comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Comentaris virus-lents (137): Els superdisseminadors o quan MERS entra per la porta, costa que surti per la finestra.

Deja un comentario Publicado por en octubre 29, 2015

Cinc, sí, únicament cinc persones són considerades responsables del 83% de casos de MERS coronavirus a Corea, en el darrer brot fora de la Península Aràbiga, en els primers mesos del 2015. Aquestes 5 persones (4 homes i una dona, amb una edat mitjana de 41 anys), que patiren totes pneumònia, i que han estat etiquetats com super-spreaders o super-escampadors o super-disseminadors, han resultat responsables de l’infecció de 153 persones dels 186 casos confirmats de MERS a Corea del Sud a partir d’un primer cas que adquirí la infecció a la Península Aràbiga.

 

I que és un super-spreader? Amb aquest terme ens referim a aquell hoste, aquella persona infectada que transmet la malaltia, infecta, a un nombre desproporcionadament elevada de casos secundaris. Podríem dir que son aquells malalts que es “peten”, fan miques la R0 (per més detalls sobre la R0 veure l’entrada 80; https://comentarisviruslents.org/2015/01/12/comentaris-viruslents-80-guerra-de-xifres-xifres-de-guerra-not-so-bad-but/). Alguns casos de super-spreading, o super-disseminació segueixen la regla 20/80, que es traduiria com que el 20% del infectats són responsables del 8% de les transmissions. Aquesta regla 20/80 també es cita com el principi de Pareto (un economista italià que la formulà a les acaballes del segle XIX). En l’epidèmia de SARS del 2003 es definí com a super-speader tot aquell individu que era capaç d’infectar 8 o més contactes. Cal recordar que per ser un super-spreader no necessàriament has de presentar simptomatologia sinó alliberar el virus, excretar-lo i transmetre’l; en aquella epidèmia se sap d’algun cas d’infectat que transmití la infecció a 33 persones…en sols dos dies. Aquest fenomen no és infreqüent perquè també s’ha detectat pel xarampió, tuberculosis, verola, i els filovirus com l’Ebola, a banda dels coronavirus com el SARS i el MERS.

 

En aquest brot de MERS, el record el té un pacient de 35 anys (el pacient número 14), un contacte primari del cas índex (recordem que el cas índex en un brot és el primer cas), que ell sol es bastà i sobrà per disseminar la malaltia entre dotzenes de persones que estigueren a la vora mentre s’estava al Samsung Medical Center. L’estudi indica que va infectar a 85 persones.

 

Després molt endarrerits en aquesta classificació trobem al pacient 1, que infecta 28 persones, i al pacient 16 que n’infectà 23. Tots ells patiren tos severa. Els pacients 15 i 75, que rarament estossegaren, infectaren a 6 i 11 persones, un nombre sensiblement menor encara que també elevat. Totalment lògic, l’estossec permet la projecció indiscriminada de petites gotes que poden portar els virus a metres de distància i entrar en contacte amb el personal al voltant sense necessitat de contacte físic amb el malalt.

 

Recordem que el MERS es va transmetre principalment dins de l’àmbit hospitalari; un 44% dels pacients s’infectaren dins un hospital; un 33% foren cuidadors no professionals i un 13% treballadors sanitaris.

 

I les recaigudes…són possibles. Fa un parell de dies, l’OMS informà d’un pacient de 35 anys que es va infectar el 27 de maig i fou donat com a positiu a MERS per prova diagnòstica el 7 de juliol, a Corea. Va estar-se a l’hospital per tres mesos però se li donà l’alta el dia 3 d’octubre després de donar negatiu per dos cops a presència de genoma del virus (recordem, detecció per tècnica molecular, per reacció en cadena de la polimerasa o PCR). Doncs bé, una setmana després era reingressat i el dia 12 tornava a donar positiu per PCR a MERS. Per tant el virus pot estar acantonat o circulant per sota del nivell de detecció de la tècnica i això té evidents implicacions epidemiològiques, perquè si es reactiva, o el pacient torna a una fase aguda pot tornar a infectar altres persones, i si resulta ser un super-spreader pot iniciar un altre brot, una altre ronda d’infeccions.

 

MERS Samsung hospital

 

I per acabar-ho d’embolicar una mica una nova mort ha estat assignada al MERS en aquest país, Corea, la qual cosa demostra que no s’ha fet net…del tot. Això sí es tractava d’un home de 66 anys que ja es va diagnosticar con a infectat el mes de juny (es va infectar al Samsung Medical Center, també). Se’l va donar per curat unes setmanes després, va donar negatiu a la presència del virus, però després va patir complicacions pulmonars i se li va trasplantar un pulmó. Finalment ha mort i amb ell ja arriben a 37 els morts del brot que té una taxa de mortalitat, per tant, al voltant del 20%.

 

Si això ho ajuntem amb casos que es van reproduint a la Península Aràbiga en els darrers dies arribem a la conclusió que el MERS coronavirus dista molt d’estar reduint la seva incidència.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, infeccions nosocomials, MERS Coronavirus, SARS coronavirus, verola, xarampió

Comentaris virus-lents (136): Periodisme científic, ensopegant amb les pedres habituals.

Deja un comentario Publicado por en octubre 25, 2015

Un espera que el seu diari habitual sigui curós i s’alegra quan veu la cura en la maquetació però sobre tot en els continguts de les diferents seccions i s’emprenya quan aquesta cura, o una lectura atenta abans de l’edició final, llueix per la seva absència.

 

Aquest és el cas de la noticia que ens ocupa, del diari ARA: LA BIODIVERSITAT DINS D’UN FORMATGE, que es va publicar en paper en data 11 d’octubre i que es pot trobar a Internet a l’enllaç http://www.ara.cat/suplements/diumenge/biodiversitat-dun-formatge_0_1447055284.html sense cap esmena o rectificació a l’edició impresa.

 

blue_valdeon

L’article té un fons interessant que ve de l’aprofitament i selecció silenciosa, sense conèixer exactament els mecanismes finals, però clarament dirigida, dels fongs que s’addicionen als formates per aconseguir algunes textures i sabors inigualables i en qualsevol cas específics; és el cas del camembert, el brie, el rocafort (roquefort), etc. L’espècie humana actua com accelerador de l’evolució que podria ser lenta, forçant la multiplicació del fongs dia rere dia en unes condiciones que no eren naturals per ells (els Penicillium, són típics fongs dels sols i descomponen matèria orgànica, de natura majoritàriament vegetal), en un ambient de llet quallada. Els fongs, amb els successius passis, han desenvolupat una maquinària enzimàtica a partir d’expressió de gens propis, la mutació d’altres, i a través de gens manllevats d’altres microorganismes amb els que comparteixen l’àpat. L’article apunta als mecanismes de transferència horitzontal de gens, una altra manera d’expressar el que he indicat a la frase prèvia i que té gran importància si ho apliquem al camp de la salut pública ja que es considera un mecanisme cabdal en l’adquisició de noves resistències als antibiòtics per part dels bacteris. Un bacteri sensible a l’estreptomicina, en certes circumstàncies pot captar, o rebre, un paquet, una anella de gens que codifiquen resistència a l’antibiòtic i aleshores progressar en presència d’aquest. Aquesta transferència li ve conferida per un bacteri que ja és resistent.

 

Els autors esmenten que hi havia pocs indicis d’aquesta transferència horitzontal de gens entre eucariotes (com són els fongs, però també nosaltres, els animals, per exemple). Recordem que eucariota (del grec eu, ”veritable”, i karyon, ‘nou” o “nucli”) vol dir etimològicament que té nucli evident, visible, veritable. A aquest concepte se li “oposa” el terme procariota, que no té nucli definit (altra cosa és que ambdós tenen la mateixa mena de material genètic, l’ADN, i la mateixa manera d’expressar-lo en forma de proteïnes).

