant braç.

Primer els fets:

 

Epidèmia d’Ebola a República Democràtica del Congo (RDC). Vora 600 infectats i més de 340 morts. Tot just començà quan es declarà acabat el brot previ del que ningú sembla recordar-se ja: afectà a 54 persones i matà 33 a la província d’ Equateur de RDC, a l’altre costat del país, una zona remota i poc poblada.

 

Administració de vacuna experimental rVSV-ZEBOV “en anella” no generalista o universal.

 

A hores d’ara, en el cinquè mes de la declaració oficial de la epidèmia, s’han aplicat més de 50.000 vacunes.

 

rVSV-ZEBOV és una vacuna experimental; només hi ha ara disponibles (estoc al mon) 300.000 dosis.

 

Segons la pròpia Merck van necessitar un any per poder produir aquest lot que s’ha anomenat provisionalment V920.

 

El lot V920 està parcialment repartit en vials però la major part del volum de vacuna produït està en bulk, a granel, i repartir aquest granel a vials pot trigar entre quatre i cinc mesos, segon altre cop el portaveu de Merck.

 

Més fets; la primera ciutat gran on ha arribat el brot d’Ebola fou Beni, que ultrapassa els 300.000 habitants. Ara sembla de baixa però està ara propagant-se per Butembo, que frega el milió d’habitants.

 

I ara les conseqüències més o menys directes:

 

  • Amb l’estoc actual és impossible plantejar-se una vacunació general.

  • Si Ebola continua propagant-se i tenint en compte l’estoc global estem fent curt.

  • Si Ebola comença a fer-se present amb mes freqüència a zones urbanes, i aquesta sembla la tendència, cal replantejar-se seriosament la mida de les reserves de vacunes contra el virus Ebola.

  • Si cal mirar-se cada dosi de vacuna que se subministra, en alguns punts i moments fem o farem curt, i se’ns escaparan contactes que desprès mostraran infecció; això va en contra de la contenció del brot.

 

 

Tenim brot per sis mesos més, i no és que ho escrigui sols jo, hi ha una coral bastant nombrosa que ho diu, també.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (215): Ebola; anem cap a un vessament més enllà del Congo?

Estem al cinquè mes (fals) d’un nou brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC), un país que ja ha experimentat deu epidèmies per aquest virus al llarg de la seva historia. De fet allà es va descobrir el virus al 1976. I no se li està donant excessiva importància, assumint que es resoldrà com les precedents. I potser sí, però…

 

La darrera epidèmia d’Ebola entre 2014 i 2016 deixà el llistó molt amunt. Més de 28.000 afectats i més de 11.000 morts. Perquè ens hem de preocupar d’un brot que ara mateix va per uns 550 casos i “només” 310 morts (dades del passat diumenge)?

 

El dimoni està als detalls; cal preocupar-se, i ocupar-se, perquè aquest brot és diferent als anteriors. Hi ha coses que van millor i altres que van pitjor, molt pitjor, i totes elles tenen a veure amb nosaltres, els humans.

 

Diuen que estem al cinquè mes del brot (l’Organització Mundial de la Salut, OMS, el va declarar oficialment el primer d’agost)… bé, això no és del tot cert. El brot probablement s’origina 6 a 8 setmanes abans de la seva declaració oficial. Encara i així, s’ha de dir que la resposta internacional, ja greixada pel brot de Libèria-Guinea-Sierra Lleona i per un altre que tingué lloc a la mateixa RDC uns mesos abans, ha estat més ràpida i activa. Bàsicament, i independentment dels centres de tractament oberts al costat dels clústers (grup d’afectats), aproximació que ja s’assajà al brot 2014-16, ara s’estan administrant tractaments experimentals i una vacuna experimental, de Merck, que va arribar relativament tard al brot de 2014-16. A més es treballa amb els líders comunitaris i s’intenten (el matís, altre cop) fer enterraments segurs respectat en allò possible les tradicions locals. Els enterraments són un dels “punts calents” en la transmissió per Ebola i encara es reporten casos de cadàvers infectats manllevats per familiars dels hospitals i tanatoris per enterrar-los “a la seva manera”.

 

bleachbucketchallenge-629x413

Equips descontaminant-se al brot de Guinea-Libèria-Sierra Lleona

La vacuna experimental, encara no llicenciada, ja s’ha administrat a l’hora d’escriure aquestes línies a més de 50.000 persones. No és una vacuna generalista, els lots produïts no donen per vacunar a tothom i l’aproximació consisteix en vacunar a tota la població de risc com pot ser el personal sanitari i col•laboradors de primera barrera (tractament malalts) així com tots els familiars i coneguts que hagin estat en contacte amb casos probables o confirmats. És el que es diu una vacunació en anell, es vacuna a tothom que hagi estat en contacte amb un cas per ofegar la propagació del virus; les dues úniques excepcions són les dones embarassades i els infants d’edat inferior a dos anys (encara que hi ha fonts que informen de vacunacions d’infants amb menys d’un any d’edat), aplicant el principi de precaució. Ja s’han fet més de 240 anelles de vacunació. I no és una estratègia nova, ja es va fer servir per la eradicació del la verola (smallpox). L’esforç logístic d’administrar aquesta vacuna és un dels gran èxits, amb clarobscurs, perquè la vacuna és estable…en congelació (-60 a -80ºC)!! Les autoritats sanitàries de RDC estimen que aquesta vacunació ha salvat milers de vides…en les zones calentes, com la ciutat de Beni, l’índex R0, que dona idea del nombre de persones que una persona infectada pot infectar es manté al voltant de 1; quan una zona infectada està realment “calenta” aquest índex està entre 2 i 4. Per tant en absència de vacuna no estaríem tant lluny en nombre d’afectats i morts del brot de 2014-16.

