comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos por Etiqueta: vacunació

Comentaris virus-lents (225): Infeccions laboratorials, només cal una esquerda; verola al Regne Unit (1978).

 

L’eradicació de la verola va ser oficialitzada per la Organització Mundial de la Salut (OMS) en 1980. De fet ja va estar a punt de declarar-la uns anys abans, el darrer infectat per variola minor va ser a Somàlia el 1977, però no va poder per un episodi inesperat, i no en un àrea molt aïllada o remota, si no en el bell mig de Gran Bretanya.

 

smallpox eradication-WHO magazine

 

Un brot de verola del 1978 al Regne Unit va causar la mort de Janet Parker, fotògrafa mèdica de 40 anys, que treballava al departament d’Anatomia de la Universitat de Birmingham; va ser la darrera persona en morir infectada per verola.

 

La investigació posterior (anomenada Shooter, el cognom del microbiòleg que l’encapçalava), va establir que la fotògrafa va ser exposada accidentalment a una soca del virus de la verola que s’havia cultivat en un laboratori de investigació, que es trobava a la planta inferior al seu lloc de treball (una cambra fosca), a la Escola de Medicina de la Universitat de Birmingham. El laboratori formava part del Departament de Microbiologia, el cap del qual era el viròleg Henry Bedson (reteniu aquest nom).

 

L’informe Shooter (es pot consultar a https://biotech.law.lsu.edu/blaw/bt/smallpox/refs/report_1978_london.pdf) conclogué que Parker es va infectar amb al soca Abid del virus de la verola  (el nom del nen paquistanès de 3 anys del que es va aïllar originalment), amb la que es treballà al laboratori els dies 24 i 25 de juliol, i que es va infectar al seu lloc de treball, apuntant tres vies possibles: la transmissió aèria; el contacte personal; o el contacte amb superfícies (fomites) o aparells contaminats, encara que apostava per la primera. El dia 25 de juliol, Parker havia passat moltes hores a la habitació just a sobre del laboratori fent gestions d’arxiu fotogràfic.

 

Tanmateix no ha quedat esclarit REALMENT la via de transmissió ja que si bé la investigació inicial abonava que hauria circulat per conductes de ventilació amb manteniment deficient, per tant transmissió aèria, posteriorment investigadors independents consideraren aquesta teoria com molt poc probable o gairebé impossible. Per tant NO sabem com es va transmetre.

 

En aquella època encara es feia investigació amb el virus de la verola; de fet a l’esmentat laboratori es treballava amb whitepox viruses, que la OMS considerava una amenaça pel seu programa d’eradicació de la verola. Aquest laboratori no havia superat l’auditoria feta el 1977 per la mateixa OMS per esdevenir centre col·laborador de la OMS per aquesta malaltia, oficiosament per mancances en bioseguretat i per l’interès de la OMS de reduir al mínim el nombre de centres que manipulessin el virus viu.

 

La gestió del laboratori no era modèlica… L’informe Shooter va comprovar que el Grup Consultiu de Patògens Perillosos havia inspeccionat dues vegades el laboratori, i encara que les seves instal·lacions estaven clarament per sota dels estàndards legals en aquell moment, havien permès que continués operatiu. No se’ls pot culpar només a ells, ja que els inspectors de la OMS també havien informat al cap, en Bedson, que les instal·lacions físiques dels laboratoris NO complien, però només van demanar alguns canvis procedimentals i no advocaren pel tancament. A més Bedson ocultà a la OMS que el treball en el seu laboratori s’havia incrementat substancialment (els inspectors creien que des de 1973 estava reduint activitat i tancant experiments) davant la possibilitat que el laboratori acabés sent tancat. A banda, part del personal del laboratori no havia rebut formació específica en el patogen i encara que la infectada havia estat vacunada en el passat, hagués calgut una re-vacunació més recent per protegir-la de la verola. Òbviament la Universitat de Birmingham no va estar d’acord amb les conclusions de l’informe.

 

I quina va ser la cronologia? L’11 d’agost de 1978, Parker (que havia estat vacunada contra la verola el 1966, però no amb posterioritat), va presentar un quadre de mal de cap i dolors musculars. Va desenvolupar una erupció benigna, atribuïda inicialment a varicel·la. Poc més d’una setmana després va ser ingressada hospitalàriament i se li va diagnosticar infecció per la verola més greu, Variola major.

 

Amb el diagnòstic se la va traslladar a un hospital d’aïllament, i tots els contactes (pares, marit, conductor de l’ambulància, coneguts) van ser aïllats i posats en quarantena; de fets els pares van ser aïllats al mateix hospital que Janet, poc després. El dia 21 es confirmà el diagnòstic inicial per microscòpia electrònica del líquid vesicular de les pústules de la malalta, a càrrec de Henry Bedson, el cap del laboratori de la verola i “focus” de la infecció. Janet morí per infecció de verola l’11 de setembre de 1978, fa 41 anys.

 

La gestió del cos va ser problemàtica també; només apuntar que el cos va ser incinerat davant el temor que el virus passes al terra en cas de ser enterrada; el furgó mortuori que contenia el taüt va anar escortat per cotxes policials sense distintiu cap al crematori, que aquell dia només rebé aquell cos i que va ser completament descontaminat després.

 

Com a conseqüències colaterals, més de 500 persones van ser vacunades contra la verola per haver estat en contacte amb Janet Parker; la majoria d’aquestes 500 persones van ser sotmeses a quarantena domiciliaria durant dues setmanes, a partir del 28 d’agost. A finals d’agost, funcionaris sanitaris fumigaren (formaldehid) la casa i el cotxe de Janet Parker.

 

La mare de Parker contragué verola el 7 de setembre, tot i estar vacunada contra la malaltia el 24 d’agost, però el seu cas va ser qualificat de “molt menor” i posteriorment va ser declarada lliure d’infecció i donada d’alta de l’hospital el 22 de setembre. No es produïren més casos. El dia 10 d’octubre s’aixecaren les darreres quarantenes. Birmingham va ser declarat oficialment lliure de verola el 16 d’octubre.

 

Més d’un any després, a l’octubre de 1979, les autoritats de la universitat van fumigar l’ala est de la Escola Mèdica, el focus de la infecció. La zona de l’hospital Catherine-de-Barnes, on havia mort Parker, va quedar tancada per 5 anys des de la seva mort, contenint aïllat tot el mobiliari i equipament.

 

El brot de verola produí finalment tres morts; la de Janet Parker, la del seu pare que va morir per aturada cardíaca després de visitar la seva filla el 5 de setembre (no es practicà autòpsia per possible infecció pel virus) i la de Henry Bedson, el cap del departament de microbiologia de l’Escola Mèdica de Birmingham, i cap de turc mediàtic, que es va tallar la gola al cobert del seu jardí, mentre es trobava en quarantena a casa seva, el dia següent, 6 de setembre, morint dies després.

 

Com a resultes de l’incident, totes les existències conegudes de verola (aiii las, mireu aquest enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/14/comentaris-virus-lents-19-verola-papa-papa-mira-el-que-guardava-lavi-a-les-golfes/, a saber-ne quanta més hi ha descontrolada) van ser destruïdes o transferides a un dels dos laboratoris de referència de l’OMS que tenien instal·lacions de màxima contenció (també abreujades BSL4, NBS4 o NCB4): el Centres per a la Prevenció i Control de Malalties (CDC) als EEUU i el Centre Estatal d’Investigació en Virologia i Biotecnologia, VECTOR, a Koltsovo, Rússia. I així ha continuat fins ara.

 

 

Però de VECTOR parlarem en un altre moment. Perquè VECTOR és una altra història.

Comentaris virus-lents (223): La historia tortuosa de la vacuna canadenca contra Ebola, rVSVZEBOV.

 

A les darreries del 90 i començaments del segle XXI, la recerca en Ebola era molt minsa, no tenia prioritat perque els brots eren petits i pràcticament autolimitants. Steve Jones treballava, llavors, al Laboratori Nacional de Microbiologia de Canada (que disposa de instal·lacions de màxima contenció, o NCB4) i tenia un interès “personal” en obtenir una vacuna…per protegir-se i protegir el seu personal ja que treballaven fent immunologia de Ebola en models animals. De fet, ells i elles estaven més exposats al virus que la immensa majoria dels habitants de les zones on Ebola emergia de tant en tant.

 

Però calgué esperar al 11 de setembre del 2001 perque, un cop desfermada l’alarma pel terrorisme, i pel bioterrorisme, Ebola i Marburg entressin en el focus d’interès (es deia que la URSS havia intentat desenvolupar armes biològiques amb ells), i milions de dòlars es destinaren a recerca de contramesures…vacunes.

 

Entre el 2001 i el 2014, els EUA van gastar més de 79.000 milions de dòlars en programes relacionats amb la biodefensa, incloent la consolidació del seu propi estoc de vacunes i medicaments.

 

En 2005, abril, Jones i altres investigadores estaven a Angola, en un esforç internacional per lluitar contra un brot de Marburg que va matar vora 230 persones d’un total de poc més de 250 d’infectades (una taxa de mortalitat del 90%).

 

En aquella època l’equip d’investigació de Jones havia descobert una vacuna, anomenada rVSVZEBOV, que semblava eficaç al 100% per preparar els sistemes immunitaris de ratolins i micos en el combat contra Ebola i Marburg. La vacuna no s’havia provat en humans, però això no va impedir que l’equip de Jones portés vials a Angola. “Si haguéssim tingut un accident, l’hauríem pres, sens dubte“, va dir Jones. “Però va ser horrible saber que teníem alguna cosa que podria evitar aquest brot i no ho podíem emprar” (per les regulacions, afegeixo).

 

Després del retorn a Canada, Jones i el seu equip van demanar al govern canadenc 6 milions de dòlars per realitzar assaigs clínics de la seva vacuna en humans; només reberen 2 milions de dòlars, de manera que només es van provar en micos macacos. En una perspectiva històrica, la decisió no va ser de les millors possibles perquè la vacuna va continuar demostrant eficàcia en models animals però NO en humans…i per tant no es podia emprar EN ells, EN nosaltres.