 

L’errada antològica ve que parlant dels fongs com a eucariotes, cap al final de l’article (correcte) parla als titulars de l’article de “Els bacteris que habiten als diferents tipus de formatges no s’escapen de l’evolució” al segon títol, en tipografia gran. I no contents amb això reblen el clau amb un altre títol interior “Viatge al passat dels bacteris” i després passa a parlar immediatament dels fongs establint una sinonímia del tot inesperada i impròpia.

 

Si els periodistes que es dediquen a la redacció de temes científics, i sí, la producció dels formatges és ciència, en aquest cas microbiologia aplicada, no són curosos en les seves analogies i comparacions i deixen espai a les errades o interpretacions incorrectes mai aconseguirem que la gent entengui bé i frueixi amb la ciència del dia a dia…i en aquest cas amb els formatges.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

bacteris, fongs, microbiologia alimentària, microbiologia ambiental, periodisme científic

Comentaris virus-lents (135): Bioseguretat a Catalunya; entrenant, sembrant als futurs formadors.

Deja un comentario Publicado por en octubre 20, 2015

Les últimes emergències virals mediàtiques (Ebola, MERS-Coronavirus, Chikungunya) no fan més que alimentar la necessitat d’una bona pràctica en el disseny, ús, manteniment de laboratoris o instal·lacions que treballin amb patògens d’elevada perillositat i greus conseqüències en cas del seu alliberament involuntari o malintencionat. També en el transport de materials infecciosos (no solament mostres valuoses, si no, el que és més important, encara que només sigui volumètricament, els residus infecciosos), en la correcta selecció i l’adequat ús dels equips de protecció individual (EPIs), en una adequada gestió del risc biològic, en l’adequada selecció dels processos de desinfecció i descontaminació, i en una gestió eficient i transparent dels accidents i les emergències, entre altres temes.

InfectiousSymbol

Per segon any una visió moderna i actual de tots aquests temes ha estat donada dins el marc del Postgrau “Estrategias en bioseguridad y biocontención” organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els dies 5 i 9 d’octubre, en sessions de matí i tarda, amb suports pràctics. El temari del Postgrau reflecteix fil per randa allò enumerat al paràgraf anterior i compta addicionalment amb una visita intensiva a les instal·lacions de IRTA-CReSA, una instal·lació de alta seguretat biològica de primer nivell europeu ubicada a Catalunya.

Aquest any he tingut el plaer novament de participar parlant de la guia CWA 15793 sobre “Gestión del riesgo biológico”, una guia que integra els conceptes de gestió de la qualitat i millora continua camb un enfocament principal sobre la gestió de la bioseguretat i la bioprotecció, però aquest és un altre tema que tractarem en el futur.

El que vull parlar és de la necessitat de formar personal en aquest camp. Les emergències biològiques continuaran succeint-se en el futur, amb major o menor cobertura mediàtica. Per informar adequadament a la població caldria que a tots els nivells hi hagués gent que entengués com es gestiona la bioseguretat, la biprotecció, com es maneguen els patògens, i el que és més important que una gestió “perfecte” del risc biològic no implica risc “zero” si no un reducció molt significativa del mateix que no evita, però, possibles accidents i/o conductes malèvoles. I quan dic tots els nivells, vull dir tots els nivells: policia, serveis d’emergències, funcionaris del Departament de Salut, responsables de prevenció a hospitals, membres de gabinets de comunicació, periodistes, etc.

Pel professorat que no quedi, però; per fer la formació més propera el Postgrau es limita a un màxim de quinze alumnes; aquest any han estat dotze alumnes, alguns d’ells iberoamericans. L’èxit del curs es mesura per l’opinió de l’alumnat i aquesta, per segon any, ha estat molt positiva com mostren les mètriques dels qüestionaris (l’estructura i contingut del curs, la qualitat dels continguts i del material docent, les visites i sessions pràctiques, i l’adequació a les expectatives han superat una puntuació de 9 sobre 10).

Qui vulgui saber més pot entrar a l’enllaç http://www.uab.cat/web/postgrado/curso-en-estrategias-en-bioseguridad-y-biocontencion/informacion-general-1206597475768.html/param1-3045_es/param2-2012/ que detalla el programa d’aquest curs ja passat.

Pel proper curs segur que es farà algun canvi per millorar-lo, o per entrar temes nous de resultes de les alertes biològiques que es generin. Pel que el risc biològic i la seva gestió, com tot a la vida, muta contínuament.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, descontaminació, desinfecció, EPI's, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat, salut pública, transport mat. infecciós

Comentaris virus-lents (134): Ebola i semen, una historia de persistència?

1 comentario Publicado por en octubre 16, 2015

Que l’Ebola es pot transmetre per relacions sexuals sense protecció es sap des de fa més de 45 anys, ja que esta documentat UN cas de transmissió heterosexual de Marburg, un filovirus com Ebola, d’un home supervivent a la seva parella femenina, en un brot del 1967.

Ara, els resultats preliminars d’un estudi sobre la persistència del virus Ebola als fluids corporals mostren que alguns homes, nou mesos després de l’aparició dels símptomes, segueixen produint semen que dona resultat positiu per al virus d’Ebola. L’estudi, publicat recentment a la revista New England Journal of Medicine, ofereix els primers resultats d’un estudi a llarg termini que es va dur a terme en forma conjunta pel Ministeri de Salut de Sierra Lleona, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC).

Ori-Ebola-450x330

La primera fase d’aquest estudi s’ha centrat en la detecció del virus d’Ebola en el semen ja que investigacions anteriors havien demostrat la persistència del virus en aquest fluid corporal per un període de moltes setmanes (l’OMS indicava uns 80-90 dies), molt més enllà de la presència de virus a la sang (virèmia) per la que s’estableix un estàndard de 21 dies (veure entrada 60, https://comentarisviruslents.org/2014/10/22/comentaris-virus-lents-60-ebola-21-dies-i-no-no-es-una-pel%e2%80%a2licula/) . Una millor comprensió de la persistència viral al semen és important per donar consell als supervivents per recuperar-se i seguir endavant amb les seves vides i relacions.

«Aquests resultats arriben en un moment d’importància crítica, que ens recorda que, si bé el nombre de casos d’Ebola continuen caient, els supervivents d’Ebola i les seves famílies continuen lluitant amb els efectes de la malaltia. Aquest estudi proporciona una prova més que els supervivents han de seguir rebent un suport substancial per als propers 6 a 12 mesos per respondre a aquests desafiaments i assegurar que els seus companys o família no estaran potencialment exposats al virus «, va dir Bruce Aylward, representant especial de la directora general sobre la resposta de l’Ebola de l’OMS.

A l’estudi, noranta-tres homes majors de 18 anys  de Freetown, Sierra Lleona, proporcionaren mostres de semen que foren analitzades per detectar la presència de material genètic del virus Ebola. Els homes enrolats a l’estudi feia entre 2 i 10 mesos que havien sofert la fase aguda de la malaltia. Tots els semen d’homes que havien estat malalts menys de tres mesos abans de l’anàlisi resultaren positius (9/9; 100%). Més de la meitat dels homes (26/40; 65%) que van ser avaluats entre quatre a sis mesos després del començament de la seva malaltia van aportar semen positius, mentre que un quart (11/43; 26%) dels avaluats entre 7 i 9 mesos després de la seva malaltia començar també va donar positiu. Evidentment a l’hora de donar-los els resultats els van donar també … condons.