 

I a més, tenim tractaments experiments basats en tres anticossos (el monoclonal mAB114, el ZMapp de MappBio, un mAB de Regeneron) i un antiviral, el remdesivir o GS-5734, que s’han aplicat a més de 160 persones. Consideracions ètiques a banda, perquè s’estan administrant saltant-se o comprimint etapes de revisió o assajos, aquestes proves poden afegir eines a l’arsenal per enfrontar-se al virus Ebola.

 

Però aquí acaben les bones noticies i comencen les dolentes. La situació en el camp és molt preocupant perquè el brot s’ha desfermat en una zona amb un conflicte armat ben viu. Els casos es concentren al nord del país, a tocar d’Uganda, a les regions de Ituri i Kivu Nord, prop de parc nacional de Virunga. Ja es poden suposar les dificultats dels equips mèdics que són tirotejats diversos cops per setmana per grups rebels. Han mort treballadors sanitaris i cascos blaus de la ONU. Això ha generat zones no accessibles d’on han sortit casos d’infecció; en aquestes zones intentar la vacunació o que aquesta arribi a tothom que ho necessiti és senzillament impossible, i del seguiment dels contactes millor no parlar-ne. D’afegitó el virus ha arribat i va generant víctimes a dues ciutats fortament poblades de la zona, Beni, l’epicentre inicial ara una mica de baixa i Butembo, que li ha pres el relleu.

 

El sistema sanitari i de vigilància epidemiològica de RDC està sota mínims, i no s’explica sols per la “pobresa” del país si no per la seva corrupció. Un altre factor d’agreujament exclusivament humà. Això ha generat desconfiança en la població de la zona que prefereix recórrer a persones que practiquen cures alternatives del tot inefectives, la qual cos no frena, si no que fins i tot escampa la epidèmia.

 

En definitiva, una epidèmia que no està sota control, que suma desenes de casos setmanals sense aturador (més de 30 per setmana) i sense perspectiva d’alentiment. I un dels pitjors indicadors és l’aparició continuada de casos “bolets”, casos que no es poden assignar a cap cadena de transmissió coneguda, la qual cosa porta a concloure que hi ha cadenes de transmissió desconegudes amb infectats no controlats.

 

Però per acabar amb l’epidèmia caldria acabar abans amb la violència i ai las, això sí que està fora de la capacitat d’imaginació de hom ara mateix. Un escenari de cronicitat del virus Ebola amb casos continuats no seria descartable i incorpora variables indesitjades com són que una circulació continuada del virus acabi seleccionant alguna mutació que ens sigui desfavorable en tant que especia humana. Addicionalment com més circuli el virus més possibilitats hi ha que s’escampi a Uganda (on malviuen centenars e milers de refugiats de RDC) o Sudan del Sud fent el problema encara més gros i menys manejable.

 

Hi ha motius per estar preocupats; és molt semblant a una tempesta perfecta (i no ho dic jo, ho diu Peter Salama, el cap del Programa d’Emergències Sanitàries de la OMS). En tenim per molts mesos.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

Per cert, la resposta a la pregunta és…probablement sí.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (210): Ebola, uns comentaris amb data de caducitat.

Aquesta entrada no tindrà cap valor en unes setmanes però l’escric per recapitular una sèrie de conceptes.

 

Desè brot d’Ebola a República Democràtica del Congo….uns dies després de donar-se per acabar tel novè (havent passat 2 períodes de 21 dies que per conveni s’accepta com període en el que Ebolavirus ha d’haver mostrat simptomatologia evident en un infectat); el resultat final 54 casos (38 confirmats i altres 16 probables) amb 33 morts(17 confirmats i 16 probables, amb una letalitat del 60% aproximadament. Però aquesta convenció del període de 21 dies per Ebola ja va trencar a la darrera epidèmia (veure entrada https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/).

 

bleachbucketchallenge-629x413

 

Respecte al cas índex sembla que va ser una dona d’uns 65 anys a la localitat de Mangina que patí símptomes compatibles amb febre hemorràgica (febre, vòmits, hemorràgia nasal), morí i  fou enterrada seguint els costums locals. De resultes altres set persones de la família han mort.

 

Dos brots separats 2.500 km de distancia: el novè a nord-oest del país a la província de Equateur; aquest desè al nord-est del país, a la província de North Kivu. No necessàriament un és conseqüència de l’altre, caldrà esperar probes moleculars per conèixer la distancia entre ambdues soques…però probablement seran dues surgències d’un “continu” d’Ebola infra-diagnosticat i circulant EN aquests 2.500 km.

 

Altre dada preocupant és que en alguns malalts, Ebola esdevé “crònic”. Aquesta és una altra convenció que la darrera epidèmia va tombar. Primer perquè es va descriure que el virus pot restar infecciós al semen i al líquid llagrimall d’infectats que s’han guarit completament més enllà del sis mesos…veure https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/ i https://comentarisviruslents.org/2016/01/28/comentaris-virus-lents-152-ebola-una-historia-interminable/ i no hi ha només per homes també per les dones…hi ha una descripció de transmissió del virus d’una dona gestant cap a la seva família (tres membres) molts mesos després (un any) de recuperar-se ella de la infecció. Possiblement la gestació va alterar el status d’immunitat de la dona i el virus re-emergí; tant la dona com el nadó presenten anticossos contra el virus. Per més detalls del cas: https://www.thelancet.com/journals/laninf/article/PIIS1473-3099(18)30417-1/fulltext. I per saber més d’ Ebola i immunitat… https://comentarisviruslents.org/2014/11/14/comentaris-virus-lents-65-ebola-i-sistema-immune/. Que amb 18.000 infectats recuperats s’hagi descrit això vol dir que puntualment, amb nombres d’afectats menor, aquest fenomen és potencialment repetible.

