Faré un spoiler directe…si a partir d’aquí ja els hi ve mandra no els caldrà continuar llegint. A la pregunta, I amb la vacuna de la CoVID19 tu que faràs, la meva resposta serà “El primer de la fila, quan em toqui”.
“Al març 2021 hi ha vacuna vs #SARSCoV2 disponible i aprovada, i estem en onada incidència #CoVID19…altre cop. Li ofereixen posar-se-la. Què decideix?”
Sí, sense dubte 53%
No, de cap manera 10%
Sí, però a la tardor 14%
No encara. 2022? 22%
Això em permet algunes reflexions i comentaris…
El criteri més important de les vacunes és la seva seguretat; quan sap que una vacuna l’administrarà vostè a 100.000 persones, tenir efectes adversos greus en el 0,01% dels vacunats (10 persones) podria ser tolerable. Quan vostè sap que caldrà vacunar a 1.000 milions de persones això suposa 100.000 persones en aquest grup d’efectes adversos; és el mateix però no és igual.
A l’enquesta, tenim un petit percentatge (10%) que no se la posarà de cap manera i en bona mesura aquesta serà la raó. Decisió personal però basada en una premissa errònia.
Aquestes vacunes, un cop aprovat els seus dossiers seran tan segures com les que han seguit una guia més clàssica (i més llarga). Les fases d’assajos s’han complert, totes, la 1, la 2, i la 3, amb una “n” (individus enrolats) a cada fase més que suficient (de desenes, centenars i desenes de milers, respectivament), i amb dissenys coherents i ja disponibles en obert. Que la epidèmia estigués en un punt àlgid ha ajudat també perquè per tenir resultats i diferencies significatives entre el “braç” vacunat i el que no, placebo, cal tenir casos, molts casos. S’ha anat molt ràpid, sí, però MAI s’havien abocat tants diners, i s’havien aprofitant coneixements i estructures prèvies com ara, i MAI la burocràcia havia estat tant flexible (possiblement a expenses d’aparcar altres dossiers i carpetes). Per tant les vacunes seran tan segures com altres a nivell de registre, altra cosa és la percepció que ha generat la rapidesa i algunes comparacions odioses (Ebola, VIH, etc.). I això és el que representaria el 36% agregat dels que es vacunarien a la tardor o al 2022. Volen donar temps a les vacunes per que demostrin la seva eficàcia en el terreny i donar temps a que es manifestin efectes adversos de llarga durada. Això és una plena fase 4, que s’aplicarà a totes les vacunes que surtin i que es pot considerar com una farmaco-vigilància; les vacunes estan sota la lupa sempre.
Què faré jo? Em vacunaré sense dubte, quan em toqui o em convoquin (estant exposat a SARSCoV2 al centre de treball potser no seré el darrer col·lectiu). Però potser acabo coincidint amb la gent que diu que es vacunarà a la tardor… perquè el procés serà complex i lent.
Mentre tant, no facin gaire cas als venedors de fum que anuncien vacunacions en setmanes i massives, de milions de persones; el repte logístic que ens ve és enorme. La vacunació necessita, demana, temps.
Però bé, ens vacunarem, els que es vulguin vacunar perquè la vacunació és voluntària, una cosa molt diferent és que realment sigui una opció això de no vacunar-se. Però… amb quina? Òbviament, crec que si els dic que no podrem escollir ja ho tenen coll avall; ens vacunarem amb la que prescrigui el Departament de Salut a on vivim. Però, plantejada la pregunta com si fóssim lliures… “I als que contesten que sí es vacunarien vs #SARSCoV2, quina preferirien amb el que saben o han escoltat?.” (veure a … https://twitter.com/XavierAbadMdG/status/1330927053793845250?s=20). Els resultats foren…
Pfizer/Moderna (mRNA) 22%
Oxford-Astrazeneca 39%
Una de virus inactivat 15%
Totes seran prou bones 24%
I això em permet fer alguns comentaris i recordatoris…. jo seria del grup del 24% (que no és majoritari). La majoria relativa opta per la vacuna de Oxford, la #ChAdOx1nCoV19. Potser perquè va ser la més mediàtica en els seus inicis, de fet és una vacuna vectoritzada no replicativa, una tecnologia “nova” que l’únic exemple semblant que tindria comercialment seria la vacuna vs #ebola, la #ervebo de #Merck. Hi ha un altre desenvolupament, xinés, a càrrec de Cansino i basada en Adenovirus 5 (ad5) humà. Jo me la posaria, la de Oxford, vull dir (la basada en Ad5 probablement fracassarà) i de fet és probable que sigui la que li toqui a la majoria ja que és, amb diferència, la que té l’estoc fabricat real més alt (a finals d’any 2020 es parla de 2000 milions de dosis), i la de mes fàcil logística (la més barata, i de dues dosis, però es pot conservar refrigerada).
