comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: Malalties transmissió sexual (MTS)

Comentaris virus-lents (214): Ebola i ARA, no et contestaré la pregunta…

El diari Ara va publicar el 13 de desembre una peça, continuació del seguit d’articles que està dedicant a l’epidèmia d’Ebola a la República Democràtica del Congo (en endavant RDC), esforç lloable i per agrair. El títol, enganyós, de l’article és una pregunta…L’Ebola podria arribar a Europa? Enllaç: https://www.ara.cat/internacional/Ebola-podria-arribar-Europa_0_2142385813.html

 

El títol és enganyós perquè es planteja la pregunta però es fuig d’estudi… en cap moment durant l’article es fa la intenció de contestar-la. S’aprofita per fer una actualització de les dades a data 13 de desembre i poc més, més enllà dels controls de temperatura dels passatgers a l’aeroport congolès i a la primera escala habitual, Addis Abeba, i del seguiment “intensiu” que fan les organitzacions humanitàries dels seus cooperants un cop retornats al país d’origen.

 

A més, si bé és un conveni acceptat per la Organització Mundial de la Salut, la vigilància per 21 dies per si es manifesta febre, el primer símptoma inespecífic de poder estar infectat d’Ebola, està descrit que aquest període no és a prova de “outliers”. Hi ha gent que ha tingut períodes d’incubació superiors. Això ja es va explicar fa més de quatre anys a una entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/

 

Contestarem la resposta que la periodista va deixar a l’aire.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

SÍ.

 

SÍ, amb una molt baixa probabilitat, però SÍ.

 

Per començar perquè el període d’incubació és de mitjana una setmana; hom pot haver contret Ebola dos o tres dies abans d’abandonar RDC i començar a experimentar febre 3 o 4 dies després d’arribar a destinació….i com és un símptoma inespecífic no atribuir-lo a Ebola (jo ho atribuiria però es que jo soc malpensat de mena).

 

Per continuar perquè com ja hem dit el període de incubació s’accepta per conveni que és de 21 dies però hi ha gent que s’escapa a l’estadística, a aquesta finestra. No és impossible que transcorreguts el 21 dies un pugui desenvolupar la infecció.

 

I tercer perquè en tots aquells infectats, homes, que sobreviuen a la infecció hi ha un percentatge no menystenible de casos en el que el virus queda resident als testicles, i per tant al semen per moltes setmanes, mesos inclús. Un pot sobreviure a Ebola i passar-lo a la seva companya o company en relacions sexuals sense protecció, setmanes o mesos després de recuperar-se clínicament…sense cap mena de control post-exposició si no s’educa a l’afectat. Això també és va tractar ja fa anys en una altra entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/.

 

En resum, el risc és baix però indubtablement existeix, encara per sota del llindar de la declaració d’emergència sanitària internacional. Però independentment d’aquest es pot materialitzar en qualsevol moment perquè els virus no entenen de fronteres ni de convencionalismes i la rapidesa de les comunicacions els hi faciliten la dispersió abans de manifestar-se simptomatologicament.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Anuncios

Comentaris virus-lents (173): Zika i sexe, como Isabel y Fernando.

Fins ara coneixíem alguns casos esporàdics (i més que probablement succeeixen i no arriben a ser diagnosticats) de transmissió de Zika d’home infectat a dona a través de relacions sexuals sense protecció. Aquest tema ja s’ha tractat en aquest blog prèviament, podeu mirar entrades anteriors.

 

El que ara comentem és el revers, de tan obvi, palmari, però encara no descrit. S’ha confirmat el primer cas de transmissió sexual de virus Zika de dona a home a Nova York, segons informe dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC, en anglès).

 

Fins fa mesos se sabia que el virus es trobava als líquids seminals (semen) dels homes i des de fa menys temps també a secrecions vaginals de dones infectades (per exemple a partir de mostres cervicals analitzades a l’Hospital Universitari de Pointe à Pitre, a l’illa francesa de Guadalupe). També se sabia, a partir d’experimentació amb primats no humans, que el virus Zika es podria detectar (per tècniques d’amplificació d’àcids nucleics) al fluid vaginal de primats femelles inoculades amb Zika fins a set dies després d’haver-se iniciat l’infecció. Però que hi hagués virus no implicava infecció perquè en aquest cas hauria d’anar, en certa manera, upstream.

 

Tornem al cas. La dona, d’uns 20 anys, va mantenir relacions sexuals sense protecció amb la seva parella el mateix dia després de tornar d’un viatge a una zona de transmissió del Zika. Ja en agafar el vol de tornada notava mal de cap i dolors abdominals. El dia després de tenir relaciones sobrevingué la febre, les erupcions cutànies, miàlgia, artràlgia, inflor en les extremitats…Aquell dia, a més, li vingué la menstruació, que va descriure com més intensa d’allò habitual. A la dona se li detecta el genoma del virus (ARN) tant a sèrum com a orina als tres dies de la seva arribada.

zika and condoms

Sis dies més tard de l’arribada de la dona, i de les relacions sexuals, la seva parella, també en la vintena, va començar amb símptomes similars (febre, erupcions, dolors articulars i conjuntivitis). Quan se li feren les proves, tres dies després, li detectaren també el genoma del virus (ARN) tant a sèrum com a orina.

 

La investigació epidemiològica posterior permeté confirmar que:

  • L’home no havia viatjat fora dels Estats Units.

  • L’home no havia tingut altres parelles sexuals.

  • La relació sexual mantinguda havia estat sense protecció (sense preservatiu).

  • En aquesta relació sexual no hi hagué sexe anal ni oral.

  • Ni l’home ni la dona recorden presència de sang o taques durant la relació que fossin senyals de sagnat vaginal o alguna lesió oberta al penis o als genitals.

  • L’home no recorda cap picada de mosquit a la setmana anterior als símptomes.

 

Per tant la única suposada via seria la d’una dona virèmica amb virus present als fluids vaginals o menstruals que d’alguna manera haurien estat transmesos a la mucosa uretral del company o a través de petites abrasions del penis no detectades.

