comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia ambiental

Comentaris virus-lents (14): Seguretat alimentària i virus

Deja un comentario Publicado por en julio 2, 2014

La Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra en vora 2 milions les persones que moren per malalties diarreiques (2005), com a conseqüència de la ingesta d’aliments o aigües contaminades. I aquest problema no és exclusiu de països pobres o àrees deprimides, encara que en aquests la mortalitat, sobre tot infantil, és força elevada. Més de 300.000 hospitalitzacions i 5000 morts s’atribueixen a aquesta causa als EEUU (1999). La gastroenteritis és motiu de 3,7 milions de visites al metge a l’any als Estats Units (2010) i 3 milions de visites a França (2010). Als EEUU es creu que la gastroenteritis té un cost global de 23.000 milions de dòlars l’any.
Actualment, el control de qualitat microbiològic dels aliments descansa sobre la detecció de la presència i quantificació de bacteris coliforms, que van ser considerats com a indicadors de contaminació fecal ja fa algunes dècades. Tanmateix, des de fa bastants anys se sap que aquest criteri (estar lliure de bacteris coliforms), que evidentment ha contribuït molt a la millora de la seguretat alimentària en general, no és suficient per protegir enfront infeccions víriques des de aliments. Així per aliments concrets (per exemple, mol•luscs bivals, fruits del bosc, enciams, cebes i similars, etc.), que havien passat tots els controls microbiològics reglamentaris, i al nivell de venda al detall o centres de restauració colectius, s’han detectat puntualment càrregues importants de virus patogènics per humans.

Les característiques fonamentals dels virus pel que fa a la seva transmissió en aliments son:
• Els virus no poden multiplicar-se en el menjar. Els virus necessiten cèl·lules metabòlicament actives per replicar. Com la majoria dels virus transmesos per aliments son estrictament patògens humans (perdonem-nos aquí el biaix antropocèntric), la seva presència en els aliments és un reflex d’una contaminació fecal prèvia i d’una ulterior persistència del virus però no de la seva multiplicació. La necessària persistència fora del hoste, i el fet que per infectar-lo s’hagi de travessar ambients força desagradables (com serien el nostre estomac i una fracció de l’intestí, a pH molt baixos i plens d’enzims digestius i sals biliars), fa que la majoria dels virus implicats siguin virus no embolcallats amb forta estabilitat enfront la dessecació, enzims, productes químics agressius, etc.
• La majoria dels virus transmesos per aliments son molt infecciosos, es propaguen ràpidament entre individus. Per la majoria dels virus de transmissió alimentària, unes poques partícules infeccioses (10-100) poden determinar una infecció, i per cada persona infectada es poden alliberar de l’ordre de 10 a 100 milions de partícules per gram de femta (com en el cas dels norovirus). Aquesta és la raó per la que si els primers casos de la transmissió alimentària no son detectats ràpidament, el brot por semblar un brot de transmissió persona-persona, ja que hi ha moltes vegades una forta incidència de casos secundaris, no atribuïble al aliment com a causa primigènia. Conseqüentment hi ha una subestimació clara de les infeccions pròpiament alimentaries.
• No hi ha un sistemàtic pla de vigilància per malalties víriques transmeses per aliments. Alguns estudis apunten que únicament un 1% (o menys) dels casos d’infeccions víriques per aliments son efectivament registrats en els sistemes de vigilància nacionals. Si recordem que pels icebergs únicament 1/10 part es mostra i 9/10 parts estan submergides, pel cas de les infeccions alimentàries les estimacions apunten que 99 de cada 100 infeccions no son reportades o registrades (estan, doncs, submergides). Tinguem en compte que els virus que poden fer servir els aliments com a via de transmissió s’engloben en 11 famílies víriques diferents, que recullen tota la diversitat vírica (virus de ADN, virus de ARN, amb embolcall, sense embolcall, “petits” de l’ordre de 25 nm o “grans” de l’ordre de 150 a 200 nm) i que determinen moltes simptomatologies clíniques diferents (gastroenteritis amb vòmits i diarrea, dolors abdominals, icterícia, meningitis, erupcions, …) algunes de les quals es poden confondre amb infeccions no alimentàries.

