comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia ambiental

Comentaris virus-lents (167): En Abril, norovirus mil.

Deja un comentario Publicado por en abril 29, 2016

Tornem al brot de norovirus d’Andorra per discutir alguns temes. Per variar aquest cop ho faré fent servir com a base un article del ARA, l’enllaç del qual és: http://www.ara.cat/societat/Andorra-tanca-dArinsal-origen-gastroenteritis_0_1567043346.html. Els texts extractats de l’article estaran en cursiva, la meva discussió i dades, no.

Andorra va anunciar ahir per sorpresa el tancament de la font d’Arinsal, després de reconèixer -contràriament al que havia defensat fins ara- que aquest era l’origen del brot de gastroenteritis que va afectar més de 4.100 persones d’empreses de Barcelona i Tarragona….[El ministre andorrà de Salut]… va admetre la contaminació per norovirus de la font natural d’origen i el dany causat a la imatge de la marca. El govern va ordenar també retirar les ampolles que hi ha al mercat, va prohibir que se’n venguin més i va aconsellar no consumir-les a les persones que en puguin tenir.

Bé, s’han acomplert les pitjors previsions que ja avançàvem, un pèl agosaradament, a l’entrada anterior. El virus que ha desfermat el brot es troba a la font, es troba a l’aqüífer. Per tant tot ell està compromès i independentment del format de l’ampolla, l’aigua pot contenir norovirus, en una certa proporció. I és una noticia força dolenta perquè quan un virus entra en un aqüífer pot persistir força temps. Per què? Els aqüífers, les aigües subterrànies, són habitualment considerades com a “segures” microbiològicament perquè hi ha una barrera, que és el propi terra, que evita que hi arribin virus i bacteris des de la seva superfície, on hi han les deposicions/excrecions (si parlem de virus de transmissió fecal-oral, és clar). Aquesta barrera, però, es transforma en un escut si el patogen, aprofitant esquerdes, o senzillament viatjant lentament cap avall, passivament amb l’aigua que s’escola al terra, arriba a l’aqüífer on trobarà un ambient amb poca activitat microbiana (per tant, baixa competència o enemics escassos) i una sèrie de factors (temperatures relativament baixes, absència de radiació ultraviolada) que contribueixen a una alta persistència, de l’ordre de setmanes, mesos o anys. És molt llarg d’explicar (i tampoc l’objecte de l’entrada) però aquest viatge cap a l’aqüífer del virus i/o el bacteri estarà afectat per factors tan variables com la tipologia del sol (sorrenc, argilós, barreja, roca), el nivell de saturació d’aigua, el pH, la conductivitat de l’aigua que percola i la presència i quantitat de matèria orgànica soluble…com a mínim.

Les analítiques rebudes ahir a la tarda pels responsables del ministeri andorrà estableixen uns nivells d’entre 20 i 130 partícules de contaminació per cada cinc litres d’aigua, molt per sota del que havia dit la Generalitat el dia anterior…Sobre aquestes mostres de la Generalitat, el director de Salut andorrà, … va voler matisar que els resultats que situaven la contaminació en uns nivells d’entre 1.000 i 10.000 partícules per litre eren “d’una mostra no oficial”. “No sabem de quina manera es va manipular i no la vam donar com a vàlida”, va afegir.

Una ovació per director de Salut. Intenta, però no gossa, desqualificar la mostra, titllant-la de “no oficial” o “no valida”. El que passa és que entre dues mostres assajades per tècniques de amplificació d’àcids nucleics, una amb més virus (5.000 còpies per litre de norovirus genogrup I i unes 10.000 còpies de genogrup II) que l’altra, jo acostumo a creurem la primera si els controls en els dos casos han sortit correctes. I és que un fals negatiu, o una menor intensitat en la senyal és sempre moooolt més probable quan es fan tècniques d’amplificació d’àcids nucleics que una senyal artificialment augmentada. Manca de capacitat en la concentració de la mostra, en la “preparació” de la mateixa, en la eliminació/separació d’agents inhibidors de la tècnica donen com a resultat senyals baixes que es tradueix en un numero de còpies baix…just els resultats mostrats pel govern andorrà. Llevant d’errada “en factors de conversió” (recordem el cas de les milles per kilòmetres de la sonda Mars Climate de la NASA, el 1999, no?), les dades aportades en la conferència de premsa de dilluns em mereixen més credibilitat.

Per cert, fixeu-vos que jo he parlat de còpies, no de partícules, i menys encara de virus infecciosos. La precisió és important i és que la Reacció en Cadena de la Polimerasa, PCR, el que fa es còpies de la molècula (del segment del genoma) que estem cercant. Però perquè el genoma sigui infectiu li cal (molts cops) que aquest genoma estigui revestit per una càpside, un abric de proteïna que és el que té les senyals que permetran l’entrada del virus a la cèl·lula hoste. Aquesta és la raó per la qual aquestes tècniques ens permeten inicialment parlar de còpies però no de virions infecciosos; la correlació no és correcta, no és equivalent.

L’executiu andorrà, això sí, va voler descartar que la contaminació s’hagués produït per la filtració d’aigües fecals a l’aqüífer perquè l’entorn “no té risc de filtració” i perquè les anàlisis habituals ho haurien detectat. “Si haguessin arribat aigües fecals a la font, les analítiques haurien detectat els bacteris”, va assegurar el ministre, que va recordar que la normativa actual internacional no demana l’estudi dels possibles virus.

I aquí, ja agafant velocitat, el responsable assenyala l’absència de risc de filtració i treu a passejar el Sant Crist Gros dels bacteris. La única afirmació certa en tot el paràgraf, com ja dèiem a l’entrada anterior, és que la norma internacional actual, i jo crec que futura, no demana detectar segons quins virus (la primera baralla entre col·legues la tindríem en decidir quins virus perquè quan cerques un la tècnica et pot detectar aquest però moltes vegades cap altre). L’arribada de virus a aqüífers està bibliogràficament demostrada i en prous casos aquesta aparició no ha estat associada amb l’aïllament de bacteris fecals a la mateixa mostra; senzillament perquè els bacteris fecals s’han inactivat, han estat degradats o eliminats abans, mentre que els virus, molt més petits i resistents han pogut acabar-se d’escolar fins arribar a l’aqüífer.

…l’executiu del Principat va assenyalar que el brot de gastroenteritis es podria haver produït per “un nou agent patogen que s’està començant a estudiar”, tot i que va admetre que ara caldrà definir com van arribar els norovirus a una profunditat de 125 metres sota terra. En diferents casos de gastroenteritis detectats a Andorra -com el març passat al mateix poble d’Arinsal-, Álvarez va preferir negar que es pugui relacionar amb l’aigua d’Arinsal, perquè l’aigua del poble i la que va a la planta embotelladora tenen orígens diferents. “Les gastroenteritis són freqüents i habituals, d’evidències clares no en tenim”, va assenyalar, tot i que va admetre que la incidència de gastroenteritis a Andorra ha sigut “bastant alta enguany”.

Ja ho vaig apuntar a l’entrada passada, i les dades que dona l’executiu són encara més preocupants. Més casos de gastroenteritis al mateix poble d’Arinsal? Significativament més que altres anys? S’està analitzant l’agua del poble? Com pot assegurar que l’aigua del poble i la de la planta embotelladora SÓN diferents? Estan tant delimitats els aqüífers (o els cossos d’aigües subterrànies) com per poder assegurar que no hi ha comunicació entre ells? Què vol dir bastant alta? Significativament alta? Fent clusters o agregats d’afectats? Centrats més en Arinsal que en altres zones d’Andorra? I això és al final del paràgraf perquè jo ja quedo corprès de bon començament quan es parla de “un nou agent patogen que s’està començant a estudiar”. Què vol dir? Què estem davant d’un nou virus? No voldrà dir potser d’un virus que porta entre nosaltres moltíssim anys i que ara, de sobte, veiem? En fi…

Ara que s’ha aclarit el misteri de l’origen falta saber com es va produir la contaminació. Andorra analitzarà també les ampolles que encara són en el circuit comercial, però no hi ha data per disposar dels resultats que resolguin la incògnita.

I aquí tindrem problemes perquè en una contaminació d’aqüífer la contaminació pot estar a centenars de metres, a kilòmetres fins i tot, del punt de captació de la planta embotelladora. I sí, fan bé en no posar data perquè agafar i assajar mostres representatives de tots els elements afectats portarà setmanes i no està gens clar que traguem l’entrellat de tot plegat.

Certament als polítics se’ls ha de demanar que en sàpiguen de política i no de biologia, potser. Però sempre és millor dir que no es tenen clares les coses que no fer asseveracions massa contundents.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per més informació podeu consultar també…

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/04/27/catalunya/1461775750_606881.html

aigües, Arbre de la vida, norovirus, salut pública, Tècniques diagnòstiques, virologia, virologia ambiental , , , , ,

Comentaris virus-lents (166): Norovirus i Andorra: res a declarar…per ara.