El per què alguns dels participants de l’estudi donen negatiu (han netejat, eliminat el virus) mentre altres encara donen positiu encara no està clar. No oblidem, però, que tots aquestos positius ho són per detecció de senyal molecular, per amplificació del genoma del virus i que no sabem si aquest material és realment infecciós (s’estan fent les proves ara). Però és ben cert que la detecció de material genètic del virus molts mesos després d’inici dels símptomes se suposa ha de reflectir una contínua, o almenys molt recent, propagació del virus dins l’individu i el fet que aquest sigui encara potencialment transmissor de la malaltia.

Com ja vaig apuntar a l’entrada anterior, els «supervivents a l’Ebola s’enfronten a un nombre cada vegada més gran de reconeixibles complicacions de salut«, com diu el director dels CDC, Tom Frieden. Tota informació que sorgeixi d’aquestes proves serà de segur molt útil per fer recomanacions sanitàries i de salut als supervivents i a les seves famílies i amics per evitar possibles noves infeccions.

Fins que se sàpiga més, els més de 8.000 homes supervivents d’Ebola als tres països (recordem que hi ha un total de més de 17.000 infectats que s’han guarit de la infecció) necessitaran una educació adequada, assessorament i proves regulars perquè sàpiguen si el virus Ebola persisteix en el seu semen; així com informació sobre totes les mesures que han de prendre per evitar l’exposició al virus dels seus companys/es de llit. En principi, fins que dues analítiques consecutives de semen d’una persona (separades les preses de mostres un mínim d’una semana) no donin resultat negatiu, seria obligatori abstenir de tot tipus de relacions sexuals o utilitzar condons quan participen en l’activitat sexual. No cal dir que el rentat de mans després de qualsevol contacte físic amb el semen (això inclou la masturbació) també entra dins la recepta.

I també cal parlar de les dones…el genoma ARN del virus d’Ebola també s’ha detectat per tècniques moleculars de RT-PCR en el líquid vaginal d’una dona 33 dies després de l’aparició dels símptomes…però el virus viu, infecciós mai ha estar aïllat de fluids vaginals. És impossible, amb tan pocs referents, saber per quant temps el virus persisteix típicament en els fluids vaginals, o si es pot transmetre per via sexual de les dones als homes.

Caldrà, doncs, allargar o fer més intensives les proves, per assignar un valor, un risc concret, a la transmissió sexual del virus Ebola, possible d’homes a dones, improbable a l’inversa.

El que està clar és que, en base a l’evidència actual:

  • Tots els supervivents haurien d’abstenir-se de mantenir relacions sexuals o mantenir relacions sexuals segures (condons) com a precaució…fins que dues analítiques consecutives de semen separades com a mínim una setmana entre elles donin resultat negatiu.

  • Assolir aquesta doble negativitat del semen pot allargar-se un mínim de nou mesos, potser un any en alguns casos. Un cop assolida, els supervivents poden reprendre de manera segura les pràctiques sexuals normals sense por de transmetre el virus Ebola.

  • La masturbació no dona seguretat doncs el semen és potencialment infecciós. Imprescindible rentar-se bé les mans amb aigua i sabó per no transmetre’l a objectes o persones. No cal dir que els condons o tot allò en contacte amb semen s’ha de descartar de forma segura i no deixar a l’abast d’altres persones.

  • Aquesta via de transmissió pot haver col·laborat en el brot però no ha estat en cap cas principal. El que sí podria generar és un rebrot puntual, en alguns casos, si es confirma que els genomes detectats són infecciosos.

I un corolari…no estigmatitzem novament els infectats. Són tan dignes com nosaltres, no infectats. No els cal compassió, si no respecte i ajut.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Enllaç original a l’article en anglès: http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1511410

avaluació de riscos, eradicació, fomites, Malalties transmissió sexual (MTS), salut pública, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (133): EBOLA; complicacions després de la recuperació?

2 comentarios Publicado por en octubre 14, 2015

Que el brot d’Ebola està pràcticament esgotat és una evidència palmària. A les dues últimes setmanes, les primeres d’octubre, cap nou cas d’infectat encara que hi ha un seguiment estret d’uns contactes que podrien desenvolupar malaltia. I aquesta és una gran noticia.

Però després de la guerra quedarà gestionar la “pau” i les seqüeles de la guerra.I això pot ser difícil. Històricament els brots d’Ebola, molt cridaner mediàticament, han abastat un baix nombre d’afectats (318 a Zaire en 1976; 315 a República Democràtica del Congo (RDC) en 1995; 425 a Uganda el 200-2001; 149 a Uganda 2007 i 264 a RDC al 2007 també) amb taxes de mortalitat per sobre del 50% (llevat d’Uganda 2007, que fou del 25%). Els que sobrevisqueren foren quantitativament pocs perquè els afectats tampoc eren molt nombrosos.

outbreak-distribution-map Ebolavirus

Mapa que reflecteix la història dels brots. La dimensió actual del brot de 2014-105, el rodol vermell, tindria una mesura 60 vegades més gran que la indicada al mapa, fet en els inicis del darrer brot.

Ara però ens enfrontem a un repte important. Més de 28.000 afectats amb més d’onze mil morts. Però el que és també molt important més de 17.000 persones infectades que es van recuperar. Aquestes persones requeriran atenció mèdica continuada per manegar les complicacions de la infecció que poden desenvolupar-se durant i després de la recuperació.

I aquí posem un primer exemple.

El dia 9 d’octubre es sabé que la infermera britànica Pauline Cafferkey, diagnosticada amb Ebola el passat desembre, ha estat aïllada en un hospital de Londres després tornar a ser-li detectat el virus. Les autoritats sanitàries afirmen que es tracta d’un romanent de la malaltia i que es pensa que no hi ha perill de contagi.

Cafferkey, de 39 anys, va contraure el virus quan treballava com sanitària a Sierra Leone amb  l’organització humanitària Save the Children per intentar contenir el brot de la malaltia que va afectar a l’Àfrica Occidental. La infermera va passar prop d’un mes en aïllament al Royal Free Hospital de Londres i va arribar a estar en estat crític abans de rebre un tractament experimental amb plasma sanguini d’un altre malalt britànic, el també sanitari Will Pooley. En una entrevista, la infermera va explicar que durant el període de recuperació de la malaltia va experimentat problemes de tiroides i va perdre el cabell.

El Ministeri de Sanitat va afirmar que l’ingrés de Cafferkey és una mesura de “precaució» i que no hi ha risc significatiu per la salut pública. Els protocols en vigor al Regne Unit indiquen que qualsevol persona diagnosticada amb Ebola ha de ser traslladada el més aviat millor a la unitat d’aïllament preparada al Royal Free Hospital.Aquest hospital va confirmar que la infermera va ser traslladada des de Glasgow la matinada del 9 d’octubre a causa d’una «inusual complicació tardana relacionada amb la seva prèvia infecció amb el virus de l’Ebola».»Serà tractada en la unitat d’alt nivell de aïllament d’acord amb les pautes nacionals establertes», assenyalà la nota del centre.

Dos dies després, la família de la infermera britànica va dir que ella va rebre mala atenció mèdica a Escòcia quan va emmalaltir. La seva família va dir al diari Sunday Mail que Cafferkey va acudir el dilluns passat a un hospital a Glasgow però va ser enviada de tornada a casa a tot i que el personal mèdic estava al corrent del seu tractament previ per Ebola. Quatre dies després, va ser traslladada en avió militar a Londres per rebre tractament en l’ala aïllada. La seva família i doctors diuen que es va perdre una gran oportunitat per atendre-la amb anticipació.

