comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Comentaris virus-lents (147): Brasil, ara, no és pais per a nadons.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 27, 2015

Ja sabeu que, hem parlat una mica, a les darreres entrades (mireu l’entrada 143, introductòria, de Zika  https://comentarisviruslents.org/2015/12/06/comentaris-virus-lents-143-zika-altre-flavivirus-que-sen-va-a-fer-les-ameriques/ i entrada 144 https://comentarisviruslents.org/2015/12/13/comentaris-virus-lents-144-a-les-ameriques-el-virus-zika-pot-fer-mal/) del virus Zika, que s’està estenen per Sudamerica, principalment Brasil, ara per ara, i que podria emular a Chikungunya arribant al Carib. Resumint la infecció amb aquest virus durant l’embaràs està causant un fort increment de casos de desordre neurològic als fetus: Microcefàlia, que evita que el cervell de l’embrió es desenvolupi completament i els nadons neixen amb caps petits que causen seriosos problemes de desenvolupament i fins i tot pot ocasionar la mort prematura.

countries-reporting-autochthonous-zika-virus-cases

Al Brasil, el Ministeri de Salut ha estimat que el nombre d’infectats (recordem que infecció i simptomatologia clínica no són sinònims) estaria entre el mig milió i el milió i mig de casos en aquest últim brot, una situació inaudita en termes de velocitat de propagació. Pel que fa als casos de microcefalia estaríem ja en més de 2400, amb confirmació ferma de més de 130 i 27 morts de nadons probablement associades. Per avaluar l’impacte, el nombre de casos anuals de microcefàlia a Brasil oscil·lava entre els 120 i els 200 (en el període 2010 al 2014).

La preocupació ha arribat a tal nivell, per l’espectacular nombre de casos nous de microcefalia respecte a allò normalment registrat, que aquest virus ha causat una alerta sanitària poc comuna, com és que el govern del Brasil demani a les dones no quedar embarassades fins a tenir més informació sobre aquest brot. Evidentment s’ha d’entendre com una recomanació, no com una obligació, ja que és una decisió del tot personal però ara en un cert ambient d’incertesa.

virus-zica

Aquest no és un virus nou (se’l coneix des de fa més de 60 anys) però és certament un virus emergent ja que ha colonitzat noves contrades. Alhora en incrementar la seva propagació i per tant el nombre de casos (i també per unes tècniques de vigilància més properes) es poden manifestar símptomes que abans no es donaven o es donaven en una baixa proporció. Dit d’una altra manera, si la microcefàlia afecta a un, posem, 10% de les embarassades que són infectades i fins el brot de Brasil mai cap brot havia assolit infectar més de 5-10 embarassos, potser aquesta manifestació no es va donar…o es va veure i no es va relacionar. Ara, amb l’àmplia extensió de l’hàbitat del mosquit vector Aedes aegypti a Brasil, i amb centenars, si no milers de dones embarassades infectades, aquest símptoma es manifesta en tota la seva cruesa.

Salvant distàncies és semblant al que ja es va indicar en unes entrades prèvies sobre Ebola (entrada 134, sobre capacitats/vies alternatives de transmissió https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/ i entrada 138 sobre seqüeles no conegudes de l’Ebola fins darrer brot https://comentarisviruslents.org/2015/10/31/comentaris-virus-lents-138-sequeles-de-lebola-un-estudi-anuncia-el-que-vindra/). Quan un brot es fa molt més gran que els habituals (10, 20, 50 vegades més gran) apareixen símptomes poc freqüents o successos relativament poc probables…un 1% de presència en 100.000 infectats dona per molta gent afectada.

De fet aquestes transmissions «poc» vectorials poden ser la crònica d’una historia ja anunciada, encara que amb la lletra petita, fa uns pocs anys http://www.healthmap.org/site/diseasedaily/article/spotlight-zika-virus-insect-borne-std-2514. Un investigador nord-americà assenyalà, el 2011, la possible transmissió de zikavirus d’un investigador, que havia anat a Senegal i havia manifestat la malaltia al tornar a Colorado (EEUU), a la seva dona però no als seus fills. Ja que els vectors competents (els mosquits, específicament Aedes aegypti, mireu entrada anterior) no estaven presents al nord d’aquest estat, i que la parella havia mantingut relacions sexuals en dates compatibles amb la infecció de la dona, la conclusió lògica fou la transmissió per activitat sexual. Per cert, l’autor, Brian Foy, sap bé del que parla ja que ell era l’investigador infectat.

I per Ebola podem dir ara que tenim vacunes que semblen efectives. Per Zikavirus això no podem dir-ho. No tenim ni vacuna ni tractaments específics.

A més cal recordar que el mosquit portador, Aedes aegypti, proper al nostre mosquit tigre, Aedes albopictus, ja es troba en gran part d’Amèrica Llatina, incloent a Mèxic i als Estats Units on s’han trobat a Texas, Florida i Hawaii. No fora estrany que a les properes setmanes l’advertiment d’ajornar voluntàriament embarassos o protegir-se molt de contacte amb mosquits en cas de gestació acabi estenent-se a bona part del continent americà.

Un bon embolica que fa fort. Un virus que progressa a cavall d’unes poblacions de mosquits ben establertes, que també transmeten dengue i Chikungunya i un rosari de manifestacions i events de transmissió vírica poc probables però, per això, ara evidents en funció del gran nombre d’afectats.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, Chikungunya, Dengue, salut pública, vectors artròpods, virologia, virologia social, zikavirus, Zoonosi , , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (146): Competència vectorial o quan la competència ens fibla…de veritat.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 27, 2015

Competent? Que vol dir que un mosquit sigui competent? Per competent en català podem trobar diversos significats…que és reconegut/apte per una professió, que és un entès en la matèria, que té legalment el dret a decidir (ejem!), que és adequat, entre altres.

 

Ens quedarem aquesta darrera. Considerem un mosquit competent perquè és adequat per a la transmissió d’un patogen i conseqüentment d’una malaltia. I és adequat perquè potencia la transmissió i no actua com un simple vector mecànic del patogen. Quan nosaltres estem engripats o refredats i esternudem i ens tapem boca i nas amb la mà (errada greu) la nostra mà pot passar a contenir virus del refredat o de la grip, per exemple. Si uns moments desprès toquem amb aquella mà objectes o altres persones podem transmetre’ls aquests virus. Durant aquest procés no hi ha propagació viral, les partícules víriques van de A a B però no hi ha cap activitat addicional, és un acte mecànic.

 

Un vector competent és, doncs, un vector animat (un artròpode, per exemple; mosquits, paparres, àcars, etc.) que té l’habilitat d’adquirir un virus d’un hoste (habitualment per picada i succió de la sang del mateix) i de poder-lo transmetre a un altre hoste susceptible en algun acte futur d’alimentació (en alguna futura picada). I escrivim futura i no immediata perquè tot requereix el seu temps. De fet un mosquit que pica un hoste infectat i incorpora virus a través de la sang succionada haurà de processar, o si volem, li caldrà un procés de maduració, que farà que trigui dies, fins i tot més d’una setmana en ser capaç d’injectar el virus en un hoste susceptible. I aquest procés no s’endegarà si no s’han succionat prous patògens (virus); hi ha una dosi mínima perquè s’infecti un mosquit, també. Durant aquest període de temps els arbovirus (arthropod borne virus, o virus transmesos per artròpodes, una categoria “funcional” però no taxonòmica) migren a diferents compartiments del mosquit (hemolimfa, muscles, aparell reproductor), després de travessar les parets intestinals, es multipliquen i eventualment arriben i s’acumulen a les glàndules salivars dels mosquits. És a través de la saliva, que el mosquit injecta a l’hoste per afavorir la succió de la sang del mateix, que el virus entra en aquest nou hoste.