1 comentario Publicado por en abril 25, 2016

La setmana passada va haver un cert rebombori per un brot considerable (per sobre de 4.000 afectats) de gastroenteritis deguda a aigua envasada que va afectar bàsicament a la zona metropolitana de Barcelona i a Tarragona. El vehicle, aigua envasada en garrafes, subministrada por la companyia de vending Eden i que ha resultat provenir d’una línia de producció de la planta Font d’Arinsal, a Andorra.

 

He sentit alguns comentaris sobre la necessitat de més controls de laboratori. El fons del comentari és cert i irrefutable però s’estavella amb la factibilitat o la relació cost-benefici dels mateixos. Els indicadors de la qualitat microbiològica de l’aigua són, segons la normativa europea, bacteriològics. La detecció de segons quines bacteris fecals implica la possibilitat de presència de virus, també de transmissió fecal-oral. Un aigua que doni positiu a aquests bacteris fecals en una mostra d’un volum concret, per exemple, 100 ml ha de ser retirada del consum. Però, desgraciadament se sap abastament que els virus poden estar present en aigües que ja no continguin aquests bacteris fecals viables, és a dir, la presència de bacteris anuncia possible presència de virus de transmissió fecal-oral (norovirus; astrovirus; virus de la hepatitis A; en temps passats, poliovirus) però l’absència de bacteris no implica absència paral·lela de virus. Els virus poden ser molt persistents i mantenir-se infecciosos per setmanes o mesos a l’aigua un cop hi arriben. Perquè no es fan proves de detecció de virus? Pel seu cost, perquè les tècniques moleculars ens donen senyal de la presencia del genoma del virus però no de que aquest virus sigui encara infecciós, perquè si volem trobar virus viables cal esperar dies, fins i tot setmanes de cultiu en línies cel·lulars (això els que són susceptibles de propagar-se, que no ho són tots), etc. Per tant des d’aquest punt de vista cal assumir que aquí tenim un forat pel que ocasionalment se’ns pot escolar un brot.

 

Res més sentir del brot al meu centre, CReSA, vaig enviar un correu intern dient més o menys…ja veureu com serà norovirus. La simptomatologia evident, l’autoresolucio de l’infecció, que és sempre benigne llevat casos molt particulars; l’apunt inicial a l’aigua com a mitjà de transmissió, eren pistes prou clares. Hi hauria altres virus que podrien mostrar una pistola fumejant com rotavirus o astrovirus, però norovirus acostuma a ser una elecció segura en països europeus.

Assumint la inevitabilitat del brot pel que fa a les proves bacteriològiques altra cosa són les errades procedimentals o saltar-se alguns controls recolzant-se en l’històric. Aixa, Ara el 20 d’abril publicava…”la línia de producció que proveïa l’aigua a Eden és de nova creació-va començar a operar a principis del mes d’abril-, per tant, no havia passat el darrer control oficial.” Mai sabrem si aquest control hagués pogut tenir impacte en la dinàmica del brot, o hagués permès alertar d’alguna mancança.

 

També sembla, per ara, que el problema podria raure en el reciclatge dels recipients. Així com les ampolles de litre i mig no es reciclen, són d’un sol ús, i no s’ha registrat, que se sàpiga, episodis de gastroenteritis d’aigua d’aquesta planta d’Arinsal per aquests envasos, les garrafes de les fonts d’aigua es reciclen entre usos. Dit altrament s’higienitzen, es desinfecten abans de rebre altre cop aigua de la font. Per desgràcia, els norovirus, molt petits, també són força resistents a la inactivació; són perfectament capaços de resistir pH àcids o bàsics (al voltant de pH 2 i pH 12, respectivament per 30 minuts a 37ºC) i necessiten un bon raig de lleixiu (de l’ordre de 300 ppm o més en funció de la presència de material orgànica) mentre que per “matar” bacteris fecals habituals n’hi ha prou amb una dosi de 70 ppm. A tall d’exemple us recordo que el lleixiu domèstic es ven com una solució d’hipoclorit sòdic a 40-50 g/l i això vol dir 40.000-50.000 ppm…per tant es pot diluir força i encara ser efectiu. Tanmateix suposo que la higienització dels recipients es deu fer per mètodes químics (el pH, probablement hidròxid sòdic) o per mètodes tèrmics i per aquests darrers els norovirus també són força resistents; poden resistir 60ºC per 3 minuts i 100ºC per un minut. Tot un petit milhomes de la natura microscòpica.

 

Aquí un apunt, tenint en compte la lleugeresa dels símptomes no descarto que hi hagi hagut casos de gastroenteritis per aigua en ampolles individuals (si assumim que el problema ve de l’aigua, de la font); a nivell domèstic aquests episodis són poc traçables i no permeten lligar caps; també seria interessant saber com ha acabat la investigació epidemiològica de un brot de gastroenteritis en dos hotels de la Massana, a Andorra, que es van reportar a la premsa andorrana el 24 de març. A nivell d’una empresa, d’una comunitat, que 2, 3 ó 5 treballadors emmalalteixin alhora vol dir un punt de connexió comú, més fàcil de traçar o d’aixecar l’alerta.

 

Pel que llegeixo s’han retirat més de 6000 garrafes dels lots produïts els dies 7, 8, 11, 12 i 13. El 9 i 10 no es treballava, que era cap de setmana. No tinc dades del nombre d’empreses afectades (en alguns llocs he llegit vora 200 empreses, encara que s’ha retirat l’agua de més de 900 localitzacions) ni per tant del nombre de garrafes directament involucrades però és un episodi de contaminació “estrany”.

 

Fem un petit càlcul…la dosi infecciosa de norovirus es suposa baixa (1-10 partícules infeccioses són suficient per disparar la gastroenteritis). Per tant aquestes 10 partícules havien d’estar en un got d’aigua consumit de la font (evidentment podem parlar de treballador assedegats que veuen com peixos però és una variable que deixarem fixada). Això vol dir que hi calien presència de 10 virus en 200 ml. Si hi ha 200 empreses afectades, assumint un parell de garrafes per empresa, dona 400 garrafes, que a 19 litres per garrafa dona uns 8.000 litres. Per tant, 40.000 gots de 200 ml i 400.000 norovirus assumint barreja homogènia. Recordem quants norovirus hi ha en un gram de femta d’un malalt de gastroenteritis (per més detalls veure entrada https://comentarisviruslents.org/2014/07/07/comentaris-virus-lents-16-norovirus-i-creuers-laxants/). Doncs sí, més de 1.000.000.000 virus per gram. Per tant caldria 1 mil·lèsima part d’un gram de femta, ben posat, per generar aquest brot. Acabant d’escriure l’entrada he llegit que la concentració de norovirus detectada a l’aigua ha estat anormalment alta (veure http://www.ara.cat/societat/Salut-culpa-Andorra-gastroenteritis-aigua-envasada-Eden-Aigua-Pirineu_0_1565243555.html) de l’ordre de 1.000-10.000 virus per litre; estaríem parlant llavors de 0,1-1 gr de femta.

 

norovirus vital-signs-transmission-lg

Desafortunades trobo les declaracions de Jordi Guix, secretari de la Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) que en La Vanguardia del dia 19 senyalava (o li feien senyalar, un ja no sap): “La probabilitat de contagio de persona a persona es muy baja”. Poc encertada la frase perquè se sap que el norovirus un cop entra en una col·lectivitat arrasa, és molt transmissible…certament no se transmet de persona a persona però sí de persona a fomites i de fomites a persona. Per posar un exemple, si comparteixes un lavabo amb una persona que està en un episodi de gastroenteritis per norovirus, i no vas amb molt de compte, bé, ja pots trucar a la feina i dir que no aniràs en dos dies. Per més detalls veure l’entrada 16 del present blog. O millor encara, entreu a l’adreça http://www.cdc.gov/norovirus/ i mireu el vídeo Have You Ever Heard of Norovirus? És en anglès però és radicalment clar.

 

norovirus-2

 

En resum, ja tenim el culpable, i els que han fet la feina de recerca i identificació són de total confiança però ara queda el més dur que és trobar la via exacta de transmissió que implicarà aïllar el virus d’elements de la línia d’embotellat o confirmar errades o incidències en el procés d’higienització…sense descartar la font primigènia. Esperem que esmercin forces comandades per tot un Sherlock Holmes i no per un inspector Clouseau.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, desinfecció, fomites, norovirus, poliovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia, virologia ambiental, virologia social , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (163): Zika i mosquits; la competència va per barris.

