comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: Finançament ciència

Comentaris virus-lents (129): «España tambien quiere manipular los virus mas peligrosos.» El País…Parlem-ne un xic.

3 comentarios Publicado por en agosto 7, 2015

Un article benintencionat, aquest aparegut en data 6 d’agost del 2015, però amb algunes errades o mancances d’informació i que no entra al fons del tema.

Algunes imprecisions; el nivell P3 no és “el nivel de bioseguridad que permite manipular agentes capaces de provocar graves enfermedades al ser humano”; és massa reduccionista; és el nivell que permet manipular agents capaços de provocar greus malalties als esser humans i que poden provocar problemes a la col·lectivitat, però enfront dels quals hi ha (quasi sempre) mesures profilàctiques o terapèutiques disponibles.

Un reduccionisme absurd el trobem poc mes endavant: “Un ejemplo de los mecanismos (de control de patógenos) empleado es la presión negativa del laboratorio que  hace que las partículas del ambiente se vean empujadas hacia el interior de la instalación de máxima seguridad”. Fantàstic…i què? Que traiem que vagin cap endins, potser la instal·lació es pot anar inflant per acumular aquest aire de forma indefinida? Manca l’element més important. Aquesta pressió negativa que obliga a una entrada continuada d’aire de manera que el patògens no pugui escapar contracorrent (recordem, el patògens no tenen ales ni peus) implica un posterior tractament de l’aire en algun punt de la instal·lació mitjançant filtres absoluts, filtres HEPA (de High Efficiency Particulate Air), que retenen les partícules, al final els patògens no són mes que partícules, i deixen sortir l’aire estèril. Sense aquest afegit l’explicació perd tot el seu sentit.

Ara, l’asseveració que “en pleno agosto…”hay menor riesgo de problemas” em sembla (cert que no disposo de les dades epidemiològiques a mà ara mateix, però si hi ha algú que em pugui desmentir, perfecte) d’una lleugeresa extraordinària. Sembla més aviat que es tracta que ja que el Pisuerga passa per Valladolid (la gent fa vacances a l’agost) fem el tancament aleshores. Mai és temporada baixa per les malalties infeccioses. De fet, a l’estiu és quan més malalties importades podem tenir, ja que es quan els espanyols i els catalans van de vacances a indrets exòtics. Em sembla inversemblant…i perillós per un centre dedicat a la salut publica. També és possible que el periodista ho hagi entès malament però l’aturada tècnica no acabi de ser total, com s’insinua a l’article.

És evident que un NBS3 (o BSL3, Biosafety Level 3, en anglès, la denominació P3 és incorrecta) és suficient per fer el tractament inicial de mostres diagnòstiques de malalts d’Ebola, Chikungunya, WNV o Crimean Congo, per un cop inactivades (habitualment amb tampons de lisi) ser portades a NBS2, un nivell de bioseguretat inferior. De fet hi ha diversos centres amb nivell NBS3 a Espanya (sobta però que no hi hagi un catàleg o un llistat d’aquestes instal·lacions que sigui públic); un altre, el més gran, i que disposa d’una zona adaptada per treballar com a NBS4 (en parlarem més endavant) és el CISA a Valdeolmos. Un centre al que se l’ha negat més d’un inversió per actualitzar i mantenir el seu potencial. Un altre, una estructura d’estat, la tenim també a Catalunya i és el CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal, a Bellaterra, que podria fer exactament el que està fent ara mateix el ISCIII, i que es va dissenyar i construir en el seu moment per poder treballar també amb el virus de la febre aftosa, el virus de nivell 4 en el camp de la sanitat animal (no oblidem que al capdabaix, els humans som animals).