 

Aquest cas demostra que sí es pot produir contagi a través de penetració vaginals sense protecció, i sense aparents lesions o abrasions en cap dels dos participants. Òbviament, això implica que és perfectament possible que una dona també transmeti sexualment el virus a una altra dona.

 

Dit altrament, aquest virus té en la via sexual tantes potencials parelles de ball com participants.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (172): Zika, perquè li diuen Aedes quan el que volen dir és sexe?

Una dona, de Madrid, s’ha convertit en el primer cas de contagi del virus de la Zika per transmissió sexual a Espanya. La malalta, espanyola, va mantenir relacions sexuals amb la seva parella que havia tornat d’un viatge a un país llatinoamericà, i es va contagiar probablement a començaments del mes de maig.

 

Quan es va produir el contagi, l’home no mostrava símptomes; va ser uns dies després del seu retorn que una analítica del laboratori de l’Institut de Salut Carlos III va confirmar la infecció pel virus de la Zika. L’home va ser tractat en un hospital públic.

 

Setmanes més tard, la dona va presentar símptomes de la mateixa malaltia i finalment va ser també diagnosticada com infectada pel virus Zika. La dona no està en estat de gestació.

 

Fins aquest cas, i a data de 27 de juny, a Espanya s’han detectat 158 casos confirmats d’infecció per virus Zika, tots ells residents a països afectats pel virus o havent viatjat fins allà i tornat després a Espanya. Entre aquests 158 casos hi ha 21 dones embarassades; dues de les quals presenten anomalies fetals congènites. El primer cas es va detectar a Catalunya, al maig, i va correspondre a una dona que havia viatjat a Amèrica Llatina. El virus li va ser detectat en la seva vintè cinquena setmana de gestació i no ha tingut cap efecte. El segon cas es va saber un mes després, i va afectar a una dona resident a Llatinoamèrica i que havia viatjat a Espanya. Durant el seu primer trimestre d’embaràs presentà símptomes de la malaltia; en el segon se li va diagnosticar la malformació en el fetus. La dona va sol·licitar la interrupció voluntària del seu embaràs.

 

El cas que s’ha conegut aquest divendres seria, per tant, el primer no importat. És a dir, la primera persona infectada a Espanya que ni vivia ni havia viatjat algun dels països amb més presència de l’extensió del virus. I ha resultat infectada per la via menys “probable” però potser la més “eficient”, la via sexual.

 

Com ja sabeu si llegiu aquest blog, aquest virus es transmet per vectors, mosquits, preferentment Aedes aegypti però també Aedes albopictus. Piquen, succionen sang d’una persona infectada, amplifiquen el virus en els seus diminuts cossos, els porten cap a les glàndules salivals i d’allà, amb un estilet l’inoculen a un altre ésser humà en el següent esdeveniment d’alimentació. Tot això requereix molts actors; mosquits (molts); persones infectades (moltes i disponibles per ser picades pels mosquits, no val si estàs infectat i et quedes a casa amb les finestres tancades i l’aire condicionat); capacitat vectorial dels mosquits (no tots els mosquits valen, només les femelles, però tampoc totes elles valen i fins i tot no totes les poblacions de mosquits són igualment eficients en la transmissió), condicions ambientals favorables per a la supervivència dels mosquits, etc. La via sexual, com definim en el seu moment un carreró comparada amb l’autopista vectorial, però pot acabar sent la via d’entrada de més casos autòctons, sobretot si no es respecten les mesures de quarantena (de sentit comú) que s’han donat (entrada prèvia a https://comentarisviruslents.org/2016/02/20/comentaris-virus-lents-158-zika-i-quarantena-personal-fent-el-compte-de-la-vella/).

L’Organització Mundial de la Salut recomana a aquells homes que viatgin a les zones afectades per Zika que mantinguin relacions sexuals amb protecció (condons) durant un mínim de 8 setmanes des de la tornada, sempre i quan no hagin mostrat cap símptoma, per evitar un potencial contagi. Aquest termini duplica l’inicial, que era d’un mes.

 

Si la parella masculina ha mostrat simptomatologia compatible amb Zika, la protecció i l’abstinència, o una combinació d’ambdues s’ha de mantenir per mig any.

 

El problema de tot plegat és que no sabem realment quan de temps pot restar el virus infecciós als fluids corporals…un informe recent publicat a partir de les dades d’un infectat, l’any 2014 (es pot consultar a http://wwwnc.cdc.gov/eid/article/22/5/16-0107_article) indica que el semen anava molt més “carregat” de virus que la sang i l’orina, de 10 a 100 vegades més, com a poc. L’article adverteix que no pot confirmar que el virus del semen sigui infecciós, ja que es van fer proves moleculars, però el principi de precaució obliga a extremar…la precaució.

zika and condoms

Més rellevant és un altre estudi, es pot consultar a http://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140-6736(16)30775-9.pdf que descriu un episodi d’infecció per via sexual home-dona entre 32 i 41 dies després de l’aparició dels símptomes en l’home.

 

I no ens portem les mans al cap i pensem en mutacions, conxorxes o altres llegendes urbanes. Un indicatiu que aquest procés no és excepcional el tenim a la darrera epidèmia d’Ebola. Per Ebola no s’havia descrit, o no s’havia considerat gaire probable, una transmissió per activitat sexual….i un dels motius era que la elevada mortalitat i el nombre reduït de casos feia això físicament impossible. Aquest brot però, ha trencat aquest miratge. El gran nombre d’infectats ha permès abastar una població afectada supervivent dintre de la qual alguns individus han estat capaços de mantenir el virus al seu semen per períodes de més enllà dels 9 mesos. Per més detalls podeu consultar https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/.  Aquests són casos excepcionals, la mitjana de la gent netejava el virus més ràpid, en uns pocs mesos, però només et calen uns pocs individus “longspreaders” (excretadors de llarg abast) per donar flare up (nous brots, o rebrots).

 

Per tant, no descartem més casos autòctons de Zika, i que aquestos siguin per via sexual. Mira per on potser resultarà més fàcil controlar mosquits que no “controlar” persones…o que les persones es controlin.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Per informació institucional, de la Generalitat, adreceu-vos a http://canalsalut.gencat.cat/ca/home_ciutadania/salut_az/z/zika/index.html

Comentaris virus-lents (158): Zika i quarantena personal; fent el compte de la vella.

