comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos mensuales: febrero 2015

Comentaris virus-lents (87): Norovirus i maduixes; una amistat perillosa.

Un cas que he volgut recuperat a partir de la última entrada sobre les maduixes contaminades és aquell que va afectar a quasi 11.000 escolars alemanys que van sofrir diarrees i vòmits a Octubre 2012, que finalment les autoritats lligaren a maduixes congelades importades de Xina, relació aquesta negada per les autoritats xineses.

Aquest brot va suposar el brot més gran de malaltia infecciosa alimentària ocorregut a Alemanya. La investigació va posar de manifest que l’agent causal fou norovirus, lligat al consum de les esmentades maduixes ultra-congelades contaminades.

berries and norovirus ehp.121-a148.g001Les institucions afectades van oferir plats que contenien maduixes dos dies abans de la manifestació aguda dels símptomes (els norovirus tenen un període de incubació de 24-48 hores) i en alguns centres, a cada dia que posaren aliments que contenien maduixes li seguia, a les 48 hores, brots de persones amb vòmits i diarrees, generant onades de petits brots successius.

Com es pot entendre per la quantitat de persones afectades va ser un brot multi-estatal (5 estats federats), a escala federal. Es van detectar casos en 390 institucions. Les maduixes van ser preparades per diferents equips a diferents cuines industrials. This outbreak has shown that the consumption of deep-frozen berries can make you ill, if they are not or only insufficiently heated before they are eaten”, digué el Professor Dr. Andreas Hensel, President del Institut Federal d’avaluacions de Risc (BfR). Un cop manifestat el brot en tota la seva intensitat, quan s’analitzà el lot de maduixes emprat es pogué detectar norovirus i l’anàlisi genètica revelà diversos genotips de norovirus de genogrups I i II equivalents tant a les maduixes com a les mostres humanes. Aquesta barreja de virus, juntament amb la gran escala del brot, dóna suport a la hipòtesi que l’ús d’aigua contaminada, que arreplegaria contaminacions diverses prèvies, en la producció de les maduixes, va ser al responsable del brot.

Les maduixes poden entrar en contacte amb els norovirus en diferents moments durant la seva producció o manipulació. Per exemple, durant el seu creixement si es fan servir per irrigar-les aigües contaminades o no prou depurades o bé s’abona amb materials contaminats. Addicionalment, les persones infectades amb norovirus i que puguin estar manipulant aliments poden estendre el virus durant la collita o l’empaquetat de les maduixes. Pel que fa a les maduixes ultracongelades els norovius també podrien haver entrat amb l’aigua que s’afegeix com a part del procés de ultra-congelació.

norovirus

Micrografia electrònica de norovirus.

Per més detalls dels norovirus en un sistema tancat, com pots ser una escola o un creuer, consulteu l’entrada 16. Pels que no tingueu temps, un resum. Els norovirus, uns molt petits virus sense embolcall, causen una diarrea aguda amb vòmits en essers humans independentment de la seva edat, amb una molt considerable pèrdua de fluids. Per nens de curta edat i per persones malaltes i d’edat avançada, la malaltia pot esdevenir severa i amenaçar la vida en els casos extrems. Dels prop 11.000 casos que ens ocupen, 38, per la seva gravetat requeriren hospitalització.

norovirus-2

D’acord amb la informació disponible fins ara, els norovirus són uns dels virus més estables que es coneixen i el perill no pot venir solament de matèries primeres (maduixes en el cas que ens ocupa) crues o fresques si no també quan aquelles són dins plats escassament escalfats o cuinats. Per tenir una seguretat “absoluta” és necessari que tots els elements i punts del menjar arribin per sobre dels 90ºC durant un temps mínim. Únicament així s’inertitza, es mata, el virus. I recordem que la dosi infectiva d’aquest virus, la quantitat de virus necessària per generar malaltia, és molt baixa.

