Amb la nova variant de SARSCoV2 descrita a Anglaterra que ha desfermat cert furor i neguit ha tornat ha emergir la mala praxi, o desconeixement, del que és una variant i del que és una soca, quan parlem de virus. No esmentaré el concepte “sepa” verbalitzat per alguns il·lustres, com Monica Terribas recentment, la Marató de TV3 crec, perquè això ja no seria virologia, si no…altra cosa.
Què és una soca viral? Què és un aïllat viral? Què és una variant?
Imagini’s que vostè atén un malalt de CoVID19 i li treu una mostra, cultiva aquesta mostra en monocapes cel·lulars (una tècnica amb punts d’art), normalment de cèl·lules Vero E6 (una línia cel·lular generada a partir de les cèl·lules epitelials extretes dels ronyons de mona verda, Chlorocebus sp.; anteriorment anomenat Cercopithecus aethiops, desenvolupat el 1962 a la Universitat de Chiba, Japó), i amb sort (i en funció de la càrrega viral del malalt) veurem com el tapis cel·lular és destruït per un element invisible. Si recuperem el medi post-infecció i mirem per microscòpia electrònica “veurem” el virus, aquest element invisible; si agafem una petita porció del medi i el transferim a altres cèl·lules Vero E6 sanes, s’infectaran i moriran. Hem aïllat el virus, tenim un aïllat, un virus aïllat, separat del seu origen, l’infectat.
Tots aquest aïllats, de diferents malalts, són SARSCoV2, donen cos a la soca SARSCoV2. I no, no són iguals perquè si agafem l’aïllat del pacient A, i el del B, i el del C que potser s’ha obtingut a milers de kms, i seqüenciem per saber exactament totes las bases del seu genoma veurem que poden presentar canvis, mutacions (errades en la replicació que els ha originat) però no per això deixen de ser i fer el mateix, tenen les “mateixes” propietats biològiques. I si algun aïllat tingués propietats biològiques noves o diferents, per exemple, poder-se unir a un receptor diferent, o generar un embolcall més resistent que el faci més estable a les condicions ambientals llavors, sí, llavors potser estaríem davant d’una nova soca.
La variant que ara preocupa (VUI-202012/01 o la primera “Variant Under Investigation” de desembre 2020) i que preocupa perquè ha sumat mutacions diverses en diferents punts del genoma (per sobre de la vintena), però no perquè les mutacions siguin noves ja que s’havien descrit prèviament en altres variants el darrers mesos, no difereix en res fonamental del primer aïllat que es constituí com la soca SARSCoV2 a Wuhan el mes de gener de 2020. Es diu que és un 70% més transmissible que la variant “original”, l’estàndard circulant, de SARScoV2 (darrers càlculs baixen ara aquest percentatge al 55%) però aquest numero té molt més a veure ara mateix amb la epidemiologia que no amb la virologia. Els petits canvis i mutacions no tenen prou entitat per permetre poder parlar de noves soques, si no incorporen canvis visibles, mesurables, fins i tot dràstics. Només són variacions naturals, ja que els virus ARN muten per la seva natura intrínseca, variants dèiem més amunt, dins una soca, per ara única.
Encara que potser no per sempre tindrem aquesta unicitat; però aquesta, aquesta és tota una altra història.
Ja he dit en un enfilall anterior (veure el meu TL a Twitter) que les reinfeccions seran normals, de fet seran la norma. Els altres coronavirus, com 229E o OC43 que són alfacoronavirus ho fan; SARSCoV2, que és betacoronavirus, probablement ho farà, també com HKU1 o NL63. Però reinfecció no vol dir clínica, tenir simptomatologia clara, i això és el que no queda clar a l’article.
Ens re-infectarem? Sí. Tindrem clínica greu? Probablement NO, però amb molts condicionants. Si ha passat massa temps de la 1a infecció, si la 1a. infecció fou asimptomàtica o molt benigne, si el nostre estat immunològic ha canviat no podem garantir que no tinguem una versió greu de la CoVID19. I com molt bé apunta en Clotet ens deixem la virologia ambiental sempre arraconada; la pressió d’infecció continuada i alta pot desbordar el sistema immune. Els «virus ambientals» importen i la pressió diària (aquí la distància i l’ús de la mascareta redueixen la captació o entrada) és como la gota d’una aixeta mal tancada.