Aquests tres factors determinen una problemàtica complexa que necessita més recerca i alhora bastir processos que garanteixin aliments segurs des d’el seu origen i, alternativa o complementàriament, tractaments que assegurin que en cas hipotètic de presència d’aquests virus, el tractament pugui eliminar llurs infectivitats.

Aquesta problemàtica és particularment punyent i necessitada de solucions en uns quants binomis virus-aliments, que seran objecte d’un altre entrada.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (12): Poliovirus carioca, o com un aïllament no fa epidemia.

Deja un comentario Publicado por en junio 30, 2014

Aquest 18 de juny, Brasil ha informat de l’aïllament de poliovirus salvatge de tipus 1 (WPV1) a partir de mostres d’aigües residuals recollides al març de 2014 l’aeroport de Viracopos, a l’Estat de São Paulo. Al repetir els anàlisis al mateix lloc i indrets propers aquesta ha donat negativa, i solament ha donat positiu per a les soques Sabin o enterovirus no polio. L’escenari es completa amb cap notificació de poliomielitis paralítica (o paràlisis flàccida aguda, PFA) i que no hi ha evidència de transmissió de poliovirus salvatge tipus 1. De fet el continent americà està lliure de la transmissió autòctona de poliovirus salvatge des de 1991 i Brasil des de 1989. Les mostres recollides a través de la vigilància del medi ambient en aquest zona i altres llocs al Brasil des de 1994, han estat sempre negatives a la presència de poliovirus.

Les aigües residual son un bon lloc per cercar virus entèrics de transmissió fecal oral, i poliovirus n’és un representat típic. Es normal aïllar poliovirus vacunals després de campanyes de vacunació amb la vacuna Sabin (Oral Polio Vaccine (OPV)) ja que s’excreten en les femtes com els virus salvatges. En alguns estudis (mireu Deshpande et al., 2003) es poden aïllar dels dos tipus, vacunal i salvatge, a les mateixes mostres.

L’estudi de la seqüència del genoma del aïllat indica una alta homologia (semblança) amb una soca de poliovirus salvatge tipus 1 recentment aïllada d’un cas de poliomielitis a Guinea Equatorial. Una investigació epidemiològica addicional està en curs per esbrinar com ha pogut saltar l’oceà aquesta soca vírica. Tanmateix, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) avalua com probable exportacions futures de poliovirus salvatges des de Guinea Equatorial degut a: l’actual brot, no tancat encara; la baixa cobertura d’immunització sistemàtica a nivell nacional, i la qualitat desigual de les campanyes de vacunació com a resposta als brots inicials. Tanmateix aquest poliovirus potser ha fet un llarg viatge per no res. La cobertura de vacunació contra la poliomielitis en l’Estat de São Paulo i Campinas municipi és superior al 95% en el programa rutinari de vacunació. L’ultima administració de OPV  es va dur a terme el juny de 2013. La campanya d’aquest any està prevista al novembre de 2014, amb grup objectiu els nens de 6 mesos a menys de 5 anys d’edat. Donats els alts nivells d’immunitat de la població indicada per l’alta cobertura d’immunització sistemàtica i l’execució de campanyes de vacunació periòdiques a la zona, la OMS considera mot baix el risc d’una propagació internacional d’aquest virus tenint com a base Brasil.

Una cosa mol diferent fora si aquest poliovirus hagués caigut en mig d’una població susceptible no vacunada ja que el virus podria haver persistit per setmanes, si no mesos al medi ambient esperant la seva oportunitat. Els virus de transmissió fecal-oral, i poliovirus ho és, han desenvolupat una particular resistència a factors ambientals (pH, temperatura, salinitat, agents químics, etc.) per retenir la seva infectivitat per més temps. Així s’ha descrit que els poliovirus retenen la seva infectivitat fins a 90 dies en terres o sorres, més de 300 dies en aigües molt netes, durant setmanes sobre teixits de cotó i llana, més d’una setmana sobre aliments frescos contaminats en condicions de refrigeració, (per més detalls consultar Sobsey and Meschke, 2003), etc.  Aquests poliovirus aïllats el mes de març poden no estar encara “morts” però no tenen cap possibilitat.