Deja un comentario Publicado por en marzo 26, 2016

Són tots els mosquits capaços de transmetre eficientment Zika? No tots. Són els mosquits del gènere Aedes capaços de fer-ho amb eficiència, llavors? No tots, tampoc, algunes espècies. Hi ha una espècie o espècies concretes que siguin les més eficients i per tant les més “perilloses”? Probablement dependrà del lloc, de la raça, del genotip del mosquit.

a_aegypti_0--620x349

Un estudi molt recent (enllaç original: http://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0004543) indica que no tots els Aedes albopictus o Aedes aegypti serien eficaços transmissors de Zika, dependria de la seva localització. Així les poblacions americanes d’aquests mosquits mostrarien diferències entre elles (per exemple, pel que fa a la transmissibilitat de Zika, Aedes aegypti de Rio de Janeiro seria força més competent que Aedes albopictus de Florida; però mentre que les dues races, genotips, d’Aedes aegypti, la brasilera i l’estadounidenca no diferien, la població d’Aedes albopictus de Florida seria més competent que la brasilera, més del doble de competent), i serien menys eficients, en conjunt, que les asiàtiques (Singapur). L’estudi conclou que encara que Aedes aegypti i Aedes albopictus (americans i caribenys) són susceptibles a la infecció, es mostraren inesperadament poc competents, poc eficaços en la transmissió de Zika per la qual cosa altres factors han d’explicar aquesta transmissió tant accelerada: poblacions humanes naïve, sense contacte prèvia amb el patogen; altes densitats de mosquits i/o alta freqüència de events/picades per individu…

Anem a explicar-ho més a fons. Establim unes premisses, però. Una transmissió a través d’un vector depèn de la compatibilitat de vector i allò que vol ser transmès. Un vector molt competent per transmetre Chikungunya pot no ser-ho tant per transmetre una altre virus com és Zika. Per tant a l’hora de la transmissió cal valorar quina és la parella de ball…i si valorem això cal saber que de llinatges vírics de Zika se’n coneixen com a mínim tres (oest d’África, est d’África i l’asiàtic, que és el que ara està propagant-se a Amèrica) i de mosquits Aedes albopictus o Aedes aegypti la població que es troba a Rio de Janeiro no és probablement la mateixa que s’està a Florida…o la que tenim a Barcelona, o a Sant Carles de la Ràpita.

Una altra sèrie de conceptes que cal tenir clars (veure entrada sobre competència vectorial, https://comentarisviruslents.org/2015/12/27/comentaris-virus-lents-146-competencia-vectorial-o-quan-la-competencia-ens-fibla-de-veritat/) és entendre que el fet que un mosquit xucli sang d’un humà infectat no vol dir que pugui transmetre la infecció. Els entomòlegs parlen de taxa d’infecció (TI) com el ratio de mosquits que tenen el cos (abdomen i tòrax) infectat uns dies després de la ingesta de la sang amb virus. La taxa de disseminació (TD) fa referència a la fracció d’aquests mosquits amb el cos infectat que tenen (uns dies després) el cap infectat (recordem que al cap és on es troben les glàndules salivars). Per tant, és un ratio d’un ratio previ. Finalment la taxa de transmissió (TT) representa un altre ratio, els dels mosquits amb el cap infectat que tenen presència de virus a la saliva que és l’autèntic contagium vivum fluidum. De tot això, podem treure un índex general, la taxa d’eficiència en la transmissió (TET) que seria la proporció de mosquits amb saliva infectada respecte el total de mosquits i que podrien representar com TET = TI x TD x TT. Suposo que no se us escapa que qualsevol “zero” en algun d’aquests índexs bloqueja la transmissió i que un valor d’un posem 50% (o ½, que no està gens, gens malament) en els tres factors implica que l’eficiència final és del…13%.

Que Zika cavalca sobre Aedes és de sobra conegut. A Àfrica s’ha aïllat Zika de Ae. africanus, Ae. apicoargenteus, Ae. luteocephalus, Ae. furcifer and Ae. taylori, and Ae. vittatus. Tanmateix Ae. aegypti no sembla que el transmeti a zones d’Àfrica (estudi a Senegal, veure enllaç original a http://bmcinfectdis.biomedcentral.com/articles/10.1186/s12879-015-1231-2), mentre que Ae. albopictus (la població de Singapur) sembla ser eficient en la transmissió (l’enllaç a l’article original http://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0002348). Tot es torna encara més fosc quan un altre estudi a Senegal, amb mosquits Ae. aegypti capturats en una altra localització, Kebemer (a prop de Dakar), exhibiren taxes de transmissió del 88% al 95%. Això ja fa ensumar la importància del perfil genètic de la població del vector pel que fa a la seva “competència”.

Tornem a l’estudi inicial; els investigadors (per aquelles condicions experimentals concretes) han trobat que les TET pel Zika de les espècies Aedes albopictus de Florida i Aedes aegypti de Rio de Janeiro foren del 3,3 i del 10%, respectivament. Un de cada 30 i un de cada 10 mosquit alimentat amb sang infectada aconseguia portar el virus a les glàndules salivars i per tant potencialment podia transmetre la infecció. Not so bad, diríeu.

I jo també ho diria però…aquest estudi es va fer alimentant els mosquits amb sang infectada amb 107 TCID50/ml de virus Zika. Ja us podeu imaginar que una femella de mosquit pot xuclar 1-2 µl com a molt; per tant al mosquit haguessin entrat en el millor dels casos 104 virus infecciosos i amb aquestos valors tenim aquests rendiments del 3% al 10% de transmissió. I quina és la virèmia descrita per Zika als humans? Doncs a diferència de Chikungunya, amb virèmies de 107 a 109 copies RNA/ml, o fins i tot el dengue amb 106-107 copies ARN/ml, la virèmia de Zika és bastant baixa de 103-106 copies ARN/ml. Una còpia ARN en el millor dels casos es pot fer equivalent a un virus infecciós. Per tant estem parlant que la virèmia habitual per Zika està entre 1 i 4 ordres de magnitud (entre 10 i 10.000 vegades) per sota de les concentracions víriques de l’experiment.

CHIK transmission cycle viruses-06-04628-g002-1024

Esquema que reflecteix la incubació extrínseca d’un virus (Chikungunya, dengue, Zika, etc.) en un vector

Que vol dir això? Per un costat, que la freqüència de competència baixaria molt més enllà dels valors descrits…si no entren prous virus possiblement cap ni un arribarà a glàndules salivars i que encara que hi arribessin potser ho farien massa tard, quan el mosquit està al final del seu cicle vital. De la mateixa manera que un increment de la càrrega vírica a la sang xuclada escurça el període d’incubació extrínseca (PIE, per més detalls veure https://comentarisviruslents.org/2015/12/27/comentaris-virus-lents-146-competencia-vectorial-o-quan-la-competencia-ens-fibla-de-veritat/) un decrement de la mateixa, un baix títol víric el pot allargar més enllà del cicle vital del mosquit. Per exemple, per Chikungunya s’han descrit PIE de…dos dies!! com a conseqüència de les altes virèmies.

Per tant, un escenari de baixa capacitat de transmissió encara més tibada cap abaix per la baixa virèmia però potser compensada per l’enorme nombre d’éssers humans susceptibles i els contactes altament freqüents d’aquests amb poblacions molt nombroses de vectors. Aquesta situació no és original, ni és anormal; una població de Aedes aegypti, de baixa competència per transmetre la febre groga però una molt alta densitat poblacional, es considerà responsable del brot de febre groga a Nigèria al 1987.

L’estudi de les poblacions específiques de vectors cada zona, doncs, sembla imprescindible per fer una avaluació de risc real. I en aquesta avaluació de risc caldria obrir el focus d’atenció i incloure altres mosquits que, no per portar molt temps entre nosaltres (Culex spp. per exemple) poden acabar essent eventualment competents. Tant Zika con Chikungunya que s’estan expandint de forma accelerada inicialment es mantingueren en un cicle enzootic que involucrava a primats no humans i una amplia varietat de mosquits zoofílics (no antropofílics). Aedes aegypti i en menor mesura Aedes albopictus són vectors antropofílics; qualsevol mosquit antropofílic mereixeria la nostra atenció inicial.

I a Catalunya, per instal·lacions i capacitat, això ho pot fer solament el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), dins de l’institut IRTA.

Però aquesta, instal·lacions i capacitats, és una altra història.

avaluació de riscos, salut pública, vectors artròpods, virologia, virologia ambiental, zikavirus , , , , ,

Comentaris virus-lents (162): Perseguint Ebola; North by Northwest.

Deja un comentario Publicado por en marzo 20, 2016

S’ha informat de nous casos d’Ebola a Guinea, que reafirmen una hipòtesi exposada en aquest blog fa ja molts mesos que anem cap a un escenari de certa “cronicitat”, de un continu de microbrots o “flare-up” (veure per ex. entrada 138, https://comentarisviruslents.org/2015/10/31/comentaris-virus-lents-138-sequeles-de-lebola-un-estudi-anuncia-el-que-vindra/). Aquesta comunicació s’ha produït al mateix temps que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) informava que donava per acabat l’últim brot a Sierra Lleona a l’haver transcorregut 42 dies (dos cicles d’incubació d’Ebola) sense nous casos.