Les vacunes basades en mARN (la BNT162b2 de Pfizer BioNTech i la mRNA1273 de Moderna) no s’ha fet servir mai, NO provocaran, de cap manera, cap mena de modificació en el nostre genoma (ho sento però això és una absurditat, IMHO); per mi el dubte rau no tant en que generin resposta si no en la durada de la mateixa. I en la complicació logística que suposarà per Pfizer assegurar una distribució i conservació a -75ºC. Ara mateix no crec que massa gent a Catalunya s’acabi vacunant amb aquesta vacuna.
I la vacuna de virus inactivat també me la posaria… seria l’elecció dels que es volen vacunar a la manera clàssica, amb un virus inactivat, potser l’estratègia més segura (però en els processos d’inactivació vírica també es poden donar errades). Dissortadament per ells i elles (i per mi) les vacunes inactivades semblen circumscrites a empreses xineses (Sinovac, Sinopharm, Wuhan Institute of Biological Products)i encara estan en algun lloc entre la fase 2 i la fase 3. I no crec que surtin del mercat xinés, que probablement les absorbirà. En tot cas, si està aprovada, per mi serien intercanviables.
Clar que estar aprovada per la FDA (agencia americana) o la EMEA (agencia europea) és una cosa, i la mateixa aprovació per part de l’agència russa o xinesa una altra. És el mateix però no és ben bé igual.
Fa uns mesos, al setembre del 2016, la agència de les Nacions Unides per l’alimentació i agricultura (FAO, Food and Agricultural Organization) va avisar de la propagació d’un virus d’influenza aviar altament patògena, H5N8, (en anglès Highly pathogenic avian influenza) al llac Ubsu-Nur, a Rússia. Poques setmanes després el virus havia arribat a la India i a Europa. Aquesta seria la quarta onada de propagació intercontinental d’un virus HPAI des de 2005; la darrera va ser 2014/2015. S’assumeix que la principal “culpa” recauria en els moviments de les aus migratòries.
Això és una mica controvertit. En aquest cas, però, semblaria cert. Les primeres deteccions del virus HPAI H5N8 a la majoria dels països afectats, s’han fet en aus silvestres trobades mortes a llacs o costes, i únicament uns dies o setmanes després s’han detectat brots a les explotacions avícoles, majoritàriament open range, però també a altres animals exposats com aus de zoològics, o rapinyaires. És el que va passar a Hongria on es detecta el cas índex, cigne mort, el 28 d’octubre i el primer brot a explotació s’informà el 4 de novembre.
Tanmateix, altres insisteixen en apuntar a la ramaderia industrial i el comerç internacional com a principals responsables d’aquests brots que sovintegen. I són veus solvents, com un grup de treball científic organitzat pel Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient/Convenció sobre les espècies migratòries i l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), que consideren que els brots de grip aviària estan generalment associats amb la producció intensiva i el comerç intensiu d’aus de corral. També sembla coherent dubtar que una au malalta seria capaç de volar llargues distàncies en les rutes migratòries; i és molt més fàcil creure que un pollastre posat en un avió des de, posem, Xina, un epicentre habitual, i aterrat a Nigèria, un dia després, pot desfermar un brot en qüestió de dies. Aquest dubte s’esvaeix quan entren en acció els portadors asimptomàtics (en uns paràgrafs ho desbudellem).
