comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: salut pública

Comentaris virus-lents (267): l’empestada Yersinia i la seva virulència.

Ja saben que la meva hipòtesi de treball és que la virulència no s’apaivaga com a conseqüència de la circulació del patogen en la població. M’ho han sentit dir molt pel que fa a #SARSCoV2 i encara ho mantindria pels virus, en general. Però vet aquí que un estudi recent apunta a atenuació de la virulència en un patogen, l’agent causal de la pesta, Yersinia pestis. Un bacteri que ha deixat una empremta indeleble en diferents èpoques històriques, i que és objecte de menció, relacionada amb la #bioseguretat, a les meves classes de grau, particularment la segona onada, la pesta negra (1346-1353) que delmà la població europea (va matar 1/3 dels habitants, uns 50 milions) venint en vaixells genovesos des del Pròxim Orient. Una tercera onada, sorgida de la província xinesa de Yunnan, el 1855, va matar, a Àsia, 12 milions de persones i la seva cua infecciosa genera els casos actuals, que es compten per uns pocs milers.

El mapa compren els casos entre 2013 i 2018.

I la situació particular a USA…

Amb 15 morts sobre un centenar de casos clínics.

La pesta, causada per Yersinia pestis, és una malaltia zoonòtica causada per un bacteri zoonotic. Encara que la transmissió entre persones és possible, en una de les presentacions clíniques, la pesta pneumònica o pulmonar, la pesta bubònica (la presentació “principal”, i que rep aquest nom per un símptoma evident, la inflamació dels ganglis limfàtics a engonals, aixelles o coll, que generen els anomenats “bubons”, per això el terme de “pesta bubònica”) implica que els humans s’infecten del bacteri un cop són mossegats per puces que s’han infectat de rates infectades, principalment Rattus rattus (rata negra o rata traginera), que seria el reservori. Altra vegada, entrem en un camp #OneHealth.

Les rates multipliquen el bacteri a la sang, les puces que piquen les rates l’incorporen i esdevenen vectors. Com les rates infectades (a diferencia d’altres rosegadors com les marmotes, i els esquirols que es poden infectar i mantenir-se vives, i així persisteix Yersinia pestis a la natura) moren ràpidament, les puces “salten” a la recerca d’un nou hoste, i aquest pot ser, perfectament, un humà.


Sense tractament, la pesta bubònica pot matar fins al 60% dels infectats i la forma pulmonar pot tenir una mortalitat propera al 100%. Actualment, si mirem dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) la mortalitat, respecte els casos clínics registrats, estaria al voltant del 15% (gens menor).

Tota aquesta introducció treu cap a un estudi publicat recentment (veure https://www.science.org/doi/10.1126/science.adt3880?url_ver=Z39.88-2003&rfr_id=ori:rid:crossref.org&rfr_dat=cr_pub%20%200pubmed) on investigadors/es (francesos i canadencs, principalment) es plantejaren avaluar si Yersinia pestis s’havia anat atenuant amb el temps. Els investigadors pogueren comparat centenars de genomes antics i moderns del bacteri Yersinia pestis, de les tres pandèmies històriques (època romana, edat mitjana i l’asiàtica del s. XIX). I la comparació la feren sobre un gen concret, el gen “pla” que controla l’expressió d’una proteïna essencial per a la virulència del bacteri, i que està dins d’un plasmidi, un element que no està lligat al genoma del bacteri, un “gadget” si volen, i del que hi ha múltiples còpies (això serà rellevant, segueixin llegint).

S’assumeix que quantes més còpies tens d’aquest gen, “pla”, major és la virulència i el que han trobat és que, a les tres pandèmies, es detecta una disminució del nombre de còpies entre els bacteris que la començaren i els bacteris que circulaven un segle després. No seria una atenuació de la virulència per canvis EN el gen, sinó per una reducció del nombre de còpies del gen; menys còpies menys virulència.


I quin seria el mecanisme d’aquesta selecció? La densitat dels rosegadors que funcionen com a hostes principals.


Recordin que les rates negres s’infecten i moren a conseqüència de la infecció, que continua amb les puces i més enllà. Durant els primers anys d´una pandèmia, aquesta mortalitat de rates no importava a nivell de propagació viral perquè n’hi havia moltíssimes i a densitats tals que les poblacions estaven connectades entre si. No havia pressió de selecció, havia rates per a tota mena de Yersinia pestis.


Però amb els anys les poblacions de rates minvaren (per la mortalitat deguda a Y.pestis) i alhora es començaren a desconnectar entre elles, la transmissió de Y.pestis entre poblacions de rosegadors era difícil, sobre tot per a bacteris amb moltes còpies de “pla” que mataven les rates ràpidament, diríem al mateix lloc de la infecció. La pressió selectiva comença a seleccionar bacteris amb menor nombre de còpies del gen “pla”, no perquè sí o directament, si no perquè seleccionava rates infectades que es mantenien vives més temps i es comunicaven o accedien, es movien, a altres poblacions i disseminaven aquest llinatge del bacteri, menys virulent.

Aquest model bacteri-vector (i reservori) rosegador-humà és força més complex que el de bacteri/virus-humà. L’element intermedi juga un paper determinant en la cadena de transmissió de la infecció, i introdueix conceptes d’ecologia poblacional.


Pel SARSCoV2, la virulència només havia d’adaptar-se a l’esser humà, i a la seva diversitat individual (tot apunta encara que cap de les variants ha perdut clarament virulència, som nosaltres els que hem adquirir immunitat). Per Y.pestis matar ràpid era una mala “solució” si volia fer una segona ronda de propagació entre humans, a traves de les puces, i connectar-se a poblacions “naive” de rosegadors. La virulència bacteriana estaria patint una selecció natural a nivell de l’ecologia poblacional dels rosegadors.

De tota manera, recordin la mortalitat actual en humans, tot i els tractaments disponibles. I es que les reduccions de virulència, si es donen, potser mai ens semblaran prou.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (266): H5N1, històries de virulència.