norovirus vital-signs-transmission-lg

Com de mica en mica s’omple la pica i els casos d’aliments de procedència xinesa amb problemes sanitaris són relativament habituals, des del 1 de gener de 2013, un reglament de la Unió Europea (UE)  requereix que un 5% de les trameses de maduixes congelades importades de la Xina a la UE siguin sotmeses a proves per detectar norovirus. Tot això i il·lustra el risc de grans brots en l’era del comerç mundial d’aliments. Avui dia, volums sense precedents de productes (en aquest cas 22 tones) es distribueixen a un gran nombre de mercats de tot el món, amb una celeritat impensable fa poques dècades, i tot això augmenta el risc per a la seguretat alimentària. Els sistemes de vigilància de la salut pública s’han d’adaptar a aquests desafiaments i, per exemple, ser capaços de detectar brots àmpliament difosos causats per aliments.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Anuncios

Comentaris virus-lents (88): Incident Ebola al CDC; el diable està als detalls.

El mes de desembre de 2014, els Centers for Disease Control and Prevention (CDC) van reportar que una petita quantitat de material procedent d’un experiment que formava part d’un estudi amb virus Ebola havia estat transportat de forma segura entre la instal•lació de nivell de bioseguretat 4 (NBS4) a una altra de nivell de bioseguretat 2 (NBS2); un incís, un laboratori de nivel 2 ve a ser un laboratori hospitalari amb cabines de seguretat biològica. Res problemàtic si no fora perquè les mostres transferides tenien certa probabilitat de contenir virus infecciosos. El material transferit inadequadament es va portar al laboratori NBS2 en un contenidor hermètic però un cop allà es va obrir i es van manipular les mostres.

Chemtution-suit-03Treball a cabina de seguretat biològica amb indumentària amb pressió positiva

L’estudi en qüestió implicava prendre dos hisops orals idèntics de cobais, infectats amb dues variants del virus Ebola, que es dipositaven en dues sèries de tubs; un per estudis amb virus viables (marcats com VTM, Virus Transport Medium) i un altre per a estudis a partir de material inactivat (els tubs als quals anaven a parar els hisops contenien un tampó de lisi). Els tubs eren idèntics en la seva grandària i marcatge, i només es diferenciaven pel color dels taps i les etiquetes. Aparentment es van usar processos d’inactivació aprovats, que s’havien revisat recentment, però no van servir per a molt, perquè l’error humà d’un tècnic que prengué el set de mostres equivocades (les no inactivades) cap el laboratori NBS2 va materialitzar el risc. El diable està en els detalls (i si no llegiu atentament la seqüència de l’incident a les pàgines 6 a 8, Description of the event de l’informe complet). Ve a ser una cosa per l’estil, si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

KIDS62AWRContenidors habituals per transport de materials infecciosos (per més detalls veure entrada 84)

L’informe de la CDC (veure link al final de l’entrada) cita dues recomanacions que en el seu moment (en una avaluació d’un incident previ) no es van implantar completament en aquell laboratori: la instal•lació d’un sistema de càmeres per a una segona verificació de punts crítics de seguretat i el ús adequat de Certificats de Transferència de Materials (MTC’s). A més es considera causa probable l’absència d’una programació d’estudi escrita i aprovada per un supervisor, i, la-mare-de-totes-les-causes, que l’esquema de treball planificat no s’havia dissenyat amb la ment posada en minimitzar la possibilitat d’errades humans conduents a una exposició potencial.

Afortunadament l’incident es va comunicar de forma ràpida i es van prendre mesures per minimitzar l’exposició del personal. Cap persona va resultar infectada, a la data d’aquesta entrada han transcorregut ja molt més dels 21 dies convinguts com a límit per manifestar simptomatologia en la persona que va manipular el material (recordem però que altres estudis marquen períodes superiors, de l’ordre de 30 dies, veure entrada 60 del blog). De fet, quan es van buscar virus infecciosos en els hisops del dia previ i del dia posterior a l’incident es va confirmar l’absència d’infectivitat en totes les mostres.

