comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos mensuales: noviembre 2014

Comentaris virus-lents (68): Inactivació vírica; el Sant Greal (3)?

Deja un comentario Publicado por en noviembre 27, 2014

Com dèiem a l’entrada prèvia comencem a desfilar el cabdell de mètodes d’inactivació vírica en hemoderivats i producte d’origen animal i comencem per uns mètodes històricament de llarg recorregut com són aquells que es basen en escalfar el material.

Escalfament de solucions aquoses. Un mètode típic és l’escalfament de solucions aquoses a 60 ºC durant 10 hores, la pasteurització, que és el tractament que s’utilitza en la farmacopea per a la inactivació viral en les preparacions d’albúmina. També, però, s’utilitza per a altres productes derivats del plasma: Factor de coagulació VIII (o FVIII) i antitrombina III. Desafortunadament, l’eficàcia d’aquest tractament és dependent de la presència d’estabilitzadors per tal de protegir les proteïnes i minimitzar la formació de neo-antigens, i aquests estabilitzadors també poden protegir de la inactivació els propis virus. Recordeu que els virus són en molt bona mesura proteïna (i àcid nucleic).

L’eficàcia de la pasteurització és diferent per a cada virus que es fa servir con a control. Així la pasteurització de concentrats d’antitrombina-III estabilitzats amb 0,5 M de citrat a pH 7,3 inactiven per complet (més de 6-log10) virus de la immunodeficiència humana (VIH) experimentalment inoculat, però també VHB. S’ha demostrat per diferents preparats, la inactivació completa de grans quantitats de virus embolcallats  (VIH, VHB, virus relacionats a VHC) i els virus no embolcallats (és a dir, petits virus como el poliovirus) en condicions de pasteurització clàssica. Estudis realitzats fa uns anys en el meu antic laboratori respecte l’eficàcia virucida de la pasteurització en productes intermedis en el procés d’obtenció d’hemoderivats demostraren que el VHA s’inactivava substancialment (reducció de més de 7-log10), encara que es va trobar HAV infecciós residual, al final del tractament tèrmic, fins i tot després de 10 hores, unes conclusions que no eren innovadores ja que altres autors les havien reportades.

Quan el material de partida te una provada termoestabilitat, es poden aplicar temperatures més altes. En el meu antic laboratori, es va realitzar una avaluació de l’eficiència de la inactivació viral del tractament tèrmic (87 a 93ºC) durant 180 minuts sobre una solució líquida d’origen animal. Aquest tractament resultà molt eficient (més de 4 log10R) per a la inactivació parvovirus porcí (PPV) i poliovirus (PV) a més d’alguns virus embolcallats.

Una de les preocupacions més importants dels mètodes de pasteurització és  aconseguir una bona barreja del líquid durant el tractament tèrmic per tal d’assegurar que tots els virus són sotmesos a la temperatura de processament el temps establert. S’han provat, en un estudi realitzat amb petits volums i temps de contacte curts, diferències en la inactivació de poliovirus en funció de la ubicació (vials parcialment submergits o submergits) i la agitació i el tipus d’agitació dels vials (rotatòria, per batzegades, en estàtic) que es troben dins el bany d’aigua. Per tant, de manera clara, el factor “barreja eficient” necessita ser estandarditzat.

Escalfament dels productes en pols. L’eficàcia d’aquest tractament pot variar d’acord a les condicions de liofilització, que és la manera habitual en la que s’obtenen alguns productes finals a partir de teixits animals, en particular els límits superior i inferior d’activitat d’aigua, que determinen la pressió de vapor parcial de l’aigua. La temperatura (60-80° C) i la durada (10-72 hores) del procés d’escalfament també són determinants.

Encara que alguns autors troben que la infectivitat del VHA és potencialment sensible a l’eliminació d’aigua, els resultats obtinguts per nosaltres mostraven que la caiguda de títol víric desprès de la liofilització per VHA estava entre 0,5-1,4 log10. No obstant això, altres virus semblants (virus no embolcallats de mida petita, com poliovirus) són més susceptibles, amb reduccions de títols entre 1,5-4,3 log10. Altres autors descriuen reduccions per liofilització de 1,5 log10 per PV i cap reducció per HAV, resultats que indirectament son reforçats per dades pròpies que demostren que la infectivitat de HAV no es veu molt minvada si es sotmès a dessecació a temperatures ambientals (reduccions entre 0,1-1,6 log10).

