comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: eradicació

Comentaris virus-lents (52): Ebola i vacunes; tots volen ser Usain Bolt

En una reunió aquest setembre, a la seu de la Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra, s’ha arribat a un consens sobre les més prometedores vacunes i potencials tractaments i el desenvolupament d’estratègies per testar-los.

 

Participants arrive at the opening of a consultation of international experts on potential Ebola therapies and vaccines in Geneva

 

We have to change the sense there is no hope in this situation to a realistic hope” ha dit Dr. Marie-Paule Kieny, Director General assistant, seu central OMS, aquest setembre. Com a conseqüència, dues vacunes inicien estudis de seguretat amb un petit numero de voluntaris a Gran Bretanya (i Mali i Gàmbia) i als EEUU, respectivament.

 

Si aquestes primeres proves de seguretat funcionen, les vacunes seran immediatament oferides als treballadors sanitaris i altre personal en la “primera línia de combat” als països africans afectats, després de l’acord dels membres d’un panel d’ètica de la OMS.

 

Realment estem davant d’un canvi “radical” en els processos habituals de llicència i ús d’un medicament, d’una vacuna, que implica certa flexibilitat, adaptació forçada per l’empenta de l’extensió i no control de l’epidèmia d’Ebola. Com apuntava en l’entrada prèvia sobre el Zmapp (entrada 51) a situacions desesperades, mesures arriscades.

 

Les proves reglamentaries per llençar un medicament es poden escurçar però no es poden eliminar per no subministrar una cosa perillosa que paradoxalment pogués fer a la gent més susceptible a la malaltia. Parlarem d’això més endavant…

 

De fet encara que hagi drets de propietat intel•lectual i patents, el Dr. Kieny (que no té els drets, però) han dit “so far we’ve seen absolutely no problem and no barrier to the use of these”.

 

Mesures preventives davant una infecció d’aquesta mena n’hi ha solament dues: aïllament i tractament dels malalts de manera que no pugui transmetre la infecció a altres persones o vacunació prèvia a la infecció. Ja hem vist com desgraciadament l’aïllament i contenció dels infectats no està essent ni llunyanament acceptable. Anem a veure com està el tema de les vacunes. Recordem que en una vacuna es cerca immunitat immediata (en uns dies, mesos) però també immunitat de llarga durada (de mesos, anys o de per vida).

 

Els desenvolupaments vacunals fins ara publicitats són:

  • Una vacuna, desenvolupada per GlaxoSmithKline, amb els National Institutes of Health de EEUU i que serà testada per un consorci britànic, també en alguns països africans (Mali i Gàmbia). Esta basada en un virus del refredat (un adenovirus) que afecta a ximpanzés, i que no dona reacció creuada amb els adenovirus humans, i que ha estat modificat per incorporar alguns gens de dues soques Ebola que expressen antígens, proteïnes, de la superfície del virus. Les cèl•lules infectades per aquests adenovirus de ximpanzé expressen els segments de genoma de l’Ebola el que porta a la producció de proteïnes del virus Ebola i fa reaccionar al sistema immune que les reconeix com estranyes, per eliminar-les. Un cop ensinistrat el cos, quan el virus Ebola entri “de veritat” en el cos vacunat, el sistema immune reaccionarà amb molta més rapidesa i ferocitat perquè ja ho tindrà “en memòria”. A l’estudi aquesta vacuna va demostrar ser efectiva en micos de laboratori conferint protecció un mínim de 5 setmanes però requereix un “boosting”, dosis de recordatori, un reforç, una segona vacunació, per estendre la protecció fins a 10 mesos (en 4 de 4 micos assajats). Resultà que una única vacunació protegia als micos si aquests s’infectaven a les 5 setmanes de la vacunació però si s’infectaven als 10 mesos, 6 del 8 micos morien. Per superar això es fa un recordatori als individus vacunats 8 setmanes després de la primera vacunació, amb un carrier diferent, el virus Vaccinia Ankara modificat, (o MVA) amb la mateixa seqüència del genoma d’Ebola inserida. Pels autors aquesta combinació adenovirus-MVA és la primera demostració de protecció “durable” contra virus Ebola. Les proves de seguretat en humans s’estan fent assumint una única vacunació però portantveus de GSK planegen fer també proves de seguretat assumint una doble vacunació principal-recordatori (two-dose prime-boost). És possible que hi hagi 10.000 dosis d’aquesta vacuna per finals d’any.