A hores d’ara, escrivint aquesta entrada, el seu estat és crític.

I ara un segon cas. Es tracta de Ian Crozier, de 43 anys d’edat, un metge nascut a Zimbabwe i ciutadà nord-americà que es van infectar amb el virus d’Ebola, mentre treballava en un centre de tractament de Ébola a Sierra Leone. Va ser traslladat als EUA i es va sotmetre a 40 dies de tractament a la Unitat de Malalties Transmissibles greu a l’Hospital de la Universitat d’Emory. Durant la seva recuperació, és va veure que el convalescent tenia uveïtis aguda i una molt alta pressió ocular. Uveïtis? La uveïtis és una inflamació de la làmina intermitja de l’ull, que inclou l’iris i una capa de teixit que dóna suport a la retina. Aquesta inflamació provoca l’enrogiment, visió borrosa, mal als ulls i sensibilitat a la llum, i mals de cap.

Dos mesos després de la seva sortida de l’hospital, al Dr. Crozier se li feu un examen ocular complet al Centre Oftalmològic d’Emory. Un examen que va comportar l’eliminació de líquid de l’interior de l’ull – un procediment conegut com «paracentesi de la cambra anterior.» Quan es van fer proves amb aquest líquid retirat es va demostrar que tenia el virus de l’Ébola viable en l’humor aquós de l’ull inflamat….9 setmanes després que el virus havia desaparegut del seu torrent sanguini, que hagués cessat la virèmia.

Al Dr. Crozier se’l va tractar amb corticoides tòpics i altres medicaments per reduir l’alta pressió més alta en els ulls. La seva vista ha tornat a la normalitat seguint  un tractament per a la uveïtis i se li continuen fent exàmens oculars regulars.

I aquestos són casos de primer món, fàcils de seguir i de ser tractats. El que ha passat, passa i passarà als països afectats, Sierra Lleona, Guinea i Libèria, serà de ben segur molt pitjor, perque amb milers d’afectats és normal que apareguin decenes o centenars de recaigudes o complicacions més greus que les esperades. Serà un tema que caldrà tractar més extensament.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Uncategorized , , ,

Comentaris virus-lents (132): Persistència ambiental d’agents patògens selectes Categoria A.

1 comentario Publicado por en octubre 4, 2015

L’alliberament de patògens letals amb finalitats bioterroristes pot tenir efectes devastadors, provocant un daltabaix social amb pèrdues de vides humanes, carestia de menjar, mortalitat de ramats, i desbaratament de la economia. Aquest potencial és tan més gran quan més es coneix agent i malaltia i més fàcil de manipular o exacerbar és (per tant és màxim ara, encara que les contramesures també han avançat espectacularment).

Un agent biològic potencialment “útil” ha de ser fàcilment produïble i dispersable (aire, aigua, menjar, terres i fomites), ha de causar un efecte retardat i poc traçable (a diferència dels agents químics i de moltes toxines, l’efecte depèn de la replicació dins l’hoste, la qual cosa garanteix un retard de dies, si no setmanes, des de la dispersió a l’aparició de simptomatologies), i ha de ser prou mortal o incapacitant per suposar un repte sanitari o social de primer ordre ja que el que es cerca es generar nerviosisme o histèria, potser més que el dany directe produït.

bioterrorism signal

D’això explicat és evident que una part important de l’efecte d’un agent bioterrorista estarà lligat a la seva capacitat de persistència o viabilitat en el medi ambient en el que sigui alliberat. Alhora, la inactivació o pèrdua de viabilitat en aquestes circumstàncies  tenen a veure amb els processos de descontaminació a seguir a les àrees afectades, i a la delimitació de les mateixes. A més, a l’hora d’alliberar l’agent pot ser que es faci servir una via que no sigui “natural” permeten que el patogen entri també a l’organisme per una via no clàssica. El potencial de transmissió, doncs, estarà lligat al mètode de transport o disseminació i la persistència del patogen en el medi ambient particular en el que sigui alliberat.

No tots els agents biològics tenen potencial bioterrorista. Aquells que ho tenen, pels seus efectes intrínsecs però també pels extrínsecs (socials) se inclouen a la “Category A Select Agents” del Centre de Control de Malalties (CDC, Centers for Disease Control, en anglès). Aquest agents són els virus de la verola, l’antrax (Bacillus anthracis), la pesta (Yersinia Pestis), Franciscella tularensis (agent causal de la tularèmia) i els agents virals causants de febres hemorràgiques (febre de Lassa, febre hemorràgica de Junin, febre hemorràgica veneçolana dins la família Arenaviridae; hantavirus dins la família Bunyaviridae; febres hemorràgiques d’Ebola i Marburg a la família Filoviridae; encefalitis de Sant Louis i encefalitis Japonesa tipus B per la família Flaviviridae). Tanmateix hi ha agents que no estan a la llista que podrien ser emprats com agents bioterroristes com el SARS o el MERS Coronavirus, per exemple.

Tots els patògens esmentats poden arribar al medi ambient a través de les secrecions o excrecions d’animals o persones infectades, en alguns casos a concentracions prou elevades. Des de la seva sortida a l’exterior el patogen es veurà afectat per una sèrie de factors fora del seu control com la temperatura, l’humitat relativa, dessecació, efecte de la radiació ultravioleta. El factor clau, la temperatura; particularment pels agents que no podem replicar-se o propagar-se a l’exterior, com serien els virus, com més alta és la temperatura més progressa la inactivació, menys virus quedaran disponibles per infectar persones o animals. La inactivació durant la dessecació dels aerosols o de l’aigua en la que està l’agent, influïda a l’hora per la humitat relativa ambiental té també importància quan parlem d’aerosols o fomites.

Per poder fer comparacions els investigadors recorrem a paràmetres com T90 o T99, que podrien traduir com el temps necessari per que caigui la infectivitat un 90 o un 99% respectivament. Un 90% de caiguda d’ infectivitat, que restin 10 partícules infeccioses on inicialment havien 100, també pot expressar-se con 1 log10R (1 logaritme de reducció del títol infecciós); un 99% d’inactivació, són doncs 2 log10R. Aquestos càlculs es fan assumint en molts casos que les cinètiques de inactivacions són lineals, és a dir, si un agent té una T90 de 1 dia, la T99 serà de dos dies…i la T99,99 seria de 4 dies. Els que ens dediquen a estudiar la inactivació vírica i bacteriana sabem que no és ben bé així, però de vegades cal treballar amb la brotxa grossa, amb traç gruixut. Anem ara a donar algunes dades de persistència de patògens “letals” en diferents ambients on podrien ser dispersats…

Aerosols: Les formes vegetatives bacterianes són molt més sensibles que les espores bacterianes; de la mateixa manera els virus amb embolcall pateixen durant la formació (moltes vegades implica una liofilització, amb deshidratació prèvia) i exposició de l’aerosol la inactivació per pèrdua de contingut d’aigua i acció radiació ultravioleta. Cal comptar que del títol inicial que es liofilitza es passarà a un títol que pot ser significativament inferior; addicionalment, durant els primers minuts de l’aerosolització s’ha descrit una inactivació major que en moments posteriors. Les formes de resistència, les espores, però, poden persistir per molts mesos a l’aigua de llacs, mars, a la llet i per anys, dècades inclús, en papers o tèxtils, però també a sols i terres. Yesinia pestis presenta T90 i T99 de 30 minuts i 60 minuts respectivament a 26ºC i 50%  d’humitat relativa (HR). En funció de la HR aquestos valors canvien; per HR per damunt del 85% la supervivència és menor. Pel virus Vaccinia, un model del virus de la verola, a 22ºC i 20% HR els valor de T90 i T99 són 55 hores i 5 dies aproximadament, i a les pitjors condicions (32-33ºC) calen 9 hores per assolit T90. Per Franciscella tularensis els valors mitjans estan en un màxim de 2 hores per T90. Pels virus hemorràgics (Arenaviridae, Flaviviridae,…) a temperatures sobre els  20-25ºC els valors de T90 es mouen entre 1 i 2 hores. Sense que sigui un comportament general sembla que HR mitges o baixes (per sota 50%) afavoreixen persistència de virus i bacteris en forma aerosolitzada.