En el mon dels virus, però, sempre hi ha escletxes.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

  • Deshpande, JM., Shetty, SJ., and Siddiqui, ZA. 2003. Environmental surveillance system to track wild poliovirus transmission. Appl. Environ. Microbiol. 69,2919-2927.
  •  Sobsey, MD., and Meschke, JS. 2003. Virus survival in the environment with special attention to survival in sewage droplets and other environmental media of fecal or respiratory origin. Draft – August 21, 2003. WHO virus survival Report
eradicació, poliovirus, vacunació, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (11): Poliovirus eradicat al 2020?, Un altre important HORIZON

Deja un comentario Publicado por en junio 26, 2014

No abandonarà fàcilment. La poliomielitis, causada pel virus de la polio, poliovirus, es resisteix a desaparèixer. S’havia previst la seva eradicació per a l’any 2000 (acord de l’OMS, 1988, quan es registraven més de 300.000 casos anuals amb 2000 casos de paràlisi permanent en 125 països) però durant  l’any passat es van registrar 405 casos, un registre pitjor que el del 2012, amb 223 casos. Aquesta hauria estat la segona eradicació d’un patogen i la seva malaltia de la Terra, després de la verola que es va donar per eradicada el 1980 (als 4 anys de l’últim cas).

Hi ha continents sencers lliures de poliomielitis però el virus encara persisteix de forma endèmica en tres països: Pakistan i Afganistan (països limítrofs, Àsia Central) i Nigèria (a Àfrica). No obstant això aquest mateix 2013 es van registrar casos de poliomielitis a 10 països com Somàlia, Israel, Iraq, Síria, Camerun, etc.

Clarament un «hot spot» fora però prop d’una zona endèmica, Àsia Central, és el constituït per Israel, Síria, l’Iraq. El virus salvatge vessa de les zones endèmiques i s’exporta a si mateix a zones pròximes on si la vacunació no s’ha efectuat de forma efectiva podria tornar a establir-se en la població infantil. I el seu establiment permetria noves exportacions a partir d’aquestes noves «bases». És també el cas de Somàlia i de Kenya; al nord-oest de Kenya està el camp de refugiats més gran del món, a Dadaab, on es troben més de 65.000 nens menors de 5 anys, la majoria procedents de Somàlia, que fugen del conflicte però que potencialment poden ser portadors del virus.

El problema, com quasi sempre, no són les eines sinó l’actitud i activitat humana. Hi ha una vacuna molt eficaç i fàcil d’administrar, la vacuna atenuada de Sabin, administrada per via oral, abreujada com OPV (Oral Polio Vaccine), dolça per fer-la atractiva als nens … És una eina potent que ha demostrat sobradament la seva utilitat, i té més de 60 anys.

Fem un petit incís. De vacunes de la pòlio hi ha realment 2. La vacuna de Salk, o vacuna de virus inactivats, etiquetada com IPV (Inactivated Polio Vaccine) la primera descoberta, fa més de 60 anys, que s’administra per via intramuscular i que és la de referència en molts països desenvolupats com els EUA, la Gran Bretanya, Espanya en els quals no hi ha poliovirus circulants des de fa dècades. Només confereix protecció, i no de per vida, als individus vacunats. Uns anys després es va autoritzar la vacuna Sabin, de virus atenuats, que es replica de forma eficient en l’intestí, recordem que la poliomielitis és una malaltia de transmissió fecal-oral, però no pot replicar eficientment al teixit del sistema nerviós. La via d’administració oral (un parell de gotes) confereix la principal avantatge a aquesta vacuna respecte a l’alternativa de virus inactivats, ja que en vacunar els individus per via oral s’emula la infecció natural per poliovirus. El virus atenuat provinent de la vacuna es replica i genera una resposta immunològica a nivell intestinal. La via d’administració de la vacuna Sabin permet també generar també una «immunitat de ramat» o immunitat poblacional. Els individus vacunats excreten virus vius atenuats en la seva femta (recordeu, transmissió fecal-oral) durant alguns dies després de la immunització. La família i els contactes propers que no estiguin immunitzats però que s’exposin a aquest virus vacunal poden desenvolupar immunitat per contacte fecal-oral amb l’individu vacunat. Res és perfecte, però. Això pot ser contraproduent en el cas de pacients immunodeficients. Existeixen, a més, el risc de fenòmens de reversió de l’estat d’atenuació, activació del poliovirus i la seva replicació en l’organisme, fet aquest greu en individus immunològicament competents, però molt greu per a individus sense una resposta immunològica que freni la infecció. Aquesta és la vacuna de referència en zones endèmiques tot i tenir requeriments estrictes quant al seu transport i emmagatzematge, tot un problema en regions de temperatures altes o en zones aïllades, ja que ha de transportar i mantenir-se a una temperatura d’entre 2 i 8°C.

