comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: vacunació

Comentaris virus-lents (120): Esser humans i virus, un continu Zipi i ZAPI.

Deja un comentario Publicado por en junio 29, 2015

Les relacions esser humà i virus són complicades com són complicades totes les relacions entre hostes i paràsits. A més són unes relacions que han durat desenes, centenes de milers d’anys en una carrera continua d’atacs i defenses, ardits i contramesures. El contacte de l’ésser humà amb un nou virus, o un virus prou modificat (mutat) com per ser vist pel nostre organisme com un virus nou, determina un període d’uns quants anys en els que l’espècie humana és altament susceptible (en altres paraules, per segons quins virus, pot ser letal) fins que es restableix l’equilibri inestable hoste-paràsit (molts vegades amb la col·laboració de vacunes, anticossos neutralitzants o antívirics). És evident que si s’aconsegueix reduir el temps (que es xifra en 10-15 anys) des de que es començà el disseny d’una vacuna davant un nou virus fins que aquesta esta à disposició de la població aquest “equilibri forçat” arribaria abans.

El projecte ZAPI, de “Zoonoses Anticipation and Preparedness Initiative” és un projecte europeu gran en objectius i finançament (5 anys amb uns costos estimats de més de 12 milions d’euros pels que es demana un finançament per sobre dels 9,5 milions).  Aquest projecte cerca reduir el màxim possible el termini de temps des de que es desferma una emergència, una necessitat, per exemple, la disponibilitat d’anticossos neutralitzants (recordeu els tractaments que reberen les primeres persones a EEUU i Espanya infectades per Ebola als vols de l’estiu de l’any passat), o d’una nova vacuna envers un nou patogen (també podríem posar el cas de l’Ebola, o del propi Middle East Respiratory Syndrome coronavirus, o MERS CoV , pel que encara no disposen de cap vacuna), i el moment en que aquestes es fan realitat, arriben al “mercat”, a la població susceptible, o pot ser subministrada de forma segura.

Aquesta aproximació innovadora, que implica la participació col·laborativa d’estructures, instituts o empreses, que han viscut moltes vegades ignorant-se les unes a les altres com són grups de recerca universitaris, plataformes de servei d’expressió d’antígens, petita i mitjana empresa desenvolupadores de reactius, experts reguladors i les pròpies agencies reguladores, hauria de permetre desenvolupar recerca en immunògens o anticossos neutralitzants que es considerin rellevants per desprès tenir ja disponibles les capacitats pera la seva producció en volums importants. Englobant tota aquesta recerca, desenvolupament  i producció un equip cercaria el procés regulatori més ràpid i efectiu (Fast-Track) per escurçar els temps d’arribada a la població. És un projecte que engloba a 20 participants entre els que es troben l’Institut Pasteur, el Erasmus Medical Center de Rotterdam, la Utrecht University, el Central Veterinary Institute (CVI) holandès, el Friedrich Loeffle Institute (FLI) alemany, Merial, la International Alliance for Biological Standardization (IABS), Boehringer Ingelheim Veterinary Research Center, entre altres…i CReSA, on hi treballo.

Com el sistema s’ha de posar a prova amb patògens “reals” i les seves contramesures (anticossos neutralitzants i vacunes) s’han escollit tres patògens rellevants; un que afecta a animals, el virus Schmallenberg i dos que encara que afecten animals  tenen un clar vector zoonotic i poden causar greus malalties en humans, con serien el virus de la febre de la vall del Rift i el MERS-CoV, que des de el 2012 ocupa titulars de premsa amb una inicial incidència a la Península Aràbiga que ara s’ha estès a Corea del Sud (per més detall mireu altres entrades d’aquest blog).

MERScov-1 CDC

Micrografia electrónica de MERS Coronavirus

El CReSA hi col·labora de forma crítica en l’avaluació de la capacitat protectora del prototips vacunals dissenyats, a les especies diana, com són els dromedaris pel que respecta al MERS CoV, o altres remugats, que podrien ser un bon model i més fàcils de manegar. Aquesta avaluació, ja que implica la manipulació de l’agent patogen, el MERS CoV, que s’ha d’inocular a camèlids més grans que el que us escriu, és una activitat perillosa per la que es necessita personal entrenat i instal·lacions amb un nivell de bioseguretat i un maneig excel·lent (per veure alguna imatge de la instal·lació anar a l’enllaç: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/quequicom/ebola-lamenaca-del-virus/video/5340631/). CReSA, en aquet aspecte, seria una estructura d’estat per la seva unicitat, que la fa en molts aspectes exclusiva.

Però la descripció més detallada d’aquesta participació i del consorci queda per una propera entrada atesa la complexitat del tema.

Perquè aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, Finançament ciència, MERS Coronavirus, reservori animal, vacunació, variabilitat vírica, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (102): La llista de virus més perillosos? N’hi ha moltes, aquí una.

Deja un comentario Publicado por en abril 20, 2015

Tota llista que fem implica escollir i prioritzar. Per tant no deixa de reflectir aquell que fa la llista, en aquest cas, de virus en funció de la seva taxa de mortalitat. Els que la llegeixen han de tenir molt clar que una llista com aquesta mai podrà copsar l’enormitat de la variabilitat vírica i que potser algun virus existent sigui més perillós que els aquí descrits i que, senzillament, encara no s’ha manifestat entre nosaltres. 

Els Lissavirus: Aquest gènere compren no sols el virus de la ràbia (que causa la mort a quasi tothom que resulta infectat) si no també virus com el  Duvenhage, el Mokola, o els lissavirus de ratpenats australians. Encara que es reporten pocs casos anualment, exceptuant els casos de ràbia, que acumulen més de 50.000 morts anuals al món, aquells que es coneixen són sempre fatals. En el cas de la ràbia, si no s’administra una profilaxis post-exposició, aquesta infecció, que progressa cap a una encefalitis (inflamació del cervell) aguda, és gairebé mortal amb la manifestació de símptomes. Els ratpenats son els vectors transmissors d’aquest virus, amb l’única excepció del Mokola. Per la ràbia hi ha vacunes altament efectives, inclús si s’administra a post-exposició, poc després de l’event infecciós. Si l’infecció avança, i els símptomes treuen el cap, no hi ha tractament.