Fins aquí la noticia únicament hauria de preocupar als que ens dediquem al mon dels virus, de la virologia ambiental, de la virologia animal o als epidemiòlegs. El problema és que de Rússia va passar a Hongria (el cas índex, o primer cas, és el cigne trobat mort al llac Fehér), a Suècia, a Finlàndia, a Holanda, a Polònia, a Alemanya on s’han hagut de sacrificar desenes de milers d’ànecs i oques i s’ha trobat el virus a més de 500 aus silvestres; a Itàlia, a Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bulgària, Romania, Grècia, la República Txeca, a Eslovàquia, a Gran Bretanya (on s’ha detectat a aus silvestres). El problema, però, és que ja tenim l’enemic a les portes, el tenim just a l’altra banda dels Pirineus (al sud-oest de França).
Oques del Périgord Noir. De: http://www.sarlat-tourisme.com/d%C3%A9gustations/scea-les-oies-du-perigord-noir
Per posar tot una mica en context, la grip aviària és una malaltia respiratòria dels ocells causada per virus que es poden classificar, a grosso modo, en virus de grip aviària de baixa patogenicitat (Low Pathogenic Avian Influenza, LPAI), relativament comuns a tot el món, i que generen brots fàcilment controlables, de vegades inaparents, i soques altament patògens de la grip aviària (HPAI), més greus a causa de la molt alta taxa de mortalitat que poden provocar a les aus afectades (majoritàriament aus de granja, però també aus silvestres susceptibles).
La grip aviària és comú en les espècies d’aus aquàtiques silvestres, particularment a la seva versió LPAI, però també afecta, i en aquest cas afecta de forma més visible i aparent, a moltes espècies comunes d’aus de corral, incloent pollastres, ànecs, galls dindis, oques, faisans i guatlles, i també aus de companyia (lloros, cacatues, i periquitos). Algunes espècies són més resistents a la infecció, particularment anàtids, o poden ser transmissors asimptomàtics de la malaltia, és a dir, poden excretar o transmetre el virus ja que el propaguen dins seu, sense patir simptomatologia, sense estar malaltes. És a dir, podem tenir aus infectades amb HPAI que sí que poden recórrer llargues distàncies perquè pateixen la infecció de forma asimptomàtica, excretant i secretant milions de virus per gram de femtes sense veure afectat el seu fitness, la seva capacitat vital.
La grip aviària es propaga principalment per contacte directe entre aus infectades (però no prou malaltes) i aus sanes, o per contacte indirecte amb materials o superfícies on s’hagi depositat (secretat o excretat) el virus. El virus està present en la femta de les aus infectades i en les secrecions del bec (nas/boca) i els ulls. Per tant, totes les aus de corral, de granja, que es mantenen en explotacions obertes, en patis o en extensions a l’aire lliure són susceptibles de ser infectades a través de la contaminació fecal de les aus silvestres. Això resulta més difícil per les aus en explotacions intensives (tancades a coberts o naus) però no impossible ja que el virus es transmet per aerosols, minúscules gotetes de secrecions i femta, fàcilment transportables, i que poden arribar a l’interior de les naus. I aquí sí tenen raó els que assenyalen que les grans densitat i concentracions monoespècie (granges intensives) poden ser el brou de cultiu perfecte per a les malalties infeccioses: Els ocells tenen sistemes immunològics menys actius o entrenats i se’ls ha anat seleccionat per paràmetres que no tenen a veure precisament amb la seva resistència a malalties o infeccions, si no paràmetres productius. I, a més, no hi ha selecció dels individus dèbils per depredació natural.
El virus HPAI H5N8 fa arrufar les celles, també, perquè està al mateix clúster que el virus H5N1, que sí ha provocat centenars de morts en éssers humans. Comparteixen els dos la mateixa hemaglutinina, juntament amb el H5N6, també amb casos humans greus, alguns fatals, a la Xina des de 2014 (i dos gats morts a Korea per ingesta d’aus infectades a finals 2016). És per això que no es pot descartar per complert la seva possible transmissió a humans encara que per això sembla que caldrien alguns canvis de seqüència que fins on s’ha vist no s’han produït…encara. En qualsevol cas serien les persones en contacte directe amb les aus i/o responsables de la manipulació de l’aviram malalt i els seus cadàvers els que estarien en risc d’infecció zoonotica. De cap de les maneres els productes avícoles poden transmetre el virus si, en el cas hipotètic d’estar infectats, són adequadament cuinats. Sortosament, el virus influenza és bastant sensible a tractaments tèrmics (fregir, bullir) i a la dessecació.