 

Va ser aleshores quan Jones i l’equip investigador van intentar trobar una empresa farmacèutica que pogués fer-se càrrec de les proves finals i fabricació de la vacuna, i òbviament de la comercialització final, mitjançant un anunci a la revista de la Canadian Medical Association.

 

El 2010, una petita empresa d’Iowa (EUA) anomenada NewLink Genetics va comprar drets de llicència de la rVSVZEBOV al govern canadenc, que ja havia gastat per sobre de 5 milions de dòlars en desenvolupar-ho (i això no inclou les despeses de funcionament d’un laboratori de alta o màxima contenció, que debien ser com a mínim, equivalents; d’això em sabem molt a CReSA), per 205.000 dòlars. “Eren literalment els únics interessats. Merck, Wellcome, totes les grans empreses no estaven interessades”, digué Jones. “Ningú va pensar que els brots serien prou grans. Però després va passar allò d’Àfrica occidental. “

 

L’agost de 2014, amb l’epidèmia d’ Ebola rampant, com a resposta a la pressió política per respondre a la crisi, la Defense Threat Reduction Agency, que forma part del Departament de Defensa dels Estats Units, va concedir a NewLink un contracte d’1 milió de dòlars. Es van iniciar assajos amb la vacuna a l’octubre de 2014 a Silver Spring, Maryland.

 

Un mes després, quan l’epidemia d’Ebola a Guinea-Liberia-Sierra Lleona estava en el seu clímax, i 4 anys després que NewLink va obtenir la patent de vacuna, investigadors canadencs (Attaran & Nickerson) van demanar al seu govern, i van publicar la demanda a Lancet, que anul·lés l’acord amb NewLink i que finalment trobés un fabricant fiable per a la vacuna. “Africa’s needs are too urgent for half measures,” van escriure. “The choice of a patent over patients in this instance is unpardonable.” L’enllaç a l’article https://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140-6736(14)62044-4.pdf.

 

En una setmana, NewLink, que no havia fet cap avançament substancial amb la vacuna en anys, havia signat un acord de llicències i col·laboració amb Merck i, poc després, el valor de les seves accions es duplicà. NewLink va obtenir 50 milions de dòlars amb l’acord i encara pot rebre “drets sobre les vendes comercials potencials … des d’un baix a un alt digit, (vol dir entre 2-3 al 8-9%) fins als nivells creixents de vendes netes anuals a tot el món”, segons un dels informes trimestrals de la companyia. Merck va invertir el 2018 prop de 10.000 milions de dòlars en investigació i desenvolupament.

 

Però ja era massa tard, aquell cop. Si els assajos amb la vacuna rVSVZEBOV van començar a els darreries del brot de 2014-16 és perquè Canada va acabar donant 800 vials del seu propi estoc a la OMS, dels 1500 vials que havia fet fabricar a una empresa alemanya amb un cost proper als 900.000 dolars (diners públics altre cop).

 

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

A principis de 2016, Merck va signar un compromís de compra anticipada del medicament, que va canviar el nom a V920, amb Gavi, un partenariat públic-privat promotora de vacunes (www.gavi.org). L’acord assegurava a Merck almenys 5 milions de dòlars en vendes un cop llicenciada la vacuna i obligava a Merck a produir 300.000 dosis de la vacuna abans del següent brot. Aquestes són les dosis precioses i LIMITADES que actualment estan protegint milers de contactes al Congo (Vacunació En Anella). Portem consumides vora 200.000 dosis però com veureu això té una mica d’enganyifa.

 

L’OMS està utilitzant aquest enfocament, la vacunació en anella, perquè no hi ha prou dosis disponibles per vacunar a tothom a les zones afectades; estem parlant de milions de persones. A principis d’agost, des que la FDA (EUA) va informar a l’OMS que mitja dosi de la vacuna viva era tan eficaç com la dosi complerta, Merck ha garantit que pot proporcionar almenys 400.000 dosis addicionals (malpensant a mi em surten 400.000 mitges dosis). També m’arriba que s’està treballant per produir més als Estats Units i Alemanya, en un termini de SIS a DIVUIT MESOS!!.

 

Però, i si hi ha altre brot d’aquestes dimensions en unes setmanes? Doncs, és molt probable que no hi hagi suficient vacuna. Aquesta és una de les raons que impulsa moltes veus a fer proves, amb la epidèmia en marxa, amb una segona vacuna ara en mans de Jansen (filial de Johnson & Johnson), la que m’heu llegit abreujada com Ad26MVA; més de 6.000 persones, majoritàriament ugandeses, han estat vacunades, i 800 han participat en un assaig clínic; no hi ha previst ara mateix emprar-la a RDC encara que el relleu del Ministre de Sanitat congolès ha remogut un obstacle explícit. De totes maneres, administrar dues vacunes diferents, amb pautes d’administració diferents (una d’una dosi, l’altra de dues separades 8 setmanes), en un ambient de desconfiança potser NO és la millor estratègia.

 

El desenvolupament de nous tractaments preventius o post-exposició fiables per a les malalties requereix sovint una confluència virtuosa d’avenços científics, temps i DINERS. Que els governs occidentals i les corporacions privades perdessin una oportunitat primerenca per curar el que veien, i de fet és, com una malaltia exclussivament africana no és una sorpresa, i on no arriben ells arriben iniciatives filantròpiques o altruistes que fan de pont per salvar el “Death Valley” entre la recerca bàsica i les produccions pilot, la bona pràctica de fabricació i els assajos clínics. El mon, ara mateix, és així. #NobodyIsPerfect.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Aquest fil esta bassat, però no literalment, en una noticia del canal Frontline, PBS, EUA. https://www.pbs.org/wgbh/frontline/article/behind-the-life-saving-ebola-vaccine-is-a-story-of-missed-opportunity/

Comentaris virus-lents (222): Ebola a República Democràtica del Congo-Notes de l’any 1.

 

Estem a punt de complir un any de la declaració oficial de la darrera epidèmia d’ Ebola, aquest cop a República Democràtica del Congo (en endavant RDC) i potser és hora de tombar la vista enrere abans de tornar a mirar al davant.

 

El brot es va declarar oficialment el dia 1 d’agost de 2018 i aparegué poc després de la finalització d’un altre al mateix país, aquest cop en províncies nord-occidentals de RDC, que s’extingí ràpidament. Per què aquest diferent comportament? Estem parlant d’un brot, el brot de Mbandaka, una ciutat d’un milió d’habitants, que va durar tot just tres mesos, i causà 33 morts, al mateix país i amb la mateixa soca, Ebola Zaire. Únicament calgueren administrar 4000 dosis de vacuna.

 

En el brot encara actiu, els primers mesos el degoteig de casos rarament superaven els 10 diaris, i havia dies sense casos. Això juntament amb l’aplicació des de moments inicials de la vacuna experimental V920, o rVSV-ZEBOV, de Merck (per saber més veure una entrada prèvia https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/) feia pensar en un horitzó segur de contenció i un acabament en uns pocs mesos. Tanmateix hi havia núvols a l’horitzó; un de logístic, la vacuna és estable en condicions d’ultracongelació, per sota de -70ºC i assolir això, a RDC, és tot un repte; el segon? la vacuna era relativament escassa, i s’administrà seguint la dinàmica de vacunació en anella, segons la qual, quan una persona era diagnosticada com infectada, s’administrava la vacuna a tots els contactes (familiars, amics, veïns) i als contactes dels contactes. Per tant, un infectat podia generar un reguitzell de desenes de vacunacions però aquestes administracions eren molt menys, i a més diferides en el temps, que no les que caldria per una vacunació massiva, que necessitaria milions de dosis. Al començament de l’epidèmia es deia que Merck disposava de 100 mil dosis mobilitzables i una quantitat superior en bulk pendent de ser dosificada.

 

Estem a una setmana que es compleixi un any i estem per sobre dels 2550 casos amb més de 1720 morts. Això el converteix en el segon brot més gran a la història nomes per darrera de la gran epidèmia de 2014-16, i en el brot més important, i frustrant, patit per RDC dels deu que ha sofert des de 1976. Per què creix encara?

 

La vacuna és efectiva? Sí, els estudis fets al final de l’epidèmia de 2014-16, un estudi posterior fet al 2018 i l’estudi que està fent en aquesta epidèmia reflecteixen efectivitats del 95% o superiors si l’exposició al virus es dona setmanes després de l’administració. A més el darrer estudi indica que el 90% dels vacunats mantenen una forta resposta immune dos anys després de la vacunació. Però no se sap del cert l’efectivitat de la vacuna si s’administra 5, 6, 9 dies abans del contacte amb el virus o si s’administra 1, 2, o 3 o més dies després del contacte.

 

El període d’incubació d’Ebola està establert per conveni entre 2 i 21 dies encara que la mitjana està en els 5-10 dies. De tota manera els que em seguiu sabeu que aquest conveni no té en compte els outliers, gent fora d’escala, que pot incubar el virus per 28 dies o potser més abans de mostrar simptomatologia (per mes detalls veure enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%e2%80%a2licula/). Assumint un període mitjà d’incubació de 5-7 dies veiem que tenim un problema i és que si ens administren la vacuna just després de la exposició aquesta ens començarà a protegir passats 10 dies, moment en el qual ja estarem en fase aguda manifestant símptomes. Millor això que res, però…

 

gp-ebola-proteins_0

Esquema del virus Ebola

Però aniria bé disposar de tractaments post-exposició…i fins ara la única estratègia era la de suport vital amb reemplaçament de fluids i intentant restablir les funcions dels òrgans que fallaven. Hi ha tot un seguit de molècules o tractaments, Zmapp, mab114, regeneron, remdesivir, que estan sent provats en aquest brot; sí, per desgràcia, són tant experimentals com la vacuna rVSV-ZEBOV i necessiten malalts per comprovar-se la seva efectivitat, i no, no són comercials i no estan disponibles “en obert”.