CHIK transmission cycle viruses-06-04628-g002-1024

de:  http://www.mdpi.com/1999-4915/6/11/4628/htm

A banda de la competència hi ha la capacitat. La capacitat vectorial ve determinada per un nombre important de factors com la densitat poblacional del mosquit, la immunitat poblacional del mosquit, la seva longevitat, el nombre de picades per dia, les preferències d’hoste, etc. Un mosquit pot tenir alta competència però baixa capacitat (per exemple, perquè la seva densitat és molt baixa) i això el faria poc capaç de transmetre un patogen.

Efectivitat vectorial = competència x capacitat.

Un vector ideal seria aquell que proveeixi un medi intern adequat per a la propagació del patogen, que sigui el més longeu possible, que tingui un patró d’alimentació de hostes (és a dir a quins animals piquen) que coincideixi amb el rang d’hostes del patogen (és a dir quins animals són susceptibles de ser infectats), que piqui força vegades per dia i el màxim nombre de dies possible, que ingereixi volums de sang com més gran millor, i que es dispersin fàcilment (altrament que tingui un radi d’acció el més ampli possible). Com és una carta de desitjos no s’ha trobat a la natura cap artròpode que tingui alhora totes aquestes característiques però si algunes d’elles en major o menor mesura…sortosament.

 

Així, si considerem un virus com el West Nile Virus (que causa una malaltia simptomàticament semblant a una grip en el seu inici però que pot complicar-se fins causar encefalitis i meningitis i esdevenir mortal), veurem que diverses especies de mosquits del gènere Culex són vectors competents, però no ho són gaire altres mosquits, com el gènere Aedes (com Aedes albopictus, el mosquit tigre) i el gènere Ochlerotatus. Però és que dintre del gènere Culex, l’especie Culex restuans té una alta capacitat vectorial en aus, però una baixa capacitat vectorial en humans perquè les seves femelles (recordeu que dels mosquits els únics que piquen són les femelles) s’alimenten quasi exclusivament dels ocells. Per tant aquest mosquit el que fa és anar passant el virus d’unes aus a unes altres perquè no interactua amb el compartiment humà. Si aquest mosquit és desplaçat o ha de compartir espai amb una nova espècie de mosquit, tant competent com la primera, i les femelles del qual no tenen aquesta restricció i piquen amb la mateixa facilitat aus i humans és quan hi ha perill de zoonosi, de transmissió del virus del compartiment silvestre, en aquest cas les aus, a l’espècie humana.

 

vector-borne-diseasesask-24-638

de: http://www.slideshare.net/ArvindKushwaha1/vb-ds-ask

A més que un mosquit piqui i xucli sang d’un vertebrat infectat no és garantia de transmissió. Hi ha molt factors que juguen; el patogen genera virèmia (presència del patogen en sang) a l’hoste? Quants dies? I quina concentració s’assoleix? Recordem que un mosquit potser xuclarà uns pocs microlitres i si la concentració del patogen a la sang és, per exemple, de 100.000 per mil·lilitre, el mosquit ingressarà en el seu intestí uns pocs centenars de virus. I com tots els organismes tenen el seus llindars d’infecció, els mosquits també, pot ser perfectament que necessitin ingestes de 10.000 (4 log10) o 100.000 (5 log10) partícules infeccioses perquè la infecció sigui productiva i el virus arribi a glàndules salivars. I a més, els mosquits també són individus i com a tals hi ha diferencies individuals i lligades a la temperatura ambiental. De fet se sap que mosquits alimentats amb sang infectada mostren diferents taxes d’infecció depenent de les temperatures d’incubació a la que són exposats.

 

Moralitat de tota aquesta entrada: Pot ser bastant difícil saber amb certesa quins mosquits (o d’altres artròpodes) actuen com vectors principals d’un patogen particular…al camp, a la vida real.

 

Queda per més endavant explicar alguns dels casos pràctics que teatralitzen aquesta curta explicació teòrica.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

 

Chikungunya, Dengue, paparres, reservori animal, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental, virus Crimea-Congo, Zoonosi , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (145): MERS? Caurem en l’error de l’Ebola altra vegada?

Deja un comentario Publicado por en diciembre 17, 2015

Quan a mitjans de l’any 2014 la Organització Mundial de la Salut (OMS) va cercar, amb certa desesperació, a l’armariet de les medecines algun remei enfront Ebola, se’l va trobar tristament buit. Certament hi havien una sèrie de desenvolupaments terapèutics i vacunals però no estaven ni de lluny prou testats. El resultat tots el coneixem (més de 28.000 infectats i més d’onze mil morts). Per més detalls podeu veure nombroses entrades d’aquest blog.

El problema, l’absència d’eines, podria repetir-se amb el MERS. El MERS CoV (podeu cercar entrades prèvies al blog) és el Middle East Respiratory Syndrome coronavirus, que va començar a treure el cap fa més de tres anys a la Península Aràbiga. Actualment portem més de 1.600 infectats (clínicament, no sabem quants més s’han infectat de forma inaparent) i un mínim de 579 morts. Això dona una taxa de mortalitat de l’ordre del 36%, no massa diferent de l’observada a molts brots d’Ebola.

MERS and airport travel

L’Ebola era (encara és) una malaltia africana; ara estem incorrent en el mateix error, de considerar aquest infecció com una de confinada a la Península Aràbiga; ni el brot que es va esdevenir aquest any a Korea (també té entrades dedicades al blog) que va acumular 186 casos i 37 morts (una mortalitat del 20%) han despertat gaires consciències. Tanmateix tot es va originar d’un únic pacient, un home de negocis que va tornar infectat després de fer turisme per l’Orient Mitja. Es impossible assegurar que això no torni a passar en major menor mesura. De fet Korea va ser una perla més (la més grossa) en el collar de casos esporàdics que s’han donat en un total de 26 països, majoritàriament com a conseqüència de turistes que tornen infectats. Uns nous “Koreas” no són improbables, mancarà conèixer la seva extensió, però.

I en certa manera és més perillós. Aquest coronavirus es transmet a través d’estossecs i esternuts, per via aèria, cavalcant en petites gotes i depositant-se sobre superfícies (no es tenen moltes dades de la seva persistència ambientala aquestes fomites, se suposa curta). És evident que podem evitar infectar-nos d’Ebola restringint el contacte amb el malalt o amb els fluids del malalt però és impossible deixar de respirar, ni tan sols sabent que una atmosfera concreta, una habituació, està compromesa.

Symptoms_of_MERS_(raster)

I que no es digui que és el primer. Tenim la SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome) causada per un altre coronavirus que va provocar una alarma total a la OMS des de finals 2002 a maig del 2004, amb el punt àlgid a mitjans de 2003. Per cert, d’aquest virus encara no tenim cap teràpia o vacuna que mereixi la pena d’aplicar.

La llista de coses que encara no sabem sobre aquest MERS coronavirus; com s’infecta la gent, i com el virus treballa o progressa dins l’organisme infectat, és inquietant.

Sabem que el virus passa de camells als humans, però la mena de contacte que porta a la transmissió no està clar…un problema de nassos, doncs (veure https://comentarisviruslents.org/2014/10/10/comentaris-virus-lents-56-mers-coronavirus-probablement-un-problema-de-nassos/). Aquestos casos són esporàdics; la majoria dels casos són per transmissió persona-persona, del infectat als cuidadors o als familiars un cop l’infectat mostra simptomatologia clínica i dins l’àmbit hospitalari). La raó molts cops està en un diagnòstic incorrecte (altre cop la manca d’eines!!) que porten a no aïllar al pacient i a generar diàspores de desenes de casos.

