comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: salut pública

Comentaris virus-lents (191): On vas envàs? Un cas d’infecció per manipulació de residus.

Tinc costum de llegar-me les noticies de ciència, particularment les de biologia i més concretament les de microbiologia i salut pública.

 

Fa uns dies va aparèixer una noticia a El Pais sobre una infecció laboral. Des d’aquí trencar una llança per aquest diari, en aquest tema, que no he vist reflectit en cap altre. Llàstima que l’esforç no hagi reeixit, com a mínim totalment, ja que l’article conté imprecisions i errades. L’enllaç a l’article és:

http://elpais.com/elpais/2017/04/05/ciencia/1491404701_565479.html

 

El resum vindria a ser: un treballador que feia la seva feina a finals del 2013 en una planta de tractament de residus on anaven a parar els residus d’ hospitals i centres de recerca es va infectar al punxar-se amb una agulla que va travessar el seu calçat de seguretat. Com la persona, a més, tenia un trastorn autoimmune, les seves defenses no van poder fer res contra el patogen involucrat, un bacteri anomenat Brucella suis, que és aïllat freqüentment en porc senglars i llebres a Europa (el seu reservori natural) i ocasionalment en porcs però rarament a persones (de fet mai s’havia descrit a Espanya). De fet, aquest seria el primer cas descrit de infecció per aquest bacteri a la Península, què no en el món, que diu l’article.

 

Però endinsem-nos en la noticia per desenvolupar alguns temes:

 

Se’ns informa que (sic)  “la historia del contagio es insólita”. Ben bé insòlit és el lloc on es va produir (i no sabem quantes d’aquestes infeccions ocupacionals, no laboratorials, no es reporten) però no el medi o la via. Des de fa moltes dècades l’autoinoculació o accidents amb agulles o altres elements punxant estan al capdamunt de les causes d’accidents i de les subseqüents infeccions, mentre que les transmissions per via oral (ingestió, amb la prohibició taxativa del pipeteig amb la boca) i per via respiratòria (amb l’arribada de mascaretes eficients i de barreres primàries com les cabines de seguretat biològica) han caigut en picat. El lloc és certament un lloc crític perquè rep un mix de residus sanitaris de diferents centres, per tant amb diferents patògens. Aquests centres executen una tractament per inactivar els residus per esterilització a l’autoclau i aquí el nostre periodista rellisca totalment al qualificar-lo com un “recipiente metálico de alta presión”. Si s’hagués molestat en consultar la wikipedia en castellà hagués trobat: “La acción conjunta de la temperatura y el vapor produce la coagulación de las proteínas de los microorganismos, entre ellas las esenciales para la vida y la reproducción de éstos, hecho que lleva a su destrucción”. La versió catalana de la wikipedia és més clara fins i tot, al definir-lo com: “un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdic o de laboratori, utilitza vapor d’aigua a alta pressió i temperatura, evitant amb les altes pressions que l’aigua arribi a bullir tot i la seva alta temperatura. El fonament de l’autoclau és que desnaturalitza les proteïnes dels microorganismes...”. L’autoclau no mata per alta pressió, mata per la temperatura assolida. En el cas que ens ocupa, una temperatura de 130ºC en sec sense vapor també tindria força efectivitat. Una pressió de dues atmosferes addicionals, sense vapor d’aigua, que és la que s’assoleix dins l’autoclau en un cicle a uns 130ºC, fa pessigolles al mon microbià. De fet tota la gent que fa immersió sap que una atmosfera addicional de pressió (per tant 2 atmosferes totals) són les que es tenen a 10 metres de fondària al capbussar-se, i 3 atmosferes totals s’assoleixen als 20 metres i no sembla que la gent pateixi gaire.

 

brucella-bacterium micrografia electrònica acolorida

Micrografia electrònica acolorida de Brucella spp:  https://5bioterrorismdiseases.wikispaces.com/3++Brucellosis

Epidemiològicament pot ser molt difícil traçar una infecció perquè els patògens són ambientals, estan repartits, disponibles en molts llocs i és difícil atribuir-los una font única. Recordem que un agent químic té efectes immediats o quasi immediats però que un agent biològic dona el seu efecte dies o setmanes després de la infecció (i aquesta és una qualitat “útil” si es miren les potencialitats bioterroristes ja que permet, a l’actuant, estar ben lluny del focus). Únicament si el patogen té una firma específica, uns marcadors no habituals en la natura es pot associar el seu origen, moltes vegades un laboratori de recerca, com ha estat el cas. I aquest ha estat el cas perquè de Brucella suis hi ha cinc biovars o famílies (de biovar 1 a biovar 5).  Els biovars 1, 2 i 3 es mantenen circulant en porcs senglars i domèstics; com hem dit el biovar 2, a més, circula bastant entre les llebres a Europa. Però resulta que el biovar 1 mai ha estat aïllat a Europa amb l’excepció de Croàcia. Si a més la soca, identificada genèticament, del malalt (una Brucella suis biovar 1 soca 1330, aïllada originalment d’un porc a Minnesota el 1950) casa exactament amb una soca en la que s’estava treballant en un laboratori que va portar els residus a processar a aquesta planta en aquell període de temps ja està tot dit.

 

I ara anem al quid, el tractament de residus. Pel que no sapigueu massa de que va el tema us posaré l’exemple del meu centre de recerca. Treballem amb patògens perillosos (grup de risc 2) o molt perillosos (grup de risc 3). Qui vulgui saber més sobre categorització del risc dels microorganismes pot visitar aquet mateix blog, la entrada 29, https://comentarisviruslents.org/2014/08/01/comentaris-virus-lents-29-grups-de-risc-nivells-de-bioseguretat-i-avaluacio-de-risc/. Un cop acabada la feina, tot el material en contacte amb el patogen (pipetes de plàstic, medis de cultiu, hisops, nanses de sembra, etc.) que ja pot haver estat parcialment desinfectat és abocat dins de contenidors de plàstic homologats que un cop plens son tancats per ser recollits per una empresa homologada i enviats a un centre de tractament com l’esmentat. Res que ha estat en contacte amb material biològic infecciós va a les escombraries municipals.

 

És el productor del residu el responsable d’etiquetar correctament el contenidor i d’assegurar-se del seu correcte tancament. Els contenidor estan proveïts d’un sistema de grapes que un cop tancat fa (per mi) impossible que es pugui tornar a obrir. Addicionalment moltes tapes de contenidor tenen, al seu perfil interior, un material adhesiu que quan entra en contacte amb les vores superiors del bidó es peguen molt, molt fort. L’article indica: “Se deben realizar controles para asegurar que los contenedores de residuos están sellados” i es cert però evidentment aquests controls s’han de fer en origen, al mateix centre o hospital ja que si es fan en destí, i el contenidor no compleix implica un nou transport (per tant risc addicional) per retornar-lo al productor del residu.

 

Si el contenidor, com sembla, es va obrir abans del tractament, és evident que no es va tancar bé en origen; hi ha contenidors que poden semblar ben tancats però no sempre ho estan.

 

El que sí sembla un contrasentit és el que esmenta el veterinari…”La legislación debería ser más exigente, porque ahora mismo permite meter material biológico sin autoclavar [sin esterilizar] en los contenedores”. Home, fora ideal esterilitzar per autoclau en origen, com es diu, però llavors quin sentit tindria enviar-ho a les plantes de tractament…per esterilitzar-lo altre cop. I compte, que això implicaria centenars de centrals d’esterilització repartides per tot el territori amb el increment de consum energètic, de maquinària que requeriria manteniment i de personal que això suposa. Per mi aquesta legislació és correcta, sempre i quan els contenidors es tanquin correctament i perfectament. Perquè aquests contenidors estan construïts a prova de punxades i cops.

 

Capítol apart mereix el paràgraf (sic): La investigación de Guimbao y Compés reveló que “pese a utilizar botas y guantes, los pinchazos eran frecuentes” al procesar manualmente los residuos ya esterilizados para reciclar el plástico. Al descargar los camiones y llevar los contenedores contaminados al esterilizador, los pinchazos eran “infrecuentes”, pero no inexistentes. Com ja he indicat un transport acurat de contenidors correctament tancats amb personal proveït de equips de protecció individual correctes i ben posats fa impossible una inoculació. Si veiéssiu el gruix de la paret d’un contenidor i el gruix de la sola d’una bota d’aquests treballadors entendríeu el meu escepticisme. El que m’ha sorprès, però, és que la valorització del residu porti a processar manualment aquestos un cop esterilitzats per reciclar el plàstic. Aquesta sí que és una activitat de risc perquè tothom que sàpiga d’autoclaus sap que un cicle d’esterilització és fortament depenent del tipus de la càrrega dins del contenidor, i en aquest cas les càrregues no són gens homogènies ni estan gaire caracteritzades.

 

I una conclusió tremendista i inconsistent alhora. Al mateix primer paràgraf de la noticia es parla que aquest cas “Según los médicos que lo atendieron, es el primer caso en el mundo.” No ens queda clar a què es refereixen però el que és evident és que no es tracta del primer infectat humà per  Brucella suis biovar 1. Al mateix article que esmenta el periodista (veure… https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27474211) es diu “B.suis biovar 1 has been never reported previously in any species in the European Union, with the exception of Croatia, despite being a major cause of human brucellosis in America, Oceania and Asia”. La frase de la noticia queda llavors del tot invalidada, com a mínim en el context que jo l’entenc.

 

I finalment un tema més personal, sense ser periodista. Com es pot posar una primera frase de la mena “El 3 de febrero de 2014, un hombre de 53 años con una leve discapacidad intelectual llegó al hospital….”. Quin paper juga aquí la discapacitat intel·lectual? El va fer més sensible al bacteri? És rellevant des d’el punt de vista de la salut pública? Es vol indicar/insinuar que amb aquesta discapacitat no es van complir o es van complir malament els requeriments de seguretat? Ho trobo molt poc rellevant i fins i tot, fora de lloc.

 

I és que informar, informar amb els ítems rellevants i exactes, en el degut ordre, deu ser tasca molt difícil.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

 

Anuncios

Comentaris virus-lents (190): No sols circula H5N8…més perillós és H7N9.