 

Portem més de 130 treballadors/es sanitaris infectats amb uns 40 de morts. Moltes d’elles no estaven vacunades (més de 2/3 son infermeres), perquè molts d’ells refusaren la vacuna. Per què?
I per cert, alguns morts entre el personal sanitari SÍ estava vacunat…però no es donen dades de QUAN es va vacunar. Si es va vacunar poc abans o just després de l’exposició al virus tot està clar, però cada cop que passa més temps resulta difícil explicar com és que no estan prou vacunats. Per què?

 

Tanmateix la taxa de mortalitat en aquest col·lectiu és de poc més del 35% mentre la taxa general està al voltant de 68%. Per què?

 

I parlant de taxes de mortalitat…a finals de desembre aquesta estava al voltant del 58% mentre ara la tenim fregant el 68%; que a mesura que avança l’epidèmia la taxa creixi i no s’aplani o caigui és molt dolent perquè vol dir que se’ns moren més infectats que al començament del brot. Per què?

 

Com a exemple, a la darrera epidèmia 2014-16, amb el mateix virus, les taxes de mortalitat dels tres països principalment afectat foren molt dispars: Sierra Lleona amb la meitat total de casos, un 28%; Libèria amb prop 1/3 de tots els casos, un 45%; mentre Guinea, amb menys de 4000 casos escalà al 67%. Per què? Perquè el maneig i com s’afronta l’epidèmia fa molt.

 

Portem més de 200 atacs a treballadors sanitaris o instal·lacions de triatge o tractament; s’ha calat foc a alguns d’aquests centres; un metge va ser assassinat per atacants a un centre. Per què? Aquests atacs, desconfiança als estranys i incredulitat sobre l’autèntica causa de la malaltia, encara és mantenen. Per què?

 

El virus Ebola es transmet fàcilment per contacte amb fluids corporals de persones infectades en fase aguda; abans de començar símptomes (febre, mal de cap, dolor de gola, etc.) la persona infectada NO pot transmetre. Després a mesura que avança la infecció és cada cop més eficient en la transmissió; a l’etapa final i un cop morta, la eficiència és màxima i de fet molts dels clústers de nous infectats es donen com a conseqüència de l’enterrament d’un infectat anterior; sobre tot si col·laboren en la preparació del cadàver. Per què continuen havent tantes morts comunitàries i enterraments pocs segurs, doncs?

 

Els principals col·lectius afectats, percentualment, són els dones i els infants i adolescents. Per què? El primer, mirem la piràmide de població del país, eminentment jove; llavors no sorprèn tant el nombre de afectats per sota del 18 anys. Per altra banda, culturalment, les dones s’encarreguen de cuidar els malalts, i ai las, això les col·loca en la primera línia per ser infectades, ja que a més, també col·laboren en la preparació del cos per l’enterrament.

 

Incís, dos dels col·lectius als que no s’administrà vacuna rVSV-ZEBOV els primers mesos de l’epidèmia va ser a les dones embarassades, o lactants i als nens/nenes de menys de dos anys. No havia cap raó fosca, senzillament és el protocol habitual perquè es consideren col·lectius que poden presentar símptomes adversos per la vacuna. Aquesta decisió es va revisar, el febrer del present any, aplicant una avaluació de riscos conseqüent i coherent, i actualment no hi ha limitació.

 

Des de fa mesos diferents personalitats i grups demanaven la declaració de la Public Health Emergency of International Concern (PHEIC); finalment aquesta va ser declarada fa uns pocs dies per la Organització Mundial de la Salut (OMS). Per què? I per què es va trigar tant? El religiós que va viatjar des de Butembo a Goma en autobús, que ja era simptomàtic a Butembo i que va fer el viatge fins a Goma, on va ser diagnosticat, saltant-se tres controls de carretera, per morir en el camí de tornada a Butembo, va ser la gota que va fer vessar el got?

 

Des de fa un parell de mesos, Johnson & Johnson demana al govern de RDC d’aplicar la seva vacuna, també experimental, abreujada ADV26MVA (per més detalls veure entrada https://comentarisviruslents.org/2018/12/24/comentaris-virus-lents-217-ebola-i-vacunes-una-actualitzacio/), al país. Fins ara, el Ministeri de Salut congolès havia refusat l’administració en la zona afectada. Per què? Aquesta vacuna, segons J&J té una disponibilitat d’un milió i mig de dosis però ai las, és una vacuna doble, requereix una primera administració i un boost, una segona vacunació, unes setmanes després. Si ja costa sobre el terreny fer seguiments adequats del contactes per administrar-los una dosi de vacuna rVSV-ZEBOV, serem capaços d’administrar dues dosis de vacuna Adv26MVA a una mateixa persona, amb les altes taxes de mobilitat de les mateixes, i amb una separació temporal de vàries setmanes?

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

La resposta a molts dels per què? Are we, stupids! Nosaltres, som nosaltres la resposta. Si no hi ha confiança, si neguen la causa assumint que és una invenció o pitjor que és una estratègia del govern de RDC per anihilar-los o per fer negoci, si som incapaços d’explicar-nos, si volem imposar les nostres solucions sense deixar que els apliquin i liderin els propis interessats, el virus anirà fent el seu camí, sordament però continuadament.

 

En el brot de Mbandaka, la resposta fou col·laborativa; es tractava d’una regió no conflictiva, amb poca violència, sense contenciosos amb el govern central i ètnicament homogènia (sap greu treure el concepte); la gent entengué el problema, perquè hi confià, i col·laborà amb els equips de seguiment i vacunació, que no van ser vistos com una amenaça.

 

En el brot actual, a North Kivu, els estranys al poble no són sols els homes i dones blancs que venen en quatre per quatre protegits moltes vegades per soldats de l’exercit congolès; fins i tot els locals de poblacions properes són mirats amb desconfiança si són a un poble que no és el seu; tot està massa tibant.

 

Com veieu unes notes desendreçades però així és l’epidèmia d’Ebola; tot un desendreçat, un Cafarnaüm, que els essers humans no estem a ajudant a endreçar gens.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (221): Ebola, desè mes d’epidèmia…i anem a pitjor

 

Estem a punt d’acabar al desè mes d’una epidèmia d’un virus, el Ebola, pel que tenim una vacuna segura i sembla que força efectiva (com a mínim el 97,5%)…i no tenim el control.

 

Fins febrer la situació semblava “controlada”; hi havia un degoteig de nous casos, que rarament arribava a 10 diaris, en un brot que sempre ha estat localitzat en unes poques zones de Kivu North, una regió amb vora de 7 milions habitants en un estat que en té prop de 90 milions. La moralitat es trobava al voltant del 60% i s’administraven vacunes a bon ritme.

 

Ara, a finals de maig anem ja per vora 1900 casos i mes de 1250 morts. No arriben als 500 les persones que s’han recuperat de la infecció (encara que aquesta deixarà seqüeles durant setmanes, mesos o anys en alguns dels guarits, per més detalls podeu consultar altres entrades del blog)- Això implica que la taxa de mortalitat ha pujat en aquests tres mesos del 60% al 67%; de fet alguns dies s’han comptat tants nous casos com morts deguts a la infecció.

 

A més els col·lectius mes afectats són altre cop les dones i els infants i adolescents. Més de la meitat de les infeccions per Ebola han afectat a dones i quasi 3 de cada 10 involucren a persones de menys de 18 anys.

 

I aquesta situació no és culpa del virus, si no bàsicament de nosaltres… La zona de North Kivu és una zona “rebel”, enfrontada al govern de RDC (República Democràtica del Congo) des de fa més de 20 anys i on abunden els grups armats, i una profunda desconfiança de les comunitats entre si (la gent de Beni no es ben rebuda a Butembo i a l’inrevés) i totes respecte el govern central (RDC) s’ha ajuntat amb un desinformació alimentada amb no se sap amb quins fins que culpa al govern de la malaltia o als equips mèdics de fer negoci amb l’epidèmia.

 

Un estudi de la revista Lancet Infectious Diseases, mostra que un 32% dels milers d’enquestats de les zones afectades no creuen que el virus existeixi, i apunten a una invenció per obtenir guanys i desestabilitzar l’àrea. De fet a aquests províncies se les va impedir participar a els eleccions presidencials de gener, d’aquell moment sovintegen els atacs a centres sanitaris. Menys de 2/3 dels enquestats afirmaven que es vacunarien front Ebola si els oferien la possibilitat.

 

Un escenari que explica que, durant el mes d’abril, que acabarà sent menys dolent que maig, van abandonar les seves llars 100.000 persones a la província de Kivu North.

 

Des de gener s’han registrat més de 130 atacs a centres de salut amb resultats de 85 treballadors ferits o morts. Fa poc més d’un mes, el 19 d’abril un epidemiòleg camerunès que treballava per la OMS fou assassinat a trets durant un atac a un hospital de Butembo. Els mitjans locals informen que els atacants cridaven “El Ebola no existeix”.
La violència ha portat l’aturada durant dies dels equips mèdics dedicats al seguiment dels contactes (aquelles persones que van estar a prop o tenint cura d’infectats) i també dels equips de vacunació. Durant aquells dies el virus no va deixar de circular i propagar-se, però.

 

El que eren uns pocs casos diaris s’està estabilitzant al voltant de la vintena de casos diaris, quan fa un parell de mesos una vintena de casos marcava el màxim del mes; les setmanes sumen habitualment un centenar de casos; en el darrer més, maig hem acumulat el 20% dels casos totals…en una desena fracció del temps de l’epidèmia; el nombre de morts comunitàries, aquelles en les que l’infectat es troba a casa seva amb la seva família sovintegen encara massa, i això determina que, com no s’han pres les mesures de protecció necessàries, un o diversos membres de la família esdevindran nous casos en uns pocs dies.

