comentarisviruslents

Gairebé 2 mesos després de ser declarat lliure d’Ebola i 3 mesos després del seu últim cas, Libèria van reportar fa uns dies un nou cas que involucrà un jove de 17 anys d’edat, que va emmalaltir el 21 de juny, i va morir el 28 de juny. La infecció no se li va detectar fins a la seva mort.

L’últim cas a Libèria fins aquest darrer va ser una dona que vivia al voltants de Monròvia, que morí el 28 de març. Es creu que va contraure la malaltia per contacte sexual amb una supervivent de l’Ébola. Els científics saben que després que els pacients es recuperen, el virus Ébola pot persistir molt més temps en el semen i en òrgans amb una immunitat particular com els ulls.

En certa manera és la crònica d’una historia anunciada. Libèria era el país de la triada (Guinea, Serra Lleona i la mateixa Libèria) que s’havia esborrat de la llista de països amb Ebola circulant (el dia 9 de maig després de transcorreguts dos períodes complerts d’incubació, 21 i 21 dies, sense nous casos) però comparteix centenars de kilòmetres de fronteres amb dos països amb Ebola; el virus no coneixen fronteres. A més les últimes setmanes les restriccions de circulació través de la frontera s’havien relaxat, per tant la probabilitat de transferència d’un compartiment, país, a un altre, havien augmentat.

És preocupant, però, que aquest darrer (o primer d’una nova onada) cas a Libèria s’hagi produït en una part del país que no està a prop de la frontera amb els dos països afectats, a la província de Margibi, en un poble “remot” al sud-est de la capital, Monròvia, i projecta ombres sobre d’on va venir el virus i per què no es va detectar fins que el jove va morir.

Addicionalment el fet que la detecció fora post-mortem ha implicat haver de traçar tots els contactes (familiars) del jove, ja que el pacient no va ser aïllat ni tractat en vida i l’etapa final de la infecció, prèvia a la mort, és la més perillosa des d’el punt de vita de la transmissibilitat. Fins ara sembla que n’hi ha 27 persones en aquesta llista de contactes; dues llars s’ha  posat en quarantena i se’ls envia menjar per evitar que surtin de les mateixes. El que sí es sap és que el jove es va enterrar seguint un protocol segur d’enterrament.

Els avenços en la reducció de casos a Guinea i Sierra Leone s’ha estancat en les darreres setmanes, amb una mitjana de 20 a 27 casos per setmana. Encara s’estan veient infeccions en persones que no estan a les llistes de contactes d’infectats previs i d’altres que moren en entorns comunitaris (per tant for d’hospitals o instal·lacions d’aïllament), dos marcadors que mostren que el virus no està sota control.

Veníem d’un escenari molt pitjor, però. Guinea, de setembre a desembre del 2014, tingué un pic continuat de casos Ebola amb 100-200 casos setmanals, per després veure aplanar-se aquesta incidència i des de fa setmanes (des d’abril) trobar-se per sota dels 20 casos setmanals, les darrers setmanes fins i tot a un nivell d’un 10-15 casos setmanals.

A Sierra Lleona tot fou molt més abrupte; d’agost a novembre del 2014 la incidència va  pujar un pendent molt empinat passant de 100 casos setmanals a més de 500. El mes de novembre va ser particularment dur perquè en dues setmanes es va estar a prop d’arribar als 600 casos setmanals. Des d’aleshores la davallada també ha estat forta, 250 casos a començaments de gener, una vuitantena a començaments de febrer, i des de finals de març un degoteig constant de 5, 10 no més de 15 casos setmanals.

La Missió de les Nacions Unides per l’Ébola (UNMEER) ha dit que Libèria té la capacitat de contenir el nou cas, però segueix sent vulnerable fins a casos en tots els països de la regió arriben a zero. De fet això és cert, per Libèria i pels altres dos països, però…

Jo recordo la hipòtesi que vaig plantejar en altres entrades prèvies, i en piulades (els que em seguiu per Twitter) i és que Ebola esdevingui una malaltia crònica en aquestes àrees. No crònica com una hepatitis, o com la gota, si no com una infecció que un cop estesa (recordem que portem més de 27.500 casos amb més de 11.200 morts) tindrà una circulació de baixa intensitat (amb brots puntuals) durant mesos o anys. A tal efecte recordem les paraules de Christopher Martin, director adjunt d’operacions del CICR, Comitè Internacional de la Creu Roja, fetes a finals del 2014 a l’agència Efe, «Hi ha una tendència clara a cantar victòria massa ràpid i un risc d’entrar en una situació de cursi crònica, sense centenars de morts a la setmana o al mes, però amb brots que sorgirien a la perifèria de les ciutats i d’altres regions«. Factors que “ajudaran”…un sistemes sanitaris que no poden controlar quarantenes ni abastar tots els casos de llogarets, ni que els sistemes estiguessin indemnes; una recança de persones amb símptomes d’anar als centres sanitaris (recordem que els símptomes de la malària i altres malalties febrils són molt semblant a l’Ebola als estadis inicials, de resultes pots tenir malària i quedar en quarantena en un lloc amb malalts d’Ebola); un període d’incubació amb la durada del qual no tothom està d’acord (veure entrada 60, https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%E2%80%A2licula/); una possible transmissió secundària a través de semen i mucoses de infectats ja curats (el que diuen les anàlisi és que el virus Ebola es pot mantenir a semen fins els 60 dies però no diu que no pugui mantenir-se més temps, dependrà de cada individu i de la mida de la mostra analitzada); una baixa acceptació de les barreres físiques com els preservatius per aturar aquesta ruta de transmissió entre la població, etc.

Prenguem-nos aquest cas com un cop a les consciències, res està guanyat i tot es pot perdre si no mantenim l’esforç.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per tenir més dades, aquell amb curiositat o temps: http://apps.who.int/ebola/ebola-situation-reports