368052-a1cf621c-1ffb-11e4-b035-3276a1bc3645

 

  • Una segona vacuna experimental fa servir un altra sistema de delivery, de transport i entrega. A una forma atenuada (poc virulenta) del virus de la estomatitis vesicular (VSV), que afecta a espècies d’interés a la ramaderia, se li han inserit també gens del virus Ebola per generar una resposta equivalent. Aquesta aproximació està desenvolupada per la Agència de Salut Pública de Canadà i llicenciada per NewLink Genetics dels EEUU, i comença les proves de seguretat (assajos clínics fase I) aquesta tardor. Sembla que ja hi haurien 1500 dosis disponibles, per fer els assajos.

 

És la segona vegada que surt el terme proves de seguretat o assajos clínics fase I. Què és això?

 

Típicament tot medicament, tota vacuna, ha de passar per una sèrie de proves clíniques que poden endarrerir la seva aplicació real uns quants anys. Inicialment es fan unes proves de seguretat o assajos clínics de fase I (durada curta, d’unes poques setmanes o mesos) sobre uns pocs voluntaris sans per confirmar que la vacuna un cop administrada no genera reaccions adverses, o inesperades a la pròpia vacuna, sense cap relació amb la malaltia que es vol combatre. Sí el resultat és positiu, que és segura i no dona efectes adversos, es passa a uns assajos clínics de fase II que tenen el mateix objectiu però que es fan sobre un nombre molt més elevat de persones, cobrint molts paràmetres (edat, sexe, hàbits, etc.). Finalment hi ha els assajos clínics de fase III que determinen si realment la vacuna és efectiva (i addicionalment si és més efectiva que les ja existents, en cas contrari no tindria sentit comercialitzar-la). El que l’OMS ha acceptat es fer una fase I i directament, un cop confirmada una certa seguretat de la formulació administrar-la als sanitaris i persones en primera línea d’exposició (que indirectament ens donarien informació de fase II i fase III, amb moltes reserves ja que seria un estudi amb poc control i poc randomitzat, aleatori). A més una fase III autèntica pel cas del virus Ebola, on administres una vacuna que potencialment pot funcionar a un grup d’afectats i dones un placebo a un altre grup d’afectats és clarament inadmissible per qüestions d’ètica.

 

Aquestos dos desenvolupaments són els que entren en proves de seguretat ja. De fet el primer de ells va ser publicat a Nature Medicine fa uns dies, el 7 de setembre (link: http://www.nature.com/nm/journal/vaop/ncurrent/full/nm.3702.html#t1).

 

162143-0cc91e72-4582-11e4-a4cb-76fb973361fc

Però hi ha més desenvolupaments…

  • Johnson and Johnson s’ha incorporat a la carrera també. Ho fa, també, amb una estratègia de doble vacuna. La primera vacuna es basa en la tecnologia AdVac(R) de Crucell (una subsidiada de Johnson and Johnson), que ves per on, torna a ser un adenovirus, en aquest cas humà, que funciona com a “carrier” dels gens d’Ebola, mentre la segona, també registrada, és la tecnologia MVA-BN (R) de Bavarian Nordic, que ves per on també es una aproximació basada en un virus Vaccinia (un parent del virus de la verola) que fa de portaavions de gens d’Ebola. Un altre cop la primera confereix una protecció inicial mentre l’administració de la segona dosi permet mantenir una immunitat cel•lular (cèl•lules B de memòria). L’avantatge d’aquesta aproximació és que aquests vectors vacunals, AdVac (R) i MVA-BN (R), han estat testat en més de 8000 persones en total en assajos previs per altres vacunes demostrant la seva seguretat; en definitiva trepitjaríem terreny més sòlid de no fer més mal que bé si finalment s’administressin. Crucell, en col•laboració amb NIH, ja van començar a treballar amb Ebola el 2002 però en aquell moment cercaven una vacuna multivalent que fos efectiva enfront Ebola Zaire i Sudan i a més també efectiva enfront Marburg (tots ells filovirus, per més detall mireu entrades 17, 18, 41 i 44). Tanmateix fa uns mesos van decidir ser menys ambiciosos i aparcar la vacuna “multivalent” per una més efectiva però alhora més específica. Es parla que les primeres dosis estarien disponibles ja entrats al 2015 (no està clar que es facin abans proves de seguretat addicionals si s’aprofiten les dades prèvies).