 

Tinguem en compte que les primeres dades parlen de 4 mostres positives d’un total de sis mostres recollides i que es parla ja de 20 afectats (morts) per febres hemorràgiques. Pel cap baix això vol dir un mínim de 3-4 setmanes de circulació davant dels ulls de tothom fins que l’acumulació de casos ha fet esclatar l’alarma. I estem parlant d’un país on això és relativament normal, i justament amb sistemes de vigilància encara alerta perquè estaven sortint del novè brot.

 

Se sap que la vacunació en anell ha funcionat a la perfecció en el novè brot. La vacuna de MERCK funcionà perquè CAP de les persones que l’han rebuda han emmalaltit, entre ells centenars de contactes, persones que havien estat en contacte proper amb infectats alguns mostrant simptomatologia.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

 

Però aquesta vacuna es va dissenyar partint del “esquelet” de la soca Zaire de Ebola i no està clar que sigui efectiva per altres soques. Per sort, s’ha informat que el nou brot és de la mateixa soca per la quals cosa es podrà aplicar la vacunació en anell….probablement la setmana vinent segon les darreres informacions.

 

Però…North Kivu no es Equateur. Equateur era i és una província “pacífica”. North Kivu és una província amb milers de desplaçats i emigrats i amb bastanta violència, bé de fet és quasi zona de guerra…gent que no vol ser buscada i trobada…i en aquest escenari plantejar una vacunació de contactes que no volen ser trobats i exposar els equips de vacunació a una violència que pot ser letal resultarà problemàtic.

 

Les poblacions desplaçades suposen un increment en al pressió sobre l‘ecosistema; la manca d’aliments “tradicionals” com serien agrícoles o ramaders empeny a la gent servir-se dels boscos que els envolten i a capturar, esquarterar i menjar animals que poden portar Ebola, o exposar-se a ambients freqüentats per ratpenats que poden portar-lo a altres concentracions sense veure’s afectats.

 

A més, la zona torna a estar infestada (com al novè brot) de cursos fluvials i vies de comunicació amb dos països limítrofs com són Uganda i Ruanda…queda per veure si no hi arribarà.

 

Veurem com progressa tot plegat, però. Estem a les beceroles d’aquest brot i les dades explicades tenen data de caducitat propera. El que sembla cert és que Ebola aviat deixarà de ser una noticia puntual i pot esdevenir una noticia reiterada. Anirem aprenent lliçons com les generades a la darrera gran epidèmia… https://comentarisviruslents.org/2015/11/12/comentaris-virus-lents-140-llicons-apreses-de-lebola-fins-el-proper-setembre/. Amb una bala a la re-càmera, això sí, la vacunació en anell, que no teníem abans.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (208): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal (2).

 

Com acabàvem a l’entrada 206 (https://comentarisviruslents.org/2018/04/13/comentaris-virus-lents-206-el-bioterrorisme-pot-ser-molt-molt-animal/) un cop tenim clar que al bioterrorisme no li cal actuar sobre els éssers humans per provocar tota una disrupció social o econòmica en un país, fent trontollar el sector ramader i tota la industria agroalimentària associada, hem de interessar-nos per aquests efectes.

 

Un brot epidèmic té una sèrie de costos directes com són aquells relacionats amb la morbilitat, moralitat, pèrdues productives, cost de tractaments, stamping out (o sacrificis generals), suport econòmic al mercat i als ramaders, restriccions de criança, vacunacions d’emergència, vigilància per detectar animals potencialment infectats, activitats diagnòstiques (costos de personal i reactius) i l’establiment de restriccions de moviment i quarantenes. Però també té costos indirectes, com són el temps necessari per tornar als valors de producció inicial sobre tot si s’han fet sacrificis generals i les disrupcions comercials (el status de regió lliure d’una malaltia es pot reclamar però només quan han passat unes setmanes o mesos des d’el darrer cas detectat).

 

Tornem al nostre hipotètic terrorista…les preguntes que es faria serien… I quin escullo? Què li he de demanar al meu agent biològic per poder tenir èxit?

 

La resposta genèrica és obvia, allò que faci més mal (econòmic) i tingui major facilitat de transmissió. I el mal no necessàriament implica altes taxes de morbilitat o letalitat; n’hi ha prou amb que la declaració de la infecció canviï l’estatus sanitari del país i bloquegi les exportacions perquè el mal ja estigui fet. I si portem això al detall, podríem fer aquesta carta de “desitjos”:

  • Altament infecció i contagiós (recordeu que són conceptes diferents).

  • Bona persistència a les condicions ambientals (habitualment temperatura, dessecació, acció del component UV de la radiació solar).

  • Capaç de ser efectiu i predible, generant un patró de malaltia clínica consistent.

  • Que no deixi traça, que pugui ser confós amb un brot natural (com a mínim en el seu inici).

  • Òbviament, patogènic pels ramats locals.

  • Disponible, i fàcilment produïble o adquirible.

  • No perillós pel manipulador o dispensador (el/la bioterrorista).

  • Fàcilment disseminable.

