Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.
Archivos mensuales: diciembre 2016
En aquest blog hem parlat ja més d’un cop del MERS coronavirus. Aquest virus, un parent proper del SARS (que va generar una epidèmia amb més de 8000 afectats i una taxa de mortalitat del 10% (veure https://comentarisviruslents.org/2014/08/11/comentaris-virus-lents-37-un-primer-coronavirus-que-va-arribar-de-lest/ i https://comentarisviruslents.org/2015/06/21/comentaris-virus-lents-119-sars-i-mers-efectes-economics/), es troba bàsicament a la Península Aràbiga encara que cap part del mon (llevat els Pols) està lliure de poder ser afectada (recordem episodi de MERS a Corea l’any 2015). Els éssers humans podem emmalaltir però no som, ara per ara, el reservori del virus, que sembla estar localitzat als camèlids (i que el reberen probablement a través de ratpenats). Els camells no pateixen una simptomatologia evident més allà de secrecions nasals, no emmalalteixen.
La pregunta que ens podem fer (a les Canàries sobre tot, però a qualsevol lloc on s’hostatgin camells) és: a banda dels humans, que podem adoptar mesures de protecció, els camells podrien transmetre la infecció a altres remugants o animals de producció més habituals al nostre país? Estaríem parlant d’ovelles, cabres, cavalls (o ponies)? I un pas més enllà, MERS coronavirus podria propagar-se forma eficient a porcs? Recordem que hi ha més de 7 milions de porcs a Catalunya.
Aquesta pregunta, entre altres, és la que pretenen contestar dos estudis (els enllaços al peu de l’entrada), un d’ells fet al nostre centre, CReSA.
El procediment en ambdós casos és molt semblant. Consisteix en inocular el virus per ruta habitual d’entrada, la via nasal i comprovar si el vius es propaga localment, arriba a trobar-se a sang i/o es excretat o secretat a través d’orina o femta. Si alguna de les espècies avaluades dona positiu a tots aquest paràmetres seria susceptible que convertir-se en reservori en cas d’infectar-se. Per confirmar-ho definitivament caldria, però, que aquests animals experimentalment infectats poguessin transmetre la infecció a altres no infectats però en contacte pròxim amb ells.
L’experiment fet per Adney i col·laboradors al 2016 suposa inocular 1.000.000 virus per via intranasal a cabres, ovelles i cavalls i prendre mostres nasals i temperatura corporal i avaluar consum d’aliments (els animals malalts, com les persones, tenen tendència a la inapetència). Els resultats foren molt semblants en tots els casos. Les cabres s’infectaren molt lleugerament i s’aïllà virus fins a dia 4 post-inoculació en alguna cabra, però a concentracions molt baixes; 50-100 virus a la mostra. No es detectà febre i la majoria de les cabres no mostraren secrecions nasals i aquelles que arribaren a final d’experiment seroconvertiren (això vol dir que es trobaren anticossos front MERS).
Les ovelles mostraren el mateix comportament; absència de secrecions nasals infeccioses, escassa concentració (50-200 virus) de virus infecciosos al nas i de curta durada (no més enllà del dia 6 post-inoculació) i una seroconversió feble i variable en funció de l’animal. El mateix patró es repetí per cavalls; absència de secrecions nasals infeccioses, escassa concentració (50-200 virus) de virus infecciosos, i nul·la seroconversió.
L’experiment fet al nostre centre, per Vergara-Alert i col·laboradors, emprà llames, ovelles, cavalls i porcs. No serem reiteratius però ovelles i cavalls mostraren els mateixos resultats que s’ha comentat a l’estudi previ i dona prou força a l’hipòtesis que no seran especies implicades a una possible transmissió i per tat no se’ls ha de sotmetre a una vigilància epidemiològica especial. Tanmateix les llames i, fins a cert punt, sorprenentment, els porcs foren susceptibles a la infecció. Més les llames, que arribaren a mostrar 104-105 virus infecciosos (10.000a 100.000 pfu, o plaque forming units, en anglès) per mostra nasal (fins a dia 7 pos-infecció), que no els porcs que mostraren valors més baixos, entre 100 i 10.000 i per una durada més curta (fins a dia 4 post-infecció), però en qualsevol cas molt per sobre que els altres animals assajats. Recordem però que pels camells/dromedaris el patró d’excreció arriba fins als 14 dies post-inoculació.