Els casos es descobriren a l’investigar amb detall tres morts misterioses en una zona rural (Koropara, a Nzérékoré) a més de 1000 km de la capital… una cosa que no s’hagués fet possiblement fa tres anys quan no hi havia cap mena d’alarma. Altres membres de la família del difunts són considerats com a casos sospitosos, al mostrar simptomatologia clínica compatible amb Ebola i estan sota seguiment. Una dona i el seu fill de cinc anys, familiars dels morts, han donat positiu a Ebola als assajos de laboratori.

Com a conseqüència s’han desplaçat equips sanitaris, d’epidemiologia i equips de vacunadors per intentat aturar una possible transmissió secundària. Per què equips de vacunació? Perquè ara tenim una vacuna, que sembla que funciona, i que cal aplicar en cadascun d’aquests petits brots per acumular dades sobre la seva eficàcia i seguretat. Per més detalls veure l’entrada 128 https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/.

Ebola africa_vaccination2

 

Resta la pregunta clau, i d’on ha vingut aquest cop el virus? Sense descartar la possibilitat d’un nou vessament del compartiment animal, d’un altre episodi de zoonosi, transmissió del virus d’un animal a l’esser humà, el més probable es que el virus no hagi vingut si no que encara estigui entre nosaltres i perduri durant mesos o anys. Ho sabrem aviat quan es trobi la seqüència del virus d’aquest darrer flare up i es confirmi o no la seva identitat amb la soca circulant des de el 2014. Probablement serà el mateix o això és el apuntarien les dades de l’alta persistència del virus semen i altres líquids i humors en els infectats guarits d’Ebola. Dit d’una altra manera Ebola inicia un nou brot per una via no habitual, la via sexual i després torna a transmetre’s per la via habitual (contacte proper amb malalts, cura i preparació als enterraments, etc.). També cal que valorem que aquest flare up s’ha produït en una zona rural…em resulta difícil de pensar que no pugui estar passant ara mateix en un altre llogaret on no arribin els serveis d’assistència o on s’amaguin els primers casos.

I sí, sabem molt poc de com de transmissible és el virus en homes infectats i posteriorment guarits, i quin és el percentatge d’homes que excreten el virus en el seu semen i fins quan (per més detalls veure l’entrada 134, https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/). Aquesta via és nova i l’hem vista ara com a conseqüència dels milers i milers d’afectats. Recordem, però, que “únicament” tenim comptabilitzats vora 30.000 casos clínics, potser unes quantes desenes de milers d’infectats asimptomàtics més, però que a la zona hi ha encara milions de persones completament susceptibles a patir al malaltia. D’aquí el neguit que causen aquests “flare up”.

 

Ori-Ebola-450x330

La OMS declarà Guinea lliure d’Ebola el 29 de desembre de 2015, seguida per Libèria el 14 de gener (però compte, que Libèria va inaugurar aquesta llista el mes de maig del 2015, però va sortir al juliol i altre cop al novembre al trobar-se nous casos, veure entrada 123 https://comentarisviruslents.org/2015/07/05/comentaris-virus-lents-123-liberia-ebola-en-el-carrusel-de-la-cronicitat/). Sierra Lleona ha entrat a aquesta llista fa uns dies (ja havia entrat en 7 de novembre però va tornar a tenir casos i va caure de la llista) i d’aquesta llista ara ha caigut Guinea, com a mínim pels propers 42 dies. Veurem entrades i sortides d’aquesta llista durant mesos o anys, en la meva opinió.

Si això és “cronicitat” ambiental o epidemiològica, o una cua molt llarga de microbrots després d’una epidèmia molt extensa és un tema a discutir…llargament.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, vacunació, virologia, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Comentaris virus-lents (160): El Niño pot portar epidèmies sota el braç.

Deja un comentario Publicado por en febrero 27, 2016

Està descrit que les condicions o fenòmens climàtics d’abast mundial, com és el fenomen de El Niño, conegut en el món científic com a ENSO (El Niño-Southern Oscillation El Niño-Oscil·lació del Sud), poden tenir impactes seriosos en la salut de molt amplies zones geogràfiques, particularment incrementant la transmissió de malalties infeccioses. Per saber més sobre ENSO aneu a https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Ni%C3%B1o.

Estem parlant d’un fenomen cíclic però amb una periodicitat variable. Es repeteix des de fa segles, en cicles de 3 a 6 anys, amb una via d’anada (El Niño) i una de tornada (La Niña). A més, aquest fenomen no segueix cap calendari humà i tampoc hi ha una definició oficial o comunament acceptada de quan es pot dir que hom està en un event “El Niño”. Si heu llegit l’enllaç anterior sabreu que Els Niños molt forts succeeixen cada 50 anys, en mitjana; els Niños normals o canònics succeeixen cada 3 o 4 anys, en mitjana. Aquests tenen sovint efectes benèfics sobre les collites i el manteniment dels aqüífers i altres recursos en aigua, però provoquen danys apreciables un cop cada 10 anys aproximadament. Aquests cicles són, ara per ara, independents del tant esmentat canvi climàtic, la pujada de la temperatura per l’activitat humana, però el més probable és que aquest darrer l’afecti exacerbant els seus efectes (bàsicament extremant períodes de sequera o de pluges intenses) i alterant la seva freqüència.

Ara per ara, “El Niño” genera de forma sistemàtica episodis de sequera a la zona nord d’Amèrica del Sud i a Austràlia, Indonèsia, Filipines, i al Sud-est africà, incloent Madagascar. Per contra acostuma a generar molta pluviositat al  nord d’Argentina i Uruguay, al sud-est dels EEUU, fins Arizona i a la zona de la vall del Rift (Etiòpia, Kenya, Sudan del Sud, Uganda,etc.), a al sud de la India, incloent Sri Lanka.

Fenòmens com El Niño poden tenir conseqüències directes per a la salut al causar danys a les infraestructures, o per derivar recursos sanitaris no sempre suficients a prioritats puntuals. Però El Niño també té un efecte indirecte, al generar pèrdues de collites o ramats, gana, o malnutrició, i molt sovint migracions humanes; tots ells factors que faciliten la propagació de malalties infeccioses, al posar en contacte població no immunitzada amb poblacions infectades o carriers, a la recerca de menjar.

Una gràfica que resumeix aquests efectes es mostra a continuació…

ENSO potencials efectes salut pública

Inspirat per Kovacs et al., Lancet 2003

 

I quins exemples de malalties es veuen afectades per ENSO?

La incidència de la malària, una entre moltes malalties de transmissió vectorial, a diferents parts del món, es pot veure afectada per ENSO, incrementant la seva incidència o disminuint-la, en una relativament boja combinació d’efectes. A les terres altes del nord del Pakistan, temperatures suaus a la tardor i l’hivern, associades amb El Niño, incrementen la transmissió de malària. També a Uganda i Rwanda, temperatures més altes i pluges més intenses afavoreixen la malària però alhora pluges molt intenses (Tanzània, 1997) arrastraren tants punts de posta de vectors que els casos de malària descendiren. Brots de malària a Sri-Lanka, Colòmbia i Irian Jaya s’han lligat a sequeres causades per El Niño.

També s’ha trobat un lligam entre les epidèmies del dengue i ENSO a zones del sud-est asiàtic, Sud-Amèrica i les terres insulars del Pacífic. Aquí però hi ha un element distorsionador i és que en molts casos els vivers dels mosquits són producte de la intervenció, involuntària, humana.

També s‘ha relacionat ENSO i brots d’arbovirus indígenes d’aquell continent, com l’encefalitis Murray Valley, que es manifesta després de riuades i inundacions associades a “La Niña”. O la poliartritis epidèmica causada pel Ross River virus.

Un altre cas el tenim amb la febre de la vall del Rift causada pel Rift Valley Fever Virus (RVFV), una malaltia de transmissió arboviral que pot afectar intensament els ramats i de retruc les poblacions humanes que depenen d’ells. La inundació dels habitats dels mosquits determinen la seva proliferació i l’inici del brot en animals; els humans també queden exposat a la fiblada del mosquit o a l’exposició de carn, llet o sang contaminada amb RVFV.

Les més gran epidèmies de RVF a Àfrica coincideixen amb events “El Niño” particularment intensos; 1997-1998 i 2006-2007, per exemple; aquest darrer, causà més de 200.000 infectats i 500 morts a Kenya, Somàlia, Tanzània, Sudan i Madagascar, així com milions d’euros de pèrdues en bestiar i prohibicions d’exportació.