Els filovirus. Potser al capdavant de tots, el virus Marburg. Porta el nom d’un poble petit i idíl·lic a la vora del riu Lahn (Alemanya). El virus Marburg és un virus de febre hemorràgica, del gènere Filovirus com l’Ebola. Igual que amb l’Ebola, el virus Marburg provoca convulsions i hemorràgia de les membranes mucoses, pell i òrgans. Té una taxa de mortalitat que arriba al 90 per cent.Hi ha cinc soques del virus Ebola, quatre amb noms de països i regions d’Àfrica: Zaire, Sudan, Tai Forest, Bundibugyo i una cinquena, Reston, d’un poble als EEUU. El virus Ebola Zaire és el més mortal, amb una mortalitat que sovinteja el 90%. És la soca actualment activa a Guinea, Sierra Leone i Libèria. Fins aquest any sense cap vacuna realment disponible; el tractament continua sent el suport de les constants vitals.

Els Hantavirus inclou diverses tipologies virals que desencadenen dues síndromes prou diferenciades: febre hemorràgica amb síndrome renal (i que s’estén per Europa, Àfrica i Asia) o les síndromes pulmonars, respiratoris, reclosos a tot el continent americà. La taxa de mortalitat, depenent de la especie estaria entre el 30 i el 40%. Porta el nom d’un riu, el Hantan, on els soldats nord-americans, de campanya a la guerra de Corea del la dècada dels 50 del segle passat, van ser primerament infectats per aquest virus fins aquell moment desconegut. Van arribar als 3000 afectats amb un 10% de mortalitat. Per més detalls d’un brot més recent mireu entrada 10. No hi ha vacuna aprovada pel seu ús a Europa o EEUU, ni cap tractament antiviral més enllà del suport a les constants vitals i l’administració de rivabirina a etapes inicials de la malaltia. Però sí s’administren preparats vacunals, a partir de cervells o cèl·lules de ronyó de rosegadors infectats, un cop inactivats, a Corea i Xina.

Els virus de la grip aviària, amb diferents soques (H5N1, H7N9…) que regularment arriben al compartiment humà causant cert pànic mediàtic; fins a cert punt està justificat ja que la taxa de mortalitat és de 70 per cent. Però, de fet, el risc de contraure la soca H5N1 – un dels més coneguts – és força baixa. Ara per ara la infecció únicament és possible, no diem probable, si s’està en contacte directe, i jo diria continuat, amb aus de corral o anàtids infectats. Això explica per què la majoria dels casos apareixen a Àsia, on les persones viuen sovint prop de les aus de corral (pollastres, ànecs). No hi ha una vacuna específica i el tractament és el suport de les constants vitals

El gènere Henipavirus engloba a tres membres anomenats Hendra virus (HeV, primera descripció, 1994), Nipah virus (NiV, primera descripció, 1999), i Cedar virus (CedPV, 2012), que encara compartir moltes semblances amb els dos primers, no infecta a animals de laboratori susceptible a l’infecció per paramixovirus, ni s’ha descrit en humans, i es considerat no perillós. Però pels altres dos virus, la letalitat és la seva senyera, amb taxes entre el 50 i el 100%. Hendra causa afectacions respiratòries, incloent hemorràgies i edemes als pulmons, o encefalitis i meningitis. Pel que fa a Nipah, anomenat així pel lloc on es va aïllar (mireu també entrada 10 sobre aquest tema) el primer brot que afecta a éssers humans i a porcs es caracteritza per símptomes encefalítics a humans i respiratoris als porcs. Brots epidèmics posteriors, però, han causat afectacions respiratòries en humans, incrementat la probabilitat de transmissió humà-humà i indicant l’existència de soques més perilloses, per transmissibles;  de fet està qualificat com potencial agent bioterrorista (agent categoria C, pel CDC). Encara que es creien virus australians o asiàtics, la descripció d’un virus a Ghana amb característiques semblants fa pensar que la zona endèmica inclouria també Africa. Hi ha vacunes pels cavalls (que també s’infecten i de fet són transmissors a l’esser humà) però no per aquests. Hi ha alguns tractaments experimentals post-exposició en assaig, no disponibles encara.

El virus de Lassa es va manifestar inicialment infectant una infermera a la ciutat de Lassa (Nigèria) i va ser oficialment descobert per un català, el doctor Jodi Casals-Ariet, l’any 1969. El virus es transmet per rosegadors (un ratolí, Mastomys natalensis). Es una malaltia endèmica, és a dir, que afecta de forma continuada una regió específica, en aquest cas l’Àfrica occidental, alternant períodes de baix afectació amb crisis o brots intensos. La febre de Lassa causa 5.000 morts anuals (d’uns 500.000 afectats); per tant una taxa del 1%. La taxa de mortalitat dels casos simptomàtics hospitalitzats, però, estaria entre el 15-20%, encara que alguns suggereixen que es troba al voltant del 50% als períodes epidèmics. Se suposa que el 15 per cent dels rosegadors a l’Àfrica occidental són portadors del virus, i per tant, susceptibles de transmetre’l. No hi ha vacuna però els tractaments immediats amb rivabirina semblen efectius.

El virus Junín (descobert el 1958) s’associa amb febre hemorràgica argentina. Les persones infectades amb el virus pateixen símptomes com conjuntivitis, petèquies i púrpures (petites hemorràgies dèrmiques) i ocasionalment sepsis, desembocant en alteracions greus dels sistema immune, vascular o neurològic. La taxa de mortalitat es troba entre el 20 i el 30%. El problema amb aquest virus, i amb altres, com el mateix Ebola, és que els símptomes inicials són prou indefinits o comuns com per que la malaltia sigui ben detectada en la primera instància. Els hostes naturals tornen a ser els rosegadors. La seva àrea d’afectació ha passat dels 15.000 km2 als 150.000 km2 en els darrers 50 anys. Hi ha vacuna disponible.