Tot això ve, a més,  dificultat per l’actitud o manca d’actitud dels països que més pateixen el virus. Per un costat son països no gaire bolcats cap a la ciència en general o la virologia en particular, però és que tampoc s’estan generant col·laboracions per superar aquest “gap” entre aquestos i científics d’altres països. Per acabar-ho d’arreglar, trets culturals; les autòpsies són força inusuals als països àrabs. Que se sàpiga cap autòpsia s’ha fet a un infectat de MERS; per tant tampoc s’han pogut obtenir mostres i tenir imatges o idea de com el virus ataca els pulmons (sembla la diana principal) però també altres òrgans.

Intentar dissenyar una vacuna amb tan poca llum sobre la seva patogènesi és fa encara més difícil que en condicions “normals”.

I no masses laboratoris i companyies estan treballant en aquest tema, pel que sembla; i els desenvolupaments estan a les seves primeres fases.

El fet però és que, a diferencia de l’Ebola, tenim un virus potencialment letal que es transmet per l’aire, com els virus el refredat i de la grip. I si en algun moment tot esclata, ja no tindrem temps per fer res i tot serà córrer. I serà quan tothom es preguntarà Perquè no ens vam esmerçar en aturar-lo quan encara podíem?

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Avui a les 8:00 pm Science publica un treball de IRTA-CReSA sobre un desenvolupament vacunal molt prometedor per fer front al MERS Coronavirus.

Enllaç: http://www.sciencemag.org/content/early/2015/12/16/science.aad1283.full

Un camino de diez mil millas empieza siempre con un primer paso.

fomites, infeccions nosocomials, MERS Coronavirus, reservori animal, salut pública, SARS coronavirus, vacunació, virologia ambiental, Zoonosi , , , , , ,

Comentaris virus-lents (144): A les Amèriques, el virus Zika pot fer mal.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 13, 2015

A Brasil (però especialment a Pernambuco, Recife) des d’el mes de setembre el nombre de nadons diagnosticats amb microcefàlia s’han incrementat alarmantment. En els darrers cinc anys el ratio es trobava en 5 casos per cada 100.000 naixements. Ara es va a un ritme de 100 casos per cada 100.000. En solament una setmana, el número de cassos a Pernambuco passà de 268 a 487, (la capital de l’estat, Recife, ja té més de 90 casos), i concentrà el major nombre a tot Brasil. Dit d’una altra manera, als hospitals van passar d’estar mesos sense veure casos de microcefàlia a veure arribar casos tots els dies. El Ministeri de Salut brasiler ja comptabilitza 739 casos de microcefàlia en el que portem d’any.

Que és la microcefàlia?

La microcefàlia, com indica gràficament el seu nom, fa referència a un perímetre anormalment menor del crani en els nadons (es considera un perímetre normal entre 34 i 37 cm, depenent de la setmana del naixement), la qual cosa impedeix un adequat desenvolupament del sistema nerviós i del cervell, literalment per manca d’espai. Tot això té unes greus conseqüències posteriors amb alteracions cognitives i motores.

Sempre que hi ha un canvi epidemiològic d’aquesta mida cal trobar-ne el detonant (o detonants). La concurrència d’un nombre anormal de nadons amb perímetres cranials de 27, 28, 29 cm i una circulació ambiental de Zika no vol dir res per se. També es feren correlaciones entre la vacunació i el autisme que han demostrat ser maliciosament falses. La pistola fumejant, la prova, l’ha proporcionada un nadó que va morir, en néixer, fa unes setmanes, a l’estat de Ceará, al nord de Brasil, i que presentava microcefàlia i altres patologies congènites. Quan s’analitzà la seva sang i diferents teixits es comprovà la presència del virus Zika.

Se sospita que el nen va rebre el virus a traves de la placenta, com a conseqüència d’una infecció prèvia de la seva mare, amb la corresponent virèmia. Algunes proves indirectes apunten a que el risc màxim es trobaria en els primers tres mesos de l’embaràs; seria el període on l’infecció amb virus Zika tindria efectes més devastadors, comprensible tenint en compte que llavors parlem d’una infecció que en el moment del naixement ja portaria 6 mesos activa.

Establir aquesta correlació era difícil sense aquesta prova perquè la microcefàlia té altres causes infeccioses (citomegalovirus, herpes simplex virus, Rubèola, Toxoplasmosis, i varicel·la) i la curta i poc historiada circulació de Zika no incloïa cap relació amb malformacions congènites. Els Flavivirus (el gènere viral al que Zika pertany, juntament amb el dengue, la febre groga, el virus del Nil Occidental) no són els culpables habituals, en els que un pensa com a causants d’aquestes síndromes congènits. Però com no hem vist circular molt Zika abans, ben bé podria ser una manifestació comuna…i perillosa.

virus-zica

I el fet que Zika es faci espai, a colzes, en un ambient en el que ja regnen el dengue i el virus Chikungunya incorpora una dificultat diagnòstica ja que la simptomatologia és molt semblant. Per això l’OMS ha establert un algoritme (que es pot ajustar a cada país en funció de les incidències relatives, i no és exhaustiu) que indica que davant una mostra sospitosa la primera pregunta a fer-se és si s’ha obtingut en la fase aguda (en els primer 5 dies des de l’aparició de símptomes). Si és així, i la mostra és de sang, es pot fer un intent d’amplificació del genoma del virus del dengue; si aquesta prova dona negativa agafar una segona alíquota i assajar la presència del virus Chikungunya i si aquesta també és negativa, agafar una tercera fracció de la mostra i assajar la presencia del virus Zika. Si la mostra s’ha obtingut, però, més de sis dies després de l’aparició de símptomes, la virèmia haurà desaparegut majoritàriament (hi ha casos de permanència fins a deu dies, però són anecdòtics; sembla que el ZIKV RNA pot ser detectat a l’orina més enllà de la fase aguda però no és una mostra habitual, per ara); per tant provar d’amplificar el genoma podria donar lloc a falsos negatius; s’ha d’agafar la mostra i assajar la presència d’anticossos IgM front Chikungunya, i si aquesta prova dona negativa, repetir-la ara cercant IgM específiques de Zika. Si heu llegit atentament veureu que d’aquesta llista de detecció immunològica s’ha caigut dengue; això es deu a l’existència de reacciones creuades; un infectat de Zika pot donar positiu a l’assaig IgM del dengue; si la zona és endèmica de dengue ens aturaríem amb la primera analitica i els casos de Zika quedarien emmascarats, amagats. De fet es recomana agafar una segona mostra de sèrum passades 1 o 2 setmanes i repetir la prova per demostrar seroconversió o un increment en el títol (quantitat) de l’anticòs. Per cert, no hi ha cap reactiu comercial encara; tot descansa en les eines in house generades a cada laboratori.

Zika-dengue-CHIK per OPS

Ara per ara, però, únicament portem tres morts directament relacionades amb Zika (veure entrada anterior). Tanmateix, està trasbalsant la vida de molta gent. L’epidèmia de microcefàlia esta afectant fins ara nou estats de la regió nord-est de Brasil, especialment Pernambuco, on fa uns dies es declarà l’estat d’emergència.

En Brasil, ara comenta l’estiu, l’estació plujosa, per tant més humida, amb més presencia d’aigües estancades, un brou de cultiu ideal per el desenvolupament i propagació del mosquit Aedes aegypti. Les mesures per protegir-se del mosquits són les clàssiques: ús de mosquiteres a portes, finestres i llits, si cal; roba que cobreixi les extremitats i ús de repel·lents d’insectes. En això no es pot dir que hàgim avançat gaire.

De tota manera Brasil i els països del voltant tenen una mala peça al teler perquè el dengue, també transmès per Aedes aegypti continua propagant-se amb força; el nombre de mort per dengue en els primers 8 mesos del 2015 està fregant els 700, i això suposa un 70% d’augment respecte el mateix període de l’any 2014. Si s’està incrementant la incidència vol dir que no s’està controlant eficientment les poblacions de mosquits, que també estaran disponibles per transmetre el virus Zika. L’últim recompte de presència de Zika inclou els següents països: Brasil, Xile, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Mèxic, Paraguai, Surinam i Veneçuela.