De grups de risc (abreujat GR) de patògens i nivells de bioseguretat se’n podria parlar molt, perquè l’equivalència no és total. De fet el grup de risc 4 es reserva per patògens letals per l’especia humana i que suposin un greu perill per la col·lectivitat (perquè siguin fàcilment transmissibles) i enfront dels quals no hi ha vacuna ni mesures terapèutiques disponibles. És evident que l’Ebola ho és (o ho era, mireu entrada anterior) però no és menys cert que el SARS i el MERS compleixen les mateixes premisses i han estat catalogat com a GR3 manejables doncs en un nivell 3 de bioseguretat. I ara jo em pregunto, en les condicions de treball de personal sanitari enfront Ebola als països afectats, sense pressió negativa, ni vestit integrals de pressió positiva, ni dutxes químiques, i en fi, no veig condicions NBS4 per enlloc. De fet el salt fonamental entre NBS2 i NBS3 no està tant en un increment de la protecció de l’operador si no en un control exhaustiu dels paràmetres (d’enginyeria i de protocol) per evitar la sortida del patogen a l’exterior. De la mateixa manera entre NBS3 i NBS4 les diferencies no rauen tant en les barreres físiques per evitar la sortida del patogen, que s’apliquen ja a la majoria dels NBS3 actuals, com en l’ increment de la protecció individual al treballador.

De tota manera el que m’encén algunes alarmes és la possibilitat de fer un NBS4 a Espanya. No cal dir que en la meva opinió, en una Catalunya independent, no caldria un NBS4; sí que li veuria sentit a tenir catalans fent training en algunes de les instal·lacions ja existents a Europa, Hamburg, però també el Karolinska a Suècia (que va estar a punt de tancar per restriccions pressupostaries), o a Gran Bretanya (encara que la seva sistemàtica de treball no és la continental) mitjançant convenis entre institucions o governs. Per alarmes i diagnòstics un NBS3 seria més que suficient i sempre es podria enviar a aquesta gent (ja prèviament entrenada) a col·laborar en la recerca a la instal·lació europea designada. Això sí que seria FER Europa. Però és que a més ja ens coneixem a Espanya. La viabilitat d’una instal·lació NBS4 és difícil durant la seva construcció perquè, com molt bé esmenta l’article, els NBS4 (ni que siguin “petits”) són “muy costosos y requieren un personal extremadamente cualificado”. Es diu que un NBS3 triplica o quadruplica les despeses de construcció d’un laboratori normal NBS2. Doncs per un NBS4 encara és pitjor. Però el pitjor del pitjors, des d’el punt de vista pressupostari, és que després de les proves es posi en marxa el centre. Les despeses de manteniment poden ser de 6 a 8 vegades més elevades que les d’un laboratori normal…i no el pots aturar. Ha de funcionar 365 dies a l’any durant 24 hores. Certament, pots aturar-lo si fas una aturada tècnica, en la que deixes de treballar però continués pagant sous i moltes de les despeses fixes (electricitat, per mantenir la pressió negativa per exemple). Dit altrament, un sospita que un país com Espanya es comportaria com amb els AVEs, faria una despesa faraònica en una instal·lació costosa i després drenaria els recursos que calgués d’altres partides de recerca, o d’altres centres, per mantenir-lo obert, per la publicitat negativa que implicaria tancar-lo. Igualito, igualito que amb els AVEs que han rebut moltes partides pressupostàries que haurien d’haver-se adreçat a un transport ferroviari estatal de mercaderies, al famós corredor ferroviari mediterrani o a les Rodalies de Barcelona, per exemple.

Una manera futura de malbaratar recursos. Hipotètica, tot s’ha de dir, per ara. Però potencialment #MarcaEspaña. I d’això a Catalunya tenim proves dia rere dia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, Finançament ciència, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat, MERS Coronavirus, SARS coronavirus, virus hemorràgics

Comentaris viruslents (127): Qüestió de probabilitats; el mur marca el camí.

Deja un comentario Publicado por en julio 29, 2015

A continuació us extracto un fragment del llibre La grandeza de la vida de Stephen Jay Gould de Ed. CRITICA (1996).

“No hay mejor ilustración… que el paradigma conocido como “la marcha el borracho”. Un hombre sale tambaleándose de un bar, completamente bebido. Se detiene en la acera, con la pared del bar a un lado y la calzada al otro. Si llega a la calzada caerá… y la secuencia terminará. Digamos que la acera mide unos 9 metros de ancho y que, en su vacilante caminar, nuestro beodo da tumbos de un lado a otro, de una amplitud media de 1,5 metros…En aras de la simplicidad -dado que se trata de un modelo abstracto, no de a vida real- diremos que el borracho se tambalea a lo largo de una única línea, ya sea hacia la pared o hacia la calzada, pero que no se desplaza…paralelamente a la pared y a la calzada.