bioterrorism

Fomites:: La persistència en fomites està lligada a les pròpies característiques de la fomite, o superfícies, de la temperatura i de la HR. A tall d’exemple no són el mateix superfícies poroses com fustes, tèxtils i papers que superfícies no poroses com plàstics, acer inoxidable, alumini, vidre. Yersinia pestis manté millor la seva viabilitat en superfície poroses com el paper (a 20ºC la T90 està en 12-24 hores; si han arribat a la fomite 106 bacteris (un milió de bacteris) caldran un mínim de 6 dies, si la inactivació és lineal, per poder començar  a assumir que aquesta fomite no pot propagar la infecció). Per Franciscella, a 25ºC en metall, la T90 està entre 15 i 87 hores depenent de la HR; pels virus hemorràgics entre 1 i 2 hores i pel virus Vaccinia, T90 de 100 a 180 hores.

Aigües: Clarament el medi en el que s’han fet menys estudis; abunden però els estudis per patògens vírics i bacterianes de transmissió fecal/oral; aquests patògens de Categoria A també poden secretar-se i excretar-se i arribar a rius i llacs. A més tant Franciscella turalensis com Bacillus anthracis poden propagar-se en el medi ambient en absència d’hoste. Yersinia pestis és capaç de persistir per 16 dies en aigües, i si aquestes s’aerosolitzen poden ser infeccioses; novament la ingesta no té una gran capacitat de transmissió, ja que no és la ruta habitual de transmissió. La persistència d’espores de Bacillus anthracis és espectacular i es xifra en dècades o segles. Les formes vegetatives però tenen T90 d’uns pocs dies. Altre cop, la ruta de entrada, “massa original” dificulta molt la posterior infecció. Per virus de la família Hantavirus es precisen de 20 dies per assolir caigudes de 99,9%. Vaccinia virus té T90 de 3 a 5 dies depenent del tipus d’aigua, a temperatures de 19-23ºC.

Terres: Pels virus, els terres funcionen com les fomites i estan subjectes als mateixos agents: temperatura, HR (o activitat d’aigua). Bacillus i Franciscella poden propagar-se en condicions favorables. Y.pestis pot persistir per més de 10 mesos a sols a 4-8ºC, a terres amb un adequat contingut de matèria orgànica i humitat, i per més de 3 mesos a 20-22ºC. Les espores de Bacillus poden persistir per anys, més enllà de la nostra vida.

De tot allò mostrat es poden extreure unes poques generalitzacions:

  • Totes les dades s’han d’agafar amb prevenció; recordem que les cinètiques no són lineals, que és molt habitual una forta inactivació inicial i una lenta inactivació posterior de les partícules infeccioses restants. Si de cas les dades s’han d’agafar com valors mínims, períodes de temps mínims.
  • Sembla que l’estabilitat està promoguda en els ambients aquàtics (particularment favorables per Franciscella tularensis) i és més reduïda en els processos d’aerosolització i persistència en fomites. Com si diguéssim (sobre tot pels virus i les formes vegetatives) la dessecació és garantia raonable de reducció intensa de l’infectivitat.
  • La forma aerosol és transitòria, i “ràpidament” es diposita sobre superfícies líquides (aigües), o fomites (superfícies sòlides). D’aquests compartiments poden tornar-se a donar fenòmens d’aerosolització.
  • Els virus, però, semblen més estables en forma aerosol que les formes vegetatives bacterianes.
  • Vaccinia (model de la verola) i les espores de anthracis són els agents bioterroristes més estables a les condicions mediambientals, en forma natural, no modificada.

Poques conclusions i potser massa generals, pensareu, no?. Però és el que sovinteja a la microbiologia ambiental i més quan bona part de les dades estan classificades.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, avaluació de riscos, bioterrorisme, fomites, Grups de risc biològic, Hantavirus, Junin, MERS Coronavirus, salut pública, SARS coronavirus, virologia ambiental, virus hemorràgics, Yersinia

Comentaris virus-lents (131): Chikungunya autòcton? Donde dije digo digo Diego.

Deja un comentario Publicado por en septiembre 20, 2015

Fa més d’un mes es va informar del primer cas autòcton de Chikungunya a la Península Ibèrica, en una persona al País Valencià. El fet no era inesperat ja que s’han donat ja casos autòctons a altres països de la conca mediterrània com França i un més espectacular pel nombre d’afectats (uns 200) a Itàlia, el 2007. A més, el vector de la malaltia, el mosquit tigre, Aedes albopictus ja està estès per tot el litoral mediterrani de la Península Ibèrica. Com ja he comentat en aquest blog (veure entrades 8, 20, 39, 40, 61 pel que fa a Chikungunya) disposar del vector artròpode en expansió, de desenes de milers de persones que viatgen com a turistes a zones que son endèmiques o estan en ple cicle epidèmic (com és el Carib) és un còctel que acabarà fent-se molotov.

Fins l’incident descrit, la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat valenciana havia informat de 21 casos de Chikungunya al llarg de l’any 2015, tots ells importats, ja que el contagi s’havia produït en països on la malaltia era endèmica.

Però no serà encara…que Chikungunya sigui autòcton. La mateixa conselleria va informar fa pocs dies que el cas “autòcton” de Chikungunya anunciat el 31 de juliol a Gandia (València) va ser un fals positiu i el pacient no va tenir la malaltia, de manera que de moment no hi ha evidències de la transmissió d’aquesta malaltia a la península Ibèrica.

 

Repassem la història. Una primera anàlisi practicada a un cas sospitós de Chikungunya (home de 60 anys que resideix i treballa a Gandia) va donar un resultat positiu a la presència de la malaltia. En no haver viatjat a zones on la malaltia és endèmica abans del període de incubació, l’única possibilitat que explicava el contagi és que hauria passat a Gandia, com es va comunicar.

En tenir coneixement del cas, la Conselleria de Sanitat va activar el protocol de Malalties de Declaració Obligatòria (MDO) relatiu a Chikungunya, que suposa procedir a notificar el cas a les autoritats sanitàries estatals i europees, així com la comunicació pública del considerat primer contagi autòcton de Chikungunya a la Península Ibèrica i la posada en marxa de mesures de control epidemiològiques i entomològiques. Per exemple, i aquesta és una activitat que es fa a CReSA per l’àmbit de Catalunya, mostrejar mosquits de l’habitat o ambient de la persona afectada per avaluar la presència del virus en els mateixos.

Com també estableix el protocol, es va remetre una segona mostra al laboratori del Centre Nacional de Microbiologia de l’Institut de Salut Carlos III a Majadahonda (Madrid) per confirmar les dades del primera anàlisi. En aquest cas, el resultat va ser negatiu al virus de la Chikungunya. Cal recordar, no em cansaré mai, que les anàlisis mai són absolutes al 100%, això ho deixem per series com CSI. Les tècniques analítiques (i més en el camp de la microbiologia) sempre tenen un marge d’error, perquè es poden donar reaccions creuades, que hi hagi quelcom que reaccioni amb el reactiu i doni una reacció equivalent a l’esperada; i també tenen un límit de sensibilitat, que és el que pot generar els falsos negatius.