El virus de la febre de Crimea-Congo (descrit a 1944 a Crimea) és transmès per paparres (Hyaloma) i és una zoonosi que salta d’animals domèstics i silvestres a humans. És similar als virus Ebola i Marburg en la forma en què progressa als malalts. Durant els primers dies de la infecció, els pacients presenten petits botons hemorràgics a la cara, la boca i la faringe. La taxa de mortalitat està entre el 10 i el 30% a la segona setmana de l’aparició dels símptomes (en la majoria de brots). És una malaltia endèmica a tota Àfrica, els Balcans, l’Orient Mitjà i a bona part d’Asia (Pakistan, Iran, India…). Hi ha una vacuna d’antigen inactivat que s’administra a Bulgària i una desenvolupada per un equip turc encara pendent d’aprovació per la Food and Drug Administration (FDA). Respecte el tractament, suport de les constants vitals; a Turquia un tractament a partir de sèrum de pacients de CCHF ha demostrat un 90% d’efectivitat.

El virus Machupo (descrit per primer cop a Bolívia, 1962) s’associa amb febre hemorràgica boliviana, també coneguda com tifus negre; és una altra zoonosi. La infecció provoca febre alta, malestar general, mal de cap, dolor muscular (símptomes no gaire diferents a la malària). Les petèquies i el sagnat de nas i genives ve després quan la malaltia llisca cap a la fase hemorràgica. Progressa de forma similar al virus Junin i la seva taxa de mortalitat està entre el 5 i el 30%. Aquest virus sí que es pot transmetre ocasionalment d’humà a humà, però habitualment s’adquireix per contacte o inhalació de partícules de les femtes de rosegadors (el ratolí Calomys callosus). És considerat també com base per una potencial arma biològica. Sense vacuna ni tractament efectiu més enllà del suport de les constants vitals.

La febre del dengue és una amenaça constant, i la seva incidència s’ha incrementat fortament en les darreres dècades, des de la segona Guerra Mundial; actualment més de 110 països son endèmics a l’agent, un flavivirus o virus de la familia Flaviviridae, com el virus de la febre groga o el virus West Nile. La seva taxa de mortalitat està entre 1 i 5%; però és clarament inferior al 1% si es rep atenció adequada. Si estem planejant unes vacances al tròpic ja cal que ens informem bé. El dengue es transmès per mosquits, i afecta entre 50 i 100 milions de persones a l’any a destinacions turístiques populars, com Tailàndia i l’Índia, causant unes 25.000 morts anuals. Però és un problema més general ja que més de 2 mil milions de persones viuen en àrees que estan amenaçades per la febre del dengue, degut a l’urbanització creixent d’indrets feréstecs, impulsada pel creixement de la població, i l’escalfament global. No hi ha vacuna disponible, el tractament es basa en la rehidratació i el suport de les constants vitals.

El virus desconegut. Per aquest no tenim, evidentment ni vacuna ni tractament. Caldrà cercar-lo entre els disponibles i passaran mesos fins que disposem d’alguna eina diagnòstica específica i anys fins que tinguem eines terapèutiques (vacunes). És, aquest, el proper virus que ens vindrà, una conseqüència probable d’envair un nou entorn natural, forçar el contacte entre la natura, els animals (la majoria dels virus que hi ha a la llista són zoonótics) i les poblacions humanes, o com a conseqüència de l’escalfament global que canvia patrons de disseminació o localització de moltes especies, algunes d’elles que hostatgen virus que poden trobar nous hostes més predisposats.

Tot un equip de futbol, onze integrants d’un equip de malsons però també de reptes. En una propera entrada farem un nou llistat no en funció de la seva mortalitat i disponibilitat de contramesures si no de la afectació total (de l’efecte acumulat amb els anys).

Perquè aquesta, aquesta serà una altra història.

Dengue, Hantavirus, Henipavirus, Junin, lissavirus, vacunació, virus Crimea-Congo, Virus de Lassa, virus hemorràgics, Virus Machupo

Comentaris virus-lents (95): L’Ebola porta cua al seu darrera.

Deja un comentario Publicado por en marzo 28, 2015

El primer cas d’Ebola del que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) té constància, el que anomenaríem cas índex, es va produir pels vols de Nadal del 2013. Va ser un infant, que habitava en un llogaret perdut, la primera víctima d’aquesta pandèmia que ha colpejat amb duresa tres països africans: Sierra Lleona, Guinea i Libèria. Va ser el primer nen, però segons la agència dels Nacions Unides per la Infància (UNICEF) més de 5.000 nens s’han infectat el darrer any. Aquest seria un impacte directe però l’impacte indirecte és encara més esfereïdor; més de 16.000 nens i nenes han perdut alguns dels seus pares. I el drama d’aquests nens supervivents no s’acaba aquí.

L’Ebola és una malaltia infecciosa que té efectes “biològics” però també efectes socials que no han de ser menystinguts i que es fan forts, s’intensifiquen, davant la manca d’informació o, directament, la desinformació. Així, molts d’aquests orfes han estat repudiats pels seus familiars per por de ser contagiats, encara que estiguessin sans. Fins i tot els veïns han arribat a fer-los fora dels llogarets, o pobles, acusant als nens de bruixeria per haver sobreviscut a la terrible malaltia, que té una mortalitat al brot actual sobre el 60%. Algunes organitzacions els recullen i tracten perquè recuperin ànim, salut i estima i també els ajuden…a recuperar el que és seu. El buit deixat pels pares es aprofitat per desaprensius que malden per quedar-se amb les terres que havien d’heretar els orfes.

La crisi de l’Ebola compleix aquesta setmana un any des de que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va qualificar com epidèmia. En el decurs d’aquest any s’han infectat vora 25.000 persones i han mort més de 10.000, però les conseqüències socials i econòmiques han estat probablement més greus. La economia de les zones afectades és un erm; els sistemes sanitaris estan desbastellats i s’han malmès o trontollen molts plans que duien a terme els propis governs o organitzacions no governamentals per millorar la salut general de la població. Hem sofert una gran ona d’infecció (no acabada, recordem-ho); ara tocarà patir una ressaca en forma de brots d’altres malalties infeccioses. Així, la OMS ha alertat de futurs brots de xarampió, tos ferina o varicel·la perquè s’han eliminat els programes de vacunació per culpa del Ebola. «Qualsevol interrupció dels serveis d’immunització, encara que sigui per períodes curts, es traduirà en un augment de brots», afirma el doctor Jean-Marie Okwo-Bele, director d’Immunització, Vacunes i Productes Biològics de l’OMS.

