comentarisviruslents

Llegit aquesta revisió amb certa cura (veure… https://link.springer.com/article/10.1007/s42977-023-00159-2), alguns detalls relevants.

El primer històric: a inicis del 1900 aparegué la hipòtesi de l’avirulència evolutiva, que deia que la virulència d’un patogen era esperable que minvés a zero en el curs de la seva evolució. No és d’interès per a cap patogen posar en perill o matar el seu hoste, si el necessita per replicar-se, propagar-se. No hoste, no patogen, en breu.

Ja a les darreries del segle XX, aquesta hipòtesi va ser reptada per un altra, que es pot entendre com un pas enrere en les assumpcions de la no virulència. És la hipòtesi del bescanvi o del compromís transmissió i virulència. En la base és igual; des d’un punt de vista evolutiu no resultaria bo que el patogen matés l’hoste ABANS de ser transmès a un altre hoste. Però, s’accepta que les infeccions causa danys inevitables en l’hoste; per tant més patògens circulant, més transmissió i més virulència (a nivell de població). Al patogen l’interessa un hoste actiu, que ajudi a la transmissió, i això no passarà si l’hoste emmalalteix massa ràpid o molt (simplifico aquí), respecte altres variants que afecten a l’hoste però no prou com per impedir que es relacioni i transmeti a altres hostes susceptibles. No es parla ja de no virulència final, sinó d’un nivell de virulència òptima (i assumim, egoistament, no gaire elevat). Però aquesta explicació plana i senzilla del desenvolupament matemàtic es basa en una sèrie de assumpcions. Anem a veure-les, en forma de decàleg:

1. El patogen es transmet per contacte entre un hoste infecciós i un de susceptible (no es transmet t per aigua, vectors o superfícies).
2. La infecció obeeix la llei d’acció de masses, és a dir, la probabilitat de contacte entre un infectat i un susceptible depèn sol de la seva proporció, o densitat, respecte el total de la població.
3. Els patògens solament persisteix viables en hostes vius.
4. No hi ha coinfeccions amb altres llinatges o variant del mateix patogen.
5. No hi ha fenòmens d’interferència amb altres patògens; altres patògens circulants no impedeixen o faciliten la infecció i els seus efectes.
6. La mortalitat en l’hoste és independent, no és una variable, de l’edat del mateix, és manté constant.
7. La replicació del patogen és detrimental, perjudicial per l’hoste i això portaria a un escurçament del període infecciós.
8. La immunitat és duradora, molt duradora, i el patogen no evoluciona per escapar a ala immunitat generada.
9. El compromís entre la taxa de transmissió per hoste i la taxa de mortalitat induïda per malaltia per hoste s’ajusta a la llei de rendiments decreixents
10. El patogen és un especialista de nínxol, o hoste, i o pot infectar altres espècies.

Ara, amb el coneixement que tenen comptin quantes d’aquestes assumpcions són incomplides per SARSCoV2. I pensin aleshores si l’equació hipotètica es podria aplicar o si no podria donar un resultat diferent.

Cap d’aquestes hipòtesis explica la realitat, i és que la virulència no té direcció pre-definida en un sistema amb tants factors i fenòmens epistàtics possibles. Jo cercaria altres coses en les que il·lusionar-me.

El segon, un resum també històric, una lliçó apresa. Fa un segle hi hagué una altra zoonosi. És un salt d’amfitrió ben documentat amb la seva posterior epidèmia que encara perdura. Implicà 2 espècies de retrovirus, virus d’immunodeficiència de simi que es van convertir en els virus de la immunodeficiència humana 1 i 2 (VIH). (veure https://www.futuremedicine.com/doi/10.2217/fvl-2017-0042). La SIDA, la malaltia causada pel VIH, fou “detectada” per primera vegada com una malaltia “nova” als anys 80, i s’ha seguit l’evolució dels virus. S’esperava (recordin les dues hipòtesis explicades en un fil previ) que la letalitat de la infecció pel VIH ho faria disminuir. Això és el que es va trobar a Uganda (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5115872/), però, ai las, això no es general. La virulència no va canviar a Suïssa (https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/16549973/) i va augmentar a Itàlia (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2682199/), els EEUU (https://www.nature.com/articles/s41467-019-13723-z), i als Països Baixos https://www.science.org/doi/10.1126/science.abk1688).

Con veuen, cap direcció clara i definida. No pensem en la inexorabilitat de la benignitat, a llarg termini. Aquest miratge farà no preparar-nos prou, ni prou bé. Si és que això és possible i no un delicte de presumpció.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.