No serà possible trobar cap agent que compleixi tos els criteris per la qual cosa la priorització i elecció dels importants estarà molts cops delimitada pels recursos humans, econòmics i tècnics dels bioterroristes.

 

No parlarem aquí dels 4 primers “desitjos”…sense manipulació genètica, que entraria dins de la recerca dual “problemàtica” (el que es diu DURC, Dual Use Research of Concern), aquests desitjos estan marcat per la biologia i les característiques del patogen i de la seva interacció amb els animals susceptibles. El cinquè és obvi…caldrà escollir una soca vírica, o una espècie bacteriana en front la qual els animals siguin “naive”, no hagin tingut contacte previ, encara que no és indispensable, tenint en compte les taxes de reposició, el fort recanvi d’individus a granges i explotacions.

 

bioterrorism colour team

 

Com aconseguir l’agent?

 

El fluid vesicular (habitualment amb un títol alt) d’un porc infectat amb virus de la febre aftosa (VFA) pot ser transportat a una altra regió, i retenint encara prou infectivitat, per contaminar un gran nombre d’altres animals (sempre que pugis accedir a les granges, és clar). I això seria també extrapolable per VPPA, VPPC o NV (veure entrada 206). Tinguem present però, que les tècniques actuals de biologia molecular podrien traçar l’origen inicial perquè les soques dels brots tenen “marques” específiques, es poden destriar en funció de la seva seqüència genòmica.

 

Com manipular-lo i emmagatzemar-ho?

 

També podem optar no per una aplicació directa si no per una prèvia amplificació, una producció en grans quantitats, ja sigui in vivo (per exemple, en una explotació fora de circuit veterinari) o in vitro. La primera no és impossible; la segona tampoc, però necessitaria uns laboratoris de microbiologia convencional, recordeu que no són agents zoonotics i els éssers humans podem manipular-los amb seguretat, i quantitats importants de reactius (que podrien deixar traça), i personal amb bons coneixements de cultiu cel·lular i propagació vírica. Una combinació no tan senzilla de donar-se.

 

I aquesta producció, si es vol emmagatzemar ha de fer front al repte de mantenir la infectivitat durant setmanes o mesos; a diferencia de les armes químiques o nuclears, les armes biològiques tenen una data de caducitat molt propera a la data de producció sobre tot si es troben en forma líquida, per ser aerosolitzades. Els agents esmentats a l’entrada anterior poden ser dessecats o liofilitzats però perden bona part de la seva infectivitat i després caldria reconstituir-los i aerosolitzar-los i aquí tenim un altre repte, perquè per una aerosolitació efectiva fa falta generar unes gotícules molt petites i homogènies de mida 1 a 10 um, si volem que es mantinguin a l’aire i es desplacin molts metres des d’origen, i això tècnicament no és gens senzill.

 

I que en el moment que aerosolitzem, si ho fem a camp obert al costat d’una granja les condicions climàtiques són una ruleta rusa addicional; insolació, llum UV, regim de vents, humitat relativa poden fer que l’aerosol s’inactivi en minuts, o hores o bé que s’escampi en la direcció no desitjada.

 

Com aplicar-ho? Target ideals?

 

El target ideal, la diana per un atac bioterrorista seria, sense dubte, les unitats de producció intensiva, amb un gran nombre d’animals en espais relativament reduïts que garantirien la infecció d’una fracció dels mateixos i la disseminació de l’agent a la resta. Tanmateix si únicament s’actua en una granja l’acció pot ser blocada ràpidament, i pot deixar rastre (ja que es posaria sota lupa tota l’activitat, entrades, visites, etc. d’aquesta granja).

 

L’alternativa seria actuar en un nombre, important, de petites granges relativament disperses, el que resultaria en un brot epidèmic més extens i més difícil de controlar (encara que els nombre d’animals infectats fora al final menor). Aquí es jugaria amb els perímetres de control i exclusió que podria bloquejar tota l’activitat de moviment d’animals d’una regió.

 

Finalment sempre hi ha la possibilitat d’infectar animals silvestres, el que podria resultar en un brot epidèmic molt més difícil de descobrir, traçar i controlar…pel terrorista també, perquè la variabilitat i els paràmetres que s’escapen al seu control són encara més grans.

 

I què podem fer per evitar-ho?

 

Deixant de banda els alts nivells (representats per la BTWC, Biological and Toxin Weapons Convention) que ha estat ratificada per 141 estats i en vigor des de 1975, a nivell local, de país, l’acció es basa en estratègies i plans de contingència: definir el rol de les agències i departaments involucrats; millorar i mantenir engreixades les capacitats diagnòstiques (no solament amb laboratoris equipats si no també ensinistrant els grangers, veterinaris i altres interessats per reconèixer i reportar qualsevol malaltia sospitosa, o símptoma clínic “fora de lloc”; i mantenir actualitzar un estoc de vacunes contra les malalties més greus (els casos de VFA i rinderpest, perquè per VPPA i VPPC no en tenim vacuna ara mateix).

 

I si finalment esdevé l’atac? Si finalment hi ha confirmació el que cal és mitigar els efectes mirant de reduir l’abast del brot i fer-ho des d’el primer moment amb una comunicació transparent, cercant col·laboració però aplicant protocols de forma estricta, sense miraments (diagnosis, sacrifici, destrucció dels animals infectats, desinfecció), i sense excepcions. I aplicar vacunació d’emergència, si procedeix, encara que això està sotmès a discussió.

 

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (206): El bioterrorisme pot ser molt, molt animal.