Des dels seus orígens, allà pel 1997, les infeccions pel virus de la grip aviària H5N1, un virus d’alta patogenicitat en aus (Highly Pathogenic Avian Influenza Virus, HPAIV d’ara en endavant) s’han associat amb altes taxes de mortalitat (CFR). A Hong Kong, el 1997, el primer brot zoonòtic humà acabà amb una CFR del 33% (6 morts de 18 casos declarats). Durant 20 anys, entre 2003 i 2023 es reportaren (l’elecció de la paraula és important) gairebé 900 infeccions (la majoria al sud-est asiàtic i Egipte; entre 2006 i 2016 fou una zona molt calenta pel que fa a transmissió, amb més de 350 casos humans confirmats al laboratori i una taxa de mortalitat del 34%) i 458 persones moriren, i això implica un 52% de taxa de mortalitat dels casos clínics (CFR, Case Fatality Rate). Estaríem davant d‘un virus que té dificultat per saltar a humans però quan salta acostuma a comprometre molt seriosament la condició vital.

Però… nosaltres registrem solament la punta de l’iceberg perquè estudis de serologia a diverses zones on circula H5N1 demostren que hi ha gent amb anticossos específics versus H5N1 i que no han manifestat símptomes (o no els recorden) i això apunta a unes quantes (?) infeccions lleus o asimptomàtiques. És per això que se suposa que la taxa de mortalitat per infecció estaria en l’entorn del 2%, i podria ser en funció de la “variant”; no seria la mateixa pel clade 2.3.4.4b (i pel genotip B3.13, el que circula ara a vaques dels EUA) que pel mateix clade i el genotip D1.1 (circula en aus, al mateix país) o pel clade 2.3.2.1c (circulant a aus a Cambodja o Vietnam). Per ara les infeccions amb “el clade de les vaques” ha donat lloc a malalties lleus (llevat dues morts) però això seria aplicable només als humans, perquè a molts felins (gats domèstics o mig feréstecs) els genera la mort amb símptomes d’afectació neurològica, pel consum de llet contaminada (però aquest és un altra tema).

I és que la clínica i la mortalitat causada per un virus no es deu intrínsecament a ell. És la diferència entre perill i risc, que explico als meus alumnes. Hi ha molts factors que hi juguen. Per exemple:

• La via d’exposició, que esta relacionada també amb la distribució dels receptors cel·lulars susceptibles de internalitzar el virus a les cèl·lules de l’hoste. Recordem que els humans tenim majoritàriament receptors cel·lulars d’àcid siàlic alfa-2,6 a la secció superior de les vies respiratòries mentre que els receptors d’àcid siàlic alfa-2,3 estan a les vies inferiors, menys accessibles. Els virus de la grip aviària tenen “predilecció pels receptors alfa 2-3. Doncs bé, la via de transmissió del H5N1 clade 2.3.4.4b genotip B3.13 “els de les vaques” seria bàsicament l’exposició a llet contaminada i les seves esquitxades (a la cara, per exemple) durant el procés de munyir. Són més freqüents les descripcions de conjuntivitis que no els símptomes respiratoris, i això es podria deure a que hi ha receptors de l’àcid siàlic alfa-2,3 a la còrnia però no al tracte respiratori superior (vies nasals i tràquea), on aquests receptors són escassos, i això fa que la infecció no s’endinsi en el cos.

• L’estat físic de l’hoste; els casos humans greus causats pel genotip D1.1 s’han donat en un persones d’edat avançada o amb condicions de salut particulars (l’home de Louisiana i una dona a Wyoming infectats a partir d’aus de corral) o en un adolescent a la Columbia Britànica (Canadà); tots els casos del genotip B3.13 s’estan donant en persones de mitjana edat, per sota dels 50 anys, treballadors d’explotacions de vaquí de llet, que estan en bona condició física per la feina que han de fer.

• L’estat immunològic de l’hoste. Estem parlant de H5N1 HPAIV. Tot aquell que rep la vacuna de la grip estacional va rebent recordatoris de N1, ja que el vaccí es fa amb antígens de H3N2 i H1N1. Se sap, en model de fures, que la malaltia s’atenua força en cas d’immunitat pre-existent a H1N1 (el virus de la grip porquina, o “grip mexicana”, que sorgí el 2009 i que és el que ara circula), una atenuació lligada a títols d’anticossos versus la proteïna N1 del virus, i a una resposta de cèl·lules T de memòria. De fet, els virus H1N1 estacionals que circulen actualment tenen una N1 aviària que està relacionada amb la N1 que circula a les soques H5N1 del clade 2.3.4.4b, i s’han descrit títols elevats d’inhibició de NA contra el clade 2.3.4.4b H5N1 en humans. Però la N1 del genotip D1.1, el que circula en aus, seria diferent al del B3.13 i no està clar que tinguem el mateix grau de protecció, i podria explicar l’aparent diferència de virulència entre els dos genotips.

Tornat al principi, probablement la taxa de mortalitat per cas clínic pel que fa al H5N1 circulant ara las EUA, clade 2.3.4.4b (independentment del genotip, però el genotip podria ser important) estaria al voltant del 2%. Atenent als casos reportats (més de 70 casos, lleus i autolimitants) i a la mortalitat (2 casos) i tenint en compte dos casos greus a Amèrica Llatina, per exposició a ocells infestats, i que les morts es registren però els casos subclínics no, aquest seria el valor “màxim”. Semblaria que aquest clade 2.3.4.4b ha guanyat en transmissibilitat el que ha perdut en virulència (o com a poc seria clarament menys mortal que l’històric H5N1 que va circular de 1997 fins 2020, i que encara circula) però no hi ha cap relació directe o vasos comunicants entre aquests dos trets. NO hi ha “trade off” entre transmissibilitat i virulència.

Pot semblar poc, aquest 2%, però recordin que la mortalitat mesurada en CFR de SARSCoV2 començà per sobre del 5% (per sobre de 10% en gent d’edat avançada) els primers mesos, i era un virus del tot nou, i que ara està per sota del 0,1% amb la immunitat adquirida. Un 2% no és definitivament un bon número. Més encara quan el virus ha aconseguit un alt nivell de transmissibilitat entre diversos mamífers, encara no en humans.

Però aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (265): Ebolavirus i pandèmies, intersecció zero.

Amb cada brot de #ebola (o de #Sudan), els dos són #ebolavirus però no són iguals perquè el nostre sistema immune els veu diferents (de fet el vaccí #ervebo que és efectiu vs #ebola #Zaire és inefectiu vs #ebola #Sudan), hi ha gent que tem una nova pandèmia. No passarà, en la meva honesta opinió.

En una classificació de probabilitat de possibles pandèmies, alguna deguda a #ebolavirus estaria jugant-se el descens de categoria. Per què? Per diverses raons.

