comentarisviruslents

El 11 de novembre es va publicar una article a El Pais (el link el trobareu al final d’aquesta entrada). Es feia un repàs als “virus que vienen tras el ébola”.  El títol és enganyós perquè al final barreja alguns bacteris i la temporalitat de “tras” el virus Ebola no es troba enlloc. I és normal, no hi ha res “abans” o “desprès”, a menys que cometem el pecat de l’antropocentrisme (o egocentrisme).

Disseccionem una mica l’article i així podrem donar una passejada per relacionar altres entrades del blog.

Inicialment es parla del MERS (Middle East Respiratory Syndrome) Coronavirus, un coronavirus que va treure el cap pel 2012 (per saber més podeu consultar entrades 7, 42 i 56). Ara se sap però que aquest virus porta circulant uns quants anys per la península aràbiga però el 2012 va començar a infectar i matar persones. És un virus que sembla afectar majoritàriament a camèlids, però que té una molt baixa capacitat de transmissió persona-persona. Això sí, aquell que desenvolupi simptomatologia clínica té una alta taxa de letalitat (hi ha uns 900 infectats amb més de 300 morts). Però tampoc sabem la proporció de casos asimptomàtiques (aquelles persones que s’infecten però que no noten res, que no tenen símptomes). L’article parla de 21 països però és massa alarmant. Fora de l’Orient Mitjà els països afectats (Gran Bretanya, Alemanya, Franca, EEUU,etc.) ho han estat per turistes que s’infestaren i tornaren als seus països. Com és “normal” no hi ha vacuna i el tractament és de suport. Hi dic “normal” perquè fora del que diuen els films (“Outbreak” és un bon exemple, veure entrada 13) una vacuna pren un mínim de 5-10 anys a desenvolupar-se. Al CReSA estem dins d’un projecte europeu per trobar una bona vacuna front el MERS-CoV en els propers 5 anys. Per tant, i canviant de virus, si l’any que ve hi ha vacuna de l’Ebola és perquè contra la creença popular sí que hi ha havia investigació en vacunes d’Ebola bastant abans d’aquest últim brot, el més mortífer.

A l’article es parla d’una persona que contragué MERS-CoV en una sala d’urgències d’un hospital, i per la que no s’ha descartat contagi a través d’una persona asimptomàtica. Tanmateix no es descarta, però no es prova i aquest matís és molt important epidemiològicament parlant.

L’article passa a enumerar altres virus (i bacteris) amenaçadors. Parla del virus Marburg que és un filovirus (per tant un germà de l’Ebola), del SARS coronavirus, un familiar del MERS-CoV que sí va desfermar una alarma més gran els anys 200-2003 perquè sí que es transmetia un pèl “millor” persona-persona (veure entrada 37), la grip aviaria (però també la “falsa alarma” de la grip pandèmica H1N1)… I finalment esmenta bacteris, mediàticament oblidats però causants passats (veure entrades 69 i 73) i futurs (tuberculosis en un mon amb pocs antibiòtics eficaços com a conseqüència d’un mal ús o directament abús dels mateixos) de brots epidèmics esfereïdors.

L’article també esmenta 300 malalties emergents. Sobta. Potser està parlant de 300 brots de malalties “emergents” amb alguns actors que es repeteixen, entre ells la SIDA? O estem parlant de 300 “nous” virus o bacteris, o virus o bacteris que han incrementat espectacularment la seva incidència? En els dos casos el nombre em sembla massa alt.

Tanmateix la pregunta que pretén contestar l’article és  ¿Per què?

La resposta que esmenta l’article està més desenvolupada a les entrades 35 i 36 del blog però bàsicament és la nostra, cada cop més gran, intromissió en habitats on hi han els últims reductes d’una natura amb la que l’home ha tingut poc contacte previ. En aquest habitats molts virus (i bacteris) s’han adaptat a propagar-se en animals (hostes) durant milers i milers d’anys; en mols casos això ha desembocat en un win-win (jo em propago, em multiplico, però no et mato). Com diu Luis Enjuanes, “los virus más mortales paradójicamente no son los más peligrosos, nos explica, ya que al matar tan eficientemente limitan su contagio”. Es consumeixen en una flamarada, cremant (matant), tan ràpidament que no deixen que els infectats s’allunyin gaire i puguin propagar la infecció.

Per mi aquesta intromissió que facilita la transmissió de virus i bacteris d’animals a éssers humans (les zoonosis) és el factor principal. Com a factor potenciador (però no generador) tenim la facilitat i intensitat actual de transport de persones però també de mercaderies. Però és un potenciador, no un generador. Anem a la bassa, entrem i nosaltres sols remenem amb força el fons amb els peus; és normal que l’aigua s’enterboleixi.

I cal restar preparats; l’amenaça ens vindrà de l’aire. Diu Enjuanes: “Deberían preocuparnos los que se transmiten por el aire” rememorant la grip del 18 que “causó entre veinte y cuarenta millones de muertes”. Però aquest exemple era el que teníem fa ja trenta anys i mira per on, va aparèixer la SIDA, que no es transmet per l’aire. Potser la única cosa que podem fer és estar genèricament preparats, perquè We must expect the unexpected.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

http://elpais.com/elpais/2014/11/10/eps/1415621382_914300.html