  • Profectus BioSciences està també desenvolupant una estratègia vacunal fent servir VSV, amb una estratègia d’una sola injecció (vacunació). Thomas Geisbert que treballa en aquesta formulació i en altres que incorporen el vector VSV qüestiona l’utilitat de la doble vacunació (“You need a single injection”), ja que en una situació d’epidèmia es necessitarà una resposta ràpida i sense necessitat de traçar els vacunats per donar la segona vacunació; es dificulta la gestió de tot plegat. L’inconvenient de les formulacions amb el VSV, que és un virus atenuat, però no inactivat, és que aixeca preocupacions sobre la seva seguretat, ja que pot generar malaltia neurològica (ho fa en alguns animals) i a més podria infectar els ramats de les zones afectades. I recordem que els virus muten i si l’atenuació no es prou intensa” el virus podria trobar la manera de revertir a la seva forma virulenta (per variabilitat vírica veure entrada 34).

En tots els casos cap d’aquestes vacunes tenen virus Ebola inactivat o atenuat si no fragments genòmics del mateix, que en ser processats pel vacunat donaran lloc a antígens que estimularan una resposta immune protectora. Les aproximacions son prou semblants en alguns casos i descansen en l’ús de virus atenuats que porten gens d’Ebolavirus que expressaran proteïnes superficials d’Ebola per entrenar el cos a desenvolupar una resposta immune, el més duradora possible. Si aquests vectors vírics ja han estat assajats en altres vacunes és un punt a favor seu, ja que probablement es podran aprofitar les conclusions dels seus estudis de fase I i fase II, que han demostrat bona seguretat i capacitats immunogèniques prèvies.

 

Bé, hem fet una petita, i no exhaustiva passejada per les vacunes en perspectiva d’ús els propers mesos. Sembla que l’estratègia és produir ja els lots de les diferents vacunes sense pensar en els resultats de les proves de seguretat. Si son bons la vacuna ja estarà preparada per a ser administrada; si són dolents es llençaran els lots, tanmateix és una qüestió de diners i ja es trobarà la manera de rescabalar-los. Hi hauria milers de dits acusadors si alguna estratègia vacunal resultes segura i no s’haguessin produït els lots.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

Per què les projeccions últimes de l’afectació real de l’epidèmia no són gens afalagadores de les nostres capacitats de gestió de crisis.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (19): Verola: Pare, pare, mira el que guardava l’avi a les golfes!!

Fa més d’una setmana, en una neteja i inventari, a l’edifici 29A, abans de fer un trasllat de laboratori per part d’uns grups de la Food and Drug Administration es van trobar uns tubs de virus de la verola (“smallpox” en anglès), en el campus de Bethesda, seu dels Instituts Nacionals de Salut (NIH) dels Estats Units.

 

Els tubs, de vidre i segellats per calor, en un nombre de 16 unitats, es van trobar en una cambra freda en companyia d’altres vials identificats com influença aviar, tifus o galteres. Els tubs estaven dins una caixa protegits amb coto fluix. El tipus de vials fa pensar en que es van produir a la dècada dels 50 del segle passat, quan s’investigava amb verola en molts laboratoris. Probablement l’investigador va deixar els contenidors a la zona de refrigeració per fer-ho servir més endavant; com és que s’oblidà, o no comunicà l’existència a altres investigadors quan es va marxar a un altre centre o jubilar cau dintre de l’àmbit d’una bretxa a la bioprotecció del centre.

 

Els vials, un cop descoberts, van ser immediatament transportats a un lloc segur, i d’allà als laboratoris del Centre de Prevenció i Control de Malalties (CDC) a Atlanta on s’ha confirmat que no solament contenen ADN de verola si no que el virus és propagable, és infectiu.

 

Des de 1979, quan es va donar per eradicada la verola al món es va establir a escala mundial que únicament dos laboratoris podrien contenir mostres i que totes les altres mostres en altres indrets devien ser destruïdes. Els laboratoris són, en una resta, per mi, de la guerra freda, el CDC de Atlanta i el Centre de Recerca Estatal de Virologia de Novosibirsk, VECTOR, a Rússia.