Els ebolavirus no tenen com a via de transmissió l’aire, no viatgen en aerosols; es pot transmetre experimentalment, com jo puc fer volar un avió de paper, però no en la «vida real» com a via principal i majoritària.


La seqüència de transmissió clàssica seria…exposició (bàsicament percutània, o a través mucoses, també amb mala sort intravenosa); infecció de macròfags que migrarien als nodes limfàtics on infectarien d’altres macròfags; virèmia; disseminació multi-orgànica; tempesta de citocines; fallada multi-orgànica amb coagulopaties diverses i, en molts casos, mort.

En aquesta disseminació, #ebolavirus infecta diversitats de tipus cel·lulars de vísceres (ronyó, fetge, melsa, endoteli vascular) però no té com a diana els pulmons i per tant NO s’exhala. Els #ebolavirus precisen contacte proper i superfícies contaminades. I això és el que passa quan es té cura de persones infectades (per tant, instal·lacions hospitalàries, força treballadors resulten infectats) o se les enterra en morir (la transmissió intra-familiar de resultes d’enterraments «no segurs» està molt documentada).

Addicionalment, és un virus «agut», no genera infeccions persistents que permet a l’infectat encomanar la infecció de forma oculta. I dic això encara que en altres entrades d’aquest blog s’ha discutit abastament sobre la capacitat d’alguns ebolavirus de perdurar mesos o anys en determinades localitzacions corporals (testicles masculins, o sistema ocular, que són poc «patrullades» immunològicament). Qui s’infecta se n’adona ràpidament i això bloqueja bona part de la seva transmissibilitat (no és com #SARSCoV2 que es podia transmetre abans, un parell de dies, de l’aparició de símptomes evidents de la infecció).

Uns #virus que generen unes infeccions terribles, amb taxes de mortalitat força o molt elevades, molt transmissibles en segons quins àmbits, i pels que no tenim vaccins efectius per a tots ells, però definitivament no uns virus que puguin causar #pandèmia. I si algun dia la causés, probablement ja no seria un #ebolavirus com el coneixem actualment.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (264): H5N1, un virus d’anada i tornada.

Fa uns dies ja parlàvem del concepte #panzootia i #H5N1 #HPAI. I és bola de neu que s’ha anat fent grossa però el nostre antropocentrisme no vol acceptar-la.
https://x.com/XavierAbadMdG/status/1878538524305113587


Ara, aquest article reflexiona sobre el fet i compila algunes dades que reflecteixen el drama.
https://www.nature.com/articles/s44358-024-00008-7?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=nrbd


Estem davant la #panzootia més gran de la història (coneguda). Encara que el peatge pagat per la industria de l’avicultura és molt elevat (500 milions d’aus mortes) és possible que el peatge que ha pagat en silenci la fauna silvestre sigui encara major, ja que #H5N1 #HPAI ha arribat a tots els continents, incloent l’Antàrtida i exceptuant Austràlia. I diem que és possible simplement perquè totes les dades que tenim de mortalitat silvestre seran sempre una subestimació. Amb l’agreujant que milers i milers d’aus mortes, que ni hem vist ni hem registrat, han estat el dinar o el sopar de carnívors, que han quedat exposats a #H5N1 #HPAI, i bastants felins han emmalaltit i mort a conseqüència d’això.


Els autors fan un petit llistat de successos luctuosos, “200,000 wild birds in coastal areas of Peru6; 24,000 sea lions in South America; 20,500 wild birds in Scotland; 6,500 Cape cormorants in Namibia; and 17,400 elephant seals, including >95% of the pups (cries) in Argentina”. Això és només el que hem vist pel forat del pany.


HPAI #H5N1 és cec pel que fa a l’elecció dels hostes, tant li fa que sigui una espècie molt abundant com una espècie en el llistat d’espècies amenaçades o en perill d’extinció; al voltant del 20% d’espècies d’aus susceptibles i del 30% de mamífers susceptibles detectats cauen en aquesta categoria. La #gripaviaria pot donar-los una empenta per apropar-los més al caire de l’extinció (no fa falta eliminar tots els individus n’hi ha prou molts cops amb desconnectar-los entre ells i degradar el seu patrimoni genètic). La mortalitat que detectem és la punta de l’iceberg dels efectes subletals que poden venir després, i que tenen a veure amb els moviments migratoris, les dificultats per reproduir-se en especies de vida llarga i progènies curtes, o canvis en les densitats de les poblacions de depredadors o carronyaires, que desequilibren tot l’ecosistema.

I encara que no se li poden posar portes al camp, la primera mesura (encara que ineficient) seria separar el compartiment avícola (les explotacions industrials però també les explotacions de rere patí i les ecològiques) de la fauna silvestre. Però serà ineficient i només té sentit com a mesura transitòria, diuen els autors. Cal anar cap a canvis transformadors (?) que es basin en sistemes de producció d’aliments més sostenibles i saludables.


Perquè, i aquest és el sarcasme de tot plegat, els #HPAI, i particularment #H5N1 no venen dels animals silvestres. Molt al principi, la seva gènesi és deu a l’activitat humana, #H5N1 va sortir d’explotacions avícoles intensives, d’un virus de baixa patogenicitat que va mutar a alta patogenicitat.


Però aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (263): Verola de mico; no són una, que són tres.

Aquest seria el resum bàsic. La OMS ha declarat #PHEIC, o «Public Health Emergency of International Concern», fa gairebé dues setmanes, per fer front a un increment de la propagació del virus verola de mico a República Democràtica del Congo (RDC en endavant) i països limítrofs. L’antecedent el trobem en una declaració equivalent per verola de mico, també, a mitjans de 2022 per fer front a la seva propagació global (mundial) entre un col·lectiu concret amb risc d’escampar-se genèricament a tota la població.

Ja he explicat que verola de mico (un nom que genera equivocs, ja que els micos no serien el reservori, s’apunta a diferents especies de rosegadors) no és un virus nou. Es descrigué per primer cop el 1956 i el primer cas humà es detectà el 1970, precisament a RDC. Des de llavors, aquests virus, del llinatge I, han anat saltant de la natura als humans, en brots unipersonals o d’agrupacions petites, concentrant-se en el centre i l’oest de RDC. En aquesta zona geogràfica l’afectació majoritària és en nens, que pateixen infeccions greus. La tendència d’aquesta circulació ha estat creixent els darrers anys, i la verola (o la seva absència) poden tenir alguna cosa a veure. Però era un problema africà.