El virus Zika, com van senyalar a la darrera entrada, va mostrar-se a Brasil pel mes de març d’aquest any (per tant devia aterrar uns mesos abans). No es va considerar obligatòria la seva notificació d’aquest virus, fins aquell moment exòtic al continent (com sí cal per altres virus com la febre groga o el dengue) perquè se’l pensava un virus amb poc impacte sobre la salut…febre, mal de cap, dolors articulars, etc. (per més detalls mireu entrada anterior). Però mai se sap que pot fer un virus exòtic, del que se sap poc, que ha circulat poc (però del que se sap que infecta i genera anticossos en grans mamífers com elefants, zebres, orangutans, búfals i també rosegadors) i per tant ha mostrat poc les seves habilitats, quan es troba davant de milions de possibles hostes naïve que mai han tingut contacte previ amb ell. Molt camp per córrer, que diuen.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Dengue, salut pública, Tècniques diagnòstiques, vectors artròpods, virologia ambiental , , , , , ,

Comentaris virus-lents (143): Zika, altre flavivirus que se’n va a fer les Amèriques.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 6, 2015

La febre de Zika és causada pel virus Zika (ZIKV), un virus que es transmet per mosquits del gènere Aedes, el mateix vector que transmet Chikungunya, per exemple. La febre cursa amb febres no massa intenses, erupcions dèrmiques (inicialment a la cara es poden estendre a la resta del cos), conjuntivitis, mal de cap, dolors musculars, i mal articular, símptomes tots aquestos que treuen el cap entre 3 i 12 dies després de la picada del mosquit infectat. Aquestes manifestacions clíniques no són molt diferents de la del dengue, que ja hem tractat en entrades prèvies (veure 141 i 142), o del Chikungunya (veure entrades . Una de cada quatre persones cursen la infecció de forma simptomàtica; per la majoria dels afectats és una malaltia relativament benigna, que dura entre 2 i 7 dies. Tanmateix en un nombre petit de casos poden donar-se complicacions neurològiques o autoimmunes que portin a la mort de la persona infectada. Aquest 2 de desembre, per primer cop, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut una connexió probable entre la infecció viral i un augment d’incidència de malalties com la microcefàlia i la síndrome de Guillain-Barré, a partir de les dades obtingudes a Brasil on des de juliol s’han detectat al menys 739 casos de nadons amb microcefalia, una xifra que multiplica per cinc les estadístiques habituals per a tot un any. A un nadó amb microcefalia se li va aïllar el virus Zika. El nadó, que morí, un adolescent de 16 anys i un adult que patia lupus són els tres casos mortals, per ara, a Brasil.

virus-zica

Com és una malaltia de transmissió vectorial el seu radi d’acció coincideix amb el del seu vector, els mosquits del gènere Aedes i per tant abraça totes les zones tropicals i subtropicals del mon…però no sempre va ser així. Aquest virus, ZIKV, molt proper a altres com el virus del dengue, de la febre groga, de l’encefalitis japonesa o al virus de la febre del Nil Occidental (West Nile virus) es va aïllar per primera vegada als boscos de Zika (Uganda), d’un mico Rhesus, el 1947. Encara que se sabia que infectava humans fins el 1968 únicament es va demostrar la seva circulació per Nigèria, al aïllar-lo de mostres humanes. No es van generar noves noticies fins l’any 2007 quan tingué lloc un primer brot important de febre de Zika a la illa de Yap (Micronèsia), a l’oceà Pacífic, amb 185 casos. Després saltà a la Polinèsia francesa, el 2014 i des de’l 2015 s’està transmetent pels països iberoamericans; al febrer d’aquest any, 2015, començaren a registrar-se casos de malalties febrils amb erupcions dèrmiques al nord-est de Brasil; a l’abril es confirmà com a Zika. Hi ha dos llinatges del ZIKV doncs, el llinatge africà i el llinatge asiàtic que és el que ha emergit recentment al Pacífic i a Iberoamèrica.

ZikaFeverMap

I no estem parlant d’un o dos països iberoamericans; Brasil i Colòmbia, amb centenars de casos; Mèxic amb un cas importat i des de final de novembre amb casos ja autòctons a Chiapas y Nuevo León; Surinam, diverses illes del Carib, i a les darreres setmanes 7 casos confirmats a Veneçuela (i 65 pendents de proves) i 3 casos a Panamà…A Colòmbia la progressió està sent més ràpida de l’esperada i s’assumeix que el virus superarà Chikungunya; tenint en compte que amb Chikungunya inicialment s‘estimaren 600.000 casos, però ja van per 873.000 persones contagiades, de les que 450.000 van anar al metge, probablement s’arribarà al milió…durant els propers mesos i en un termini inferior a un any.

countries-reporting-autochthonous-zika-virus-cases

I com arribà el virus a Brasil? Difícil de dir…una hipòtesi, però no la hipòtesi, lligaria la visita d’un o uns individus virèmics per assistir als partits de la FIFA World Cup, probablement a Baia, on els mosquits que actuen com a vectors són prou abundosos, amb el detonant. El virus s’ha estes saltant d’humans a vector i d’aquestos a humans travessant tot el país i travessant les fronteres, que no són reconegudes pels vectors, arribant, ja ho hem esmentat a Colòmbia, Surinam i més enllà. I on no arriben els vectors arriben els turistes virèmics. Sense barreres ecològiques a les que enfrontar-se (un oceà, una alta serralada) el més probable és que el virus Zika es continuï estenent per l’Amèrica tropical i subtropical, sempre que trobi el seus portaavions ja instal·lats, els mosquits vectors.

No hi ha cap vacuna pel ZIKV; per tant no hi ha prevenció possible com no sia la d’evitar ser picat per un mosquit infectat. Pel que fa al tractament un cop infectat tampoc hi ha antivirals; la no severitat de la majoria de les infeccions, però, fa que un tractament de suport, contra els símptomes (febre, dolors), amb analgèsics no salicilats i antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) esperant la recuperació pel propi malalt sigui suficient. Se suposa que la infecció confereix immunitat perllongada, per vida.

Un altre virus que salta i progressa per zones on té marge d’actuació i on abans no se’l coneixia. Un altre virus emergent, en definitiva. Un virus, per sort aquest cop, que no genera patologies greus. El suma i segueix de la interacció patogen-hoste.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Dengue, reservori animal, salut pública, vectors artròpods, virologia, virologia ambiental , , , , ,

Comentaris virus-lents (142): Donde dije digo, digo Dengue…i van dues.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 28, 2015

Com vam comentar a l’entrada anterior el dengue és una malaltia molt estesa amb fortes conseqüències socials i sanitàries per a tots els països tropicals i subtropicals i potser aviat, pels països de zones més temperades.

El dengue és una malaltia amb una simptomatologia inicialment de tipus gripal que afecta a les persones independentment de la seva edat (nadons, nens petits, adults), però rares vegades resulta mortal.