 

El Bioterrorisme es podria definit com l’ús intencional de qualsevol bacteri, virus, substància infecciosa o producte biològic que pot haver estat generat a partir de tècniques biotecnològiques però també bacteris, virus o substàncies infeccioses ja presents a la natura, o fins i tot components modificats dels mateixos, per causar mort, malaltia o alteracions de salut a éssers humans, animals, o plantes per influir en el comportament dels governs o intimidar o coaccionar a les poblacions civils.

 

El bioterrorisme, doncs, fa servir armes biològiques i juga amb l’acció mental d’aquests sobre els governs i la població civil. Es diu que les armes biològiques són relativament fàcils de produir i barates, poden ser dissenyades per causar mort o malalties incapacitants i ser aerosolitzades per contaminar gran àrees geogràfiques…i no és del tot cert. Els efectes teòrics, però, poden ser devastadors, tan devastadors com una guerra nuclear; les armes biològiques segons Livingston (1984) seria “la bomba atòmica dels pobres”. Aquesta afirmació es sustenta pels càlculs d’un grup d’experts (Huxsoll et al., 1987) que estimaren que cal invertir 1 dolar en armes biològiques versus 2000 dòlars en armes convencionals per obtenir els mateixos efectes (mortalitat, morbilitat) per km2.

 

 

bioterrorism

 

Hi ha una llarga llista de patògens potencials que poden fer servir els bioterroristes; tanmateix són pocs els patògens que “es deixen” manipular fàcilment per a la seva propagació i dispersió. Agents tradicionalment emprats com a armament biològic ofensiu inclouen l’agent actual de l’àntrax, la pesta, tularèmia, brucel·losis, borm, criptoporidiosi, psitacosi, la febre del dengue, verola, febre Q, encefalitis virals equines o virus de febres hemorràgiques. Tots ells són patògens presents en animals, molts d’ells transmissibles a l’ésser humà, el que hem convingut a denominar zoonosis.

 

La immensa majoria de patògens que es troben a les llistes de potencial utilitat bioterrorista són zoonosis. Les categories A i C del llistat d’agents selectes amb potencial bioterrorista del CDC (Centre pel Control i Prevenció de les Malalties) estan plenes d’agents zoonotics; pel que fa la categoria A (els consolidats; poden ser fàcilment disseminats o transmesos entre persones, generen altes taxes de mortalitat; poden causar pànic públic i disrupció social, afectant intensament el sistema de salut pública) són més del 80% del total; pel que fa a la Categoria C (les promeses, les malalties emergents) arriben al 75%.

 

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Òbviament si ens centrem a les zoonosi, el que estem fent a la llarga és calibrar l’afectació i l’impacte a la salut pública, en l’estat de salut de la població humana. Tanmateix el bioterrorisme pot assolir els mateixos objectius, com es destarotar l’economia d’un país, portant-lo a la ruïna, actuant solament sobre les seves fonts d’aliment, però també d’un cert sector industrial, com són els animals, i per tant disseminant virus o bacteris que causen malalties exclusivament en animals. Anem a repassar-los una mica, que alguns us sonaran:

 

  • Virus de la febre aftosa (VFA). Virus extremadament contagiós entre mamífers, i bastant persistent a les condicions mediambientals, no afecta a éssers humans. Té un gran potencial per causar greus pèrdues econòmiques degut al seu efecte a les cabanes bovina i porquina. La infecció es transmet fàcilment per contacte directe entre animals però també indirectament a traves de fomites, i també subministrant directament material infecciós per via oral. Un únic brot pot comprometre un territori molt extens ja que és fàcilment propagable per via àrea, pel vent. Encara que hi ha vacunes efectives, que s’haurien de subministrar 10 dies abans de l’exposició, aquestes no s’empren en països lliures del virus per mantenir un estatus sanitari que permeti el comerç sense restriccions, ja que el que es determina a l’hora d’exportar és l’absència d’anticossos que implica nul contacte prèvia amb el virus. No hi ha tractament post-exposició. Per tant una incursió amb material infectat no es podria aturar un cop produït i la vacuna, encara que disponible, no tindria cap efecte.

 

  • Rinderpest (peste bovina). Una malaltia aguda i fatal pels bovins domèstic però també per búfals i iaks. Els porcs poden també infectar-se. No afecta a éssers humans. No és tan persistent com el VFA a les condicions ambientals, i a la dessecació. La malaltia és extremadament contagiosa i la taxa de mortalitat excedeix el 90% de la població susceptible. La infecció es transmet per contacte directe entre animals mitjançant aerosols virulents, encara que la transmissió a distància (en un radi de 100 m) és possible. Els porcs poden infectar-se per via oral, al consumir productes contaminats. Altre cop no hi ha tractament efectiu post-exposició però sí vacunes efectives (la primera és de fa més de 80 anys).

 

  • Virus de la pesta porcina africana (VPPA). Un virus que causa una malaltia infecciosa a porcs domèstics i silvestres, de qualsevol raça i a qualsevol edat. Malaltia aguda amb alta taxa de mortalitat. Altre cop, humans no susceptibles. Se sap que el virus pot sobreviure per diversos mesos en derivats frescos o assecats de porcs; la malaltia es pot transmetre a llargues distàncies. Aquest virus ha tornat a Europa i és ja un problema seriós pel la frontera est de la UE. No hi ha cap vacuna disponible ni tractament post-exposició eficaç. Un molt bon candidat (i així ho va entendre l’antiga Unió Soviètica que la va incloure en el seu arsenal).