El brot podria ser desastrós per a la població d’aus de França si no es controla, i es per aquest motiu que s’ha ordenat el sacrifici de unes 800.000 oques i ànecs d’explotació oberta (dels departaments de Gers, Hautes-Pyrenees i Landes) en les properes dues setmanes. Un gran nombre d’aquests animals estaven dedicats a la producció de “foie gras”. I a França saben del que parlen, un brot semblant al 2015 va provocar una caiguda del 25 per cent en la producció de “foie gras”, amb una pèrdua de més de 500 milions d’euros.
I ens deixem moltes coses al tinter com explicar alguna cosa de com prevenir els brots, o com respondre adequadament a ells, o explicar amb dades la poca persistència ambiental del virus influenza, però no farem més llarga l’entrada.
La síndrome Guillain Barré és un trastorn immunitari postinfecciós (també es pot donar com a seqüela desgraciada després d’una vacunació o cirurgia), per la qual el propi sistema immunològic ataca els propis nervis; el que es diu una malaltia autoimmunitària. Es manifesta amb debilitat a les extremitats inferior i formigueig als palmells de mans i peus. Pot provocar paràlisi i tenir un desenllaç fatal si no es tracta. I com es tracta?
El tractament consisteix en una administració ràpida de immunoglobulines per via intravenosa (IgIV) o la plasmafèresi. La plasmafèresi és un mètode mitjançant el qual s’extreu completament la sang del cos i es processa de forma que els glòbuls blancs i vermells es separen del plasma. Les cèl·lules de la sang es retornen després al pacient sense el plasma, el qual l’organisme substitueix ràpidament; en aquest procés es retiren molts dels anticossos circulants. La combinació dels dos tractaments (IgIV i plasmafèresi) no suposa cap guany addicional.
No s’ha de considerar la síndrome Guillain Barré (GB) com una síndrome única si no com un espectre de neuropaties, heterogènies, que comprenen la polineuropatia desmielinitzant inflamatòria aguda (a Europa aquesta i la síndrome GB tenen una equivalència quasi total), la neuropatia axonal aguda motora, el síndrome de Miller-Fisher, etc. La incidència d’aquesta síndrome és baixa, de l’ordre de 1 de cada 50.000 o 90.000 persones (un 0,002%).
No estem parlant d’una síndrome contagiosa, no és transmissible entre persones; es tracta del resultat col·lateral, d’una complicació post-infecció.
I que ha “fet” la síndrome Guillain Barré per ser actual?
L’alerta es disparà a la Polinèsia francesa fa un parell d’anys, el 2014 quan es va veure que la incidència d’aquesta síndrome pujava significativament en coincidència a l’epidèmia de Zika que s’estava desfermant a la zona; i que hi havia un lligam directe provat en algun cas (veure enllaç http://www.eurosurveillance.org/ViewArticle.aspx?ArticleId=20720). Al final de l’epidèmia un 0,5% dels casos de Zika presentaren la síndrome; un total de 42 casos entre 8.700 infectats reportats, per tant 100 vegades més que la freqüència esperada.
I no solament Zika…La epidèmia de Chikungunya que hi hagué uns mesos després (entre tardor 2014 i primavera 2015) a la mateixa Polinèsia Francesa (66.000 casos) va suposar multiplicar per nou la incidència de casos amb síndrome lligats a la infecció vírica. Per més detalls veure enllaç (en anglès) http://www.eurosurveillance.org/ViewArticle.aspx?ArticleId=21322
Amb el salt del virus Zika a Amèrica també s’estan detectant casos de la síndrome a Veneçuela, per exemple, però també a Brasil (121 casos quan s’escriu aquesta entrada) i El Salvador (46 casos sobre el total d’infectats comptabilitzats, uns 3.800, per tant un 1,1%) en persones que sofriren abans una simptomatologia clínica compatible amb virus Zika (febre, exantema, miàlgia, artràlgies, etc.). Caldrà però confirmar de nou que hi ha una associació directa entre la síndrome i una prèvia infecció viral per Zika.
Un problema que dificulta aquesta associació és que la síndrome es manifesta a partir de la segona setmana des de que es manifesten les símptomes clíniques i en aquell moment la virèmia (la presencia del virus a la sang de la persona infectada) ja ha desaparegut per la qual cosa la detecció del virus per tècniques de amplificació d’àcid nucleic és inútil, donaria sempre negativa.