Encara que les xifres de noves infeccions per Ebola s’han reduït força els últims mesos, «Les xifres són similars a les d’agost de l’any passat. Baixar la guàrdia ara podria implicar un repunt a xifres similars a les que es van arribar a finals del 2014. Encara queda molt per fer», rebla José Félix Hoyo, vocal d’operacions internacionals de Metges del Món.

Perquè aquesta lluita no té aturador i els èxits no sempre es consoliden. Així, Libèria va registrar fa uns dies el primer cas d’Ebola en dues setmanes, un pas enrere pel país, que esperava sortir ja del túnel, i que caldrà que comenci a comptar el dies (42 dies) de nou per declarar-se lliure de la malaltia. Pitjor van les coses a Sierra Lleona, on l’Ebola ha matat unes 3.700 persones. El Govern ha decretat un toc de queda entre el 27 i el 29 de març. Per cert, ¿és realment útil una quarantena de tres dies per  aturar o alentir la infecció?

Ebola ha vingut per quedar-se, mesos o anys, i serà un adversari més al que combatre, però qualsevol millora en la situació no hauria de determinar una reducció dels esforços si no una deriva d’aquestos cap a altres malalties o en la reconstrucció dels sistemes sanitaris afectats, incloent això la formació de nous professionals.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, xarampió, Zoonosi

Comentaris virus-lents (85): Xarampió i Disney; Alemanya; immunitat comunitària, algunes reflexions.

Deja un comentario Publicado por en febrero 16, 2015

A les entrades 81 i 82 he parlat una mica del brot de xarampió que es va iniciar a Disney, Califòrnia.

 

mickeymeasles

 

M’havia quedat per desenvolupar amb un xic més de profunditat el tema de la immunitat comunitària (herd immunity, en anglès). Però abans…

 

S’ha registrat un augment molt elevat de casos de xarampió a Alemanya, un estat que esperava eradicar la malaltia el 2015, i així havia informat a la Organització Mundial de la Salut. Esta clar que això ja no podrà ser. Berlín ha registrat més de 450 casos (la meitat en adults) en el que portem d’any, més que tots els que es comptabilitzaren a tot el país durant el 2014. Aproximadament el 90% dels infectats enquestats no havien estat mai vacunats envers el patogen. El cas índex, el que ha desfermat el brot, semblaria ser un nen bosnià amb sol•licitud d’asil perquè l’estudi genètic dels virus aïllats a molts refugiats que foren els següents en emmalaltir ha demostrat grans similituds entre ells i el del nen. Després ha saltat de la població de refugiats a la de no refugiats (tots som humans). Que la meitat d’afectats siguin adults, molts refugiats, s’explica perquè a la zona de Sèrbia als 70’s el govern va recomanar únicament “one shoot”, una sola dosi d’ immunització amb la triple vírica (Xarampió, galteres i rubeola) quan la protecció màxima s’assoleix amb dues dosis. Aquells nens ara tenen 40-45 anys. Un altre “gap” o buit vacunal es donà a la dècada dels 90´s com a conseqüència de les guerres del Balcans. Aquells nens ara passen de la vintena. I com diu un responsable de la Sanitat a l’estat de Berlin, tota aquesta gent no és gent que s’oposés a ser vacunada, són persones que no estaven al corrent que no estaven prou protegides.
Tanmateix hi ha dos casos que semblen adquiriren la infecció després d’un viatge als EEUU. Per tant, estem parlant d’un problema global, que no entén de països, entén de persones. Fin de la cita.

 

La immunitat comunitària, d’eixam, és aquella immunitat que té una població quan un nombre elevat d’individus estan protegits davant una infecció (per exemple, per haver estat vacunats). Si una persona infectada està envoltada majoritàriament de persones immunitzades (o resistents al patogen) la probabilitat que escampi la malaltia, que infecti una altra persona és molt baixa, senzillament perquè no la troba, i si no s’infecta una altra persona la cadena d’infecció es trenca i la malaltia no progressa.

 

Per tant vacunacions intensives o prou generalitzades per assolir aquest nivell de cobertura, aquest percentatge de població immunitzada, que varia per cada malaltia però que acostuma a estar per sobre del 80-85%, són una eina ja clàssica per protegir de les malalties contagioses al 15-20% restant, en números grollers, de la població. En aquest 20% es trobarien aquelles persones que per edat (massa joves) o per estat (embarassades) o per condicionats sobrevinguts (immunosupressions, etc.) no és que vulguin es que no poden vacunar-se.

 

measles-philCausa-efecte: l’aplicació de la vacuna fa caure dràsticament el nombre de casos;tanmateix la taxa de cobertura s’ha de mantenir sobre el 90% per ser efectiva.

I aquí és on tenim el quid de la qüestió. El manteniment d’altres taxes de cobertura pot ser particularment difícil quan la malaltia infecto-contagiosa declina, o és ja un record dels nostres pares o avis. El nivell de vida ens torna més sofisticats, més alternatius i més inclinats a qüestionar recomanacions o situacions preestablertes. El creixement dels sentiments o corrent antivacunació a les nostres societats és, segur, un fenomen força complexe, barreja de aproximacions religioses, filosofies llibertàries, amants de teories conspiratives o paranoiques, o senzilla i clara desinformació (molt abundant a la web, i gens filtrada). En resum, al desaparèixer l’amenaça (la malaltia) minva la pressió per protegir-se. Tot és un miratge, però, perquè el virus encara hi és.

 

measles virus-960x640Micrografía electrònica del virus del xarampió.

Per altra banda, la immunitat d’eixam o comunitària no és el mateix que la immunitat pròpia, la biològica. Els individus que estan protegits per la pantalla que oferim els vacunats, que ens interposem com cascos blaus de la ONU, són completament susceptibles a la infecció (al patogen) en cas de trobar-se exposat a ella.

 

Així, si la taxa de cobertura baixa amb els anys (és dinàmica, depèn que la gent es vagi vacunant) pot passar que gent que estava protegida fa cinc, deu anys, deixi d’estar-ho. I per acabar-ho d’adobar, en prou ocasions adquirir una infecció amb la vida avançada, passada la infància, pot provocar problemes de salut seriosos.

