comentarisviruslents

Les infecciones no progressen com una infecció zombie, en qüestió de minuts. Entre que un patogen entra al nostre cos, independentment del portal d’entrada (mucoses, tall o abrasions a la pell, picadures de vectors, mosquits o paparres infectats) i es manifesta una simptomatologia poden passar dies o setmanes. Més encara, l’aparició del símptomes moltes vegades es posterior a la capacitat disseminadora de la persona infectada. Abans de presentar símptomes, per exemple, nosaltres podem transmetre el HIV.

Aquest període gris és també anomenant window period, o periode finestra i es pot definit com el interval de temps entre l’entrada del virus al cos i la possibilitat de traçar la seva presència al mateix cos. Aquest periode inclou la fase d’eclipse, la fase en la que el virus inicia la seva propagació i va incrementant el seu nombre.

A un virus se’l pot posar en evidència, se’l pot descobrir, per mètodes directes o indirectes. El mètode directe habitual, el que es veu a moltes series de televisió, es basa en l’amplificació d’algun segment del seu genoma, del seu ADN o ARN. Si el virus s’està propagant al cos i passa a sang, a partir d’una mostra de sang podem detectar-lo…sempre que estigui a una certa concentració. Dit d’altra manera, pot ser que el virus trigui dies en infectar prous cèl·lules perquè aquestes alliberin prous virus perquè un cop “diluïts” al torrent circulatori ens doni una concentració prou elevada como per poder-los detectar. Recordeu que agafem una mostra (1 ml, per exemple; ens cal com a mínim 1 virus en aquell ml, vol dir que hi ha 1000 virus per litre; però si processem mostres de volums inferiors, cosa molt habitual, per exemple, 0, 1ml ens calen 10.000 virus). I ara penseu que tenim 5.000 ml (5 litres) de sang al cos i incorporeu el factor probabilitat. Els virus necessaris per arribar a la detecció es tornen a multiplicar si tens en compte l’efecte del mostreig i la representativitat de la teva mostra. Ara per ara la detecció d’una unitat vírica absoluta en un teixit està fora del nostre abast.

Pel que fa al mètode indirecte habitual, els virus al propagar-se generen una resposta per part de l’organisme que, abreujant molt, implica la producció d’anticossos, alguns neutralitzants, altres no, que són l’objecte de detecció. En qualsevol cas per tècniques immunològiques podem detectar aquests anticossos, i la presència d’aquests anticossos solament s’explica per una infecció prèvia; per això parlem d’un mètode indirecte. Com a mètode indirecte és més lent, tampoc generem anticossos als dos dies d’estar infectats; triga més en poder-se fer servir, o dit a l’inrevés ens donarà una detecció negativa quan potser pel mètode directe ja tenim una senyal positiva d’amplificació de genoma. A la persona que passa a donar positiu a un test, per exemple de HIV, se li diu que ha seroconvertit, i al fenomen se l’anomena seroconversió. De vegades la seroconversió per VIH pot anar acompanyada per uns símptomes com febre, erupcions, dolors articulars… però en moltes altres infeccions per altres virus aquestes seroconversions són silents, no generen cap símptoma específic.

Però és que a més, en funció d’allò (antigen, anticòs, quin antígen, quin anticòs?) que es vulgui detectar, de la especificitat (la probabilitat que el test sigui negatiu si la persona no està infectada) i de la sensibilitat (la probabilitat que el test doni resultat positiu si la persona està infectada) del test immunològic i, important, de la nostra genètica i la nostra resposta immune (molt lligada també al nostre estat fisiològic) el període de temps per identificar la infecció serà variable. Un test que ens doni un resultat positiu per una persona potser ens donarà negatiu per una altra infectada al mateix temps però que encara no ha desenvolupat resposta immune (variabilitat d’hoste). Per exemple, pel que fa a les infeccions per VIH, els tests immunològics donen resultat positiu entre 30 i 60 dies (els tests més moderns ha escurçat el temps a les 2-3 setmanes) després de l’episodi d’infecció però hi ha gent que comença a donar positiu al test passats els 90-100 dies. Dos test poden donar resultats contradictoris per una mateixa mostra (variabilitat lligada a sensibilitat o especificitat del test). No hi ha cap test immunològic 100% sensible i 100% específic. De fet independentment que es facin servir test immunològics de 3era o 4a. generació, que detecten anticossos, o antígens del propi virus, és molt habitual fer una segona prova passades unes setmanes (entre 4 i 8 setmanes) d’una primera prova amb resultat negatiu.

Això té una forta implicació per la salut pública. Imaginem que ens infectem amb VIH a través d’una pràctica (o persona) de risc. No serveix de res fer-se cap prova immunològica o de PCR el dia després o la setmana després. El virus s’ha de propagar per ser detectat però des d’el moment que es propaga, un és persona potencialment (en alguns casos potentment) transmissora; ens trobem en la fase aguda de la infecció, amb càrregues víriques importants. Per tant, entre que es fa una pràctica de risc i que un es fa la prova per esbrinar si s’ha infectat o no, uns 60 dies de mitja, l’ús de condons (veure entrada 79 del blog) a l’hora de tenir sexe i el no compartir xeringues esdevé una obligació envers els altres (i envers tu mateix).

I també podriem parlar de la transmissió de VIH per derivats sanguinis, en èpoques passades.

Però aquesta, aquesta es una altra història.