¿Dónde dará el beodo con sus huesos si lo libramos por completo al azar y permitimos que de bandazos en tiempo suficiente? Acabará en la calzada todas y cada una de las veces, y ello por la siguiente razón: cada bandazo tomará una de las dos direcciones con una probabilidad del 50 por 100. La pared del bar, en un costado, constituye u limite reflectante”. Si el borracho llega a la pared, simplemente se quedará ahí hasta que el siguiente bandazo lo empuje en dirección contraria. Dicho de otro modo, no queda más que una dirección de movimiento posible para un avance continuo: hacia la calzada. Podemos incluso calcular el tiempo promedio que se requiere para que el beodo dé con su anatomía en la calle…Caer en la calzada siguiendo una trayectoria ininterrumpida a partir de la pared es tan probable como obtener seis caras sucesivas (una probabilidad sobre 64) – seis bandazos de 1,5 metros cada uno permiten recorrer los 9 metros y llegar a la calzada. Iníciese el movimiento en cualquier otra posición y las probabilidades cambian con arreglo a la misma lógica. Por ejemplo, cuando el borracho se encuentra en el centro de la acera, a 4,5 metros de la pared, tres bandazos en una misma dirección (una probabilidad sobre ocho para una trayectoria en sentido único) le llevaran la calzada. Cada bandazo es independiente del resto…

Traigo a colación este viejo ejemplo para ilustrar un único pero importante aspecto: en un sistema de movimiento lineal, limitado estructuralmente por un muro en uno de sus extremos, el desplazamiento aleatorio, desprovisto de cualquier dirección preferente, alejará de forma inevitable la posición promedio de un punto de partida contiguo al muro”.

I fins aquí la cita.

Un llibre, com molt d’altres que m’he portat a Alcúdia, a Mallorca, per llegir o rellegir. Particularment, els llibres sobre evolució de Stephen Jay Gould em van robar el cor fa anys. L’enunciat teòric resumit vindria a ser: en un sistema en moviment…limitat estructuralment per un mur en un dels seus extrems, el desplaçament aleatori (ja no parlo del dirigit), desproveït de tota direcció preferent, allunyarà de forma inevitable la posició de l’objecte del mur o d’un punt proper a ell.

I ara substituïu “mur” per Constitució o Espanya, i les tirades o bandazos com a lleis, accions de menyspreu a llengua o cultura catalana, espoli fiscal, etc., tot fruit d’un molt mal entès igualitarisme i absència de meritocràcia. El borratxo, sí, ho sento, seria Catalunya, el poble català o una bona part d’ell. Rellegiu l’exemple. L’exemple funciona prou bé, no?. Indefectiblement l’individu, Catalunya acabarà a l’extrem de la vorera, al carrer, que representa la independència. Si el mur, la Constitució o Espanya en genèric, hagués tingut portes i algunes de les mesures, lleis o contexts (LOMCE, autonomia universitària, justícia, espoli econòmic, inversions en infraestructures, etc.) no s’haguessin pres, la situació (o la seva intensitat) no seria probablement l’actual. Però el que mostra l’exemple és que sense portes que un vulgui travessar (perquè li resultin atractives), davant d’un mur, indefectiblement Catalunya acabarà a la vorera perquè un estat com Espanya mai acceptarà la diferència de bon grat; sí acceptarà una diferència folklòrica, que no molesti, però no una que interpel·li directament a l’Estat espanyol, mostrant-li les seves febleses i parracs, com és Catalunya. No hi ha portes (no hi haurà portes) i les decisions presses des de Madrid (tant per PP com pel PsoE, per acció i omissió, i aquí el Psc és tan culpable com els abans citats) ens han portat a molts, però molts a l’extrem de la vorera. La pregunta és, volem donar el pas? Jo, particularment, sí.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Finançament ciència, marc legal ciència, nou estat

Comentaris virus-lents (126): OMS i Ebola; reinventar-se o trobar-se la següent … pedra.

