comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: hemoderivats

Comentaris virus-lents (171): Virus Zika i sang: suma i segueix.

En una entrada prèvia parlàvem, a partir d’unes poques dades d’epidèmies prèvies, de la potencial presència i per tant potencial capacitat de transmissió del virus Zika en donacions sanguínies ja que té una fase de virèmia (presencia de partícules infeccioses en sang). Podeu anar a https://comentarisviruslents.org/2016/02/06/comentaris-virus-lents-155-zika-i-sang-elemental-doctor/

 

La problemàtica en les donacions ve donat per l’alt nombre d’infeccions asimptomàtiques, que fa que molts donants puguin estar donant sang sense saber que estan infectats i amb virèmia activa. Per tant, fer un cribatge o selecció de donants a partir de un qüestionari previ no és útil en absolut, pel que fa a Zika.

 

Les autoritats sanitàries dels Estats Units han informat d’un ràpid augment en el nombre d’infeccions a l’illa, a partir de proves de detecció del virus de la Zika realitzades a donants de sang a Puerto Rico.

 

zika-fact-card

Una infografia que no té en compte la trasmissió per via sexual ni sanguinia…la resta és correcte.

 

Com una frontera que serveix, a més, com l’ocellet de les mines, i que permet donar una alerta primària, els EEUU van implantar una prova d’àcid nucleic específica per Zika (Nucleic Acid Tecniques, NAT, en anglès) a les donacions que es generaven a Puerto Rico a partir del mes d’abril, després de ser aprovada per l’Agència d’Aliments i Medicaments (FDA, Food and Drug Administration) al febrer. Fins ara s’ha detectat 68 (0,5%) donants amb probable virèmia (infecció en el torrent sanguini) de les 12.777 donacions que van ser assajades. D’acord amb els Centers for Disease Prevention and Control (CDC), en la setmana del 5 al 11 de juny es va registrar la major incidència de casos, amb el 1,1% del total. Per tant la cinètica és creixent i reflecteix un increment en la fracció de la població infectada, assumint que els donants es distribueixen aleatòriament en aquesta població.

 

Com ja es va indicar a l’entrada prèvia citada, les donacions que van donar positiu en la illa van ser retirades per evitar un possible contagi del virus encara que fins ara no s’ha registrat cap contagi per aquesta via. El que marca el protocol en aquestos casos es reduir, fins i tot eliminar, les donacions de les zones afectades i importar la sang sencera o els seus hemoderivats de zones no afectades (per exemple, zones on no hi viu el mosquit i on la transmissió de Zika és negligible…sempre que la via sexual no agafi embranzida, és clar).

 

Del semen ja hem parlat també en entrades prèvies (mireu entrades 153 i 158, https://comentarisviruslents.org/2016/02/20/comentaris-virus-lents-158-zika-i-quarantena-personal-fent-el-compte-de-la-vella/). La durada de la presència de virus Zika infecciós al semen és realment, desconeguda. S’ha informat de la detecció de ARN víric per tècniques moleculars 62 dies després de la aparició dels símptomes febrils, quan feia setmanes que no es detectava a sang. La càrrega vírica sembla elevada, o potencialment alta; en algun cas s’ha descrit que la carga viral al semen dues setmanes enllà de l’aparició de símptomes era 100.000 vegades més alta que la que es podia trobar a sang o orina.

 

Per ara, el screening, el cribatge de les donacions solament s’està fent en un centre de Houston (Texas). Si veieu en un mapa entendreu que un cop Zika està establert a Puerto Rico els nous territoris a ocupar són Texas i Florida. Fins ara no s’ha detectat cap cas de sang infectada amb el virus en aquesta ubicació.

 

De tota manera recordeu, que pel que fa a tots els hemoderivats (factors de coagulació, immunoglobulines) tenim mètodes robustos i efectius que inactiven i/o eliminen virus més resistents que Zika. Per més detalls mireu entrada 156, https://comentarisviruslents.org/2016/02/10/comentaris-virus-lents-156-arbovirus-i-transfusions-zika-es-possible/ i si encara teniu més ganes les entrades 66, 67 i 68 (feu cerca amb “inactivació vírica”) en aquest mateix blog.

 

Els CDC van informar el dijous dia 16 de juny que actualment hi ha 234 dones sota observació per haver contret el virus Zika durant l’embaràs (entre línies heu de llegir, que hagin mostrat simptomatologia compatible amb Zika i hagin anat a fer-se les proves) i per ara s’han registrat naixements de tres nadons amb defectes congènits relacionats al Zika als Estats Units.

 

Res a veure amb els números de Brasil. Que tampoc lliguen amb els números de casos de microcefàlia de Colòmbia (s’esperen 300 casos per tot l’any 2016 quan el nivell basal, abans de l’epidèmia de Zika estava en uns 130 casos, per una població de 48 milions, i fins a juny únicament 6 casos s’han pogut lligar clarament a infecció per Zika).

 

Però aquesta, aquesta, és una altra història.

Anuncios

Comentaris virus-lents (156): Arbovirus i transfusions; Zika és possible.

A diferència del virus de la immunodeficiència humana i els virus de la hepatitis B i C, el perill dels quals, a nivell transfusional, ve de segments de població que funcionen com a transportadors o carriers, amb taxes d’infecció relativament baixes i estables i que poden estar fent donacions sense conèixer el seu status infectiu, molts arbovirus causen curtes virèmies, asimptomàtiques a més, en poblacions amb una incidència infectiva amb grans pics, amb muntanyes i valls, moltes vegades dependents de l’època de l’any, que activa o dorm els seus vectors. Aquesta freqüència variable, estacional dependent de la temperatura i de la pluviositat afegeix una complicació addicional a l’hora de valorar el seu perill transfusional.

No és un tema menor; coneixem molt més d’un centenar d’arbovirus i la majora de ells són susceptibles de transmissió per derivats sanguinis, en tant que generen virèmies significatives. A més, moltes de les infeccions per arbovirus són asimptomàtiques o bé generen un quadre de símptomes difús, amb febre i malestar, poc específic. S’està dient que el 80% aproximadament de les infeccions per Zika son asimptomàtiques; bé, aquest és el mateix percentatge que s’assignava a West Nile Virus l’any 2005 (per més detalls, http://wwwnc.cdc.gov/eid/article/11/8/05-0289b_article). I aquesta gent asimptomàtica no té cap motiu per no continuar fent donacions de sang, entrant sang al circuit. Posem un esquema i treballem sobre aquest…

Virèmia arbovirus-3

 

Aquesta gràfica mostra la virèmia i posterior generació d’anticossos en un infectat prototípic de virus de la febre del Nil Occidental (West Nile Virus). Recordem que, ara per ara, la virèmia de Zika està establerta en una setmana aproximadament; la gràfica és del tot escaient. MP-NAT i ID-NAT fan referència a tècniques de detecció d’àcids nucleics del patogen en minipools (MP), o grups de 3-5 donacions; ID-NAT fa referència a les mateixes tècniques aplicades a donació individual; les línies horitzontals en ambdós casos fan referència a la seva capacitat de detecció; allò que estigui per sobre de la línia podrà ser detectat per la tècnica, allò que estigui per sota no, i per tant estarem donant un fals negatiu; un positiu real que donem com a negatiu. La cinètica de distribució normal amb una llarga cua a la dreta fa referència a la virèmia, el nombre de virus per ml, expressat aquí pel seu genoma, ARN. Com veiem puja sense aturador des de la fiblada del mosquit fins a dia 5, s’estabilitza (dia 6) i comença a baixar a plom, de manera que a dia 9 ja es troba per sota del nivell de detecció de les tècniques de MP-NAT. A partir de dia 8 es comença a manifestar o observar la resposta immune humoral mitjançant la producció d’anticossos, inicialment IgM, pocs dies després IgG.