Tenim dues eines, doncs, a fer servir en diferents ambients i poblacions. No obstant això, els conflictes armats (i els seus corol·laris: destrucció infraestructures sanitàries, manca de professionals mèdics, proveïment de medicines), el moviment massiu de refugiats i les condicions de nul·la salubritat en què aquests viuen moltes vegades, i les repercussions (assassinats inclosos sobre equips de vacunació) d’una concepció anti-vacunació (perquè pot causar esterilitat?) i d’una actitud hostil d’autoritats moltes vegades no reconegudes i líders tribals (en algun cas «justificat» per l’ús d’equips de vacunació com “tapadores” per activitats d’espionatge occidental) fan que es generin bosses de nens no vacunats en zones en conflicte dins les quals pot tornar a sorgir la poliomielitis. I si un nen té polio, tots els altres al voltant corren el risc de contraure la malaltia. Somàlia i Síria que es consideraven pacificades s’estan perdent (hi ha cada vegada més casos) com a conseqüència dels conflictes armats que no només promouen l’ascens de la poliomielitis sinó també d’hepatitis A, febre tifoide (malalties ambdues de transmissió fecal oral), xarampió , etc. Encara que l’OMS i MSF despleguen equips a Turquia, Líban i Jordània per donar suport i subministrar material als metges dins de la zona de conflicte, l’única medicina i estratègia real que acabarà amb l’amenaça del ressorgiment de la poliomielitis seria no barrejar la salut de la població (sobretot en zones en conflicte) amb les estratègies geo-polítiques i de domini econòmic.

I en aquestes, fa uns dies, s’ha trobat poliovirus en aigües residuals a Brasil.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, poliovirus, vacunació, virologia ambiental , , ,

Comentaris virus-lents (10): El virus Expòsit? No, «Sin Nombre».

Deja un comentario Publicado por en junio 25, 2014

Habitualment, a l’hora de posar una nom a una forma de vida, i els virus ho son, es pot recórrer a diverses vies: la malaltia que generen (el virus de la immunodeficiència humana, virus de la febre groga), el nom d’investigador (o investigadors) que l’aïllaren pel primer cop (per ex. Epstein-Barr) i el lloc geogràfic d’on sortí la mostra o l’individu primer diagnosticat (per ex. Virus de la febre de la vall del Rift, virus del Nilo Occidental, o virus Nàpols o virus Marburg). A ningú li agrada, però, que el racó on viu, la seva regió, o població quedi lligat a una malaltia, ja no diguem si és  greu o mortal.

Un clar exemple, resolt amb certa sorna, va succeir l’any 1993 a Nou Mèxic, en una àrea coneguda com a “Four Corners”, no gaire lluny del Gran Canyó del Colorado. Els països joves tenen fronteres marcades amb regla i als “Four Corners” conflueixen 4 estats (Arizona, Colorado, Nuevo México, i Utah). Allà, al 1993, es va alertar d’un brot epidèmic d’una síndrome pulmonar caracteritzada per febre, tos, mal de cap, letargia, falta d’alè, evolucionant ràpidament cap un edema pulmonar, mai descrit fins aquell moment. De fet, tenint en compte els símptomes inicials alguns la van anomenar la Navajo flu, la grip dels Navajos. Al poc temps s’identificà l’agent causal, un membre de la família Hantavirus, que com d’altres del mateix gènere te com a hoste natural un rosegador, en aquest cas, el Peromiscus maniculatus (o ratolí cérvol, deer mouse en anglès), que havia assolit un pic de superpoblació per la zona. El brot acabà amb 24 afectats, més de la meitat de la nació Navajo, i 12 morts (un 50% de letalitat!!). Arribat l’hora d’etiquetar al virus se li va dir “Four Corners”. Però aquí es començà a embolicar la troca; els indis navajos (que amb els Hopi, Ute i Zune tenen allà Reserves) no acceptaren la denominació i els empresaris turístics, els hi feren costat interessadament. Es cercà una segon alternativa “Muerto canyon”, un indret proper al lloc del primer aïllament del virus, pe`ro encara era massa “conegut”. Finalment, un funcionari, no sabem si resseguint el mapa amb un dit cercant alguna sortida, o potser travessat amb una rara clarividència humorística, va trobar a la regió un petit llogaret que rebia el nom de “Sin nombre” (tal com sona, sí), des de l’ època de la dominació espanyola. Aquest nom sí aconseguí una ràpida unanimitat.