Deja un comentario Publicado por en julio 23, 2015

Les crítiques a la resposta de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) per l’oest d’Àfrica crisi Ébola ha generat la redacció d’un informe, publicat el 7 de juliol, per part d’un grup de sis experts que ha proposat diverses accions, fins un total de 21, per “restaurar” el bon nom de l’organisme, que segons ells és incapaç «d’oferir una resposta completa de emergència en salut pública» contra una epidèmia greu i salvaguardar el seu paper “preeminent com el guardià de la salut pública mundial«.

El panell va ser encarregat per la pròpia directora general, Margaret Chan, en resposta a les crítiques a la gestió de la resposta a la epidèmia d’Ebola per part de l’OMS. El panell, aquí demostra la seva independència, corrobora moltes de les crítiques. La principal, el retard temporal «injustificable» en la declaració oficial del brot com una «emergència de salut pública d’importància internacional«, que es va produir 5 mesos després de l’inici de l’epidèmia. L’OMS però diu que aquest retard no va afectar les seves operacions.

El panell també dispara contra els països desenvolupats membres de la’OMS. Moltes prohibicions de viatge aplicades durant l’epidèmia es feren sense l’autorització de l’OMS, contravenint amb això les International Health Regulations (IHR) o Reglaments Sanitari Internacionals (RSI) i «provocant conseqüències polítiques, econòmiques i socials negatives per als països afectats«. La crítica més contundent va procedir de Metges sense Fronteres (MSF), de les primeres organitzacions en tenir equips en el terreny al març de 2014. En un informe de MSF (març 2015), es diu que, en aquella època «Els funcionaris de l’OMS ens titllaren d’alarmistes«, quan deien que l’epidèmia estava fora de control.

De l’informe podem destacar quatre recomanacions:

  • els països han de rebre incentius per complir amb les IHR i sancions, si escau, quan es burlen o fugen d’elles,
  • s’ha de constituir un centre nou de l’OMS per a Emergency Preparedness and Response,
  • creació d’un fons de contingència, dotat amb 100 milions de dòlars per finançar exclusivament respostes a brots, sense dependre de finançament “ad hoc”, habitualment “a posteriori”,
  • disseny o creació d’un disparador intermedi, una mena d’alerta a la comunitat mèdica mundial davant una crisi de salut abans que sigui una emergència.

També el panell demana l’enfortiment de mecanismes de resposta d’emergència ja existents com Global Outbreak Alert and Response Network (GOARN), o Alerta Brot Global i Xarxa de Resposta (GOARN), una xarxa prou àgil i sostenible d’epidemiòlegs, especialistes en logística, i altres experts en matèria de suport dels estats membres de l’OMS, que entra immediatament en acció per prevenir que els brots esdevinguin en emergències sanitàries d’abast internacional i que ha demostrat fer bona feina i ser efectiva en anteriors brots d’Ébola i en l’epidèmia de SARS de 2003. Fins i tot, potenciar el GOARN amb més mitjans i personal, amb un grup assessor extern addicional, podria evitar la necessitat del nou centre de resposta d’emergència proposat pel panell.

El quid de tot això serà, però, com es traduiran aquestes recomanacions en una acció “real” sobre el terreny. El disparador intermedi a més ha de tenir un doble efecte, cap enfora per gestionar la percepció del risc a països tercers però també cap endins implicant a les comunitats afectades, i cobrint les seves necessitats d’informació i formació.

Hi ha una cert sensació que l’OMS té una estructura no afinada o ajustada als seus objectius i no està gens clar que els seus estats membres tinguin voluntat de canviar-la per fer-la més eficaç. Per tant, si no executen les recomanacions en una situació com l’actual, on l’epidèmia d’Ebola ha posat de manifest les mancances i debilitats estructurals (excés de burocràcia, capacitat de resposta lenta) de la OMS, i la gent està conscienciada que calen fer canvis, mai ho faran.

Tanmateix i com a conclusió de l’informe, amb de 20 a 30 casos que ocorren cada setmana, l’ Ébola a l’Àfrica occidental no ha acabat ni molt menys i l’amenaça persistirà per mesos, si és que no esdevé fins a cert punt “crònica” (veure entrada 123).

