Durant la guerra civil espanyola, un metge meticulós, Frederic Duran Jordà va dirigir a Barcelona una complexa i amplia organització de transfusió de sang. Duran Jordà creia que la millor manera d’emmagatzemar sang no era anar darrera d’ella d’un costat a l’altre, com s’havia fet fins aquell moment, si no crear una organització gran i estable encara i els temps caòtics que es vivien.
Superada l’anarquia inicial, amb lluites als carrers a l’inici de la rebel·lió contra el regim democràticament establert, la ciutat de Barcelona, sota autoritat del govern legal, republicà, es convertí en objectiu preferent d’un Franco que, emprant les forces aèries alemanyes i italianes, la bombardejà, afectant seriosament serveis públics com la electricitat, circulació de tramvies. Les vies de transport resultaren totes elles afectades i les mercaderies costaven d’arribar, mancant aliments de primera necessitat: carn, llet, mantega.
En aquestes condicions penoses, el nostre hematòleg creà un servei de Banc de Sang i Transfusió que resultà el més avançat del món en la seva època.
Fins aquell moment les transfusions eren molt majoritàriament directes; s’extreia sang d’un voluntari i es transfonia immediatament al receptor; com a molt es conservava barrejada amb una certa quantitat de citrat sòdic per un temps curt, en fresc. Una de les poquíssimes persones que feia transfusions indirectes a Barcelona, i de fet al món, era Josep Antoni Grífols Roig (sí, avantpassat dels actuals Grífols) amb un sistema de la seva invenció.
Duran, però, ho feu a gran escala. Duran omplí un edifici de varies plantes (ubicat al centre de la ciutat, carrer Mallorca 216, entre Balmes i Enric Granados, el Febrer de 1938) amb laboratoris, neveres elèctriques (molt rares a l’època), sales pels pacients i inclús un menjador ja que en una ciutat ferida per la gana la promesa d’un menjar gratis constituïa un incentiu força interessant pels potencials donants. Decidí, Duran, aplicar les tècniques de producció en sèrie a la tasca d’obtenció de sang de donants vius (descartant, amb molt de sentit comú, l’extracció de sang dels cadàvers deguts als atacs aeris). Les extraccions es feien en dejú, amb un interval entre 3 setmanes i un mes, recollint quantitats de 300-400 ml. Per simplificar els processos, únicament recollia majoritàriament sang del grup O, la del donant universal, que es podia fer servir indiscriminadament, i que guardava en flascons amb petites quantitats d’una solució de citrat (al 0,4% final) i glucosa. Amb aquest mesura evitava la necessitat de conèixer el grup sanguini del receptor, generalment no assajat prèviament. Després de comprovar mitjançant cultius en placa d’agar l’esterilitat de la sang recollida, reunia les donacions en lots de sis, barrejant-les per aconseguir un producte més uniforme, i filtrant-les per un teixit de seda per eliminar els coàguls i agregats que s’haguessin pogut formar durant el sagnat. Finalment pujava la pressió dels flascons injectant aire filtrat per conservar la sang el més oxigenada possible.
Treballar amb lots de sang pot suposar un alt risc en cas que algun donant pateixi malalties transmissibles per via parenteral. Per evitar això, i diferenciant-se d’altres coetanis més coneguts però no per això més rigorosos (Bethune, per exemple, un metge canadenc, que realitzà la primera transfusió sanguínia al Madrid de finals de 1936, després d’haver passat per Barcelona i haver vist el servei de Duran Jordà), s’examinava amb tot el rigor possible cada donació. Es realitzaven dues deteccions diferents de la sífilis, una anàlisi del tipus sanguini, altre de concentració de glòbuls vermells i un reconeixement físic acompanyat d’un qüestionari sobre l’historial mèdic i els hàbits del donant. A més, com a mesura addicional, la sang recollida podia emprar-se únicament per dues setmanes i no més (calia que existís una interfase clara a cada ampolla entre la fase dels glòbuls vermells i el plasma i que aquest mantingués el seu característic color groc; les ampolles hemolítiques es descartaven) i abans de transfundir-se eren escalfades en un bany maria a 40ºC. Per evitar contaminacions bacterianes, el sistema constituït pel braç del donant fins el flascó de transfusió estava connectat a una xarxa esterilitzada de tubs de goma i vidre de disseny i fabricació pròpies. El sistema va funcionar de manera tan professional i inalterable que inclús en els moments de més gran privacions i atacs més ferotges, el Centre de Transfusió de Sang de Barcelona realitzava cada hora fins a setanta cinc donacions de sang. Al final dels dos anys i mig que funcionà, es registraren quasi 29.000 donants, s’arribaren a més de 20.000 donacions, i es prepararen 9.000 litres de sang.