El problema passà a ser global com a conseqüència de l’escampament d’un llinatge diferent del virus verola mico, el llinatge IIb, a l’estiu del 2022, amb origen africà i màxima afectació a Europa (i Espanya particularment) i Estats Units. He dit africà però no he dit de RDC perquè, de fet, aquest llinatge es propagava a Nigèria. El 2017, un d’aquests salts zoonotics va aconseguir mantenir-se sostingudament per transmissió entre persones, en part mitjançant les activitats sexuals humanes. Entre 2017 i 2018, a Nigèria, es reportaren 122 casos confirmats o probables de infecció per verola de mico en gairebé 20 estats de Nigèria, amb un total de 7 morts (una taxa de letalitat del 6%) (veure: https://www.thelancet.com/journals/laninf/article/PIIS1473-3099(19)30294-4/fulltext).

Font de la gràfica https://www.science.org/content/article/untold-story-how-nigeria-s-mpox-outbreak-sparked-worldwide-epidemic

Aquesta variant trobà nínxol en el col·lectiu d’homes que tenen sexe (intensiu i múltiple) amb homes, a l’estiu del 2022. I això que la realitat ja estava a la vista… Entre 2018 i 2021, USA, Gran Bretanya Israel i Singapur reportaren un total de 9 casos de verola de mico. Tots en persones que havien estat a Nigèria. Tres dels homes tenien lesions genitals, exclusivament.

I com el problema deixà de ser africà, l’OMS generà la primera PHEIC, que desactivà un any després en desplomar-se el nombre de casos, com a conseqüència de la vigilància, l’aïllament dels casos, l’administració de vaccins (això ja s’han tractat en altres tuits a la xarxa «X») i un cert canvi (temporal) en els hàbits del col·lectiu principalment afectat. De totes maneres portem 100.000 infectats a més de 115 països i encara es detecten casos, en un degoteig lent però constant (a la península portem mes de 250 casos en el que va d’any 2024).

I en aquestes, cap a mitjans del 2023, el virus verola de mico comença a propagar-se amb intensitat a l’est de RDC, una regió fins aleshores gairebé verge, on era difícil imputar la propagació a salts zoonotics des del compartiment animals (rosegadors caçats als boscos per alimentació de subsistència). Els afectats ja no eren nens sinó adolescents o adults i hi havia un component de transmissió sexual bastant important (alt percentatge de treballadores sexuals afectades, de fet 1/3 del centenar de casos detectats). D’això vaig parlar en un petit enfilall fa uns dies i ja vaig llençar un avís bastant clar. Aquesta variant divergí, sembla que fa segles de la variant I (la del centre i oest de RDC) però no hauria tret el cap, no s’hauria detectat fins ara.

I finalment aquest mateix virus s’estaria transmeten amb certa intensitat a la ciutat de Goma, limítrof amb Ruanda, on ja s’han detectat casos (però també a Uganda, Kenya i Burundi), i en aquest cas el component de transmissió sexual «ha desaparegut». És probable que la densitat de població, la intensitat i freqüència dels contactes propers, l’absència d’un bon sanejament, la gairebé inexistència d’assistència sanitària, hagi fet que el virus es pugui escampar per contacte propers (i això inclou també gotes i gotícules en parlar i exhalar).

Aquest clade o llinatge Ib és el que es troba en els infectats reportats a Suècia i Tailàndia. I serà inevitable que ho veiem com a casos importats en uns quants països més.

Per tant tenim tres (o més) epidèmies corrent alhora amb diferents graus de transmissibilitat (?) o “maduració”, probablement amb diferents mecanismes principals de transmissió, i amb diferents poblacions dianes (tots ho som, de susceptibles, però uns més que altres, i no per genètica, si no per immunitat adquirida). I encara que la susceptibilitat a la infecció sigui la mateixa els efectes clínics i el seus resultats finals poden ser molt diferents en funció de la disponibilitat de vaccins (que en aquest cas es poden administrar de forma efectiva com a tractament post-exposició), de l’assistència sanitària disponible, de l’estatus alimentari o de salut de la persona, etc.

I això ens porta al tema de la mortalitat. És aquesta variant més virulenta que la que es va transmetre des de Nigèria a la resta del mon el 2022? És el llinatge I més virulent, més mortal, que el llinatge II? La resposta genèrica que trobaran als llibres seria SÍ. La real és que no ho sabem, més enllà que en models animals aquesta afirmació encara es sostindria. Jo ja he llegit més d’un cop que la taxa de mortalitat del llinatge I està al voltant del 10% mentre que la del llinatge II no arribaria al 2-3%, gairebé un ordre de magnitud, però són taxes de mortalitat de dues variants víriques sobre poblacions diferents, edats diferents, transmissions diferents (no és el mateix ingerir el virus o inhalar-ho que tenir contacte amb lesions genitals de la contrapart en un acte sexual). La taxa de mortalitat depèn també del nombre de casos detectats; si no es fa vigilància o s’amaguen casos per estigma o vergonya, dos brots idèntics poden donar mortalitats diferents. No tenim cap prova experimental normalitzada que ens asseguri això. És molt probable que la taxa de mortalitat del 10% sigui un pitjor cas associat a inexistència d’assistència sanitària i no disponibilitat de vaccins, i que el punt de resistència sigui sobre el 1% (en funció d’edat i mecanisme de transmissió). Aquest valor no me’l trec de la màniga sinó que seria aquell obtingut en un assaig clínic per demostrar l’efectivitat de l’antiviral #tecovirimat (que va resultar no ser-ho, d’efectiu) pel que fa al tractament de verola de mico. Veure https://letstalkscience.eu/2024/08/15/how-to-treat-mpox-infections/. La taxa de mortalitat detectada en els dos grups fou del 1,7% lluny dels valors que s’assignen històricament al clade/ llinatge I, del 10% inicial al 3-4% si comptem només els 10 darrers anys a RDC (veure https://www.nih.gov/news-events/news-releases/antiviral-tecovirimat-safe-did-not-improve-clade-i-mpox-resolution-democratic-republic-congo).

I anem tancant. La meva hipòtesi és que això anirà a més. Per què? Un dels punts és extern, perifèric a tot plegat i no té a veure amb verola de mico si no amb un virus relacionat, com és el virus de la verola. L’altre és també extern a hoste i virus.