Aquest patró diferent té a veure amb factors moleculars (la presència o no de receptors específics al virus, l’anomenant DPP4) però no es deu exclusivament a aquests. Les ovelles pràcticament no tenen aquest receptor DPP4 a les seves cèl·lules del tracte respiratori, i això quadra amb la seva baixa susceptibilitat al virus. Llames i porcs tenen un patró de distribució de DPP4 semblant (i tenen un comportament semblant);i qui diu porcs vol dir que no es pot descartar el paper potencial dels porcs senglars (Sus scrofa scrofa). Però resulta que els cavalls tenen aquest receptor DPP4 altament i àmpliament distribuït al tracte respiratori, com els ésser humans. I no són permissius; altres factors han de jugar també un paper com la immunitat innata, la permissibilitat de les cèl·lules epitelials, la diferent distribució de poblacions cel·lulars als epitelis de cada espècie, etc. I recordem que els humans en som de susceptibles i que a més, generem prou material infecciós com per poder transmetre-ho a cuidadors o familiars. Recordem el cas de Korea de nou.
Molt queda encara per saber però aquestes dades apunten a una necessària vigilància d’altre membres de la familia Suidae (la família porcina) a les zones de transmissió activa, ja que les espècies salvatges comparteixen habitat amb els dromedaris. I si aquí calgués fer alguna vigilància epidemiològica, serien una espècie d’interès molt per sobre d’ovelles, cabres i fins i tot cavalls.
Però aquesta, aquesta és una altra història.
Si voleu saber més del MERS coronavirus…
Referències
-
Adney DR, Brown VR, Porter SM, Bielefeldt-Ohmann H, Hartwig AE, and Bowen RA. 2016. Inoculation of Goats, Sheep, and Horses with MERS-CoV Does Not Result in Productive Viral Shedding. Viruses. 2016 Aug; 8(8): 230. doi: 10.3390/v8080230. Enllaç: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4997592/
-
Vergara-Alert J, van den Brand JMA, Widagdo W, Muñoz M, Raj S, Schipper D, Solanes D, Cordón I, Bensaid A, Haagmans BL, and Segalés J. 2017. Livestock Susceptibility to Infection with Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus. Emerging infectious diseases. 23:2 enllaç: https://wwwnc.cdc.gov/eid/article/23/2/16-1239_article
MERS Coronavirus, ratpenats, reservori animal, resposta immune, salut pública, SARS coronavirus, virologia, virologia ambiental, Zoonosi MERS coronavirus, ratpenats, reservori animal, resposta immune, salut pública, SARS coronavirus, virologia, virologia ambiental, zoonosi
Ja havíem parlat en aquest blog de les infeccions adquirides al laboratori (o LAI, Laboratory Acquired Infections). Si voleu revisar l’entrada aquest és l’enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/21/comentaris-virus-lents-24-les-infeccions-adquirides-al-laboratori-lais/. Les LAI són un clar exemple de malaltia o infecció professional (com la silicosi pels miners o l’asbestosi per treballadors de la construcció que manipularen asbest) ja que resulta de l’execució de tasques lligades a una feina.
Sorprenentment no hi ha masses estudis al respecte. A la bibliografia científica tenim unes revisions canòniques, la de Pike (1979), i la de Harding y Byers (2006), aquesta darrera cobrir un període de 25 anys (1979-2004). En aquesta s’enumeren 1448 infeccions laboratorials que acabaren amb 36 casos fatals.
Aproximadament el 60% d’ aquestes LAIs tingueren lloc en laboratoris de recerca i vora un 20% en laboratoris de diagnòstic. El més “desagradable” però és que en el 82% dels casos no s’ha pogut aïllar la causa primera; el 18% restant correspon a accidents documentats.
Causes majoritàries: accidents que impliquin manipulació d’agulles o xeringues, o talls amb vidres trencats o altres objectes tallants, que suposaren el 40% dels casos durant bona part del segle XX. Els vessaments, o incidents amb formació d’aerosol implicaren prop el 27%.
Un estudi restringit que es feu a EEUU entre 2003 i 2009 (veure Review of risk assessment work plan for the medical countermeasures…, National Research Council, The National Academies Press, Washinton DC) sobre accidents durant la manipulació d’agents selectes (recordem aquells que són susceptibles d’un ús dual) indicà que un 14% dels incidents anaren lligats a mossegades o esgarrapades d’animals o acció d’agulles o objectes tallants, un 20% tenia a veure amb vessament o esquitxades i un espectacular 50% amb pèrdues de contenció (contenidors no hermètics, treball incorrecte a cabines de seguretat biològica, a moviment impropis de materials cap a zones de menor bioseguretat, etc.).