Yes No disjuntive ID-10094976

Davant la contradicció dels resultats entre el primer i el segon anàlisi, es va sol·licitar un tercer també al Centre Nacional de Microbiologia… Aquesta tercera prova també va descartar l’existència de contagi de Chikungunya. Per tant davant de dues analítiques negatives es considera el primer com un fals positiu, un succés infreqüent però no impossible.

L’altre cara de la moneda són els falsos negatius. Però d’això ja parlarem en un altra entrada. Ara per ara podem respirar alleugerits, Chikungunya no està a la península … encara.

Clar que no únicament Chikungunya demana entrar. Hi ha altres como el MERS, el dengue, actius, que poden arribar-nos properament.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, Chikungunya, microbiologia ambiental, salut pública, Tècniques diagnòstiques, vectors artròpods, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (130): Malalties infeccioses emergents; Play it again, Sam

Deja un comentario Publicado por en agosto 20, 2015

 

Avui dia, encara i el nostre arsenal de contramesures per fer front a les malalties infeccioses (eines diagnòstiques, vacunes i mesures terapèutiques post-exposició), els aspectes negatius de la globalització, que han sacsejat aquest melting pot que és la humanitat (les facilitats pels desplaçaments a llargues distàncies, la interdependència global de mercaderies, matèries primeres i aliments) fan difícil, molt difícil, la contenció, barrar el pas, a les malalties infeccioses. Aquestes malalties infeccioses no solament afecten la salut de la població si no també l’estabilitat econòmica de les seves societats (al generar interferències amb els viatges, els negocis, el transport de mercaderies i fins i tot la vida normal, com serien les quarantenes). Per més sobre aquest tema només mireu entrades 35, 36, 95, i 119 d’aquest mateix blog. L’impacte “social” d’aquestes malalties pot ultrapassar en molt l’impacte sanitari i l’efecte fer-se durador; mesos, fins i tot anys.

 

earth_blue_planet_globe_219085

 

En el mon actual a banda de les infeccions clàssiques podem distingir malalties infeccioses emergents o malalties novament emergents (re-emergents). Les primeres són les que han tret el nas entre nosaltres (entre la població humana) les darreres dècades (tenim el SARS, però també el MERS, la grip aviaria altament patògena però també la SIDA, que es va descriure fa poc més e 30 anys, i que s’ha cobrat un peatge de més de 35 milions de morts). Les darreres, les re-emergents, són aquelles malalties que històricament van infectar a la humanitat però que no estan controlades, continuen sorgint a noves àrees o en noves formes (per exemple, resistents als antibiòtics). Com exemples d’aquesta darrera afirmació tenim les formes de tuberculosis resistents o multi-resistents a antibiòtics, XDR i MDR respectivament; Staphylococcus aureus resistents a la meticil·lina (MRSA Staphylococcus), infeccions hospitalàries, nosocomials, de Clostridium difficile; enterococs resistents a la vancomicina; el colera (Vibrio Cholera) que re-emergeix amb cada catàstrofe humanitària (Haiti, Nepal), etc.

 

Vora el 70% de les noves malalties infeccioses que afecten humans són d’origen animal (si voleu saber més mireu entrades 35 i 36). Aquesta declaració està tenyida d’un clar antropocentrisme (l’ésser humà al centre de tot) quan de fet no som més que una petita contingència, una molt petita branca de l’evolució “general”. Som animals i per tant els virus poden trobar la manera d’entrar-nos, i  propagar-se dins de nosaltres. El que sí és cert és que bona part d’aquestes noves malalties ens han vingut a traves de rosegadors (Hantavirus, febre de Lassa, …) i ratpenats (encefalitis per Nipah virus, Ebola, probablement MERS), ambdós mamífers, uns molt habituats a interactuar i penetrar en els habitats humans; els segons patint la nostra intromissió en  els seus habitats.

 

L’emergència o re-emergència d’una malaltia infecciosa vindria a ser  un tamboret i els factors que la modulen s’agruparien en tres potes. Una pota és intrínseca del agent microbià: del seu genoma, de les seves capacitats de adaptació i canvi genètic, i de la possible col·laboració amb altres microbis per donar infeccions complexes, polimicrobianes. Una segona pota afecta a l’hoste humà i inclou la susceptibilitat a la infecció (individual i poblacional), la demografia i els desplaçaments de poblacions, el comerç internacional, l’ús malintencionat dels agents biològics (bioterrorisme, si voleu  més informació específica aneu a entrades 107, 113), les exposicions ocupacionals (els accidents  laboratorials o per exemple la mortalitat del personal sanitari en la darrera epidèmia d’Ebola) i l’ús inapropiat d’antibiòtics. Finalment la tercera i darrera pota, el medi ambient humà, el clima, l’impacte dels canvis d’ecosistemes (inclou l’ús o abús de la terra), el compartiment d’animals silvestres (que actuaria com un reservori), els conflictes que accentuïn pobresa, fam o guerra, etc.

 

Un patogen ideal passaria per una sèrie d’etapes en la seva evolució infecciosa. Inicialment donaria el salt a un nou hoste i s’adaptaria a ell. Així quan sentiu que el virus MERS o el virus de la grip aviaria són transmissibles a l’esser humà però amb baixa eficàcia, vol dir això; es necessiten molts events, moltes tirades dels daus perquè un salt sigui exitós. A més l’adaptació no implica sols una millora en la transmissió interespecífica sinó també interespecífica (que una persona infectada pugui infectar-ne d’altres, si no ens trobaríem amb un dead way, una via morta (federalista, probablement). Per això cal desenvolupar una propagació eficient en un o diversos òrgans del cos de manera que el virus pugui sortir per algunes de les finestres corporal (mucosa bucal, anal, vaginal, ocular, secrecions i excrecions diverses, etc.). Tot això portarà a l’estat epidèmic o patogènic; el microorganisme pot saltar, infectar, propagar-se i afectar altres individus. Una tercer etapa seria l’endèmica; el patogen passa a circular a un baix nivell però es manté a la població aprofitant els nínxols adequats (sector no vacunats o població susceptible per altres motius, immunosuprimits). Finalment en una quarta etapa ideal, hi trobem l’adaptació total en la que el microorganisme esdevé no patogènic (per exemple el nostre genoma està ple de retrovirus endògens) o inclús beneficiós (la microbiota del nostre intestí). No cal dir que el mon microbià és tan complex i ple de cassos particulars que hi ha alguns microorganismes que pugen els quatre graons i altres que mai ho faran o com a molt arribaran al segon.

 

Yes No disjuntive ID-10094976

 

Acabarem algun dia amb les malalties infeccioses emergents?

 

No, o jo no ho veuré, que pel cas egoistament és el mateix. Ha estat possible eradicar certes malalties infeccioses (la verola en humans, però encara no la polio, per exemple; la malaltia rinderpest en animals) i controlar moltes altres (polio, xarampió, mireu entrades 81, 82 i 85) però no podrem eliminar-les. Recordem que nosaltres actuem a partir d’una foto fixa, la situació actual, però que quan implementem les contramesures la situació ha canviat perquè els patògens poden haver sofert canvis genètics, que determinin canvis fenotípics (no tan d’aspecte, que son microbis però sí d’habilitats, de capacitat de poder infectar millor aquest o aquell teixit o òrgans, de persistir millor fora de l’hoste) que els permetin treure avantatges d’oportunitats mediambientals que tampoc podem controlar encara que siguin generades per nosaltres. Els esser humans poden encetar una guerra però tot el que es genera: desplaçaments de poblacions, gana, trencament d’infraestructures sanitàries i d’abastament d’aigua potable, escapa al seu control. I qui diu guerra diu un terratrèmol, un tsunami, un inundació, una erupció volcànica. Cada nova malaltia infecciosa o re-emergència d’altra ja coneguda ens enfronta a un nou repte, a una adaptació a amenaces sempre canviants; és aquest un procés continu, en el que la victòria no s’assolirà probablement amb l’eradicació de la malaltia si no en el seu control i en estar més ben preparats per la propera emergència.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, MERS Coronavirus, poliovirus, salut pública, SARS coronavirus, vacunació, verola, Virus de Lassa, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (129): «España tambien quiere manipular los virus mas peligrosos.» El País…Parlem-ne un xic.