Pel que fa a la verola i això ja ho vaig publicar ahir per la xarxa “X” és possible que la població vacunada contra aquest virus tingui una certa protecció creuada contra la infecció, o com a mínim, contra els efectes de verola de mico. La publicació original a https://www.eurosurveillance.org/content/10.2807/1560-7917.ES.2024.29.34.2400139?emailalert=true. A mesura que han passat els anys la població ha passat majoritàriament al compartiment no immunitzat, per simple reposició (naixements i morts). A la península ningú nascut amb posterioritat a 1979 està vaccinat de la verola, per exemple. Per tant la població és tot ella més susceptible.

I pel que fa a l’exposició és, per mi indubtable, que l’home ha continuat envaint espais de boscos i selves per aconseguir aliments, i un cop molt minvada la caça major, s’ha practicat la caça menor, els petits animals, com poden ser els rosegadors i, ai las, alguns d’aquests són reservori de verola de mico. I la conversió de boscos i selves en camps de cultiu ha aprimat la frontera entre allò silvestre i allò humanitzat, també.

Es possible que la combinació d’un increment de les exposicions amb un decrement de la immunitat barrejat amb la variabilitat vírica ens estigui portant a aquest escenari. I no veig que cap dels factors sigui fàcilment modificable al nostre favor en els propers mesos o anys.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (262): A voltes, altre cop, amb la virulència i les seves tendències.

Un camí cap a la virulència. Cadascun té els seus dimonis. Un dels meus és el lloc comú, però per mi fals, que els virus tendeixen a la benignitat de forma ineludible amb el pas del temps. Així es va vendre pel SASCoV2, obviant, per exemple, la absència de pèrdua de virulència (en els no vaccinats) de poliovirus, o verola, per exemple. Avui els porto un altre exemple, venint dels animals…

El virus de la malaltia de Marek (per detalls sobre la malaltia, veure https://sesc.cat/malaltia-de-marek/) és un virus de la família Herpesviridae, de la subfamília Alfa, on es troben els Herpesvirus 1, 2 i 3, que corresponen al Herpes virus simplex 1, a Herpes virus simplex 2 i a Varicela zòster, respectivament. Doncs bé, aquest virus ACTUALMENT causa càncer en les aus provocant mortalitats per sobre del 90% en els ocells no vaccinats. I és altament transmissible i resistent a les condicions ambientals (dessecació, temperatura, etc.). De fet, els seus efectes generarien pèrdues de més de mil milions d’euros anuals a la industria avícola mundial.

Però això no fou sempre així; el problema va començar a generar-se en la dècada dels 60 del segle passat (aviat hi tornarem). Quan es va descriure per primera vegada el virus de Marek al vols del 1900, no causava càncer ni gairebé mortalitat i sí certa inflamació dels nervis amb una paràlisi transitòria i poc més. Per cert, el nom de Marek li ve del veterinari hongarès Joseph Marek (https://en.wikipedia.org/wiki/J%C3%B3zsef_Marek) que la va descriure el 1907.

Hem passat de la benignitat a la híper-virulència en poc menys de 100 anys. I sí, parlo de híper-virulència, perquè primer es van descriure les soques virulentes, després les “altament virulentes”, que sortien de l’escala i ara ja aniríem per les “altament virulentes plus”. Esperem que al propera categoria no sia la ultra.

Doncs bé, es possible que aquesta evolució hagi vingut afavorida pel creixement rampant de la industria avícola amb l’aplicació indiscriminada de vaccins que evitaven els símptomes de la infecció però no la transmissió (com fan bona part dels vaccins per altra banda). Més circulació, i pressions selectives noves, podrien haver portat al virus a explorar nivells de virulència que, en condicions naturals, haurien estat un carreró sense sortida evolutiu.

I d’això va aquest article recent… https://www.science.org/doi/10.1126/science.adg2238 en el que a partir de material genètic antic (dels darrers 1000 anys) obtingut de 140 jaciments arqueològics (a Europa i Orient Mitjà) comproven que la infecció per MDV (Marek Disease virus) estava força estesa ja fa segles (sense que ningú la descrigués o li dones importància; per tant gaire greu no devia ser). I amb els genomes (o fraccions) identificats associats al virus de la malaltia de Marek han rastrejat l’evolució dels factors de virulència en l’espècie vírica.

I el gen Meq – el gen involucrat en la formació de tumors/càncers, ja existia fa mil anys, però va anar mutant i seleccionant-se i fixant-se aquestes mutacions amb el temps en la línia evolutiva que porta al virus Marek actual. La prova del 9 és que van poder rescatar el gen de fa segles i comparar la seva virulència amb el gen actual en cultius de cèl·lules de pollastre i sí, la variant antiga no generava efecte i l’actual sí.

I una conclusió més important i generalista, encara. Els autors trobaren que els canvis genètics actuàvem en trinquet; les mutacions gairebé sempre s’adquireixen en un ordre específic i, un cop assolides, no tenien marxa enrere, quedaven fixades.

El passat ha generat el present i pot ajudar-nos a evitar que fem prediccions errònies del futur.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (261): Virulència o no virulència? Res està garantit.

Llegit aquesta revisió amb certa cura (veure… https://link.springer.com/article/10.1007/s42977-023-00159-2), alguns detalls relevants.

El primer històric: a inicis del 1900 aparegué la hipòtesi de l’avirulència evolutiva, que deia que la virulència d’un patogen era esperable que minvés a zero en el curs de la seva evolució. No és d’interès per a cap patogen posar en perill o matar el seu hoste, si el necessita per replicar-se, propagar-se. No hoste, no patogen, en breu.