Els últims incidents al CDC han portat a crear la figura del Director Associat de Seguretat. La breu descripció de les seves funcions (veure el primer link, paràgraf final) és un exemple de sentit comú però deixa un pel perplex; s’ha d’entendre que tot això ja es feia i es feia bé però que ara es farà més i millor, no?

Però aquesta, com sempre, és una altra història.

Noticia curta del CDC: http://www.cdc.gov/media/releases/2015/s0204-ebola-lab.html

Informe complert: http://www.cdc.gov/about/pdf/lab-safety/investigation-into-dec-22-2014-cdc-ebola-event.pdf

Comentaris virus-lents (86): Les maduixes les carrega el diable…alguns cops.

El virus de la hepatitis A és un virus de transmissió fecal-oral. Per tant, que algunes persones s’infectin, de tant en tant, com a conseqüència d’haver menjat baies, fruites del bosc, molts cops venudes congelades, fa pensar en errades en els mecanismes de collita i processat de les mateixes. Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Austràlia, amb un mínim, per ara de 9 persones afectades. I , pel que fa a la hepatitis A, la causa és humana, no és una malaltia zoonotica. En aquest cas les fruites del bosc retirades provenien de Xina i Xile, però van ser manipulades i empaquetades en la seva presentació final a Xina (on la hepatitis A és endèmica). Les autoritats australianes han retirat a escala nacional els paquets de mig i un quilogram de producte fresc congelat afectat.

berries Nana's supermarket & news

Pel professor Tamplin (Univ. Tasmània, Austràlia) no és just culpar exclusivament al Tercer Mon d’aquests brots infecciosos de transmissió alimentaria; així, s’ha calculat que els EEUU son responsables del 70% de les seves pròpies malalties alimentàries. Concretament, el 2013 es donaren 50 casos d’infecció per hepatitis A. Res però comparable amb el brot que afectà vora 300.000 persones a Shanghai el 1988, com a conseqüència de menjar marisc contaminat amb el virus.

El virus de l’hepatitis A és altament infecciós, té una dosi infectiva molt baixa, d’unes poques partícules víriques, i pot causar disfuncions greus al fetge que poden requerir el seu transplantament. En el camí d’aquesta afectació causa febre, malestar general, pèrdua de gana, nàusea, dolors abdominals i una prou típica coloració groguenca de ulls i pell (la icterícia).

Hepatitis_A_virus_01
Micrografia electrònica del virus de la hepatitis A

Si ajuntem la baixa dosi infecciosa amb el fet que, un cop infectada, una persona pot alliberar milions de virus per gram de femta, i que si aquesta arriba al aigua, i aquesta aigua es fa servir corrent avall per regar camps amb fruites del bosc, les probabilitats d’infectar-se a partir d’elles no és potencialment tan baixa, tenim el fil causal complert.

berries 1
Si tenim fruites del bosc congelades i volem menjar-les de forma segura

n’hi ha prou amb bullir-les 1 min abans del seu consum.

I un cop el virus contamina aquesta mena de productes, que s’emmagatzemen en congelació, i que es consumeixen molt sovint frescos, sense cocció, pot ser difícil eliminar aquesta contaminació.

I és que la congelació no li fa res a aquest virus. Bé, de fet no li fa res a la infectivitat de la immensa majoria del virus ja siguin petits i sense embolcall (com el virus de la hepatitis A, però també el virus de la poliomelitis, o els norovirus, veure entrada 16 … i els creuers laxants) o grans o embolcallats (con el virus de la SIDA, o el virus Vaccinia, o…). La congelació, que evita la proliferació bacteriana i que de fet mata molts bacteris, no té un efecte general en els virus, que això sí, no poden créixer fora de l’hoste, no poden multiplicar-se als aliments.