Quant a la pasteurització després d’una liofilització prèvia, no es detectà infectivitat residual de VHA després de 10 hores a 60 º C.

L’alta resistència a tractament tèrmic de parvovirus ha estat abastament descrita en diferents factors de coagulació. Tractaments tèrmics a 100ºC per 30 min va ser completament ineficaços per la inactivació de parvovirus B19, però, permetien la inactivació completa (per tant més d 4log10R) del VIH, el VHC i el VHA. Alguns estudis demostren que aquest efecte és molt ràpid; per VHA i poliovirus s’assoliren reduccions de 5 log10 un cop han passat tan sols 4 minuts d’escalfament. No obstant això, una vegada més, els procediments tèrmics poden fallar per inactivar completament parvovirus. L’eliminació dels parvovirus de productes sanguinis ha de cercar altres mètodes, ja sigui sols o en combinació amb la pasteurització.

Tractament amb calor seca. El factor de reducció general d’un procés de fabricació que inclogui una etapa de tractament de calor seca al final, comptarà amb un nivell de seguretat extra-viral proporcionada per aquest últim pas. Òbviament, el producte final ha de presentar una forta termoestabilitat. Aquest procediment s’ha assajat amb èxit per a la inactivació de HAV i el parvovirus caní (com a virus model) pels concentrats de factors de coagulació.

El resultats propis mostren que l’assecat a 70ºC en condicions de buit després d’ anhidrificació va ser eficient (més de 4 log10R) per a l’eliminació i / o inactivació de PV, i el virus de l’herpes simples (HSV), mentre PPV va mostrar un menor, encara que significatiu, grau d’inactivació, ja que menys del 0,1% de títol víric inicial sobrevisqué; per tant més del 99,9% s’inactivà.

 

El comportament de PV en aquests i altres experiments realitzats amb anterioritat fan despertar la preocupació d’estar-nos refiant massa de les dades obtingudes emprant aquest virus com a model. Degut a la seva escassa resistència, o alta sensibilitat, als tractaments, potser PV no ens estaria proporcionant una indicació adequada de la resistència d’altres virus humans (és a dir, HAV o parvovirus humà), en els productes derivats de plasma o en condicions de desinfecció o ambientals. La cerca d’un millor model, o assajos múltiples amb diferents virus per cobrir tots els aspectes de la resistència viral serien les possibles solucions.

 

Però aquesta, aquesta es una altra història.

avaluació de riscos, etapes inactivació, hemoderivats, hepatitis, parvovirus, poliovirus, salut pública

Comentaris virus-lents (67): Inactivació vírica: el Sant Greal (2)?

Deja un comentario Publicado por en noviembre 23, 2014

Com deiem a l’entrada anterior, calia introduir a l’actor principal de la nostra obra, en aquest cas una obra coral, ja que d’autors, de virus, n’hi ha uns quants.

 

Els virus.

Els virus relacionats amb les malalties transmeses per la sang inclouen els següents gèneres:

  • Virus d’hepatitis A (VHA), inclòs en la família Picornaviridae, es transmet per via fecal-oral, però s’ha informat d’alguns casos de transmissió de VHA per productes de la sang (factors de coagulació). El VHA és altament resistent als tractaments fisicoquímics. Fins l’actualitat cap virus model satisfactori ha estat descrit per substituir-lo en les validacions encara que el virus de la encefalomiocarditis, abreujat EMCV, s’ha utilitzat de vegades.