 

A diferencia del brot de 2014-2016, que deixà 29.000 afectats i més de 11.000 morts a Guinea-Libèria-Sierra Lleona, ara disposem de vacunes i tractaments experimentals. Portem més de 125.000 persones vacunades amb una vacuna d’una sola dosi, la rVSV-ZEBOV de Merck, i tot just ara la OMS semblava que havia aprovat l’administració d’una segona vacuna, de dues dosis o prime-boost, la Ad26-MVA de Johnson and Johnson. Tanmateix en escriure aquestes línies sembla que, per ara es continuarà amb la vacuna inicial de Merck també identificada com V920. Aquesta vacuna ha resultat ser molt segura i realment efectiva (per sobre del 97,5%) però, ai las, no hi ha masses dosis disponibles.

 

I si resolguéssim el misteri de perquè tenim treballadors sanitaris que s’infecten i que NO s’han vacunat prèviament encara que se’ls havia ofert la vacuna, potser, tindríem la clau de volta. Ells i elles sí saben que el virus existeix i els seus efectes i tanmateix portem més de 100 treballadors sanitaris infectats, i bastants no s’havien vacunat. Per què? Perquè fa menys d’una setmana una treballadora sanitària a Katwa, no vacunada, es va infectar i no va anar al centre de tractament? Per què la sociologia en aquesta epidèmia és potser més important que la tècnica, que la ciència?

 

Aquesta sembla una partida en la que tothom “passa” mentre el virus va tirant els daus, i amb cada tirada, més propagació, i amb cada tirada, més possibilitats que arribi als països limítrofs. És una lluita, que no s’està guanyat, contra la violència, la inseguretat, la desinformació, interessada o no, l’aprofitament polític de tot plegat i el gran vector de desconfiança resultant. I això és virologia social.

 

“Outbreaks are inevitable, pandemics are optional”.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (218): Xarampió, si tu no hi vacunes, ell torna.

 

Acabarem l’any 2018 amb més de 65.000 casos de xarampió a Europa, segons dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) i 33 morts (amb dades novembre 2018). Respecte l’any 2017, que foren vora 24.000, quasi el triple; respecte el 2016, que foren poc més de 5.000 casos, 12 cops més. Què està passant?

 

La resposta és obvia, la gent s’infecta més perquè no està vacunada; la vacuna és molt efectiva, realment molt efectiva, i si s’administren les dues dosis necessàries, en els primers anys de vida de l’infant (la primera al 12-15 mesos i la segona, de record, entre els 2 i 6 anys, veure https://web.gencat.cat/web/.content/Noticia/2017/calendario_vacunas_2016_JUNY.pdf) la protecció és total. S’arriben a taxes de seroconversió del 98% amb la primera vacunació mentre que la segona dosis assegura l’eficàcia del 100% rescatant les possibles respostes febles de la vacunació inicial. Aquesta vacuna, una vacuna atenuada, és la que s’anomena triple vírica o XRP (contra xarampió, les galteres i la rubèola); per més detalls sobre la composició i indicacions veure el Manual de vacunacions de Catalunya, a partir de la pàgina 145 http://salutpublica.gencat.cat/web/.content/minisite/aspcat/promocio_salut/vacunacions/00manual_de_vacunacions/Manual-de-vacunacions.pdf.

 

Europa és una realitat complexa…l’escenari que ens trobem canvia a cada país perquè  cada país té els seus propis calendaris “reals” de vacunació i alhora pot tenir dinàmiques especifiques.

 

Si diem que Ucraïna sola és responsable de prop de dos terços dels casos (vora 44.000 amb 15 morts) potser arrufarem el nas…si caiem en el fet que Ucraïna està en situació de “guerra” des d’el 2014, en greu crisi econòmica, i que els seus nivells d’immunització han caigut de valors per sobre el 90% el 2006 a un ridícul 42% deu anys després (es diu que cal una cobertura del 95% de la població per anul·lar la transmissió del virus) ja s’explica tot una mica més. Per tant és una guerra i no necessariament una manca de voluntat de la població la que explicaria l’afectació.

 

I per què cal que es vacuni el 95% de la població susceptible? Perquè és el valor que permet que la vacuna funcioni com un «tallafocs». Quan s’aconsegueix vacunar més del 90% de la població, és produeix una protecció denominada «immunitat poblacional» (per més detalls podeu consultar una altra entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2015/02/16/comentaris-virus-lents-85-xarampio-i-disney-alemanya-immunitat-comunitaria-algunes-reflexions/) que fa que les poques persones que queden sense immunitzar (altre cop no per voluntat sino perquè són massa petites o per problemes de immunocompetència) quedin protegides perquè el virus troba problemes per circular; quan arriba a un individu aquest està, amb alta probabilitat, vacunat (amb aquesta ratio, 19 de cada 20 individus concretament). Per sota del 90% el virus comença a trobar forats (persones susceptibles) i si hi ha menys del 80% de persones immunitzades ja sigui de forma natural (per haver sofert la infecció) o per vacunació, el virus trobarà, sense massa problemes, persones a les que infectar.

 

I direu val, però per què específicament el 95%? Doncs és un càlcul molt fàcil de fer i és pura probabilitat. Aquesta cobertura està relacionada, bàsicament però no únicament, amb la R0. Què és la R0? R0 és el número de reproducció, que ens indica quants individus  susceptibles són contagiats per la malaltia en promig per un sol infectat; perquè es produeixi una epidèmia el valor R0 ha de ser superior a 1. En el cas del xarampió el R0 és el més alt de les malalties transmissibles, entre 15 i 18. Per posar-ho tot en context la R0 del virus de la poliomelitis és 5-7, la del virus de la grip de 1918 i la del virus Ebola sols 2-3.

 

La immunitat de grup, el punt en el que una malaltia té problemes per circular i es va apagant té un llindar, que es pot representar matemàticament amb la següent formula.

 

H = 1-1/ R0 que també es pot expressar com  (R0-1) / R0.

 

Per tant 18-1/18 i tenim 94,4%. I podeu fer càlculs per altres infeccions; per exemple per Ebola la cobertura suficient, aplicant la formula seria del 66,6%.

 

Tornem a la geografia política i reprenem el fil ucraïnés. Direu, Ucraïna no és un país de la Unió Europea (UE), això no passa dins la UE!! Això voldria dir que els virus s’aturen davant de segons quines fronteres però qui m’ha llegit sap que això és del tot fals…anem a veure la situació dins la UE.

 

Romania està per sobre de 5.300 casos que han provocat 22 morts aquest 2018. Tanmateix des de l’inici del brot, a l’octubre de 2016, s’han declarat 15.540 casos confirmats amb un total de 59 morts. Aquí, si bé hi ha un cert moviment anti-vacunes, el problema està en moltes zones rurals i poblacions transhumants, entre elles ètnia gitana, que no van als centres sanitaris perquè no hi tenen confiança; a banda que s’ha informat d’escassetats de dosis vacunals.

 

Grècia està per sobre dels 2.200 casos de xarampió amb 2 morts; degut a la seva baixa població té la major taxa d’afectats amb 28 casos per 100.000 habitants però portava un historial de descensos continuats de la incidència del xarampió. Tanmateix, el 2017 comença un brot, que encara dura, al nord del país, i que ha arribat ja a la costa grega de la Mediterrània. En aquest cas sobta, i alhora és explicació, que dels més de 3000 casos (inclou 2017 i 2018) un 61% correspon a persones d’ètnia gitana, molts d’ells no grecs, si no transhumants. Per més detalls, un 95% del gitanos que contragueren el xarampió no estaven vacunats.

 

Itàlia té, aquest 2018, més de 2.300 casos i 7 morts…umm, però la seva cobertura vacunal el 2017 fou del 92% aproximadament. Pas mal. El que passa es que la cobertura vacunal ha de ser sostinguda en el temps; no basta tenir un 92% (recordem que l’òptim és el 95%) si no que aquest percentatge s’ha de mantenir al llarg dels anys, de molts anys. I el que passa és que a Itàlia la cobertura estava al 85% el 2015, i fa 25 anys era opcional, i amb una cobertura ridícula, entre el 10 i el 50%. L’edat mitjana dels afectats del 2017 i 2018 fou de 27 anys, es a dir, que nasqueren en anys en els que vacunació era opcional i alhora escassament seguida.

 

I el quart país amb més afectats per xarampió a la Unió Europea és…França. I sembla poc explicable perquè la taxa de cobertura està per sobre del 90% des de fa molts anys (a diferencia d’Itàlia va instaurar la vacunació del xarampió en 1983, i la segona dosi a partir de 1996). El brot que encara cueja començà a finals d’octubre de 2017 a la Universitat de Burdeos i ha afectat a més de 2.700 persones (i 3 morts) però prop de la meitat en una sola regió, Nova Aquitània. Però, no estaven vacunats? Sí, però mal vacunats. A un 81% dels afectats se li havia administrar la primera dosi de la vacuna però no la segona, recordeu instaurada a França el 1996. De fet la cobertura vacunal de la doble dosi a frança no està en el 90% si no en el 80% aproximadament.

 

En comparació Espanya va declarar 280 casos de xarampió aquest 2018 (amb dades fins 2 desembre). A Catalunya des de gener fins al 21 d’agost de 2018 s’han confirmat 28 casos de xarampió, tots ells d’origen importat (Ucraïna, Romania, Regne Unit, Itàlia i Polònia) o associats a casos importats; 22 són casos associats a brots i 6 casos esporàdics importats que no han produït casos secundaris. Vora el 80% dels afectats no havien estat vacunats i l’edat mitjana dels casos fou de 29 anys.

 

De tota manera com deia algú…al loro, que no estamos tan mal…i és cert. Abans de l’adveniment de la vacuna, allà pel 1963 hi havia epidèmies de xarampió d’abast mundial causant més de 2,5 milions de morts anuals. Ara, països com EEUU, Austràlia, Nova Zelanda o Japó la donen JA per eradicada. Des d’el 2000 la vacuna ha estalviat 21 milions de morts, però per contra el 2017 es calcula que més de 20 milions d’infants al món deixaren de rebre la primera dosi de la vacuna; i 110.000 persones encara han mort per culpa del xarampió.