Habitualment, en els centres de donacions i bancs de sang, s’acudeix a tècniques MP-NAT. Si aquesta tècnica s’aplica a un donant asimptomàtic (recordem que el 80% de les infeccions son asimptomàtiques) que està a dia 1, 2 o bé a partir de dia 9 després de la fiblada d’un mosquit carregat de WNV, aquesta sang entrarà en el circuit sense aixecar cap alarma. MP-NAT ens xiula positivitats a partir d’aprox. 102, és a dir, 100 genomes per ml de sang; tot el que estigui per sota no serà detectat. Aquí torna a jugar el seu paper la dosi infecciosa mínima, quina càrrega viral cal per iniciar la infecció. Honestament, no la conec amb certessa, i pot ser molt difícil d’establir perquè probablement és hoste depenent.

Però no divaguem. Tornem a la gràfica; si en lloc de fer servir MP-NAT féssim servir ID-NAT milloraríem força la seguretat (i incrementarien molt el cost dels assajos) però encara i així, durant el primer dia i pels darrers dies de virèmia estaríem donant resultats negatius incorrectes.

Finalment si el nostre infectat desenvolupés simptomatologia, que pel cas de WNV estaria entre 3 i 10-12 dies després de la fiblada del mosquit, encara tindria un període de 3-4 dies, entre la fiblada i l’aparició de febre i altres símptomes, en el que podria donar, i únicament a partir de dia 2, altre cop, les tècniques MP-NAT el detectarien. A partir de la manifestació dels símptomes s’entén, per responsabilitat, que ni el donant doni sang ni el centre de donants li accepti la donació; les tècniques, doncs no s’aplicarien al no haver donació.

Per tant, i com a comentari general, és impossible que en una població amb una certa afectació d’infecció arboviral no entrin algunes donacions que continguin virus infecciosos.

Com podríem preparar-nos abans i durant un gran brot?

Amb un seguit de mesures: assaig de les donacions per NAT (nucleic acid tecniques; en altres paraules detecció per amplificació d’àcids nucleics de seqüències específiques dels virus que estem cercant; preferentment assajos multiplexs que permetin amb una sola reacció detectar o no múltiples patògens alhora); aquestes NAT podrien aplicar-se a minipools en períodes tranquils però quan estiguéssim en un episodi d’increment de circulació arboviral de la població caldria passar a ID-NAT; desenvolupant i mantenint al llarg del temps sistemes de vigilància capaços de detectar infeccions transfusionals; i fent investigacions retrospectives sobre els receptors de productes sanguinis de donants pels que s’acaben confirmant infeccions arbovirals.

Però també, en un brot desfermat, quan i on (mitjançant un algoritme de risc) cal aturar les donacions o recol·lecció de sang i a on recorrerem per mantenir el subministrament; en situacions més calmades, abans d’un brot, com ajornar donacions de persones que han viscut o han viatjat a àrees epidèmiques (per exemple, ara mateix Canadà estableix un període de 21 dies, i EEUU de 28 dies, per poder fer donacions si hom ha estat en zona epidèmica de Zika). I en tot moment, mantenir l’eficàcia i eficiència dels mètodes o etapes d’inactivació que es van començar a instaurar amb l’adveniment de la Síndrome de la Immunodeficiència Adquirida (SIDA); aquestes etapes han fet extremadament segurs derivats sanguinis com els factors de coagulació, les immunoglobulines intravenoses, etc., que s’obtenen a partir del plasma. Però cal tenir mètodes eficients i eficaços per a tots els derivats, inclosos aquells més làbils, o amb menys processat, com poden ser els components cel·lulars del fraccionament; plaquetes o eritròcits.

I el repte definitiu; tot això s’ha de fer econòmic, i fàcil tècnicament, per poder-se implantar sense problemes als països afectats que no estan habitualment en una bona situació econòmica.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (155): Zika i sang? Elemental, doctor…

Noticia de premsa…

http://www.reuters.com/article/us-health-zika-brazil-blood-idUSKCN0VD22N

Pot semblar alarmista?

Infectats de Zika per transfusió? Doncs sí, i no cal considerar això una noticia alarmista “per se”. Qualsevol virus que genera virèmia, presencia de virus a sang i sobre tot aquells casos en els que la virèmia avança en uns quants dies a la manifestació de simptomatologia clínica, o és manté després de la resolució d’aquesta, pot passar a les donacions de sang i els seus hemoderivats corresponents. Una persona malalta no anirà a donar sang; una persona aparentment sana port donar sang i trobar-se malalta un o dos dies després i no té ja cap control sobre la seva sang.

Cap control? Ell, o ella no, però hi ha tota una estructura que està dissenyada, des de l’adveniment de la SIDA per blocar la presencia dels virus “coneguts” a les donacions i, com una segona barrera, unes tècniques dissenyades per inactivar-ne a eliminar-ne els que puguin passar els filtres diagnòstics, entre ells els virus desconeguts, aquells que encara no cerquem. Son tractaments diversos que s’apliquen als derivats sanguinis com factors de coagulació, immunoglobulines, etc. Per saber-ne més al respecte podeu anar a les entrades 66 https://comentarisviruslents.org/2014/11/17/comentaris-virus-lents-66-inactivacio-virica-el-sant-greal-1/ i 67 https://comentarisviruslents.org/2014/11/23/comentaris-virus-lents-67-inactivacio-virica-el-sant-greal-2/ .

Blood dosis

Per tant Zika es pot transmetre per sang? Sí. És aquesta via rellevant? No. És la meva opinió, però; el control sobre les donacions i la segregació que se’n fa per tècniques d’amplificació de àcids nucleic per retirar les donacions individuals infectades redueix molt aquesta possibilitat. Que això passi el primer quadrimestre del 2015 permet raonar que en aquell moment Zika no era un “problema” tan greu i no mereixia ser cercat a la sang. Si ho és, i es cerca ara, ja us dic jo que poc Zika arribarà a sang o hemoderivats en format final. Comparativament la via sexual aportarà molts més casos, perquè al recaure en individus i accions “aleatòries” i actes impulsius (molts cops) i no haver en molts casos una educació sexual adequada o un subministrament efectiu de mesures preventives, farà aquesta via molt més incontrolable.

A més, aquesta via, a través de la sang, ja va ser reportada a l’epidèmia de Zika de 2013-2014 a la Polinèsia Francesa (per localització veure mapa més avall). Si voleu llegir l’article en anglès, l’enllaç és … http://www.eurosurveillance.org/ViewArticle.aspx?ArticleId=20761 . Un resum? El més gran brot fins el de Sud-Amèrica, amb més de 28.000 afectats, un 11% de la població. El que van fer aquestos investigadors va ser molt senzill; assumint la posibilitat de virèmia i pas del virus a les donacions van assajar retrospectivament (a toro pasado) la presència de virus a més de 1500 donacions individuals i van trobar-ne que 42, un 3% aproximadament, eren positives. Les donacions s’agafaren…  only from voluntary donors who are asymptomatic at the time of donation, justament el que deiem abans.