Ja a les darreries del segle XX, aquesta hipòtesi va ser reptada per un altra, que es pot entendre com un pas enrere en les assumpcions de la no virulència. És la hipòtesi del bescanvi o del compromís transmissió i virulència. En la base és igual; des d’un punt de vista evolutiu no resultaria bo que el patogen matés l’hoste ABANS de ser transmès a un altre hoste. Però, s’accepta que les infeccions causa danys inevitables en l’hoste; per tant més patògens circulant, més transmissió i més virulència (a nivell de població). Al patogen l’interessa un hoste actiu, que ajudi a la transmissió, i això no passarà si l’hoste emmalalteix massa ràpid o molt (simplifico aquí), respecte altres variants que afecten a l’hoste però no prou com per impedir que es relacioni i transmeti a altres hostes susceptibles. No es parla ja de no virulència final, sinó d’un nivell de virulència òptima (i assumim, egoistament, no gaire elevat). Però aquesta explicació plana i senzilla del desenvolupament matemàtic es basa en una sèrie de assumpcions. Anem a veure-les, en forma de decàleg:

  1. El patogen es transmet per contacte entre un hoste infecciós i un de susceptible (no es transmet t per aigua, vectors o superfícies).
  2. La infecció obeeix la llei d’acció de masses, és a dir, la probabilitat de contacte entre un infectat i un susceptible depèn sol de la seva proporció, o densitat, respecte el total de la població.
  3. Els patògens solament persisteix viables en hostes vius.
  4. No hi ha coinfeccions amb altres llinatges o variant del mateix patogen.
  5. No hi ha fenòmens d’interferència amb altres patògens; altres patògens circulants no impedeixen o faciliten la infecció i els seus efectes.
  6. La mortalitat en l’hoste és independent, no és una variable, de l’edat del mateix, és manté constant.
  7. La replicació del patogen és detrimental, perjudicial per l’hoste i això portaria a un escurçament del període infecciós.
  8. La immunitat és duradora, molt duradora, i el patogen no evoluciona per escapar a ala immunitat generada.
  9. El compromís entre la taxa de transmissió per hoste i la taxa de mortalitat induïda per malaltia per hoste s’ajusta a la llei de rendiments decreixents
  10. El patogen és un especialista de nínxol, o hoste, i o pot infectar altres espècies.

Ara, amb el coneixement que tenen comptin quantes d’aquestes assumpcions són incomplides per SARSCoV2. I pensin aleshores si l’equació hipotètica es podria aplicar o si no podria donar un resultat diferent.

Cap d’aquestes hipòtesis explica la realitat, i és que la virulència no té direcció pre-definida en un sistema amb tants factors i fenòmens epistàtics possibles. Jo cercaria altres coses en les que il·lusionar-me.

El segon, un resum també històric, una lliçó apresa. Fa un segle hi hagué una altra zoonosi. És un salt d’amfitrió ben documentat amb la seva posterior epidèmia que encara perdura. Implicà 2 espècies de retrovirus, virus d’immunodeficiència de simi que es van convertir en els virus de la immunodeficiència humana 1 i 2 (VIH). (veure https://www.futuremedicine.com/doi/10.2217/fvl-2017-0042). La SIDA, la malaltia causada pel VIH, fou “detectada” per primera vegada com una malaltia “nova” als anys 80, i s’ha seguit l’evolució dels virus. S’esperava (recordin les dues hipòtesis explicades en un fil previ) que la letalitat de la infecció pel VIH ho faria disminuir. Això és el que es va trobar a Uganda (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5115872/), però, ai las, això no es general. La virulència no va canviar a Suïssa (https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/16549973/) i va augmentar a Itàlia (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2682199/), els EEUU (https://www.nature.com/articles/s41467-019-13723-z), i als Països Baixos https://www.science.org/doi/10.1126/science.abk1688).

Con veuen, cap direcció clara i definida. No pensem en la inexorabilitat de la benignitat, a llarg termini. Aquest miratge farà no preparar-nos prou, ni prou bé. Si és que això és possible i no un delicte de presumpció.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (260): L’evolució de la virulència vírica no és inexorable.

La virulència (que aquí podem definir com el dany que un patogen causa a un hoste, o si se vol la gravetat de la condició clínica generada) no és una característica intrínseca, inamovible en el sentit biològic. És el producte d’una interacció entre dues especies: un hoste i un paràsit (i els virus ho són). Un mateix patogen pot mostrar nivells de virulència molt diferents quan infecta diferents especies d’hostes, i més encara, la relativitat de la virulència s’accentua quan, en una mateixa espècie, aquestes diferències, a igualtat de dosi, també es poden detectar. I és que la historia prèvia de l’hoste, el seu fons genètic, el seu historial nutricional, i estat immunològic també juguen el seu paper. I com és un resultat ecològic d’interaccions multifactorials (l’exemple anterior), la virulència és molt difícil de predir amb certa exactitud.

Amb el SARSCoV2 s’ha tornat a difondre la visió inexacta però popular de que l’evolució dels patògens, al llarg dels anys, o segles, els porta a ser cada cop menys virulents. L’argument inicial sona bé; si els patògens són molt virulents mataran als hostes en el curt termini, o massa ràpid, i llavors periran ells, que no es podran transmetre més enllà. L’argument té una gran falla conceptual, un simplisme evident, que ja vaig comentar fa força temps en una entrevista. La virulència, o gravetat en la clínica està, en la immensa majoria dels patògens, completament desacoblada de la transmissió d’un hoste infectat a un altre encara no infectat. El cas de SARSCoV2 és molt clar aquí; l’empitjorament de la simptomatologia, el quadre clínic greu que pot portar a la mort es dona a partir de la 2-3 setmana després de la infecció, mentre els events de transmissió es donen majoritàriament entre 7 o 10 dies després de la infecció. Per tant una progènie vírica ja s’estarà multiplicant en un o més hostes abans que l’hoste inicial comenci a patir la “gravetat” del patogen. I si ja s’ha transmès, perdonin la cruesa, el destí final de l’amfitrió inicial no li suposa cap problema al virus circulant. I si no és cap problema, no patirà l’efecte d’una potencial selecció negativa.

De fet, és perfectament possible que l’evolució vírica porti a un increment de la virulència, encara que “conscientment” el patogen no cerqui aquest increment, sinó que es doni un fenomen d’arrossegament. El virus va seleccionant contra el medi ambient (els hostes) que fan de moduladors una variant que genera més progènia vírica per cèl·lula infectada o que genera càrregues virals més altes. Un increment del nombre de virus suposa un increment de les capacitat de transmissió; més virus poden arribar més lluny o infectar més hostes, i això sí “mereix” la pena de ser seleccionat. Però alhora, les càrregues virals més altes poden provocar infeccions més greus. Això aplicaria clarament, altre cop, a SARSCoV2 però la literatura científica està plena d’exemples o experiments en els que la dosi infecciosa, la càrrega viral, determina clíniques (molt) diverses (gairebé sempre baixes dosis correlacionen amb infeccions asimptomàtiques, subclíniques o de clínica lleu; càrregues altes o molt altes amb quadres clínics més greus). En aquest cas, aquest factor (tenir més càrrega), que dona més fitness a aquesta variant, arrossega la virulència cap amunt.