 

Immunitat comunitària i eradicació són coses diferents. Els programes d’eradicació són una excepció en el camp de la sanitat pública; el que s’acostuma a cercar és reduir l’impacte de la malaltia a un nivell tolerable”. En ambdós casos es cerca protegir el màxim nombre d’individus en risc, l’eradicació essent l’aproximació maximalista i els programes de vacunació habituals, la possibilista. Habitualment es juga amb una combinació d’altes taxes de cobertura vacunals i campanyes de vacunació específica a sectors o subpoblacions especialment susceptibles. Així, si en una zona concreta es veu que la incidència d’una malaltia contagiosa puja d’un valor concret (per exemple 10 casos per cada 100.000 persones) poden posar-se en marxa campanyes de vacunació per aqueta zona en concret i una corona d’àrees limítrofes per evitar la disseminació del brot.

 

I per què no eradiquem tot? Perquè aquí no funciona la frase, “siguem realistes, demanen allò impossible”. Les campanyes massives de vacunació per eradicació són extremadament costoses i requereixen una planificació detallada, i un seguiment “militar” de la mateixa. La logística pot arribar ser molt complicada i mentre ens dediquen a això estressen, fins i tot, podem provocar una disrupció dels serveis bàsics o de rutina de salut. I segons com es presentin, poden ser considerades agressions culturals.

 

Measles_US_1944-2007_insetL’ús de la vacuna disminuí dràsticament el nombre de casos de xarampió als EEUU (a tall d’exemple, gràfiques equivalents es podrien obtenir de qualsevol altre pais).

La immunitat comunitària, l’eixam que som, té també unes consideracions ètiques i legals. La vacunació és promoguda per proveir una protecció indirecta als individus no vacunats (perquè no poden, per seguretat; i els perquè no volen, per elecció), però això suposa un risc pels que es vacunen, ens vacunem (tota vacuna té un risc, sempre hi ha un percentatge, infinitesimal si es vol, de reaccions adverses; el risc “0” no existeix). És a dir, es fa recaure un risc a cadascun en benefici d’altres individus, que no assumeixen cap risc que no tinguin ja “per se”. I això pot tenir implicacions quan es presentin casos adversos de vacunació. La immunitat comunitària fa plantejar-se interessants, però també importants, aspectes sobre els valors individuals i socials. De fet, anant més enllà, un pot plantejar si la immunitat comunitària no va de protegir a la societat en si mateixa, en que posem allò social per damunt o per davant d’allò individual. I a mi això sempre m’ha semblat molt engrescador “Un per a tots, tots per a un”. Sembla cristià, sembla d’esquerres.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

eradicació, resposta immune, salut pública, vacunació, xarampió

Comentaris virus-lents (82): …fins que estigui al sac, i ben lligat. Al Mickey li han sortit taquetes.

Deja un comentario Publicado por en enero 30, 2015

Com deiem fa uns dies…Un brot de xarampió lligat a un parc temàtic de la cadena Disney ha afectat ja més d’un centenar de persones als Estats Units (veure entrada 81). La immensa majoria de les persones afectades no estaven vacunades (o per convicció o perquè eren massa joves per rebre la vacuna) però un petit nombre dels afectats sí ho estaven. I dintre d’aquest vacunats alguns havien rebut una dosi de la vacuna (que no es considera “del tot” protectiva) però altres havien rebut les dues dosis reglamentàries. Aquest és l’argument agafat com clau roent pels anti-vacunació per blasmar la vacuna. Com s’explica això?

Les dades confirmen que la vacuna del xarampió és una de les més efectives del món, de les administrades actualment. Alguns autors asseguren que dues dosi de la vacuna garanteixen un 97% de protecció. Aquesta dada es pot comparar, per exemple, amb el 88% de les dues dosis de la vacuna contra les galteres, que també forma part del còctel MMR (Measles, Mumps and Rubella) del que parlàvem a l’entrada anterior. Compte, però. Diem que és molt efectiva però a ningú se li escapa que, amb aquesta ratio, de cada 100 persones tres persones vacunades poden infectar-se; per contra entre les persones no vacunades s’infectarien, en un escenari equivalent, més del 90% d’elles.

Aquesta alta efectivitat d’aquesta vacuna té com a explicació clàssica el fet de tractar-se d’una vacuna viva. La vacuna del xarampió implica inocular-nos de forma segura una variant atenuada, debilitada, del virus, que per tant no causa gairebé símptomes però que es replicarà dins el nostre cos, mimetitzant l’activitat del virus virulent, i activant una resposta immune amb resultat final de producció d’anticossos. Aquest anticossos seran els que ens protegiran quan, més endavant, un, dos, o deu anys després ens trobem “naturalment” amb el virus del xarampió virulent.

I això és el que passarà en un 97% del casos (després de dues dosis de la vacuna). Però en un 3% restant no. I no se sap ben bé perquè. El nostre sistema immune i la seva capacitat de produir prous anticossos específics, i el nostre equipatge genètic tenen segur molt que veure en això. Però encara en aquests casos estaràs més ben dotat per fer front a la infecció que no havent eludit la vacunació. Els nivells d’anticossos produïts potser no et salvaran de la infecció però de ben segur ajudaran a reduir la intensitat, i la durada, de la malaltia.

Al parc temàtic (aquell que hagi anat a un, el recordarà habitualment com un lloc bastant atapeït en alguns indrets i/o hores) degué entrar una persona infectada (possiblement amb el virus importat, de fora dels EEUU). Aquesta persona no seria necessariament un inconscient; la gent infectada pot transmetre el xarampió des de 4 dies abans que apareguin les erupcions (i per tant que s’adoni del seu estat) fins uns pocs dies després de la manifestació de erupcions cutànies. Aquest virus es transmet fàcilment per l’aire i degué arribar a desenes de persones properes. Si assumim una efectivitat de transmissió del 90% això vol dir que de cada 100 persones no vacunades, 90 desenvoluparan la infecció. De la mateixa manera, de cada 100 persones vacunades, 3 poden desenvolupar la infecció també, ja que no van generar una immunitat complerta en el seu moment.