Perquè un ha de ser prou humil com per reconèixer que mai es fa tot bé; de fet que moltes vegades no es fa prou bé, en tots els camps; i en el de la resposta a crisis sanitàries, amb tantes derivades i gestionant un ens amb certa autonomia com és un brot epidèmic, més encara.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, Finançament ciència, salut pública, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (120): Esser humans i virus, un continu Zipi i ZAPI.

Deja un comentario Publicado por en junio 29, 2015

Les relacions esser humà i virus són complicades com són complicades totes les relacions entre hostes i paràsits. A més són unes relacions que han durat desenes, centenes de milers d’anys en una carrera continua d’atacs i defenses, ardits i contramesures. El contacte de l’ésser humà amb un nou virus, o un virus prou modificat (mutat) com per ser vist pel nostre organisme com un virus nou, determina un període d’uns quants anys en els que l’espècie humana és altament susceptible (en altres paraules, per segons quins virus, pot ser letal) fins que es restableix l’equilibri inestable hoste-paràsit (molts vegades amb la col·laboració de vacunes, anticossos neutralitzants o antívirics). És evident que si s’aconsegueix reduir el temps (que es xifra en 10-15 anys) des de que es començà el disseny d’una vacuna davant un nou virus fins que aquesta esta à disposició de la població aquest “equilibri forçat” arribaria abans.

El projecte ZAPI, de “Zoonoses Anticipation and Preparedness Initiative” és un projecte europeu gran en objectius i finançament (5 anys amb uns costos estimats de més de 12 milions d’euros pels que es demana un finançament per sobre dels 9,5 milions).  Aquest projecte cerca reduir el màxim possible el termini de temps des de que es desferma una emergència, una necessitat, per exemple, la disponibilitat d’anticossos neutralitzants (recordeu els tractaments que reberen les primeres persones a EEUU i Espanya infectades per Ebola als vols de l’estiu de l’any passat), o d’una nova vacuna envers un nou patogen (també podríem posar el cas de l’Ebola, o del propi Middle East Respiratory Syndrome coronavirus, o MERS CoV , pel que encara no disposen de cap vacuna), i el moment en que aquestes es fan realitat, arriben al “mercat”, a la població susceptible, o pot ser subministrada de forma segura.

Aquesta aproximació innovadora, que implica la participació col·laborativa d’estructures, instituts o empreses, que han viscut moltes vegades ignorant-se les unes a les altres com són grups de recerca universitaris, plataformes de servei d’expressió d’antígens, petita i mitjana empresa desenvolupadores de reactius, experts reguladors i les pròpies agencies reguladores, hauria de permetre desenvolupar recerca en immunògens o anticossos neutralitzants que es considerin rellevants per desprès tenir ja disponibles les capacitats pera la seva producció en volums importants. Englobant tota aquesta recerca, desenvolupament  i producció un equip cercaria el procés regulatori més ràpid i efectiu (Fast-Track) per escurçar els temps d’arribada a la població. És un projecte que engloba a 20 participants entre els que es troben l’Institut Pasteur, el Erasmus Medical Center de Rotterdam, la Utrecht University, el Central Veterinary Institute (CVI) holandès, el Friedrich Loeffle Institute (FLI) alemany, Merial, la International Alliance for Biological Standardization (IABS), Boehringer Ingelheim Veterinary Research Center, entre altres…i CReSA, on hi treballo.

Com el sistema s’ha de posar a prova amb patògens “reals” i les seves contramesures (anticossos neutralitzants i vacunes) s’han escollit tres patògens rellevants; un que afecta a animals, el virus Schmallenberg i dos que encara que afecten animals  tenen un clar vector zoonotic i poden causar greus malalties en humans, con serien el virus de la febre de la vall del Rift i el MERS-CoV, que des de el 2012 ocupa titulars de premsa amb una inicial incidència a la Península Aràbiga que ara s’ha estès a Corea del Sud (per més detall mireu altres entrades d’aquest blog).