Exemple de reinfecció? Anem als clàssics. Callow et al.,1990… The time course of the immune response to experimental coronavirus infection of man. A l’enllaç https://ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2271881/ Es tracta d’una infecció experimental de 15 voluntaris humans amb coronavirus 229E. Vuit d’ells, els que tenien títols d’anticossos més baixos, excretaren virus i mostraren símptomes de refredat. Generaren anticossos, que s’havien gairebé esvaït un any després. Es tornà a inocular els voluntaris amb la mateixa dosi. TOTS tornaren a excretar virus, si bé en menys quantitat i per un període més curt. Més benigne, sí, però encara excretaven i eventualment transmetien (això no ho prova l’article).
A això cal que sumem que cap de les vacunes q s’estan desenvolupant serien esterilitzants; els vacunats tindran, amb una eficiència variable (es parla del 50%), menys símptomes i més bon pronòstic però seguiran excretant SARSCoV2, en menor quantitat i període de temps. Un exemple el tenim a la vacuna d’Oxford, la ChAdOx1-nCoV19, que en els experiments en model animal mico ja va descriure anul·lació de simptomatologia però recuperació de virus infecciós en aparell respiratori pels que fa als animals vacunats. Per tant reduir excreció en quantitat i temps és una fita però no LA fita… com a mínim en aquesta primera tongada de vacunes.
Per acabar, que es fa llarg, el títol més adequat de l’article, IMHO, hauria de ser «La reinfecció pot ser la norma, però provocaria menys símptomes.. probablement» i no “La reinfecció pot no ser excepcional, però provocaria menys símptomes.” 79 caràcters vs 70 caràcters.
Però tot es veu en el marc de les nostres finestres mentals, i cadascun té la seva.
Encara que no hi ha cap estàndard internacional, la nomenclatura P3 per anomenar un centre d’alta seguretat biològica, és una de les que s’evita més, d’origen és francesa; és més freqüent NBS3, NCB3, BSL3, CL3, etc.
Una màxima dels equips de protecció individual (EPIs) és que no traspassi (els guants han de ser impermeables, els vestits repel•lents als fluids; els vestits per #Ebola són de fet tant impermeables que no són gens transpirables) i així no s’entén perquè es fan servir guants “porosos” com diu la redactora quan la indumentària està feta de material repel•lent. Potser l’autora volia dir “no porosos” que és el que són el nitril, el vinil i fins a cert punt el làtex, que són els materials que es fan servir per fabricar els guants de laboratori i que han d’estar homologats i assajats.
Les mascaretes que es veuen a les fotos són mascaretes quirúrgiques que NO són EPIs i que serveixen més per protegir mostres que no als usuaris perquè no segellen amb la pell de la cara.
Això és lògic perquè VIH no és de transmissió aerògena; si es treballés amb patògens com el coronavirus del MERS, o el virus Chikungunya, o West Nile, o els virus de la grip aviària altament patogènica (HPAI), sí caldrien “autèntiques” mascaretes autofiltrants o respiradors, i aquí caldria discutir si les necessiten FFP1, FFP2 o FFP3 (habitualment aquesta darrera és la prescrita ja que dona la major protecció).
I, en efecte, un laboratori P3 (mal dit, recordeu) és un laboratori d’alta contenció per distingir-los de BSL4 o laboratoris de MÀXIMA contenció. En ells, les Cabines de Seguretat Biològica (CSB) són obligatòries SEMPRE que es manipulen mostres, no sols si es volen “fer créixer les cèl•lules infeccioses”. És a dir, tota obertura de vials amb mostres, siguin cultius o mostres d’animals o persones, es fa dintre de les cabines.
Aquestes CSB, també dites “muntatges” per la redactora (?), SÍ poden tenir una sortida d’aire externa (no és recomanable, però) i filtren l’aire (correcte) a traves de filtres HEPA (correcte) i el tornen a abocar a la sala on s’hi treballa (i això no es menciona). Aquest aspecte ÉS important perquè vol dir que les CSB HAN d’estar adequadament mantingudes i revisades perquè si no, a la llarga, abocaran aire contaminat a la zona de treball, on es troba l’operador/a.