Una típica pregunta que es farà tothom a partir d’ara quan torni de Brasil, o Colòmbia, o Veneçuela i així fins a més de 20 països americans per on s’estén el virus Zika podria ser…Quan temps ha de transcórrer fins que estigui segur que no puc transmetre el virus? … sabent com sabem que per un 80% dels infectats el virus es propagarà pel cos però no donarà una simptomatologia evident (febre, erupcions dèrmiques, dolor articular…), que cursarà com infecció asimptomàtica.

Un mes com a poc, seria la resposta actual. Clar que és una resposta dual perquè nosaltres podem contribuir a la propagació indirectament o directament. Indirectament?…oferint el nostre cos per ser picat per mosquits (que després hauran de ser competents per la propagació). Directament?, amb baixa probabilitat, transmetent el virus a la teva parella mentre es té sexe (ja es va introduir el tema a l’entrada 153).

El període d’incubació per Zika un cop t’ha picat un mosquit i t’ha transmès el virus oscil·la entre els 2 i els 10-12 dies. Si tens alguna mena de simptomatologia aquesta dura entre tres i set dies. La malaltia és quasi sempre autolimitant ja que el sistema immune genera anticossos prou efectius que neutralitzen el virus. Per tant, si vas tenir la mala sort que t’infectés un mosquit el darrer dia de la teva estada a un país amb Zika, sumant els dos períodes, el de 10-12 dies, i el període de recuperació màxim de set dies, tenim un total de 20 dies. Un cop passats aquests 20 dies és molt difícil que puguis transmetre res a cap mosquit per iniciar cap mena de cicle. El mateix comptatge pots fer si no has patit cap símptoma i et consideres un cas asimptomàtic. Si en 20 dies cap mosquit no t’ha tret sang difícilment contribuiràs a cap establiment de cicle autòcton del virus a Catalunya.

I amb el sexe? Amb el sexe, i específicament amb el semen, tenim poques dades encara. Té pinta, però, que el virus pugui quedar allotjat als testicles dels homes per un període de mesos; recordem que els testicles, els aparells reproductors són llocs un pèl grisos pel que fa al sistema immunitari, que patrulla amb menys freqüència i eficiència. El virus pot haver estat eliminat de la sang (virèmia) en uns dies, però encara trobar-se a la orina, i quan no es troba a la orina, unes setmanes després, encara pot trobar-se al semen. Recordem el que s’ha descrit per Ebola perquè el mecanisme vindria a ser el mateix (veure entrada 134, https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/).

Cada país està emetent les seves recomanacions; així les autoritats britàniques (més específicament les angleses) recomanen als homes que tornen de les zones afectades un període de  4 setmanes de sexe amb protecció (preservatius) per evitar riscos…i de sis mesos!! en cas que el retornat hagi patit la infecció de forma simptomàtica i hagi estat confirmat a nivell laboratorial (veure enllaç http://www.nhs.uk/Conditions/zika-virus/Pages/Introduction.aspx). Els Centers for Disease Control and Prevention, als EEUU, recomanen a les dones embarassades que evitin el contacte amb el semen d’homes que han estat a zones infestades de Zika durant el seu embaràs; això implica ús de preservatius o abstinència (enllaç a http://www.cdc.gov/zika/hc-providers/qa-pregnant-women.html). Pel que fa a Espanya les darreres recomanacions del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat al respecte es poden trobar a aquest pdf  http://www.msssi.gob.es/profesionales/saludPublica/ccayes/alertasActual/DocsZika/Protocolo2actuacion_embarazadasZika_15.02.2016.pdf. No hi ha cap recomanació específica pel que fa a la transmissió sexual, únicament a la vectorial. Evidentment aquestes recomanacions es modificaran en quant es sàpiga més d’aquesta via de transmissió. Perquè ara mateix hi ha una sèrie de preguntes per les que no tenim resposta:

  • Per que el semen sigui infecciós és necessari estar patint un episodi d’hematospèrmia, sang al semen (veure entrada 153, https://comentarisviruslents.org/2016/02/02/comentaris-virus-lents-153-zika-i-semen-amistat-puntual-i-perillosa/)? O el virus pot estar present i infecciós en un semen “normal”?

  • ¿Pot una dona transmetre el virus a traves del sexe? ¿El risc és equivalent per a totes les formes de sexe? Recordem per exemple que per Ebola està perfectament descrita la transmissió de home a dona però els casos inversos són escassísims.

  • I que passa amb tots els casos asimptomàtics…els casos de transmissió per semen sempre seran de casos simptomàtics, de persones que hagin patit febre o erupcions dèrmiques o també pot el virus resistir en el semen de persones que no sàpiguen que han passat la infecció?

I potser el més important i difícil de contestar perquè és una variable quasi individual (mireu entrada sobre Ebola), quant de temps el virus Zika pot restar infecciós al semen? Perquè recordem que la senyal molecular (la presència de genoma) en el semen no és sinònim del caràcter infecciós del mateix.

Moltes preguntes pendents, per altra banda normal perquè aquest virus porta sota el focus d’atenció uns pocs anys i únicament ara, amb molts afectats, tindrem prous dades per arribar a conclusions significatives, que no definitives.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (152): Ebola, una història interminable?

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix un període de 42 dies sense noves infeccions per declarar la fi de la transmissió d’Ebola en una zona o país. Un període de 6 setmanes correspon a dos períodes de 21 dies, que està establert per conveni com el període màxim perquè es manifesti Ebola en una persona infectada. No tots pensen igual però… https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/.

Aquest període és seguit per tres mesos d’ intensa vigilància epidemiològica i del sistema de salut, per confirmar la decisió pressa.

Durant el 2015 la situació amb Ebola s’ha anat pacificant. Libèria va ser el primer dels tres països afectats que va ser declarat lliure de virus el mes de Maig però des de aleshores ha patit esclats (flare up), o “re-emergències” varies vegades; al Juliol, i al Novembre. Amb cada esclat el comptador es torna a posar a zero; han de tornar a transcórrer 42 dies per parlar novament de zona “neta”.