 

Com tot, tot depèn del vidre de color amb el que miris.

 

El que està clar és que moltes de les surgències del xarampió a Europa no es deuen al moviment antivacunes si no a baixades/caigudes en la cobertura vacunal o vacunacions incomplertes. Això es pot arreglar. I amb una bona educació i explicacions detallades, i enterrament de llegendes urbanes, les “raons” dels antivacunes també s’haurien d’esvair.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Per info més detallada anar a:

https://www.ecdc.europa.eu/sites/portal/files/documents/communicable-disease-threats-report-15-december-2018.pdf

Comentaris virus-lents (217): Ebola i vacunes; una actualització.

 

A l’hora d’escriure aquesta entrada ja van més de 50.000 les persones que han estat vacunades amb una vacuna experimental de Merck, la rVSV-ZEBOV. En un brot confús i perillós on a banda del perill de la pròpia infecció pel virus es barreja una violència enterament humana que dificulta el seguiment de contactes i cadenes de transmissió, aquest és un numero senzillament impressionant. I més des d’el punt de vista logístic ja que aquesta vacuna és estable a -60 -80ºC!!! …i no està de més recordar que estem parlant de la República Democràtica de Congo.

 

Tanmateix hi ha poc esforç periodístic per explicar quins són els desenvolupaments vacunals disponibles per fer front a Ebola. En aquest blog li hem dedicat atenció en entrades precedents, podeu veure https://comentarisviruslents.org/2014/09/29/comentaris-virus-lents-52-ebola-i-vacunes-tots-volen-ser-usain-bolt/ o bé https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/. Anem a intentar tapar una mica aquest forat, i actualitzar algunes dades.

 

La vacuna que s’està administrant de forma “massiva” és una basada en el virus de la estomatitis vesicular, replicativament competent, recombinant, que expressa la glicoproteïna del virus Ebola soca Zaire (recordem que hi ha cinc soques de Ebola: Zaire, Sudan, Bundibugyo, Tai-Forest i Reston). Se la coneix abreujadament com rVSV-ZEBOV. Aquesta vacuna és la que es va començar a administrar a les darreries del darrer gran brot d’Ebola, 2014-2016. D’aquelles proves inicials els fabricants de la vacuna estimaren una eficàcia del 100%, però no tothom compartí aquests números, i parlaren de “protecció substancial” però no “total” (tanmateix, era una gran passa endavant).

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

El que sí es pot confirmar és que té un perfil de seguretat bo; per això volem dir que un cop administrada no genera efectes adversos greus; al menys això és el que s’ha descrit des de l’informe STRIVE i d’altres esponsoritzats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres (MSF). El resum: estem davant una vacuna que indueix immunitat front el virus, que sembla durar un mínim de 24 mesos en adults (amb bones nivells d’anticossos pel 90-100% dels vacunats, en funció de la dosi subministrada).

 

Un altre desenvolupament és aquell basat en l’adenovirus tipus 3 de ximpanzé recombinant expressant, altre cop, glicoproteïna d’ Ebola (abreujat chAd3-EBO-Z) que es va assajar també al final del brot de 2014-16 en comparació a rVSV-ZEBOV. Per les dues vacunes es van reportar “lleugeres” reaccions adverses a la vacunació, com mal de cap, dolor muscular, febre lleugera i fatiga durant les primeres setmanes tot just desprès de la vacunació; però aquestes reaccions adverses no diferiren en numero i intensitat del grup placebo. Quan s’analitzà la resposta al virus Ebola per anticossos de la sang dels vacunats, un cop passat un any des de la vacunació, es va veure que un 64% dels vacunats amb chAd3-EBO-Z i un 80% d’aquells vacunats amb rVSV-ZEBOV tenien una resposta efectiva, havien seroconvertit.

 

Un tercer desenvolupament vacunal, prometedor, està basat en l’adenovirus 26 recombinant que expressa, altre cop, la glicoproteïna del virus Ebola, amb una injecció posterior (que cerca un efecte multiplicador de la resposta, el que es denomina en el argot un “boost”) d’un virus Vaccinia soca Ankara recombinant que expressa elements de les glicoproteïnes de les soques Ebola, Sudan, Marburg així com la nucleoproteïna de la soca Tai-Forest. El primer l’abreugem com Ad26.ZEBOV i el segon com MVA-BN-Filo. Els estudis apunten a l’absència d’efectes adversos greus i amb freqüències de sero-conversió que ja són del 80-90% sols 14 dies desprès de la primera vacunació amb Ad26.ZEBOV, que s’incrementen amb l’administració posterior de MVA-BN-Filo. El que és més important és que aquesta administració conjunta en seqüència sembla conferir una immunitat de llarga durada, com a mínim d’un any (no es tenen més dades).

 

I el darrer del que es pot contar alguna cosa és la vacuna GamEvac-Combi que implica dues vacunacions successives; una amb un virus de la estomatitis vesicular recombinant que codifica per glicoproteïna de Ebola, i unes poques setmanes desprès una segona vacunació amb un adenovirus 5 recombinant que expressa la glicoproteïna d’Ebola soca Makona-C15, en el que es cerca fer un “boost”, amplificar la reacció de immuno-protecció. L’únic estudi al que he pogut accedir, i publicat, parla de seroconversions del 100% associades a una forta resposta de immunitat cel•lular també. Tanmateix no hi ha dades de la perdurabilitat de la resposta immune.

 

Un fet que podeu veure d’allò llegit anteriorment és la tendència a fer còctels de diferents virus modificats (virus de la estomatitis vesicular, adenovirus diversos, virus Vaccinia, que es fan servir com a vectors, com a arbres de Nadal on pengem les boles que volem mostrar) codificant la mateixa glicoproteïna (i sí totes les vacunes fan servir la glicoproteïna perquè és la que desferma la resposta immune al ser la proteïna més exposada del virus) per la que cerquem generar resposta. Això és així perquè està bastant demostrat, en diferents models animals i assajos clínics, que una immunització “prime-boost” heteròloga genera una resposta immune superior que aquella generada per dosis repetides o successives de la mateixa vacuna (homòloga). És a dir, quasi sempre vacuna A + vacuna B dona més, i millor, resposta que A + A, ó A + A + A.

 

Un tema calent. No tenim gaires dades de l’eficàcia d’aquestes vacunes ni per dones embarassades ni per nens petits, perquè són exclosos sistemàticament dels assajos clínics per principi de precaució…però a l’epidèmia del 2014-16 la taxa de mortalitat pels infectats per sota del 5 anys fou del 80%, quan la mitjana quedà en un 35%. A l’epidèmia actual s’estan vacunant nens d’edats inferior a 1 any però es fa sense masses dades sobre efectivitat i seguretat, aplicant la màxima de risc-benefici. Tanmateix, no passa el mateix amb les dones embarassades que al brot actual continuen sense ser vacunades.

 

Un altre tema calent. No sabem com funcionen aquestes vacunes en poblacions immunocompromeses d’alt risc, com seria el cas dels malalts de SIDA. El que sí se sap (veure studi PREVAIL, Partnership for Research on Ebola Vaccines in Liberia) és que la resposta en anticossos en front la vacunació és més baixa, menys eficient (1 mes després de la vacunació, nivells de 50% per chAd3-EBO-Z o 60% per rVSV-ZEBOV respecte valors de 72% i 85% respectivament per voluntaris sans).

 

Un altre element que cal tenir en compte és que moltes d’aquestes dades avaluen la resposta immune en individus sans, però que no poden establir una correlació directa i perfecte entre aquesta resposta i la protecció clínica; és a dir, no necessàriament una vacuna que determina una sero-conversió del 100% dels vacunats tindrà una protecció del 100%, que ningú desenvoluparà símptomes després de la vacunació si s’exposa al virus. I accessòriament que no ho deixem tot a l’activació de la resposta humoral, per anticossos; la resposta cel•lular, per exemple a través de cèl•lules T CD8+ productores d’interferons, interleucines i TNF (tumour necrosis factor).

 

I altre tema és la durabilitat de la resposta; està molt be generar una resposta immune forta als 28, 42 o 6 mesos de la vacunació però, quin record o capacitat immune resta en el/la vacunat/da 1 any, 2 anys, 5 anys després de l’administració de la vacuna?… una altra pregunta sense resposta ara mateix.

 

En definitiva, tenir una vacuna de aplicació ara mateix i altres desenvolupaments en fases finals d’assaig ens hauria de donar tranquil•litat. Com a mínim més que quan no en teníem cap. L’únic problema està en que el ser humà té una increïble capacitat d’embolicar les coses i perdre l’avantatge que tenim per un excés de violència que impedeix aplicar-la correctament i centrar-nos en evitar la progressió del virus.

 

El que possiblement acabarà passant és que tindrem més d’una vacuna, que actuaran complementàriament. O el que és el mateix, per diferents escenaris d’epidèmia tindrem diferents estratègies de vacunació per una més gran efectivitat. O això és el que desitjo.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (216): Ebola i vacuna; potser no hi ha màniga per tant braç.

Primer els fets:

 

Epidèmia d’Ebola a República Democràtica del Congo (RDC). Vora 600 infectats i més de 340 morts. Tot just començà quan es declarà acabat el brot previ del que ningú sembla recordar-se ja: afectà a 54 persones i matà 33 a la província d’ Equateur de RDC, a l’altre costat del país, una zona remota i poc poblada.

 

Administració de vacuna experimental rVSV-ZEBOV “en anella” no generalista o universal.

 

A hores d’ara, en el cinquè mes de la declaració oficial de la epidèmia, s’han aplicat més de 50.000 vacunes.

 

rVSV-ZEBOV és una vacuna experimental; només hi ha ara disponibles (estoc al mon) 300.000 dosis.

 

Segons la pròpia Merck van necessitar un any per poder produir aquest lot que s’ha anomenat provisionalment V920.