Una instal•lació NBS3 ha d’estar en pressió negativa (correcte, -35 pascals en aquest cas). Però de pressions negatives n’hi ha tantes com instal•lacions ja que no hi ha un estàndard establert. En alguns casos, si el centre és complex i té zones específiques, és habitual la existència d’un gradient de pressions negatives en cascada; dins el mateix centre pots tenir fins a vuit-nou tipus diferents de sala en funció de la seva pressió negativa; la màxima pressió negativa s’assigna a la sala amb risc més alt, que en un centre com el que treballo, CReSA, correspon a la sala de necròpsies).
Però un centre d’alta biocontenció, o NBS3, HA de tenir una filtració absoluta de sortida; no pot haver un centre d’alta seguretat que NO tingui filtració HEPA de sortida; i en principi els filtres de les CSB no compten. El que no és prescriptiu però sí recomanable és una filtració HEPA d’aire d’entrada, però sí es obligatòria filtració absoluta de sortida que alguns centres doblen, tenen dues etapes independents.
I correcte, la norma és que “cap investigador hauria de treballar sol” sobre tot amb material altament infecciós i és per això que en cas de fer-ho es poden fer servir sistemes d’home caigut o mort,… que és el que es menciona al darrer paràgraf, i que no s’estan “popularitzant” en el sentit que es fan servir solament en casos concrets.
Finalment, una greu errada conceptual és què ha de garantir una laboratori de bioseguretat. No és “que la salut del personal no s’exposi a cap greuge i que el material que s’hi processa es mantingui estèril i net” si no… “que la salut del personal no s’exposi a cap greuge (?) i que RES infecciós surti de la instal•lació” Ras i curt.
Per la resta sempre és bo que s’expliqui el que és la bioseguretat i com s’hi treballa. Bons desitjos i millors execucions al @diariara en aquest camp.
El diari Ara va publicar el 13 de desembre una peça, continuació del seguit d’articles que està dedicant a l’epidèmia d’Ebola a la República Democràtica del Congo (en endavant RDC), esforç lloable i per agrair. El títol, enganyós, de l’article és una pregunta…L’Ebola podria arribar a Europa? Enllaç:https://www.ara.cat/internacional/Ebola-podria-arribar-Europa_0_2142385813.html
El títol és enganyós perquè es planteja la pregunta però es fuig d’estudi… en cap moment durant l’article es fa la intenció de contestar-la. S’aprofita per fer una actualització de les dades a data 13 de desembre i poc més, més enllà dels controls de temperatura dels passatgers a l’aeroport congolès i a la primera escala habitual, Addis Abeba, i del seguiment “intensiu” que fan les organitzacions humanitàries dels seus cooperants un cop retornats al país d’origen.
A més, si bé és un conveni acceptat per la Organització Mundial de la Salut, la vigilància per 21 dies per si es manifesta febre, el primer símptoma inespecífic de poder estar infectat d’Ebola, està descrit que aquest període no és a prova de “outliers”. Hi ha gent que ha tingut períodes d’incubació superiors. Això ja es va explicar fa més de quatre anys a una entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/
Contestarem la resposta que la periodista va deixar a l’aire.
SÍ.
SÍ, amb una molt baixa probabilitat, però SÍ.
Per començar perquè el període d’incubació és de mitjana una setmana; hom pot haver contret Ebola dos o tres dies abans d’abandonar RDC i començar a experimentar febre 3 o 4 dies després d’arribar a destinació….i com és un símptoma inespecífic no atribuir-lo a Ebola (jo ho atribuiria però es que jo soc malpensat de mena).
Per continuar perquè com ja hem dit el període de incubació s’accepta per conveni que és de 21 dies però hi ha gent que s’escapa a l’estadística, a aquesta finestra. No és impossible que transcorreguts el 21 dies un pugui desenvolupar la infecció.
I tercer perquè en tots aquells infectats, homes, que sobreviuen a la infecció hi ha un percentatge no menystenible de casos en el que el virus queda resident als testicles, i per tant al semen per moltes setmanes, mesos inclús. Un pot sobreviure a Ebola i passar-lo a la seva companya o company en relacions sexuals sense protecció, setmanes o mesos després de recuperar-se clínicament…sense cap mena de control post-exposició si no s’educa a l’afectat. Això també és va tractar ja fa anys en una altra entrada del blog… https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/.
En resum, el risc és baix però indubtablement existeix, encara per sota del llindar de la declaració d’emergència sanitària internacional. Però independentment d’aquest es pot materialitzar en qualsevol moment perquè els virus no entenen de fronteres ni de convencionalismes i la rapidesa de les comunicacions els hi faciliten la dispersió abans de manifestar-se simptomatologicament.