A Libèria la van seguir Sierra Lleona el 7 de Novembre i Guinea el 29 de desembre.

El 12 de gener, quan tots tres països portaven 42 dies sense casos, la OMS declarà que l’oest africà estava lliure d’Ebola.

Ebola outbreaks days free 2016 January

Ara però, a Sierra Lleona s’han donat un esclat i una rèplica. Concretament, una estudiant de 22 anys que al trobar-se malalta va torna al seu poble d’origen, Magburaka (nord del país), on va morir, el 12 de gener. En els darrers dies tingué contacte amb desenes de persones i en el rentat i cura del seu cadàver intervingueren cinc persones. Tanmateix s’han arribat a traçar fins a 109 persones (28 d’ells contactes d’alt risc) que estaran sotmeses a vigilància i a les que, molt probablement se’ls administrarà la vacuna VSV-EBOV, produïda per Merck, en lo que s’anomena tècnicament a “ring vaccination”, o vacunar a tothom en contacte proper per tancar el virus dins aquest cercle i evitar un segona expansió. Aquesta vacunació ha de fer-se el més ràpidament possible per evitar que el virus rebassi l’anell.

Però, ejem, la rèplica l’ha donat una tia de Marie Jalloh, l’estudiant de Lunsar (Port Loko), que morí d’Ebola el 12 de gener. Ha donat positiu a dos proves de detecció i ha estat posada en quarantena, encara que no ha desenvolupat simptomatologia clínica, en un centre a Freetown. No està clar encara si va tenir cura de la noia quan estava malalta o formava part del grup de dones que executaren en rentat ritual del cadàver abans del seu enterrament. Això demostra com tot i el perill, o per assumir que el perill havia desaparegut, les mesures sanitàries perden en front les tradicions culturals arrelades.

El tema és més greu; sembla que l’estudiant anà a un hospital al districte Tonkolili quan es trobà malament però allà no la reconegueren com a un cas d’Ebola i l’enviaren a casa, la qual cosa posa en qüestió com de preparats estan els hospitals per manegar-se amb la infecció i els seus símptomes clínics havent passat tot just el brot. I el que és definitivament més greu, no es coneix com es va infectar l’estudiant. Ruta d’infecció: desconeguda.

Probablement doncs veurem més esclats en aquests països (fins ara ja portem 10 esclats repartits pels tres països).

Aquests esclats reflecteixen cadenes ocultes d’infecció. Recordem que Ebola, com s’ha demostrat abastament té la capacitat de restar infecciós en segons quins fluids corporal (semen, per més detalls veure https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/) però també líquid ocular per períodes de mesos, potser superior a un any. Encara que, sense informació fidedigne de camp, podríem suposar que les cadenes d’infecció haurien de ser tant més probables com major sigui el nombre d’afectats, i particularment quan més gran sigui el nombre de supervivents. Si aquesta hipòtesi és certa Sierra Lleona amb més de 10.000 supervivents i Libèria amb quasi 6.000 supervivents tenen mala peça al teler. Si uns pocs supervivents reactiven la infecció o son capaços de transmetre-la tornarem a tenir cadenes visibles d’infecció i si aquestes no són aturades a temps tornarem a tenir rebrots de malaltia.

Ebola outbreak map 2016 January

Cal recordar, a més, que els casos comptabilitzats no són, ni de lluny, els casos reals; tothom té clar que hi ha molts casos no diagnosticats, gent que ha patit la malaltia i que s’ha guarit i que poden, en alguns casos, transmetre-la de nou, i que estan fora de tota vigilància i assistència mèdiques.

Recordem que els sistemes sanitaris dels països afectats estan ara potser entrenats per reconèixer la malaltia i aïllar els infectats (l’incident a l’hospital de Tonkollili no ho indicaria però), però que molts i bons metges, metgesses i d’altre personal sanitari han mort com a conseqüència directa de l’epidèmia (veure entrada 140, https://comentarisviruslents.org/2015/11/12/comentaris-virus-lents-140-llicons-apreses-de-lebola-fins-el-proper-setembre/). Recordem que ara disposem de mesures terapèutiques, la vacuna que s’està administrant des de fa uns mesos a Àfrica als contactes dels infectats, que està demostrant la seva efectivitat, però que no es una vacuna que s’estigui administrant de forma universal i “preventiva”. Per més detall veure https://en.wikipedia.org/wiki/VSV-EBOV o l’entrada https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/.

Si el sistema sanitari, tanmateix, no reconeix a nous infectats quan arriben als hospitals o la cadena infecciosa es dona en zona aïllada o és ocultada pels propis afectats (recordem que l’Ebola es veu com una infecció estigmatitzadora) podem tenir Ebola per molts mesos, un Ebola de baixa intensitat però Ebola al cap i a la fi.

Caldrà estar vigilant molt mesos, vèncer desil·lusions i defalliment i mantenir la pressió. No necessitem més esforços puntuals si no una pressió continuada per aconseguir una prevenció rigorosa (més educació sanitària als potencials afectats), una intensa vigilància sanitària i epidemiològica i una ràpida i efectiva capacitat de resposta i aïllament. Demanem massa a aquests països, potser.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (134): Ebola i semen, una historia de persistència?

Que l’Ebola es pot transmetre per relacions sexuals sense protecció es sap des de fa més de 45 anys, ja que esta documentat UN cas de transmissió heterosexual de Marburg, un filovirus com Ebola, d’un home supervivent a la seva parella femenina, en un brot del 1967.

Ara, els resultats preliminars d’un estudi sobre la persistència del virus Ebola als fluids corporals mostren que alguns homes, nou mesos després de l’aparició dels símptomes, segueixen produint semen que dona resultat positiu per al virus d’Ebola. L’estudi, publicat recentment a la revista New England Journal of Medicine, ofereix els primers resultats d’un estudi a llarg termini que es va dur a terme en forma conjunta pel Ministeri de Salut de Sierra Lleona, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC).