French_Polynesia_on_the_globe_(French_Polynesia_centered)_svg

A més els investigadors es molestaren en sequenciar el virus que aïllaren de les donacions i van veure que tenia una homologia del 99,6% amb la seqüència inicialment reportada del virus al començament del brot. Blanc i en ampolla? Sí, en efecte.

Els donants que resultaren positius a Zika van ser trucats telefònicament per investigar si havien patit amb posterioritat a la donació una síndrome febril compatible amb Zika (erupcions cutànies, conjunctivitis, artralgia). Dels 42 donants positius per amplificació d’àcids nucleics (AN) assajats, 11 van declarar que havien experimentat una síndrome d’aquesta mena entre 3 i 10 dies després que donaren sang.

Fins a la data de l’estudi, publicat a mitjans d’abril del 2014, no es van registrar cap infecció per Zika post-transfusional en aquells malalts receptors de lots o dosis de sang positiva a Zika per tècniques de biologia molecular. No tinc més dades però sembla que cap de les dosi conflictives va propagar la infecció més enllà.

Això ens recorda un paradigma en aquest camp i és que una senyal positiva en biologia molecular no correlaciona al 100% amb la infectivitat; i un segon paradigma, i és que tota infecció és habitualment dosis dependent; per sota d’un llindar no hi ha efecte.

Però aquestes, aquestes són altres històries.

Comentaris virus-lents (109): Frederic Duran-Jordà; la bona gestió de la sang és vida, avançat al seu temps.

Durant la guerra civil espanyola, un metge meticulós, Frederic Duran Jordà va dirigir a Barcelona una complexa i amplia organització de transfusió de sang. Duran Jordà creia que la millor manera d’emmagatzemar sang no era anar darrera d’ella d’un costat a l’altre, com s’havia fet fins aquell moment, si no crear una organització gran i estable encara i els temps caòtics que es vivien.

Superada l’anarquia inicial, amb lluites als carrers a l’inici de la rebel·lió contra el regim democràticament establert, la ciutat de Barcelona, sota autoritat del govern legal, republicà, es convertí en objectiu preferent d’un Franco que, emprant les forces aèries alemanyes i italianes, la bombardejà, afectant seriosament serveis públics com la electricitat, circulació de tramvies. Les vies de transport resultaren totes elles afectades i les mercaderies costaven d’arribar, mancant aliments de primera necessitat: carn, llet, mantega.

En aquestes condicions penoses, el nostre hematòleg creà un servei de Banc de Sang i Transfusió que resultà el més avançat del món en la seva època.

Frederic Duran Jordà

Fins aquell moment les transfusions eren molt majoritàriament directes; s’extreia sang d’un voluntari i es transfonia immediatament al receptor; com a molt es conservava barrejada amb una certa quantitat de citrat sòdic per un temps curt, en fresc. Una de les poquíssimes persones que feia transfusions indirectes a Barcelona, i de fet al món, era Josep Antoni Grífols Roig (sí, avantpassat dels actuals Grífols) amb un sistema de la seva invenció.

Duran, però, ho feu a gran escala. Duran omplí un edifici de varies plantes (ubicat al centre de la ciutat, carrer Mallorca 216, entre Balmes i Enric Granados, el Febrer de 1938) amb laboratoris, neveres elèctriques (molt rares a l’època), sales pels pacients i inclús un menjador ja que en una ciutat ferida per la gana la promesa d’un menjar gratis constituïa un incentiu força interessant pels potencials donants. Decidí, Duran, aplicar les tècniques de producció en sèrie a la tasca d’obtenció de sang de donants vius (descartant, amb molt de sentit comú, l’extracció de sang dels cadàvers deguts als atacs aeris). Les extraccions es feien en dejú, amb un interval entre 3 setmanes i un mes, recollint quantitats de 300-400 ml. Per simplificar els processos, únicament recollia majoritàriament sang del grup O, la del donant universal, que es podia fer servir indiscriminadament, i que guardava en flascons amb petites quantitats d’una solució de citrat (al 0,4% final) i glucosa. Amb aquest mesura evitava la necessitat de conèixer el grup sanguini del receptor, generalment no assajat prèviament. Després de comprovar mitjançant cultius en placa d’agar l’esterilitat de la sang recollida, reunia les donacions en lots de sis, barrejant-les per aconseguir un producte més uniforme, i filtrant-les per un teixit de seda per eliminar els coàguls i agregats que s’haguessin pogut formar durant el sagnat. Finalment pujava la pressió dels flascons injectant aire filtrat per conservar la sang el més oxigenada possible.

Treballar amb lots de sang pot suposar un alt risc en cas que algun donant pateixi malalties transmissibles per via parenteral. Per evitar això, i diferenciant-se d’altres coetanis més coneguts però no per això més rigorosos (Bethune, per exemple, un metge canadenc, que realitzà la primera transfusió sanguínia al Madrid de finals de 1936, després d’haver passat per Barcelona i haver vist el servei de Duran Jordà), s’examinava amb tot el rigor possible cada donació. Es realitzaven dues deteccions diferents de la sífilis, una anàlisi del tipus sanguini, altre de concentració de glòbuls vermells i un reconeixement físic acompanyat d’un qüestionari sobre l’historial mèdic i els hàbits del donant. A més, com a mesura addicional, la sang recollida podia emprar-se únicament per dues setmanes i no més (calia que existís una interfase clara a cada ampolla entre la fase dels glòbuls vermells i el plasma i que aquest mantingués el seu característic color groc; les ampolles hemolítiques es descartaven) i abans de transfundir-se eren escalfades en un bany maria a 40ºC. Per evitar contaminacions bacterianes, el sistema constituït pel braç del donant fins el flascó de transfusió estava connectat a una xarxa esterilitzada de tubs de goma i vidre de disseny i fabricació pròpies. El sistema va funcionar de manera tan professional i inalterable que inclús en els moments de més gran privacions i atacs més ferotges, el Centre de Transfusió de Sang de Barcelona realitzava cada hora fins a setanta cinc donacions de sang. Al final dels dos anys i mig que funcionà, es registraren quasi 29.000 donants, s’arribaren a més de 20.000 donacions, i es prepararen 9.000 litres de sang.

Fins i tot va ser capaç d’idear un sistema per portar la sang al front de guerra, amb la primera unitat mòbil al món, un camió frigorífic d’un repartidor de peix (i que per exemple va ser enviat a la batalla de Brunete, quan el Servei Canadenc de Transfusió de Sang, que operava a Madrid estava en col·lapse després de la sortida de Bethune, que decidí anar-se a la Xina, on va acabar muntant el Servei de Sanitat de les tropes de Mao Tse Tung). Ja abans, però, a l’agost de 1936 el camió va ser capaç de transportat sang en perfecte estat a 300 km (tot un rècord de l’època).

La qualitat del seu treball fou reconeguda a diferents països europeus. A França, Arnault Tzanck, partidari de convocar als donants solament quan es necessitava una transfusió per evitar l’emmagatzematge, adoptà el mètode del metge català, el 11938. A Gran Bretanya, The Lancet elogià el nou mètode com “un gran avenç en qualsevol sistema que es postuli per aquest país (referint-se a Gran Bretanya). El gran avantatge, sobre tot en temps de guerres, és que resulta possible extreure grans quantitats de sang… i prepara-la per ser utilitzada en un temps molt curt sota condicions d’esterilitat”.