Estem molt ocupat i preocupats per la soca H5N8 de la grip aviaria…Si fos “el” virus de la grip aviaria estaria un pel emprenyat…jo envio les meves soques en un núvol de genomes en continua variació a infectar el que trobin…no tinc objectius selectes…no tinc una divisió aviar, una porquina o una humana…o no com perquè mereixin un adjectiu qualificatiu. Bé, com deia estem molt ocupats per la soca H5N8, recordem una soca d’alta patogenicitat en aus i nul•la afectació descrita en humans. Aquesta nul•la afectació s’explica grosso modo pel fet d’un reconeixement diferencial de receptors a les cèl•lules epitelials de l’aparell respiratori de aus i esser humans (veure entrada 188). Però circulants al mon ara mateix hi ha desenes i desenes de soques de la grip i algunes no mostren tanta recança a infectar humans.

 

h7n9-february-map_2017_02_22
Distribució del casos humans de H7N9 a la Xina, en vermell, els recents. Font: http://www.fao.org/ag/againfo/programmes/en/empres/H7N9/index.html

 

La soca H7N9 sí és una soca zoonotica. Va emergir el març del 2013, com no, a la Xina i des d’ aleshores ha causat més de 1230 casos en éssers humans…el nombre d’infectats asimptomàtics serà probablement de desenes de milers. La taxa de mortalitat entre els casos clínics és del 35-40% (comparable doncs a MERS Coronavirus i Ebola, i superior a la del SRAS Coronavirus, per exemple). El 80% dels casos clínics descrits en humans han tingut un contacte directe o indirecta amb aus vives abans de l’inici de la simptomatologia: visites a mercats d’aus vives, manipulació i/o transport d’aus, escorxat de les mateixes, etc. Aquests casos es circumscriuen a la Xina continental (i més específicament a tres províncies, que suposen 2/3 parts dels casos humans, Zhejiang, Guangdong i Jiangsu, cada any des del 2013) amb uns pocs casos a Macao, Hong Kong, Taiwan però ja s’ha donat una trentena de casos de turistes que han manifestat la simptomatologia en tornar a les seves cases. La raó, la de sempre. Un brou, generat pel comerç i transport humà, de contacte proper en condicions sovint molt poc segures sanitàriament, atestades, estressades, com és el generat per mercats d’aus vives a la immensa majoria de pobles grans i ciutats a motles províncies xineses. D’allà va sorgir (o així s’ha resseguit) la soca H7N9 que cada hivern (hemisferi nord, des de desembre fins a març-abril) en onades anuals ha anat fent la seva collita…I aquest 2016-17 és més preocupant perquè es la onada més intensa des de la del 2014 (segona onada).

 

h7n9-fig3_human_week_2017_02_22
Gràfica dels casos humans; es veuen clarament les onades anuals. Font: http://www.fao.org/ag/againfo/programmes/en/empres/H7N9/index.html

 

La soca d’influença A (h7N9) va aparèixer com a resultat de diversos arranjaments o recombinacions d’altres soques de virus influença durant el 2012: H7N9 té quatre progenitors, quatre soques que li han cedit part del seu material genètic, i que havien estat prèviament detectades en aus silvestres (virus de H7 i virus amb N9) i pollastres (dues soques diferents de virus H9N2) a Àsia.

 

A cap de les onades s’ha pogut establir una selectivitat del virus per raó de sexe o edat a la població humana…si bé la major, quasi exclusiva, afectació té a veure amb gent de pagès, ramaders i comerciants d’aus vives i els seus contactes propers.

 

La simptomatologia és l’habitual; febre i tos amb molt freqüència, vòmits i diarrea menys freqüent. Es consens general que H7N9 és menys greu que H5N1 però molt més greu que la grip pandèmica H1N1 del 2009. L’estimació és que el ratio entre un cas fatal i casos simptomàtics (que inclou els que requereixen o no hospitalització) és mou en una forquilla de 160-2.800 per cada 100.000 casos simptomàtics.

 

Quina és la única bona noticia? Que sense descartar-se, la transmissió persona-persona no s’ha demostrat encara. Sembla que cal molta proximitat i continuïtat en el tracte amb animals o zones contaminades com per agafar la infecció, i un cop agafada no s’han descrit transmissions sostingudes (en aquesta darrera onada, 2017, s’han detectat dos clústers, cadascun amb un parell de casos, però sense cap transmissió terciària). I això es deu a que no s’ha detectat canvis en els marcadors genètics que implicarien adaptació a humans i/o resistència enfront antivirals, que es mantenen com a les onades anteriors. De fet per a totes les onades des d’el 2013 la taxa de mortalitat s’ha mantingut constant.

 

Per trencar més esquemes, la soca H5N8 és una soca d’alta patogenicitat (HPAI en anglès) que no causa infecció en humans, i la soca H7N8 causa infecció en humans i…no és una soca d’alta patogenicitat en aus. És una soca de baixa patogenicitat, el que diem Low pathogenic avian influenza (LPAI). Les característiques genètiques d’aquesta soca li permeten lligar-se (amb una eficiència variable, als receptors cel•lulars pel virus influença en humans i aus (àcid siàlic alfa-2,6 o àcid siàlic alfa-2,3 respectivament). Però se saben de diversos casos, dins de les soques H7, de LPAI, que han derivat, evolucionat, cap a HPAI, com va passar a Xile (202) i Canada (2004), i a diversos països europeus. De tota manera mentre es mantingui com LPAI únicament es podrà detectar per vigilància activa ja que no causa mortalitat ni simptomatologia evident a les aus (que seria el que detectaríem en una vigilància passiva). És a dir, podem estar al costat d’una au carregada de H7N9 i no “veure” res anormal.

 

Com quasi sempre estar al costat d’un perill no vol dir caure-hi…hi ha ”coses” que es diuen concentració ambiental, rutes de transmissió, vies d’entrada, probabilitat de contacte, pràctiques de risc, mesures de higiene, estat immunològic, fons genètic, que modificaran la probabilitat final per a cadascun.

 

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (189): I què diu l’avaluació de risc de ECDC de la soca H5N8?

I ara un bonus track pel que fa a informacions sobre la soca H5N8.

 

L’avaluació de risc que va fer la ECDC (European Center for Disease Prevention and Control) fa uns pocs mesos indicà que el personal exposat ha d’estar prou protegit enfront la infecció, la qual cosa implica l’ús d’equips de protecció individual (EPIs) i en particular de la protecció respiratòria. Circumscriu correctament el personal en risc al personal en contacte directe amb els animals, que els maneguen o manipulen ja siguin vius, ja siguin els seus cadàvers, ja sigui netejant i descontaminant les instal·lacions afectades (grangers, veterinaris, equips de sacrifici, etc.) per tornar-les a posar en servei: Aquests EPIs han de ser adequadament eliminats abans de sortir de la instal·lació afectada, complint mesures de bioseguretat estrictes per evitar exportar el problema a l’exterior de la granja, o el que seria pitjor a un altra granja.

 

Algú haurà arrufat les celles…equips de protecció respiratòria? Però que no havíem quedat a l’entrada anterior que era de transmissió majoritàriament fecal? Ben pensat, però us recordo (als que hàgiu estat) que una nau d’una granja avícola està plena de moviment, de pols, i de femtes que es resuspenen amb les trepitjades i els moviments dels animals, i de les persones que hi feinegen. Millor portar protecció respiratòria i fins i tot ocular per evitar que la pols o les femtes arribin a les mucoses respiratòries o oculars.

 

L’avaluació de risc també encoratja a la vacunació de la grip estacional a tot el personal involucrat, grangers i veterinaris en primera instància, no tant per la grip estacional de cada any, que també, si no per evitar la possibilitats de co-infeccions (dues infeccions per dues soques, una humana i una aviar, per exemple, que coincideixen en el temps i l’individu i que pot permetre l’aparició de combinacions, reassortments, noves de hemaglutinina (H) i neuraminidasa (N) potencialment més patògenes o més transmissibles.

 

Aquesta avaluació indica que, pel personal involucrat en les tasques de neteja i buidat sanitari (el sacrifici i eliminació dels cadàvers), és obligatori un seguiment de la salut per un mínim de 10 dies; en alguns països s’inclou tractament amb antivirals (oseltamivir) en aquest període. Veterinaris, grangers i altre personal han d’informar de símptomes compatibles amb la grip, febre o conjuntivitis per evitar esdevenir transmissors secundaris de la infecció.

 

Clar que fins ara, tot indica que la soca H5N8 no es transmet als éssers humans…amb el permís de la variabilitat vírica, és clar.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Per anar al document original:

http://ecdc.europa.eu/en/publications/Publications/risk-assessment-avian-influenza-H5N8-europe.pdf

Comentaris virus-lents (188): I ara como inactivem H5N8 un cop ens ha entrat…

Estem en plena onada de la soca H5N8 del virus de la grip aviaria a Europa…veurem com es van desenvolupant els esdeveniments de la seva progressió però el motiu d’aquesta entrada no és aquest, és parlar de com inactivar el virus, de com descontaminar o desinfectar un àrea, element o estri contaminat.

cabezal_influenza_cataluna

de: https://avicultura.info/influenza-aviar-control-cataluna/

El primer fet a constatar és que la inactivació és un procés físic o químic (també pot ser biològic però no embolicarem la troca) que no és massa depenent de soca. La inactivació actua sobre el embolcall, la càpside o l’àcid nucleic; per a tots els virus de influença A que ens ocupen les diferències es troben a nivell de seqüència, ja sigui de nucleòtids o aminoàcids però no tenen un trasllat evident a una major o menor estabilitat del embolcall o de la càpside (o no ha estat descrit fins ara). Un H5N8 és “igual” que un H5N1, un H7N1 o un H7N9 quan s’enfronta a una solució alcohòlica, una dilució de lleixiu o l’acció de la llum ultraviolada. Sí que s’ha trobat algunes diferencies entre soques en condicions ambientals, en principi, menys agressives. Fent una imatge gràfica, tots els virus influença A responen igual quan els disparem un obús però no quan els disparem amb una fona de forma continuada.

Sí té molta importància, però, el medi circumdant. Per fer una bona desinfecció ens cal abans haver retirat la major part de la matèria orgànica interferent (això pot semblar fàcil, relativament, en estris, aparells, maquines i roba però no ho és gens en naus o instal·lacions que han contingut animals). Aquesta retirada o reducció és fonamental. Si no es fa així pot passar que el consum de desinfectant sigui superior, o molt superior al teòric ja que cal comptar que una part del mateix no es dedicarà a inactivar el virus si no que quedarà segrestat i inutilitzat per la matèria orgànica.