Ori-Ebola-450x330

La primera fase d’aquest estudi s’ha centrat en la detecció del virus d’Ebola en el semen ja que investigacions anteriors havien demostrat la persistència del virus en aquest fluid corporal per un període de moltes setmanes (l’OMS indicava uns 80-90 dies), molt més enllà de la presència de virus a la sang (virèmia) per la que s’estableix un estàndard de 21 dies (veure entrada 60, https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%e2%80%a2licula/) . Una millor comprensió de la persistència viral al semen és important per donar consell als supervivents per recuperar-se i seguir endavant amb les seves vides i relacions.

Aquests resultats arriben en un moment d’importància crítica, que ens recorda que, si bé el nombre de casos d’Ebola continuen caient, els supervivents d’Ebola i les seves famílies continuen lluitant amb els efectes de la malaltia. Aquest estudi proporciona una prova més que els supervivents han de seguir rebent un suport substancial per als propers 6 a 12 mesos per respondre a aquests desafiaments i assegurar que els seus companys o família no estaran potencialment exposats al virus “, va dir Bruce Aylward, representant especial de la directora general sobre la resposta de l’Ebola de l’OMS.

A l’estudi, noranta-tres homes majors de 18 anys  de Freetown, Sierra Lleona, proporcionaren mostres de semen que foren analitzades per detectar la presència de material genètic del virus Ebola. Els homes enrolats a l’estudi feia entre 2 i 10 mesos que havien sofert la fase aguda de la malaltia. Tots els semen d’homes que havien estat malalts menys de tres mesos abans de l’anàlisi resultaren positius (9/9; 100%). Més de la meitat dels homes (26/40; 65%) que van ser avaluats entre quatre a sis mesos després del començament de la seva malaltia van aportar semen positius, mentre que un quart (11/43; 26%) dels avaluats entre 7 i 9 mesos després de la seva malaltia començar també va donar positiu. Evidentment a l’hora de donar-los els resultats els van donar també … condons.

El per què alguns dels participants de l’estudi donen negatiu (han netejat, eliminat el virus) mentre altres encara donen positiu encara no està clar. No oblidem, però, que tots aquestos positius ho són per detecció de senyal molecular, per amplificació del genoma del virus i que no sabem si aquest material és realment infecciós (s’estan fent les proves ara). Però és ben cert que la detecció de material genètic del virus molts mesos després d’inici dels símptomes se suposa ha de reflectir una contínua, o almenys molt recent, propagació del virus dins l’individu i el fet que aquest sigui encara potencialment transmissor de la malaltia.

Com ja vaig apuntar a l’entrada anterior, els “supervivents a l’Ebola s’enfronten a un nombre cada vegada més gran de reconeixibles complicacions de salut“, com diu el director dels CDC, Tom Frieden. Tota informació que sorgeixi d’aquestes proves serà de segur molt útil per fer recomanacions sanitàries i de salut als supervivents i a les seves famílies i amics per evitar possibles noves infeccions.

Fins que se sàpiga més, els més de 8.000 homes supervivents d’Ebola als tres països (recordem que hi ha un total de més de 17.000 infectats que s’han guarit de la infecció) necessitaran una educació adequada, assessorament i proves regulars perquè sàpiguen si el virus Ebola persisteix en el seu semen; així com informació sobre totes les mesures que han de prendre per evitar l’exposició al virus dels seus companys/es de llit. En principi, fins que dues analítiques consecutives de semen d’una persona (separades les preses de mostres un mínim d’una semana) no donin resultat negatiu, seria obligatori abstenir de tot tipus de relacions sexuals o utilitzar condons quan participen en l’activitat sexual. No cal dir que el rentat de mans després de qualsevol contacte físic amb el semen (això inclou la masturbació) també entra dins la recepta.

I també cal parlar de les dones…el genoma ARN del virus d’Ebola també s’ha detectat per tècniques moleculars de RT-PCR en el líquid vaginal d’una dona 33 dies després de l’aparició dels símptomes…però el virus viu, infecciós mai ha estar aïllat de fluids vaginals. És impossible, amb tan pocs referents, saber per quant temps el virus persisteix típicament en els fluids vaginals, o si es pot transmetre per via sexual de les dones als homes.

Caldrà, doncs, allargar o fer més intensives les proves, per assignar un valor, un risc concret, a la transmissió sexual del virus Ebola, possible d’homes a dones, improbable a l’inversa.

El que està clar és que, en base a l’evidència actual:

  • Tots els supervivents haurien d’abstenir-se de mantenir relacions sexuals o mantenir relacions sexuals segures (condons) com a precaució…fins que dues analítiques consecutives de semen separades com a mínim una setmana entre elles donin resultat negatiu.

  • Assolir aquesta doble negativitat del semen pot allargar-se un mínim de nou mesos, potser un any en alguns casos. Un cop assolida, els supervivents poden reprendre de manera segura les pràctiques sexuals normals sense por de transmetre el virus Ebola.

  • La masturbació no dona seguretat doncs el semen és potencialment infecciós. Imprescindible rentar-se bé les mans amb aigua i sabó per no transmetre’l a objectes o persones. No cal dir que els condons o tot allò en contacte amb semen s’ha de descartar de forma segura i no deixar a l’abast d’altres persones.

  • Aquesta via de transmissió pot haver col·laborat en el brot però no ha estat en cap cas principal. El que sí podria generar és un rebrot puntual, en alguns casos, si es confirma que els genomes detectats són infecciosos.

I un corolari…no estigmatitzem novament els infectats. Són tan dignes com nosaltres, no infectats. No els cal compassió, si no respecte i ajut.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Enllaç original a l’article en anglès: http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1511410

Comentaris virus-lents (123): Libèria: Ebola en el carrusel de la cronicitat.

Gairebé 2 mesos després de ser declarat lliure d’Ebola i 3 mesos després del seu últim cas, Libèria van reportar fa uns dies un nou cas que involucrà un jove de 17 anys d’edat, que va emmalaltir el 21 de juny, i va morir el 28 de juny. La infecció no se li va detectar fins a la seva mort.

L’últim cas a Libèria fins aquest darrer va ser una dona que vivia al voltants de Monròvia, que morí el 28 de març. Es creu que va contraure la malaltia per contacte sexual amb una supervivent de l’Ébola. Els científics saben que després que els pacients es recuperen, el virus Ébola pot persistir molt més temps en el semen i en òrgans amb una immunitat particular com els ulls.