Un possible explicació a l’increment del nombre de casos de la síndrome associats a Zika podria explicar-se al trobar-se el virus amb poblacions que són naïve, que no han estat exposades mai abans al virus però sí han patit la circulació d’altres flavivirus com el dengue; el que passa a Amèrica és doncs una rèplica amplificada del que passà a la Polinèsia Francesa, on també circularen simultàniament Zika i dengue i que és zona endèmica de diferents serotips de dengue. És aquest un fenomen que recorda una mica la exacerbació, l’increment de la gravetat de la malaltia (el dengue hemorràgic actualment denominat dengue greu, per més detalls al respecte veure l’entrada al blog https://comentarisviruslents.org/2015/11/28/comentaris-virus-lents-142-donde-dije-digo-digo-dengue-i-van-dues/) per aquelles persones de zones endèmiques que sofreixen una segona infecció per un serotip diferent de dengue després d’una primoinfecció.
Per tant és d’esperar que a mesura que avanci Zika (pel Carib i EEUU, particularment a Florida) es doni un increment en la freqüència tant de microcefàlies (als fetus de dones embarassades) com de síndrome de Guillain Barré (aquest indistintament entre homes i dones), multiplicant per més de deu la freqüència de base.
I on surt Michael Paré? Els que tenen alguna edat el recordarem a pel·lícules com Street of fire (Calles de fuego), o Las virgenes suicidas o la molt més recent Assalt a Wall Street. Fonèticament em ve sempre al cap quan llegeixo Guillain Barré. Era el MacGuffin per fer avançar aquesta història. Encara que Zika no necessitarà cap MacGuffin per continuar avançant.
Que el brot d’Ebola està pràcticament esgotat és una evidència palmària. A les dues últimes setmanes, les primeres d’octubre, cap nou cas d’infectat encara que hi ha un seguiment estret d’uns contactes que podrien desenvolupar malaltia. I aquesta és una gran noticia.
Però després de la guerra quedarà gestionar la “pau” i les seqüeles de la guerra.I això pot ser difícil. Històricament els brots d’Ebola, molt cridaner mediàticament, han abastat un baix nombre d’afectats (318 a Zaire en 1976; 315 a República Democràtica del Congo (RDC) en 1995; 425 a Uganda el 200-2001; 149 a Uganda 2007 i 264 a RDC al 2007 també) amb taxes de mortalitat per sobre del 50% (llevat d’Uganda 2007, que fou del 25%). Els que sobrevisqueren foren quantitativament pocs perquè els afectats tampoc eren molt nombrosos.
Mapa que reflecteix la història dels brots. La dimensió actual del brot de 2014-105, el rodol vermell, tindria una mesura 60 vegades més gran que la indicada al mapa, fet en els inicis del darrer brot.
Ara però ens enfrontem a un repte important. Més de 28.000 afectats amb més d’onze mil morts. Però el que és també molt important més de 17.000 persones infectades que es van recuperar. Aquestes persones requeriran atenció mèdica continuada per manegar les complicacions de la infecció que poden desenvolupar-se durant i després de la recuperació.
I aquí posem un primer exemple.
El dia 9 d’octubre es sabé que la infermera britànica Pauline Cafferkey, diagnosticada amb Ebola el passat desembre, ha estat aïllada en un hospital de Londres després tornar a ser-li detectat el virus. Les autoritats sanitàries afirmen que es tracta d’un romanent de la malaltia i que es pensa que no hi ha perill de contagi.
Cafferkey, de 39 anys, va contraure el virus quan treballava com sanitària a Sierra Leone amb l’organització humanitària Save the Children per intentar contenir el brot de la malaltia que va afectar a l’Àfrica Occidental. La infermera va passar prop d’un mes en aïllament al Royal Free Hospital de Londres i va arribar a estar en estat crític abans de rebre un tractament experimental amb plasma sanguini d’un altre malalt britànic, el també sanitari Will Pooley. En una entrevista, la infermera va explicar que durant el període de recuperació de la malaltia va experimentat problemes de tiroides i va perdre el cabell.