I contra el pensament generalitzat el virus de la influença aviar H5N8, com les altres soques HPAI (Highly Pathogenic Avian Influenza), s’excreta majoritàriament a través de les femtes; certament també ho fa en menors quantitats per tràquea i vies respiratòries però la via principal és la fecal. I parlem de paraules majors, del ordre de 10.000.000 virus infecciosos per gram de femtes en animal infectat. Les femtes, quan s’assequen, poden ser resuspeses pel vent, per accions mecàniques com escombrats o trepitjades fortes i llavors passen a l’aire si bé de forma inestable (acaben tornant al terra o sobre objectes i superficies). A més un cop infectat l’au pot estar excretant el virus per dies…fins a la seva mort, que en el cas d’aus infectades per HPAI és pocs dies després.

 

SANT GREGORI GIRONES SOCIETAT  GRANJA ANECS 23 02 17 FOTO ICONNAde: http://www.elperiodico.com/es/noticias/medio-ambiente/agricultura-ordena-sacrificio-granjas-patos-gripe-aviar-5859245

Llegim ara aquest petit extracte…

Tras la eliminación de los cadáveres, todas las naves o recintos en los que se hayan alojado las aves de corral u otras aves cautivas, los pastos o terrenos, los vehículos utilizados para su transporte o el de sus cadáveres, carne, piensos, estiércol, purines, yacija y cualquier otro material o sustancia que pueda estar contaminado, serán sometidos a un procedimiento de limpieza y desinfección…. Se certificará la misma mediante acta oficial.

A: MANUAL PRÁCTICO DE OPERACIONES EN LA LUCHA CONTRA LA INFLUENZA AVIAR en: http://rasve.magrama.es/Recursos/Ficheros/Manuales/MARM/78_Manual%20IA%20Actualiz%20septiembre%202014.pdf

 

En el buidat d’una granja es donen una sèrie d’accions successives i complementàries. S’han d’eliminar els animals de la forma més humanitària possible; s’han de processar els seus cadàvers perquè no puguin transmetre la infecció; i s’ha de desinfectar la instal·lació per poder tornar a entrar animals que no s’infectin altre cop amb virus encara existents a la mateixa…si tornen a entrat “de novo” pot ser un problema de maneig o de manca de bioseguretat atribuïble al granger (en el cas d’instal·lacions tancades; quan són obertes, el medi ambient mana). Desenvolupem una mica cada acció.

 

La neteja i la desinfecció de les explotacions infectades s’ha de dur a terme seguint un protocol bastant estricte.

Cal una neteja i desinfecció prèvies: En el moment de matar les aus caldrà fer-ho de forma que s’eviti o redueixi al mínim la dispersió dels virus; per això és convenient portar els equips temporals de gasificació i desinfecció al costat de la nau, el subministrament de vestimenta protectora, dutxes, i sistemes de descontaminació de l’equip, instruments i elements utilitzats, així com anular, o no alimentar, el sistema de ventilació.

Tot l’equip portàtil es desmantellarà per a la seva neteja i desinfecció separada. Es desinfectarà tot el material que s’hagi utilitzat en el sacrifici (roba, botes, estris, vehicles, bolquets, pales, etc.). Els materials d’un sol ús seran retirats de forma segura (recipients tancats i hermètics) per la seva posterior eliminació (idealment incineració). Les instal·lacions elèctriques i equips electrònics s’han de protegir per al seu posterior tractament específic, que normalment implica una fumigació amb formaldehid.

Les parts de l’explotació en què s’haguessin allotjat els animals sacrificats, així com parts d’altres contaminades durant el sacrifici o la necròpsia, es fregaran i netejaran de tota matèria orgànica emprant un producte de neteja de les superfícies, començant pel sostre o teulada, a continuació les parets, de dalt a baix i finalitzant per terra. Després de la neteja es ruixen les superfícies amb desinfectants autoritzats (veure un llistat bàsic més a baix). Les operacions de neteja (aigua i detergent), a fons, han de ser prèvies a les operacions de desinfecció per eliminar gran part de la matèria orgànica que impedeix l’adequada actuació de molts dels desinfectants. El desinfectant aplicant romandrà sobre la superfície tractada durant almenys 24 hores (és a dir, no esbandirà, es deixarà assecar).

Després es farà una neteja i desinfecció finals, que implica un nou desengreixat de les superfícies per treure brutícia residual i aclarit amb aigua freda tornant a ruixar de nou les superfícies amb desinfectant. Transcorreguts set dies es tornaran a repetir totes les operacions de neteja i desinfecció.

 

Com eliminar el llit i les femtes dels animals? El llit i els fems de l’explotació, un cop eliminats els animals, s’hauran de tractar mitjançant un mètode idoni per eliminar el virus. Els mètodes contemplats per la legislació europea són: tractar-los amb vapor fins assolir 70ºC; destrucció per incineració o enterrament a una fondària tal que impedeixi l’accés d’aus silvestres i altres animals,;o ser sotmesos a un compostatge/compactació que generi calor interna, ruixats amb desinfectants i deixats almenys per 6 setmanes abans de qualsevol altra manipulació. Umm, 70ºC, incineració, calor interna? L’explicació és obvia; està més que demostrat que independentment de la soca aquests virus són molt poc estables tèrmicament i temperatures de 56-60-65ºC determinen inactivacions de 4-5 o més log (això vol dir inactivar 10.000-100.000 virus) en períodes curts de temps 30 min., mentre que temperatures de 70-80ºC o superiors poden assolir la inactivació total en terminis molt més curts, 1-5 min.

Qualsevol moviment de llit o femtes d’animals, al lloc on seran eliminats o bé a un lloc d’emmagatzematge transitori abans de la seva destrucció o tractament, es realitzarà en vehicles o recipients tancats i estancs, sota supervisió oficial, per evitar propagació ulterior del virus.

Si es determina que no és possible netejar i desinfectar alguna de les explotacions o part de les mateixes, es podrà prohibir l’entrada de persones, vehicles, aus de corral, aus captives, mamífers d’espècies domèstiques o objectes a aquestes explotacions o part de les mateixes per un mínim de 12 mesos.

 

L’elecció dels desinfectants i dels procediments de desinfecció es farà en funció de la naturalesa de les explotacions, vehicles i objectes que es s’hagin de tractar.

Els desinfectants que s’hagin d’utilitzar i les seves concentracions hauran estat prèviament autoritzats i s’utilitzaran seguint, o bé les recomanacions del fabricant quan es disposi d’elles o bé les instruccions del veterinari oficial.

Els desinfectants, productes químics, i / o procediments que pot ser necessari emprar són els següents:

Objecte a desinfectar Desinfectant / producte químic / procediments
Aus vives Eutanàsia (diòxid de carbono;dislocació del coll)
Canals Enterrar o cremar
Galliners/equips Sabons i detergents; agents oxidants i àlcalis
Humans Sabons i detergents
Equips elèctrics Fumigació amb formaldehid
Aigua Drenar al camp quan sigui possible
Pinso Enterrar
Efluent, fems Enterrar o cremar; àcids, àlcalis
Vivendes Sabons i detergents, agents oxidants
Maquinària, vehicles Sabons i detergents, àlcalis
Roba Sabons i detergents, agents oxidants i àlcalis

 

I el llistat de detergents i desinfectants genèrics d’elecció seria el següent:

Sabons i detergents: temps de contacte 10 minuts.

Agents oxidants:

  • hipoclorit sòdic: líquid, diluir fins a 2-3% de clor disponible, no és adequat per a materials orgànics, degut a l’emissió de cloramines i gasos amoniacals. Temps de contacte 10-30 minuts.

  • hipoclorit càlcic: sòlid o en pols, diluir fins a 2-3% de clor disponible (20 g/litre si és pols, 30 g/litre si és sòlid), no adequat per a materials orgànics. Temps de contacte 10-30 minuts.

  • Virkon®: 2% (20 g/litre). Temps de contacte 10 minuts.

Àlcalis: (no utilitzar amb alumini o altres aliatges similars)

  • hidròxid sòdic (NaOH): 2% (20 g / litre). Temps de contacte 10 minuts.

  • carbonat de sodi (Na2CO3. 10 H2O): 4% (40 g/litre si és en pols, 100 g/litre si està cristal·litzat), recomanat per a ús en presència de materials orgànics. Temps de contacte 10-30 minuts.

 Àcids:

  • àcid clorhídric (HCl): 2% (20 ml/litre), Corrosiu, utilitzar només si no es disposa d’altres productes químics.

  • àcid cítric: 0.2% (2 g/litre), segur per descontaminar la roba i el cos. Temps de contacte 30 minuts.

Gas formaldehid: tòxic, només si no fos possible utilitzar altres productes. Temps d’exposició 15-24 hores.

Una llista més extensa i detallada la trobareu a:

http://www.fao.org/avianflu/en/disinfection.html

 

En resum, es cerca portar l’embolcall i/o la càpside del virus a la seva degradació. Els detergents i tensioactius actuen sobre la bicapa lipídica del embolcall desorganitzant-la i trencant-la. Els pH extrem d’àcids i àlcalis són útils ja que els virus influença són molt sensibles a pH força àcids (per sota de 3) o força bàsics (per sobre de 12). Qualsevol agent oxidant com el Virkon o el lleixiu actua sobre els radicals lliures del proteïnes de càpside i embolcall degradant-les. Si la concentració de lleixiu és prou alta fins i tot pot trencar els àcids nucleics per punts inespecífics.

 

Eliminació de cadàvers:

Els mètodes autoritzats de destrucció dels cadàvers són: l’enterrament, la incineració i l’enviament a plantes de transformació de cadàvers i subproductes carnis. L’elecció del mètode de destrucció dependrà de diferents factors, com: la localització de les naus infectades, el nombre d’animals de l’explotació, el tipus d’explotació, la disponibilitat i característiques del terreny per efectuar la incineració o l’enterrament i la proximitat a l’explotació d’una planta de transformació.

En qualsevol cas els cadàvers de les aus sacrificades s’han de ruixar amb desinfectant i ser retirats de l’explotació en vehicles o recipients tancats i estancs. Els teixits o la sang que s’hagin vessat durant sacrificis o necròpsies s’ha de recollir amb cura i eliminar juntament amb les aus sacrificades.

Si el mètode escollit és l’enterrament:

  • Els cadàvers a la fossa han de ser ruixats amb calç viva entre capa i capa que serà distribuïda uniformement.