 

  • Virus de la pesta porcina clàssica (VPPC). Aquest pestivirus de la família Flaviviridae, que reté infectivitat encara que sigui sotmès a processos de curat o salat (recordeu el pernil salat) causa el que també s’anomena “hog cholera” o febre porquina. El nom no fa la cosa, i la cosa en tot cas és una malaltia altament contagiosa que es transmet per contacte directe entre els porcs, però també indirectament a través de fomites i qualsevol altre material contaminat, o per ingestió de carn infectada. Clínicament semblant a la malaltia causada per VPPA. De nou, els éssers humans no són susceptibles. HI ha vacunes disponibles però, com en el cas de VFA, per evitar restriccions a les exportacions d’animals o carns, únicament s’empren en casos d’emergència. No hi ha cap tractament post-exposició. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU, que fins i tot feu experiments reals amb bombes que es llençaren sobre una granja de porcs a Florida (Wilson et al., 2000) amb resultats “efectius”.

 

  • Virus Newcastle (VN), causant de la malaltia de Newcastle. És un virus amb moltes soques diverses que varien àmpliament en la seva virulència, classificant-se en funció d’aquesta en tres grups. En tot cas el virus és altament contagiós i causa brots explosius, de desenvolupament fulgurant (pot influir la soca vírica i la espècie aviar i l’edat dels exemplars). Es transmet per contacte directe amb animals infectants o vectors (“carriers”), per inhalació. La infecció es pot adquirir, també, a través de fomites, o per ingestió de menjar contaminat, o contacte amb pols o plomes contaminades. Sí afecta a humans, que poden desenvolupar conjuntivitis, però no és un infecció fatal. Hi ha vacunes efectives contra VN; altre cop no hi ha tractament un cop la infecció es manifesta. Mai s’ha fet servir com a arma biològica però, de nou, la URSS la inclogué al seu programa…però també els EEUU al seu programa, que s’abolí el 1969.

 

  • Virus d’influença aviar altament patogènica (HPAIV, de High Pathogenic Avian Influenza Virus, en anglès). Les soques d’aquest virus, bàsicament variants amb hemaglutinina 5 i 7, causen una malaltia altament letal a l’aviram. El principal mecanisme de transmissió del virus és per contacte amb altres animals infectats, persones o fomites contaminades. Hi ha vacunes disponibles però l’alta variabilitat vírica juga en contra. No hi ha tractament específic post-exposició disponible. Sí afecta a humans si bé tot apunta q que el contacte amb l’aviram infectat per assolir infecció ha der ser constant i intens. Un cop infectat l’humà, la transmissió entre humans és inconstant i no es manté en el temps.

 

Òbviament aquest llistat no és exhaustiu, de fet es pot fer molt més llarg, ja que es pot incloure qualsevol causant de malaltia animal que tingui el potencial de propagar-se ràpidament i causar importants pèrdues econòmiques en una o més especies de producció o domèstiques. Així tindríem el cas del virus de la llengua blava, o el virus de la estomatitis vesicular, o el virus de la pesta del petits remugants (peste des petits ruminants), o la malaltia equina africana (African Horse sickness)…i més, si pensem en desenvolupaments humans aprofitant les noves eines biotecnològiques. En alguns casos, però, l’alliberament del virus per una acció bioterrorista hauria d’anar acompanyada amb l’existència natural del vector artròpode competent que permetria la segona volta de propagació, i les successives, com seria els casos del virus de la llengua blava i la malaltia equina africana.

 

El problema que se li plantejaria al terrorista seria però, quin escollir? Què li he de demanar a l’agent infecciós per poder tenir un certa probabilitat d’èxit? Bé, són preguntes que mirarem de contestar en una pròxima entrada.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

 

Referències

  • Huxsoll DL, Patrick III WC, Parrot CD. 1987. Veterinary services in biological disasters. J. Am Vet Med. Assoc. 190(6):714-722.

  • Livingston NC, Douglas JD. 1984. CBW: the poor man’s atòmic bomb. National Security papers, vo. I, Cmbridge MA: Institute for Foreign Policy Analysis.

  • Wilson TM, Logan-Henfrey L, Weler R, Kellman B. 2000. A Review of agroterrorism, biological crime and biological warfare targeting animal agricultrue. In: Brown C, Bolin C, editors. Emerging diseases of animals. Wshington DC, ASM Press.

Comentaris virus-lents (205): To DURC or not to DURC? Aquesta és la qüestió.

 

L’ús de la tecnologia per obtenir avantatge en un conflicte és molt antic. Passar de la pedra al bronze; passar del bronze al ferro, etc. La historia està plena de com avenços tecnològics i científics s’ha adaptat per a la guerra o bé han nascut de la guerra. Ben bé es pot dir que tota tecnologia té un ús dual (un cotxe és “per se” pacífic però si se’l fa servir per atropellar indiscriminadament és un arma terorrista). I molta biologia ara mateix descansa en la tecnologia. Ja no es tracta de llençar cadàvers infectats per sobre les muralles o regalar flassades infectades a indis per aconseguir la seva rendició (podeu veure al respecte en aquest blog https://comentarisviruslents.org/2015/05/02/comentaris-virus-lents-107-el-bioterrorisme-no-es-una-nova-estrategia/) si no de modificar microorganismes en la direcció que desitgem però també en aquella que potser no desitgem.