Tanmateix, Duran al que suposem satisfet i orgullós de la seva obra, no va tenir temps d’assaborir el triomf el seu mètode. L’hivern de 1938 els bombardejos sobre Barcelona van ser intensos i centenars de milers de refugiats de tota Espanya s’amuntegaren a Barcelona. A mesura que el front de destrucció s’apropà a Barcelona, la desmoralització es va anar fent palesa. Un terrible èxode començà de Barcelona cap a la frontera amb França. Duran Jordà fou un d’ells.

Duran Jordà s’exilià a Londres, amb la seva segona dona, Vicenta Vilaró, una infermera del seu equip, invitat oficialment per un metge britànic que havia estat al costat dels republicans a Espanya. Allà conegué la doctora Janet Vaughan, llicenciada per Òxford, patòloga de la Royal Postgraduate Medical School i de l’hospital Hammersmith de Londres, mitjançant el Comitè Republicà de Metges. S’estigué a casa de la família de Janet, treballà en el seu laboratori i ajudà els membres de l’equip de Janet a ensinistrar-se en les tècniques que havia desenvolupat a Barcelona. De fet la doctora havia format part d’un grup de metges britànics que recolzaren al republicans durant la guerra civil espanyola, i al familiaritzar-se amb la feina i els resultats de Duran Jordà es convencé que Londres, on s’albirava una imminent guerra, devia comptar amb magatzems de sang. Conceberen un sistema amb quatre centres a diferents punts de Londres, cadascun amb un hematòleg i un equip de transfusió, que depenien administrativament dels hospitals locals i enviaren la proposta al Medical Research Council, encara que no havia estat sol·licitada.

Al poc temps Duran Jordà es mudà a Manchester on va ser cap del departament de investigacions microscòpiques de l’Hospital Ancoats.  Va ser també Director del departament d patologia del Hall Children’s Hospital i del Monsall Hospital. Obtingué la ciutadania britànica i així va poder tornar a visitar Barcelona el 1950.

Duran-Jordà fou militant del PSUC, enamorat dels idiomes, estudià esperant. Defenia un servei de medicina de l’Estat, per evitar que els malalts paguessin per guarir-se; de fet deia que la salut era un dret fonamental de la persona. Participà amb un petit escrit en l’homenatge a Companys en el cinquè aniversari de la seva mort recordant com Companys li concedí els diners per arrencar la creació dels Serveis de Transfusió de Sang a Barcelona.

El 30 de març de 1957 morí al Royal Infermery de Manchester, vorejava ja els 52 anys, de leucèmia; fins i tot és podria parlar d’una broma del destí en una persona que havia lluita tant per una sang segura.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Altres fonts:

Comentaris virus-lents (91): Windows period, Una finestra oberta…a la infecció.

Les infecciones no progressen com una infecció zombie, en qüestió de minuts. Entre que un patogen entra al nostre cos, independentment del portal d’entrada (mucoses, tall o abrasions a la pell, picadures de vectors, mosquits o paparres infectats) i es manifesta una simptomatologia poden passar dies o setmanes. Més encara, l’aparició del símptomes moltes vegades es posterior a la capacitat disseminadora de la persona infectada. Abans de presentar símptomes, per exemple, nosaltres podem transmetre el HIV.

Aquest període gris és també anomenant window period, o periode finestra i es pot definit com el interval de temps entre l’entrada del virus al cos i la possibilitat de traçar la seva presència al mateix cos. Aquest periode inclou la fase d’eclipse, la fase en la que el virus inicia la seva propagació i va incrementant el seu nombre.

VIH eclipse and window phases

A un virus se’l pot posar en evidència, se’l pot descobrir, per mètodes directes o indirectes. El mètode directe habitual, el que es veu a moltes series de televisió, es basa en l’amplificació d’algun segment del seu genoma, del seu ADN o ARN. Si el virus s’està propagant al cos i passa a sang, a partir d’una mostra de sang podem detectar-lo…sempre que estigui a una certa concentració. Dit d’altra manera, pot ser que el virus trigui dies en infectar prous cèl·lules perquè aquestes alliberin prous virus perquè un cop “diluïts” al torrent circulatori ens doni una concentració prou elevada como per poder-los detectar. Recordeu que agafem una mostra (1 ml, per exemple; ens cal com a mínim 1 virus en aquell ml, vol dir que hi ha 1000 virus per litre; però si processem mostres de volums inferiors, cosa molt habitual, per exemple, 0, 1ml ens calen 10.000 virus). I ara penseu que tenim 5.000 ml (5 litres) de sang al cos i incorporeu el factor probabilitat. Els virus necessaris per arribar a la detecció es tornen a multiplicar si tens en compte l’efecte del mostreig i la representativitat de la teva mostra. Ara per ara la detecció d’una unitat vírica absoluta en un teixit està fora del nostre abast.

Pel que fa al mètode indirecte habitual, els virus al propagar-se generen una resposta per part de l’organisme que, abreujant molt, implica la producció d’anticossos, alguns neutralitzants, altres no, que són l’objecte de detecció. En qualsevol cas per tècniques immunològiques podem detectar aquests anticossos, i la presència d’aquests anticossos solament s’explica per una infecció prèvia; per això parlem d’un mètode indirecte. Com a mètode indirecte és més lent, tampoc generem anticossos als dos dies d’estar infectats; triga més en poder-se fer servir, o dit a l’inrevés ens donarà una detecció negativa quan potser pel mètode directe ja tenim una senyal positiva d’amplificació de genoma. A la persona que passa a donar positiu a un test, per exemple de HIV, se li diu que ha seroconvertit, i al fenomen se l’anomena seroconversió. De vegades la seroconversió per VIH pot anar acompanyada per uns símptomes com febre, erupcions, dolors articulars… però en moltes altres infeccions per altres virus aquestes seroconversions són silents, no generen cap símptoma específic.

VIH Detectable_antibodies seroconversion

Però és que a més, en funció d’allò (antigen, anticòs, quin antígen, quin anticòs?) que es vulgui detectar, de la especificitat (la probabilitat que el test sigui negatiu si la persona no està infectada) i de la sensibilitat (la probabilitat que el test doni resultat positiu si la persona està infectada) del test immunològic i, important, de la nostra genètica i la nostra resposta immune (molt lligada també al nostre estat fisiològic) el període de temps per identificar la infecció serà variable. Un test que ens doni un resultat positiu per una persona potser ens donarà negatiu per una altra infectada al mateix temps però que encara no ha desenvolupat resposta immune (variabilitat d’hoste). Per exemple, pel que fa a les infeccions per VIH, els tests immunològics donen resultat positiu entre 30 i 60 dies (els tests més moderns ha escurçat el temps a les 2-3 setmanes) després de l’episodi d’infecció però hi ha gent que comença a donar positiu al test passats els 90-100 dies. Dos test poden donar resultats contradictoris per una mateixa mostra (variabilitat lligada a sensibilitat o especificitat del test). No hi ha cap test immunològic 100% sensible i 100% específic. De fet independentment que es facin servir test immunològics de 3era o 4a. generació, que detecten anticossos, o antígens del propi virus, és molt habitual fer una segona prova passades unes setmanes (entre 4 i 8 setmanes) d’una primera prova amb resultat negatiu.