3 comentarios Publicado por en agosto 7, 2015

Un article benintencionat, aquest aparegut en data 6 d’agost del 2015, però amb algunes errades o mancances d’informació i que no entra al fons del tema.

Algunes imprecisions; el nivell P3 no és “el nivel de bioseguridad que permite manipular agentes capaces de provocar graves enfermedades al ser humano”; és massa reduccionista; és el nivell que permet manipular agents capaços de provocar greus malalties als esser humans i que poden provocar problemes a la col·lectivitat, però enfront dels quals hi ha (quasi sempre) mesures profilàctiques o terapèutiques disponibles.

Un reduccionisme absurd el trobem poc mes endavant: “Un ejemplo de los mecanismos (de control de patógenos) empleado es la presión negativa del laboratorio que  hace que las partículas del ambiente se vean empujadas hacia el interior de la instalación de máxima seguridad”. Fantàstic…i què? Que traiem que vagin cap endins, potser la instal·lació es pot anar inflant per acumular aquest aire de forma indefinida? Manca l’element més important. Aquesta pressió negativa que obliga a una entrada continuada d’aire de manera que el patògens no pugui escapar contracorrent (recordem, el patògens no tenen ales ni peus) implica un posterior tractament de l’aire en algun punt de la instal·lació mitjançant filtres absoluts, filtres HEPA (de High Efficiency Particulate Air), que retenen les partícules, al final els patògens no són mes que partícules, i deixen sortir l’aire estèril. Sense aquest afegit l’explicació perd tot el seu sentit.

Ara, l’asseveració que “en pleno agosto…”hay menor riesgo de problemas” em sembla (cert que no disposo de les dades epidemiològiques a mà ara mateix, però si hi ha algú que em pugui desmentir, perfecte) d’una lleugeresa extraordinària. Sembla més aviat que es tracta que ja que el Pisuerga passa per Valladolid (la gent fa vacances a l’agost) fem el tancament aleshores. Mai és temporada baixa per les malalties infeccioses. De fet, a l’estiu és quan més malalties importades podem tenir, ja que es quan els espanyols i els catalans van de vacances a indrets exòtics. Em sembla inversemblant…i perillós per un centre dedicat a la salut publica. També és possible que el periodista ho hagi entès malament però l’aturada tècnica no acabi de ser total, com s’insinua a l’article.

És evident que un NBS3 (o BSL3, Biosafety Level 3, en anglès, la denominació P3 és incorrecta) és suficient per fer el tractament inicial de mostres diagnòstiques de malalts d’Ebola, Chikungunya, WNV o Crimean Congo, per un cop inactivades (habitualment amb tampons de lisi) ser portades a NBS2, un nivell de bioseguretat inferior. De fet hi ha diversos centres amb nivell NBS3 a Espanya (sobta però que no hi hagi un catàleg o un llistat d’aquestes instal·lacions que sigui públic); un altre, el més gran, i que disposa d’una zona adaptada per treballar com a NBS4 (en parlarem més endavant) és el CISA a Valdeolmos. Un centre al que se l’ha negat més d’un inversió per actualitzar i mantenir el seu potencial. Un altre, una estructura d’estat, la tenim també a Catalunya i és el CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal, a Bellaterra, que podria fer exactament el que està fent ara mateix el ISCIII, i que es va dissenyar i construir en el seu moment per poder treballar també amb el virus de la febre aftosa, el virus de nivell 4 en el camp de la sanitat animal (no oblidem que al capdabaix, els humans som animals).

De grups de risc (abreujat GR) de patògens i nivells de bioseguretat se’n podria parlar molt, perquè l’equivalència no és total. De fet el grup de risc 4 es reserva per patògens letals per l’especia humana i que suposin un greu perill per la col·lectivitat (perquè siguin fàcilment transmissibles) i enfront dels quals no hi ha vacuna ni mesures terapèutiques disponibles. És evident que l’Ebola ho és (o ho era, mireu entrada anterior) però no és menys cert que el SARS i el MERS compleixen les mateixes premisses i han estat catalogat com a GR3 manejables doncs en un nivell 3 de bioseguretat. I ara jo em pregunto, en les condicions de treball de personal sanitari enfront Ebola als països afectats, sense pressió negativa, ni vestit integrals de pressió positiva, ni dutxes químiques, i en fi, no veig condicions NBS4 per enlloc. De fet el salt fonamental entre NBS2 i NBS3 no està tant en un increment de la protecció de l’operador si no en un control exhaustiu dels paràmetres (d’enginyeria i de protocol) per evitar la sortida del patogen a l’exterior. De la mateixa manera entre NBS3 i NBS4 les diferencies no rauen tant en les barreres físiques per evitar la sortida del patogen, que s’apliquen ja a la majoria dels NBS3 actuals, com en l’ increment de la protecció individual al treballador.

De tota manera el que m’encén algunes alarmes és la possibilitat de fer un NBS4 a Espanya. No cal dir que en la meva opinió, en una Catalunya independent, no caldria un NBS4; sí que li veuria sentit a tenir catalans fent training en algunes de les instal·lacions ja existents a Europa, Hamburg, però també el Karolinska a Suècia (que va estar a punt de tancar per restriccions pressupostaries), o a Gran Bretanya (encara que la seva sistemàtica de treball no és la continental) mitjançant convenis entre institucions o governs. Per alarmes i diagnòstics un NBS3 seria més que suficient i sempre es podria enviar a aquesta gent (ja prèviament entrenada) a col·laborar en la recerca a la instal·lació europea designada. Això sí que seria FER Europa. Però és que a més ja ens coneixem a Espanya. La viabilitat d’una instal·lació NBS4 és difícil durant la seva construcció perquè, com molt bé esmenta l’article, els NBS4 (ni que siguin “petits”) són “muy costosos y requieren un personal extremadamente cualificado”. Es diu que un NBS3 triplica o quadruplica les despeses de construcció d’un laboratori normal NBS2. Doncs per un NBS4 encara és pitjor. Però el pitjor del pitjors, des d’el punt de vista pressupostari, és que després de les proves es posi en marxa el centre. Les despeses de manteniment poden ser de 6 a 8 vegades més elevades que les d’un laboratori normal…i no el pots aturar. Ha de funcionar 365 dies a l’any durant 24 hores. Certament, pots aturar-lo si fas una aturada tècnica, en la que deixes de treballar però continués pagant sous i moltes de les despeses fixes (electricitat, per mantenir la pressió negativa per exemple). Dit altrament, un sospita que un país com Espanya es comportaria com amb els AVEs, faria una despesa faraònica en una instal·lació costosa i després drenaria els recursos que calgués d’altres partides de recerca, o d’altres centres, per mantenir-lo obert, per la publicitat negativa que implicaria tancar-lo. Igualito, igualito que amb els AVEs que han rebut moltes partides pressupostàries que haurien d’haver-se adreçat a un transport ferroviari estatal de mercaderies, al famós corredor ferroviari mediterrani o a les Rodalies de Barcelona, per exemple.