blood hep-a5

Micrografía del virus de la hepatitis A

  • Virus de l’hepatitis B (VHB), inclòs en la família Hepadnaviridae, es transmet per la inoculació de sèrum contaminat durant transfusions de sang, la injecció de vacunes contaminades, o el tatuatge i, a més, pel contacte sexual. Com tots els virus amb embolcall, aquest virus és sensible a l’àcid, la pasteurització (recordem escalfar a 60ºC per 10 hores, hi ha variacions) o tractament amb solvent/detergent.
  • El virus de l’hepatitis C (VHC), inclòs en la família Flaviviridae, és sensible als mateixos tractaments emprats per a la destrucció VHB.
  • El virus de la immunodeficiència humana tipus 1 i 2 (VIH-1 i VIH-2), inclosos en el gènere Lentivirus, en la família Retroviridae. Els estudis realitzats pel que fa a la seva estabilitat als tractaments tèrmics, per exemple, demostren que és molt làbil.
  • Parvovirus B19 humà, inclosos en la família Parvoviridae, s’ha relacionat amb diverses condicions clíniques com eritema infecciós, artritis aguda, crisi aplàstica i anèmia transitòria prolongada en pacients immunocompromesos. Entre el 20 i el 50% de les infeccions per parvovirus són asimptomàtiques, per tant s’ha de considerar seriosament la probabilitat de transmissió del virus a receptors a partir dels donants de sang per a transfusió. Aquest virus és molt resistent als tractaments fisicoquímics i pot trobar-se present en els concentrats de factor de coagulació fabricats a partir de grans volums o pools de sèrum, per exemple. El parvovirus porcí (PVP) és un dels millors i més utilitzats model d’aquest parvovirus B19.

Blood Parvovirus_in_Blood

Micrografía del parvovirus B19

Els virus de la parainfluenza bovina (BPV), virus de la diarrea viral bovina (BVDV) i el virus de la pseudorrabia (PRV) s’han utilitzat àmpliament com a models per als virus embolcallats citats prèviament (VHB, VHC, VIHs). Cal tenir present, però, que poder treballar amb el virus potencialment “responsable” de la contaminació és l’ideal, però moltes vegades aquest virus no és cultivable o no permet treballar amb grans títols (grans quantitats) i per tant no podem reptar el nostre procés amb un allau de virus, no podem fer un “worst case”.

El procés d’inactivació; consideracions generals.

La inactivació de la infectivitat del virus sovint segueix a una corba bifàsica en què una fase inicial ràpida és seguida per una fase més lenta. És probable que els virus que escapen d’una primera etapa d’inactivació poden ser més resistents als passos o etapes subsegüents, sobre tot si aquestes ulteriors etapes d’inactivació comparteixen la nautra última (per exemple, si sotmetem al material a dues etapes d’inactivació tèrmica). Si la fracció resistent pren la forma d’agregats de virus, l’infectivitat romanent o residual pot ser altament resistent a una àmplia gamma de diferents tractaments químics i tèrmics.

Blood viral inactivation IgG

Tipica cinetica difàsica, de vegades funció d’altres paràmetres com la temperatura. Omar et al. Transfusion 36:866-872, 1996

El factor de reducció global per un procés donat de producció és el resultat de la suma dels factors de reducció individuals corresponents a cada etapa individual analitzada. És a dir, si tenim que una etapa tèrmica ens inactiva un virus 4 log10 (per tant ens permet passar de 100.000 virus inicials a 10 virus finals) i una ulterior etapa de nanofiltració te ella sola un potencial inactivador de 6 log10, el efecte conjunt de TOT el procés és de 10 log10, per tant potencialment podrien entrar 10.000.000.000 de partícules víriques a l’inici, que el procés les eliminaria/inactivaria totes.

Per garantir la seguretat viral dels productes d’origen animal, aquest factor de reducció general ha de ser substancialment més gran que els títols màxims del virus que podrien ocórrer en el material de partida emprat o que podria ser introduït de forma involuntària en excipients, conservants, estabilitzants, etc.

Ara que hem fet un repàs als virus potencialment presents als hemoderivats i hem fet algunes consideracions sobre el procés d’inactivació, a la propera entrada parlarem de mètodes d’inactivació tèrmica.

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

etapes inactivació, hemoderivats, hepatitis, parvovirus, salut pública

Comentaris virus-lents (66): Inactivació vírica, el Sant Greal (1)?