  • Per tancar la fossa es cobrirà, com a mínim, amb 1,5 metres de terra.

  • Abans de cobrir la fossa totalment es llançarà tot el material d’un sol ús, vestidors, calçat, utilitzat pel personal durant les operacions.

  • L’àrea al voltant de la fossa serà ruixada amb un desinfectant adequat.

  • L’entrada a aquesta fossa serà tancada i es prohibirà l’accés. Vigilar l’entrada de gossos, gats, ocells, etc. als voltants de la fossa.

  • Tot el material i equips emprats en aquestes operacions han de ser apropiadament desinfectats.

Si la fossa d’enterrament està situada fora de l’explotació, caldrà que estigui el més allunyada possible de camins públics, habitatges i altres explotacions però alhora que sigui de fàcil accés pels camions i maquines excavadores.

Si el mètode d’elecció és la incineració, caldrà emprar una gran quantitat de material inflamable per a la incineració dels cadàvers i caldrà una supervisió i custodia constant del material a incinerar. Això porta el problema logístic de com fer arribar els cadàvers a la instal·lació incineradora; com bé sabeu no n’hi ha gaires incineradores.

En qualsevol cas, els vehicles utilitzats per al transport, han d’anar precintats i ser a prova de fuites per evitar les pèrdues de líquids durant el transport, per a això són convenients els vehicles amb cubetes estanques, que impedeixin l’eliminació de material (sang, excrements,…) durant el transport; aquests vehicles hauran de ser subjectes d’una completa neteja i desinfecció posterior.

 

Com veieu és un problema logístic important que es multiplica quan el nombre d’animals creix i encara es multiplica més quan tens diversos focus que gestionar. Descartant l’atzar, si un no és completament estricte en tots els focus del brot pot involuntàriament permetre propagacions secundàries o el que és pitjor, en trànsit. Això pot explicar, ni que sigui parcialment, que en tres mesos a França encara estiguin bregant amb la soca H5N8.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (184): Els nostres animals de granja són susceptibles a MERS coronavirus?

En aquest blog hem parlat ja més d’un cop del MERS coronavirus. Aquest virus, un parent proper del SARS (que va generar una epidèmia amb més de 8000 afectats i una taxa de mortalitat del 10% (veure https://comentarisviruslents.org/2014/08/11/comentaris-virus-lents-37-un-primer-coronavirus-que-va-arribar-de-lest/  i  https://comentarisviruslents.org/2015/06/21/comentaris-virus-lents-119-sars-i-mers-efectes-economics/), es troba bàsicament a la Península Aràbiga encara que cap part del mon (llevat els Pols) està lliure de poder ser afectada (recordem episodi de MERS a Corea l’any 2015). Els éssers humans podem emmalaltir però no som, ara per ara, el reservori del virus, que sembla estar localitzat als camèlids (i que el reberen probablement a través de ratpenats). Els camells no pateixen una simptomatologia evident més allà de secrecions nasals, no emmalalteixen.

dromedari de front

La pregunta que ens podem fer (a les Canàries sobre tot, però a qualsevol lloc on s’hostatgin camells) és: a banda dels humans, que podem adoptar mesures de protecció, els camells podrien transmetre la infecció a altres remugants o animals de producció més habituals al nostre país? Estaríem parlant d’ovelles, cabres, cavalls (o ponies)? I un pas més enllà, MERS coronavirus podria propagar-se forma eficient a porcs? Recordem que hi ha més de 7 milions de porcs a Catalunya.

 

Aquesta pregunta, entre altres, és la que pretenen contestar dos estudis (els enllaços al peu de l’entrada), un d’ells fet al nostre centre, CReSA.

 

El procediment en ambdós casos és molt semblant. Consisteix en inocular el virus per ruta habitual d’entrada, la via nasal i comprovar si el vius es propaga localment, arriba a trobar-se a sang i/o es excretat o secretat a través d’orina o femta. Si alguna de les espècies avaluades dona positiu a tots aquest paràmetres seria susceptible que convertir-se en reservori en cas d’infectar-se. Per confirmar-ho definitivament caldria, però, que aquests animals experimentalment infectats poguessin transmetre la infecció a altres no infectats però en contacte pròxim amb ells.

 

L’experiment fet per Adney i col·laboradors al 2016 suposa inocular 1.000.000 virus per via intranasal a cabres, ovelles i cavalls i prendre mostres nasals i temperatura corporal i avaluar consum d’aliments (els animals malalts, com les persones, tenen tendència a la inapetència). Els resultats foren molt semblants en tots els casos. Les cabres s’infectaren molt lleugerament i s’aïllà virus fins a dia 4 post-inoculació en alguna cabra, però a concentracions molt baixes; 50-100 virus a la mostra. No es detectà febre i la majoria de les cabres no mostraren secrecions nasals i aquelles que arribaren a final d’experiment seroconvertiren (això vol dir que es trobaren anticossos front MERS).

 

Les ovelles mostraren el mateix comportament; absència de secrecions nasals infeccioses, escassa concentració (50-200 virus) de virus infecciosos al nas i de curta durada (no més enllà del dia 6 post-inoculació) i una seroconversió feble i variable en funció de l’animal. El mateix patró es repetí per cavalls; absència de secrecions nasals infeccioses, escassa concentració (50-200 virus) de virus infecciosos, i nul·la seroconversió.

 

L’experiment fet al nostre centre, per Vergara-Alert i col·laboradors, emprà llames, ovelles, cavalls i porcs. No serem reiteratius però ovelles i cavalls mostraren els mateixos resultats que s’ha comentat a l’estudi previ i dona prou força a l’hipòtesis que no seran especies implicades a una possible transmissió i per tat no se’ls ha de sotmetre a una vigilància epidemiològica especial. Tanmateix les llames i, fins a cert punt, sorprenentment, els porcs foren susceptibles a la infecció. Més les llames, que arribaren a mostrar 104-105 virus infecciosos (10.000a 100.000 pfu, o plaque forming units, en anglès) per mostra nasal (fins a dia 7 pos-infecció), que no els porcs que mostraren valors més baixos, entre 100 i 10.000 i per una durada més curta (fins a dia 4 post-infecció), però en qualsevol cas molt per sobre que els altres animals assajats. Recordem però que pels camells/dromedaris el patró d’excreció arriba fins als 14 dies post-inoculació.

 

Aquest patró diferent té a veure amb factors moleculars (la presència o no de receptors específics al virus, l’anomenant DPP4) però no es deu exclusivament a aquests. Les ovelles pràcticament no tenen aquest receptor DPP4 a les seves cèl·lules del tracte respiratori, i això quadra amb la seva baixa susceptibilitat al virus. Llames i porcs tenen un patró de distribució de DPP4 semblant (i tenen un comportament semblant);i qui diu porcs vol dir que no es pot descartar el paper potencial dels porcs senglars (Sus scrofa scrofa). Però resulta que els cavalls tenen aquest receptor DPP4 altament i àmpliament distribuït al tracte respiratori, com els ésser humans. I no són permissius; altres factors han de jugar també un paper com la immunitat innata, la permissibilitat de les cèl·lules epitelials, la diferent distribució de poblacions cel·lulars als epitelis de cada espècie, etc. I recordem que els humans en som de susceptibles i que a més, generem prou material infecciós com per poder transmetre-ho a cuidadors o familiars. Recordem el cas de Korea de nou.

MERS south-korea-PPE hospital

Molt queda encara per saber però aquestes dades apunten a una necessària vigilància d’altre membres de la familia Suidae (la família porcina) a les zones de transmissió activa, ja que les espècies salvatges comparteixen habitat amb els dromedaris. I si aquí calgués fer alguna vigilància epidemiològica, serien una espècie d’interès molt per sobre d’ovelles, cabres i fins i tot cavalls.

dromedaris sampling _77511930_scientiststestingcamelsinthedesert3-copy

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Si voleu saber més del MERS coronavirus…

 

Referències

  • Adney DR, Brown VR, Porter SM, Bielefeldt-Ohmann H, Hartwig AE, and Bowen RA. 2016. Inoculation of Goats, Sheep, and Horses with MERS-CoV Does Not Result in Productive Viral Shedding. Viruses. 2016 Aug; 8(8): 230. doi:  10.3390/v8080230. Enllaç: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4997592/

 

  • Vergara-Alert J, van den Brand JMA, Widagdo W, Muñoz M, Raj S, Schipper D, Solanes D, Cordón I, Bensaid A, Haagmans BL, and Segalés J. 2017. Livestock Susceptibility to Infection with Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus. Emerging infectious diseases. 23:2 enllaç: https://wwwnc.cdc.gov/eid/article/23/2/16-1239_article

Comentaris virus-lents (183): Infeccions laboratorials, unes paraules més sobre el tema.

Ja havíem parlat en aquest blog de les infeccions adquirides al laboratori (o LAI, Laboratory Acquired Infections). Si voleu revisar l’entrada aquest és l’enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/21/comentaris-virus-lents-24-les-infeccions-adquirides-al-laboratori-lais/. Les LAI són un clar exemple de malaltia o infecció professional (com la silicosi pels miners o l’asbestosi per treballadors de la construcció que manipularen asbest) ja que resulta de l’execució de tasques lligades a una feina.

 

Sorprenentment no hi ha masses estudis al respecte. A la bibliografia científica tenim unes revisions canòniques, la de Pike (1979), i la de Harding y Byers (2006), aquesta darrera cobrir un període de 25 anys (1979-2004). En aquesta s’enumeren 1448 infeccions laboratorials que acabaren amb 36 casos fatals.

 

Aproximadament el 60% d’ aquestes LAIs tingueren lloc en laboratoris de recerca i vora un 20% en laboratoris de diagnòstic. El més “desagradable” però és que en el 82% dels casos no s’ha pogut aïllar la causa primera; el 18% restant correspon a accidents documentats.

 

Causes majoritàries: accidents que impliquin manipulació d’agulles o xeringues, o talls amb vidres trencats o altres objectes tallants, que suposaren el 40% dels casos durant bona part del segle XX. Els vessaments, o incidents amb formació d’aerosol implicaren prop el 27%.