Els models matemàtics i climatològics dissenyats per preveure aquests fenòmens assenyalen que per aquest any 2016 les zones més perilloses serien Sudan, Etiòpia, Somali, Kenya i Tanzània. Aquest models tenen interès perquè poden permetre uns mesos abans iniciar dues accions fonamentals de caràcter preventiu com serien; vacunació dels animals (pel que fa a RVF això és possible ja que hi ha una vacuna per animals, encara no per humans) que sempre ha d’anar abans de la infestació de mosquits; i control del vector, que implica aplicar agents larvicides als vivers de mosquits abans que les pluges intenses, les inundacions els multipliquin.

També ENSO pot afectar les malalties transmeses per rosegadors. El nombre de rosegadors s’incrementa habitualment després d’hiverns temperats i humits. A Nou Mèxic els casos de pesta (Yersinia pestis) són més freqüents després d’hiverns i primaveres plujoses. El descobriment dels Hantavirus (si voleu saber més aneu a l’entrada 10, https://comentarisviruslents.org/2014/06/25/comentaris-virus-lents-10-el-virus-exposit-no-sin-nombre/) i els posteriors brots estan lligats també a ENSO però de forma oposada. A un plujós fenomen d’ENSO seguí una sequera que apropà molt els rosegadors a altres fonts alternatives de menjar, graners, incrementant les interaccions rosegadors-humans. Durant i després de l‘episodi ENSO de 1997-98 les poblacions de rosegadors es multiplicaren per 20, i els casos de síndrome pulmonar per hantavirus es multiplicaren per cinc.

Però on l’efecte és potser més directe és a les infeccions entèriques; les riuades  i inundacions porten a la contaminació dels subministraments d’aigües. Als països tropicals les malalties entèriques tenen un fort repunt a l’època de pluges, i qualsevol fenomen que les reforci, com ENSO, les intensifica. Hi ha estudis que correlacionen la incidència de còlera a Bangladesh i la temperatura de l’aigua superficial a la badia de Bengala, que de retruc afectaria l’abundància de plàncton, un reservori de Vibrio cholerae. De fet, hi ha un model validat que relaciona ENSO amb les epidèmies de colera (Vibrio cholerae) a Dhaka, la capital de Bangladesh, amb 7 milions d’habitants densament empaquetats; la epidèmia es pot predir amb quasi un any d’avançament segons el model climàtic.

Sigui per causes climatològiques locals, no relacionades amb ENSO, sigui pels patrons multianuals relativament anàrquics d’ENSO o sigui per l’escalfament global de la Terra a conseqüència del canvi climàtic, el clima, impactant sobre les poblacions i nivells d’activitats de vectors o dels seus hostes i les interrelacions entre ells, té un efecte continu, i potser ara mateix manifestament unidireccional, en l’emergència o dispersió d’infeccions víriques i bacterianes.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

bacteris, Hantavirus, malària, microbiologia ambiental, salut pública, seguretat alimentària, vectors artròpods, virologia, virologia ambiental, virologia social, virus hemorràgics , , , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (157): La ZikaTaskForce de GlobalVirusNetwork comença a caminar.

Deja un comentario Publicado por en febrero 14, 2016

Us adjunto, literal, en anglès, un comunicat del GlobalVirusNetwork, sobre el virus Zika i la creació d’un grup de treball per facilitar el flux d’informació entre diferents grups de viròlegs de centres en la punta de llança de la recerca en malalties víriques emergents, com és el cas del Zika. La idea és obtenir, i compartir, un coneixement més profund sobre el virus Zika, de la seva ecologia i epidemiologia, a les fonts originals; països africans i ara mateix Sudamèrica i Centreamèrica, i contribuir al desenvolupament d’eines de diagnòstic sensibles, i a més senzilles i econòmiques per identificar de manera segura a les persones infectades. En últim terme hi ha els desenvolupaments vacunals i els models animals necessaris per comprovar que les esmentades vacunes són efectives i segures.

Si voleu saber més sobre GlobalVirusNetwork aneu a l’entrada 122 https://comentarisviruslents.org/2015/07/04/comentaris-virus-lents-122-irta-cresa-una-estructura-capital-cada-cop-mes-internacional/  o seguiu-los al seu compte de twiter @GlobalVirusNews

En aquest grup de treball, GVN’s Zika Task Force, hi col·laborem dues persones de IRTA-CReSA, el que us escriu i una companya viròloga, amb molta experiència en virus emergents en general, i arbovirus en particular, na Núria Busquets.

El comunicat que us adjunto és tot ell interessant però us ha posat en negreta la part genèrica, la que es refereix al que coneixem de Zika i els seus efectes, ara mateix.

Perquè tot està per fer, però també tot és possible, encara que aquesta, aquesta és una altra història.

 

 GVN black-logo

Media Contact:

Nora Grannell

410-706-1954

ngrannell@gvn.org

 

Global Virus Network (GVN) Launches Zika Task Force Comprised of Leading Virus Researchers from Around the Globe

GVN catalyzes international collaborations in an effort to address the urgent need to share information and research to better combat the global Zika outbreak

February 16, 2016, Baltimore, MD: The Global Virus Network (GVN), representing 35 Centers of Excellence and 5 Affiliates in 26 countries, and comprising foremost experts in every class of virus causing disease in humans, today announced the formation of the GVN Zika Task Force chaired by Scott Weaver, PhD, who is also co-chairman for the GVN Chikungunya Task Force and is director of the University of Texas Medical Branch’s Institute for Human Infections and Immunity and scientific director of the Galveston National Laboratory, a GVN Center of Excellence.  The GVN Zika Task force, which is expected to grow, fills a gap identified by leading scientists to catalyze urgent international collaborative research. The announcement was made today by Robert Gallo, MD, co-founder of the GVN and chair of GVN’s Scientific Leadership Board and José Esparza, MD, PhD, president of the GVN.

“I am pleased to chair GVN’s Zika Task Force which will serve as a catalyst for driving communication and information flow between fellow GVN colleagues researching and responding to the Zika epidemic gripping much of Central and South America and the Caribbean,” said Dr. Weaver.  “Our research team has been studying Zika virus for several years now, including working with countries such as Senegal to study enzootic ecology as well as Brazil and Mexico in developing sensitive diagnostics to identify those infected and follow the epidemiology of these outbreaks.”  Dr. Weaver continued, “We look forward to beginning nonhuman primate model development next month and continuing vaccine research, and to coordinating efforts with others in the GVN Zika Task Force in these efforts.”

“GVN’s mission includes accelerating research from our Centers of Excellence to advance testing, treating and prevention tools to clinics worldwide,” said Dr. Gallo, who is also The Homer & Martha Gudelsky Distinguished Professor in Medicine and Director of the Institute of Human Virology at the University of Maryland School of Medicine, a GVN Center of Excellence. “Having said that, people constantly ask scientists to move faster, act quicker.  To them I suggest investing more in research to advance laboratory discoveries so that when acute outbreaks such as Zika or Ebola occur, public health officials are better prepared.”  He continued, “We need to be – and we can be – on the offense, not defense.”

Zika virus is transmitted to humans primarily through the bite of an infected Aedes species mosquito, which are the same species spreading the chikungunya and dengue viruses.  This presents a scientific problem in that the Zika virus is challenging to diagnose because, once viremia ends after about 7 to 10 days of acute infection, there are cross reactions among antibodies generated by other flaviviruses such dengue and yellow fever, which are endemic in many regions experiencing outbreaks.

“Zika virus is being actively transmitted in 29 countries and one US territory, and the numbers will continue to grow,” said Dr. Esparza.  “A global response is imperative.  International collaborations and shared information is key to addressing the Zika virus outbreak.  The GVN Zika Task Force fulfills this by strengthening GVN’s internal and external strategic alliances involved in the urgent response to this global public health emergency.”

Giuseppe Ippolito, MD, scientific director of the National Institute for Infectious Diseases Lazzaro Spallanzani in Rome, Italy, which is a member of Italy’s GVN Center of Excellence said, “We are pleased to be of service in the international response to this world crisis via the Global Virus Network. Our institute has established a collaborative project with colleagues in Slovenia and Brazil to study Zika virus occurrence and pathogenesis, and we look forward to sharing our findings with other members of the GVN Task Force.”

There is evidence suggesting Zika virus can cause microcephaly, a neurological condition in newborns that includes an abnormally small head due to abnormal brain development, leading to lifelong mental impairment and in some cases death.  Currently, there are no reports of infants obtaining Zika virus through breastfeeding.  Although spread of the virus through blood transfusion and sexual contact has been reported, more research is needed to determine the role of direct human-to-human transmission in the current epidemic.