El virus tindria molt poca cosa a fer si el 100% de la població estigués vacunada (però encara en aquest escenari un 3% podria ser potencialment susceptible). Tanmateix això es impossible perquè no es vacuna el dia després de néixer; hi ha uns mesos o anys que tenim un segment de la població no vacunada (i d’altres que s’hi neguen o se’ls hi neguen les vacunes fins la majoria d’edat) i per tant susceptible. De fet els Centers for Disease Control and Prevention (CDC) recomanen dues dosi de la vacuna MMR però pauten una primer dosi no abans dels 12 a 15 mesos d’edat. Mentre tenim un 90-95% de la població vacunada la situació és molt semblant a la anterior, però si hi ha una davallada per sota del 85% o del 80% aquest concepte que és la immunitat poblacional o immunitat comunitària (herd immunity, la immunitat de la manada) trontolla i s’esmicola. A més aquest límit d’efectivitat és diferent per a cada malaltia perquè depèn de la virulència, o transmissibilitat, de la malaltia, i la eficàcia de la vacuna. Pel que fa a la transmissibilitat podeu (la famosa R0) podeu consultar l’entrada 80 del blog. La immunitat de manada s’explica perquè encara que les malalties contagioses se transmeten d’individu a individu, aquestes cadenes d’infecció es tornen febles i molt curtes si cada individu infectat està envoltat per molts individus resistents a la infecció (perquè han estat vacunats). Serien, els infectats, illots dins una mar de refractància vacunal.  Els vacunats funcionen (funcionem) com un tap o un amortidor que evita que el virus arribi als sectors susceptibles de la població; infants i avis, aquests últims amb sistemes immunitaris força debilitats. Els vacunats, si som prou abundants, fem de tallafocs pels no vacunats ja que disminuïm la probabilitat de transmissió i amplificació de la infecció.

Vacunar-se és un acte egoista que porta altruisme dins seu. Tant a curt com a llarg termini.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, resposta immune, salut pública, vacunació, xarampió

Comentaris virus-lents (81): Xarampió, Mai diguis blat fins que estigui al sac…

Deja un comentario Publicado por en enero 27, 2015

Des de fa unes setmanes s’ha desfermat una alerta de salut pública als Estat Units (EEUU) per un brot de nombrosos casos de xarampió (ara per ara per sobre dels 100 casos) inicialment localitzats a Califòrnia però ara ja estesos per diferents estats (Utah, Washington, Colorado, Oregon, Nebraska, Arizona) i que ha arribat a Mèxic. Els afectats en aquest brot tenen entre 7 mesos i 70 anys; la majoria no havien estat vacunats. Més de 25 casos han requerit hospitalització. Del centenar de casos, la immensa majoria correspon a gent no vacunada però hi ha una petita proporció, entre el 5-10%, de persones vacunades.

El focus de la infecció, la zona zero, ha estat atribuït a un parc temàtic Disney, ubicat al comtat d’Orange, a finals de l’any passat. Compte, però, que hi ha un mínim de cinc casos que no tenen connexió amb el parc, no el visitaren, la qual cosa assenyala a una circulació basal del virus a la comunitat.

Això suposa una forta passa enrere en el control d’aquesta infecció als EEUU on aquesta malaltia altament contagiosa s’havia declarat com eradicada l’any 2000; tanmateix des de fa uns any ja havia un degoteig de casos. Als EEUU, el Centre de Control i Prevenció de Malalties (CDC en anglès) espera anualment uns dos centenars de casos, importats o explicables per possible importació, però ja l’any passat foren més de 660. Al món s’estima que uns 20 milions de persones contreuen el xarampió anualment.

Els funcionaris del Departament de Salut Pública de Califòrnia encara no han trobat el pacient “zero”. La hipòtesi, com no, és que l’individuo s’infectà a l’estranger i després visità el parc. Els visitants que compartiren temps i espai amb ell, molts dels quals no estarien vacunats, haurien emmalaltit llavors.

El problema amb el xarampió és que aquest sí que és un virus que es propaga fàcilment per l’aire mitjançant esternuts o estossecs. Molt més transmissible que Ebola, o MERS-Coronavirus, per exemple.

Els símptomes del xarampió són per tots (els que tenim més de 35-40 anys) coneguts: febre, mucositat nasal, tos, i erupcions cutànies per tot el cos. Una persona infectada ha de recloure’s a casa per no transmetre la malaltia, en principi autolimitant però que pot arribar a ser perillosa per nadons i nens, que poden desenvolupar quadres pneumònics. Rarament el xarampió és letal. Aquest potencial efecte greu sobre nens i nenes, que per edat no estiguin encara vacunats amb la vacuna triple vírica (MMR en anglès, Measles-Mumps-Rubella, contra xarampió, galteres i rubèola), ha fet que les autoritats sanitàries recomanin les famílies abstenir-se de portar-los les properes setmanes al parc temàtic involucrat, però també a zones molt concorregudes. També les dones embarassades i les persones immunocompromeses estan en risc. La gent vacunada, afirmen però, no cal que prenguin aquestes precaucions.

Disneyland Resorts evidentment s’ha apressat en comunicar que “és absolutament segur visitar (Disney) si s’està vacunat”. De fet, 5 dels afectats han estat treballadors del parc. L’empresa està “oferint” la vacunació a tots el empleats. I el oferint entre “cometes” s’explica per que tot aquell treballador que no tingui encara un certificat de vacunació o demostri amb una prova sanguínia que disposa d’anticossos en front el xarampió té un permís d’absència pagat fins entregar els resultats.

No disposo de dades de cobertura de la vacunació però sobta que com a poc 23 estudiants d’una escola secundària del comtat d’Orange van ser enviats a casa per tres setmanes després de confirmar-se que un alumne tenia el xarampió. No estaven vacunats i estaven, doncs, en risc. Probablement, aquest detall lliga amb un escenari més complex.

Califòrnia és un estat ric on prous famílies qüestionen les garanties que dona el sector mèdic sobre la seguretat i al eficàcia de les vacunes. A més a Califòrnia hi ha una regulació molt, molt laxa, que permet els progenitors no vacunar els seus fills i filles apel·lant a creences personals sense especificar-ne quines. I en aquest brou, no manquen les xarxes de persones extremadament crítiques, escèptiques i que veuen teories conspiratives en aquest episodi epidèmic.