I una darrera implicació. Les autoritats australianes implicades a les donacions sanguínies, els bancs de sang, prohibiran a tothom que hagi consumit les baies afectades la donació de sang com a mínim els propers dos mesos (el període d’incubació de la malaltia pot arribar als 50 dies, encara que la mitjana està en les 4 setmanes) i han demanat a tothom que donés sang desprès de l’1 de novembre del 2014 i que les hagués consumides per aquella època que ho comuniqui. I això es deu a que aquest virus dona virèmia, circula per la sang de les persones infectades, en quantitats no menyspreables. Si una donació està infectada, aquesta, al barrejar-se amb altres (fer “pools” és molt freqüent a l’industria dels hemoderivats) pot contaminar-les totes i, encara i la dilució, la seva baixa dosi infectiva pot fer que cadascun, o molts, dels vials o preparats generats estiguin contaminats i escampin més la infecció.

Perquè ser un virus de transmissió fecal-oral no implica que no es pugui transmetre per altres vies.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (85): Xarampió i Disney; Alemanya; immunitat comunitària, algunes reflexions.

A les entrades 81 i 82 he parlat una mica del brot de xarampió que es va iniciar a Disney, Califòrnia.
mickeymeaslesM’havia quedat per desenvolupar amb un xic més de profunditat el tema de la immunitat comunitària (herd immunity, en anglès). Però abans…

S’ha registrat un augment molt elevat de casos de xarampió a Alemanya, un estat que esperava eradicar la malaltia el 2015, i així havia informat a la Organització Mundial de la Salut. Esta clar que això ja no podrà ser. Berlín ha registrat més de 450 casos (la meitat en adults) en el que portem d’any, més que tots els que es comptabilitzaren a tot el país durant el 2014. Aproximadament el 90% dels infectats enquestats no havien estat mai vacunats envers el patogen. El cas índex, el que ha desfermat el brot, semblaria ser un nen bosnià amb sol•licitud d’asil perquè l’estudi genètic dels virus aïllats a molts refugiats que foren els següents en emmalaltir ha demostrat grans similituds entre ells i el del nen. Després ha saltat de la població de refugiats a la de no refugiats (tots som humans). Que la meitat d’afectats siguin adults, molts refugiats, s’explica perquè a la zona de Sèrbia als 70’s el govern va recomanar únicament “one shoot”, una sola dosi d’ immunització amb la triple vírica (Xarampió, galteres i rubeola) quan la protecció màxima s’assoleix amb dues dosis. Aquells nens ara tenen 40-45 anys. Un altre “gap” o buit vacunal es donà a la dècada dels 90´s com a conseqüència de les guerres del Balcans. Aquells nens ara passen de la vintena. I com diu un responsable de la Sanitat a l’estat de Berlin, tota aquesta gent no és gent que s’oposés a ser vacunada, són persones que no estaven al corrent que no estaven prou protegides.
Tanmateix hi ha dos casos que semblen adquiriren la infecció després d’un viatge als EEUU. Per tant, estem parlant d’un problema global, que no entén de països, entén de persones. Fin de la cita.

La immunitat comunitària, d’eixam, és aquella immunitat que té una població quan un nombre elevat d’individus estan protegits davant una infecció (per exemple, per haver estat vacunats). Si una persona infectada està envoltada majoritàriament de persones immunitzades (o resistents al patogen) la probabilitat que escampi la malaltia, que infecti una altra persona és molt baixa, senzillament perquè no la troba, i si no s’infecta una altra persona la cadena d’infecció es trenca i la malaltia no progressa.
Per tant vacunacions intensives o prou generalitzades per assolir aquest nivell de cobertura, aquest percentatge de població immunitzada, que varia per cada malaltia però que acostuma a estar per sobre del 80-85%, són una eina ja clàssica per protegir de les malalties contagioses al 15-20% restant, en números grollers, de la població. En aquest 20% es trobarien aquelles persones que per edat (massa joves) o per estat (embarassades) o per condicionats sobrevinguts (immunosupressions, etc.) no és que vulguin es que no poden vacunar-se.

measles-philCausa-efecte: l’aplicació de la vacuna fa caure dràsticament el nombre de casos;tanmateix la taxa de cobertura s’ha de mantenir sobre el 90% per ser efectiva.