Fins i tot va ser capaç d’idear un sistema per portar la sang al front de guerra, amb la primera unitat mòbil al món, un camió frigorífic d’un repartidor de peix (i que per exemple va ser enviat a la batalla de Brunete, quan el Servei Canadenc de Transfusió de Sang, que operava a Madrid estava en col·lapse després de la sortida de Bethune, que decidí anar-se a la Xina, on va acabar muntant el Servei de Sanitat de les tropes de Mao Tse Tung). Ja abans, però, a l’agost de 1936 el camió va ser capaç de transportat sang en perfecte estat a 300 km (tot un rècord de l’època).
La qualitat del seu treball fou reconeguda a diferents països europeus. A França, Arnault Tzanck, partidari de convocar als donants solament quan es necessitava una transfusió per evitar l’emmagatzematge, adoptà el mètode del metge català, el 11938. A Gran Bretanya, The Lancet elogià el nou mètode com “un gran avenç en qualsevol sistema que es postuli per aquest país (referint-se a Gran Bretanya). El gran avantatge, sobre tot en temps de guerres, és que resulta possible extreure grans quantitats de sang… i prepara-la per ser utilitzada en un temps molt curt sota condicions d’esterilitat”.
Tanmateix, Duran al que suposem satisfet i orgullós de la seva obra, no va tenir temps d’assaborir el triomf el seu mètode. L’hivern de 1938 els bombardejos sobre Barcelona van ser intensos i centenars de milers de refugiats de tota Espanya s’amuntegaren a Barcelona. A mesura que el front de destrucció s’apropà a Barcelona, la desmoralització es va anar fent palesa. Un terrible èxode començà de Barcelona cap a la frontera amb França. Duran Jordà fou un d’ells.
Duran Jordà s’exilià a Londres, amb la seva segona dona, Vicenta Vilaró, una infermera del seu equip, invitat oficialment per un metge britànic que havia estat al costat dels republicans a Espanya. Allà conegué la doctora Janet Vaughan, llicenciada per Òxford, patòloga de la Royal Postgraduate Medical School i de l’hospital Hammersmith de Londres, mitjançant el Comitè Republicà de Metges. S’estigué a casa de la família de Janet, treballà en el seu laboratori i ajudà els membres de l’equip de Janet a ensinistrar-se en les tècniques que havia desenvolupat a Barcelona. De fet la doctora havia format part d’un grup de metges britànics que recolzaren al republicans durant la guerra civil espanyola, i al familiaritzar-se amb la feina i els resultats de Duran Jordà es convencé que Londres, on s’albirava una imminent guerra, devia comptar amb magatzems de sang. Conceberen un sistema amb quatre centres a diferents punts de Londres, cadascun amb un hematòleg i un equip de transfusió, que depenien administrativament dels hospitals locals i enviaren la proposta al Medical Research Council, encara que no havia estat sol·licitada.
Al poc temps Duran Jordà es mudà a Manchester on va ser cap del departament de investigacions microscòpiques de l’Hospital Ancoats. Va ser també Director del departament d patologia del Hall Children’s Hospital i del Monsall Hospital. Obtingué la ciutadania britànica i així va poder tornar a visitar Barcelona el 1950.
Duran-Jordà fou militant del PSUC, enamorat dels idiomes, estudià esperant. Defenia un servei de medicina de l’Estat, per evitar que els malalts paguessin per guarir-se; de fet deia que la salut era un dret fonamental de la persona. Participà amb un petit escrit en l’homenatge a Companys en el cinquè aniversari de la seva mort recordant com Companys li concedí els diners per arrencar la creació dels Serveis de Transfusió de Sang a Barcelona.
El 30 de març de 1957 morí al Royal Infermery de Manchester, vorejava ja els 52 anys, de leucèmia; fins i tot és podria parlar d’una broma del destí en una persona que havia lluita tant per una sang segura.
Però aquesta, aquesta és una altra història.
Altres fonts:
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
comentarisviruslents 
Agraeixo l’interès pel meu pare, encara que la informació, suposo que treta de l’arxiu del Col·legi de Metges, no sigui totalment exacta. La seva tècnica va ser pionera en a) Conservar la sang; b) envasar-la per poder ser utilitzada allà on calgués i per un simple sanitari; c) Idear el transport perquè arribés en perfectes condicions i d) crear el banc de sang que permetés tenir sempre els donants necessaris
Benvolgut X (perdona per la llicència). T’agraeixo l’agraiment i et comento. No he agafat res del Col·legi de metges, si no d’algun llibre sobre historia de hemoderivats i pàgines web. Estaria encantat que em deixessis veure informació al respecte, si disposeu en tant que familia, perquè potser faria alguna peça més llarga en un futur (amb aquiescència vostra, evidentment). En qualsevol cas, moltes gràcies per interactuar i donar feedback.