comentarisviruslents

El dissabte vaig esmorzar llegint una noticia de El País, un diari que mai tornarà a ser el que era però que encara compro per conèixer la opinió oposada a la meva, que em va deixar perplex. La noticia “Tres tratamientos en cinco dias para intentar salvar a Teresa” (link: http://politica.elpais.com/politica/2014/10/10/actualidad/1412975650_956849.html) parlava de dos tractaments experimentals, el ZMab i el ZMapp. L’article suggeria (deia) que l’últim era el ZMab. I ja sabem que amb l’educació científica que hi ha a Espanya, hom pensa que últim és millor o més avançat. INCORRECTE.

ZMab va ser originàriament un còctel de tres anticossos monoclonals de ratolí (m1H3, m2G4 i m4G7). Un estudi publicat el novembre de 2013 demostrà que quan macacos infectats amb Ebolavirus eren tractats a les 24 hores post-infecció (recordem això) amb aquest combinació de tres anticossos monoclonals que reconeixen específicament unes proteïnes de membrana del virus, aquests es recuperaven, no morien. Quan aquesta administració del preparat es feia a les 48 hores la eficàcia ja es reduïa al 50% (sobrevisqueren 2 de 4 macacos). Aquesta feina va ser desenvolupada per Defyrus Inc. (Toronto) en col•laboració amb la Public Health Agency of Canada.

Per altra banda la companyia Mapp Biopharmaceutical va dissenyar un cocktail (MB-003) de tres anticossos monoclonals de ratolí també humanitzats: el c13C6, h13F6 i c6D8. Un estudi de setembre de 2012 va demostrar que macacos infectat amb Ebola sobrevivien si rebien MB-003 ¡una hora! després de ser infectats. Quan el tractament es feia a les 24 o 48 hores després de la infecció, 4 del sis animals sobrevisqueren i no mostraren virèmia o mostraren una virèmia molt baixa i molts pocs símptomes clínics.

Tots aquests treballs son molt costosos tan tècnicament (aparells, reactius) com en personal format i ja us dic jo que fer un experiment amb primats implicar superar un munt de barreres ètiques. Per tant, i no estic a la tramoia de les possible negociacions, suposo les dues empreses van decidir compartir esforços per treure el millor de les dues aproximacions.

I aquí ve la cirereta del pastís. ZMapp, segons els seus responsables, està constituir per tres anticossos monoclonals que han estat humanitzats per enginyeria genètica i que combinen “the best components of MB-003 (Mapp) and ZMab (Defyrus/PHAC), each of which were combinations of mAbs”. El Zmapp que ha tingut una rotura d’estoc, està esgotat, és una combinació del anticòs c13C6 de l’aproximació MB-003 i de dos anticossos de l’aproximació ZMab (c2G4 i c4G7). Pel Zmapp es va publicar un estudi fa pocs mesos parlant de les seves bondats. Una explicació més detallada del mateix es troba a l’entrada 51 d’aquest blog.

Per tant,

• ZMab no és l’últim; ZMapp va ser posterior. De fet es podria dir que ZMab és el pare (o la mare) de ZMapp.

• Si ens fixem en dades crues i comparéssim experiments, sembla que els dissenyadors del ZMapp encertaren perquè van aconseguir que els macacos infectats sobrevisquessin encara retardant l’administració terapèutica a 3, 4 i 5 dies post-infecció. Recordem que el ZMab ja tenia una eficiència de sols el 50% a les 48 hores de la infecció.

• ZMab sí seria l’últim si considerem que anem al rebost o la rebotiga de la farmàcia i nos ens queda res més que això.

• Els dos còctels, ZMab i ZMapp tenen el mateix mecanisme d’acció. Com les teràpies de immunoglobulines intravenoses (Grifols és capdavantera en aquest camp) ZMapp i ZMab contenen anticossos neutralitzants que confereixen una immunitat passiva reaccionant amb els virus circulants segons la més que vella analogia de “lock and key”, pany i clau. Es bloqueja el virus que llavors no pot infectar i s’espera que el sistema immune el “netegi”.

• Tot i això ZMab ha demostrat ser efectiu una hora, 24 hores o 2 dies després de la infecció. Més enllà d’això no hi ha dades però no pintaria bé, sobre tot per infeccions avançades amb simptomatologies molt desenvolupades. Però, ja ho vaig comentar en l’entrada en la que parlava del ZMapp, a “Situacions desesperades, Mesures arriscades”. Jo també ho faria, però no donant “gat per llebre”.

Però aquesta, aquesta és una altra història.