 

Aquesta és la primera vegada, que se sàpiga, que el virus s’ha trobat fora de les dues úniques instal•lacions que el poden emmagatzemar des de 1979.

 

Cada cert temps l’Organització Mundial de la Salut (OMS) porta a l’Assemblea (màxim òrgan decisori) el tema de la destrucció definitiva de tots els espècimens, del últims lots de la verola que s’emmagatzemen en aquestes dues ubicacions, però hi ha fortes discrepàncies. De fet aquesta primavera l’ultima discussió va acabar sense acord.

 

La verola, que va desaparèixer dels EEUU just desprès de la II Guerra Mundial, ha matat històricament a centenars de milions d’éssers humans (al mateix segle XX). És la malaltia amb major impacte a la historia de la humanitat, encara que no és tant contagiosa com la grip, per exemple. La seva taxa de mortalitat històrica és del 30-35%, 1/3 de la gent que la contreia moria, desprès de experimentar febres altes (38-40ºC), cansament, i erupcions que deriven a bonys plens d’un líquid espès i opac, fosc, per passar a pústules, normalment rodones, altes i denses, dures, fins que es formaven crostes que al caure deixaven la pell irreversiblement marcada (aquesta era la marca dels sobrevivents). El infectat era infecciós, en termes generals, des de l’aparició de la primera erupció fins la caiguda de la última crosta.

 

Aquesta sorpresa i d’altres que s’han fet públiques últimament (el cas de àntrax no inactivat en zona de treball convencional o la contaminació d’una soca d’influença de baixa patogenicitat amb la soca d’alta patogenicitat H5N1, els dos casos a EEUU) permeten posar el focus sobre la necessitat de conèixer més (i afinar els protocols) sobre biocontenció, bioseguretat i bioprotecció (per alguns biocustodia). Perquè, ens preguntarem?

 

Perquè els microbiòlegs som humans i com a humans, en major o menor mida, passem la vida recollint i emmagatzemant “coses” útils, o aparentment necessàries. És el famós “per si de cas”. El problema és que algunes d’aquestes “coses” poden ser perilloses si no s’empren adequadament o s’empren descuidadament per desconeixement de que tenim entre mans. Més encara si es vol fer un ús maliciós (bioterrorisme). Per tant, com digué un expert en bioterrorisme (Michael Osterholm, University of Minnesota) a propòsit d’aquest incident “I’m not convinced this will be the last of these potential situations. I wouldn’t be surprised if somewhere else in the world this same type of thing happens again”. Clar i català, ningú pot estar convençut que aquest serà l’últim incident; en algun lloc del món, variacions d’un mateix tema, això es repetirà.  Un tema completament diferent és que ens arribi la notícia.

 

Però, aquesta, aquesta serà definitivament una altra historia.

Comentaris virus-lents (12): Poliovirus carioca, o com un aïllament no fa epidemia.

Aquest 18 de juny, Brasil ha informat de l’aïllament de poliovirus salvatge de tipus 1 (WPV1) a partir de mostres d’aigües residuals recollides al març de 2014 l’aeroport de Viracopos, a l’Estat de São Paulo. Al repetir els anàlisis al mateix lloc i indrets propers aquesta ha donat negativa, i solament ha donat positiu per a les soques Sabin o enterovirus no polio. L’escenari es completa amb cap notificació de poliomielitis paralítica (o paràlisis flàccida aguda, PFA) i que no hi ha evidència de transmissió de poliovirus salvatge tipus 1. De fet el continent americà està lliure de la transmissió autòctona de poliovirus salvatge des de 1991 i Brasil des de 1989. Les mostres recollides a través de la vigilància del medi ambient en aquest zona i altres llocs al Brasil des de 1994, han estat sempre negatives a la presència de poliovirus.

Les aigües residual son un bon lloc per cercar virus entèrics de transmissió fecal oral, i poliovirus n’és un representat típic. Es normal aïllar poliovirus vacunals després de campanyes de vacunació amb la vacuna Sabin (Oral Polio Vaccine (OPV)) ja que s’excreten en les femtes com els virus salvatges. En alguns estudis (mireu Deshpande et al., 2003) es poden aïllar dels dos tipus, vacunal i salvatge, a les mateixes mostres.