 

Un estudi restringit que es feu a EEUU entre 2003 i 2009 (veure Review of risk assessment work plan for the medical countermeasures…, National Research Council, The National Academies Press, Washinton DC) sobre accidents durant la manipulació d’agents selectes (recordem aquells que són susceptibles d’un ús dual) indicà que un 14% dels incidents anaren lligats a mossegades o esgarrapades d’animals o acció d’agulles o objectes tallants, un 20% tenia a veure amb vessament o esquitxades i un espectacular 50% amb pèrdues de contenció (contenidors no hermètics, treball incorrecte a cabines de seguretat biològica, a moviment impropis de materials cap a zones de menor bioseguretat, etc.).

 

Les fonts d’exposició més comunes són:

  • Inhalació d’aerosols generats per accidents o per procediments de treball (sonicació, centrifugació, agitació),

  • Inoculació percutània,

  • Contacte (normalment inadvertit entre material contaminat i membranes mucoses (molt de compte amb els moviments mans a boca, mans a nas, o mans a ulls).

 

I si ens centréssim en els accidents:

  • Deficient manteniment o supervisió d’aparells o instal·lacions (filtres HEPA corromputs, centrifugues no hermètiques a aerosols),

  • Incorrecta col·locació o manteniment del elements de protecció individual,

  • Procediments insegurs (lligats molts cops a un entrenament deficient).

MERS-CoV ppe

La bioseguretat als laboratoris ha de fonamentar-se en la confiança; la confiança en el sentit de la responsabilitat dels teus companys i subordinats, però també en la comunitat que t’envolta. Però per arribar a aquest estat abans cal haver fet, i refrescar de forma periòdica, una formació intensiva sobre el material amb el que es treballa, amb quins equips es treballa, quina es la forma segura de treballar-hi i quines són les possibles contingències a les que potencialment caldrà fer front.

 

Les LAI poden ser (i són) un problema a centres hospitalaris, o a centres universitaris, però d’aquestos no s’inauguren desenes i desenes cada any. Tanmateix laboratoris que treballen en condicions de biocontenció de nivell 3 ó 4 s’han dissenyat i s’aixequen amb certa alegria els darrers lustres…i on més alegri hi posen és als EEUU. En un cens que està més que desfasat perquè és de fa una dècada (any 2004) es comptabilitzaven 1400 instal·lacions de nivell 3 i 14 instal·lacions de màxima seguretat biològica (nivell 4); una dècada abans n’hi havia sols 400 i 2, respectivament.

 

En un editorial publicat el 2014 al Ann. Intern. Med, (enllaç http://annals.org/aim/article/1891309/biocontainment-laboratories-addressing-terror-within) Deborah Cotton editora de la revista fa referència a aquesta escalada, que seria atribuïble als fets del 11 de setembre del 2001 i declarà que la proliferació ha anat massa lluny i que dur a terme de forma segura la investigació amb patògens mortals requereix una formació en bioseguretat en el laboratori contínuament actualitzada, i polítiques i procediments en continua revisió, tant o més que els elements d’enginyeria o lligats a la bioprotecció (accessos controlats biomètricament, sistemes absoluts de filtració d’aire, vestits integrals de pressió positiva, càmeres de vigilància). El prec és que és essencial una cultura de bioseguretat que ho englobi tot i que s’actualitzi contínuament. En una típica frase curta i lapidaria el missatge és “Too many, but trained too little” i això és francament perillós. No puc estar més d’acord.

MERS PPE-2

Per reforçar aquest missatge, en un estudi més recent, que abasta de 2008 a 2012, els reguladors nord-americans han comptabilitzat prop de 1100 incidents en el que es trobaven implicats agents potencialment d’ús dual. El trist de tot plegat és que el  nombre de reports no baixà en el temps (116 el 2008, 243 el 2009, 275 el 2010, 247 el 2011 i idèntic número el 2012…). Això dona una xifra per arquejar molt les celles, o arrufar el nas…4 accidents per setmana.

 

I les falles de seguretat, quan es sumen tantes instal·lacions són quelcom inevitable. A tal efecte fora bo rellegir… https://comentarisviruslents.org/2014/07/14/comentaris-virus-lents-19-verola-papa-papa-mira-el-que-guardava-lavi-a-les-golfes/ o https://comentarisviruslents.org/2014/07/25/comentaris-virus-lents-25-pero-que-mheu-enviat/ o https://comentarisviruslents.org/2015/02/26/comentaris-virus-lents-88-incident-ebola-al-cdc-el-diable-esta-als-detalls/ en aquest mateix blog.

KIDS62AWR

En definitiva, tota activitat humana, i tant més quan més complexa sigui, és susceptible de derivar en un error. I quan es treballa amb material tan preciós, i alhora tan perillós, aquestes errades poden tenir molt greus conseqüències.

 

Les pràctiques segures, en aquest cas biosegures, no són gens instintives. A això caldrà dedicar algunes paraules properament.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

Algunes referències
Pike RM. Laboratory-associated infections: incidence, fatalities, causes and prevention. Annu Rev Microbiol 1979;33:41-66.
Harding AL, and Byers KB. 2006. Chapter 4 : Epidemiology of Laboratory-Associated Infections. En: Biological Safety DOI: 10.1128/9781555815899

Comentaris virus-lents (182): Ebola; si el virus corre prou, sempre acaba marcat.

La darrera setmana van sortir publicats un parell d’articles sobre el virus Ebola que vull discutir un xic, perquè enllaça amb comentaris que vaig anar deixant caure en entrades al blog quan l’Ebola era un tema candent.

 

Recordem l’escenari…Un brot generat en una cruïlla de fronteres entre tres països (Guinea, Libèria i Sierra Lleona) i que havia matat a 7000 persones el 2014, més de 11.000 persones al final de l’epidèmia…però va infectar a més de 28.000 persones. El moviment intens de persones a i des de la “zona zero” va ajudar a l’extensió del brot i la generació de múltiples rèpliques allunyades desenes o centenars de kilòmetres. Aquest brot per si sol superà per molt la suma de tots els brots d’Ebola anteriors. Què va tenir aquest brot de diferent respecte els altres? Clarament un motiu és el seu abast, el nombre d’afectats. Umm, però el nombre d’afectats són l’efecte o una causa? El virus es va mantenir inalterable i va anar fent fins que se’l va controlar, i com es va trigar en controlar i ja s’havia estès va sumar al final molts casos? O potser com a conseqüència de la expansió inicial, que ràpidament ultrapassà qualsevol brot previ, el virus va tenir prou camp per córrer i per tant mutar i alguna d’aquestes mutacions que el feren més agressiu, o més infecciós, explicaria part de l’efecte letal? Dit d’una altra manera, l’expansió i la letalitat del brot s’explica per pura epidemiologia humana o el virus aportà el seu granet de sorra canviant?

Yes No disjuntive ID-10094976

Dos estudis independents (enllaços originals al peu de l’entrada) sobre la mateixa mutació, aporten dades que el virus pogué evolucionar prou com per treure profit de mutacions puntuals que milloraren la seva capacitat d’entrada a les cèl·lules humanes. Que d’això s’accelerés la transmissió i la letalitat en éssers humans no és un salt al buit massa gran, seria raonable.

 

En breu, en el mecanisme d’entrada del virus Ebola a les cèl·lules humanes juga un paper clau la glicoproteïna (GP) de l’embolcall del virus, que modula l’especificitat d’hoste. La hipòtesi, ¿la prolongada circulació del virus en humans havia “alimentat” o “seleccionat” canvis puntuals, substitucions d’aminoàcids en punts concrets (llocs de glicosilació, el domini mucin-like) facilitant l’adaptació dels virus als éssers humans?.

gp-ebola-proteins_0

Imatge de: DAVID HOPKINS/JOHNS HOPKINS INSTITUTE FOR COMPUTATIONAL MEDICINE, accés http://hub.jhu.edu/2014/11/21/ebola-software/

Concretament aquests dos articles van de la substitució d’un sol aminoàcid al residu (o posició) 82 en el domini de ancoratge o unió al receptor (receptor binding domain, RBD) de la GP; una valina per una alanina. Abreujat, tot això va de la mutació A82V.

 

El primer estudi, de Diehl i col·laboradors, mostra que aquesta mutació genètica, en particular, sembla afectar una regió clau del virus involucrada en el mecanisme d’unió a les cèl·lules humanes (per entrar després en elles i parasitar-les). Experimentalment han demostrat que el virus mutat es podia infiltrar millor a les cèl·lules dels éssers humans i altres primats. Una mutació subtil que havia desfermat un efecte extrem; assolir una entrada més fàcil a les cèl·lules humanes pot haver permès al virus replicar-se més ràpidament i a més cèl·lules, i les subseqüents majors virèmies o càrregues virals haurien fet més fàcils les transmissions persona-persona.

 

Però és que juntament amb les taxes més ràpides de transmissió, la mutació també s’ha  associat amb una major virulència/mortalitat. Els investigadors, a partir de l’estudi de dos grups d’afectats de Guinea, han trobat que aquelles persones infectades amb la variant mutada del virus Ebola (apareguda ja ben entrada l’epidèmia) tenien dues vegades més probabilitats de morir que persones infectades en el mateix brot abans amb una soca d’Ebola sense aquesta mutació específica. Aquestes probabilitats eren independents d’altres factors, com la càrrega viral de cada afectat; els infectats amb el virus mutat eren més propensos a morir.

 

Que un virus infecti millor les cèl·lules humanes i, corol·lari, es transmeti millor persona-persona no vol dir necessàriament que sigui més mortal. Si abasta més població, infectarà més gent i mantenint la mateixa taxa de letalitat, provocarà més mortalitat però no per això serà més mortal. En aquest cas, però, les dades indiquen que la mutació no solament millorava la capacitat del virus per entrar a les cèl·lules si no també va incrementar la seva letalitat.

 

Les anàlisis genòmiques d’Ébola durant l’epidèmia havien suggerit el patogen no canviava substancialment, encara els múltiples passis per població susceptible, i això era tranquil·litzador perquè les antivirals o les vacunes que es dissenyessin no tindríem d’afrontar un panorama canviant com el del virus de la grip, per exemple. El virus Ebola mutava poc. Però aquestes anàlisis computacionals donaven una visió general, global, i a més freda, de seqüència “pura”, no funcional. Una mutació puntual pot no semblar gaire a nivell de seqüència completa (i sobre tot en una pantalla) però una mutació puntual pot canviar dràsticament i, de vegades, dramàticament alguna cosa. El que queda per esbrinar és què la fa més letal perquè aquesta mutació no porta cap a càrregues virals significativament més altes, que seria una explicació directa i raonable, al increment de la letalitat.