I així fou com el primer Hantavirus aïllat al continent americà, provocant una patologia respiratòria desconeguda, el Hantavirus Pulmonary Syndrome (HPS), passà a anomenar-se virus Sin Nombre (o “Sin Nombre virus” en anglès). Aquest Hantavirus inaugurà l’estirpe de Hantavirus americans que generen unes malalties amb simptomatologies i desenllaços força diferents a les dels seus germans europeus.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

Font parcial: Tenorio, A. et al. (2009) Virus con denominación de origen; sin nombre, Nápoles, West Nile. Enferm. Infecc. Microbiol. Clin. 27:308-312.

Hantavirus, Taxonomia/Nomenclatura, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (8): Walking bent; Aquells que caminen retorçats

Deja un comentario Publicado por en junio 19, 2014

Chikungunya, un remot conegut.

Aquells que caminen geperuts, retorçats, això és el que significa kungunyala, en la llengua makonde, parlada al centre d’Àfrica, i d’aquí ha derivat Chikungunya (llegeix-lo com chiki-en-GUN-yah). La primera descripció d’un brot epidèmic d’aquesta malaltia data de principis de la dècada dels 50 del segle passat, en l’altiplà de Makondo, al costat de la frontera entre Tanzània i Moçambic. D’aquí va donar el salt a Àsia; el primer brot asiàtic descrit va ser a Calcuta el 1963 (amb més de 100.000 casos i 200 morts) i es van anar donant brots cíclics entre 1960 i 1982 a Àfrica i Àsia. I, una mica sobtadament, va deixar de detectar.

Les persones que pateixen la malaltia poden patir febre per sobre de 40°C (de dos a tres dies), eritemes, mal de cap, dolor i inflor articular, artritis generalitzada que pot ser discapacitant, calfreds, nàusees, vòmits, i ocasional infecció a la conjuntiva i fotofòbia. Els dolors articulars, que resolen habitualment en un parell de setmanes, poden romandre o reaparèixer fins a diversos mesos després de la primera crisi sobretot en adults i gent gran.

A les persones afectades no se’ls pot donar un altre tractament que no sigui descans en llit, reposició de fluids, i antipirètics (evitant l’aspirina) i antiinflamatoris. No hi ha una altra, ja que no hi ha cap vacuna aprovada.

Ja en aquells dies se sabia que el virus Chikungunya, afortunadament, no es transmetia de persona a persona (com el virus influença o virus de la SIDA) sinó que necessita d’un vector artròpode, d’un missatger, habitualment mosquits del gènere Aedes (aegypti, albopictus, …), que també són transmissors del virus de la febre groga i el virus del dengue. Aquests missatgers succionen sang d’un individu infectat i poden transmetre el virus amb la seva picada a un altre humà. Si no hi ha missatger no hi ha possibilitat de brot, i no tots els mosquits valen, només algunes espècies del gènere Aedes però també algunes espècies dels gèneres Culex, Mansonia, etc. A Europa, l’absència de vectors competents determinava que només es descrivissin casos importats (turistes que adquireixen la malaltia, s’infecten, en un país endèmic i la manifesten a la tornada del viatge) i que no hi hagués perill d’un brot epidèmic.

I amb el segle XXI, emergència.

L’any 2005, un brot de Chikungunya va causar estralls en diferents illes de l’Oceà Índic. Només a l’illa Reunió (possessió francesa a l’Índic) es van comptabilitzar més de 200.000 afectats i uns 200 morts. Els vectors van ser, principalment Aedes albopictus, Aedes aegypti i Anopheles gambiae.

Des de 2005 s’han reportat prop de 1,5 milions de casos de Chikungunya a l’Índia; en algunes zones concretes prop del 50% de la població està afectat.