Deja un comentario Publicado por en noviembre 17, 2014

Els virus són a tot arreu. Per tant, l’aparició del virus als aliments, derivats sanguinis, cosmètics o productes biològics i farmacèutics generats a partir d’animals, teixits o línies cel•lulars no ha de ser passada per alt. De fet, la contaminació viral pot sorgir per agents adventicis introduïts involuntàriament durant el procés de producció, també, a l’hora d’afegir excipients, o estabilitzants, o… Ja que és impossible garantir l’absència total de virus en els animals, éssers humans o línies cel•lulars que estan a la base dels processos, les etapes d’inactivació de virus han de ser inserides (incorporades si cal “ex professo”) en el normal desenvolupament dels processos de fabricació per tal de produir productes “lliures” (recordem el risc “0” no existeix) de virus. L’elecció de l’estratègia d’inactivació vírica serà diferent en funció de la seva naturalesa i composició química (la del virus que considerem que es pot trobar al material de partida) però també dependrà de les característiques d’aquest propi material de partida. La introducció d’aquests processos, que són un valor afegit per als productes industrials i biotecnològics, s’ha convertit en obligatòria (CPMP / BWP / 268/95; CPMP / BWP / 269/95) en l’àmbit de la Unió Europea (UE), particularment pel que fa a hemoderivats (concentrats d’immunoglobulines, factors de coagulació, etc.). En les següents entrades es discuteix l’eficàcia de diversos processos d’inactivació física (temperatura, dessecació, nanofiltració, alta pressió, radiació gamma) i químiques (digestions o pH) dels virus potencialment presents als hemoderivats.

Hi ha molts factors que poden afectar la seguretat viral dels productes biològics (productes derivats de la sang, en endavant hemoderivats, productes farmacèutics i cosmètics d’origen animal, etc). Per als productes derivats del plasma humà, virus que estableixen una virèmia com els virus de l’hepatitis A, B, i C (VHA, VHB, VHC, respectivament), els virus de la immunodeficiència humana 1 i 2 (VIH1 i 2), i parvovirus B19, tenen implicacions profundes en les infeccions transmeses per la sang i els seus productes.

blood hep-a5  Hepatitis A virus (micrografía electrònica)

Blood Parvovirus_in_BloodParvovirus B19 (micrografía electrònica)

 

Malgrat un sistema d’assegurament de la qualitat per a la recollida, l’escrutini de la idoneïtat dels donants, l’anàlisi de les donacions, la gestió de dades sobre l’epidemiologia de les infeccions transmeses per la sang o les dades del sistema d’informació després de la recollida de les donacions, és impossible garantir la seguretat viral TOTAL dels productes originats a partir de plasma, línia cel•lular, o teixits animals.

blood-blood-products-2-728

D’altra banda, en la fabricació de medicaments derivats del plasma humà, o concentrats de glòbuls sanguinis, altres factors entren en escena com per exemple:

  • la presència de contaminació microbiana pot conduir a l’acumulació de pirògens i,
  • la introducció de contaminants virals amb els reactius afegits en el procés de producció.

Davant aquesta situació es poden adoptar tres principals enfocaments, que són complementaris i no excloents, per controlar el potencial de contaminació viral dels productes biològics:

  • la selecció i l’assaig de la matèria primera per controlar l’absència de virus detectables,
  • l’avaluació de la capacitat dels processos de producció per eliminar / inactivar virus i,
  • controls sobre els productes finals i intermedis durant la producció per avaluar l’absència de virus detectables.

Cap enfocament per si sol ofereix un grau suficient de fiabilitat.

Hi ha infinitat de proves diagnòstiques que son capaces de detectar els virus (el seu genoma, o la seva càpside), però no hi ha una sola prova que permeti avaluar la presència de tots els virus coneguts. Dit d’una altra manera, per testar l’absència de tots els virus coneguts s’hauria de fer un nombre inversemblant de proves. I…, que en fem amb els virus desconeguts? Els virus coneguts ara, per exemple, no estaven descrits fa 40 anys.

A més, tots els sistemes de prova diagnòstica requereixen un nivell mínim de contaminació viral per registrar un positiu; per tant, s’han de considerar les variables estadístiques en el mostreig. Tenint clar que no podem analitzar-ho tot, s’ha de decidir, amb un criteri matemàtic o estadístic quin és el volum o quantitat de mostra que es considera representativa i que ens garantirà aïllar el virus en el cas que es trobi present.

La manera de superar tots aquests problemes és dur a terme, de forma concomitant, estudis de validació de la capacitat d’inactivació vírica d’una o diverses etapes en el procés de producció. Aquest enfocament permet establir si un procés de fabricació és capaç d’inactivar els virus amb l’eficiència requerida (normalment una reducció mínima de 4 log, que vol dir passar de 100.000 virus a “1” virus o bé de 10.000 virus a cap virus).