Jorge Osorio, PhD, a professor of infectious diseases at the University of Wisconsin-Madison and a GVN Zika Task Force member, recently returned from researching Zika virus in Colombia, where the total of confirmed Zika cases is second only to Brazil.  “We are building the capacity to better diagnose Zika infections in Colombia, as well as dengue and chikungunya, which are also viruses contracted by the same mosquitoes. As we learn more about this virus and others like it, particularly through other members of the GVN Task Force, we will better predict similar outbreaks.  In the meantime, we need to control mosquito populations in affected regions, and promote protection tactics against mosquitoes.”

In children and adults, Zika virus infection is generally mild – some develop flu-like symptoms, joint pain, eye inflammation and rashes, while other people may not have any symptoms. The disease may also lead to serious complications, including Guillain-Barre syndrome, a disorder where the immune system attacks the peripheral nerves, sometimes leading to paralysis. 

 

Members of the Global Virus Network Zika Task Force include:

Chair: Scott Weaver, MS, PhD. Institute for Human Infections and Immunity, University of Texas Medical Branch, Galveston, TX, USA

Sazaly Bin Abu Bakar, PhD, Msc, Bsc. University of Malaya, Kuala Lumpur, Malaysia

Michael Diamond, MD, PhD. Washington University School of Medicine, St. Louis, MO, USA

Leroy Eric DVM, PhD. Institut de Recherche pour le Développement, Montpellier, France

Antoine Gessain, MD PhD. Institut Pasteur, Paris, France

Xavier Abad Morejón de Girón, PhD. IRTA-CReSA. Centre de Recerca en Sanitat Animal, Catalonia, Spain

Diane Griffin, MD. Johns Hopkins Bloomberg School of Public Health, Baltimore, MD, USA

Andrew Haddow, PhD. United States Army Medical Research Institute for Infectious Diseases, Ft. Detrick, MD, USA

Giuseppe Ippolito, MD. National Institute for Infectious Diseases Lazzaro Spallanzani, Rome, Italy

Maria Van Kerkhove, PhD. Institut Pasteur, Paris, France

Albert Ko, MD. Yale School of Public Health, New Haven, CT, USA

Alain Kohl, PhD. MRC-University of Glasgow Centre for Virus Research, Glasgow, Scotland

Marc Lecuit, MD PhD. Institut Pasteur, Paris, France

Julius Lutwama, PhD. Makerere University, Uganda Virus Research Institute, Entebbe, Uganda

John Mackenzie, AO, PhD, FTSE, FASM, FACTM. Curtin University, Perth, Australia

Núria Busquets Martí, PhD. IRTA-CReSA. Centre de Recerca en Sanitat Animal, Catalonia, Spain

Ken Olson, PhD.Colorado State University, Fort Collins, USA

Jorge Osorio, PhD. University of Wisconsin, Madison, WI, USA

Amadou Sall, PhD. Institut Pasteur de Dakar, Dakar, Senegal

Raymond Schinazi, PhD, Hon DSc. Emory School of Medicine, Atlanta, GA, USA

Nikos Vasilakis, PhD. University of Texas Medical Branch, Galveston, Texas, USA

David Watkins, PhD. University of Miami, Miami, FL, USA

Stephen Whitehead, PhD. National Institute of Allergy and Infectious Diseases, Bethesda, MD, USA

 

About the Global Virus Network (GVN)

The Global Virus Network (GVN) is a non-profit, 501(c)(3) organization, comprised of leading medical virologists from 35 Centers of Excellence and 5 Affiliates in 26 countries. The GVN’s mission is to combat current and emerging pandemic viral threats through international collaborative research, training the next generation of medical virologists, and advocacy. For more information, please visit http://www.gvn.org.  Follow us on Twitter @GlobalVirusNews

reservori animal, salut pública, Tècniques diagnòstiques, teràpies, vectors artròpods, virologia ambiental, virologia social, zikavirus , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (152): Ebola, una història interminable?

1 comentario Publicado por en enero 28, 2016

La Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix un període de 42 dies sense noves infeccions per declarar la fi de la transmissió d’Ebola en una zona o país. Un període de 6 setmanes correspon a dos períodes de 21 dies, que està establert per conveni com el període màxim perquè es manifesti Ebola en una persona infectada. No tots pensen igual però… https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/.

Aquest període és seguit per tres mesos d’ intensa vigilància epidemiològica i del sistema de salut, per confirmar la decisió pressa.

Durant el 2015 la situació amb Ebola s’ha anat pacificant. Libèria va ser el primer dels tres països afectats que va ser declarat lliure de virus el mes de Maig però des de aleshores ha patit esclats (flare up), o “re-emergències” varies vegades; al Juliol, i al Novembre. Amb cada esclat el comptador es torna a posar a zero; han de tornar a transcórrer 42 dies per parlar novament de zona “neta”.

A Libèria la van seguir Sierra Lleona el 7 de Novembre i Guinea el 29 de desembre.

El 12 de gener, quan tots tres països portaven 42 dies sense casos, la OMS declarà que l’oest africà estava lliure d’Ebola.

Ebola outbreaks days free 2016 January

Ara però, a Sierra Lleona s’han donat un esclat i una rèplica. Concretament, una estudiant de 22 anys que al trobar-se malalta va torna al seu poble d’origen, Magburaka (nord del país), on va morir, el 12 de gener. En els darrers dies tingué contacte amb desenes de persones i en el rentat i cura del seu cadàver intervingueren cinc persones. Tanmateix s’han arribat a traçar fins a 109 persones (28 d’ells contactes d’alt risc) que estaran sotmeses a vigilància i a les que, molt probablement se’ls administrarà la vacuna VSV-EBOV, produïda per Merck, en lo que s’anomena tècnicament a “ring vaccination”, o vacunar a tothom en contacte proper per tancar el virus dins aquest cercle i evitar un segona expansió. Aquesta vacunació ha de fer-se el més ràpidament possible per evitar que el virus rebassi l’anell.

Però, ejem, la rèplica l’ha donat una tia de Marie Jalloh, l’estudiant de Lunsar (Port Loko), que morí d’Ebola el 12 de gener. Ha donat positiu a dos proves de detecció i ha estat posada en quarantena, encara que no ha desenvolupat simptomatologia clínica, en un centre a Freetown. No està clar encara si va tenir cura de la noia quan estava malalta o formava part del grup de dones que executaren en rentat ritual del cadàver abans del seu enterrament. Això demostra com tot i el perill, o per assumir que el perill havia desaparegut, les mesures sanitàries perden en front les tradicions culturals arrelades.

El tema és més greu; sembla que l’estudiant anà a un hospital al districte Tonkolili quan es trobà malament però allà no la reconegueren com a un cas d’Ebola i l’enviaren a casa, la qual cosa posa en qüestió com de preparats estan els hospitals per manegar-se amb la infecció i els seus símptomes clínics havent passat tot just el brot. I el que és definitivament més greu, no es coneix com es va infectar l’estudiant. Ruta d’infecció: desconeguda.

Probablement doncs veurem més esclats en aquests països (fins ara ja portem 10 esclats repartits pels tres països).

Aquests esclats reflecteixen cadenes ocultes d’infecció. Recordem que Ebola, com s’ha demostrat abastament té la capacitat de restar infecciós en segons quins fluids corporal (semen, per més detalls veure https://comentarisviruslents.org/2015/10/16/comentaris-virus-lents-134-ebola-i-semen-una-historia-de-persistencia/) però també líquid ocular per períodes de mesos, potser superior a un any. Encara que, sense informació fidedigne de camp, podríem suposar que les cadenes d’infecció haurien de ser tant més probables com major sigui el nombre d’afectats, i particularment quan més gran sigui el nombre de supervivents. Si aquesta hipòtesi és certa Sierra Lleona amb més de 10.000 supervivents i Libèria amb quasi 6.000 supervivents tenen mala peça al teler. Si uns pocs supervivents reactiven la infecció o son capaços de transmetre-la tornarem a tenir cadenes visibles d’infecció i si aquestes no són aturades a temps tornarem a tenir rebrots de malaltia.

Ebola outbreak map 2016 January

Cal recordar, a més, que els casos comptabilitzats no són, ni de lluny, els casos reals; tothom té clar que hi ha molts casos no diagnosticats, gent que ha patit la malaltia i que s’ha guarit i que poden, en alguns casos, transmetre-la de nou, i que estan fora de tota vigilància i assistència mèdiques.

Recordem que els sistemes sanitaris dels països afectats estan ara potser entrenats per reconèixer la malaltia i aïllar els infectats (l’incident a l’hospital de Tonkollili no ho indicaria però), però que molts i bons metges, metgesses i d’altre personal sanitari han mort com a conseqüència directa de l’epidèmia (veure entrada 140, https://comentarisviruslents.org/2015/11/12/comentaris-virus-lents-140-llicons-apreses-de-lebola-fins-el-proper-setembre/). Recordem que ara disposem de mesures terapèutiques, la vacuna que s’està administrant des de fa uns mesos a Àfrica als contactes dels infectats, que està demostrant la seva efectivitat, però que no es una vacuna que s’estigui administrant de forma universal i “preventiva”. Per més detall veure https://en.wikipedia.org/wiki/VSV-EBOV o l’entrada https://comentarisviruslents.org/2015/08/03/comentaris-virus-lents-128-vacuna-contra-ebola-si-no-es-una-bala-de-plata-ho-sembla/.