En aquest ambient no calen les dades i les recomanacions mèdiques. Els metges recomanen la vacunació ja que dona una protecció del 99% i no hi ha cap prova científica que permeti lligar vacunació i risc d’autisme (una de les brames dels sectors anti-vacunació). I ja no parlem que potser estem davant d’una societat molt avançada tècnicament però en molts aspectes acientífica. “They’ve stopped believing in science. That makes me furious.”

El principal perill que suposen aquests grups antivacunació està en que poden comprometre la “immunitat de grup”. Si molta població no es vacuna, el percentatge de gent vacunada no serà prou alt com per protegir els sectors més vulnerables com els infants, els avis i la gent amb alteracions immunològiques. Per què, com funciona la vacunació en una població? No dins teu, o meu, si no quan prenem la població com un tot? Parlarem d’això en una propera entrada.

Xarampió a l’indret més feliç del mon? Of course. Perquè els virus són a tot arreu i quan es baixa la guàrdia (no vacunació, per exemple) tornen a recuperar el que consideren seu.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, eradicació, salut pública, vacunació, xarampió

Comentaris virus-lents (54): Ebola; guerra de xifres, xifres de guerra.

Deja un comentario Publicado por en octubre 6, 2014

Fa mes de sis mesos des de que primer alarma d’Ebola va saltar i la crisi no ha deixat d’anar escalant a la seva gravetat. El nombre de casos als països mes afectats, Libèria i Sierra Lleona no deixa de créixer i les perspectives poden ser pitjors si no es destinen prou recursos. El sentit de la urgència s’ha desfermat. Anem a discutir una mica de xifres i projeccions futures.

La font autoritzada dels casos de Ebola és l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on descansen les estratègies de salut humana global (recordem, però, el lema One world, one health; la salut dels animals també és la nostra, les malalties dels animals també poden ser les nostres). Tanmateix la mateixa OMS indica que les seves xifres estan “vast underestimates” i que el nombre real de casos és de 2 a 4 vegades més gran, ja que molts casos no es detecten o no s’informen.

Ebola facts-HBSHsmt

Gràfica de casos «oficials» (confirmats, probables i sospitosos). El nombre real d’afectats seria de dos o tres vegades superior.

Amb aquestes limitacions es pot fer un càlcul de la presencia acumulada d’Ebola (percentatge de població infectat fins ara, finals de setembre) a Libèria i Sierra Lleona. La mitjana als dos països es situaria al 0,05%. Si fem la correcció suggerida pe la OMS es aniríem a 0,15% (1 de cada 600 persones). I recordem ara que el nombre de casos estimats creix de forma quasi exponencial.

Ebola Deseased_per_day_Ebola_2014

Gràfica que mostra l’evolució dels casos els darrers mesos. El pendent es fa força inclinat les últimes setmanes.

 

La OMS informa que la taxa reproductiva de la malaltia, o si es vol el nombre de casos que genera un nou cas, o més encara, quantes persones (família, amics, companys) s’infectaran amb un nou infectat és de 1,51 a Libèria i 1,38 a Sierra Lleona. Si feu càlculs senzills us adonareu que sempre que el valor d’aquest índex estigui per sobre de “1” l’epidèmia estarà fora de control, no s’estarà minvant. I amb els valors actuals doblem el nombre d’afectats cada mes a Sierra Lleona i cada 3 setmanes a Libèria. Evidentment qualsevol acció intensa per part de la comunitat internacional pot fer canviar aquest números.

La CDC ha fet un model matemàtic-epidemiològic per estimar l’impacte potencial futur de l’epidèmia. Aquest model ha estat possat a prova a partir de les dades dels últims mesos (abril-agost) i per ara ho està «clavant», és prou exacte (veure Figura A). Tot model d’aquesta mena planteja una sèrie d’escenaris, en funció de les decisions preses i de la relacions entre elles, que van des d’el pitjor cas (worst case) fins el més benevolent. Doncs bé, en el pitjor cas, assumint que no prenem cap mesura, o cap mesura correcta, i corregint la sub-estimació de casos que avisa la OMS, el nombre de casos a Libèria i Sierra Lleona arribaria al 1,4 milions a finals de Gener del 2015 (veure Figura B). La població dels dos països suma vora 10 milions de persones, per tant 1 de cada 7 estaria, o hauria estat, infectada, un 14% de la població total. Portem aquestes xifres a casa nostra.

Ebola projections CDC3-figures_su6303a1appendixf6

Figura A. Compració entre les dades predites pel model i les dades epidemiològiques «reals»

Ebola projections CDC1-su63e0923a2f10

Figura B. Evolució de l’epidemia en funció que la pressa de mesures efectives es retrassi un mes o dos mesos. L’escala de nous casos és per dia.

Ara, a finals de setembre, Ebola s’ha convertit ja a la causa principal de mortalitat a Libèria. La OMS estima la taxa de mortalitat de l’epidèmia en el 70%; aplicant aquest valor a Libèria, l’Ebola ha causat mes de 250 morts per setmana. Per comparació, les malalties líders fins al moment en aquelles contrades (malària, malalties respiratòries i diarrees, causaren 140, 89 i 88 morts per setmana, respectivament. I no vol dir que hagin minvant, el quadre que cal retenir és que hi ha una causa “de novo” que dobla en mortalitat a les causes infeccioses clàssiques de mortalitat; no hi ha vasos comunicants, en definitiva a Libèria esta morint molta més gent i les projeccions son d’expansió d’aquests valors.

Per altra banda tenim una estimació més conservativa que parla de 20.000 casos a primers de Novembre, feta per la pròpia OMS, pel WHO Ebola Response Team, a partir de les dades clíniques i epidemiològiques d’un grup de pacients en els nou primers mesos de la epidèmia. Aquest estudi, però, té més d’explicatiu que de projectiu. Així, desmenteix dos mites en base a la informació passada; les dones no s’infecten més que els homes per dedicar-se més a tenir cura dels malalts, quan es manegen grans xifres la relació és 50:50. En segon lloc, que aquesta epidèmia no tingui precedents no es deu al virus; la simptomatologia clínica, la transmissibilitat del virus, el període d’incubació, la taxa reproductiva o de propagació és comparable a la d’altres epidèmies. El que la fa diferent és el lloc on s’ha desfermat, probablement per factors humans: zones més poblades, moviment trans-fronterer molt intens de persones, sistemes sanitaris fràgils, i adopció tardana i fallida de mesures de control. L’estudi situa la mortalitat al 71%, una taxa que baixa al 64% si parlem de pacients hospitalitzats la qual cosa vol dir que fins i tot en aquests països, i en la situació actual, la cura de malats als hospitals té un efecte positiu. Tanmateix, si no es prenen mesures “efectives” l’estudi albira un futur de milers de casos i morts setmanals. De fet, si doblem el nombre de casos cada tres setmanes, passaríem de 20.000 casos a primers de Novembre a 320.000 casos a finals de gener, evidentment si assumim que tot continua com ara i cap mesura presa té impacte en la propagació del virus.