I aquí es on tenim el quid de la qüestió. El manteniment d’altres taxes de cobertura pot ser particularment difícil quan la malaltia infecto-contagiosa declina, o es ja un record dels nostres pares o avis. El nivell de vida ens torna més sofisticats, més alternatius i més inclinats a qüestionar recomanacions o situacions preestablertes. El creixement dels sentiments o corrent antivacunació a les nostres societats és, segur, un fenomen força complexa, barreja de aproximacions religioses, filosofies llibertàries, amants de teories conspiratives o paranoiques, o senzilla i clara desinformació (molt abundant a la web, i gens filtrada). En resum, al desaparèixer l’amenaça (la malaltia) minva la pressió per protegir-se. Tot és un miratge, però, perquè el virus encara hi és.

measles virus-960x640Micrografía electrònica del virus del xarampió.

Per altra banda, la immunitat d’eixam o comunitària no és el mateix que la immunitat pròpia, la biològica. Els individus que estan protegits per la pantalla que oferim els vacunats, que ens interposem com cascos blaus de la ONU, són completament susceptibles a la infecció (al patogen) en cas de trobar-se exposat a ella.
Així, si la taxa de cobertura baixa amb els anys (és dinàmica, depèn que la gent es vagi vacunant) pot passar que gent que estava protegida fa cinc, deu anys, deixi d’estar-ho. I per acabar-ho d’adobar, en prou ocasions adquirir una infecció amb la vida avançada, passada la infància, pot provocar problemes de salut seriosos.

Immunitat comunitària i eradicació són coses diferents. Els programes d’eradicació són una excepció en el camp de la sanitat pública; el que s’acostuma a cercar es reduir l’impacte de la malaltia a un nivell tolerable”. En ambdós casos es cerca protegir el màxim nombre d’individus en risc, la eradicació essent l’aproximació maximalista i els programes de vacunació habituals, la possibilista. Habitualment es juga amb una combinació d’altes taxes de cobertura vacunals i campanyes de vacunació específica a sectors o subpoblacions especialment susceptibles. Així, si en una zona concreta es veu que la incidència d’una malaltia contagiosa puja d’un valor concret (per exemple 10 casos per cada 100.000 persones) poden posar-se en marxa campanyes de vacunació per aqueta zona en concret i una corona d’àrees limítrofes per evitar la disseminació del brot.

I per que no eradiquem tot? Perquè aquí no funciona la frase, “siguem realistes, demanen allò impossible”. Les campanyes massives de vacunació per eradicació són extremadament costoses i requereixen una planificació detallada, i un seguiment “militar” de la mateixa. La logística pot arribar ser molt complicada i mentre ens dediquen a això estressen, fins i tot, podem provocar una disrupció dels serveis bàsics o de rutina de salut. I segons com es presentin, poden ser considerades agressions culturals.

Measles_US_1944-2007_insetL’ús de la vacuna disminuí dràsticament el nombre de casos de xarampió als EEUU (a tall d’exemple, gràfiques equivalents es podrien obtenir de qualsevol altre pais).

La immunitat comunitària, l’eixam que som, té també unes consideracions ètiques i legals. La vacunació es promoguda per proveir una protecció indirecta als individus no vacunats (perquè no poden, per seguretat; i els perquè no volen, per elecció), però això suposa un risc pels que es vacunen, ens vacunem (tota vacuna té un risc, sempre hi ha un percentatge, infinitesimal si es vol, de reaccions adverses; el risc “0” no existeix). És a dir, es fa recaure un risc a cadascun en benefici d’altres individus, que no assumeixen cap risc que no tinguin ja “per se”. I això pot tenir implicacions quan es presentin casos adversos de vacunació. La immunitat comunitària fa plantejar-se interessants, però també importants, aspectes sobre els valors individuals i socials. De fet anant més enllà, un pot plantejar si la immunitat comunitària no va de protegir a la societat en si mateixa, en que posem allò social per damunt o per davant d’allò individual. I a mi això sempre m’ha semblat molt engrescador “Un per a tots, tots per a un”. Sembla cristià, sembla d’esquerres.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (84): Transportant materials infecciosos, delivering on the cutting edge of the sword.