 

El lot V920 està parcialment repartit en vials però la major part del volum de vacuna produït està en bulk, a granel, i repartir aquest granel a vials pot trigar entre quatre i cinc mesos, segon altre cop el portaveu de Merck.

 

Més fets; la primera ciutat gran on ha arribat el brot d’Ebola fou Beni, que ultrapassa els 300.000 habitants. Ara sembla de baixa però està ara propagant-se per Butembo, que frega el milió d’habitants.

 

I ara les conseqüències més o menys directes:

 

  • Amb l’estoc actual és impossible plantejar-se una vacunació general.

  • Si Ebola continua propagant-se i tenint en compte l’estoc global estem fent curt.

  • Si Ebola comença a fer-se present amb mes freqüència a zones urbanes, i aquesta sembla la tendència, cal replantejar-se seriosament la mida de les reserves de vacunes contra el virus Ebola.

  • Si cal mirar-se cada dosi de vacuna que se subministra, en alguns punts i moments fem o farem curt, i se’ns escaparan contactes que desprès mostraran infecció; això va en contra de la contenció del brot.

 

 

Tenim brot per sis mesos més, i no és que ho escrigui sols jo, hi ha una coral bastant nombrosa que ho diu, també.

 

englisch_biostoffv-G-wordml02000001

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (215): Ebola; anem cap a un vessament més enllà del Congo?

Estem al cinquè mes (fals) d’un nou brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC), un país que ja ha experimentat deu epidèmies per aquest virus al llarg de la seva historia. De fet allà es va descobrir el virus al 1976. I no se li està donant excessiva importància, assumint que es resoldrà com les precedents. I potser sí, però…

 

La darrera epidèmia d’Ebola entre 2014 i 2016 deixà el llistó molt amunt. Més de 28.000 afectats i més de 11.000 morts. Perquè ens hem de preocupar d’un brot que ara mateix va per uns 550 casos i “només” 310 morts (dades del passat diumenge)?

 

El dimoni està als detalls; cal preocupar-se, i ocupar-se, perquè aquest brot és diferent als anteriors. Hi ha coses que van millor i altres que van pitjor, molt pitjor, i totes elles tenen a veure amb nosaltres, els humans.

 

Diuen que estem al cinquè mes del brot (l’Organització Mundial de la Salut, OMS, el va declarar oficialment el primer d’agost)… bé, això no és del tot cert. El brot probablement s’origina 6 a 8 setmanes abans de la seva declaració oficial. Encara i així, s’ha de dir que la resposta internacional, ja greixada pel brot de Libèria-Guinea-Sierra Lleona i per un altre que tingué lloc a la mateixa RDC uns mesos abans, ha estat més ràpida i activa. Bàsicament, i independentment dels centres de tractament oberts al costat dels clústers (grup d’afectats), aproximació que ja s’assajà al brot 2014-16, ara s’estan administrant tractaments experimentals i una vacuna experimental, de Merck, que va arribar relativament tard al brot de 2014-16. A més es treballa amb els líders comunitaris i s’intenten (el matís, altre cop) fer enterraments segurs respectat en allò possible les tradicions locals. Els enterraments són un dels “punts calents” en la transmissió per Ebola i encara es reporten casos de cadàvers infectats manllevats per familiars dels hospitals i tanatoris per enterrar-los “a la seva manera”.

 

bleachbucketchallenge-629x413

Equips descontaminant-se al brot de Guinea-Libèria-Sierra Lleona

La vacuna experimental, encara no llicenciada, ja s’ha administrat a l’hora d’escriure aquestes línies a més de 50.000 persones. No és una vacuna generalista, els lots produïts no donen per vacunar a tothom i l’aproximació consisteix en vacunar a tota la població de risc com pot ser el personal sanitari i col•laboradors de primera barrera (tractament malalts) així com tots els familiars i coneguts que hagin estat en contacte amb casos probables o confirmats. És el que es diu una vacunació en anell, es vacuna a tothom que hagi estat en contacte amb un cas per ofegar la propagació del virus; les dues úniques excepcions són les dones embarassades i els infants d’edat inferior a dos anys (encara que hi ha fonts que informen de vacunacions d’infants amb menys d’un any d’edat), aplicant el principi de precaució. Ja s’han fet més de 240 anelles de vacunació. I no és una estratègia nova, ja es va fer servir per la eradicació del la verola (smallpox). L’esforç logístic d’administrar aquesta vacuna és un dels gran èxits, amb clarobscurs, perquè la vacuna és estable…en congelació (-60 a -80ºC)!! Les autoritats sanitàries de RDC estimen que aquesta vacunació ha salvat milers de vides…en les zones calentes, com la ciutat de Beni, l’índex R0, que dona idea del nombre de persones que una persona infectada pot infectar es manté al voltant de 1; quan una zona infectada està realment “calenta” aquest índex està entre 2 i 4. Per tant en absència de vacuna no estaríem tant lluny en nombre d’afectats i morts del brot de 2014-16.

 

I a més, tenim tractaments experiments basats en tres anticossos (el monoclonal mAB114, el ZMapp de MappBio, un mAB de Regeneron) i un antiviral, el remdesivir o GS-5734, que s’han aplicat a més de 160 persones. Consideracions ètiques a banda, perquè s’estan administrant saltant-se o comprimint etapes de revisió o assajos, aquestes proves poden afegir eines a l’arsenal per enfrontar-se al virus Ebola.

 

Però aquí acaben les bones noticies i comencen les dolentes. La situació en el camp és molt preocupant perquè el brot s’ha desfermat en una zona amb un conflicte armat ben viu. Els casos es concentren al nord del país, a tocar d’Uganda, a les regions de Ituri i Kivu Nord, prop de parc nacional de Virunga. Ja es poden suposar les dificultats dels equips mèdics que són tirotejats diversos cops per setmana per grups rebels. Han mort treballadors sanitaris i cascos blaus de la ONU. Això ha generat zones no accessibles d’on han sortit casos d’infecció; en aquestes zones intentar la vacunació o que aquesta arribi a tothom que ho necessiti és senzillament impossible, i del seguiment dels contactes millor no parlar-ne. D’afegitó el virus ha arribat i va generant víctimes a dues ciutats fortament poblades de la zona, Beni, l’epicentre inicial ara una mica de baixa i Butembo, que li ha pres el relleu.

 

El sistema sanitari i de vigilància epidemiològica de RDC està sota mínims, i no s’explica sols per la “pobresa” del país si no per la seva corrupció. Un altre factor d’agreujament exclusivament humà. Això ha generat desconfiança en la població de la zona que prefereix recórrer a persones que practiquen cures alternatives del tot inefectives, la qual cos no frena, si no que fins i tot escampa la epidèmia.

 

En definitiva, una epidèmia que no està sota control, que suma desenes de casos setmanals sense aturador (més de 30 per setmana) i sense perspectiva d’alentiment. I un dels pitjors indicadors és l’aparició continuada de casos “bolets”, casos que no es poden assignar a cap cadena de transmissió coneguda, la qual cosa porta a concloure que hi ha cadenes de transmissió desconegudes amb infectats no controlats.

 

Però per acabar amb l’epidèmia caldria acabar abans amb la violència i ai las, això sí que està fora de la capacitat d’imaginació de hom ara mateix. Un escenari de cronicitat del virus Ebola amb casos continuats no seria descartable i incorpora variables indesitjades com són que una circulació continuada del virus acabi seleccionant alguna mutació que ens sigui desfavorable en tant que especia humana. Addicionalment com més circuli el virus més possibilitats hi ha que s’escampi a Uganda (on malviuen centenars e milers de refugiats de RDC) o Sudan del Sud fent el problema encara més gros i menys manejable.

 

Hi ha motius per estar preocupats; és molt semblant a una tempesta perfecta (i no ho dic jo, ho diu Peter Salama, el cap del Programa d’Emergències Sanitàries de la OMS). En tenim per molts mesos.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

Per cert, la resposta a la pregunta és…probablement sí.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (194): Molt breu “història” d’algunes malalties vectorials a Catalunya.

Les malalties vectorials no foren gens desconegudes a Catalunya en temps històrics i no tan llunyans com els segles XVIII, XIX i XX. Gèneres de mosquits que han estat i estan involucrats en la transmissió de malalties com Chikungunya, dengue, i febre groga, i malària, com són espècies dels gèneres Culex, Aedes i Anopheles estan ara mateix entre nosaltres. Alguns són autòctons (una categoria canviant, perquè una espècie introduïda amb el pas dels anys esdevé autòctona si no es eradicada) però altres han estat introduïts recentment com Aedes albopictus. El que potser molta gent no sap és que Aedes aegypti, el vector transmissor de la febre groga va ser introduït fa, com a mínim, 200 anys i no ens em vam desempallegar d’ell fins fa uns 60 anys.

 

La malària, la febre groga i el dengue formen part de la historia passada, però no massa llunyana, del nostre país. Espanya, que va reportar el darrer cas l’any 1961, va ser declarada lliure de paludisme l’any 1964, per la Organització Mundial de la Salut (OMS)  però cal recordar que fa un segle, a començaments del s. XX, la malària encara era responsable de la mort de 25 persones de cada 100.000 habitants. Un factor gens menyspreable de mortalitat; representava prop del 8% de la mortalitat total. I un dels llocs on es feu de forma més sistemàtica, extensa i intensa aquesta campanya d’eradicació, ja que el problema era greu, fou a Catalunya en la època de la Mancomunitat.