Una persona és infectada per picada d’una femella infectada del gènere Aedes. En un 80% dels casos no hi haurà simptomatologia aparent o bé cursarà com una febre sense complicacions. Entre la picada i l’aparició dels primers símptomes, en el cas que es presentin, transcorren entre 4 i 10 dies. Per tant, tot turista que torni de zona endèmica i que comenci a mostrar símptomes passades dues setmanes de la seva tornada difícilment ho serà per culpa del dengue. S’ha de sospitar que una persona pateix dengue quan una febre elevada (40°C), que apareix sobtadament, s’acompanya de dos dels símptomes següents: mal de cap molt intens, dolor darrere dels globus oculars, dolors musculars i articulars, nàusees, vòmits, engrandiment de ganglis limfàtics o erupcions cutànies lleus, granellada (el salpullido castellà), semblant al del xarampió, que es dona en el 50-80% d’aquells que mostren símptomes oberts. Aquests símptomes duren entre 2 i 7 dies, i és el que s’anomena la fase febril, i la majoria dels infectats es recuperen espontàniament.

denguefeversymptoms

 

En una petita proporció de casos (el 1% dels infectats) el dengue pot esdevenir dengue greu; és una complicació potencialment mortal perquè cursa amb extravasació de plasma, acumulació de líquids, dificultat respiratòria, hemorràgies greus o falla orgànica. Els signes que adverteixen d’aquesta complicació es presenten entre 3 i 7 dies després dels primers símptomes, és a dir, quan habitualment d’infecció estaria remetent en els casos no greus, i s’acompanyen d’un descens de la temperatura corporal (menys de 38°C) i són els següents: dolor abdominal intens, vòmits persistents, respiració accelerada, hemorràgies de les genives i presència de sang en el vòmit, cansament. Les següents 24 a 48 hores de l’etapa crítica poden ser letals; cal brindar atenció mèdica per evitar altres complicacions i disminuir el risc de mort. Aquesta fase critica és més probable per aquells que s’infecten per segon cop amb un virus dengue de serotip diferent i epidemiològicament semblen més propensos els infants i adolescents. Els que es recuperen d’aquesta fase crítica ho fan reabsorbint els fluids cap el torrent circulatori, en un període de 2-3 dies, amb una millora de rapidesa sorprenent. Ocasionalment aquesta recuperació de fluids pot portar a edemes cerebrals que porten a pèrdues de consciència i convulsions. La fatiga i el cansament es perllongaran per setmanes després de la recuperació.

DengueVirusInvasion

Crèdits de la imatge: http://nicolemwong.com/design/

Com  progressa el virus dengue al nostre cos? El virus entra al cos a través de la pell, dins la saliva del mosquit. Un cop dins s’adhereix i entra dins d’alguns leucocits (glòbuls blancs), concretament les cèl·lules de Langerhans, i es reprodueix dins aquestes cèl·lules dendrítiques mentre aquestes es desplacen dins del cos (recordem que els leucocits són una mena de patrulla de reconeixement i per tant són mòbils). Aquests leucocits infectats, però, produeixen una sèrie de proteïnes d’avís, com interferons i altres citoquines, i aquesta activitat és la responsable dels símptomes no específics com la febre, el mal de cap, el dolor articular i muscular. Els components vírics dins d’aquestes cèl·lules un cop produïts i acoblats en forma de partícula vírica surten per exocitosis (una mena de gemació, arrastrant components cel·lulars). Els virus així alliberats poden entrar en altres leucocits, com monòcits o macròfags. Mentre tant, els interferons i les citoquines activen una resposta innata però també una respost adquirida que suposa la producció d’anticossos contra el virus i l’activació d’uns leucòcits particulars, les cèl·lules T que directament ataquen a les cèl·lules infectades un cop reconegudes. Els anticossos es lligaran fermament a les proteïnes virals de la membrana externa del virus i funcionaran com a llums de guia, senyals moleculars per afavorir la fagocitosi del virus per leucòcits i la seva destrucció. Si la infecció no és aturada, la propagació vírica s’incrementa i arriba a altres òrgans (com el fetge i el moll dels ossos). A aquestes alçades es pot produir una extravasació de líquids del torrent circulatori cap els teixits adjacents, com a conseqüència de malfuncionament de les cèl·lules endotelials (que recobreixen capil·lars i artèries). En conseqüència tindrem menys sang circulant i podem entrar en shock. A més l’afectació del moll de l’ós porta a una trombocitopènia (caiguda en la concentració de plaquetes circulants) que incrementa el risc d’hemorràgies.

No hi ha tractament específic per al dengue. En cas de dengue greu, l’assistència mèdica experimentada pot fer baixar les taxes de mortalitat de més del 20% a menys del 1%. És decisiu mantenir el volum dels líquids corporals per rehidratació oral o intravenosa pels casos lleus i transfusions sanguínies pel casos més greus. De manera oposada, en la fase de recuperació, cal discontinuar l’aport de fluids per evitar un excés d’aquestos que pugi portar a edemes, i si cal, es pot subministrar furosemida https://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/druginfo/meds/a682858-es.html).No estan recomanades metodologies mèdiques invasives com intubacions nasogàstriques o injeccions intramusculars o puncions arterials, tenint en compte el perill d’hemorràgies.El tractament de la febre es farà amb paracetamol mentre els antiinflamatoris com l’ibuprofè i l’àcid acetilsalicílic s’evitaran, ja que poden promoure o agreujar el risc d’hemorràgies.

No hi ha cap vacuna llicenciada, al mercat, que protegeixi contra el dengue. S’estan elaborant 3 vacunes vives atenuades tetravalents (com tenim 4 serotips principals de dengue necessitem que la vacuna ens protegeixi dels quatre, d’aquí el “tetra”) que es troben en fase II i fase III dels assajos clínics, i hi ha tres vacunes candidates (basades en plataformes de subunitats, ADN i virus inactivat purificat) en etapes més primerenques de la investigació clínica.

Ara per ara, l’únic mètode per controlar o prevenir la transmissió del virus de la dengue consisteix a lluitar contra els mosquits vectors:

dengue criaderos en una casa

  • evitar que els mosquits trobin llocs on dipositar els seus ous, bàsicament aigües estancades i llocs molt humits;
  • cobrir, buidar i netejar cada setmana els recipients on s’emmagatzema aigua per a ús domèstic;
  • aplicar insecticides adequats als recipients en què s’emmagatzema aigua a la intempèrie;
  • utilitzar protecció personal a la llar, com mosquiteres a les finestres, roba de màniga llarga, materials tractats amb insecticides, espirals i vaporitzadors;
  • durant els brots epidèmics, les mesures de lluita antivectorial d’emergència poden incloure l’aplicació, per ruixament, d’insecticides;
  • vigilància activa dels vectors per determinar l’eficàcia de les mesures de control.

Una malaltia que pot arribar a ser greu i mortal i que tenim ja molt a la vora com a conseqüència del canvi climàtic i de l’expansió dels vectors artròpodes que en són competents. Però, … umm  …. què vol dir que un vector sigui competent?

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Dengue, eradicació, resposta immune, salut pública, teràpies, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Comentaris virus-lents (141): Donde dije digo, digo Dengue.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 17, 2015

Hi ha un seguit de malalties vectorials, aquelles que son transmeses per vectors artròpodes com es el cas de mosquits i paparres, que cada cop son més probables a les nostres contrades com a conseqüència de la globalització (sobre tot pel que te de facilitar el moviment de mercaderies i persones), i de les alteracions degudes al canvi climàtic.

Una d’elles és el malaltia causada pel virus Chikungunya, de la que ja hem parlat en altre entrades (podeu mirar entrades 8, 20, 39, 40, 61). Una altra amb alta probabilitat d’instal·lar-se a Catalunya és el dengue. A les dos properes entrades parlarem d’aquesta malaltia. Unes píndoles ràpides en aquesta:

  • El virus del dengue es transmet per mosquits femella principalment de l’espècie Aedes aegypti i, en menor grau, d’Aedes albopictus (el nostre mosquit tigre). Per tant es mostra bàsicament dins les latituds 35ºN i 35ºS i per sota dels 1000 metres d’alçada, l’hàbitat d’aquests mosquits.