Llegir ciència als diaris és engrescador per dos motius; perquè sempre és bo que la ciència arribi al públic i s’ha de valorar i felicitar a tothom que ho practica i perquè de la lectura crítica de cada article (ningú és perfecte!!) poden sortir comentaris addicionals (que de fet és també un clàssic científic, on és freqüent que les troballes més engrescadores siguin laterals al tronc principal de la recerca pròpia).
Fa un dies, El Pais, un desastre de libel si parlem de Catalunya però un diari que encara s’interessa per divulgar certa ciència publicava “A la caza del virus desconocido que amenaza la humanidad” (enllaç https://elpais.com/elpais/2018/02/22/ciencia/1519322760_187107.html). El cos de la noticia és correcte però hi ha algunes errades o mitges veritats que convé ressaltar.
“El virus que provoque la siguiente gran pandemia puede estar agazapado en el interior de un animal esperando su momento para saltar al primer humano”…potser no cal ser tan poètic. Els virus no “esperan momentos”; els virus no tenen consciència, de fet fins i tot s’ha dubtat de si els virus estan vius o són essers vius (per més detalls podeu consultat una entrada prèvia https://comentarisviruslents.org/2015/05/01/comentaris-virus-lents-105-i-si-els-virus-no-fossin-els-virions/). Els virus tampoc estan “agazapados” per la senzilla raó que repliquen i es propaguen a la seva conveniència i no tenen perquè mostrar-se. De fet mostrar-se, generar una infecció aguda que pot acabar amb la mort de l’infectat pot ser un mal negoci pel virus, que es queda sense l’energia i els elements per mantenir la seva propagació; és per això que es diu que el virus més adaptat és aquell que es propaga sense malmetre (excessivament) el seu hoste, en una relació més propera al parasitisme benigne, fins i tot al comensalisme.
L’errada seriosa la tenim poc després, i reflecteix el nostre antropocentrisme, o animalcentrisme si volem. Diu …” quedan por descubrir alrededor de 1,67 millones (fantàstica previsió ajustada!!) de especies que habitan dentro de mamíferos y aves, los huespedes más habituales de estos microorganismos.” El primer de tot és que és una noticia relativament “antiga”; ja el 2013 es parlava que com a mínim tindríem un milió d’espècies víriques damunt al Terra, de les quals 320.000 ho serien de mamífers (http://www.virology.ws/2013/09/06/how-many-viruses-on-earth/). Però és que el concepte “huespedes más habituales” és una errada radical. Per què són més habituals? Tenen potser els virus preferència pels vertebrats? Si assumim que els virus no són conduits per una força directriu i tenim en compte que hi ha 50 milions de cèl·lules bacterianes en un gram de terra o més de 10 milions de bacteris en un mil·lilitre d’aigua (veure enllaç https://cosmosmagazine.com/biology/hidden-in-plain-sight-massive-new-family-of-ocean-virus-uncovered), de veritat pensem que no hi ha virus que no s’aprofitin d’aquests números? De veritat pensem que les Archea (antigament incloses dins dels bacteris) i els bacteris, que porten sobre la terra desenes, centenars de milions d’anys més que els vertebrats, els mamífers, no han patit l’atac víric des de molt abans i que els virus no han tingut molt més temps per anar-se diversificant amb i en aquests hostes procariotes? Que uns paràsits obligats com són els virus estan menystenint la possibilitat de propagar-se en 10 elevat a 31 organismes procariotes, un 10 seguit per 30 zeros (enllaç http://phenomena.nationalgeographic.com/2013/02/20/an-infinity-of-viruses/ o una prèvia entrada en aquest blog https://comentarisviruslents.org/2015/04/11/comentaris-viruslents-99-mes-virus-que-estels-al-firmament/)?.
De bacteriòfags, que és la manera que tenim de denominar els virus de bacteris n’hi ha una legió…molta d’ella fantasma, sense descriure.
Encara que les dades d’un estudi molt citat (Whitman et al, 1998), que calcularen la biomassa bacteriana i la feren molt propera o quasi equivalent a la de les plantes, no sigui del tot correcte, de ben segur els hostes més habituals pels virus no seran els eucariotes, si no els procariotes, els bacteris i les Archea, i la diversitat bacteriofàgica serà també major. Altra cosa és que els prestem tanta atenció.