En certa manera és la crònica d’una historia anunciada. Libèria era el país de la triada (Guinea, Serra Lleona i la mateixa Libèria) que s’havia esborrat de la llista de països amb Ebola circulant (el dia 9 de maig després de transcorreguts dos períodes complerts d’incubació, 21 i 21 dies, sense nous casos) però comparteix centenars de kilòmetres de fronteres amb dos països amb Ebola; el virus no coneixen fronteres. A més les últimes setmanes les restriccions de circulació través de la frontera s’havien relaxat, per tant la probabilitat de transferència d’un compartiment, país, a un altre, havien augmentat.

És preocupant, però, que aquest darrer (o primer d’una nova onada) cas a Libèria s’hagi produït en una part del país que no està a prop de la frontera amb els dos països afectats, a la província de Margibi, en un poble “remot” al sud-est de la capital, Monròvia, i projecta ombres sobre d’on va venir el virus i per què no es va detectar fins que el jove va morir.

Addicionalment el fet que la detecció fora post-mortem ha implicat haver de traçar tots els contactes (familiars) del jove, ja que el pacient no va ser aïllat ni tractat en vida i l’etapa final de la infecció, prèvia a la mort, és la més perillosa des d’el punt de vita de la transmissibilitat. Fins ara sembla que n’hi ha 27 persones en aquesta llista de contactes; dues llars s’ha  posat en quarantena i se’ls envia menjar per evitar que surtin de les mateixes. El que sí es sap és que el jove es va enterrar seguint un protocol segur d’enterrament.

Els avenços en la reducció de casos a Guinea i Sierra Leone s’ha estancat en les darreres setmanes, amb una mitjana de 20 a 27 casos per setmana. Encara s’estan veient infeccions en persones que no estan a les llistes de contactes d’infectats previs i d’altres que moren en entorns comunitaris (per tant for d’hospitals o instal·lacions d’aïllament), dos marcadors que mostren que el virus no està sota control.

bleachbucketchallenge-629x413

Veníem d’un escenari molt pitjor, però. Guinea, de setembre a desembre del 2014, tingué un pic continuat de casos Ebola amb 100-200 casos setmanals, per després veure aplanar-se aquesta incidència i des de fa setmanes (des d’abril) trobar-se per sota dels 20 casos setmanals, les darrers setmanes fins i tot a un nivell d’un 10-15 casos setmanals.

A Sierra Lleona tot fou molt més abrupte; d’agost a novembre del 2014 la incidència va  pujar un pendent molt empinat passant de 100 casos setmanals a més de 500. El mes de novembre va ser particularment dur perquè en dues setmanes es va estar a prop d’arribar als 600 casos setmanals. Des d’aleshores la davallada també ha estat forta, 250 casos a començaments de gener, una vuitantena a començaments de febrer, i des de finals de març un degoteig constant de 5, 10 no més de 15 casos setmanals.

La Missió de les Nacions Unides per l’Ébola (UNMEER) ha dit que Libèria té la capacitat de contenir el nou cas, però segueix sent vulnerable fins a casos en tots els països de la regió arriben a zero. De fet això és cert, per Libèria i pels altres dos països, però…

Jo recordo la hipòtesi que vaig plantejar en altres entrades prèvies, i en piulades (els que em seguiu per Twitter) i és que Ebola esdevingui una malaltia crònica en aquestes àrees. No crònica com una hepatitis, o com la gota, si no com una infecció que un cop estesa (recordem que portem més de 27.500 casos amb més de 11.200 morts) tindrà una circulació de baixa intensitat (amb brots puntuals) durant mesos o anys. A tal efecte recordem les paraules de Christopher Martin, director adjunt d’operacions del CICR, Comitè Internacional de la Creu Roja, fetes a finals del 2014 a l’agència Efe, Hi ha una tendència clara a cantar victòria massa ràpid i un risc d’entrar en una situació de cursi crònica, sense centenars de morts a la setmana o al mes, però amb brots que sorgirien a la perifèria de les ciutats i d’altres regions“. Factors que “ajudaran”…un sistemes sanitaris que no poden controlar quarantenes ni abastar tots els casos de llogarets, ni que els sistemes estiguessin indemnes; una recança de persones amb símptomes d’anar als centres sanitaris (recordem que els símptomes de la malària i altres malalties febrils són molt semblant a l’Ebola als estadis inicials, de resultes pots tenir malària i quedar en quarantena en un lloc amb malalts d’Ebola); un període d’incubació amb la durada del qual no tothom està d’acord (veure entrada 60, https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/); una possible transmissió secundària a través de semen i mucoses de infectats ja curats (el que diuen les anàlisi és que el virus Ebola es pot mantenir a semen fins els 60 dies però no diu que no pugui mantenir-se més temps, dependrà de cada individu i de la mida de la mostra analitzada); una baixa acceptació de les barreres físiques com els preservatius per aturar aquesta ruta de transmissió entre la població, etc.

Prenguem-nos aquest cas com un cop a les consciències, res està guanyat i tot es pot perdre si no mantenim l’esforç.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per tenir més dades, aquell amb curiositat o temps: http://apps.who.int/ebola/ebola-situation-reports

Comentaris virus-lents (98): VIH, sempre hi ha una segona pedra…o una tercera…o

Les autoritats sanitàries d’Indiana (EEUU) van començar fa uns dies un programa de canvi d’agulles (xeringues) en un comtat, Scott, on un brot de virus de la immunodeficiència humana (VIH) entre usuaris de medicaments opiacis administrats per via intravenosa ha fet aparèixer gairebé 90 nous casos d’infecció per VIH, en el que es considera el brot més gran de VIH registrat a l’historia de l’estat.

programa-intercanvi-xeringues

Específicament es lliga aquesta epidèmia al analgèsic opiaci Opana, un de tants que a partir de finals dels 90 i fins fa uns pocs anys, va veure la seva comercialització dramàticament potenciada, intensament prescrita pel metges, i fàcilment disponible, resultant tot això en una forta pujada de les taxes de dependència d’opiacis, increment de risc de sobredosi i trampolí cap a la heroïna. Subministrat (legal o il·legalment) habitualment en pastilles, es pot moldre, dissoldre en aigua i injectat per via intravenosa.