NB: I per això dic que entre infectar-se o no infectar-se molt millor no infectar-se, però que si ens infectem, molt millor sempre amb dosis baixes i per això les eines de mitigació i control (com va ser la distància interpersonal o seria, ara, un bon ús de la mascareta) continuen sent útils en certs contextos.

I un virus més benigne però extremadament transmissible no és un àpat de grat. I els mateixos coronavirus ens donen un exemple; MERSCoV que no ha sortit més que en casos comptats de la Península Aràbiga, perquè no és gaire transmissible és molt “virulent” (com a mínim respecte els casos clínics diagnosticats); moren un 30% dels infectats. Però per la seva baixa transmissibilitat només han mort poc més de 900 persones des de 2012. Per contra, SARSCoV2 que té taxes de mortalitat força inferiors al 1% (però que va començar ne taxes de 5-8%) és molt més transmissible (per se i després per anar trobant la manera d’escapar parcialment de la resposta immune) i en 3 anys hauria matat entre 7 i 15 milions de persones, depenent de les estimacions. Un clar exemple, dins la mateixa família que un virus menys virulent pot suportar una càrrega molt més feixuga en la mateixa població d’hostes.

No podem confiar en unes forces evolutives magnànimes per reduir necessàriament la virulència a mesura que el virus s’adapta a llarg termini a la seva població hoste. La virulència vírica pot mantenir-se, disminuir o incrementar-se. I serà així probablement per sempre.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (259): Notes personals desendreçades sobre SARSCoV2, any 2022.


Notes PERSONALS desendreçades de #SARSCoV2 i la #CoVID19 pel que fa a l’any 2022.

Manteniment de la variabilitat vírica per “sobre” expectatives. S’ha parlat d’espai de variació finit (cert, no és infinit), d’evolució convergent (cert, per ara); que les possibilitat de recombinació eren baixes (fals); que s’acabaven els trucs (fals) per incrementar transmissibilitat (fals, XBB15 per exemple); que… no em facin cas, #SARSCoV2 ens tornarà a sorprendre, tard o d’hora, ja sigui a Xina o a qualsevol altra part del món.

Actualitzacions de vaccins; anirem sempre darrera de la variabilitat de #SARSCoV2 durant uns quants mesos o anys encara (i això si no ens dona sorpreses). No descartaria necessitat de més recordatoris, sobre tot per la població susceptible. S’ha perdut la sensació d’urgència en disposar de més i diferents vaccins. Probablement ho pagarem.

La variant Òmicron trencà la barrera dels vaccins, que mai va ser completa, pel que fa a la transmissibilitat.


La variant Òmicron NO trencà la barrera dels vaccins, que sempre va ser molt alta, pel que fa a la protecció front els efectes greus o mort.

La variant Òmicron s’etiqueta de poc virulenta o benigne. Altre cop error, en la meva opinió; efectes menys greus perquè la contrapart, la població, té cert (alt) grau d’immunitat. Xina ens traurà de dubtes.

Més transmissibilitat no fa un virus menys virulent; el fa MÉS transmissible, amb MÉS infectats, (probablement) MÉS morts, MÉS seqüeles, MÉS #CoVIDPersistent (en aquest cas).
Nota personal; el camí cap a la benignitat NO existeix; com a molt transitarem pel camí de la protecció, o de la refractivitat, de la població hoste.

CovidZero es demostra com una tàctica, que no va ser emprada bé en la majoria dels casos; com a estratègia MAI tingué futur. Permetia comprar un temps, congelava l’acció.
Xina demostra que cap règim, per més totalitari que sigui, pot fer front a una proteïna que embolcalla un missatge viral.

Arribarà el dia que ens caldrà tornar a les mascaretes, i llavors entendrem la magnitud de la tragèdia.

A la propera pandèmia (per un virus respiratori, probablement) haurem après que no cal desinfectar superfícies, ni robes, ni papers, ni carrers. Creuo els dits.

Nota mental; sempre, sempre, sempre, serà millor NO infectar-se a infectar-se, independentment d’efectes, grau de severitat o seqüeles. Fins on vulguin portar aquesta asseveració, és cosa seva.

Tot el que estan llegint és una foto puntual; la pandèmia, amb desitjos d’endemicitat (però endèmia tampoc vol dir benignitat) és dinàmica. Dit d’una altra manera, la #grip, o LA #CoVID19 podran ser endèmiques, epidèmiques o pandèmiques, poden i podran transitar per aquests estats, que son estats de Infecció/malaltia, no del virus. Tindrem un o altre estat, en el futur, en funció del lloc, el moment, la variant, etc. En tot cas, ens caldrà perspectiva, i aquesta es tindrà (em sap greu) quan arribem al futur i mirem enrere, no ara.


No esperin fer-se més savis, o sàvies; esperin fer-se més desconfiats… del que saben i d’allò que creuen que saben.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.

Comentaris virus-lents (258): Una historia de virulència (genèrica), a comptes de SARSCoV2.

Avui farem una historia clàssica tunejant el nom d’una pel·lícula que em va encantar.

I li direm “Una història de virulència”.

Aquests anys han sentit molt a parlar de #virus, amb la #pandemia de #SARSCoV2, encara vigent, o la de #verolamico, o #monkeypox, ja llanguint. I hem parlat molt dels efectes, però potser poc, jo com a mínim, del que dispara el cicle que acaba en infecció, i en efectes clínics.

Parlem d’això ara.

Quan un virus infecta una cèl·lula, necessita temps per replicar-se dins d’ella i produir noves partícules de virus. Un virus no es propaga a la velocitat de la llum, també té els seus tempos. Una cosa que explico en els meus assajos d’emergència es que si una persona del meu equip s’infecta amb qualsevol virus (per punxada o tall, per exemple) aquesta persona continua sent tocable, abraçable, portable; el virus potser està a dins i potser generarà infecció però ara mateix aquell companys/a és tan infectiu com jo o vostè). Perdó per la digressió. Aquest període de temps en el que el virus entra dins el cos fins que comença a generar noves partícules víriques un cop feta replicació en cèl·lules s’anomena fase d’eclipsi (poètic i al mateix temps prou entenedor).