 

A Catalunya, en 1722, diversos pobles de les Terres de Ponent (comarques de Segrià, Noguera, Garrigues) la majoria en el curs inferior del Segre, van ser víctimes del paludisme. A l’estiu de 1724, a Capafonts, un llogaret de les Muntanyes de Prades (Baix Camp), es van registrar també els seus efectes. Montblanc, també afectada, va actuar com a focus d’expansió per la Conca de Barberà. Després de passar per altres pobles de Tarragona (Vimbodí i l’Espluga de Francolí, Rojals i Guàrdia dels Prats) es va manifestar a finals d’agost de 1726 a Barberà (Barcelona) i Ollers (Girona). A principis de 1727 diferents pobles del Camp de Tarragona (entre altres Riudoms, les Borges del Camp, Mont-roig, Cambrils, Vila-seca, la Canonja) es veieren afectats per tercianes, comptabilitzant-se 750 morts. Finalment, en 1729 s’esvaeix l’epidèmia.

 

Altres poblacions afectades anys més tard, van ser: Torà (Cervera) en 1768-1769, Sant Feliu de Guíxols (Girona) el 1769, Manresa i rodalies a 1771, Segarra, Calaf i Cervera en 1776, Agramunt i Vilagrassa en 1781, Verdú en 1782, Balaguer en 1781-1783 i el Pla d’Urgell en 1782-1783. Aquests episodis de finals del segle XVIII, que coincidien amb un pic d’incidència general a la Península (va resultar també greument afectada la Manxa), van causar la ruïna general d’aquestes zones, amb un gran nombre d’afectats; per exemple, fins a 200 malalts a Agramunt el any 1785.

 

Ja al segle XIX, a l’Empordà (Girona), s’inicien successius brots els anys 1802, 1804, 1808, 1812, 1820, 1827, 1830, 1834, 1835, 1836, 1844 i 1848, mentre que el 1898, es documenta un brot a Barcelona.

 

S’apunta també al paludisme com la causa de greus estralls en l’exèrcit espanyol acampat a Pontellà (Rosselló) davant l’estany de Nils, lloc des del qual la malaltia, portada pels soldats, es va estendre a les poblacions veïnes, acabant amb les vides d’entre 30.000 i 35.000 persones, segons diverses fonts.

 

En quant als detonants de les epidèmies, els lògics, sempre implicant l’aigua. Un dels detonants va ser el cultiu de l’arròs; la majoria dels episodis terciaris registrats el 1720, 1724 i 1727, són conseqüència de l’existència d’arrossars, localitzats, fonamentalment, a la zona del Camp de Tarragona, l’Empordà i Lleida. Una altra causa van ser les aigües estancades procedents de fonts i surgències, les quals, en no tenir sortida o curs suficient, afavorien l’aparició d’estanys, brous de cultiu per a la malària. Com exemple, tenim el cas de Capafonts, que a l’estiu de 1724 va començar a registrar els efectes del paludisme al temps de l’estancament de les aigües d’una font natural que brollava a la seva rodalia.

 

I del dengue, del dengue urbà, també hi ha força anotacions a la conca mediterrània, des de les darreries del segle XVIII fins ben entrat el segle XX (la darrera epidèmia greu a Atenes, 1927-1928). És evident que el dengue ens degué visitar en aquestes èpoques però no he trobat gaire dades públiques al respecte.

 

Pel que respecta a la febre groga, a Catalunya, ni hagueren històricament ni hi ha ara primats, hostes o reservoris naturals del virus, que permetin un cicle selvàtic d’aquesta febre i per tant el únic cicle possible és l’urbà, aquell que tanca en un cicle viciós éssers humans i el vector, en aquest cas Aedes aegypti. Aedes aegypti va ser introduït a la Mediterrània a començaments del segle XVIII, a través d’una xarxa de ports dins els quals es trobava Barcelona. Les condicions ambientals portaren a que aquest vector s’estengués des del Golf de Cadis fins el golf de Roses. S’apunta que el cicle era alimentat a causa de les colònies d’ultramar, que facilitaven l’arribada de casos importats…i de mosquits.

 

El primer brot de febre groga documentat a Espanya va ser a 1701. Una sola cadena de brots de febre groga entre 1800 i 1803 es va cobrar més de 60.000 vides a Cadis, Sevilla i Jerez. Es considera que més de 300.000 persones van morir a causa de la febre groga a Espanya durant el segle XIX, dels quals menys d’una desena part foren catalans.

 

La febre groga va campar entre els catalans fins finals de la dècada del 1870 (la darrer epidèmia registrada va afectar Alacant, Barcelona i Mallorca, els nostres Països Catalans). L’episodi més fort, tanmateix va succeir a Barcelona, amb l’epidèmia del 1821 que causà entre cinc mil i vint mil morts!

 

El brot de febre groga va seguir un patró típic: un vaixell procedent de Cuba va introduir la malaltia en els molls del port; l’epidèmia va esclatar inicialment als suburbis pobres al començament de l’estiu, i, finalment, arribà el centre de la ciutat; comença a fer-se intens durant l’agost moment en el que els ciutadans més benestants van posar terra pel mig i van anar-se’n a les poblacions dels voltants com Vilafranca. Les autoritats van llavors aïllar la ciutat; tancaren les porten els primers dies de setembre (la majoria dels morts es produïren entre setembre i octubre). Enfonsaren els vaixells contaminats o que es consideraven responsables del brot i ordenaren als metges i als boticaris que quedessin a la ciutat en companyia de policies i 3000 soldats (la meitat dels quals moriren) que intentaven fer front als disturbis i el pillatge. Gent sense recursos que escaparen al camp foren foragitats pels camperols i pagesos armats i en tornar a Barcelona es trobaren que tampoc podien entrar; molts d’ells, sense recursos, moriren de set o gana. Dins la ciutat el panorama no era millor i va haver-se d’esperar a mitjans octubre que, gràcies als fons proporcionats per dos homes de negocis, la gent fos evacuada a cabanes temporals fora de les muralles. Per novembre l’epidèmia declinà i el port de Barcelona reobrí el dia de Nadal.

Febre groga làpida cementiri Poble Nou

Imatge de: http://iberianature.com/barcelona/2009/05/14/yellow-fever-in-barcelona/

Se suposa, com indicavem més a dalt, que un màxim de 20.000 habitants van morir a causa de la plaga, el que seria una sisena part de la població total de la ciutat ,estimada en 120.000 persones. Barcelona, tota la ciutat, va entrar en quarantena i el govern en ple es va traslladar a Esparraguera, que esdevingué “capital” durant tres mesos.

 

Madrid tancà també els seus punts d’accés als catalans i exhortà els seus ciutadans a denunciar tot català que hagués entrat fraudulentament a la ciutat; fins i tot es suspengueren els braus.

 

A tall d’exemple de la seriositat del tema a nivell extra-estatal només cal dir que les autoritats franceses van prendre ràpidament mesures d’emergència a les fronteres terrestres i marítimes mitjançant el bloqueig dels ports francesos a naus catalanes i la quarentena obligada a vaixells de la resta de la península i la definició d’una línia de quarantena terrestre a la frontera pirinenca controlada per un exèrcit de 15.000 soldats així com l’enviament d’un equip mèdic francès que incloïa sis metges i dues monges per prestar assistència (que segons diuen les cròniques no van fer res rellevant). Molt després que l’epidèmia s’havia retirat, la línia de quarantena pirinenca es va mantenir per les autoritats franceses per un propòsit polític ocult: Paris desitjava contenir liberalisme espanyol, una “plaga revolucionària”.

 

L’últim brot de febre groga a Barcelona el 1870 també va ser portada per un vaixell de vapor, el Maria, des de Cuba. Es van enregistrar un mínim de 1.264 defuncions identificades als registres parroquials com relacionades amb el brot. La taxa de mortalitat per febre groga va ser de 549,7 per 100,000 habitants (Canela et al., 2009); la població total a Barcelona en aquella època estava per sobre de les 220.000 ànimes. Si donem per bona una taxa de mortalitat entre els infectats amb simptomatologia clínica d’entre el 10 i el 50%, la població afectada estaria entre 2.500 i 12.350 persones (no més enllà d’un 5,0% de la població total) amb un impacte força menor que l’epidèmia de 1821. La distribució temporal de les morts permeteren observar dues onades, amb pics a finals de setembre i a les darreries d’octubre; els darrers mort ocorregueren al desembre (recordeu que els vectors “desapareixen” amb l’hivern). La distribució de les defuncions per barris va ser clarament desigual amb una alta afectació als barris de la Barceloneta, en la Ribera (sobre tot la primera onada) i una segona onada on s’arribà a altres barris més “cèntrics”. Fins i tot, a la mateixa Barceloneta també s’observà un gradient amb més morts en els carrers adjacents al port que en els més llunyans. Dos detalls responsables de l’epidèmia: el primer, que encara que s’havien donat diverses morts al vaixell Maria en el seu viatge cap a Barcelona no es van inspeccionar  ni càrrega ni passatgers i es permeté el seu desembarcament i segon, que en aquella època, a la majoria de les cases, per emmagatzemar aigua es feien servir contenidors d’argila o metàl·lics molt cops mal tapats o tancats generant hàbitats per a la reproducció dels mosquits, dos factors aquestos difícils de repetir-se actualment.

 

A Catalunya com ja hem indicat no hi ha Aedes aegypti autòcton, que es va eradicar, però sí hi ha un parent molt proper, Aedes albopictus, que també és competent en la transmissió de la febre groga.