Tinc costum de llegar-me les noticies de ciència, particularment les de biologia i més concretament les de microbiologia i salut pública.
Fa uns dies va aparèixer una noticia a El Pais sobre una infecció laboral. Des d’aquí trencar una llança per aquest diari, en aquest tema, que no he vist reflectit en cap altre. Llàstima que l’esforç no hagi reeixit, com a mínim totalment, ja que l’article conté imprecisions i errades. L’enllaç a l’article és:
El resum vindria a ser: un treballador que feia la seva feina a finals del 2013 en una planta de tractament de residus on anaven a parar els residus d’ hospitals i centres de recerca es va infectar al punxar-se amb una agulla que va travessar el seu calçat de seguretat. Com la persona, a més, tenia un trastorn autoimmune, les seves defenses no van poder fer res contra el patogen involucrat, un bacteri anomenat Brucella suis, que és aïllat freqüentment en porc senglars i llebres a Europa (el seu reservori natural) i ocasionalment en porcs però rarament a persones (de fet mai s’havia descrit a Espanya). De fet, aquest seria el primer cas descrit de infecció per aquest bacteri a la Península, què no en el món, que diu l’article.
Però endinsem-nos en la noticia per desenvolupar alguns temes:
Se’ns informa que (sic) “la historia del contagio es insólita”. Ben bé insòlit és el lloc on es va produir (i no sabem quantes d’aquestes infeccions ocupacionals, no laboratorials, no es reporten) però no el medi o la via. Des de fa moltes dècades l’autoinoculació o accidents amb agulles o altres elements punxant estan al capdamunt de les causes d’accidents i de les subseqüents infeccions, mentre que les transmissions per via oral (ingestió, amb la prohibició taxativa del pipeteig amb la boca) i per via respiratòria (amb l’arribada de mascaretes eficients i de barreres primàries com les cabines de seguretat biològica) han caigut en picat. El lloc és certament un lloc crític perquè rep un mix de residus sanitaris de diferents centres, per tant amb diferents patògens. Aquests centres executen una tractament per inactivar els residus per esterilització a l’autoclau i aquí el nostre periodista rellisca totalment al qualificar-lo com un “recipiente metálico de alta presión”. Si s’hagués molestat en consultar la wikipedia en castellà hagués trobat: “La acción conjunta de la temperatura y el vapor produce la coagulación de las proteínas de los microorganismos, entre ellas las esenciales para la vida y la reproducción de éstos, hecho que lleva a su destrucción”. La versió catalana de la wikipedia és més clara fins i tot, al definir-lo com: “un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdic o de laboratori, utilitza vapor d’aigua a alta pressió i temperatura, evitant amb les altes pressions que l’aigua arribi a bullir tot i la seva alta temperatura. El fonament de l’autoclau és que desnaturalitza les proteïnes dels microorganismes...”. L’autoclau no mata per alta pressió, mata per la temperatura assolida. En el cas que ens ocupa, una temperatura de 130ºC en sec sense vapor també tindria força efectivitat. Una pressió de dues atmosferes addicionals, sense vapor d’aigua, que és la que s’assoleix dins l’autoclau en un cicle a uns 130ºC, fa pessigolles al mon microbià. De fet tota la gent que fa immersió sap que una atmosfera addicional de pressió (per tant 2 atmosferes totals) són les que es tenen a 10 metres de fondària al capbussar-se, i 3 atmosferes totals s’assoleixen als 20 metres i no sembla que la gent pateixi gaire.
Epidemiològicament pot ser molt difícil traçar una infecció perquè els patògens són ambientals, estan repartits, disponibles en molts llocs i és difícil atribuir-los una font única. Recordem que un agent químic té efectes immediats o quasi immediats però que un agent biològic dona el seu efecte dies o setmanes després de la infecció (i aquesta és una qualitat “útil” si es miren les potencialitats bioterroristes ja que permet, a l’actuant, estar ben lluny del focus). Únicament si el patogen té una firma específica, uns marcadors no habituals en la natura es pot associar el seu origen, moltes vegades un laboratori de recerca, com ha estat el cas. I aquest ha estat el cas perquè de Brucella suis hi ha cinc biovars o famílies (de biovar 1 a biovar 5). Els biovars 1, 2 i 3 es mantenen circulant en porcs senglars i domèstics; com hem dit el biovar 2, a més, circula bastant entre les llebres a Europa. Però resulta que el biovar 1 mai ha estat aïllat a Europa amb l’excepció de Croàcia. Si a més la soca, identificada genèticament, del malalt (una Brucella suis biovar 1 soca 1330, aïllada originalment d’un porc a Minnesota el 1950) casa exactament amb una soca en la que s’estava treballant en un laboratori que va portar els residus a processar a aquesta planta en aquell període de temps ja està tot dit.