Les fonts d’exposició més comunes són:
-
Inhalació d’aerosols generats per accidents o per procediments de treball (sonicació, centrifugació, agitació),
-
Inoculació percutània,
-
Contacte (normalment inadvertit entre material contaminat i membranes mucoses (molt de compte amb els moviments mans a boca, mans a nas, o mans a ulls).
I si ens centréssim en els accidents:
-
Deficient manteniment o supervisió d’aparells o instal·lacions (filtres HEPA corromputs, centrifugues no hermètiques a aerosols),
-
Incorrecta col·locació o manteniment del elements de protecció individual,
-
Procediments insegurs (lligats molts cops a un entrenament deficient).
La bioseguretat als laboratoris ha de fonamentar-se en la confiança; la confiança en el sentit de la responsabilitat dels teus companys i subordinats, però també en la comunitat que t’envolta. Però per arribar a aquest estat abans cal haver fet, i refrescar de forma periòdica, una formació intensiva sobre el material amb el que es treballa, amb quins equips es treballa, quina es la forma segura de treballar-hi i quines són les possibles contingències a les que potencialment caldrà fer front.
Les LAI poden ser (i són) un problema a centres hospitalaris, o a centres universitaris, però d’aquestos no s’inauguren desenes i desenes cada any. Tanmateix laboratoris que treballen en condicions de biocontenció de nivell 3 ó 4 s’han dissenyat i s’aixequen amb certa alegria els darrers lustres…i on més alegri hi posen és als EEUU. En un cens que està més que desfasat perquè és de fa una dècada (any 2004) es comptabilitzaven 1400 instal·lacions de nivell 3 i 14 instal·lacions de màxima seguretat biològica (nivell 4); una dècada abans n’hi havia sols 400 i 2, respectivament.
En un editorial publicat el 2014 al Ann. Intern. Med, (enllaç http://annals.org/aim/article/1891309/biocontainment-laboratories-addressing-terror-within) Deborah Cotton editora de la revista fa referència a aquesta escalada, que seria atribuïble als fets del 11 de setembre del 2001 i declarà que la proliferació ha anat massa lluny i que dur a terme de forma segura la investigació amb patògens mortals requereix una formació en bioseguretat en el laboratori contínuament actualitzada, i polítiques i procediments en continua revisió, tant o més que els elements d’enginyeria o lligats a la bioprotecció (accessos controlats biomètricament, sistemes absoluts de filtració d’aire, vestits integrals de pressió positiva, càmeres de vigilància). El prec és que és essencial una cultura de bioseguretat que ho englobi tot i que s’actualitzi contínuament. En una típica frase curta i lapidaria el missatge és “Too many, but trained too little” i això és francament perillós. No puc estar més d’acord.
Per reforçar aquest missatge, en un estudi més recent, que abasta de 2008 a 2012, els reguladors nord-americans han comptabilitzat prop de 1100 incidents en el que es trobaven implicats agents potencialment d’ús dual. El trist de tot plegat és que el nombre de reports no baixà en el temps (116 el 2008, 243 el 2009, 275 el 2010, 247 el 2011 i idèntic número el 2012…). Això dona una xifra per arquejar molt les celles, o arrufar el nas…4 accidents per setmana.
En definitiva, tota activitat humana, i tant més quan més complexa sigui, és susceptible de derivar en un error. I quan es treballa amb material tan preciós, i alhora tan perillós, aquestes errades poden tenir molt greus conseqüències.
Les pràctiques segures, en aquest cas biosegures, no són gens instintives. A això caldrà dedicar algunes paraules properament.
Però aquesta, aquesta és una altra història.
Algunes referències
Pike RM. Laboratory-associated infections: incidence, fatalities, causes and prevention. Annu Rev Microbiol 1979;33:41-66.
Harding AL, and Byers KB. 2006. Chapter 4 : Epidemiology of Laboratory-Associated Infections. En: Biological Safety DOI: 10.1128/9781555815899
avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Infeccions Laboratorials (LAIs), instal·lacions bioseguretat, recursos humans en ciència, salut pública, transport mat. infecciós avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Infeccions Laboratorials (LAIs), instal·lacions bioseguretat, salut pública, transport mat. infecciós
comentarisviruslents 
Comentarios recientes