 

En l’altre estudi, d’Urbanowicz i col·laboradors, a partir d’anàlisis genòmiques i cultiu cel·lular sobre la mateixa mutació, la A82V, van trobar també que aquesta mutació en un gen que codifica per una proteïna de superfícies del virus Ebola, implicada en el mecanisme d’entrada a la cèl·lula hoste, permetia una entrada més fàcil a les cèl·lules humanes. Fins aquí ja ho sabíem però l’aportació d’aquest estudi fou que aquesta mutació el va fer menys eficaç en la seva transmissió entre ratpenats de la fruita (o com a mínim en les seves línies cel·lulars derivades), el seu reservori zoonòtic. El virus un cop saltat a l’espècie humana no necessita tornar a enrere, a altres espècies; ja que es pot transmetre bé entre humans i mantenir l’epidèmia el que cerca és adaptar-se el millor possible, ser més eficient, millorar el seu fitness i aquesta millora sempre implica desmillorar en altres coses; una millor transmissió en humans fou paral·lela en aquest cas a tenir menys capacitat d’entrada a cèl·lules de ratpenats però també d’altres cèl·lules dels mamífers no primats com rosegadors, gossos i gats (dades aquestes aportades pel primer estudi, de Diehl et al., 2016).

 

És important tenir present que es tracta de dos estudis diferents, executats per equips que no es coneixien, en les que s’han analitzat més d’un miler de seqüències, i que han arribat a conclusions, no definitives, semblants i complementàries, sobre una mateixa mutació puntual.

 

I per sobre dels dos articles sobrevola el concepte d’epístasi (mireu el diccionari). Aquesta mutació puntual, la A82V té un efecte, però el té en un entorn de mutacions, cadascuna amb el seu efecte, i un camí evolutiu concret. Les mutacions puntuals interactuen, sumen i resten, es potencien o s’anul·len per un efecte concret; el nombre de mutacions però també l’ordre en que s’han adquirit influeixen en el caràcter final, en el fitness assolit.

 

Hi hauran més novetats en aquesta línia, perquè els virus sempre mutaran i sempre donaran noves variants millor adaptades (de les mutacions no exitoses mai en sentirem parlar, l’evolució les esborra) a la nova circumstància. En aquest cas els éssers humans érem la circumstància.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris viruslents (181): MERS Coronavirus, res a declarar? Una mala idea.

Fa un mes va saltar una noticia “curiosa”. L’Institut Pasteur Korea (IPK), en la persona d’una de les seves investigadores, va saltar-se totes les regulacions de transport de material biològic en un moviment de mostres del MERS Coronavirus, Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus i el que és pitjor…no va informar adequadament, com tampoc ho va fer l’Institut Pasteur de París.

 

Els fets: el transport de mostres de MERS-CoV des de Korea fins Paris ara fa un any (octubre 2015) sense demanar cap permís ni avisar les autoritats de cap dels països afectats, contravenint no solament les normatives de transport de material perillós, i en ell s’inclou els materials infecciosos, si no també les lleis franceses sobre control de malalties infeccioses (a tall d’exemple ja us dic que intentar entrar un material infecciós a França de categoria A és molt proper a un gran malson) per part d’una investigadora del IPK.

 

Si el transport del material s’hagués fet a la cabina de passatgers el perill hagués estat  ben real perquè qualsevol trencament o fuita en l’empaquetat del virus podria haver infectat molts passatgers, tenint en compte la durada del vol, l’espai confinat i la recirculació de l’aire de la cabina, juntament amb la via de transmissió del virus, que és precisament l’aerògena. Sembla, però que el material no anava a l’equipatge de cabina si no a la bodega de càrrega, encara que hi ha diferents versions del tema.

 

I perquè calia moure el virus? No està clar però recordem que al 2015 es va desfermar un brot potent de MERS CoV a Korea que afecta a 186 pacients (de fet, afectà a molts més però aquestos són els casos clínics confirmats) i causà 38 morts (taxa de mortalitat del 20%). La necessitat d’analitzar mostres o de propagar-les i obtenir noves produccions obliga al transport de mostres viables. Les seqüències genètiques, models de proteïnes, etc. poden circular per la xarxa però si volem analitzar material viable no hi ha més remei que moure’l al voltant del mon.

a-weekly-republic-of-korea-china-other-countries-saudi-arabia2015-07-03

 

Estem davant d’una mala praxis individual que reflecteix un escàs interès per la bioseguretat i l’avaluació de riscos. Una investigadora viatja amb material biològic i no ho declara a l’emissor, ni al receptor. Únicament una setmana després d’arribar a Paris i mitjançant un correu electrònic escriu al col·lega francès “I forgot to mention … that I brought 3 Vero cell pellets that has [sic] been inactivated after infection with environmental samples collected from MERS units” és a dir “Em vaig oblidar de comentar-te…que he portat tres pellets de cèl·lules Vero que han estat inactivades després infecció amb mostres ambientals recollides d’unitats de tractament de MERS” i demana al seu company francès que determini la presencia de partícules virals per microscòpia electrònica.

InfectiousSymbol

Un setmana després, el seu col·lega francès li va contestar que no podia rebre oficialment les mostres ni processar-les perquè no tenien “entrada oficial” a França, no havien estat aprovades per la agència que regula la producció, ús, transport, importació i exportació de microorganismes o toxines altament patogènics/perillosos (o MOTs). Específicament escriguí: “…that the microscopy platform cannot treat this sample because, even if the samples are inactivated, MERS coronavirus is classified as MOT and as such, requires a special procedure to import the samples,”…“I also have to inform you that specialised personnel of Institut Pasteur has by now destroyed those samples.” Aquí ja es menciona el concepte que les mostres havien estat inactivades (amb un fixador, el glutaraldehid), però que encara i així, la regulació obliga a demanar un permís d’entrada i el compliment d’una sèrie de requisits de transport. La decisió conseqüent és procedir a l’eliminació del material sense cap manipulació; allò que no tingué permís per entrar fou incinerat/autoclavat.

 

Les falles que es detecten en llegir el succés són múltiples si bé majoritàriament recauen en la investigadora. Si hom treu un material, inactivat o no, d’una unitat d’alta seguretat biològica ha d’indicar fins l’últim vial. Si es fa un enviament de material biològic inactivat o no, el receptor ha de ser informat del llistat de materials que s’envien. De fet si el receptor té aquesta informació potser avisarà a l’emissor de requeriments/permisos necessaris al seu país d’arribada per permetre l’entrada. El transport de material biològic ha de ser realitzat per companyies especialitzades (això és obligatori pels materials biològics viables i molt recomanable per la resta, els inactivats). Un material biològic inactivat ha sofert un tractament que hauria d’haver estat prèviament validat i, en certs casos, validat amb la dinàmica cas per cas i ha de portar adjunta una declaració del investigador (millor del propi centre) que indiqui quin material és, quin tractament ha sofert i la signatura d’un responsable que doni fe de les dades. És de passerell pensar que mostres infeccioses no precisen de permís d’importació. Com bé es diu a les noticies llegides, els permisos d’exportació no són sempre necessaris però el país receptor sí acostuma a expedir un permís d’importació, una manera com altra de saber que li entra al territori, i més quan es tracta de material sensible: MERS, SARS, virus febres hemorràgiques, influenza aviar altament patògena, etc.

Category A parcel-3 containers

Després ve la comunicació de la crisi i aquesta és tota responsabilitat del centre emissor, el IPK, i de l’Institut Pasteur de París. Que ens assabentem un any després no diu res de bo de la comunicació feta. NO sabem fins a quin punt hi ha mentides, el que si hi ha és una falta total de transparència. I, a això, caldrà dedicar una propera entrada…quan la comunicació de crisis esdevé una crisis en la comunicació.

 

Però això, això és una altra història.

Comentaris virus-lents (180): Gestionant el risc biològic, una discusió social.

Benvolguts/des seguidors/es,

Aquest cop, excepcionalment, perque aquest és un blog de divulgació en català us adjunto les meves paraules inicials per la apertura del 3er. congrés estatal de la Associació Espanyola de Bioseguretat, dos dies abans de cesar com a president un cop acabat el meu periode. Espero que us agradi…és una entrada un pèl atípica.

 

Estimados/as compañeros/as,

 

Estáis viendo un pato cojo (en referencia a los presidentes estadounidenses en su segundo mandato cuando enfilan la puerta de salida, y a mi me quedan dos días) pero este pato cojo desea compartir con vosotros algunas reflexiones antes de dar inicio a este 3er congreso AEBioS.

 

La bioseguridad en sentido amplio pretende garantizar un nivel adecuado, no absoluto, de protección en la transferencia, manipulación y utilización segura del material biológico, esté éste modificado o no, y que pueden afectar la diversidad biológica o por ende a la salud animal o vegetal, o supone riesgos para la salud humana. La bioseguridad es gestión del riesgo, prevención o mitigación del mismo, en tanto que estos riesgos inciden en la vida humana, y en aquello que posibilita la vida humana, como es su entorno y su alimentación. Por tanto hay múltiples aplicaciones de la bioseguridad en sanidad animal y sanidad vegetal.

 

La combinación de riesgo y técnica es evidente desde los inicios de la revolución industrial…toda aplicación tecnología que nos hace ir más rápido, más alto, más lejos, más adentro supone por parte de la sociedad la asunción de un riesgo residual que se quiere conocido o cuantificado “a priori”. Que el riesgo sea aceptado socialmente depende de la percepción que la sociedad tenga de éste riesgo… o de la que se le haga tener. Y aquí nosotros, los aquí presentes y otros muchos que no han venido tenemos mucho que decir porque la probabilidad de riesgo técnico no guarda muchas veces ninguna equivalencia con el riesgo percibido, y si así lo quiere, aceptado por la sociedad. La emergencia de nuevos patógenos, o la reemergencia de otros casi olvidados, el escape de los mismos de las instalaciones que los contienen, las alertas epidemiológicas, suponen un riesgo cierto pero la cuantía de mismo no es decidida sólo por técnicos, médicos, científicos sino también por otros actores sociales (medios de comunicación, políticos, activistas, ONG’s…). No lo olvidemos.