Una manera futura de malbaratar recursos. Hipotètica, tot s’ha de dir, per ara. Però potencialment #MarcaEspaña. I d’això a Catalunya tenim proves dia rere dia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, Finançament ciència, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat, MERS Coronavirus, SARS coronavirus, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (128). Vacuna contra Ebola; si no és una bala de plata, ho sembla.

Deja un comentario Publicado por en agosto 3, 2015

Anem a explicar l’assaig (un assaig de fase III) de la vacuna que sembla efectiva per l’Ebola, que arriba una setmana abans que s’acompleixi el primer aniversari de la declaració el brot d’Ebola com una emergència sanitària d’abast mundial per la OMS.

 

En breu cada cop que es trobava un infectat, la seva família, els amics, i els veïns (majors d’edat), en resum els contactes i els contactes dels contactes eren vacunats per mirar de crear una “anella protectora” una mena de cordo sanitari d’immunitat (per saber més sobre immunitat de grup o “herd immunity” mireu entrada 85 d’aquest blog).

 

El mètode vacunació en cordó o anella de vacunació està basat en l’estratègia d’eradicació de la verola, segons explicà John-Arne Røttingen, Director de la Divisió de Control de Malalties Infeccioses del Institut de Salut Pública de Noruega. «La premissa és que vacunant a tota la gent en contacte amb una persona infectada es crea una anella o cordó protector que atura ulterior transmissions o infeccions secundàries”. Aquest assaig va ser desenvolupat per un grup d’experts de Canada, França, Guinea, Noruega, Suïssa, Gran Bretanya, Estats Units i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i inclogué al professor Donald A. Henderson de la John Hopkins University, que intervingué aplicant aquesta estratègia en els esforços d’eradicació de la verola liderats per la OMS.

 

Aquest assaig, com tots els que es fan sobre el terreny i amb voluntaris humans són complicats logísticament i èticament. En aquest cas l’assaig fou implementat per les pròpies autoritats guineanes, la OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i l’ Institut de Salut Pública de Noruega, amb el suport d’altres organitzacions internacionals com Wellcome Trust, que també contribuí financerament.

 

Entre els mesos de març a juliol s’enrolaren voluntàriament vora un centenar de pacients infectats (tinguem presents que no entraren tots de cop si no a mesura que s’anaven infectant). A mesura que eren enrolats a l’estudi eren assignats a un dels dos grups experimentals. En un grup els contactes i els contactes del contactes de la persona infectada eren vacunats immediatament (un terme una mica agressiu, eren vacunats abans de 10 dies) amb una dosi única de la vacuna. En l’altre grup, els contactes i contactes dels contactes de la persona infectada eren vacunats després passats quasi tres setmanes. Algunes informacions parlen de 48 clusters (o grups d’infectats i contactes) en el primer grup i 42 clusters en el segon grup. Aquesta randomització, aquesta separació en grup tractat i grup “control” (no un grup placebo perquè reberen la vacuna però amb un retard de setmanes) es donà per acabada el 26 de juliol, i que jo sàpiga s’administra ara sense retard. I com no s’han detectat reaccions adverses, i la vacuna sembla segura, l’administració  es podria estendre a altres grups d’edat (13 a 17 anys amb quasi total seguretat, probablement també en la franja de 6 a 12 anys).

 

Dels 2.014 contactes propers que foren vacunats de forma immediata no van sortir cap nou cas d’Ebola; per tant els hipotètics casos van ser aturats per l’acció de la vacuna. Entre els que es vacunaren setmanes després del diagnòstic de l’infectat, els del grup “control”, uns 2.380, hi hagueren 16 casos.

 

Amb tota la cautela possible, ja que els resultats són preliminars, els tècnics de la OMS creuen que l’ efectivitat de la vacuna estaria entre el 75 i el 100%; un molt bon valor. Si aquesta immunització hagués estat disponible fa un any s’haguessin salvant milers de vides probablement.

 

bleachbucketchallenge-629x413

 

Paral·lelament als assaigs d’anelles de vacunació, sembla que s’està també fent proves de la mateixa vacuna en treballadors a la línia de front, amb el personal sanitari que manega els malalts. Si la vacuna resultava efectiva, com sembla ser-ho, ja se’ls està protegint de la infecció; si no ho era no significava un fet detrimental, no anava en contra de les seves possibilitats de supervivència. Ara per ara, amb aquests resultats, sembla evident que la vacunació de tot el personal mèdic en contacte amb malalts d’Ebola hauria de ser una prioritat, però és una opinió personal.

 

Com vaig comentar en una entrada fa un any hi ha altres vacunes que s’estan assajant, com les de GSK y Johnson&Johnson  (veure entrada 52). El problema és que per provar una vacuna (i veure la seva efectivitat) fan falta infectats, malats i que sortosament la infecció estan en mínims actualment, amb un degoteig de casos individuals per setmana; a la setmana que acabà el 26 de juliol únicament es donaren 4 casos a Guinea i 3 a Serra Lleona. Tanmateix també hi hagueren 12 casos el mes de maig, però la infecció vírica rebrotà a més de 30 casos per setmana durant el mes de juliol. Wait and see, que diuen.

 

El procés de testatge i prova s’ha desenvolupat a una velocitat absolutament sense precedents (la decisió de començar l’assaig es va prendre l’octubre de 2014, però l’assaig de camp s’inicià el març i els resultats s’han obtingut a finals de juliol, poc més de 10 mesos), i si els resultats es confirmen quan hi hagi un nou brot la vacuna es farà servir amb la mateixa finalitat, un cordó sanitari per detenir la infecció el més aviat possible. Tanmateix convé recordar també que aquesta vacuna JA estava desenvolupada i que el que s’ha accelerat són les proves de camp, l’administració en humans; per una malaltia emergent, nova, el termini seria molt més llarg, d’anys.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

L’arma

Com a totes les pel·lícules de lladres i serenos hi ha armes. L’arma, la vacuna (mirar entrada 52) està constituïda per una fracció el virus Ebola en una estructura viral, una mena de transportador o carrier, que ha demostrat la seva seguretat en humans prèviament. I sí, estem davant d’un OGM, i sí, el podríem considerar transgènic però no en farem fàstics, no? És la vacuna VSV-EBOV; consisteix en el virus de la estomatitis vesicular (VSV) que causa malaltia en animals, però no afecta éssers humans, i que porta un gen que codifica per una proteïna de superfície del virus Ebola. VSV-EBOV ha estat desenvolupada per l’Agència de Salut Pública de Canada, i llicenciada (patentada) per NewLink Genetics. El 24 de Novembre de 2014, Merck & Co., Inc  i NewLink Genetics Corp. arribaren a un acord d’abast mundial en el que Merck assumia la responsabilitat de desenvolupar, fabricar i distribuir aquesta vacuna “en proves”, amb l’ajut financer dels governs canadenc  nord-americà, entre altres.

 

Ori-Ebola-450x330

 

L’altre vacuna de la que s’esperen resultats properament és la dissenyada per GSK, GlaxoSmithKline.

 

La estratègia original d’assaig en camp, en un entorn de malaltia minvant, a partir d’un bon prototip vacunal (dissenyat i testat al laboratori feia anys) ha donat molts bons resultats inicials. Sembla que han (hem) encertat el tret. Tanmateix ningú ens garanteix que encertem el proper blanc.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, eradicació, reservori animal, resposta immune, vacunació, virologia ambiental, virologia social, virus hemorràgics , , , , , , ,

← Entradas más antiguas

Entradas más nuevas →