El transport de material infecciós és un tema cabdal però sovint deixat de banda quan s’avalua el risc biològic en una instal·lació. Una instal·lació de bioseguretat treballa amb agents patògens i es dissenya i s’opera per mantenir controlats, continguts, aquest patògens que es poden fer créixer a concentracions elevades. Tanmateix en una recerca en xarxa com l’actual, on la transferència de dades i materials és constant, també cal transferir aquest material infecciós entre laboratoris.

I aquí rau el problema. En una instal·lació, si està ben dissenyada i mantinguda, les sorpreses han de ser mínimes, i haurien d’haver procediments per respondre a les “sorpreses” més previsibles. Tanmateix quan fem un enviament de material infecciós, “llencen” aquest material infecciós al exterior en un embolcall que creiem i s’ha dissenyat com a segur però sotmès a unes circumstàncies més atzaroses, menys controlables, senzillament perquè ja no depenen de nosaltres i no podem esperar que tothom tingui el “focus” o el cap concentrat en temes d’avaluació de risc o bioseguretat.

Quan volem enviar un material infecciós està clar que cal protegir-lo de les agressions externes que el puguin alliberar al medi ambient. Per això, i com a regla general (en una entrada posterior ho desenvoluparem) l’agent patogen ha d’anar en un triple envàs. El primer conté el patogen; aquest envàs ha de ser rígid i hermètic. Aquest envàs ha de trobar-se dintre d’un segon envàs, també estanc (però no necessariament rígid) que ha de contenir també prou material absorbent per retenir el material infecciós si l’envàs primari es trenqués. Finalment l’envàs secundari es trobi dins d’un envàs terciari que ha de mostrar al seu exterior totes les identificacions i marcatges necessaris per poder saber que hi ha dins sense obrir el paquet.

specContainer3En funció de la perillositat del material infecciós es parla de material infecciós de categoria A o B, i això afecta a la “qualitat” de l’embalatge, però la regla de la triple capa, o envàs, és general. També es general que ha de figurar molt clarament l’adreça complerta de l’emissor i del receptor, i que un telèfon i persona de contacte les 24 hores en cas de qualsevol incidència és recomanable (de fet és obligatori per paquets de categoria A, però no pels de categoria B).

KIDS62AWR

Durant molts anys, un ja pentina canes, he vist fer (i he fet) molts paquets de materials infecciosos per a ser enviats. Fa molts anys d’una manera bastant “amateur” i poc professional, fent servir els materials i embalatges, escassos, disponibles. Actualment adherint-se molt més a la normativa però encara en un entorn de centres de recerca que no tenen personal específic per aquest activitat i que no encarreguen ni es deixen assessorar gaire aquest tema a empreses especialitzades, que n’hi ha. Perquè segons quins embalatges i assessorament tenen un preu, és clar. No negarem que hi ha molt camí recorregut però encara bastant per recórrer.

Però aquesta, aquesta és una altra historia. 

Comentaris virus-lents (83): H5N8, i la ruleta continua donant voltes…

Una nova variant d’influenza aviaria altament patògena (en endavant HPAI de Highly Pathogenic avian influenza), anomenada H5N8 ha aterrat als països occidentals (ara per ara s’ha descrit a EEUU i Alemanya). Estem parlant de soques altament patògenes per l’aviram, no està gens clara la seva patogenicitat a humans. Aquest H5N8 ve a afegir-se a variants prèvies que sí han despertat una forta alarma social, com HPAI H5N1 o H7N9.