El virus havia tornat, si és que es va anar alguna vegada, i sembla que ara per quedar-se. Però, alguna cosa havia canviat, subtilment. Ara, Chikungunya no només es transmet per mitjà d’Aedes aegypti com cap clàssicament, sinó que ha enrolat per la seva causa a Aedes albopictus (més conegut com mosquit tigre), un mosquit de mida petita però molt agressiu, d’hàbits diürns, molt lligat a punts d’aigua (petits recipients, bols, safates on s’acumula l’aigua de pluja o de reg) en llocs frescos i ombrívols per la vegetació circumdant. Aquest mosquit, com a conseqüència del canvi climàtic i de la globalització del comerç, ha desbordat la seva residència habitual (sud-est asiàtic) i s’ha introduït a Europa (el 1990 es detecta al nord i centre d’Itàlia, arribant a Roma el 1997; en Espanya es detecta el 2004, a Sant Cugat del Vallès, Catalunya; també ha estat descrit a França i Suïssa). Així doncs, el vector ja estava a Europa.

I en aquestes, en els mesos d’estiu del 2007, en un parell de poblets separats per un riu al nord d’Itàlia (Ravenna), prop de 200 persones van emmalaltir, i 11 van ser hospitalitzades, d’un brot epidèmic caracteritzat per un fort però curt estadi febril, exantemas i intens dolor articular que persistia encara en acabar la febre. El brot es va resoldre, autolimitar, en menys d’un mes. Ens sona? Sí, era Chikungunya amb la sorpresa que cap dels afectats s’havia desplaçat a cap país endèmic. En capturar mosquits tigre dins la zona afectada es va comprovar que albergaven el genoma del virus, per tant, actuaven de vectors. El binomi virus-vector s’havia establert, ni que fos una vegada, a Europa.

Aquests dos poblets han adquirit la dubtosa distinció d’albergar el primer brot epidèmic a Europa d’una malaltia fins ara només coneguda als tròpics. És una més de les conseqüències laterals i indesitjades de la globalització i l’escalfament global, i obre la porta a una possible entrada d’agents encara més perillosos com els causants del dengue, la febre groga o la febre de la vall del Rift ja que els vectors que permeten la seva propagació ja estan entre nosaltres.

I ara, a Catalunya ja tenim una petita col·lecció de casos importats diagnosticats de Chikungunya i també al nostre vector fermament instal·lat al Maresme i el Vallès. Els daus es van carregant …

Però, aquesta, aquesta ja és una altra història.

Chikungunya, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (7): En infeccions víriques, millor republicans?

Deja un comentario Publicado por en junio 18, 2014

El MERS coronavirus (o Middle East respiratory syndrome coronavirus) va trencant barreres i desmentint axiomes que semblaven certs fa uns pocs mesos. L’OMS segueix considerant que no sembla fàcilment transmissible entre humans de manera sostenible, la qual cosa permetria mantenir sota control.

No obstant això, en la segona meitat del passat mes de maig van emmalaltir quatre membres d’una mateixa família en una província sud-oriental d’Iran, una de les quals d’extrema gravetat. No es pot descartar, però, que les quatre persones haguessin estat exposades a una font comuna d’infecció, i no s’infectessin unes a les altres.

Han començat a aparèixer casos secundaris, també. Aquests casos són persones que s’infecten a partir del contacte amb una persona infectada, el que corrobora la transmissió persona-persona. El Centre de Control de Malalties (CDC, en anglès) va detectar a principis de maig la infecció amb MERS coronavirus d’una persona després d’haver estat en contacte amb un infectat, que havia retornat a finals d’abril d’Aràbia Saudita, ja infectat. El cas secundari no va requerir assistència mèdica i desenvolupar anticossos (va seroconvertir).

El que comença a estar clar és una de les fonts de la infecció. Així, un grup d’investigadors han establert (veure New England Journal Of Medicine (NEJM), http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1401505) un nexe entre un propietari de camells de 44 anys del sud-oest Aràbia Saudita, que va morir el novembre passat per la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS) i els camells: tant camells com a propietari estaven infectats amb el «mateix» virus; alguns camells es van infectar primer (mostraren congestió nasal i mucositat) i l’home va emmalaltir després de tractar amb un medicament el nas dels animals (suposa contacte estret, no ocasional), a la setmana d’emmalaltir dels animals, mostrant una simptomatologia semblant a la de un refredat. Hospitalitzat a principis de novembre, va morir dues setmanes més tard. Ja havia sospites fundades d’aquesta transmissió camell-humans però en aquest cas es va poder evidenciar de manera total i inequívoca. Això no exclou que hi hagi altres animals que també transmetin aquests coronavirus als éssers humans. A principis de juny l’OMS va assegurar que el nombre de persones infectades havia arribat a les 800, de les quals unes 300 han mort. La majoria dels casos es donen a l’Aràbia Saudita i països veïns, i quan s’han detectat casos en altres països, com els EUA, Canadà o ONG Kong sempre s’ha trobat un nexe en forma de viatger o turista a la primera zona esmentada. Em pregunto si no estarem incorrent en l’error de «Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit» i no caure en que podem estar davant d’una infecció amb un gran nombre de casos subclínics o infradiagnosticats, i agafar-nos a la idea, per ara certa, de l’esporàdica, per ineficient, transmissió entre humans.