L’objectiu dels estudis de validació viral és:

  • proporcionar evidència certa que el procés de producció inactiva/elimina virus eficaçment,
  • proporcionar evidència indirecta que el procés de producció podria inactivar / eliminar “noves” o impredictibles contaminacions víriques per part de virus desconeguts.

Un altre tema important en l’avaluació de inactivació viral en els productes biològics és l’elecció dels virus que s’utilitzaran.

En qualsevol cas, els virus que seran objecte de validació han de ser escollits en primer lloc per la seva versemblança respecte el virus considerat possible contaminant del producte; per exemple, si sospitem que un producte pot contenir un virus de mida gran i amb embolcall lipídic potser farem servir un virus model com el Virus Vaccinia. En segon lloc si és factible s’escolliran diversos virus per cobrir una àmplia gamma de combinacions pel que fa a les característiques fisicoquímiques (virus embolcallats o no embolcallats, virus ARN o virus ADN, virus de mida petita o virus de mida gran) amb la finalitat d’avaluar la capacitat del procés per eliminar / eliminar virus “en general”.

Com la majoria dels estudis de validació empren soques de virus de laboratori, cal considerar que les soques de laboratori difereixen les uns de les altres i totes elles dels virus “silvestres”, presents al medi ambient (nosaltres també som medi ambient, pels virus). L’elecció del virus cal realitzar-la acuradament: quan dos virus similars podrien ser utilitzats per a estudis de validació, s’ha d’escollir sempre el més resistent ja que cerquem un pitjor cas, un “worst case”, cal anar en contra nostra per reptar més el procediment d’inactivació.

A la propera entrada parlarem dels virus que es fan servir en aquestes proves de validació.

Perquè aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, etapes inactivació, hemoderivats, hepatitis, salut pública, teràpies

Comentaris virus-lents (65): Ebola i sistema immune.

1 comentario Publicado por en noviembre 14, 2014

Molt hem parlat en aquest blog sobre el virus Ebola i les seves conseqüències, però encara no havia fet cap entrada explicant com actua el virus dins el nostre cos. Encara que no soc immunòleg, ni patòleg, anem a solucionar aquest mancança.

Ori-Ebola-450x330

Els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquestes però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos.

Ja sabem tots que el virus Ebola entra al cos a traves de les membranes mucoses, ferides a la pell o per via parenteral (una punxada amb un objecte infectat). No és aerògen. Aquest virus té un tropisme (una capacitat de entrada en cèl•lules a les que veu com afins) molt ampli, pot infectar molt tipus cel•lulars i això explica que pugui conduir a una fallada sistèmica de l’organisme. És capaç d’infectar monòcits, macròfags, cèl•lules dendrítiques, cèl•lules endotelials, fibroblasts, hepatòcits, cèl•lules epitelials…

Independentment de la via d’entrada, els macròfags i les cèl•lules dendrítiques són probablement les primeres cèl•lules infectades. El virus Ebola replica bé en aquestes cèl•lules sentinelles, causant la seva mort i alliberant un gran nombre de virus al fluid extracel•lular. Els virus poden arribar als limfonodes, on fan més rondes de replicació i posterior disseminació a més cèl•lules dendrítiques i macròfags fixos o circulants a fetge, melsa, timus i altres òrgans limfoides.

El virus actua de forma directa sobre macròfags i cèl•lules dendrítiques, que son les cèl•lules que inicien la resposta adaptativa. Aquestes cèl•lules en condicions normals processen els antígens i els presenten, els assenyalen als limfòcits perquè aquests fabriquin anticossos envers aquells. Dit altrament, les cèl•lules dendrítiques capten un element aliè, un virus, el processen, és a dir, el desmunten en peces, i exposen aquestes peces al seu exterior, a la seva membrana perquè els limfòcits sàpiguen envers què han de produir els anticossos. Pel cas dels filovirus, les cèl•lules dendrítiques son incapaces de presentar eficientment i “on time” aquests antígens i per tant, no es produeixen anticossos.