El Ministeri de Sanitat va afirmar que l’ingrés de Cafferkey és una mesura de “precaució» i que no hi ha risc significatiu per la salut pública. Els protocols en vigor al Regne Unit indiquen que qualsevol persona diagnosticada amb Ebola ha de ser traslladada el més aviat millor a la unitat d’aïllament preparada al Royal Free Hospital.Aquest hospital va confirmar que la infermera va ser traslladada des de Glasgow la matinada del 9 d’octubre a causa d’una «inusual complicació tardana relacionada amb la seva prèvia infecció amb el virus de l’Ebola».»Serà tractada en la unitat d’alt nivell de aïllament d’acord amb les pautes nacionals establertes», assenyalà la nota del centre.
Dos dies després, la família de la infermera britànica va dir que ella va rebre mala atenció mèdica a Escòcia quan va emmalaltir. La seva família va dir al diari Sunday Mail que Cafferkey va acudir el dilluns passat a un hospital a Glasgow però va ser enviada de tornada a casa a tot i que el personal mèdic estava al corrent del seu tractament previ per Ebola. Quatre dies després, va ser traslladada en avió militar a Londres per rebre tractament en l’ala aïllada. La seva família i doctors diuen que es va perdre una gran oportunitat per atendre-la amb anticipació.
A hores d’ara, escrivint aquesta entrada, el seu estat és crític.
I ara un segon cas. Es tracta de Ian Crozier, de 43 anys d’edat, un metge nascut a Zimbabwe i ciutadà nord-americà que es van infectar amb el virus d’Ebola, mentre treballava en un centre de tractament de Ébola a Sierra Leone. Va ser traslladat als EUA i es va sotmetre a 40 dies de tractament a la Unitat de Malalties Transmissibles greu a l’Hospital de la Universitat d’Emory. Durant la seva recuperació, és va veure que el convalescent tenia uveïtis aguda i una molt alta pressió ocular. Uveïtis? La uveïtis és una inflamació de la làmina intermitja de l’ull, que inclou l’iris i una capa de teixit que dóna suport a la retina. Aquesta inflamació provoca l’enrogiment, visió borrosa, mal als ulls i sensibilitat a la llum, i mals de cap.
Dos mesos després de la seva sortida de l’hospital, al Dr. Crozier se li feu un examen ocular complet al Centre Oftalmològic d’Emory. Un examen que va comportar l’eliminació de líquid de l’interior de l’ull – un procediment conegut com «paracentesi de la cambra anterior.» Quan es van fer proves amb aquest líquid retirat es va demostrar que tenia el virus de l’Ébola viable en l’humor aquós de l’ull inflamat….9 setmanes després que el virus havia desaparegut del seu torrent sanguini, que hagués cessat la virèmia.
Al Dr. Crozier se’l va tractar amb corticoides tòpics i altres medicaments per reduir l’alta pressió més alta en els ulls. La seva vista ha tornat a la normalitat seguint un tractament per a la uveïtis i se li continuen fent exàmens oculars regulars.
I aquestos són casos de primer món, fàcils de seguir i de ser tractats. El que ha passat, passa i passarà als països afectats, Sierra Lleona, Guinea i Libèria, serà de ben segur molt pitjor, perque amb milers d’afectats és normal que apareguin decenes o centenars de recaigudes o complicacions més greus que les esperades. Serà un tema que caldrà tractar més extensament.
El 11 de novembre es va publicar una article a El Pais (el link el trobareu al final d’aquesta entrada). Es feia un repàs als “virus que vienen tras el ébola”. El títol és enganyós perquè al final barreja alguns bacteris i la temporalitat de “tras” el virus Ebola no es troba enlloc. I és normal, no hi ha res “abans” o “desprès”, a menys que cometem el pecat de l’antropocentrisme (o egocentrisme).
Disseccionem una mica l’article i així podrem donar una passejada per relacionar altres entrades del blog.