I ara anem al quid, el tractament de residus. Pel que no sapigueu massa de que va el tema us posaré l’exemple del meu centre de recerca. Treballem amb patògens perillosos (grup de risc 2) o molt perillosos (grup de risc 3). Qui vulgui saber més sobre categorització del risc dels microorganismes pot visitar aquet mateix blog, la entrada 29, https://comentarisviruslents.org/2014/08/01/comentaris-virus-lents-29-grups-de-risc-nivells-de-bioseguretat-i-avaluacio-de-risc/. Un cop acabada la feina, tot el material en contacte amb el patogen (pipetes de plàstic, medis de cultiu, hisops, nanses de sembra, etc.) que ja pot haver estat parcialment desinfectat és abocat dins de contenidors de plàstic homologats que un cop plens son tancats per ser recollits per una empresa homologada i enviats a un centre de tractament com l’esmentat. Res que ha estat en contacte amb material biològic infecciós va a les escombraries municipals.
És el productor del residu el responsable d’etiquetar correctament el contenidor i d’assegurar-se del seu correcte tancament. Els contenidor estan proveïts d’un sistema de grapes que un cop tancat fa (per mi) impossible que es pugui tornar a obrir. Addicionalment moltes tapes de contenidor tenen, al seu perfil interior, un material adhesiu que quan entra en contacte amb les vores superiors del bidó es peguen molt, molt fort. L’article indica: “Se deben realizar controles para asegurar que los contenedores de residuos están sellados” i es cert però evidentment aquests controls s’han de fer en origen, al mateix centre o hospital ja que si es fan en destí, i el contenidor no compleix implica un nou transport (per tant risc addicional) per retornar-lo al productor del residu.
Si el contenidor, com sembla, es va obrir abans del tractament, és evident que no es va tancar bé en origen; hi ha contenidors que poden semblar ben tancats però no sempre ho estan.
El que sí sembla un contrasentit és el que esmenta el veterinari…”La legislación debería ser más exigente, porque ahora mismo permite meter material biológico sin autoclavar [sin esterilizar] en los contenedores”. Home, fora ideal esterilitzar per autoclau en origen, com es diu, però llavors quin sentit tindria enviar-ho a les plantes de tractament…per esterilitzar-lo altre cop. I compte, que això implicaria centenars de centrals d’esterilització repartides per tot el territori amb el increment de consum energètic, de maquinària que requeriria manteniment i de personal que això suposa. Per mi aquesta legislació és correcta, sempre i quan els contenidors es tanquin correctament i perfectament. Perquè aquests contenidors estan construïts a prova de punxades i cops.
Capítol apart mereix el paràgraf (sic): La investigación de Guimbao y Compés reveló que “pese a utilizar botas y guantes, los pinchazos eran frecuentes” al procesar manualmente los residuos ya esterilizados para reciclar el plástico. Al descargar los camiones y llevar los contenedores contaminados al esterilizador, los pinchazos eran “infrecuentes”, pero no inexistentes. Com ja he indicat un transport acurat de contenidors correctament tancats amb personal proveït de equips de protecció individual correctes i ben posats fa impossible una inoculació. Si veiéssiu el gruix de la paret d’un contenidor i el gruix de la sola d’una bota d’aquests treballadors entendríeu el meu escepticisme. El que m’ha sorprès, però, és que la valorització del residu porti a processar manualment aquestos un cop esterilitzats per reciclar el plàstic. Aquesta sí que és una activitat de risc perquè tothom que sàpiga d’autoclaus sap que un cicle d’esterilització és fortament depenent del tipus de la càrrega dins del contenidor, i en aquest cas les càrregues no són gens homogènies ni estan gaire caracteritzades.