L’estudi de la seqüència del genoma del aïllat indica una alta homologia (semblança) amb una soca de poliovirus salvatge tipus 1 recentment aïllada d’un cas de poliomielitis a Guinea Equatorial. Una investigació epidemiològica addicional està en curs per esbrinar com ha pogut saltar l’oceà aquesta soca vírica. Tanmateix, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) avalua com probable exportacions futures de poliovirus salvatges des de Guinea Equatorial degut a: l’actual brot, no tancat encara; la baixa cobertura d’immunització sistemàtica a nivell nacional, i la qualitat desigual de les campanyes de vacunació com a resposta als brots inicials. Tanmateix aquest poliovirus potser ha fet un llarg viatge per no res. La cobertura de vacunació contra la poliomielitis en l’Estat de São Paulo i Campinas municipi és superior al 95% en el programa rutinari de vacunació. L’ultima administració de OPV  es va dur a terme el juny de 2013. La campanya d’aquest any està prevista al novembre de 2014, amb grup objectiu els nens de 6 mesos a menys de 5 anys d’edat. Donats els alts nivells d’immunitat de la població indicada per l’alta cobertura d’immunització sistemàtica i l’execució de campanyes de vacunació periòdiques a la zona, la OMS considera mot baix el risc d’una propagació internacional d’aquest virus tenint com a base Brasil.

Una cosa mol diferent fora si aquest poliovirus hagués caigut en mig d’una població susceptible no vacunada ja que el virus podria haver persistit per setmanes, si no mesos al medi ambient esperant la seva oportunitat. Els virus de transmissió fecal-oral, i poliovirus ho és, han desenvolupat una particular resistència a factors ambientals (pH, temperatura, salinitat, agents químics, etc.) per retenir la seva infectivitat per més temps. Així s’ha descrit que els poliovirus retenen la seva infectivitat fins a 90 dies en terres o sorres, més de 300 dies en aigües molt netes, durant setmanes sobre teixits de cotó i llana, més d’una setmana sobre aliments frescos contaminats en condicions de refrigeració, (per més detalls consultar Sobsey and Meschke, 2003), etc.  Aquests poliovirus aïllats el mes de març poden no estar encara “morts” però no tenen cap possibilitat.

En el mon dels virus, però, sempre hi ha escletxes.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

  • Deshpande, JM., Shetty, SJ., and Siddiqui, ZA. 2003. Environmental surveillance system to track wild poliovirus transmission. Appl. Environ. Microbiol. 69,2919-2927.
  •  Sobsey, MD., and Meschke, JS. 2003. Virus survival in the environment with special attention to survival in sewage droplets and other environmental media of fecal or respiratory origin. Draft – August 21, 2003. WHO virus survival Report

Comentaris virus-lents (11): Poliovirus eradicat al 2020?, Un altre important HORIZON

No abandonarà fàcilment. La poliomielitis, causada pel virus de la polio, poliovirus, es resisteix a desaparèixer. S’havia previst la seva eradicació per a l’any 2000 (acord de l’OMS, 1988, quan es registraven més de 300.000 casos anuals amb 2000 casos de paràlisi permanent en 125 països) però durant  l’any passat es van registrar 405 casos, un registre pitjor que el del 2012, amb 223 casos. Aquesta hauria estat la segona eradicació d’un patogen i la seva malaltia de la Terra, després de la verola que es va donar per eradicada el 1980 (als 4 anys de l’últim cas).

Hi ha continents sencers lliures de poliomielitis però el virus encara persisteix de forma endèmica en tres països: Pakistan i Afganistan (països limítrofs, Àsia Central) i Nigèria (a Àfrica). No obstant això aquest mateix 2013 es van registrar casos de poliomielitis a 10 països com Somàlia, Israel, Iraq, Síria, Camerun, etc.

Clarament un «hot spot» fora però prop d’una zona endèmica, Àsia Central, és el constituït per Israel, Síria, l’Iraq. El virus salvatge vessa de les zones endèmiques i s’exporta a si mateix a zones pròximes on si la vacunació no s’ha efectuat de forma efectiva podria tornar a establir-se en la població infantil. I el seu establiment permetria noves exportacions a partir d’aquestes noves «bases». És també el cas de Somàlia i de Kenya; al nord-oest de Kenya està el camp de refugiats més gran del món, a Dadaab, on es troben més de 65.000 nens menors de 5 anys, la majoria procedents de Somàlia, que fugen del conflicte però que potencialment poden ser portadors del virus.

