comentarisviruslents

Fa més d’una setmana, en una neteja i inventari, a l’edifici 29A, abans de fer un trasllat de laboratori per part d’uns grups de la Food and Drug Administration es van trobar uns tubs de virus de la verola (“smallpox” en anglès), en el campus de Bethesda, seu dels Instituts Nacionals de Salut (NIH) dels Estats Units.

Els tubs, de vidre i segellats per calor, en un nombre de 16 unitats, es van trobar en una cambra freda en companyia d’altres vials identificats com influença aviar, tifus o galteres. Els tubs estaven dins una caixa protegits amb coto fluix. El tipus de vials fa pensar en que es van produir a la dècada dels 50 del segle passat, quan s’investigava amb verola en molts laboratoris. Probablement l’investigador va deixar els contenidors a la zona de refrigeració per fer-ho servir més endavant; com és que s’oblidà, o no comunicà l’existència a altres investigadors quan es va marxar a un altre centre o jubilar cau dintre de l’àmbit d’una bretxa a la bioprotecció del centre.

Els vials, un cop descoberts, van ser immediatament transportats a un lloc segur, i d’allà als laboratoris del Centre de Prevenció i Control de Malalties (CDC) a Atlanta on s’ha confirmat que no solament contenen ADN de verola si no que el virus és propagable, és infectiu.

Des de 1979, quan es va donar per eradicada la verola al món es va establir a escala mundial que únicament dos laboratoris podrien contenir mostres i que totes les altres mostres en altres indrets devien ser destruïdes. Els laboratoris són, en una resta, per mi, de la guerra freda, el CDC de Atlanta i el Centre de Recerca Estatal de Virologia de Novosibirsk, VECTOR, a Rússia.

Aquesta és la primera vegada, que se sàpiga, que el virus s’ha trobat fora de les dues úniques instal•lacions que el poden emmagatzemar des de 1979.

Cada cert temps l’Organització Mundial de la Salut (OMS) porta a l’Assemblea (màxim òrgan decisori) el tema de la destrucció definitiva de tots els espècimens, del últims lots de la verola que s’emmagatzemen en aquestes dues ubicacions, però hi ha fortes discrepàncies. De fet aquesta primavera l’ultima discussió va acabar sense acord.

La verola, que va desaparèixer dels EEUU just desprès de la II Guerra Mundial, ha matat històricament a centenars de milions d’éssers humans (al mateix segle XX). És la malaltia amb major impacte a la historia de la humanitat, encara que no és tant contagiosa com la grip, per exemple. La seva taxa de mortalitat històrica és del 30-35%, 1/3 de la gent que la contreia moria, desprès de experimentar febres altes (38-40ºC), cansament, i erupcions que deriven a bonys plens d’un líquid espès i opac, fosc, per passar a pústules, normalment rodones, altes i denses, dures, fins que es formaven crostes que al caure deixaven la pell irreversiblement marcada (aquesta era la marca dels sobrevivents). El infectat era infecciós, en termes generals, des de l’aparició de la primera erupció fins la caiguda de la última crosta.

Aquesta sorpresa i d’altres que s’han fet públiques últimament (el cas de àntrax no inactivat en zona de treball convencional o la contaminació d’una soca d’influença de baixa patogenicitat amb la soca d’alta patogenicitat H5N1, els dos casos a EEUU) permeten posar el focus sobre la necessitat de conèixer més (i afinar els protocols) sobre biocontenció, bioseguretat i bioprotecció (per alguns biocustodia). Perquè, ens preguntarem?

Perquè els microbiòlegs som humans i com a humans, en major o menor mida, passem la vida recollint i emmagatzemant “coses” útils, o aparentment necessàries. És el famós “per si de cas”. El problema és que algunes d’aquestes “coses” poden ser perilloses si no s’empren adequadament o s’empren descuidadament per desconeixement de que tenim entre mans. Més encara si es vol fer un ús maliciós (bioterrorisme). Per tant, com digué un expert en bioterrorisme (Michael Osterholm, University of Minnesota) a propòsit d’aquest incident “I’m not convinced this will be the last of these potential situations. I wouldn’t be surprised if somewhere else in the world this same type of thing happens again”. Clar i català, ningú pot estar convençut que aquest serà l’últim incident; en algun lloc del món, variacions d’un mateix tema, això es repetirà.  Un tema completament diferent és que ens arribi la notícia.

Però, aquesta, aquesta serà definitivament una altra historia.