Si el sistema sanitari, tanmateix, no reconeix a nous infectats quan arriben als hospitals o la cadena infecciosa es dona en zona aïllada o és ocultada pels propis afectats (recordem que l’Ebola es veu com una infecció estigmatitzadora) podem tenir Ebola per molts mesos, un Ebola de baixa intensitat però Ebola al cap i a la fi.

Caldrà estar vigilant molt mesos, vèncer desil·lusions i defalliment i mantenir la pressió. No necessitem més esforços puntuals si no una pressió continuada per aconseguir una prevenció rigorosa (més educació sanitària als potencials afectats), una intensa vigilància sanitària i epidemiològica i una ràpida i efectiva capacitat de resposta i aïllament. Demanem massa a aquests països, potser.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, Malalties transmissió sexual (MTS), salut pública, vacunació, virologia ambiental, virologia social, virus hemorràgics , , , , , ,

Comentaris virus-lents (151): Zika zembla que ha arribat, no?

1 comentario Publicado por en enero 22, 2016

Estava a mitges d’una entrada sobre els rebrots puntuals d’Ebola que anirem sentint les properes setmanes als mitjans de comunicació…sí, lectors, l’Ebola no ha acabat encara i com vaig predir fa molts mesos podria anar lliscant cap un escenari de certa cronicitat, “no acabant de fer net” a Guinea, Libèria i Sierra Lleona, quan m’ha arribat aquesta noticia…

Diagnosticados en Cataluña dos casos importados del virus zika http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/01/22/catalunya/1453483622_716859.html

i potser cal aclarir per qui no ho tingui clar alguns conceptes.

  • Aquest no és un virus nou, no hi ha cap mutació ni cap mà negra. No hi ha cap intervenció humana més enllà de la globalització que ha imposat. És un virus que ha vessat de la seva zona geogràfica habitual i ha anat, a cavall de mosquits, cremant àrees (veure mapa adjunt) des d’el 2007.

ZikaFeverMap

  • Una població naïve (que no ha estat en contacte amb el virus) és una població en principi tota susceptible a la infecció (condicionants genètics a banda).
  • Però tranquils que la majoria de la gent que s’infecti passarà la infecció de forma subclínica, sense símptomes. I pels que la pateixin en principi els espera una malaltia relativament suau, benigna.
  • Aquest virus no és contagiós, no es transmet de persona a persona en absència de vector. Per tant la convivència amb una persona infectada de Zika no suposa cap perill. No està descrita transmissió per contacte i la sexual «sembla» anecdòtica, ni per ambient.
  • L’únic col·lectiu en risc serien les dones embarassades que haurien d’evitar la picadura de mosquits davant el dubte que aquest estigui infectat. I això és per l’increment molt sobtant i potent de casos de microcefàlia a nadons a Brasil, apuntant-se que Zika seria el principal, però possiblement no únic responsable.
  • És impossible que hagi propagació de virus Zika a Catalunya els propers mesos, com a mínim fins abril. La raó la ja exposada, en absència de mosquits podrem tenir un, deu, cent casos importats però seran dead end, acabaran en si mateixos. Per tant tampoc s’ha de generar alarma social per uns casos de finals de desembre que transcendeixin ara. En aquest mes no ha pogut passar res.
  • Altra cosa serà quan els mosquits apareguin (recordeu que només fiblen les femelles). Zika es transmès principalment per Aedes aegypti en les zones actualment “calentes”. No parlo de zones endèmiques perquè realment no crec que encara puguem dir que Zika és endèmic, cosa que si podem dir pel dengue, que fa anys i panys que circula pels països afectats. No soc epidemiòleg, però. A Catalunya tenim ben establert el Aedes albopictus, el mosquit tigre, prou proper a A.aegypti per ser també un vector competent (per saber més de competència vectorial mireu entrada 146). I Aedes albopictus té un historial nodrit d’efectivitat com a vector, com demostra el cas del virus Chikungunya (podeu anar a l’entrada 20).

vector-borne-diseasesask-24-638

  • No hi ha vacuna. Altre cop no pensem en mans negres. Fins fa 5 anys aquest era un virus que estava als “catàlegs” però no al “terreny”, que no generava cap alarma; recordem que causava una simptomatologia lleu. Per obtenir una vacuna, en el millor dels casos es triguen uns quants anys i això compta des de que et poses. I encara no ens hem ben bé posat.
  • No hi ha tractament …específic. La malaltia és benigna. Tractant correctament les símptomes pot ser més que suficient. En casos de complicacions neurològiques (síndrome de Guillain Barre) està prescrit, i és efectiva, la administració de immunoglobulines intravenoses o la plasmafèresi (per més mireu entrada 149).
  • Per tant, els mesos de març i abril, quan ruixeu els vostres cossiols, regueu els jardins, ompliu piscines penseu que esteu donant habitats als mosquits. Eviteu aigües estancades, bassals que no s’assequen per dies, zones on pugui reservar-se aigua de pluja, i, en el cas d’embaràs, potser unes mosquiteres no estarien malament. Ara per ara continua essent un sistema quasi imbatible.

Criaderos Aedes 16_Opinión_01_1p01

  • Acabaré, però, amb les darreres frases de l’entrada 144, una mena d’ “as a la màniga” … “Però mai se sap que pot fer un virus exòtic, del que se sap poc, que ha circulat poc (però del que se sap que infecta i genera anticossos en grans mamífers com elefants, zebres, orangutans, búfals i també rosegadors) i per tant ha mostrat poc les seves habilitats, quan es troba davant de milions de possibles hostes naïve que mai han tingut contacte previ amb ell. Molt camp per córrer, que diuen.”

Que comptarem en un altre moment.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Dengue, Pandèmies, vectors artròpods, virologia ambiental, virologia social, zikavirus , , , , , , ,

Comentaris virus-lents (149): Zika; recapitulant per avisar.

Deja un comentario Publicado por en enero 16, 2016

Més d’hora que tard, sooner o later, com passarà a Chikungunya, Zika arribarà a Europa, arribarà a Catalunya. Per més detalls per tenir una base més sòlida consulteu https://comentarisviruslents.org/2015/12/27/comentaris-virus-lents-147-brasil-ara-no-es-pais-per-a-nadons/ o https://comentarisviruslents.org/2015/12/13/comentaris-virus-lents-144-a-les-ameriques-el-virus-zika-pot-fer-mal/

L’Organització Panamericana de Salut va llençar una alerta del virus Zika a començaments de Maig del 2015. Estem a Gener del 2016 i Zika es pot dir que s’ha estès per tota Sud-Amèrica, Centre-Amèrica i el Carib…allà on hi ha els vectors que el poden transmetre, els mosquits del gènere Aedes.

a_aegypti_0--620x349

I l’extensió ha estat, en la majoria de casos, per viatgers virèmics; dit d’una altra manera, no podem culpar als mosquits d’aquesta propagació accelerada.

El que inicialment semblava un virus que causava símptomes lleus i sense gaires conseqüències a llarg termini va començar a generar complicacions neurològiques severes (síndrome de Guillain-Barre) al brot previ a l’actual, que va succeir a la Polinèsia Francesa, el 2013-14. I ara, a Brasil (on s’estima que el nombre de casos estarà entre 440.000 i 1.300.000) se li atribueix un increment espectacular, fora mida, de casos de microcefàlia en nadons (probablement a l’infectar les seves mares en els tres primers mesos de gestació). A banda d’hipotètiques mutacions al virus, el fet que el nombre d’afectats sigui de centenars o milers de persones en aquests darrers brots, permet que situacions clíniques que es consideren poc probables treguin el cap en alguns afectats. No s’està parlant, no hi ha proves, d’una major virulència del virus si no del fet que si compres milers de tiquets (nombre d’infectats) per una rifa la probabilitat del fet improbable (que et toqui, o que apareguin casos greus) augmenta molt.

L’abast de la dispersió del virus Zika, el fet que s’adapti a una propagació en medis urbans o peri-urbans (perifèria de les ciutats), a traves de vectors como Aedes aegypti però també altres mosquits, i essent els humans els hostes que amplifiquem la producció vírica ha de preocupar-nos prou.

Prop de la meitat de la població mundial viu en zones on habiten els mosquits que poden transmetre la infecció; el potencial per grans epidèmies urbanes de Zika, però també de dengue i Chikungunya (i de febre groga) és, doncs, elevat. I allò que s’amplifica molt en una zona, actualment, amb la globalització de les comunicacions i la intensitat del turisme en certes àrees serà exportat sí, o sí, a Europa, a Catalunya. Els turistes virèmics no coneixen fronteres ja que tornen als seus països d’origen.