Aedes aegypti i dengue

  • El mosquit Aedes aegypti viu en hàbitats urbans i es reprodueix principalment en recipients artificials. A diferència d’altres mosquits, s’alimenta durant el dia; els períodes en què s’intensifiquen les picades són el principi del matí i el capvespre, abans que es faci fosc. En cada període d’alimentació, un mosquit femella pot picar a moltes persones.
  • Aedes albopictus, vector secundari del dengue a Àsia, s’ha propagat al Canadà, els Estats Units i Europa a causa del comerç internacional de pneumàtics usats (que proporcionen vivers al mosquit) i el moviment de mercaderies (per exemple, el bambú de la sort); aquest mosquit té una gran capacitat d’adaptació, la seva tolerància a les temperatures sota zero, la seva capacitat d’hibernació i la seva habilitat per aixoplugar-se en microhàbitats són factors que han propiciat la seva propagació a Europa (i a Catalunya, específicament).
  • El dengue és un virus “humà”. Nosaltres som el reservori, l’hoste primari, si bé el virus sorgí dels primats no humans. És la femella del mosquit la que alimentant-se d’un humà infectat, i després d’un període d’incubació del virus que dura entre 4 i 10 dies, es transforma en vector competent, en eficient transmissor de l’agent patogen durant tota la vida (l’infecció no sembla perniciosa pel mosquit). És a dir un mosquit que xucla sang infectada no pot transmetre immediatament el virus, la malaltia. El virus ha de passar de l’intestí del mosquit a altre teixits i arribar a les glàndules salivars, per finalment formar part de la saliva, que és injectada en cada picada. Això pren, com hem dit, de 4 a 10 dies. I per cert, la femella infectada pot passar els virus als ous, i per tant, a la seva descendència.

dengue_figure_2 cycles

  • Una persona infectada solament pot transmetre el virus a les femelles del mosquit Aedes després de l’aparició dels primers símptomes, i per un període de 4 o 5 dies, 12 dies com a màxim.
  • El virus del dengue és un flavivirus de la família Flaviviridae, que comparteix moltes característiques amb altres virus com el virus de la febre groga, el West Nile Virus, el virus de l’encefalitis japonesa o el virus de l’encefalitis de Sant Louis.

dengue virus structure

  • Es coneixen clàssicament quatre serotips diferents, però estretament emparentats, del virus: DENV-1, DENV-2, DENV-3 i DENV-4. Fa uns pocs anys (2013) s’ha descrit un cinquè tipus, el DENV-5, que ha existit des de fa centenars/milers d’anys però és de circulació silvàtica (a les selves de Malàisia i Indonèsia), i que rarament ha afectat a humans. Quan una persona es recupera de la infecció adquireix immunitat de per vida contra el serotip en particular. No obstant això, la immunitat creuada als altres serotips és parcial i temporal, curta. Una persona que ha estat infectada per un serotip i en anys posteriors s’infecta amb un altre de diferent té un alt risc de patir el dengue greu.
  • El dengue és una infecció vírica que inicialment presenta símptomes gripals i en ocasions evoluciona fins a esdevenir un quadre potencialment mortal anomenat dengue greu.
  • En les últimes dècades ha augmentat enormement la incidència de dengue al món (abans de 1970 únicament nou països havien patit epidèmies de dengue greu; ara la malaltia és endèmica en més de 100 països de les regions d’Àfrica, les Amèriques, el Mediterrani Oriental, Àsia Sud-oriental i el Pacífic Occidental); al voltant de la meitat de la població del món, 2.500 milions de persones que habiten a 128 països, corre el risc de contraure aquesta malaltia. Es calcula que entre 200 i 500 milions de persones són infectades anualment pel virus del dengue, especialment a la franja tropical i subtropical de tot el planeta, i en aquesta, sobretot a les zones urbanes i semi-urbanes. D’aquests infectats mig milió precisen cures hospitalàries i 25.000 moren.
  • A Àsia i Iberoamèrica s’ha convertit en una de les causes principals d’hospitalització i mort infantil.
  • La transmissió local de la malaltia a Europa ja s’ha notificat per primera vegada a França i Croàcia en 2010, i es van detectar casos importats en altres tres països europeus. El 2012, un brot de dengue a l’arxipèlag de Madeira (Portugal) va ocasionar més 2000 casos, i es van registrar casos importats en altres 10 països europeus, a més de Portugal continental.
  • Però és un problema global; El 2013 hi ha hagut casos a Florida (EEUU) i la província de Yunnan (Xina). El dengue s’ha notificat també al Japó després d’un silenci de més de 70 anys.
  • No hi ha tractament específic del dengue ni del dengue greu (que abans s’anomenava com a dengue hemorràgic), però la detecció oportuna i l’accés a l’assistència mèdica adequada disminueixen les taxes de mortalitat de més del 20% a menys del 1 %. És decisiu mantenir el volum dels líquids corporals.
  • Com no hi ha tractament específic post-exposició, el control del dengue rau en mesures preventives que depenen exclusivament de mesures eficaces de lluita antivectorial.

 

dengue criaderos en una casa

 

Deixarem l’explicació detallada dels símptomes, la progressió de la malaltia i els tractaments disponibles per una segona entrada, menys social i més vírica.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra historia

Dengue, salut pública, vacunació, virus hemorràgics, Zoonosi , , , ,

Comentaris virus-lents (140): Lliçons apreses de l’Ebola…fins el proper setembre.

1 comentario Publicado por en noviembre 12, 2015

Estem a tocar (menys de dos mesos) del segon aniversari del cas índex d’Ebola (el primer infectat) que ha colpejat Sierra Lleona, Libèria i Guinea i Libèria. Amb la ultima informació disponible, del 14 d’octubre, 13.982, 10.672 i 3.800 casos amb 3.955, 4.808 i 2.534 morts, respectivament. Això dona una taxa de mortalitat oficial global del 40%, amb fortes variacions entre països. Fem un recorregut no exhaustiu per algunes lliçons que se’n deriven.

Les malalties, els patògens, no coneixen fronteres. Aquesta dita no és sols aplicable entre aquests tres països, de fet el cas índex es donà en un vèrtex fronterer entre els tres països si no que Ebola ha tacat amb casos Itàlia, Mali, Nigèria, Senegal, Espanya, Gran Bretanya i EEUU i amb morts Nigèria, Mali i EEUU, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Els essers humans ajudem molt si forcem la nostra presència en habitats nous, o si generem condicions (guerres, desplaçaments de refugiats, desforestació) que afavoreixen el salt dels patògens del component zoonotic a l’humà. Recordem però que som animals i que com a tals també formem part d’aquest “compartiment”. Si deixem de fer-ho, aquestes intrusions zoonotiques veuran caure la seva freqüència.

No tenim encara mecanismes d’acció ràpida, executius. Un estudi epidemiològic retrospectiu fet per la mateixa OMS indica que el cas índex fou un nen de 18 mesos, vivint a Meliandou, Guinea (a la vora de Gueckedou, a menys de 10 km de la frontera amb Libèria i uns 30 km de la frontera amb Sierra lleona), que començà a desenvolupar una simptomatologia de febre, vòmits i femtes fosques (excrement amb sang, possible indicatiu d’hemorràgia interna) el 26 de desembre i morí dos dies després. Des d’el dia 28 de desembre fins la primera alerta oficial, emesa pel Ministeri de Salut de Guinea, en data 13 de Març, passaren 75 dies. Aquesta alerta, a més informava de una malaltia desconeguda, ja que les morts de familiars, veïns propers, personal sanitari que atengueren aquestos, inclosos sanadors tradicionals, s’havien lligat a una malaltia bacteriana. Recordem que el còlera es una malaltia molt freqüent per aquelles contrades. L’OMS, amb Metges sense Fronteres (MSF), i el Ministeri trobaren noves pistes epidemiològiques que portaren a identificar Gueckedou com l’epicentre de transmissió. Guinea te forts lligams amb França i mostres de morts i malalts s’enviaren a l’Institut Pasteur que conclogué el 21 de març que es detectava un filovirus, i el dia després que aquest filovirus era l’Ebola Zaire. Únicament aleshores, 23 de març, OMS anuncià públicament el brot, quan ja s’havien comptabilitzar 49 casos i 29 morts. Perquè? La presentació clínica de Ébola és prou enganyosa; les cinematogràfiques i impactants hemorràgies que es poden donar al tram final de la infecció no són la norma general i la infecció que inicialment té els símptomes inespecífics d’una grip pot arribar a confondre’s amb altres febres hemorràgiques que són típiques de la regió, com la febre de Lassa. Com les simptomatologies de moltes infeccions són prou inespecífiques en el seu començament és possible que aquesta situació es torni a repetir. El que no s’hauria de torna a repetir és la lentitud, descoordinació, en la resposta posterior, un cop se sap quin és l’agent causal.