Inicialment es parla del MERS (Middle East Respiratory Syndrome) Coronavirus, un coronavirus que va treure el cap pel 2012 (per saber més podeu consultar entrades 7, 42 i 56). Ara se sap però que aquest virus porta circulant uns quants anys per la península aràbiga però el 2012 va començar a infectar i matar persones. És un virus que sembla afectar majoritàriament a camèlids, però que té una molt baixa capacitat de transmissió persona-persona. Això sí, aquell que desenvolupi simptomatologia clínica té una alta taxa de letalitat (hi ha uns 900 infectats amb més de 300 morts). Però tampoc sabem la proporció de casos asimptomàtiques (aquelles persones que s’infecten però que no noten res, que no tenen símptomes). L’article parla de 21 països però és massa alarmant. Fora de l’Orient Mitjà els països afectats (Gran Bretanya, Alemanya, Franca, EEUU,etc.) ho han estat per turistes que s’infestaren i tornaren als seus països. Com és “normal” no hi ha vacuna i el tractament és de suport. Hi dic “normal” perquè fora del que diuen els films (“Outbreak” és un bon exemple, veure entrada 13) una vacuna pren un mínim de 5-10 anys a desenvolupar-se. Al CReSA estem dins d’un projecte europeu per trobar una bona vacuna front el MERS-CoV en els propers 5 anys. Per tant, i canviant de virus, si l’any que ve hi ha vacuna de l’Ebola és perquè contra la creença popular sí que hi ha havia investigació en vacunes d’Ebola bastant abans d’aquest últim brot, el més mortífer.
A l’article es parla d’una persona que contragué MERS-CoV en una sala d’urgències d’un hospital, i per la que no s’ha descartat contagi a través d’una persona asimptomàtica. Tanmateix no es descarta, però no es prova i aquest matís és molt important epidemiològicament parlant.
L’article passa a enumerar altres virus (i bacteris) amenaçadors. Parla del virus Marburg que és un filovirus (per tant un germà de l’Ebola), del SARS coronavirus, un familiar del MERS-CoV que sí va desfermar una alarma més gran els anys 200-2003 perquè sí que es transmetia un pèl “millor” persona-persona (veure entrada 37), la grip aviaria (però també la “falsa alarma” de la grip pandèmica H1N1)… I finalment esmenta bacteris, mediàticament oblidats però causants passats (veure entrades 69 i 73) i futurs (tuberculosis en un mon amb pocs antibiòtics eficaços com a conseqüència d’un mal ús o directament abús dels mateixos) de brots epidèmics esfereïdors.
L’article també esmenta 300 malalties emergents. Sobta. Potser està parlant de 300 brots de malalties “emergents” amb alguns actors que es repeteixen, entre ells la SIDA? O estem parlant de 300 “nous” virus o bacteris, o virus o bacteris que han incrementat espectacularment la seva incidència? En els dos casos el nombre em sembla massa alt.
Tanmateix la pregunta que pretén contestar l’article és ¿Per què?
La resposta que esmenta l’article està més desenvolupada a les entrades 35 i 36 del blog però bàsicament és la nostra, cada cop més gran, intromissió en habitats on hi han els últims reductes d’una natura amb la que l’home ha tingut poc contacte previ. En aquest habitats molts virus (i bacteris) s’han adaptat a propagar-se en animals (hostes) durant milers i milers d’anys; en mols casos això ha desembocat en un win-win (jo em propago, em multiplico, però no et mato). Com diu Luis Enjuanes, “los virus más mortales paradójicamente no son los más peligrosos, nos explica, ya que al matar tan eficientemente limitan su contagio”. Es consumeixen en una flamarada, cremant (matant), tan ràpidament que no deixen que els infectats s’allunyin gaire i puguin propagar la infecció.
Per mi aquesta intromissió que facilita la transmissió de virus i bacteris d’animals a éssers humans (les zoonosis) és el factor principal. Com a factor potenciador (però no generador) tenim la facilitat i intensitat actual de transport de persones però també de mercaderies. Però és un potenciador, no un generador. Anem a la bassa, entrem i nosaltres sols remenem amb força el fons amb els peus; és normal que l’aigua s’enterboleixi.
I cal restar preparats; l’amenaça ens vindrà de l’aire. Diu Enjuanes: “Deberían preocuparnos los que se transmiten por el aire” rememorant la grip del 18 que “causó entre veinte y cuarenta millones de muertes”. Però aquest exemple era el que teníem fa ja trenta anys i mira per on, va aparèixer la SIDA, que no es transmet per l’aire. Potser la única cosa que podem fer és estar genèricament preparats, perquè We must expect the unexpected.