Mentrestant el virus i els seus mecanismes de replicació i variabilitat poden trobar una nova combinació just abans d’un període de grans aglomeracions, com les festivitats religioses del Ramadà, a finals d’aquest juny, per estendre de forma marcada i intensa, com la majoria de les infeccions respiratòries.

Per cert, els camells sí que van aconseguir recuperar-se.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

MERS Coronavirus, virologia ambiental, Zoonosi

Comentaris virus-lents (6): Compte amb els gols en pròpia porta!!

Deja un comentario Publicado por en junio 16, 2014

Ara que ha començat la Copa del Món de Futbol convé fer-se ressò d’un estudi realitzat per la Universitat de Harvard (EUA) sobre les malalties més comunes que afecten els turistes que visiten aquest país. Per a aquest estudi retrospectiu es van utilitzar els informes de casos de 1,6 milions de persones que van emmalaltir després de viatjar al Brasil entre 1997 i 2011.

Les malalties més mediàtiques com la malària o el dengue (en tercer lloc) o les simptomatologies diarreiques (en segon lloc però amb agents causals molt diversos) no lideren la classificació. Són els problemes dèrmics els que més afecten, entre ells la bestiola del peu (bicho do pé, o Tunga penetrans però també anomenat noia, chigga, chigger, chigo, nigua, bec, piqui, piroque …), una puça de color marró vermellós que mesura 1 mm de longitud encara que la femella fecundada aconsegueix 1 cm, que habita en les sorres de les platges (preferentment humides i a l’ombra). Les femelles fecundades penetren en la pell dels peus (dits, plantes, interdigital i subunguial) sense requerir una ferida que li serveixi de portal d’entrada. Si això et passa tens una tungiasi, que porta a l’aparició de pàpules de 2-3 mm amb un punt negre central que ocasionen pruïja i dolors a la fricció o amb la pressió de la zona afectada, al punt que poden impedir caminar.

La principal font del bicho do pé són els excrements de gossos i gats, i en les zones rurals, els porcs. De fet, en alguns estudis amb aquells animals domèstics (Sao Paulo) es va trobar que el paràsit era present en el 90% dels mateixos. Un mostreig en una platja de Recife va permetre detectar presència de puces en un terç de les mostres de sorra analitzades.

Evidentment freqüència i gravetat dels efectes no van de la mà. Les picades de mosquits que poden transmetre dengue, malària i febre groga poden ser, són, més greus, a la llarga. A aquest trio se li ha unit ara Chikungunya, recentment arribat al Carib. Quatre de les seus de la Copa del Món (Cuiabá, Brasília, Belo Horizonte i Manaus) es troben en regions endèmiques de febre groga o malària. No obstant això, tant aquesta Copa del Món com els Jocs Olímpics de 2016 es celebraran a «hivern», quan la incidència d’aquestes malalties vectorials és més baixa.

L’estudi també reflecteix l’impacte per a la salut dels viatgers de pràctiques «voluntàries». No hi ha temporada «baixa» per a les pràctiques sexuals, no hi ha «hivern» o «estiu». Un de cada quatre turistes va declarar haver tingut sexe amb una «nova» parella durant el seu viatge, dos terços d’aquests van assegurar no haver fet servir preservatiu, segons un estudi de la Universitat d’Oxford. No està de més recordar que el VIH està molt estès, és endèmic en països com Brasil entre grups específics com els/les treballadors/es del sexe.