Això té una forta implicació per la salut pública. Imaginem que ens infectem amb VIH a través d’una pràctica (o persona) de risc. No serveix de res fer-se cap prova immunològica o de PCR el dia després o la setmana després. El virus s’ha de propagar per ser detectat però des d’el moment que es propaga, un és persona potencialment (en alguns casos potentment) transmissora; ens trobem en la fase aguda de la infecció, amb càrregues víriques importants. Per tant, entre que es fa una pràctica de risc i que un es fa la prova per esbrinar si s’ha infectat o no, uns 60 dies de mitja, l’ús de condons (veure entrada 79 del blog) a l’hora de tenir sexe i el no compartir xeringues esdevé una obligació envers els altres (i envers tu mateix).

hiv-transmission

I també podriem parlar de la transmissió de VIH per derivats sanguinis, en èpoques passades.

Però aquesta, aquesta es una altra història.

Comentaris virus-lents (86): Les maduixes les carrega el diable…alguns cops.

El virus de la hepatitis A és un virus de transmissió fecal-oral. Per tant, que algunes persones s’infectin, de tant en tant, com a conseqüència d’haver menjat baies, fruites del bosc, molts cops venudes congelades, fa pensar en errades en els mecanismes de collita i processat de les mateixes. Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Austràlia, amb un mínim, per ara de 9 persones afectades. I , pel que fa a la hepatitis A, la causa és humana, no és una malaltia zoonotica. En aquest cas les fruites del bosc retirades provenien de Xina i Xile, però van ser manipulades i empaquetades en la seva presentació final a Xina (on la hepatitis A és endèmica). Les autoritats australianes han retirat a escala nacional els paquets de mig i un quilogram de producte fresc congelat afectat.

berries Nana's supermarket & news

Pel professor Tamplin (Univ. Tasmània, Austràlia) no és just culpar exclusivament al Tercer Mon d’aquests brots infecciosos de transmissió alimentaria; així, s’ha calculat que els EEUU son responsables del 70% de les seves pròpies malalties alimentàries. Concretament, el 2013 es donaren 50 casos d’infecció per hepatitis A. Res però comparable amb el brot que afectà vora 300.000 persones a Shanghai el 1988, com a conseqüència de menjar marisc contaminat amb el virus.

El virus de l’hepatitis A és altament infecciós, té una dosi infectiva molt baixa, d’unes poques partícules víriques, i pot causar disfuncions greus al fetge que poden requerir el seu transplantament. En el camí d’aquesta afectació causa febre, malestar general, pèrdua de gana, nàusea, dolors abdominals i una prou típica coloració groguenca de ulls i pell (la icterícia).

Hepatitis_A_virus_01
Micrografia electrònica del virus de la hepatitis A

Si ajuntem la baixa dosi infecciosa amb el fet que, un cop infectada, una persona pot alliberar milions de virus per gram de femta, i que si aquesta arriba al aigua, i aquesta aigua es fa servir corrent avall per regar camps amb fruites del bosc, les probabilitats d’infectar-se a partir d’elles no és potencialment tan baixa, tenim el fil causal complert.

berries 1
Si tenim fruites del bosc congelades i volem menjar-les de forma segura

n’hi ha prou amb bullir-les 1 min abans del seu consum.

I un cop el virus contamina aquesta mena de productes, que s’emmagatzemen en congelació, i que es consumeixen molt sovint frescos, sense cocció, pot ser difícil eliminar aquesta contaminació.

I és que la congelació no li fa res a aquest virus. Bé, de fet no li fa res a la infectivitat de la immensa majoria del virus ja siguin petits i sense embolcall (com el virus de la hepatitis A, però també el virus de la poliomelitis, o els norovirus, veure entrada 16 … i els creuers laxants) o grans o embolcallats (con el virus de la SIDA, o el virus Vaccinia, o…). La congelació, que evita la proliferació bacteriana i que de fet mata molts bacteris, no té un efecte general en els virus, que això sí, no poden créixer fora de l’hoste, no poden multiplicar-se als aliments.

I una darrera implicació. Les autoritats australianes implicades a les donacions sanguínies, els bancs de sang, prohibiran a tothom que hagi consumit les baies afectades la donació de sang com a mínim els propers dos mesos (el període d’incubació de la malaltia pot arribar als 50 dies, encara que la mitjana està en les 4 setmanes) i han demanat a tothom que donés sang desprès de l’1 de novembre del 2014 i que les hagués consumides per aquella època que ho comuniqui. I això es deu a que aquest virus dona virèmia, circula per la sang de les persones infectades, en quantitats no menyspreables. Si una donació està infectada, aquesta, al barrejar-se amb altres (fer “pools” és molt freqüent a l’industria dels hemoderivats) pot contaminar-les totes i, encara i la dilució, la seva baixa dosi infectiva pot fer que cadascun, o molts, dels vials o preparats generats estiguin contaminats i escampin més la infecció.

Perquè ser un virus de transmissió fecal-oral no implica que no es pugui transmetre per altres vies.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (68): Inactivació vírica; el Sant Greal (3)?

Com dèiem a l’entrada prèvia comencem a desfilar el cabdell de mètodes d’inactivació vírica en hemoderivats i producte d’origen animal i comencem per uns mètodes històricament de llarg recorregut com són aquells que es basen en escalfar el material.

Escalfament de solucions aquoses. Un mètode típic és l’escalfament de solucions aquoses a 60 ºC durant 10 hores, la pasteurització, que és el tractament que s’utilitza en la farmacopea per a la inactivació viral en les preparacions d’albúmina. També, però, s’utilitza per a altres productes derivats del plasma: Factor de coagulació VIII (o FVIII) i antitrombina III. Desafortunadament, l’eficàcia d’aquest tractament és dependent de la presència d’estabilitzadors per tal de protegir les proteïnes i minimitzar la formació de neo-antigens, i aquests estabilitzadors també poden protegir de la inactivació els propis virus. Recordeu que els virus són en molt bona mesura proteïna (i àcid nucleic).

L’eficàcia de la pasteurització és diferent per a cada virus que es fa servir con a control. Així la pasteurització de concentrats d’antitrombina-III estabilitzats amb 0,5 M de citrat a pH 7,3 inactiven per complet (més de 6-log10) virus de la immunodeficiència humana (VIH) experimentalment inoculat, però també VHB. S’ha demostrat per diferents preparats, la inactivació completa de grans quantitats de virus embolcallats  (VIH, VHB, virus relacionats a VHC) i els virus no embolcallats (és a dir, petits virus como el poliovirus) en condicions de pasteurització clàssica. Estudis realitzats fa uns anys en el meu antic laboratori respecte l’eficàcia virucida de la pasteurització en productes intermedis en el procés d’obtenció d’hemoderivats demostraren que el VHA s’inactivava substancialment (reducció de més de 7-log10), encara que es va trobar HAV infecciós residual, al final del tractament tèrmic, fins i tot després de 10 hores, unes conclusions que no eren innovadores ja que altres autors les havien reportades.

Quan el material de partida te una provada termoestabilitat, es poden aplicar temperatures més altes. En el meu antic laboratori, es va realitzar una avaluació de l’eficiència de la inactivació viral del tractament tèrmic (87 a 93ºC) durant 180 minuts sobre una solució líquida d’origen animal. Aquest tractament resultà molt eficient (més de 4 log10R) per a la inactivació parvovirus porcí (PPV) i poliovirus (PV) a més d’alguns virus embolcallats.