Una modelització publicada al Lancet fa uns dies (enllaç: http://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140-6736(16)00080-5.pdf) dona suport a aquestes frases. Alimentant un model matemàtic amb les distribucions ecològiques dels vectors mosquits, dades climàtiques, proximitats d’aeroports internacionals a zones infestades, destinacions des d’els mateixos, i nombre de passatgers (entre mitjans 2014 a mitjans 2015) s’arribaren a una sèrie de conclusions. Vora 10 milions de passatgers sortiren dels aeroports estudiats; dues terceres parts cap altres països americans, un 27% cap Europa, un 5% cap Àsia. EEUU amb 2.800.000 passatgers, Argentina amb 1:300.000 i Xile amb 614.000, copen les primeres posicions però països europeus com Itàlia i Portugal i França amb més de 400.000 cadascun són els següents. Tots aquest països tenen alt potencial de transmissió de Zika ja que tenen milions d’habitants en zones on tenen infestació estacional o permanent (tot l’any) de mosquits del gènere Aedes.

Si en la seva nova destinació Zika és capaç d’arrelar-se això ja dependrà de com d’efectius siguin els plans de vigilància, aïllament d’infectats (respecte els vectors), campanyes de control de mosquits. I això aplica també a Catalunya.

Criaderos Aedes 16_Opinión_01_1p01

Per tots els països europeus l’horitzó amb Zika tindrà un abans i un després amb els Jocs Olímpics a Rio de Janeiro aquest 2016; encara que aquesta ciutat no està, ara per ara, a la zona més afectada (el nord-est de Brasil) té circulació permanent (tot l’any, degut a la seva climatologia) dels vectors. El mixing pot que es produirà durant les olimpíades faran molt difícil que no apareguin desenes o centenars de casos d’infectats un cop tornin els seus països d’origen.

I sort tenim de no ser cavalls, perquè les proves de hípica de Rio de Janeiro han penjat d’un fil molts mesos per manca de reconeixement de protocols sanitaris i unes malalties presents allà, com el borm (“muermo”) causada pel bacteri Burkholderia mallei que ja està eradicada d’Europa, EEUU, Canada i Austràlia i que no volem de tornada…amb els cavalls i eugues.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Dengue, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental, virologia social, zikavirus , , , , , ,

Comentaris virus-lents (146): Competència vectorial o quan la competència ens fibla…de veritat.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 27, 2015

Competent? Que vol dir que un mosquit sigui competent? Per competent en català podem trobar diversos significats…que és reconegut/apte per una professió, que és un entès en la matèria, que té legalment el dret a decidir (ejem!), que és adequat, entre altres.

 

Ens quedarem aquesta darrera. Considerem un mosquit competent perquè és adequat per a la transmissió d’un patogen i conseqüentment d’una malaltia. I és adequat perquè potencia la transmissió i no actua com un simple vector mecànic del patogen. Quan nosaltres estem engripats o refredats i esternudem i ens tapem boca i nas amb la mà (errada greu) la nostra mà pot passar a contenir virus del refredat o de la grip, per exemple. Si uns moments desprès toquem amb aquella mà objectes o altres persones podem transmetre’ls aquests virus. Durant aquest procés no hi ha propagació viral, les partícules víriques van de A a B però no hi ha cap activitat addicional, és un acte mecànic.

 

Un vector competent és, doncs, un vector animat (un artròpode, per exemple; mosquits, paparres, àcars, etc.) que té l’habilitat d’adquirir un virus d’un hoste (habitualment per picada i succió de la sang del mateix) i de poder-lo transmetre a un altre hoste susceptible en algun acte futur d’alimentació (en alguna futura picada). I escrivim futura i no immediata perquè tot requereix el seu temps. De fet un mosquit que pica un hoste infectat i incorpora virus a través de la sang succionada haurà de processar, o si volem, li caldrà un procés de maduració, que farà que trigui dies, fins i tot més d’una setmana en ser capaç d’injectar el virus en un hoste susceptible. I aquest procés no s’endegarà si no s’han succionat prous patògens (virus); hi ha una dosi mínima perquè s’infecti un mosquit, també. Durant aquest període de temps els arbovirus (arthropod borne virus, o virus transmesos per artròpodes, una categoria “funcional” però no taxonòmica) migren a diferents compartiments del mosquit (hemolimfa, muscles, aparell reproductor), després de travessar les parets intestinals, es multipliquen i eventualment arriben i s’acumulen a les glàndules salivars dels mosquits. És a través de la saliva, que el mosquit injecta a l’hoste per afavorir la succió de la sang del mateix, que el virus entra en aquest nou hoste.

CHIK transmission cycle viruses-06-04628-g002-1024

de:  http://www.mdpi.com/1999-4915/6/11/4628/htm

A banda de la competència hi ha la capacitat. La capacitat vectorial ve determinada per un nombre important de factors com la densitat poblacional del mosquit, la immunitat poblacional del mosquit, la seva longevitat, el nombre de picades per dia, les preferències d’hoste, etc. Un mosquit pot tenir alta competència però baixa capacitat (per exemple, perquè la seva densitat és molt baixa) i això el faria poc capaç de transmetre un patogen.

Efectivitat vectorial = competència x capacitat.

Un vector ideal seria aquell que proveeixi un medi intern adequat per a la propagació del patogen, que sigui el més longeu possible, que tingui un patró d’alimentació de hostes (és a dir a quins animals piquen) que coincideixi amb el rang d’hostes del patogen (és a dir quins animals són susceptibles de ser infectats), que piqui força vegades per dia i el màxim nombre de dies possible, que ingereixi volums de sang com més gran millor, i que es dispersin fàcilment (altrament que tingui un radi d’acció el més ampli possible). Com és una carta de desitjos no s’ha trobat a la natura cap artròpode que tingui alhora totes aquestes característiques però si algunes d’elles en major o menor mesura…sortosament.

 

Així, si considerem un virus com el West Nile Virus (que causa una malaltia simptomàticament semblant a una grip en el seu inici però que pot complicar-se fins causar encefalitis i meningitis i esdevenir mortal), veurem que diverses especies de mosquits del gènere Culex són vectors competents, però no ho són gaire altres mosquits, com el gènere Aedes (com Aedes albopictus, el mosquit tigre) i el gènere Ochlerotatus. Però és que dintre del gènere Culex, l’especie Culex restuans té una alta capacitat vectorial en aus, però una baixa capacitat vectorial en humans perquè les seves femelles (recordeu que dels mosquits els únics que piquen són les femelles) s’alimenten quasi exclusivament dels ocells. Per tant aquest mosquit el que fa és anar passant el virus d’unes aus a unes altres perquè no interactua amb el compartiment humà. Si aquest mosquit és desplaçat o ha de compartir espai amb una nova espècie de mosquit, tant competent com la primera, i les femelles del qual no tenen aquesta restricció i piquen amb la mateixa facilitat aus i humans és quan hi ha perill de zoonosi, de transmissió del virus del compartiment silvestre, en aquest cas les aus, a l’espècie humana.

 

vector-borne-diseasesask-24-638

de: http://www.slideshare.net/ArvindKushwaha1/vb-ds-ask

A més que un mosquit piqui i xucli sang d’un vertebrat infectat no és garantia de transmissió. Hi ha molt factors que juguen; el patogen genera virèmia (presència del patogen en sang) a l’hoste? Quants dies? I quina concentració s’assoleix? Recordem que un mosquit potser xuclarà uns pocs microlitres i si la concentració del patogen a la sang és, per exemple, de 100.000 per mil·lilitre, el mosquit ingressarà en el seu intestí uns pocs centenars de virus. I com tots els organismes tenen el seus llindars d’infecció, els mosquits també, pot ser perfectament que necessitin ingestes de 10.000 (4 log10) o 100.000 (5 log10) partícules infeccioses perquè la infecció sigui productiva i el virus arribi a glàndules salivars. I a més, els mosquits també són individus i com a tals hi ha diferencies individuals i lligades a la temperatura ambiental. De fet se sap que mosquits alimentats amb sang infectada mostren diferents taxes d’infecció depenent de les temperatures d’incubació a la que són exposats.

 

Moralitat de tota aquesta entrada: Pot ser bastant difícil saber amb certesa quins mosquits (o d’altres artròpodes) actuen com vectors principals d’un patogen particular…al camp, a la vida real.

 

Queda per més endavant explicar alguns dels casos pràctics que teatralitzen aquesta curta explicació teòrica.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

 

Chikungunya, Dengue, paparres, reservori animal, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental, virus Crimea-Congo, Zoonosi , , , , , , ,

← Entradas anteriores

Entradas siguientes →