Del bicho do pé i dels mosquits portadors de dengue, malària, febre groga o Chikungunya podem protegir però sempre hi ha una contrapart (el mosquit, la puça, l’ambient …) que no controlem; per la malaltia de transmissió sexual el control, aparentment, és «tot» el nostre. Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Malalties transmissió sexual (MTS), virologia ambiental

Comentaris virus-lents (1) : Pandoravirus : la mida sí que importa !

Deja un comentario Publicado por en abril 17, 2014

Cada dia sabem més i entenem menys. Aquesta frase ve al cap quan un llegeix una mica sobre els Pandoravirus . Els virus ja no són, tots, aquest contagium vivum fluidum (fluid vivent contagiós) que deia el científic holandès Martinus Beijerinck en la seva primera descripció del virus del mosaic del tabac (finals del segle XIX) . Des de fa uns anys, i precisament per haver posat el focus en aquest tema (quants temes romanen en la foscor perquè no tenim diners per posar-los el focus!) , s’han vingut descrivint virus que desafien la nostra idea sobre la seva escala. Ja no són tan petits (20 a 200-300 nm, és a dir, menors a una deumil·lèsima de mil·límetre), s’ha esborrat la frontera amb els bacteris «clàssics» ja que els membres descrits del gènere Pandoravirus descrits fins ara tenen una mida de 1 micra i poden acumular més de 2500 gens.

Però anem per parts (com deia Jack l’ esbudellador). A principis dels 90 es van descriure uns ens, que infectaven amebes de vida lliure, Acanthamoeba , aïllades en l’aigua de torres de refrigeració, i que van ser assignats erròniament com bacteris gram positius ( Bradfordcoccus ) ; ningú podia imaginar que alguna cosa d’aquesta mida fora un virus. No va ser fins l’any 2003 que un grup d’investigadors francesos els van tombar del dret i del revés i el reescriviren / redescobriren com un virus (Mimivirus) , amb una mida de 400 nm , i projeccions filamentoses que li feien arribar a un diàmetre final mitjà de 600 nm. El genoma era enorme, per ser un virus, una doble cadena de DNA de 1 milió de parells de bases, amb prop de 1000 gens codificants ( molts d’ells únics, no presents en altres virus, o més rar encara, només presents en organismes cel·lulars). El 2011, un aïllat víric a partir d’aigua de mar a la costa xilena porta a la constitució del gènere Megavirus, un altre virus gegant amb més de 1100 gens. A Mimivirus li havia sortit competència de la seva mida. I aquest any (Science 2013) , dos nous titans han entrat en escena: Pandoravirus dulcis (aïllat en amebes en aigua «dolça» , és a dir aigua d’un llac a prop de Melbourne, Austràlia) i Pandoravirus salinus (trobat en el sediment marí davant a la costa xilena). Aquests virus té una grandària que arriba al micròmetre, i contenen un genoma de 2,5 milions de parells de bases (P. dulcis) o proper als 2 milions (P. salinus). Més de 2000 gens per virus i només un 6% d’ells amb paral·lelismes (homologies) en gens ja coneguts. Això complica molt situar-los en l’arbre evolutiu i ha portat a llançar la hipòtesi que ens trobem davant uns virus que infectarien una branca (o un tipus cel·lular, si es vol) de l’arbre de la vida ja extinta (o no aïllada encara). I no només al mar … Un article recent descriu l’aïllament de virus gegants a partir de la sang d’un voluntari sa, i rastres de la seva presència a quatre donants, tots ells sans, possiblement a l’aguait de les amebes que allotgem en el nostre cos. Tots aquests virus s’han deixat caure per ara en una mena de calaix de sastre d’ acrònim NCLVD (Nucleocytoplasmic large DNA viruses) per distingir-los dels virus «clàssics » la frontera de mida dels quals era als poxvirus, amb representants com el virus de la verola (190.000 parells de bases i una mida de 250-350 nm). Una conseqüència addicional d’aquests descobriments és el debat que s’ha obert sobre el rastre fòssil de la vida, el concepte LUCA (Last Universal Common Ancestor o Últim Ancestre Comú o Cel·lular Universal) i el paper jugat pels virus dins tot l’anterior. Em guardi ningú de suggerir el nom de Machotevirus pel proper aïllat de virus gegant que desafiarà antigues convencions o conviccions però aquest focus de ciència ens oferirà més sorpreses, de ben segur. Però aquesta, aquesta és una altra història.

virologia ambiental

Entradas siguientes →