Vacunes. No és cert que no hi hagués estudis per desenvolupar vacunes contra l’Ebola. El que no hi havia era una gran necessitat (recordem que els brots han estat dispersos i autolimitants) i que per provar l’eficàcia d’una vacuna calen…malalts. Aquest brot ha permès que desenvolupaments, fets en els darrers anys amb silenci, que necessitaven una ultima empenta trobessin un fast-track, una via ràpida per ser aprovats i provats en condicions de camp. Us sonaran les vacunes VS-EBOV (NewLink Genetics and Merck vaccines) i la ChAd3-ZEBOV, desenvolupada per GlaxoSmithKline, que s’han administrat ja a Àfrica, i que reberen en els seus inicis fortes injeccions de diners públics, de Canada i Estats Units respectivament. Doncs bé, la primera es va patentar el 2003 i les eines per fer la segona es coneixen des de fa una dècada. Però hi ha un mínim de 6 vacunes en proves: la Ad26-EBOV & MVA-EBOV de Johnson&Johnson y Bavarian Nordic; la Novavax; un candidat vacunal xinés; un altre de rus, fent servir virus de la grip recombinant; una altra vacuna basada en ADN; un prototipus vacunal fent servir virus de la ràbia recombinant, etc.

La mida d’un brot importa. Els altres brots d’Ebola han abastat un baix nombre d’afectats (318 a Zaire en 1976; 315 a República Democràtica del Congo (RDC) en 1995; 425 a Uganda el 200-2001; 149 a Uganda 2007 i 264 a RDC al 2007 també) amb taxes de mortalitat per sobre del 50% (llevat d’Uganda 2007, que fou del 25%). Els que sobrevisqueren foren quantitativament pocs perquè els afectats tampoc eren molt nombrosos. Per una banda no se’ls feu un gran seguiment però per altre representaven probablement un sobrevivent típic. Únicament en un brot amb milers de sobrevivents hi ha prou mida de mostra (individus) perquè treguin el nas fenòmens “estranys”: els extrems d’una distribució normal: excrecions víriques de llarga durada; acantonaments vírics detectables; efectes secundaris no descrits, etc. Això ajudarà sens dubte a conèixer més sobre la infecció viral i les seves conseqüències però també donarà lloc a titulars que, no mesurats, poden ser alarmistes.

La brillantor enlluernadora d’aquest brot no ha de fer-nos oblidar les altres malalties que encara es donen als països afectats. Sanitàriament, l’atenció mostrada contra l’Ebola ha reduït o deixat en segon terme programes de vacunació indispensables en aquells països com aquells front xarampió, tos ferina o varicel·la, la qual cosa fa preveure futurs brots d’aquestes malalties. El còlera continua present (brot 2012); s’han descrit casos de poliomelitis paralitzant aquest 2015 (procedents de la soca vacunal) i la febre groga (amb vacuna atenuada disponible) i la malària són endèmiques. Alguns mapes de situació (no del tot actualitzats) és mostren a continuació.

Global_Cholera_outbreaks Global_Malaria_EndemicCountries_2013 HIV_adult_prevalence_2013

En acabat, aquest brot ha fet que tres països africans siguin encara més pobres. L’Ebola ha davallat qualsevol mena de turisme durant molts mesos, ha interromput i generat desconfiança en els intercanvis comercials interns, ha amenaçat la seguretat alimentària, ha frenat la inversió estrangera, ha desballestat els sistemes sanitaris dels països afectats. Els ingressos familiars han caigut, un 12% de mitjana a Guinea…un 35% a Libèria. El producte interior brut (PIB) ha passat a Libèria d’un increment esperat del 8,9 al 0,7 en el darrer any per l’impacte de l’Ebola; a Sierra Lleona d’un esperat 11,3% a únicament un 4%; valors equivalents per Guinea. Un panorama molt descoratjador.

Honorem al personal sanitari. Allà on cerqueu veureu que uns dels principals damnificats en aquesta epidèmia ha estat el personal sanitari local (metges/esses, infermers/eres), la primera barrera de defensa; centenars d’ells han resultats infectats i centenars d’ells han mort, fent encara més difícil el tractament dels nous malalts, sobre tot en el primers mesos d’infecció no diagnosticada i en les puntes del brot, amb desenes i desenes d’infectats setmanals. Una dada; a Libèria, una de cada 1000 persones ha mort degut a l’Ebola; al mateix país, 8 de cada 100 sanitaris han mort pel mateix motiu. L’escenari és semblant als altres països.

No assenyalem. L’Ebola és una malaltia infecciosa que té efectes “biològics” però també efectes socials que no han de ser menystinguts i que es fan forts, s’intensifiquen, davant la manca d’informació o, directament, la desinformació. Així, molts d’aquests orfes han estat repudiats pels seus familiars per por de ser contagiats, encara que estiguessin sans. Ara, correm el mateix perill amb tots els homes supervivents i la detecció del virus al seu semen. I amb tots els supervivents sense distinció de sexe si no se’ls fa un seguiment sanitari i, si cal psicològic.

En una epidèmia d’aquestes característiques no es pot dir mai, en cap país amb medecina i sistemes sanitaris avançats que s’està prou preparat. Per un cas, per deu casos, per cinquanta casos? Potser. Per desenes de casos setmanals, definitivament, no. Ni Catalunya, ni Espanya, ni la Unió Europea.

earth_blue_planet_globe_219085

I desena i última. Som una peça més del trencaclosques de la vida a la Terra. Som contingents, lectors i lectores, i res del que passa o és al món, patògens inclosos, ens és aliè.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

bioseguretat, eradicació, salut pública, teràpies, virologia social, virus hemorràgics , , , , ,

Comentaris virus-lents (139): CReSA dins del mapa ICTS? I que és una ICTS?

Deja un comentario Publicado por en noviembre 10, 2015

La ciència es pot fer amb pocs mitjans, però bons plantejaments, millors preguntes i un molt de cervell. Tanmateix molta de la ciència actual necessita grans mitjans…i molt de cervell per aprofitar-los.

 

A Espanya, a Catalunya, tenim també grans mitjans si bé mancats de la priorització que els caldria per part d’uns governs centrals que mai han entès que la ciència i la recerca (no militar) és un benefici per a la societat, a present i a futur. En les darreres dècades, a Espanya i a Catalunya, s’han construït i han començat a operar una sèrie d’infraestructures  i equipament científic-tècnic, amb la finalitat de ser líders als seus camps, captar talent i atreure activitats empresarials de R+D+i.