 

L’atac per àntrax va generar una allau de normatives als EEUU que implicarem regulacions sobre la recerca biològica i l’aparició duna llista de agents i toxines seleccionats (o selectes). Uns pocs anys després, i entre altres exemples, la tecnologia de la biologia molecular permeté la síntesi química de poliovirus i la reconstrucció del virus de la influença pandèmica de 1918; en el dos casos dos virus extints, o quasi extints que semblaven es podien tornar a produir en el backyard, al patí de darrera (algun dia caldrà explicar que això ni de bon tros és tan fàcil).

 

Per gestionar un problema el primer que cal fer el definir-lo i acotar-lo. Que era, en aquell moment, o és ara la recerca d’ús dual (Dual Use Research, o DUR) a les ciències biològiques (tinguem present que en principi hi ha una prohibició total de fer servir armes biològiques, segons la Biological Weapons Convention de 1972). Podríem dir que una “cosa” (i per cosa volem dir tecnologia però també la informació sobre aquesta) és d’ús dual quan es pot fer un ús beneficiós o malvat/criminal. Tanmateix si volem recórrer a una definició canònica podem agafar la que va formular la National Science Advisory Board for Biosecurity (NSABB)…”life Science research that, based on current understanding, can be reasonably anticipated to provide knowledge, information, products, or technologies that could be directly misapplied to pose a significant threat with broad potential consequences to public health and safety, agricultural crops and other plants, animals, the environment, material and national security.

 

En principi una recerca d’ús dual ha d’aixecar certa prevenció o preocupació (que cal gestionar). Estem llavors parlant de la DURC, o Dual Use Research of Concern, en anglès. I dintre de la DURC es troba la controvèrsia GOF, o Gain Of Function.

 

GainOfFunction-GOF-1082214doctor

Què és Gain Of Function? En el nivell més planer es pot traduir com guany de funció i és exactament això, donar una nova propietat o habilitat a una entitat biològica. Els experiments GOF poden donar resultats molt desitjables, com és el cas de la insulina recombinant, que és l’habitualment subministrada i que es genera a partir d’un microorganisme que expressa aquesta proteïna, que no estava inicialment al seu genoma. També és un resultat d’una aproximació GOF, les noves variants vegetals que són més persistents a les plagues o resisteixen millor la dessecació. Però si tenim l’habilitat de fer aquestes manipulacions també vol dir que també som capaços tècnicament de modificar-los amb noves propietats que incrementin la seva virulència i / o transmissibilitat.

 

Això és el que passà el 2011 i que ja va ser comentat en una entrada del blog (veure https://comentarisviruslents.org/2016/04/01/comentaris-virus-lents-164-concepte-gain-of-function-la-ciencia-sempre-guanya/). En resum, dos articles mostraven “com” incrementar la transmissibilitat del virus de la influença aviar altament patogen H5N1. El problema no era només que la informació fos pública si no que malauradament la transmissibilitat s’aconseguia amb uns pocs canvis i semblava fàcil d’assolir per persones amb habilitat i medis convencionals (encara que jo aquí discrepo en l’abast). Després de controvèrsies i certs intents d’amagar o classificar la informació com a reservada, els articles es van publicar el 2012 sense retallades. Una altra erupció aparegué el 2014, aquest cop amb la influença pandèmica. En tots els casos es tractava de treballs de gran vàlua que aixecaven però preocupació des d’els punts de vista de la bioseguretat i la bioprotecció. Aquestes controvèrsies generaren un nou acrònim, PPPs, o Potential Pandemic Pathogens amb el que es volia etiquetar aquells patògens millorats, i per tant nous, amb majors capacitat de transmissibilitat o virulència.

 

D’aquella època ve la moratòria d’execució d’estudis GOF operativa als EEUU i que s’ha aixecat a finals de l’any passat 2017. Unes “portes al camp” com una casa de pagès perquè molta recerca GOF es fa fora de les fronteres dels EEUU i amb fons que no són controlats o derivats pel govern nord-americà.

 

A més, per acabar d’embolicar el tema no hi ha normes clares al món editorial. Quan a les revistes científiques senyeres els arriba un article GOF, en la immensa majoria dels casos que conec s’acaba publicant l’article en tota l’extensió, sense cap o poques restriccions i amb editorials que fan una certa olor a “qui s’excusa, s’acusa” ja que es defensen obvietats com són la vàlua científica de la recerca publicada.
I a banda de les revistes científiques serioses, que poden pre-publicar abans d’una revisió, ara tenim centenars, milers de revistes que permeten la publicació pagant unes taxes. Encara que és molt improbable que es publiqui informació valuosa en aquestes revistes, ja que acostumen a tenir un baix índex d’impacte en la comunitat científica, són forats molt evidents en una estratègia de contenció.

 

El problema és que la tecnologia la tenim i la podem fer servir però no sembla que hi hagi manera de consensuar quins experiments estan justificats pel guany que impliquen encara i els costos/risc potencials associats. I el problema és que a la primera controvèrsia mediàtica (recordeu, el 2012) no hi havia gaire desenvolupades alguna de les tecnologies actuals com CRISPR/Cas9 o una més eficient biologia sintètica. I el problema és que els guanys no poden ser mesurats en temps real o immediat mentre que les assumpcions de riscos catastròfics sí que es porten al present immediat. I que sense valors numèrics reals, moltes avaluacions de risc són purament qualitatives o semi-quantitatives, divergeixen fortament en funció de la subjectivitat de l’avaluador. De fet, de la controvèrsia del 2012 hi ha algunes publicacions que suggerien que un accident greu o molt greu associat a un patogen sota GOF ocorreria en pocs anys (veure referencies al final). Així el 2014 a partir de dades, aportades pel CDC sobre infeccions laboratorials inadvertides en el període 2004-2010, s’arribava a la conclusió que un escapament era possible amb un 0,2% de probabilitat per laboratori i any. Per tant si 50 laboratoris hi treballen durant 10 anys la probabilitat al final d’aquest 10 anys és del…100%. S’ha de dir, però, que portem més de la meitat del període i no s’han vist cap escapament significatiu i hi ha més de 50 laboratoris treballant amb Ebola, SARS, MERS, HPAIV o influença pandèmica i altres patògens.