El dissabte vaig esmorzar llegint una noticia de El País, un diari que mai tornarà a ser el que era però que encara compro per conèixer la opinió oposada a la meva, que em va deixar perplex. La noticia “Tres tratamientos en cinco dias para intentar salvar a Teresa” (link: http://politica.elpais.com/politica/2014/10/10/actualidad/1412975650_956849.html) parlava de dos tractaments experimentals, el ZMab i el ZMapp. L’article suggeria (deia) que l’últim era el ZMab. I ja sabem que amb l’educació científica que hi ha a Espanya, hom pensa que últim és millor o més avançat. INCORRECTE.
ZMab va ser originàriament un còctel de tres anticossos monoclonals de ratolí (m1H3, m2G4 i m4G7). Un estudi publicat el novembre de 2013 demostrà que quan macacos infectats amb Ebolavirus eren tractats a les 24 hores post-infecció (recordem això) amb aquest combinació de tres anticossos monoclonals que reconeixen específicament unes proteïnes de membrana del virus, aquests es recuperaven, no morien. Quan aquesta administració del preparat es feia a les 48 hores la eficàcia ja es reduïa al 50% (sobrevisqueren 2 de 4 macacos). Aquesta feina va ser desenvolupada per Defyrus Inc. (Toronto) en col•laboració amb la Public Health Agency of Canada.
Per altra banda la companyia Mapp Biopharmaceutical va dissenyar un cocktail (MB-003) de tres anticossos monoclonals de ratolí també humanitzats: el c13C6, h13F6 i c6D8. Un estudi de setembre de 2012 va demostrar que macacos infectat amb Ebola sobrevivien si rebien MB-003 ¡una hora! després de ser infectats. Quan el tractament es feia a les 24 o 48 hores després de la infecció, 4 del sis animals sobrevisqueren i no mostraren virèmia o mostraren una virèmia molt baixa i molts pocs símptomes clínics.
Tots aquests treballs son molt costosos tan tècnicament (aparells, reactius) com en personal format i ja us dic jo que fer un experiment amb primats implicar superar un munt de barreres ètiques. Per tant, i no estic a la tramoia de les possible negociacions, suposo les dues empreses van decidir compartir esforços per treure el millor de les dues aproximacions.
I aquí ve la cirereta del pastís. ZMapp, segons els seus responsables, està constituir per tres anticossos monoclonals que han estat humanitzats per enginyeria genètica i que combinen “the best components of MB-003 (Mapp) and ZMab (Defyrus/PHAC), each of which were combinations of mAbs”. El Zmapp que ha tingut una rotura d’estoc, està esgotat, és una combinació del anticòs c13C6 de l’aproximació MB-003 i de dos anticossos de l’aproximació ZMab (c2G4 i c4G7). Pel Zmapp es va publicar un estudi fa pocs mesos parlant de les seves bondats. Una explicació més detallada del mateix es troba a l’entrada 51 d’aquest blog.
Per tant,
ZMab no és l’últim; ZMapp va ser posterior. De fet es podria dir que ZMab és el pare (o la mare) de ZMapp.
Si ens fixem en dades crues i comparéssim experiments, sembla que els dissenyadors del ZMapp encertaren perquè van aconseguir que els macacos infectats sobrevisquessin encara retardant l’administració terapèutica a 3, 4 i 5 dies post-infecció. Recordem que el ZMab ja tenia una eficiència de sols el 50% a les 48 hores de la infecció.
ZMab sí seria l’últim si considerem que anem al rebost o la rebotiga de la farmàcia i nos ens queda res més que això.
Els dos còctels, ZMab i ZMapp tenen el mateix mecanisme d’acció. Com les teràpies de immunoglobulines intravenoses (Grifols és capdavantera en aquest camp) ZMapp i ZMab contenen anticossos neutralitzants que confereixen una immunitat passiva reaccionant amb els virus circulants segons la més que vella analogia de “lock and key”, pany i clau. Es bloqueja el virus que llavors no pot infectar i s’espera que el sistema immune el “netegi”.
Tot i això ZMab ha demostrat ser efectiu una hora, 24 hores o 2 dies després de la infecció. Més enllà d’això no hi ha dades però no pintaria bé, sobre tot per infeccions avançades amb simptomatologies molt desenvolupades. Però, ja ho vaig comentar en l’entrada en la que parlava del ZMapp, a “Situacions desesperades, Mesures arriscades”. Jo també ho faria, però no donant “gat per llebre”.
comentarisviruslents 
Comentarios recientes