Una de les preocupacions més importants dels mètodes de pasteurització és  aconseguir una bona barreja del líquid durant el tractament tèrmic per tal d’assegurar que tots els virus són sotmesos a la temperatura de processament el temps establert. S’han provat, en un estudi realitzat amb petits volums i temps de contacte curts, diferències en la inactivació de poliovirus en funció de la ubicació (vials parcialment submergits o submergits) i la agitació i el tipus d’agitació dels vials (rotatòria, per batzegades, en estàtic) que es troben dins el bany d’aigua. Per tant, de manera clara, el factor “barreja eficient” necessita ser estandarditzat.

Escalfament dels productes en pols. L’eficàcia d’aquest tractament pot variar d’acord a les condicions de liofilització, que és la manera habitual en la que s’obtenen alguns productes finals a partir de teixits animals, en particular els límits superior i inferior d’activitat d’aigua, que determinen la pressió de vapor parcial de l’aigua. La temperatura (60-80° C) i la durada (10-72 hores) del procés d’escalfament també són determinants.

Encara que alguns autors troben que la infectivitat del VHA és potencialment sensible a l’eliminació d’aigua, els resultats obtinguts per nosaltres mostraven que la caiguda de títol víric desprès de la liofilització per VHA estava entre 0,5-1,4 log10. No obstant això, altres virus semblants (virus no embolcallats de mida petita, com poliovirus) són més susceptibles, amb reduccions de títols entre 1,5-4,3 log10. Altres autors descriuen reduccions per liofilització de 1,5 log10 per PV i cap reducció per HAV, resultats que indirectament son reforçats per dades pròpies que demostren que la infectivitat de HAV no es veu molt minvada si es sotmès a dessecació a temperatures ambientals (reduccions entre 0,1-1,6 log10).

Quant a la pasteurització després d’una liofilització prèvia, no es detectà infectivitat residual de VHA després de 10 hores a 60 º C.

L’alta resistència a tractament tèrmic de parvovirus ha estat abastament descrita en diferents factors de coagulació. Tractaments tèrmics a 100ºC per 30 min va ser completament ineficaços per la inactivació de parvovirus B19, però, permetien la inactivació completa (per tant més d 4log10R) del VIH, el VHC i el VHA. Alguns estudis demostren que aquest efecte és molt ràpid; per VHA i poliovirus s’assoliren reduccions de 5 log10 un cop han passat tan sols 4 minuts d’escalfament. No obstant això, una vegada més, els procediments tèrmics poden fallar per inactivar completament parvovirus. L’eliminació dels parvovirus de productes sanguinis ha de cercar altres mètodes, ja sigui sols o en combinació amb la pasteurització.

Tractament amb calor seca. El factor de reducció general d’un procés de fabricació que inclogui una etapa de tractament de calor seca al final, comptarà amb un nivell de seguretat extra-viral proporcionada per aquest últim pas. Òbviament, el producte final ha de presentar una forta termoestabilitat. Aquest procediment s’ha assajat amb èxit per a la inactivació de HAV i el parvovirus caní (com a virus model) pels concentrats de factors de coagulació.

El resultats propis mostren que l’assecat a 70ºC en condicions de buit després d’ anhidrificació va ser eficient (més de 4 log10R) per a l’eliminació i / o inactivació de PV, i el virus de l’herpes simples (HSV), mentre PPV va mostrar un menor, encara que significatiu, grau d’inactivació, ja que menys del 0,1% de títol víric inicial sobrevisqué; per tant més del 99,9% s’inactivà.

 

El comportament de PV en aquests i altres experiments realitzats amb anterioritat fan despertar la preocupació d’estar-nos refiant massa de les dades obtingudes emprant aquest virus com a model. Degut a la seva escassa resistència, o alta sensibilitat, als tractaments, potser PV no ens estaria proporcionant una indicació adequada de la resistència d’altres virus humans (és a dir, HAV o parvovirus humà), en els productes derivats de plasma o en condicions de desinfecció o ambientals. La cerca d’un millor model, o assajos múltiples amb diferents virus per cobrir tots els aspectes de la resistència viral serien les possibles solucions.

 

Però aquesta, aquesta es una altra història.

Comentaris virus-lents (67): Inactivació vírica: el Sant Greal (2)?

Com deiem a l’entrada anterior, calia introduir a l’actor principal de la nostra obra, en aquest cas una obra coral, ja que d’autors, de virus, n’hi ha uns quants.

 

Els virus.

Els virus relacionats amb les malalties transmeses per la sang inclouen els següents gèneres:

  • Virus d’hepatitis A (VHA), inclòs en la família Picornaviridae, es transmet per via fecal-oral, però s’ha informat d’alguns casos de transmissió de VHA per productes de la sang (factors de coagulació). El VHA és altament resistent als tractaments fisicoquímics. Fins l’actualitat cap virus model satisfactori ha estat descrit per substituir-lo en les validacions encara que el virus de la encefalomiocarditis, abreujat EMCV, s’ha utilitzat de vegades.

blood hep-a5

Micrografía del virus de la hepatitis A

  • Virus de l’hepatitis B (VHB), inclòs en la família Hepadnaviridae, es transmet per la inoculació de sèrum contaminat durant transfusions de sang, la injecció de vacunes contaminades, o el tatuatge i, a més, pel contacte sexual. Com tots els virus amb embolcall, aquest virus és sensible a l’àcid, la pasteurització (recordem escalfar a 60ºC per 10 hores, hi ha variacions) o tractament amb solvent/detergent.
  • El virus de l’hepatitis C (VHC), inclòs en la família Flaviviridae, és sensible als mateixos tractaments emprats per a la destrucció VHB.
  • El virus de la immunodeficiència humana tipus 1 i 2 (VIH-1 i VIH-2), inclosos en el gènere Lentivirus, en la família Retroviridae. Els estudis realitzats pel que fa a la seva estabilitat als tractaments tèrmics, per exemple, demostren que és molt làbil.
  • Parvovirus B19 humà, inclosos en la família Parvoviridae, s’ha relacionat amb diverses condicions clíniques com eritema infecciós, artritis aguda, crisi aplàstica i anèmia transitòria prolongada en pacients immunocompromesos. Entre el 20 i el 50% de les infeccions per parvovirus són asimptomàtiques, per tant s’ha de considerar seriosament la probabilitat de transmissió del virus a receptors a partir dels donants de sang per a transfusió. Aquest virus és molt resistent als tractaments fisicoquímics i pot trobar-se present en els concentrats de factor de coagulació fabricats a partir de grans volums o pools de sèrum, per exemple. El parvovirus porcí (PVP) és un dels millors i més utilitzats model d’aquest parvovirus B19.

Blood Parvovirus_in_Blood

Micrografía del parvovirus B19

Els virus de la parainfluenza bovina (BPV), virus de la diarrea viral bovina (BVDV) i el virus de la pseudorrabia (PRV) s’han utilitzat àmpliament com a models per als virus embolcallats citats prèviament (VHB, VHC, VIHs). Cal tenir present, però, que poder treballar amb el virus potencialment “responsable” de la contaminació és l’ideal, però moltes vegades aquest virus no és cultivable o no permet treballar amb grans títols (grans quantitats) i per tant no podem reptar el nostre procés amb un allau de virus, no podem fer un “worst case”.