H5? N8? No és el joc de “enfonseu la flota”!! Aquests virus d’influenza (tots, també els que ens afecten a nosaltres) tenen un genoma, un àcid nucleic, segmentat; dos d’aquests segments porten la informació per codificar dues proteïnes, la hemaglutinina (H) o la neuraminidasa (N), respectivament. Aquestes són les proteïnes més “rellevants”, en el sentit de ser les més externes del virus. Hi ha descrites 16 variants de hemaglutinines (de H1 a H16) i 9 de neuraminidases (N1 a N9). En principi totes les combinacions entre “H” i “N” son possibles. Cada combinació és un subtip, com un clan familiar, i dins cada subtipus hi ha diferents soques (famílies properes). Per tant H5N8 és un subtip dels més de 100 subtipus possibles, i de fet ja es va descriure per primer cop a Irlanda el 1983, i al 2010 a Xina. Aquest subtipus es generen quan hi ha co-infeccions entre dos sub-tipus parentals. A l’hora d’empaquetar, a una cèl·lula infectada, el material genètic per donar noves partícules víriques, pot passar que es barregin segments i es donin noves combinacions. Així una co-infecció entre H5N1 i H3N9 podria donar-nos H5N1, H3N9 però també H5N9 i H3N1.

Aquest H5N8 té el seu origen a Àsia, com no!, com el H5N6 que n’és contemporani, i ha estès el seu radi d’acció durant l’any 2014 a través de les rutes migratòries de les aus silvestres. En una de les rutes, la del Pacífic, aquest H5N8 original s’ha barrejat amb soques americanes del virus que han retingut la fracció H5 del virus HPAI, i per tant han mantingut la seva alta patogenicitat. En alguns casos han mantingut N8, en altres han substituït aquest per un N2 o un N1, que també estan circulant, com H5N2 o H5N1.

Al cas americà de H5N8, la detecció es feu al comprovar un increment inesperat de la mortalitat a la bandada de gall d’indis a una granja al comtat de Stanislaus a Califòrnia. Com a resultat, la granja he entrat en quarantena després de fer un buidat (sacrifici) de tots els galls d’indi de l’explotació, que evidentment no han entrat a la cadena alimentària.

El cas alemany es va comunicar el proppassat novembre, també en una granja de gall d’indi i conté la fracció H5 altament patogènica. L’estudi genètic ha demostrat que és molt proper, no té pràcticament cap diferència, amb els virus H5N8 detectats a Xina, República de Korea o Japó durant la segona meitat del 2014.

Fins i tot si haguessin entrat a la cadena alimentària, el cuinat de la carn de gall d’indi o del ous a temperatures “reals” (per reals és vol dir a tots els punts del aliment) de 75ºC o superiors, serien suficients per inactivar, per matar, el virus. Per tant, tot bullit o ben fregit aliment dona una garantia total.

No se sap com va arribar el virus a les granges, encara que el més probable és que fora a través d’aus silvestres, que poden portar el virus centenars o milers de kilòmetres (a les seves migracions) sense emmalaltir. De fet ja hi ha proves experimentals que demostren que la variant asiàtica original no causa mortalitat elevada a ànecs, ni silvestres ni en captivitat, però que poden excretar-lo en grans quantitats a les femtes. Aquí, un incís. L’inici de la circulació del HPAI H5N1 es va detectar per una anormal mortalitat d’aus silvestres a Xina, per tant, com en tot, sempre hi ha excepcions. En conseqüència és una regla de precaució no apropar-se a cap au silvestre o de granja, morta o malalta sense fer servir guants i rentant-se les mans intensament en acabar.

Una oreneta no fa estiu. Per tant un au morta al camp no implica un brot epidèmic de grip aviaria, però un increment general de la mortalitat a les aus silvestres sí seria un indici. De la mateixa manera un increment en la mortalitat, o reduccions en la ingesta d’aliments, o en la producció d’ous, a ànecs i pollastres o gallines son una símptoma que cal investigar. La bioseguretat, un concepte que he discutit en altres entrades del blog, però en aquest cas referida i aplicada a les granges i que consisteix en evitar tot el que sigui possible el contacte de les aus silvestres amb les nostres aus de producció, aquí juga un paper clau.

Però aquesta, aquesta és una altra història.