MERScov-1 CDC

Micrografia electrónica de MERS Coronavirus

El CReSA hi col·labora de forma crítica en l’avaluació de la capacitat protectora del prototips vacunals dissenyats, a les especies diana, com són els dromedaris pel que respecta al MERS CoV, o altres remugats, que podrien ser un bon model i més fàcils de manegar. Aquesta avaluació, ja que implica la manipulació de l’agent patogen, el MERS CoV, que s’ha d’inocular a camèlids més grans que el que us escriu, és una activitat perillosa per la que es necessita personal entrenat i instal·lacions amb un nivell de bioseguretat i un maneig excel·lent (per veure alguna imatge de la instal·lació anar a l’enllaç: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quequicom/ebola-lamenaca-del-virus/video/5340631/). CReSA, en aquet aspecte, seria una estructura d’estat per la seva unicitat, que la fa en molts aspectes exclusiva.

Però la descripció més detallada d’aquesta participació i del consorci queda per una propera entrada atesa la complexitat del tema.

Perquè aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, Finançament ciència, MERS Coronavirus, reservori animal, vacunació, variabilitat vírica, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 12, 2014

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar «per se» per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Finançament ciència, instal·lacions bioseguretat, recursos humans en ciència, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (53): L’home savi pot canviar d’opinió; el neci, mai.

Deja un comentario Publicado por en septiembre 29, 2014

Els que em seguiu, un nombre creixent, sabeu que ja vaig dir en el seu moment que no abocar diners i medis al lloc de l’epidèmia d’Ebola no feia més que agreujar el problema. Si no ens ho prenem seriosament, i no vegin a les zones afectades que ens ho prenem seriosament no solucionarem res. I com ja vagi dir fa mesos el risc que esdevingui endèmica, amb un run-run de casos durant l’any, comença a ser important.

És per això que no puc deixar de recomanar l’article que m’ha passat una bona amiga. “The Ebola Fiasco” aparegut al NYT el 24 de setembre.

Pels que us costa l’anglès un petit resum…

La epidèmia d’Ebola és una tragèdia però, a més, la nostra resposta ha estat un clamorós error.
Aquest és un cas manifest en el que una acció ràpida hagués estalviat molts diners i salvat moltes vides. Ara, però, estem amb taxes de duplicació de casos cada dues o tres setmanes als països afectats i un escenari en el que a les projeccions de pitjor cas es comença a parlar d’un milió d’infectats a Libèria i Sierra Lleona per finals de gener 2015. Si reparem una teulada quan entra aigua perquè si no ho fem a la llarga se’ns esfondrarà la casa perquè no apliquen aquest mateix criteri en les emergències sanitàries o humanitàries mundials?

OG-AC485_EBOLA__NS_20140908122341

Gràfica de la mortalitat històrica d’epidèmies Ebola (la del 2014 clarament desfasada,

possiblement estarem ara pels 3000-4000 morts i pels 8.000-9.000 afectats

L’autor assenyala que l’arronsament d’espatlles inicial de les autoritats dels països afectats va anar seguida per la mateix actitud per la resta del món i ara tocarà pagar un peatge molt més alt en diners i en vides. I recorda el cas de la SIDA fa una generació, o el cas oblidat del colera a Haití mes recentment.

“It’s impreative to stop infectious diseases early” S’han d’aturar les malalties infeccioses al començament, res mes treuen el cap i ho il•lustra amb el cas d’un brot d’Ebola a Uganda el 2011. Com prèviament es van invertir diners en entrenar els treballadors sanitaris locals per reconèixer la simptomatologia vírica i adoptar les mesures inicials de contenció, aquell brot es va acabar amb … un cas, el cas índex!!

OG-AC477_EBOLA__NS_20140905191216

Gràfica de la progressió a partir cas índex de l’epidèmia actual.

Les estimacions més recents (ONU) indiquen que ens costarà 1000 milions d’euros els propers sis mesos però realment ningú sap el cost real. I el que és pitjor podria ser que ara, per netejar l’imatge s’aboquin carretades de diners en aquesta emergència i abandonem programes preventius realment molt necessaris. Així, l’autor assenyala la preocupació d’alguns gestors de programes de vacunació massius que poden veure els seus fons futurs compromesos i es pregunta si al s. XXI no tenim recursos per lluitar contra més d’un foc a la vegada.