 

Y de ahí caemos muy seguidos, y quizá demasiado adentro, en el “principio de precaución”, el terreno en el que lidian el riesgo tecnológico y esa especie de riesgo social. Hace décadas, la lógica del progreso, o cierta inconsciencia, generaba cierta tolerancia ante el desconocimiento del riesgo. Esto hoy, cuanto menos socialmente, no es admisible…fácilmente. Ahora lo que se lleva es la valoración de los riesgos conocidos, y por ende susceptibles de valoración y ponderación. Pero, ¿de verdad conocemos todos los riesgos, los tenemos cuantificados? El “ante la duda, no lo hagas” se impone, quizá en demasía, cuando no hay certeza científica ni en un sentido…ni en el otro. Llevar la incertidumbre científica al ámbito público genera una reacción de indeterminación social, de bloqueo social. Una prueba de ello es la controversia de los experimentos GoF (Gain of Function) y de las moratorias aplicadas, que me habría gustado poder traer a este congreso…pero aún es pronto.

 

Es la propia ciencia, son los propios científicos y técnicos los que reconocen sus límites, los sabios saben bien lo que no saben y hasta donde llega o puede llegar lo que saben. El principio de precaución bebe de este conocimiento científico sobre sus limitaciones, sobre el propio desconocimiento. Si el principio de precaución expresa fe en la ciencia, en el conocimiento científico de lo que todavía no se sabe y acepta con convicción lo que se sabrá si se sigue investigando puede ser una buena herramienta, si se utiliza para bloquear o dilatar en el tiempo no.

 

Y es nuestra responsabilidad dejar de ser introvertidos, auto-referenciarnos … escucharemos comunicaciones de compañeros, algunos conocidos, otros que conoceré hoy, en los que como miembros de la comunidad científico-técnica, evaluarán o gestionarán el riesgo biotecnológico “hacia dentro” mirándonos a nosotros. Eso está bien pero tanto o más importante que esto es hacer un discurso social, que incluya elementos o realidades no técnicas, respondiendo a preocupaciones de la sociedad y que lo hagamos hacia afuera, colaborando, dando opinión autorizada en prensa, radio, televisión o aprovechando la gran herramienta de internet y las redes sociales. Aquello que no hagamos nosotros…

 

En un pasado no muy lejano dominaba el antropocentrismo, el ser humano era el centro y la medida de todas las cosas. Actualmente, aunque nos reservemos un papel “importante” vemos que formamos parte de una malla, somos un nódulo, y dependemos para vivir de otras formas de vida. Hace tiempo leí que si hace diez mil años los animales domésticos y aquellos que los domesticaban suponían apenas el 1% de la biomasa terrestre vertebrada, hoy suponen el 98%. Como podemos entender esta explosión poblacional se la realizado a costa de otros organismos vivos del planeta y gracias al dominio tecnológico…pero a la vez somos más conscientes al ser más conocedores del difícil equilibrio entre el ser humano y su entorno. La gestión de nuestros riesgos también va de esto.

 

A esto hemos de sumar un estado de opinión social de cierta prevención, desconfianza, ante el desarrollo científico y técnico, sobre todo en las diferentes ramas de las ciencias de la vida. Un argumento que alimenta este estado de sospecha permanente es el de la auto-refutación científica en el sentido que hoy día la ciencia no es capaz de ofrecer una respuesta unívoca en algunos campos; son frecuentes las controversias en estudios que sancionan la existencia de riesgos elevados con otros que los ven mínimos.

 

Nadie discute el riesgo, es inherente a toda actividad humana (por ejemplo conducir), pero porque ha sido aceptado socialmente antes. Sin embargo, cada vez nos hemos vuelto más exigentes y ahora la aversión al riesgo parece absoluta. Se pretende la garantía de un riesgo cero, pero no cero Celsius, se pretende un cero Kelvin!!, y si eso no es posible, abandonar ese experimento o esa tecnología. Hemos pasado de aceptar la ausencia de pruebas de los efectos perjudiciales a reclamar con mucha vehemencia que se demuestra la inexistencia de esos efectos. Nos conformábamos con la ausencia de pruebas y ahora mataríamos por tener pruebas de ausencia. Y aquí asoma de nuevo sus orejas el principio de precaución, mal entendido.

 

Nadie discute el riesgo, y de esto va nuestro congreso (para más detalles ver la web específica http://www.aebios2016.info); de la evaluación del riesgo en investigación y docencia universitaria (sesión 1); de cómo organizar la caja (el edificio) en el que vamos a manejar ese riesgo y el personal que lo gestionará (sesión 2); de cómo solucionar tecnológicamente el riesgo que suponen las rupturas controladas en biocontención (sesión 3, en principio una especie de caso práctico); de cómo la aproximación a la bioseguridad cambia, obligatoriamente, cuando el material que tenemos entre manos es diferente (sesión 4); de la brecha entre la percepción social y la gestión técnica de la bioseguridad, sobre todo en situaciones de crisis y de cómo comunicar ambos compartimentos (sesión 5), y finalmente, y quizá, sólo quizá, el más importante, de cómo formar, de cómo formarnos, pero también diría de cómo formar opinión en nuevas mentes, en lo que respecta la bioseguridad y la biocontención (sesión 6). Ahí es nada.

 

Y lo vamos a dejar aquí. Alea jacta est que dijo aquel. Declaro inaugurado, nunca pensé que diría esto en serio, las sesiones del 3er. Congreso español de Bioseguridad y Biocontención, de nuestra asociación AEBioS. Muchas gracias a todos. Eskerrik asko.

Comentaris viruslents (179): Crimea-Congo, i la onada passà…per ara.

Els temes i el seu interès pugen i baixen, fins sortir d’escena finalment. Jo no ho faré encara. Uns presento una nova, i per ara darrera, entrada de diferents aspectes, retalls, de l’epidemiologia i potencial distribució del virus de la febre hemorràgica Crimea Congo (en endavant VFHCC) a Espanya i Catalunya, així com algunes pinzellades de patogènia i afectació a sistemes de salut. Un patchwork…no espereu una unitat d’estil si no pinzellades per esbossar el quadre…o malpintar una paret.

Retall 1: Podien haver fet molt més…i millor. Comencen amb el que va recomanar el mateix Ministeri de Sanitat l’any 2011 que s’havia de fer:

  • Abordar de forma integral y multidisciplinar la vigilancia y control del virus de la FHCC en España. Para ello se debe reforzar la coordinación a nivel local, autonómico y nacional entre los sectores de salud humana, animal y ambiental.

  • Establecer un protocolo que defina la vigilancia y manejo de la enfermedad por virus de la FHCC en humanos en España en función de la circulación del virus. Debe hacerse vigilancia activa de la enfermedad en humanos en aquellas áreas en las que se identifique el virus con el fin de detectar posibles casos y limitar su propagación así como la exposición de personas al mismo. En la Unión Europea, las fiebres hemorrágicas víricas son de notificación obligatoria a la Red de Vigilancia Europea desde diciembre de 1999 y en España se está en proceso de revisión de la vigilancia de estas enfermedades.

  • Realizar una investigación más profunda por parte de las autoridades oficiales competentes para determinar si hay circulación establecida del virus en España.

  • Mantener una vigilancia entomológica en las áreas de riesgo de circulación viral con el fin de identificar las especies presentes y potencialmente vectoras del virus y de realizar su seguimiento y control.

  • Caracterizar el virus detectado en España y desarrollar métodos rápidos y sensibles para su detección.

  • En aquellas zonas donde se ha detectado el virus, se debe informar a los profesionales sanitarios para que mantengan una actitud expectante ante la eventual aparición de casos humanos y se tomen las medidas de prevención y control oportunas.

  • Dependiendo de los resultados de la vigilancia del virus se valorará la difusión de información sobre medidas preventivas dirigida a grupos de riesgo o a población general.

  • Reforzar la coordinación con otros países de la zona europea con circulación viral.

Aquestes recomanacions són del 2011. Què s’ha fet? Recordeu que no és el meu tema però després d’un rastreig per les fonts obertes accessibles la resposta és “quasi res, quasi zero”, i allò fet, fruit d’accions individuals. Tots els punts implicaven una certa despesa i alguns són els que podríem denominar vigilància passiva…anar a cercar la presència del virus fent mostrejos de paparres per veure si es troba el genoma viral la qual cosa vol dir que la paparra està infectada; recordeu que una paparra infectada ho està ja per tota la seva vida, i que el virus Crimea Congo té la capacitat de passar d’un estadi de paparra a altra; una larva de paparra infectada donarà una nimfa de paparra infectada que donarà un adult de paparra infectat (és el que es diu transmissió transestadial..entre etapes). Les mostres s’havien d’analitzar i per això calien unes tècniques diagnòstiques, millor validades i això també són temps i diners. També s’hagués hagut de fer una vigilància serològica ben pensada a la fauna silvestre però també als animals de renta, domèstics, com a mínim de la zona assenyalada, Cáceres, i limítrofes per comprovar la presència d’anticossos específics a Crimea Congo que revelarien una circulació passada del virus, i reforçarien, en funció del percentatge de prevalença, i de la seva evolució anual, la informació de possible detecció de genomes per biologia molecular. Si s’haguessin tingut aquestes dades potser s’hagués vit la necessitat de informar i “ensinistrar” els professionals sanitaris de la zona de quina és la simptomatologia inespecífica i específica de Crimea Congo. És normal, molt normal que si una malaltia no està present els professionals puguin errar el diagnòstic o donar-lo massa tard.

Dir que no s’ha fet res, tanmateix, no és del tot cert…sí hi ha un estudi que testà 231 paparres Hyalomma marginatum obtingudes a partir de bòvids portats a escorxador per la presència de genomes de VFHCC a Castilla Lleó, del 2014. Totes resultaren negatives…clar que un estudi que analitza 1 paparra, sí, llegiu bé, 1 de Badajoz, o 1 de Salamanca, o 4 d’Ávila, no sembla tenir gaire criteri ni significació estadística, i els bovins de producció estan bastant lluny de les fonts d’infecció silvestres.

Sí és més interessant l’anàlisi, entre 2011 i 2013, de 681 paparres de les espècies Rhipicephalus sp., Hyalomma lusitanicum y Hyalomma marginatum. Del total de 681, 24 donaren resultat positius pel VFHCC, totes elles procedents d’ Extremadura, i totes de l’espècie H. lusitanicum. Quasi totes les seqüències víriques detectades foren idèntiques, i alhora homòlogues a aquelles englobades al genogrup III. A aquest estudi s’ha d’afegir les 272 paparres recol•lectades a Extremadura durant l’any 2014 i que permeteren detectar 3 paparres positives, que cavalcaven a sobre d’un cérvol, una guineu i un boví, respectivament.