Tot aquesta ràpida expansió és afavorida per què el propi virus indueix supressió de les respostes mediades per interferó tipus I. Per interferons cal entendre un conjunt de proteïnes que alerten els mecanismes de defensa propis del cos. Una de les vies emprades ha estat descrita fa poc, i és la molècula del virus anomenada VP24, que bloqueja el canal que empra un missatger, anomenat STAT1, per entrar al nucli de la cèl•lula i avisar i posar en marxa la bateria de gens i proteïnes que han de respondre a la infecció (Xu… and Amarasinghe, 2014). Tanmateix, blocar aquest via no garanteix que el virus no tingui altres vies no descrites per fer el mateix efecte. Amb la progressió de la malaltia, hepatòcits, cèl•lules adrenals, fibroblasts i altres són infectades i es fa extensiva la necrosi.

life-cycle

Els filovirus també indueixen una síndrome inflamatòria mitjançant l’alliberament de citoquines, quimioquines i altres mediadors pro-inflamatoris des d’els macròfags infectats.

Els macròfags infectats produeixen factor necròtic tumoral alfa (TNF-alfa), interleuquina-1beta, interleuquina 6, i òxid nítric (NO) entre altres molècules. Els productes alliberats des de les cèl•lules necròtiques també estimulen la producció d’aquestes molècules, en un cercle viciós. Per tant és la resposta del organisme infectat, més que el propi efecte tòxic del virus el que és responsable de la febre, vasodilatació, increment de la permeabilitat vascular, hipotensió i entrada en shock.

Els defectes de coagulació també són un efecte indirecte. Els macròfags infectats pel virus sintetitzen unes molècules de la superfície cel•lular, TF (tissue factor), que disparen, activen la via de coagulació extrínseca. Les citoquines pro-inflamatòries de les que hem parlat abans també indueixen la producció de TF pels macròfags, fins i tot, els no infectats. Per tant per dos vies diferents i simultànies tenim un ràpid desenvolupament i alta severitat de quadre de coagulopaties en infectats per filovirus.

Els problemes de coagulació s’aguditzen perquè el virus també actua sobre la proteïna C i sobre les plaquetes, i més endavant la progressió de la malaltia i la seva afectació al fetge pot ajudar a una caiguda de certs factors de coagulació.

La causa de les hemorràgies obeeix a la infecció per part dels filovirus de les cèl•lules endotelials que són les que recobreixen la part interior dels vasos sanguinis, la qual cosa facilita la sortida de la sang cap els teixits. En això Ebola i Marburg tenen manifestacions clíniques semblants. De fet les hemorràgies no son més que un dels símptomes finals i tampoc son tant freqüents; aquesta és la raó que als països afectats es parli mes de malaltia del virus Ebola que no febre hemorràgica d’Ebola.

La sortida de la sang dels seus conductes cap els teixits fa que el volum “real” de sang en circulació minvi i que cèl•lules i òrgans no rebin prou oxigen ni nutrients per funcionar adequadament. També hi ha un canvi en la composició electrolítica de la sang, el seu contingut en sals; aquesta és la raó per la que una de les mesures de suport és mantenir al pacient hidratat i controlar el seu nivell d’electròlits.

El virus malmet la resposta immune adaptativa actuant sobre les cèl•lules dendrítiques (ja comentat) i fomentant l’apoptosi (una mort cel•lular programada) dels limfòcits, la qual cosa implica una gran reducció del seu nombre, probablement induïda pels factors inflamatoris esmentats més amunt. En qualsevol cas aquest efecte no ha de ser del 100% però encara que al final sí hi hagi una proliferació de limfòcits específics anti-filovirus pot ser que aquesta arribi massa tard per evitar el final fatal.

 

En resum, els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquests però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos. Però, probablement més important que aquest efecte, enganyen i destaroten el sistema immune aturant o retardant la generació d’anticossos específics al forçar un augment desmesurat de factors inflamatoris que deixen KO els limfòcits. Tot això en un escenari de leucopènia, trombocitopènia, desordres a la coagulació i problemes renals. Eliminat o minvada aquesta resposta immune el camp, el nostre cos, està lliure i disponible.