Durant la fase d’eclipsi, el virus que ha penetrat en una o més cèl·lules (aquí hi ha un tema de dosi pel que ja em preguntaran) posa la maquinaria de la pròpia cèl·lula al seu servei i comença a fer-li produir ARN viral (el material genètic del virus, ara m’estic concentrant en els virus respiratoris com #SARSCoV2, o #grip) i proteïnes víriques (recordem la frase de Jean i Peter Medawar; un virus és “simply a piece of bad news wrapped up in protein,”) que permetran embolicar-lo (càpsida i altres proteïnes estructurals) i li donaran la capacitat d’infectar altres cèl·lules a banda de conferir-li certa resistència medi-ambiental. Les proteïnes són importants perquè estan implicades en la replicació viral, el segrest de les funcions cel·lulars, el reconeixement de noves cèl·lules a les que infectar, la capacitat d’evasió de la resposta immune…

L’ARN viral produint, en nombre de desenes, o centenes d’unitats, s’empaqueta a les càpsides, dins el citoplasma de la cèl·lula hoste i les partícules del virus s’alliberen de la cèl·lula. Aquí, el que vulgui aturar-se per pensar una mica com de “vius” són els virus pot anar a… https://comentarisviruslents.org/2015/05/01/comentaris-virus-lents-105-i-si-els-virus-no-fossin-els-virions/. Els virions alliberats passen a infectar altres cèl·lules properes, un cop produït el reconeixement del receptor cel·lular corresponent i el procés es repeteix, donant lloc a augments exponencials de la quantitat de virus (el que anomenen títol o càrrega viral).

I com podem traçar això nosaltres? De forma “convencional” i ràpida a traves de PCR en temps real (qRT-PCR) que detecta el ARN, però NO les proteïnes. Són proves molt sensibles però no detecten UNA partícula vírica, ni potser 10, ni potser 100 sinó números més grans. És el que anomenen límit de detecció. Imaginin-se un radar, un exemple molt portat. Veurem tot allò que estigui per sobre dels 50 o 100 metres però per sota, podem tenir activitat i no veure-la. I quan hi ha poc títol viral? Òbviament, al principi de la infecció, quan la replicació està començant; la persona està infectada i potser serà infecciosa en 2, 3 o 4 dies però NO és detectable encara. La manera de solucionar això seria, i ha estat en alguns casos, fer PCR seqüencials, cada 2 o 3 dies però això és realment molt costós. I també al final de la infecció es dona aquesta situació, però aleshores el problema és diferent i no tant preocupant.

Per tant, una persona en les primeres hores o dies de la infecció pot resultar negatiu perquè els títols de virus encara no han assolit el llindar de detecció, independentment de la gravetat eventual posterior de la malaltia (aquí torno al meu concepte que infecció i virulència estan desacoblades i no hi ha selecció natural favorable a la benignitat). I aquest negatiu pot ser tant a la qRT-PCR com als tests d’antígens (en principi, i per definició menys sensibles).

Per complicar-ho més no tenim un únic tipus cel·lular al nostre cos; hi ha una gran diversitat de cèl·lules, organitzades en teixits, cadascun dels quals és més o menys susceptible a un virus en concret i més o menys rendible (eficaç) pel que fa a la seva propagació.

Únicament amb aquestes poques dades ja haurien de caure que la infecció de dues persones poden assemblar-se… o no. La dosi infecciosa, la via d’entrada, el potencial bloqueig de part de l’inòcul per mucus, la variant vírica involucrada, les primeres cèl·lules infectades, la pròpia genètica de l’hoste, etc., fan que no hagi dos infeccions exactament iguals, ni dos mostrejos perfectes que ens donin una imatge exacta i total de la càrrega viral en cada moment. El que jo diria, que el que veiem es sempre una part del tot, mai el tot en la seva plenitud. Un positiu amb valor “X” vol dir que la càrrega viral és aquella o superior, un negatiu vol dir que no hem detectat virus (i amb un marge de confiança “y”, que realment no hi ha virus).

El nostre amic (o amiga) encara no té símptomes, per cert. I això és perquè en els primers dies de la replicació viral (durada variable depenent dels virus, per #SARSCoV2 aquesta fase estaria entre 4-6 dies, veure https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/35994285/ i es funció també de la variant, aquí #omicron té avantatge sobre la resta) la càrrega viral no és encara suficient per despertar una resposta corporal (o més correctament, aquesta resposta també s’ha de muntar i això requereix temps). I per més, bona part de les símptomes que notarem no seran resultat directe de la propagació viral sinó de la nostra resposta a la infecció (per ex. febre i inflamació).

De tota manera abans de l’aparició de símptomes, que són bastant inespecífics en les primeres hores, hi ha una fase de força hores o alguns dies que la persona pot encomanar perquè ja s’ha acumulat prou càrrega viral com perquè aquesta sigui exhalada, excretada o emesa, com vulguin, i tingui capacitat infectiva (recordin el concepte de dosi). Són els asimptomàtics que jo més aviat catalogaria com a pre-simptomàtics.

Si l’hoste té capacitat, les símptomes remetran en pocs dies, i no passaran dels habituals mals de cap, malestar, febre (no intensa i llarga), tos, fatiga, mal de gola, mal articular, etc.

Però si el virus no és aturat i progressa, per exemple, a les vies respiratòries inferiors, la resposta de l’hoste serà més intensa, inclourà la inflamació en un procés que es retroalimenta i que pot ser generalitzat i incontrolable; és quan estem davant d’una pneumònia no tan causada directament pel virus sinó per “nosaltres”. En aquest estadi la persona infectada és molt més contagiosa que aquell amb una infecció lleu perquè la carrega viral és menor en aquest segon cas, de mitjana.

Com no soc metge, ni immunòleg, no passaria d’aquí. Nomes que la producció vírica es mantindrà per dies fins que la resposta immune, si tot va bé, acabi de eliminar les darreres cèl·lules infectades; tot i així és molt possible que continuen detectant senyal molecular (qRT-PCR) i senyal antigènica (kits d’antígens) perquè aturar la producció no vol dir netejar tota la carrega viral que s’ha generat que necessitarà dies addicionals. És aquesta la cua de positivitat que es veu al final de la infecció, un cop acabada la clínica, i aquesta positivitat NO té correlació directa fàcil amb la infectivitat.

Però aquesta és una altra història.