Opana-2

Aquest programa d’emergència tindrà un vigència de 30 dies, i cancel·la temporalment la inhabilitació d’aquest tipus de programes en Indiana (governada actualment pels republicans), però només en el comtat Scott que se situa al sud-est del estat, a uns 48 quilòmetres al nord de Louisville, Kentucky.

670px-Avoid-Getting-HIV-Step-5-Version-2

L’equip de govern republicà no dona suport als programes o polítiques de canvi d’agulles de manera regular dins de la problemàtica general de lluita antidroga i dels seus efectes. La mesura és clarament de curt abast, i d’una evident curtesa de mires, ja que només està disponible per als habitants del comtat Scout mitjançant el Centre de Serveis Socials per a la Comunitat en la ciutat d’Austin, l’epicentre de l’epidèmia. És una mesura limitada, obliga a un esforç per part dels que la necessiten, no està fàcilment a l’abast (molta de la gent afectada és força pobre, viu a zones rurals, no té carnet de conduir, o no té cotxe) i no té en compte que la malaltia no s’aturarà a la frontera del comtat, o de l’estat, ja que els infectats, coneguin o no el seu estat, poden traspassar-la.

Cada beneficiari rebrà inicialment agulles suficients per a una setmana amb la finalitat que no recorri a el bescanvi d’agulles amb altres persones, situació a la qual s’atribueix l’epidèmia. El centre també oferirà exàmens gratis per detecció del VIH, tutela per admissió en programes de tractament antidroga, i vacunes contra els virus de la hepatitis A i B.

hiv-transmission

El comissionat de Salut Publica estatal, Jerome Adams ha declarat: “Si no parem prou atenció al que està passant aquí, estarem condemnats a repetir-lo en tot Indiana i en el nostre país.” Una taca per l’historial de l’estat amb VIH, on les noves transmissions (casos) de VIH havien declinat dels 463 reportats en 2002 als 205, deu anys després, 2012.

Aquesta declaració fa riure, però, perquè no aborda una part fonamental del problema. Es posa el pedaç del bescanvi de xeringues un cop es desferma el brot però no es diu que aquest programa no es mantindrà a la llarga, quan és aquesta mesura preventiva estesa en el temps la que pot permetre evitar un brot com aquest en el futur. El cost d’aquest programa, descentralitzat en diferents punts, i no en un únic lloc, de ben segur seria menor que l’esforç que es fa ara, i les conseqüències en el pressupost sanitari i en la salut dels ciutadans.

De fet es veia venir. VIH i el virus de la hepatitis C (VHC) comparteixen una via d’entrada, la via intravenosa. La incidència de VIH i VHC havia declinat en els darrers anys. Últimament, però, les autoritats sanitàries avisaven d’una pujada en la incidència del VHC i que difícilment el VIH s quedaria enrere al compartir via de transmissió. Així, CDC estima que entre 2010 i 2012, les noves infeccions per VHC van pujar un 75%, fins arribar als 23.000 nous casos anuals.

No estaven equivocats, no. El que passa és que no sempre llegim bé els senyals.

Però aquesta, aquesta, és una altra història.

Comentaris virus-lents (92): VIH, res més perillós que la ignorància.

La majoria dels nous infectats per VIH als Estats Units (EEUU) ho són a través de persones que no sabien que el portaven (que estaven infectades) o aquelles que coneixent el seu estat no estaven seguint tractament o el que seguien era inadequat.

 

Aquesta és la conclusió a la que arriba un estudi publicat a finals de febrer per la revista JAMA Internal Medicine (Skarbinski et al., 2015).

 

Aquesta conclusió portada a un valor numèric indica que les persones amb VIH sense diagnosticar i sense tractament, i per això, sense ajustar els seus comportaments i les seves pràctiques a aquesta situació, són els responsables de 9 de cada 10 nous contagis, com a mínim, per l’any analitzat 2009.

 

El tema no és precisament menor ja que als EEUU hi havia 1,1 milions de persones infectades per VIH a l’any 2009 i que cada any entren en aquest grup uns 45.000 casos nous.

 

Per fer l’estudi els investigadors dividiren la població amb VIH en cinc categories continues (una acaba on comença l’altre); les persones infectades per VIH però no diagnosticades (un 18%); aquelles persones infectades i diagnosticades però que no reben atenció mèdica (45%); les que reben atenció medica però no teràpia anti-retroviral (4%); aquells infectats i diagnosticats que reben teràpia antriretroviral però que no veuen reduïda a nivells “indetectables” la carrega viral (aprox. 7%) i finalment els infectats, diagnosticats, que reben teràpia anti-retroviral i que assoleixen la supressió viral (un 25%).

 

Únicament una quarta part dels nord-americans afectats per VIH tenen un status viral controlat mitjançant teràpies anti-retrovirals, que poden reduir la càrrega viral del pacient a nivells indetectables, molt baixos. Aquesta gent, conscienciada, probablement és també la més curosa en les seves pràctiques i relacions amb la qual cosa són les que menys contribuirien a engruixir el nombre d’infectats. Per contra, el 18% de persones no diagnosticades però infectades i el 45% de persones conscients de la seva infecció però que no reberen (voluntàriament o involuntàriament) atenció mèdica sí són actualment els principals “responsables” dels nous infectats; se’ls assigna una responsabilitat en el 30% i 61% dels nous casos, respectivament.

 

El prototip de persona responsable de transmissió de VIH per via sexual seria un home, que adquireix el VIH per via sexual mitjançant relacions homosexuals (no heterosexuals), d’entre 35 i 44 anys.