250px-EbolaEndothelial

Tanmateix, la genètica particular de cadascun i el seu estat fisiològic previ juguen un paper que no podem acabar de valorar.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Xu, W., Edwards, M.R., … and Amarasinghe G.K. 2014. Cell Host and Microbe. 16:187-200.
http://www.cell.com/cell-host-microbe/abstract/S1931-3128%2814%2900263-7

Per més sobre Ebola també teniu aquest enllaç al Que,qui,com on intervinc…

http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=54682

 

resposta immune, salut pública, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 12, 2014

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar «per se» per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Finançament ciència, instal·lacions bioseguretat, recursos humans en ciència, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (63): Per ara guanya Ebola; dues reflexions més.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 8, 2014

Un informe conegut fa uns dies apunta que les taxes d’infecció per Ebola estan creixent a Freetown, la capital de Sierra Lleona, amb sis casos nous diaris. La mateixa font assenyala que a les zones rurals del país el virus s’està propagant nou vegades més ràpid que fa dos mesos.

Aquesta font no es governamental però sí de certa confiança. És una organització creada pel ex-primer ministre Toni Blair, AGI (African Governance Initiative).

Aquestes dades entren en contradicció amb aquelles aportades per la Organització Mundial de la Salut, OMS que assegurava que el nombre de casos nous de la malaltia s’havia estabilitzant, que s’estava arribant a la planura que indica que els esforços realitzats havien frenat la propagació.

Potser tots dos tenen raó perquè el que indiquen les dues informacions podria estar lligat a una mena de patchwork, una imatge variada o heterogènia de la propagació, amb zones “madures” i zones on encara està creixent de forma elevada la propagació del virus.

La zona més calenta, hores d’ara, seria la zona occidental del país, i l’àrea que envolta Freetown i la mateixa capital.
Per l’informe de AGI l’única zona on significativament la propagació de la malaltia s’ha frenat és al nord del país. Relaciona aquesta millora a un millora significativa dels processos d’enterrament (tant per fer-se de forma més segura com també de forma més ràpida, en menys de 24 hores). Aquesta relació es pot considerar congruent ja que ara mateix s’assumeix que més de la meitat de les infeccions d’Ebola son el resultat de la manipulació dels cadàvers prèvia al seu enterrament; per exemple, el rentat del cossos dels morts i la col•locació de l’indumentària final. I és que les costums locals són difícils de modificar i més si la modificació no es fa intentant mantenir la dignitat dels que es van però, potser més important, també dels que es queden.

I en aquesta lluita sense treva, el personal mèdic (doctors, infermeres,…) són la nostra força, treballant sense descans en sistemes de salut infra-finançats i sub-desenvolupats. Un percentatge gens menystenible d’aquests professionals han resultat infectats (més de 400 s’han infectat i més de 230 han mort, amb les dades de mitjans d’octubre). Que el virus Ebola hagi pres les vides de alguns dels metges més prominents de Sierra Lleona i Libèria, retrau a aquestos països d’una experiència sanitària de la que van força escassos. I mentre l’Ebola assola aquest països, en aquests o d’altres del voltant continuen morint centenars i milers de persones per d’altres malalties infeccioses. Organitzacions no governamentals com Metges Sense Fronteres (MSF) han respost amb centres de tractament i ajuda diversa, però el que és més important, amb personal. Sí, aquest personal que ha estat incapaç de mobilitzar els països occidentals (i sí ha pogut mobilitzar Cuba, per exemple).

Tota activitat, i aquesta més, té un risc, i alguns d’aquests cooperants a la primera línia de foc s’han infectat. Mantinc la meva opinió que és millor un tractament en origen (dona també un missatge que tots davant aquesta malaltia som tractats iguals i que s’està intentant oferir el millor tractament possible en origen) però si s’opta per la repatriació no pot ser que es generin desconfiances manifestes, pors i missatges terroritzats respecte el perill que porten al retornar. Tot això no fa més que minar un dels elements claus necessaris per contenir la epidèmia serrant una de les potes de la resposta; un nombre adequat de clínics entrenats a origen. Perquè si no honorem, en els moments dolents, als que se’n van per fer un servei als allà estants però també als aquí quedants com penseu que tindrem realment èxit en aquesta lluita? Quin missatge enviem als voluntaris susceptibles d’anar a Sierra Lleona o Libèria si mostrem el nostre rebuig a la seva tornada si queden infectats, i pitjor encara, els estigmatitzem i els obliguem a quarantenes o aïllaments si no presenten cap mena de simptomatologia? La por i la desinformació va contribuir a la inicial propagació d’Ebola de zones rurals a urbanes als països africans afectats. Ara, la por i la desinformació als països desenvolupats amenaça de bloquejar el camí per sobreposar-se a aquesta epidèmia.

Però, aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi