comentarisviruslents

Un camí cap a la virulència. Cadascun té els seus dimonis. Un dels meus és el lloc comú, però per mi fals, que els virus tendeixen a la benignitat de forma ineludible amb el pas del temps. Així es va vendre pel SASCoV2, obviant, per exemple, la absència de pèrdua de virulència (en els no vaccinats) de poliovirus, o verola, per exemple. Avui els porto un altre exemple, venint dels animals…

El virus de la malaltia de Marek (per detalls sobre la malaltia, veure https://sesc.cat/malaltia-de-marek/) és un virus de la família Herpesviridae, de la subfamília Alfa, on es troben els Herpesvirus 1, 2 i 3, que corresponen al Herpes virus simplex 1, a Herpes virus simplex 2 i a Varicela zòster, respectivament. Doncs bé, aquest virus ACTUALMENT causa càncer en les aus provocant mortalitats per sobre del 90% en els ocells no vaccinats. I és altament transmissible i resistent a les condicions ambientals (dessecació, temperatura, etc.). De fet, els seus efectes generarien pèrdues de més de mil milions d’euros anuals a la industria avícola mundial.

Però això no fou sempre així; el problema va començar a generar-se en la dècada dels 60 del segle passat (aviat hi tornarem). Quan es va descriure per primera vegada el virus de Marek al vols del 1900, no causava càncer ni gairebé mortalitat i sí certa inflamació dels nervis amb una paràlisi transitòria i poc més. Per cert, el nom de Marek li ve del veterinari hongarès Joseph Marek (https://en.wikipedia.org/wiki/J%C3%B3zsef_Marek) que la va descriure el 1907.

Hem passat de la benignitat a la híper-virulència en poc menys de 100 anys. I sí, parlo de híper-virulència, perquè primer es van descriure les soques virulentes, després les “altament virulentes”, que sortien de l’escala i ara ja aniríem per les “altament virulentes plus”. Esperem que al propera categoria no sia la ultra.

Doncs bé, es possible que aquesta evolució hagi vingut afavorida pel creixement rampant de la industria avícola amb l’aplicació indiscriminada de vaccins que evitaven els símptomes de la infecció però no la transmissió (com fan bona part dels vaccins per altra banda). Més circulació, i pressions selectives noves, podrien haver portat al virus a explorar nivells de virulència que, en condicions naturals, haurien estat un carreró sense sortida evolutiu.

I d’això va aquest article recent… https://www.science.org/doi/10.1126/science.adg2238 en el que a partir de material genètic antic (dels darrers 1000 anys) obtingut de 140 jaciments arqueològics (a Europa i Orient Mitjà) comproven que la infecció per MDV (Marek Disease virus) estava força estesa ja fa segles (sense que ningú la descrigués o li dones importància; per tant gaire greu no devia ser). I amb els genomes (o fraccions) identificats associats al virus de la malaltia de Marek han rastrejat l’evolució dels factors de virulència en l’espècie vírica.

I el gen Meq – el gen involucrat en la formació de tumors/càncers, ja existia fa mil anys, però va anar mutant i seleccionant-se i fixant-se aquestes mutacions amb el temps en la línia evolutiva que porta al virus Marek actual. La prova del 9 és que van poder rescatar el gen de fa segles i comparar la seva virulència amb el gen actual en cultius de cèl·lules de pollastre i sí, la variant antiga no generava efecte i l’actual sí.

I una conclusió més important i generalista, encara. Els autors trobaren que els canvis genètics actuàvem en trinquet; les mutacions gairebé sempre s’adquireixen en un ordre específic i, un cop assolides, no tenien marxa enrere, quedaven fixades.

El passat ha generat el present i pot ajudar-nos a evitar que fem prediccions errònies del futur.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.