 

Tot això foragita el personal i el finançament lluny d’aquests patògens que són prou perillosos com per ser subjectes d’una DURC. I això es perillós perquè en els darrers anys hem patit o estem patint, una epidèmia d’Ebola, la emergència de Zika, la progressió de Chikungunya, MERS coronavirus a la Península Aràbiga i Corea, etc. Si la gent no fa recerca, ni que hi hagi el perill que resulti en un risc d’ús dual, mai estarem prou preparats per fer front a la propera epidèmia (us recomano que aneu a http://www.who.int/blueprint/en/ que marca les prioritats de la OMS per aquest any 2018).

 

Particularment jo soc un fervent seguidor del principi de Hanlon que diu…. “Mai atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per la estupidesa”. Si substituïu estupidesa per incompetència tenim l’escenari. I el escenari és que sembla molt més probable que si tenim algun problema vingui d’un escapament involuntari d’un patogen modificat, o silvestre, d’alguna de les centenars, milers d’instal·lacions de nivell de Bioseguretat 3 que hi ha al món, o de la cinquantena d’instal·lacions de màxima biocontenció (nivell 4) que d’una acció terrorista o criminal. I no està tan lluny de la nostra imaginació senzillament…perquè ja ha passat. Nomes cal recordar els gaps de bioseguretat que es van donar (i es van fer públics) al CDC i altres laboratoris governamentals dels EEUU a l’any 2015 (podeu consultar aquest mateix blog a https://comentarisviruslents.org/2015/02/26/comentaris-virus-lents-88-incident-ebola-al-cdc-el-diable-esta-als-detalls/ o https://comentarisviruslents.org/2014/07/25/comentaris-virus-lents-25-pero-que-mheu-enviat/). Per tant és bastant més probable que un benintencionat maldestre (un tema de Bioseguretat, o biosafety) acabi provocant el problema (l’epidèmia) que no un malintencionat ben informat (un terrorista, o un biocriminal, un tema de bioprotecció, o biosecurity, com diuen mar enllà).

 

Només unes poques instal·lacions d’alta i màxima biocontenció fan projectes DURC. Potser una via es reduir encara més aquest nombre ja sigui reglamentàriament: al mon hi ha ara mateix dos únics laboratoris que poden tenir i treballar la verola (smallpox), o en funció de registres històrics (laboratoris sense incidències o amb molts bon registres en Bioseguretat serien els únics amb permís, o procedimentals (obligació de complir un estàndards molt alts respecte entrenament i capacitació de personal, tecnologia punta de la instal·lació i traçabilitat).

 

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Qui tot ho vol, tot ho perd…però també es podria dir que qui vol molt poc, en perd molt també. Fer una llista d’agents selectes d’abast estatal i vigilar atentament tot el que es fa amb ella, qui els té i sota quines condicions, pot donar una falsa impressió de seguretat. Cert que tot el que estigui a la llista estarà controlat (dins de les teves fronteres) però…hi ha molt més enllà de les teves fronteres, i aquest patògens seleccionats es poden obtenir de forma natural (hi ha descrits alguns intents d’obtenir Ebola amb finalitats criminals a partir de mostres d’afectats d’una epidèmia) i fora de la llista també hi ha patògens d’ús dual de potencial més que considerable.

 

En definitiva, hi ha molta recerca actual amb patògens perillosos repartida per centenars de centres d’alta i màxima biocontenció al món. D’aquesta la gran majoria no cau dintre de la definició de la DURC i es continua fent sense aixecar gaire controvèrsia. És un petit subset d’experiments (aquells que poden millorar la letalitat o la transmissibilitat d’un patogen ja perillós) els que generen nerviosisme i és aquest grup el que necessita una aproximació internacional comuna, que generi un estàndard assumible per a la majoria.

 

Potser no podem recórrer exclusivament a una avaluació de risc que es fa un cop l’experiment dissenyat i fins i tot finançat i en vies d’execució perquè com ja he dit moltes d’aquestes avaluacions estan un pel viciades o per biaix dels avaluadors o per la manca de dades empíriques o quantitatives. Potser el resultat no és el que necessitem, si no la eina. Preguntar-se pels riscos i els possible perills promou una anàlisi i discussió més profunda, la qual cosa millora indefectiblement el disseny experimental i els protocols de bioseguretat. No és poc però pot no ser suficient.

 

Potser el que cal es preguntar-se què volem investigar, quines preguntes volem contestar i que són realment valuoses i permetre la recerca que intenti contestar-les tot i el risc que hi pugui haver. I això fer-ho des d’una governança internacional per bé que les decisions serien estatals. Tot sigui per mancomunar el risc. Perquè de risc zero, com tots i totes ja sabeu, no n’hi ha.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

• Klots, LC, and Syvester, EJ. (2014). The consequences of a lab escape of a potential pandemic pathogen. Frontiers in Public Health. 2, 1-3 doi: 10.3389/pubh.2014.00116.
• Klotz, LC, and Sylvester, EJ. 2012. The unacceptable risks of a man-made pandemic. Bulletin of teh Atomic Scientist.