El procés d’inactivació; consideracions generals.

La inactivació de la infectivitat del virus sovint segueix a una corba bifàsica en què una fase inicial ràpida és seguida per una fase més lenta. És probable que els virus que escapen d’una primera etapa d’inactivació poden ser més resistents als passos o etapes subsegüents, sobre tot si aquestes ulteriors etapes d’inactivació comparteixen la nautra última (per exemple, si sotmetem al material a dues etapes d’inactivació tèrmica). Si la fracció resistent pren la forma d’agregats de virus, l’infectivitat romanent o residual pot ser altament resistent a una àmplia gamma de diferents tractaments químics i tèrmics.

Blood viral inactivation IgG

Tipica cinetica difàsica, de vegades funció d’altres paràmetres com la temperatura. Omar et al. Transfusion 36:866-872, 1996

El factor de reducció global per un procés donat de producció és el resultat de la suma dels factors de reducció individuals corresponents a cada etapa individual analitzada. És a dir, si tenim que una etapa tèrmica ens inactiva un virus 4 log10 (per tant ens permet passar de 100.000 virus inicials a 10 virus finals) i una ulterior etapa de nanofiltració te ella sola un potencial inactivador de 6 log10, el efecte conjunt de TOT el procés és de 10 log10, per tant potencialment podrien entrar 10.000.000.000 de partícules víriques a l’inici, que el procés les eliminaria/inactivaria totes.

Per garantir la seguretat viral dels productes d’origen animal, aquest factor de reducció general ha de ser substancialment més gran que els títols màxims del virus que podrien ocórrer en el material de partida emprat o que podria ser introduït de forma involuntària en excipients, conservants, estabilitzants, etc.

Ara que hem fet un repàs als virus potencialment presents als hemoderivats i hem fet algunes consideracions sobre el procés d’inactivació, a la propera entrada parlarem de mètodes d’inactivació tèrmica.

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (66): Inactivació vírica, el Sant Greal (1)?

Els virus són a tot arreu. Per tant, l’aparició del virus als aliments, derivats sanguinis, cosmètics o productes biològics i farmacèutics generats a partir d’animals, teixits o línies cel•lulars no ha de ser passada per alt. De fet, la contaminació viral pot sorgir per agents adventicis introduïts involuntàriament durant el procés de producció, també, a l’hora d’afegir excipients, o estabilitzants, o… Ja que és impossible garantir l’absència total de virus en els animals, éssers humans o línies cel•lulars que estan a la base dels processos, les etapes d’inactivació de virus han de ser inserides (incorporades si cal “ex professo”) en el normal desenvolupament dels processos de fabricació per tal de produir productes “lliures” (recordem el risc “0” no existeix) de virus. L’elecció de l’estratègia d’inactivació vírica serà diferent en funció de la seva naturalesa i composició química (la del virus que considerem que es pot trobar al material de partida) però també dependrà de les característiques d’aquest propi material de partida. La introducció d’aquests processos, que són un valor afegit per als productes industrials i biotecnològics, s’ha convertit en obligatòria (CPMP / BWP / 268/95; CPMP / BWP / 269/95) en l’àmbit de la Unió Europea (UE), particularment pel que fa a hemoderivats (concentrats d’immunoglobulines, factors de coagulació, etc.). En les següents entrades es discuteix l’eficàcia de diversos processos d’inactivació física (temperatura, dessecació, nanofiltració, alta pressió, radiació gamma) i químiques (digestions o pH) dels virus potencialment presents als hemoderivats.

Hi ha molts factors que poden afectar la seguretat viral dels productes biològics (productes derivats de la sang, en endavant hemoderivats, productes farmacèutics i cosmètics d’origen animal, etc). Per als productes derivats del plasma humà, virus que estableixen una virèmia com els virus de l’hepatitis A, B, i C (VHA, VHB, VHC, respectivament), els virus de la immunodeficiència humana 1 i 2 (VIH1 i 2), i parvovirus B19, tenen implicacions profundes en les infeccions transmeses per la sang i els seus productes.

blood hep-a5  Hepatitis A virus (micrografía electrònica)

Blood Parvovirus_in_BloodParvovirus B19 (micrografía electrònica)

 

Malgrat un sistema d’assegurament de la qualitat per a la recollida, l’escrutini de la idoneïtat dels donants, l’anàlisi de les donacions, la gestió de dades sobre l’epidemiologia de les infeccions transmeses per la sang o les dades del sistema d’informació després de la recollida de les donacions, és impossible garantir la seguretat viral TOTAL dels productes originats a partir de plasma, línia cel•lular, o teixits animals.

blood-blood-products-2-728

D’altra banda, en la fabricació de medicaments derivats del plasma humà, o concentrats de glòbuls sanguinis, altres factors entren en escena com per exemple:

  • la presència de contaminació microbiana pot conduir a l’acumulació de pirògens i,
  • la introducció de contaminants virals amb els reactius afegits en el procés de producció.

Davant aquesta situació es poden adoptar tres principals enfocaments, que són complementaris i no excloents, per controlar el potencial de contaminació viral dels productes biològics:

  • la selecció i l’assaig de la matèria primera per controlar l’absència de virus detectables,
  • l’avaluació de la capacitat dels processos de producció per eliminar / inactivar virus i,
  • controls sobre els productes finals i intermedis durant la producció per avaluar l’absència de virus detectables.

Cap enfocament per si sol ofereix un grau suficient de fiabilitat.

Hi ha infinitat de proves diagnòstiques que son capaces de detectar els virus (el seu genoma, o la seva càpside), però no hi ha una sola prova que permeti avaluar la presència de tots els virus coneguts. Dit d’una altra manera, per testar l’absència de tots els virus coneguts s’hauria de fer un nombre inversemblant de proves. I…, que en fem amb els virus desconeguts? Els virus coneguts ara, per exemple, no estaven descrits fa 40 anys.

A més, tots els sistemes de prova diagnòstica requereixen un nivell mínim de contaminació viral per registrar un positiu; per tant, s’han de considerar les variables estadístiques en el mostreig. Tenint clar que no podem analitzar-ho tot, s’ha de decidir, amb un criteri matemàtic o estadístic quin és el volum o quantitat de mostra que es considera representativa i que ens garantirà aïllar el virus en el cas que es trobi present.

La manera de superar tots aquests problemes és dur a terme, de forma concomitant, estudis de validació de la capacitat d’inactivació vírica d’una o diverses etapes en el procés de producció. Aquest enfocament permet establir si un procés de fabricació és capaç d’inactivar els virus amb l’eficiència requerida (normalment una reducció mínima de 4 log, que vol dir passar de 100.000 virus a “1” virus o bé de 10.000 virus a cap virus).

L’objectiu dels estudis de validació viral és:

  • proporcionar evidència certa que el procés de producció inactiva/elimina virus eficaçment,
  • proporcionar evidència indirecta que el procés de producció podria inactivar / eliminar “noves” o impredictibles contaminacions víriques per part de virus desconeguts.

Un altre tema important en l’avaluació de inactivació viral en els productes biològics és l’elecció dels virus que s’utilitzaran.