I en humans? Sí, també hi ha un estudi per detectar la presència d’anticossos enfront VFHCC en persones de Cáceres, que va donar resultat negatiu, no hi havia seroconversió.

Poca cosa però tot apuntant, ja fa anys, a un cicle silvestre ja establert i per tant potencialment susceptible de saltar a l’espècie humana.

 

Hyalomma-rufipes-female-male

Retall 2: Estem connectats, i els fets d’ara tenen arrels, com a mínim, en 2010. El genoma identificat en les paparres positives de Càceres, el 2010 és molt semblant al genotip (o genogrup III) circulant per Africa i no al genotip IV que és propi dels Balcans. Com també es va detectar VFHCC en paparres de Hyalomma marginatum recollides d’ocells migratoris al Marroc el 2011, el més probable és que la via d’introducció hagin estat aquests ocells, però fa ja lustres. L’incident actual no té res a veure amb una aportació actual per part dels ocells, perquè sembla fora de tot dubte que hi ha un cicle tancat d’infecció i propagació independent d’aportacions exteriors des de fa anys.
Anàlisis genètiques preliminars, d’un petit segment del genoma, mostren alta similaritat entre les seqüències dels dos casos humans actuals i la seqüència detectada del VFHCC a les paparres Hyalomma lusitanicum des de 2010 a 2013. Present i passat lligats, causa-efecte probable.

 

Retall 3: Tot el que toca Crimea Congo és de grup de risc 4? La contesta a aquesta pregunta impacta en un tema important com és la manipulació de mostres sospitoses. Aquí cal fer una diferència important, com a mínim, entre mostres de persones amb simptomatologia compatible i mostres de vigilància activa o passiva, paparres, per exemple, o sang d’animals com vaques, ovelles, porcs, etc., per obtenir evidència serològica de la circulació del virus. Les mostres que raonablement, amb criteri mèdic, poden contenir VFHCC s’han de manipular en una instal•lació de nivell de bioseguretat 4, la màxima possible. Un cop la mostra és processada i inactivada pot ser manipulada en un nivell de bioseguretat inferior, nivells 3 i fins i tot 2. Però això, vàlid per a mostres de malalts, no aplica quan cerquem el virus a paparres. Que recol•lectem paparres per detectar el genoma de virus, no porta, automàticament, a considerar aquestes com material de nivell 4, alta contenció. Cal, al camp, reduir la manipulació al mínim, evitar fenòmens d’aerosolització (com seria esclafar la paparra), utilitzar EPIs adequats (mínim guants) i tenir a mà un desinfectant per aplicar-s’ho sovint. Un cop al laboratori, i a banda de seguir bones pràctiques microbiològiques, també, reduir la manipulació al mínim, evitar fenòmens de aerosolització (la homogeneïtzació de la paparra s’ha de fer en sistemes tancats), i inactivar una fracció del homogenat, moment en el qual el material es consideraria ja no infectiu. Per tant, el cribatge i anàlisi de les mostres d’un pla de vigilància es podria fer en un entorn de nivell de bioseguretat 3, perfectament, i els estudis serològics de la circulació del VFHCC en remugants i altres animals en un nivell de bioseguretat 2.

 

MERS-CoV ppe

 

Retall 4: El VFHCC no és massa transmissible però perillós. És comunment acceptat que no hi ha virèmia durant el període d’incubació. Això és important perquè una persona que no mostri símptomes compatibles NO podria transmetre la malaltia, i la probabilitat de transmissió serà tant més alta com més en endinsem en les seves fases (fase pre-hemorràgica, fase hemorràgica, fase de resolució, alguns diuen convalescència). Però res en biologia és absolut…és probable que alguns casos de FHCC s’hagin transmès per via sexual per part d’infectats (homes però també dones) a les seves parelles (dones però també homes) just un o dos dies abans de l’aparició de símptomes. Un fenomen de baixa probabilitat però un carreró lateral de transmissió (per més detalls… http://www.ijidonline.com/article/S1201-9712(16)30992-4/pdf ).
Com a corol•lari, les infeccions nosocomials són possibles si no es fa un diagnòstic correcte i conseqüentment el personal sanitari no adopta les degudes precaucions, o bé per mal ús dels equips de protecció individual. A tal efecte, a banda de guants i indumentària adequada, la mascareta antipartícules FFP3 o equivalent, i ulleres estanques o pantalles són fonamentals per la possible aerosolització de fluids corporals del pacient, a més de barrera física enfront possible transmissió per fomites al evitar els contactes mans-boca. Com exemple, un estudi multicentric retrospectiu a 9 centres regionals turcs de referència de Crimea Congo, en un període comprés entre 2002 i 2014 identificà 25 infeccions laboratorials nosocomials confirmades, incloent 4 casos fatals a partir de 51 treballadors sanitaris exposats.
Com a segon corol•lari, en principi això no ha d’afectar a les donacions de sang; per tant no calen restriccions o cribatge de donants. A més, en cas d’entrada del VFHCC a les donacions, i degut a les característiques físico-químiques de la partícula vírica, és un virus embolcallat, els tractaments dels derivats sanguinis (tractaments tèrmics) i els que es dissenyaren per fer front el virus de la immunodeficiència humana (solvent-detergent, i posteriorment nanofiltració) garantirien la seguretat d’aquests hemoderivats. Diferiria del Zika pel que sí es va demostrar alguns episodis de transmissió a partir de donacions de sang.

 

CCHFV scheme

 

Retall 5. Un metge en funció de la càrrega viral d’un infectat per Crimea Congo pot avançar el pronòstic? En principi, i amb els obvies salvetats específiques de cada persona, sí. Això és el que mostra un estudi de 2007 (per més detalls anar a … http://wwwnc.cdc.gov/eid/article/13/11/07-0222_article) . Els autors apunten a la freqüència de les infeccions nosocomials o dins l’àmbit familiar…transmissions secundàries a partir d’una persona infectada per la mossegada d’una paparra. Com la ribavirina, que es fa servir com a recurs un cop infectat, té efectes col•laterals severs en alguns casos és convenient saber a qui donar-li i qui no…si no cal, no cal medicar. L’experiment consistí en agafar un grup de pacients infectats i els van classificar en tres categories en funció de la severitat de la malaltia; fatals, greus i moderats en funció de símptomes i nivells de cert metabòlits en sang. Després començaren a mesurar la carrega viral de Crimea Congo als infectats així com el títol d’anticossos IgM i IgG. Quines conclusions tragueren: que el nombre de virus en sang, la carrega vírica era el millor predictor. Amb nivells de 1.000.000.000 de copies del virus per mil·lilitre a sang el final sempre era fatal. Per sota de 1.000.000 còpies del virus per mil·lilitre la persona es guaria; no es pogué trobar un punt de tall, un nombre de còpies per discriminar entre casos greus i moderats. Alhora la detecció de nivells alts de IgG correlacionaren inversament amb els títols, a més anticossos menor càrrega vírica, el que suggereix que aquests anticossos podrien neutralitzar els virus circulants.

 

Retall 6: Espanya és endèmica al VFHCC? Un interessant article de Mertens et al. 2013 (enllaç al resum a http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23458713 ) fa una sèrie de consideracions sobre salut pública lligades a aquesta malaltia. Per una bona gestió europea parla de classificar els estats en funció de que ocupin espais que siguin habitats potencials per les paparres; i en funció de grau de tràfic d’animals amb zones endèmiques. Així tindríem 5 zones, des de les zones 0 que serien aquelles que no són hàbitats adequats per les paparres i no tenen tràfic d’animals amb zones endèmiques; a zones amb hàbitats adequats però sense tràfic d’animals (1); zones on se sap que hi ha poblacions de Hyalomma i també tràfic d’animals amb zones endèmiques (2); a zones frontereres a zones endèmiques (3) i finalment zones endèmiques (4). En funció de la classificació, objectiva, caldria prendre un d’entre diversos paquets de mesures que van des d’el paquet “no prendre mesures-no informar-no educar” (però potser tenir les eines diagnòstiques per VFHCC preparades) apte per les zones 0; a fer vigilància en animals, humans i paparres, que seria el propi d’una zona 1; a sumar a aquesta vigilància, la informació al personal sanitari i altre personal en risc, que seria el propi d’una zona 2 (el que era Espanya fins fa dues setmanes, si tancàvem els ulls a certes proves i estudis). La zona 3 suma a tot allò citat prèviament el control dels moviment de la fauna silvestre i l’educació i entrenament de personal sanitari, però també al públic, de la transmissió, símptomes clínics i mesures de protecció. I finalment la zona 4, estat endèmic, afegeix el control de les poblacions de paparres, per ús de repel•lents en animals, i l’estudi i control dels fluxos del compartiment silvestre cap al d’animals de producció; una tasca més de gestió i control, ja que la prevenció s’ha vist superada. Com una zona es defineix com àrea endèmica si s’han reportat casos humans, o si el virus ha estat detectat en animals o paparres al menys durant dos anys consecutius es pot dir que des de 2012, probablement, Espanya era endèmica. En qualsevol cas, amb els dos afectats aquest 2016 Espanya ÉS ARA endèmica, segons els autors.

 

En resum els episodis de transmissió de CCHF en Espanya són plausibles i esperables a partir d’ara perquè:

  • Els vectors principals de la malaltia, Hyalomma marginatum (però també Hyalomma lusitanicum amb una distribució molt mes restringida) viuen entre nosaltres a la península.

  • Un cop el virus entra en un ecosistema i demostra que s’ha mantingut (i això sembla perquè tenim proves de presència del 2010 fins ara, que ha emergit) difícilment serà “eliminat” si no se eliminen tots els hostes i vectors que el sustenten. Dit d’una altra manera Espanya és endèmica al VFHCC i ho serà molt de temps.

  • Les condicions climàtiques de la península son adequades (i potser cada any ho seran una mica més) pel manteniment del cicle epidemiològic.

  • La probabilitat d’infecció, fins i tot a les zones més proclius, s’ha de considerar escassa, amb casos esporàdics, però urgeix un seriós estudi sero-epidemiològic en hostes amplificadors i mantenidors (de petits mamífers a grans herbívors) i de vigilància passiva i activa de paparres per confirmar no tant la circulació del virus, si no l’abast de la mateixa.

Però tot això, això, és una altra història.