 

Sortosament hi ha vacuna efectiva front la febre groga (una vacuna història, la 17D, de just abans de la II Guerra Mundial) per la que el seu descobridor Max Theiler, que treballava a la Rockefeller Foundation rebé el Premi Nobel de Medicina l’any 1951, però seria extremadament convenient evitar la introducció del vector mundialment competent, Aedes aegypti, i que algun cas importat doni lloc a una transmissió secundària, generant l’inici d’un cicle urbà dins de Catalunya, que fora el primer pas perquè la malaltia esdevingués endèmica altre cop. El mateix aplicaria al dengue (per la qual hi ha una única vacuna llicenciada, la Dengvaxia® (CYD-TDV), desenvolupada per Sanofi Pasteur, que confereix una bona protecció, però no total, i que demana l’administració de tres dosis espaiades 6 mesos, i al paludisme, pel que no hi ha cap preparat llicenciat, comercial, encara que sí hi ha un candidat molt avançat, la vacuna RTS,S/AS01, desenvolupada per GlaxoSmithKline Biologicals (GSK) i la PATH Malaria Vaccine Initiative (MVI), amb el suport de la Fundació Bill & Melinda Gates i la col·laboració d’un seguit de centres i institucions entre les que es troba ISGlobal-CRESIB i que també dona protecció parcial però no total. Aquesta vacuna, però, és específica per administrar a infants de zones endèmiques, per tant no s’administraria a turistes, amb l’agreujant que en aquests casos no tenim una vacuna senzilla d’administrar ni totalment i permanentment efectiva.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Bibliografia emprada (llistat no exhaustiu)

  • Bernabeu Mestre, I 2000. Epidèmia i control social:a propòsit de les campanyes antipalúdiques a la Catalunya contemporània (1902-1925). A: Batlló, J., Fuente P. De la, Puig, R. (d) V Trobades d’Historia de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona. Societat Catalana d’Historia de la Ciència i de la Tècnica, p37-41.
  • Canela, J., Pallarés, M.R., Abós, R., Nebot, C., Lawrence, R.S. 2009. A mortality study of the last outbreak of yellow fever in Barcelona City (Spain) in 1870.  Gac Sanit. 23(4):295–299.
  • Enllaç: http://www.gacetasanitaria.org/en/linkresolver/a-mortality-study-last-outbreak/S0213911108000642/
  • Castejón, G. 2015. Paludismo en España en los siglos XVIII-XIX: Distribución espacial y erradicación. En: Análisis espacial y representación geográfica: innovación y aplicación de: de la Riva, J., Ibarra, P., Montorio, R., Rodrigues, M. (Eds.) Universidad de Zaragoza-AGE. ISBN: 978-84-92522-95-8, pàgines: 69-78.
  • Chastel C. 1999. The “plague” of Barcelona. Yellow fever epidemic of 1821. Bull Soc Pathol Exot. Dec;92(5 Pt 2):405-407. (en francés)
  • Moll, I. 2002. Epidemiologia des de l’Edat Mitjana fins l’actualitat. Revista Catalana d’Historia de la Medicina i de la Ciència, vol 37, p 21-54.

 

Alguna lectura addicional:

Comentaris virus-lents (186): H5N8 ja és aquí…com ho gestionem?

A la darrera entrada, fa uns pocs dies, comentàvem que H5N8 havia arribat a l’altra banda dels Pirineus i que no trigaria en saltar cap a la Península. Fa dos dies s’informava de la detecció de la soca H5N8 a dos oques vulgars (Anser anser) trobades mortes a la llacuna de La Nava de Fuentes, a Palència (Castella i Lleó). Aquesta detecció va ser possible pel que anomenem vigilància epidemiològica passiva.

graylag_geese_anser_anser_in_flight_1700

Anser anser en ple vol. De: http://www.gbif.org/species/2498036

Vigilància epidemiològica passiva? Vigilància epidemiològica d’aus silvestres? Expliquem un pel més això.

 

Els programes de vigilància passiva en aus silvestres es basen en la detecció de qualsevol increment anormal en la mortalitat d’aus silvestres que pugui relacionar-se amb l’aparició d’influença aviària. En resum, aus silvestres mortes que no ho hagin estat per acció d’un depredador. En aquests casos es procedirà a la recollida i tramesa de les mostres de cadàvers d’aus silvestres als laboratoris de referència per a la seva anàlisi. El centre on treballo, IRTA-CReSA és el responsable de la vigilància a Catalunya, per delegació del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP). La recollida de les aus s’ha de fer per personal especialitzat o bé adoptant unes precaucions mínimes de seguretat (guants, pinces, mascareta filtrant si es disposa d’ella). Un punt clau de la vigilància passiva és proporcionar a la població les pautes d’actuació si troben aus mortes. Com es tracta d’aus mortes estem davant un procés agut, i fatal i les mostres que s’analitzen habitualment són hisops traqueals i cloacals (que són les habituals vies de secreció excreció viral. La detecció de genoma del virus implica positivitat, i infecció recent.

 

En contraposició als programes de vigilància passiva estan els programes de vigilància activa; en aquests casos s’estableix un mostreig en aus silvestres de manera ininterrompuda al llarg de tot l’any, per intentar comprendre millor l’epidemiologia del virus. El mostreig s’intensifica en les èpoques de cria, pas migratori i hivernada. Aquest mostreig es pot fe amb captures o mostrejant aus mortes per caçadors. El nombre d’aus, la seva distribució durant l’any i les especies implicades ha de ser curosament calculades per maximitzar la capacitat de detecció. En aquestos casos les mostres de referència son les mateixes; hisops traqueals i cloacals però també pot extraure-les sèrum (de les aus vies) per controlar exposició prèvia al virus de la grip aviària, i a quina soca en concret.

 

El focus dels dos programes estan a les variants H5 ó H7 dels virus de la grip aviària que són on es troben les variants altament patogèniques per les aus…i en algunes soques, per humans.

 

Això que acabem de comentar té la funció d’un radar, que ens informa de la possible circulació del virus a les poblacions silvestres i d’una potencial afectació a les poblacions aviars de producció. Per tant és una mesura preventiva, que es complementa amb plans de vigilància equivalents a les explotacions aviars. En aquests casos, molts més controlables i quantificables els propietaris o el personal que té cura dels animals han de notificar amb urgència en cas de detectar algun, o més d’un, dels següents signes (tots ells mesures indirectes d’un procés infecciós):

  • Caiguda del consum de pinso o aigua superior a un 20%,

  • Caiguda en la posta superior a un 5% durant dos dies consecutius,

  • Mortalitat superior al 3% durant una setmana,

  • Qualsevol signe clínic o post-mortem que suggereixi la presència de la malaltia.

 

Però els plans de vigilància no són la solució única per prevenir la grip aviària; hi ha tres tipus de mesures que cal utilitzar conjuntament.

 

En primer lloc, les mesures de bioseguretat i vigilància entre les que inclouríem:

  • posar en quarantena les granges infectades;

  • restriccions a la circulació, moviment d’aviram en les zones circumdants a la zona afectada, ja estigui confirmada o encara amb status de sospitosa;

  • estrictes mesures d’higiene com l’ús de roba de protecció i desinfecció dels vehicles que passen per zones infectades per prevenir la propagació del virus a través de fomites o equips contaminats;

  • la vigilància de les aus silvestres i de corral a les àrees circumdants a la zona afectada, ja confirmada o encara sols sospitosa.

 

En segon lloc, si es detecta un brot, sacrifici de les aus infectades. Actualment no hi ha una cura per la grip aviària altament patògena i s’adopta una versió plumífera de “mort el gos, mort la ràbia”. En aquesta situació, per prevenir la propagació del virus, entrarien les següents accions;

  • Totes les aus en un lloc determinat (per exemple, una granja) on hi ha casos positius han de ser eliminats…encara que no s’hagin assajat.

  • Els cadàvers de les aus sacrificades han de ser degudament eliminats, la qual cosa es fa generalment mitjançant el seu enterrament o la incineració.

  • Les aus d’explotacions a les rodalies de la zona especifica afectada poden ser també reglamentàriament sacrificats. El radi afectat pot ser de uns quants kilòmetres.

 

En tercer lloc, per evitar una major propagació de la infecció, es pot implementar un programa de vacunació si la vacuna està quantitativament disponible tenint en compte el següent:

  • La vacunació és una estratègia de prevenció,

  • La vacunació no sempre prevé de la infecció, però l’au vacunada no mostrarà simptomatologia evident ni es morirà com si faran les aus infectades no vacunades.

  • Si una au vacunada s’infecta, o bé no excretarà virus o ho farà a nivells, quantitats molt més baixes que una au infectada no vacunada i això ajuda a aturar la circulació del virus.

 

La presència de virus de la grip aviaria d’alta patogenicitat (Highly pathogenic Avian Influenza, HPAI en anglès) a Espanya no és molt freqüent. Això no vol dir que no circuli si no que s’ha aïllat poc.

 

A silvestres, l’únic cas de HPAI H5N1 va ser al juliol de 2006, aïllat d’un exemplar silvestre trobat mort, un cabussó emplomallat (Podiceps cristatus).

 

Pel que fa a aus de producció es donà un focus de HPAI H7N7 en una explotació de gallines de posta a Guadalajara (Castella-La Mancha), a finals del 2009. Al 2013 es va detectar un focus d’influença aviària H7 (que té soques altament patogèniques per aus). En aquest cas, però fou un virus aviar de baixa patogenicitat (H7N1) en una explotació de gallines reproductores a Lleida. En tots dos focus, després de la confirmació, es va delimitar una zona de protecció i una zona de vigilància per prevenir la difusió de la malaltia, així com el sacrifici de totes les aus presents a la explotació (més de 300.000 gallines a Guadalajara; 13.000 a Segrià), la destrucció de tots els materials presents a l’explotació que poguessin vehicular el virus (per exemple tots els ous i el pinso) i la seva posterior neteja i desinfecció. No es van detectar focus secundaris en cap dels dos casos.

 

Tanmateix, totes les deteccions de grip aviària són importants, tant les soques HPAI com LPAI…a tall d’exemples, durant 1983 i 1984 es va produir un brot epizoòtic als Estats Units originat pel subtipus H5N2 que va començar amb baixes taxes de mortalitat, per anar evolucionant i al cap de sis mesos arribar a taxes de mortalitat en aus del 90%. Al final calgué sacrificar més de 17 milions d’aus. O un brot de grip aviaria LPAI H5N2 que començà a Mèxic el 1992 i que va acabar essent altament mortal i no pogué ser controlat fins el 1995.

 

I és que costa molt controlar les aus, sobre tot les silvestres, i més encara netejar i sanejar una explotació perquè els virus influença poden subsistir, mantenir-se potencialment infecciosos sobre superfícies, eines i materials, les fomites. No massa temps, però poden.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.