La visió estreta i de curta volada està molt interioritzada a la vida pública. Malgastem milers de milions en lluitar contra els extremismes (o en armar-nos fins a les dents per si de cas) però no invertim sumes molt inferiors en educar nens i nenes i fer més lliures (més autosuficients) les dones als països pobres, encara que està demostrat que aquesta estratègia és la mes efectiva en millorar la vida de la gent i reduir els extremismes. I a casa no paguem per programes educatius i d’inserció per reduir els “comportaments criminals” però sí estem disposats a pagar per noves presons.

Tanmateix el pitjor de la nostra miopia no és el malbaratament financer; és que la gent està morint innecessàriament d’Ebola i que com a conseqüència d’un esforç tardà és possible que ara desenes de milions de nens ho paguin quedant-se sense vacunes.

leading_deaths_jpg

Per pensar-hi, avui, demà i sempre. I per recordar-ho, que no és ben bé el mateix.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Link a article original: http://www.nytimes.com/2014/09/25/opinion/nicholas-kristof-the-ebola-fiasco.html?_r=0

 

avaluació de riscos, eradicació, Finançament ciència, salut pública, teràpies, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris viruslents (3): Científics i resilients a Espanya

Deja un comentario Publicado por en abril 17, 2014

Alguns, potser molts de fet, no es recordaran però hi havia un programa concurs molt famós quan hi havia una única televisió a Espanya on als concursats se’ls presentava com “Tal i tal, amics i residents a ….”. A Espanya, actualment, parlar de científics és parlar de “Tal i tal, científics i resilients a…, i parlar de ciència es parlar de resiliència.
Pels pocs que no ho sàpiguen encara la resiliència es defineix com la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límits i sobreposar-se a elles. La definició original tenia una base mecànica ja que era la capacitat d’un material elàstic per absorbir i emmagatzemar energia de deformació.
I aquest Govern que tenim (l’estatal i en menor mesura el català perquè ha desplegat les seves eines de forma diferent) s’està esforçant de valent en trobar el punt de no retorn de la resiliència del sistema de ciència i innovació a Espanya. El punt en el que no recuperarem les potencialitats que teníem i que havíem demostrat. El punt en el que no podrem mantenir un nivell d’excel•lència en les nostres infraestructures científiques però tampoc en el nostre personal tècnic i científic que les omple i les dona significat, ja sigui perquè part d’ell cerqui noves oportunitats a l’exterior o bé perquè acabi desmotivant-se de forma irrecuperable.
L’atac és doble; una reducció salarial i la pèrdua de certs beneficis laborals o adquirits per conveni amb reducció i reconversió de dies d’assumptes propis i una molt més greu (que no té gaire paral•lelisme en altres sectors) perquè afecta a la base del sistema i al futur general del país que és l’endarreriment, escapçament, reducció i fins i tot anihilació de les convocatòries de plans o programes, personal investigador en formació, ajuts complementaris, sectorials…
Tanmateix la resiliència té a veure també amb l’autoestima pròpia i la del col•lectiu. Encara que està malament dir-ho i és malinterpretable (en ocasions amb raó) el col•lectiu d’investigadors acostuma a tenir una alta autoestima. Es considera altament capacitat i no s’enfonsa a la primera negativa, mal resultat o entrebanc. Però aquesta reserva d’autoestima també tindrà un límit perquè necessita alimentar-se amb nous reptes, nous desenvolupaments, nous resultats que únicament seran possibles mantenint el finançament de la recerca en un cert nivell. I sobre tot si els gestors no cauen de nou en un dels mals d’aquest estat, Espanya, l’estratègia d’igualar per baix, aplicant novament una metodologia de cafè per a tots.
En fi, que la desconeguda resiliència del sistema és la salsa en la que els idiotes confien mentre aboquen les seves mesures sobre la ciència per ocultar el sabor de la seva incompetència (aquesta frase és un préstec molt lliure del gran Tyrion Lannister).
Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Finançament ciència