I una conclusió tremendista i inconsistent alhora. Al mateix primer paràgraf de la noticia es parla que aquest cas “Según los médicos que lo atendieron, es el primer caso en el mundo.” No ens queda clar a què es refereixen però el que és evident és que no es tracta del primer infectat humà per Brucella suis biovar 1. Al mateix article que esmenta el periodista (veure… https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27474211) es diu «B.suis biovar 1 has been never reported previously in any species in the European Union, with the exception of Croatia, despite being a major cause of human brucellosis in America, Oceania and Asia”. La frase de la noticia queda llavors del tot invalidada, com a mínim en el context que jo l’entenc.
I finalment un tema més personal, sense ser periodista. Com es pot posar una primera frase de la mena “El 3 de febrero de 2014, un hombre de 53 años con una leve discapacidad intelectual llegó al hospital….”. Quin paper juga aquí la discapacitat intel·lectual? El va fer més sensible al bacteri? És rellevant des d’el punt de vista de la salut pública? Es vol indicar/insinuar que amb aquesta discapacitat no es van complir o es van complir malament els requeriments de seguretat? Ho trobo molt poc rellevant i fins i tot, fora de lloc.
I és que informar, informar amb els ítems rellevants i exactes, en el degut ordre, deu ser tasca molt difícil.
Un espera que el seu diari habitual sigui curós i s’alegra quan veu la cura en la maquetació però sobre tot en els continguts de les diferents seccions i s’emprenya quan aquesta cura, o una lectura atenta abans de l’edició final, llueix per la seva absència.
L’article té un fons interessant que ve de l’aprofitament i selecció silenciosa, sense conèixer exactament els mecanismes finals, però clarament dirigida, dels fongs que s’addicionen als formates per aconseguir algunes textures i sabors inigualables i en qualsevol cas específics; és el cas del camembert, el brie, el rocafort (roquefort), etc. L’espècie humana actua com accelerador de l’evolució que podria ser lenta, forçant la multiplicació del fongs dia rere dia en unes condiciones que no eren naturals per ells (els Penicillium, són típics fongs dels sols i descomponen matèria orgànica, de natura majoritàriament vegetal), en un ambient de llet quallada. Els fongs, amb els successius passis, han desenvolupat una maquinària enzimàtica a partir d’expressió de gens propis, la mutació d’altres, i a través de gens manllevats d’altres microorganismes amb els que comparteixen l’àpat. L’article apunta als mecanismes de transferència horitzontal de gens, una altra manera d’expressar el que he indicat a la frase prèvia i que té gran importància si ho apliquem al camp de la salut pública ja que es considera un mecanisme cabdal en l’adquisició de noves resistències als antibiòtics per part dels bacteris. Un bacteri sensible a l’estreptomicina, en certes circumstàncies pot captar, o rebre, un paquet, una anella de gens que codifiquen resistència a l’antibiòtic i aleshores progressar en presència d’aquest. Aquesta transferència li ve conferida per un bacteri que ja és resistent.
Els autors esmenten que hi havia pocs indicis d’aquesta transferència horitzontal de gens entre eucariotes (com són els fongs, però també nosaltres, els animals, per exemple). Recordem que eucariota (del grec eu, ”veritable”, i karyon, ‘nou” o “nucli”) vol dir etimològicament que té nucli evident, visible, veritable. A aquest concepte se li “oposa” el terme procariota, que no té nucli definit (altra cosa és que ambdós tenen la mateixa mena de material genètic, l’ADN, i la mateixa manera d’expressar-lo en forma de proteïnes).
L’errada antològica ve que parlant dels fongs com a eucariotes, cap al final de l’article (correcte) parla als titulars de l’article de “Els bacteris que habiten als diferents tipus de formatges no s’escapen de l’evolució” al segon títol, en tipografia gran. I no contents amb això reblen el clau amb un altre títol interior “Viatge al passat dels bacteris” i després passa a parlar immediatament dels fongs establint una sinonímia del tot inesperada i impròpia.
Si els periodistes que es dediquen a la redacció de temes científics, i sí, la producció dels formatges és ciència, en aquest cas microbiologia aplicada, no són curosos en les seves analogies i comparacions i deixen espai a les errades o interpretacions incorrectes mai aconseguirem que la gent entengui bé i frueixi amb la ciència del dia a dia…i en aquest cas amb els formatges.
comentarisviruslents 
Comentarios recientes