 

Per racionalitzar i permetre sinèrgies i col·laboracions entre aquestes infraestructures s’ha construït un mapa de Infraestructuras Científicas y Técnicas Singulares (ICTS). La presència d’una infraestructura en aquest llistat vol dir estar davant d’una infraestructura de titularitat pública; haver passat una avaluació independent per experts internacionals; ser única al seu gènere, amb costos d’inversió, manteniment i operació molt alts (un mínim de 10 milions d’euros d’inversió acumulada en actius tecnològics) i estar oberta a l’accés d’investigadors d’institucions públiques o privades. Per tant no estar-hi no vol dir no fer bona ciència si no absència de compliments dels paràmetres anteriors. La idea d’aquest mapa és fer-ho visible a la societat, a altres centres de recerca i a les empreses, per potenciar les seves capacitats mitjançant una millor coordinació entre elles, evitar la seva obsolescència, evitar redundàncies (si n’hi ha una ICTS ja activa no es farà una altra equivalent sense aprofitar abans al màxim la ja existent) i aconseguir la implicació del sector industrial. El mapa actual (2013-2016) es va aprovar a finals del 2014 i substitueix el primer mapa, creat el gener del 2007, i és un mapa obert, que pot incorporar noves infraestructures si compleixen els criteris però també pot fer fora aquelles que no els compleixin.

 

Les ICTS cal que comptin amb una Pla Estratègic quadriennal que sigui sotmès a revisió periòdica, establint periòdicament objectius, estratègies i recursos. També ha de tenir constituït un Comitè Científic Assessor amb experts internacionals i comptar amb esquemes i personal de gestió professionals.

 

Aquestes ICTS  han de tenir mecanismes d’accés públics i transparents de manera que tot personal investigador pugui presentar propostes d’activitats que un cop avaluades, si demostren prou qualitat científica i/o tecnològica seran prioritzades a la seva realització.

 

Les ICTS (un total de 59 centres agrupats en 29 ICTS) es reparteixen en 8 àmbits: astronomia i astrofísica; ciències del mar, de la vida i de la terra; ciències de la salut i biotecnologia; tecnologia de la informació i les comunicacions; energia; enginyeria; materials; i ciències socio-econòmiques i humanitats. Aquelles ICTS amb una única localització, un únic edifici, s’anomenen Infraestructuras con localización única; altres poden formar part d’una Red de Infraestructuras (RI) o constituir-se com una Infraestructura Distribuida (ID), depenen del nivell d’integració i coordinació de les seves capacitats.

 

A Catalunya n’hi ha 10 d’aquestes ICTS, que serien també les ICTS en una Catalunya independent si apliquéssim els mateixos criteris, amb algunes incorporacions de centres de l’esfera CERCA (una de les exitoses eines catalanes sense contrapart a Espanya). Estem parlant, entre altres, del CNAG (Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica), del Barcelona Supercomputing Center (BSC), del Sincrotró ALBA…i del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA).

 

CReSA entra al Mapa de les ICTS per constituir, juntament amb el CISA (Centro de Investigación en Sanidad Animal) una xarxa de dos nodes, la xarxa de Laboratoris d’Alta Seguretat Biològica (red de Laboratorios de Alta Seguridad Biológica, RLASB). Som dues institucions que ens dediquem a la recerca en patògens animals però també zoonòtics, per tant afectant a humans, alguns d’elles extremadament perillosos (influenza aviaria, virus de febres hemorràgiques, West Nile Fever Virus, Chikungunya, MERS Coronavirus, prions, etc.).  Els dos centres formen també part de la Red de Laboratorios de Alerta Biológica (RELAB), per més detalls veure entrada 125 https://comentarisviruslents.org/2015/07/19/comentaris-virus-lents-125-irta-cresa-dins-la-relab-umm-que-es-la-relab/.

 

Com a xarxa CReSA i CISA hauran de bastir un pla estratègic conjunt encara que mantindran autonomia en les seves activitats. Aquesta xarxa hauria de permetre un millor accés a les capacitats de maneig experimental amb patògens perillosos per promoure la recerca en vacunes, teràpies post-infecció i un millor coneixement de les malalties que aniran trucant a la nostra porta els propers anys.

 

Que això sigui així depèn de tots nosaltres però principalment dels organismes rectors i finançadors de la ciència a Espanya…i a Catalunya.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

Per saber més d’aquesta però també altres ICTS pitjar enllaç   http://www.idi.mineco.gob.es/stfls/MICINN/Innovacion/FICHEROS/ICTS_esp.pdf

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Grups de risc biològic, ICTS, Influenza aviar H5N1, influenza aviària, instal·lacions bioseguretat, salut pública, virus hemorràgics , , , , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (138): Seqüeles de l’Ebola…un estudi anuncia el que vindrà.

Deja un comentario Publicado por en octubre 31, 2015

Com ja he comentat en alguna entrada anterior, ara que sembla que l’epidèmia d’Ebola va cap al cas esporàdic i ja veurem si no a una certa cronicitat en el temps i el espai, cal preocupar-se i ocupar-se més encara dels que han sobreviscut. Perquè els que han sobreviscut, a banda de patir certa estigma social, poden presentar complicacions de salut importants els propers mesos o anys.

Un anunci del que vindrà el dona un article publicat aquest 2015 (veure enllaç al final) i que ara resumim. El virus Ebola, com sabem, té diferents soques i ha donat lloc a diferents brots. Un d’ells fou el brot d’Ebola soca Bundibugyo, a Uganda, el 2007 que causà 149 casos i 37 morts. Els investigadors van reclutar 49 supervivents d’aquest brot i 223 contactes (familiars o amics propers), la majoria seronegatius (és a dir no han generat anticossos front el virus ja que no han estat infectats), dos anys i mig (29 mesos) després de la resolució del brot i els van fer enquestes de salut, un control mèdic generalista i analitzaren la seva sang. Amb aquestes dades van calcular, llavors, el risc relatiu (relative risk, RR) que el grup de supervivents pateixin complicacions de salut respecte el control (els no infectats o contactes) i han trobat que els primers tenen un risc significativament més alt de patir problemes oculars (4 vegades més risc de patir dolor retro-orbital; dues vegades més risc de visió esborronada), pèrdues auditives (dues vegades més risc), problemes d’insomni i artràlgies (dues vegades més risc, també). En genèric els supervivents d’Ebola Bundibugyo teniren dues vegades més risc de patir problemes de salut crònics i cinc vegades més risc de patir pèrdues de memòria i episodis de confusió. No s’observaren diferències a les mostres de sang; evidentment no hi havia cap mena de virèmia…però recordem entrades anteriors (ie, entrades 133 i 134) on comentem que l’absència de virus a sang no vol dir absència del virus a la resta d’òrgans o teixits (testicles, humors oculars).

Encara que el virus Ebola causa una infecció aguda caracteritzada per una ràpida producció de partícules infeccioses seguides per una fase clínica que es resolt amb la mort de l’hoste o l’eliminació de la infecció pel mateix, sembla clar que es donen símptomes crònics en els supervivents que poden persistir durant mesos o anys, alguns de caire psicològic o relacional que poden impedir, per exemple, tornar a les feines que abans executaven. Aquestes dades, doncs, confirmen l’existència d’un ampli ventall de seqüeles un cop un es recupera d’una infecció per Ebola.

L’origen d’aquestes complicacions no es coneix, però probablement seria conseqüència del dany tissular degut a la replicació viral i la posterior resposta immune.

Ebola no és exclusiu en aquest efectes secundaris, tampoc. Altres infeccions virals greus també desfermen efectes negatius per a la salut a llarg termini. Vora un terç dels supervivents del virus de Lassa té pèrdues auditives; al voltant del 10% dels infectats amb el virus de Chikungunya tenen dolors articulars que persisteixen 3-5 anys.

El virus Ebola és un virus altament letal; els que sobreviuen a la infecció s’han de considerar afortunats. Tot i així, un cop recuperats la seva salut no serà la mateixa que abans. I si bé la mida del brot actual ha permès impulsar els assajos clínics de vacunes i antivirals, també cal pensar-hi en investigar la manera de millorar la qualitat de la salut per a molts supervivents. Encara que això ja no és gens, de mediàtic.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

L’enllaç a l’article original: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25910637

Chikungunya, eradicació, salut pública, virologia social, Virus de Lassa, virus hemorràgics , , , , ,

← Entradas más antiguas

Entradas más nuevas →