En qualsevol cas, els virus que seran objecte de validació han de ser escollits en primer lloc per la seva versemblança respecte el virus considerat possible contaminant del producte; per exemple, si sospitem que un producte pot contenir un virus de mida gran i amb embolcall lipídic potser farem servir un virus model com el Virus Vaccinia. En segon lloc si és factible s’escolliran diversos virus per cobrir una àmplia gamma de combinacions pel que fa a les característiques fisicoquímiques (virus embolcallats o no embolcallats, virus ARN o virus ADN, virus de mida petita o virus de mida gran) amb la finalitat d’avaluar la capacitat del procés per eliminar / eliminar virus “en general”.

Com la majoria dels estudis de validació empren soques de virus de laboratori, cal considerar que les soques de laboratori difereixen les uns de les altres i totes elles dels virus “silvestres”, presents al medi ambient (nosaltres també som medi ambient, pels virus). L’elecció del virus cal realitzar-la acuradament: quan dos virus similars podrien ser utilitzats per a estudis de validació, s’ha d’escollir sempre el més resistent ja que cerquem un pitjor cas, un “worst case”, cal anar en contra nostra per reptar més el procediment d’inactivació.

A la propera entrada parlarem dels virus que es fan servir en aquestes proves de validació.

Perquè aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (40): Chikungunya al Carib; tu veuràs, Curro!

Al desembre de 2013, es va detectar el primer cas de transmissió local de Chikungunya a les Amèriques a Sant Martí. A finals d’any, s’havia estès a Martinica i Guadalupe, amb casos sospitosos a Sant Bartolomé. A finals de gener de 2014, els casos havien estat confirmats a San Bartolomé, així com les Illes Verges Britàniques, Dominica i Guyana Francesa. A finals d’abril, catorze països del Carib havien confirmat almenys un cas. Sobre la base de 4.000 casos confirmats i més de 30.000 casos sospitosos, l’Agència de Salut Pública del Carib (CARPHA) declarat en tot el Carib l’epidèmia del virus a principis de maig. A finals de maig, quatre casos de Chikungunya s’havien confirmat a la Florida. De fet fa unes poques setmanes es va descriure ja la transmissió autòctona del virus als EEUU ja que gent que no havia viatjat al Carib va contreure la malaltia, suposadament per picada de mosquit a sol americà. Aquesta transmissió autòctona va anar precedida d’un increment de casos de Chikungunya en turistes americans de tornada del Carib (58 casos en els primers sis mesos de 2014 respecte una mitjana en anys precedents de 28 afectats).

El país més afectat amb diferencia és la República Dominicana, i en segon lloc la veïna Haití. Ha resultat ser el virus més agressiu des de 2004, superar els brots de grip i el degoteig continu de casos de dengue, endèmic a la illa, el VIH, el virus del papil·loma humà, la ràbia, la poliomielitis, el xarampió i la rubèola, i la malària causada por un paràsit. Tanmateix, i malgrat la seva agressivitat, i que els malalts no tractats a temps de certes poblacions de risc poden morir, la mort per virus chikungunya registra la taxa més baixa, amb un 0,4% de letalitat. Però des que “oficialment” va aparèixer per primera vegada en la comunitat de Nigua, província Sant Cristòfol, els casos de chikungunya s’han disparat de tal manera que mantenen la població dominicana en una mena de temor o pànic generalitzat. Les autoritats sanitàries informen que en el que va d’any s’han detectat 165,433 casos de chikungunya (zero l’any 2013) contra 2,953 de dengue (més de 5000 el 2013 per les mateixes dates), que també és causada pel mosquit Aedes aegypti. Això dona idea de l’agressivitat amb què s’està expandint la malaltia. Les projeccions no alarmistes, conservadores, asseguren que almenys entre 5.0 i 7.0 milions de persones seran afectades, llavors és fàcil concloure que Chikungunya entrarà gairebé a totes les llars dominicanes. El Col·legi Mèdic Dominicà assegura que hi ha un enorme subregistre de la incidència a les xifres oficials, i fins i tot, i considerava conservadora una xifra “real” de 500.000 malalts (recordem que les oficials en el moment de la previsió del col·legi eren unes 170.000 afectats). En tan sols una setmana de juliol es van registrar 28.598 casos nous de chikungunya. Per posar en context en els ultims 10 anys els casos de dengue anuals han estat entre 9 mil i dotze mil; els casos de malària entre 2400 i 3800 afectats anuals; el HIV entre 3800 el 2005 als 570 el 2011. Xifres totes elles molt menors de les que presenta actualment Chikungunya.

No existeix vacuna per aquest virus, transmès per un mosquit i amb símptomes similars al dengue (mireu entrada 39). Durant el mes de juliol el virus arribà a Paraguai i Costa Rica, mentre que a Veneçuela  ja s’han registrat 12 casos. Puerto Rico també ha reportat desenes de casos locals no deguts a turistes retornats de zones afectades. Aquí un mapa, que ja estarà superat però és el més recent que he trobat, sobre els casos de transmissió autoctona, és a dir, on el cicle mosquit-humà ja és local, no degut a turistes.

 CHIK_Americas_Map-081214

La malaltia pel virus Chikungunya causa gran absentisme; en el sector industrial l’absentisme s’ha estimat en gairebé un 20% (o 55 hores per empleat afectat), segons dades de la patronal (Associació d’Indústries) amb un cost altíssim per aquest sector, ja que ha calgut pagar una quantitat molt elevada d’hores extra i contractar nous treballadors temporals en substitució dels tècnics o especialistes malalts el que ha portat a una disminució en el ritme de la producció.
Ja hem comentat la transmissió autòctona del virus als EEUU, particularment a Florida. No ha descobert la sopa d’all la European Center for Diseases and Control (ECDC) si avisa que la transmissió autòctona d’un cas de Chikungunya importat durant la temporada d’estiu a la UE és possible, sobre tot tenint en compte que el mosquit s’ha fet present a moltes contrades europees com es veu al següent mapa (mireu entrades 20 i 26).

Aedes albopictus in Europe

 

El risc estaria vinculat a la importació del virus pels pacients infectats en zones de vectors competents (com a conseqüència de la seva exposició a les espècies de mosquits que poden portar chikungunya: Aedes albopictus a l’Europa continental i l’Aedes aegypti a Madeira). La ECDC demana als viatgers que tornen de zones infectades que tinguin símptomes que cerquin atenció mèdica immediata i que apliquin mesures de protecció personal per evitar les picades de mosquits i donar base a una transmissió autòctona. Alhora ha reforçat els sistemes de vigilància i notificació ràpida dels casos. També s’ha avisat a les autoritats de seguretat de la sang de la UE pel que fa a la situació epidemiològica a les Amèriques en línia amb les mesures adoptades per a la infecció pel virus del Nil Occidental. Al tractar-se d’un virus que dona virèmia, en principi no és impossible que entri en alguna donació i pogués contaminar subministraments d’hemoderivats. Tanmateix, els que es coneix del virus Chikungunya apunta a que és inactivat fàcilment pels sistemes actualment emprats a l’industria de preparats sanguinis.

 

Sabíeu que quasi tots els hemoderivats que s’obtenen de les donacions son sotmesos a un o més processos d’inactivació vírica per incrementar la seguretat viral i que tot això arrencà com a resposta a la transmissió de virus com el viru de la imunodeficiència humana (HIV) el virus de la hepatitis C i parvovirus B19 en alguns concentrats de factors de coagulació i immunoglobulines allà per la dècada dels 80’s del segle passat. No? Doncs és un tema que dona per parlar abastament.

 

Però aquestes, aquestes seran altres històries.