El problema, com quasi sempre, no són les eines sinó l’actitud i activitat humana. Hi ha una vacuna molt eficaç i fàcil d’administrar, la vacuna atenuada de Sabin, administrada per via oral, abreujada com OPV (Oral Polio Vaccine), dolça per fer-la atractiva als nens … És una eina potent que ha demostrat sobradament la seva utilitat, i té més de 60 anys.

Fem un petit incís. De vacunes de la pòlio hi ha realment 2. La vacuna de Salk, o vacuna de virus inactivats, etiquetada com IPV (Inactivated Polio Vaccine) la primera descoberta, fa més de 60 anys, que s’administra per via intramuscular i que és la de referència en molts països desenvolupats com els EUA, la Gran Bretanya, Espanya en els quals no hi ha poliovirus circulants des de fa dècades. Només confereix protecció, i no de per vida, als individus vacunats. Uns anys després es va autoritzar la vacuna Sabin, de virus atenuats, que es replica de forma eficient en l’intestí, recordem que la poliomielitis és una malaltia de transmissió fecal-oral, però no pot replicar eficientment al teixit del sistema nerviós. La via d’administració oral (un parell de gotes) confereix la principal avantatge a aquesta vacuna respecte a l’alternativa de virus inactivats, ja que en vacunar els individus per via oral s’emula la infecció natural per poliovirus. El virus atenuat provinent de la vacuna es replica i genera una resposta immunològica a nivell intestinal. La via d’administració de la vacuna Sabin permet també generar també una «immunitat de ramat» o immunitat poblacional. Els individus vacunats excreten virus vius atenuats en la seva femta (recordeu, transmissió fecal-oral) durant alguns dies després de la immunització. La família i els contactes propers que no estiguin immunitzats però que s’exposin a aquest virus vacunal poden desenvolupar immunitat per contacte fecal-oral amb l’individu vacunat. Res és perfecte, però. Això pot ser contraproduent en el cas de pacients immunodeficients. Existeixen, a més, el risc de fenòmens de reversió de l’estat d’atenuació, activació del poliovirus i la seva replicació en l’organisme, fet aquest greu en individus immunològicament competents, però molt greu per a individus sense una resposta immunològica que freni la infecció. Aquesta és la vacuna de referència en zones endèmiques tot i tenir requeriments estrictes quant al seu transport i emmagatzematge, tot un problema en regions de temperatures altes o en zones aïllades, ja que ha de transportar i mantenir-se a una temperatura d’entre 2 i 8°C.

Tenim dues eines, doncs, a fer servir en diferents ambients i poblacions. No obstant això, els conflictes armats (i els seus corol·laris: destrucció infraestructures sanitàries, manca de professionals mèdics, proveïment de medicines), el moviment massiu de refugiats i les condicions de nul·la salubritat en què aquests viuen moltes vegades, i les repercussions (assassinats inclosos sobre equips de vacunació) d’una concepció anti-vacunació (perquè pot causar esterilitat?) i d’una actitud hostil d’autoritats moltes vegades no reconegudes i líders tribals (en algun cas «justificat» per l’ús d’equips de vacunació com “tapadores” per activitats d’espionatge occidental) fan que es generin bosses de nens no vacunats en zones en conflicte dins les quals pot tornar a sorgir la poliomielitis. I si un nen té polio, tots els altres al voltant corren el risc de contraure la malaltia. Somàlia i Síria que es consideraven pacificades s’estan perdent (hi ha cada vegada més casos) com a conseqüència dels conflictes armats que no només promouen l’ascens de la poliomielitis sinó també d’hepatitis A, febre tifoide (malalties ambdues de transmissió fecal oral), xarampió , etc. Encara que l’OMS i MSF despleguen equips a Turquia, Líban i Jordània per donar suport i subministrar material als metges dins de la zona de conflicte, l’única medicina i estratègia real que acabarà amb l’amenaça del ressorgiment de la poliomielitis seria no barrejar la salut de la població (sobretot en zones en conflicte) amb les estratègies geo-polítiques i de domini econòmic.

I en aquestes, fa uns dies, s’ha trobat poliovirus en aigües residuals a Brasil.

Però aquesta, aquesta és una altra història.