 

Les taxes de transmissió per VIH van descendint en aquesta seqüència continua de grups esmentada abans. La millora en el diagnòstic de VIH i l’enrolament més estricte de la població en les estratègies de tractament, i la reducció en les conductes de risc tant a nivell sexual com de consum de drogues, primàriament en els grups de les persones no diagnosticades i/o no receptores de teràpies anti-retrovirals, podrien tenir un efecte substancial en la transmissió del VIH als EUA, de fet, a qualsevol estat. Tanmateix resulta difícil pensar com persones que estan en risc o practiquen conductes o activitats de risc (respecte VIH) i que no es controlen, o que sabent de la seva infecció no reben (consideracions econòmiques a banda) teràpies anti-retrovirals, poden millorar de forma voluntària i consistent les seves conductes de risc i reduir la seva probabilitat de transmetre el virus.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Link http://archinte.jamanetwork.com/article.aspx?articleid=2130723

És un resum, l’article complert és de pagament.

 

Comentaris virus-lents (91): Windows period, Una finestra oberta…a la infecció.

Les infecciones no progressen com una infecció zombie, en qüestió de minuts. Entre que un patogen entra al nostre cos, independentment del portal d’entrada (mucoses, tall o abrasions a la pell, picadures de vectors, mosquits o paparres infectats) i es manifesta una simptomatologia poden passar dies o setmanes. Més encara, l’aparició del símptomes moltes vegades es posterior a la capacitat disseminadora de la persona infectada. Abans de presentar símptomes, per exemple, nosaltres podem transmetre el HIV.

Aquest període gris és també anomenant window period, o periode finestra i es pot definit com el interval de temps entre l’entrada del virus al cos i la possibilitat de traçar la seva presència al mateix cos. Aquest periode inclou la fase d’eclipse, la fase en la que el virus inicia la seva propagació i va incrementant el seu nombre.

VIH eclipse and window phases

A un virus se’l pot posar en evidència, se’l pot descobrir, per mètodes directes o indirectes. El mètode directe habitual, el que es veu a moltes series de televisió, es basa en l’amplificació d’algun segment del seu genoma, del seu ADN o ARN. Si el virus s’està propagant al cos i passa a sang, a partir d’una mostra de sang podem detectar-lo…sempre que estigui a una certa concentració. Dit d’altra manera, pot ser que el virus trigui dies en infectar prous cèl·lules perquè aquestes alliberin prous virus perquè un cop “diluïts” al torrent circulatori ens doni una concentració prou elevada como per poder-los detectar. Recordeu que agafem una mostra (1 ml, per exemple; ens cal com a mínim 1 virus en aquell ml, vol dir que hi ha 1000 virus per litre; però si processem mostres de volums inferiors, cosa molt habitual, per exemple, 0, 1ml ens calen 10.000 virus). I ara penseu que tenim 5.000 ml (5 litres) de sang al cos i incorporeu el factor probabilitat. Els virus necessaris per arribar a la detecció es tornen a multiplicar si tens en compte l’efecte del mostreig i la representativitat de la teva mostra. Ara per ara la detecció d’una unitat vírica absoluta en un teixit està fora del nostre abast.

Pel que fa al mètode indirecte habitual, els virus al propagar-se generen una resposta per part de l’organisme que, abreujant molt, implica la producció d’anticossos, alguns neutralitzants, altres no, que són l’objecte de detecció. En qualsevol cas per tècniques immunològiques podem detectar aquests anticossos, i la presència d’aquests anticossos solament s’explica per una infecció prèvia; per això parlem d’un mètode indirecte. Com a mètode indirecte és més lent, tampoc generem anticossos als dos dies d’estar infectats; triga més en poder-se fer servir, o dit a l’inrevés ens donarà una detecció negativa quan potser pel mètode directe ja tenim una senyal positiva d’amplificació de genoma. A la persona que passa a donar positiu a un test, per exemple de HIV, se li diu que ha seroconvertit, i al fenomen se l’anomena seroconversió. De vegades la seroconversió per VIH pot anar acompanyada per uns símptomes com febre, erupcions, dolors articulars… però en moltes altres infeccions per altres virus aquestes seroconversions són silents, no generen cap símptoma específic.

VIH Detectable_antibodies seroconversion

Però és que a més, en funció d’allò (antigen, anticòs, quin antígen, quin anticòs?) que es vulgui detectar, de la especificitat (la probabilitat que el test sigui negatiu si la persona no està infectada) i de la sensibilitat (la probabilitat que el test doni resultat positiu si la persona està infectada) del test immunològic i, important, de la nostra genètica i la nostra resposta immune (molt lligada també al nostre estat fisiològic) el període de temps per identificar la infecció serà variable. Un test que ens doni un resultat positiu per una persona potser ens donarà negatiu per una altra infectada al mateix temps però que encara no ha desenvolupat resposta immune (variabilitat d’hoste). Per exemple, pel que fa a les infeccions per VIH, els tests immunològics donen resultat positiu entre 30 i 60 dies (els tests més moderns ha escurçat el temps a les 2-3 setmanes) després de l’episodi d’infecció però hi ha gent que comença a donar positiu al test passats els 90-100 dies. Dos test poden donar resultats contradictoris per una mateixa mostra (variabilitat lligada a sensibilitat o especificitat del test). No hi ha cap test immunològic 100% sensible i 100% específic. De fet independentment que es facin servir test immunològics de 3era o 4a. generació, que detecten anticossos, o antígens del propi virus, és molt habitual fer una segona prova passades unes setmanes (entre 4 i 8 setmanes) d’una primera prova amb resultat negatiu.

Això té una forta implicació per la salut pública. Imaginem que ens infectem amb VIH a través d’una pràctica (o persona) de risc. No serveix de res fer-se cap prova immunològica o de PCR el dia després o la setmana després. El virus s’ha de propagar per ser detectat però des d’el moment que es propaga, un és persona potencialment (en alguns casos potentment) transmissora; ens trobem en la fase aguda de la infecció, amb càrregues víriques importants. Per tant, entre que es fa una pràctica de risc i que un es fa la prova per esbrinar si s’ha infectat o no, uns 60 dies de mitja, l’ús de condons (veure entrada 79 del blog) a l’hora de tenir sexe i el no compartir xeringues esdevé una obligació envers els altres (i envers tu mateix).

hiv-transmission

I també podriem parlar de la transmissió de VIH per derivats sanguinis, en èpoques passades.

Però aquesta, aquesta es una altra història.