Un dels problemes més seriosos és que treballem sempre amb dades “antigues”. Entre que es decideix l’estratègia a seguir, es prenen les decisions d’enviar personal, subministres i serveis, i es posa en pràctica “on site”, al camp, passen setmanes. Però és que totes aquestes mesures es fan en base a unes dades (quanta gent està infectada, on, on la transmissió està de pujada o de baixada, etc.) que es van obtenir setmanes enrere, en el millor dels casos; en el pitjor son vagues informacions. Per tant les mesures i l’abast de les mateixes “corresponen” a una situació que potser era certa feia 2 mesos però que probablement ja no ho és ara. I aquesta presa de decisions en la boira, ara per ara, és l’única possible a menys que ens posem en el pitjor cas i aboquen tots els recursos per lluitar contra aquest, avançant-nos uns mesos a la malaltia. Això ha de portar-nos a reflexionar sobre els nostres sistemes de vigilància epidemiològica i de la capacitat de fer-se robustos i obtenir dades ràpides en ambients ràpidament canviants i, perquè no dir-ho, puntualment caòtics en el camp. Aquests sistemes requereixen de molta coordinació entre moltes organitzacions, des d’el Ministeri de Sanitat fins ONG’s, institucions multilaterals, i agrupacions d’ajuda comunitària i fer-ho en una situació de estres és encara un repte més gran.

El números són prou crus però únicament ens estan insinuant el feixuc i creixent peatge que aquesta malaltia esta infligint a la gent dels països i comunitats afectades.
Serem realment proactius?

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

 

• Metzer MI, Atkins CY, Santibanez S, et al. Estimating the future number of cases in the Ebola epidemic-Liberia and Sierra Leone 2014-015. MMWR 2014 Sep 23; 63 (1-14). http://www.cdc.gov/mmwr/pdf/other/su6303.pdf
• WHO Ebola Response Team. Ebola virus disease in West Africa-the first 9 months of the epidemic and forward projections. N. Engl. J. Med. 2014 Sep 23. http://www.nejm.org/doi/pdf/10.1056/NEJMoa1411100

biocontenció, recursos humans en ciència, salut pública, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (53): L’home savi pot canviar d’opinió; el neci, mai.

Deja un comentario Publicado por en septiembre 29, 2014

Els que em seguiu, un nombre creixent, sabeu que ja vaig dir en el seu moment que no abocar diners i medis al lloc de l’epidèmia d’Ebola no feia més que agreujar el problema. Si no ens ho prenem seriosament, i no vegin a les zones afectades que ens ho prenem seriosament no solucionarem res. I com ja vagi dir fa mesos el risc que esdevingui endèmica, amb un run-run de casos durant l’any, comença a ser important.

És per això que no puc deixar de recomanar l’article que m’ha passat una bona amiga. “The Ebola Fiasco” aparegut al NYT el 24 de setembre.

Pels que us costa l’anglès un petit resum…

La epidèmia d’Ebola és una tragèdia però, a més, la nostra resposta ha estat un clamorós error.
Aquest és un cas manifest en el que una acció ràpida hagués estalviat molts diners i salvat moltes vides. Ara, però, estem amb taxes de duplicació de casos cada dues o tres setmanes als països afectats i un escenari en el que a les projeccions de pitjor cas es comença a parlar d’un milió d’infectats a Libèria i Sierra Lleona per finals de gener 2015. Si reparem una teulada quan entra aigua perquè si no ho fem a la llarga se’ns esfondrarà la casa perquè no apliquen aquest mateix criteri en les emergències sanitàries o humanitàries mundials?

OG-AC485_EBOLA__NS_20140908122341

Gràfica de la mortalitat històrica d’epidèmies Ebola (la del 2014 clarament desfasada,

possiblement estarem ara pels 3000-4000 morts i pels 8.000-9.000 afectats

L’autor assenyala que l’arronsament d’espatlles inicial de les autoritats dels països afectats va anar seguida per la mateix actitud per la resta del món i ara tocarà pagar un peatge molt més alt en diners i en vides. I recorda el cas de la SIDA fa una generació, o el cas oblidat del colera a Haití mes recentment.

“It’s impreative to stop infectious diseases early” S’han d’aturar les malalties infeccioses al començament, res mes treuen el cap i ho il•lustra amb el cas d’un brot d’Ebola a Uganda el 2011. Com prèviament es van invertir diners en entrenar els treballadors sanitaris locals per reconèixer la simptomatologia vírica i adoptar les mesures inicials de contenció, aquell brot es va acabar amb … un cas, el cas índex!!

OG-AC477_EBOLA__NS_20140905191216

Gràfica de la progressió a partir cas índex de l’epidèmia actual.

Les estimacions més recents (ONU) indiquen que ens costarà 1000 milions d’euros els propers sis mesos però realment ningú sap el cost real. I el que és pitjor podria ser que ara, per netejar l’imatge s’aboquin carretades de diners en aquesta emergència i abandonem programes preventius realment molt necessaris. Així, l’autor assenyala la preocupació d’alguns gestors de programes de vacunació massius que poden veure els seus fons futurs compromesos i es pregunta si al s. XXI no tenim recursos per lluitar contra més d’un foc a la vegada.

La visió estreta i de curta volada està molt interioritzada a la vida pública. Malgastem milers de milions en lluitar contra els extremismes (o en armar-nos fins a les dents per si de cas) però no invertim sumes molt inferiors en educar nens i nenes i fer més lliures (més autosuficients) les dones als països pobres, encara que està demostrat que aquesta estratègia és la mes efectiva en millorar la vida de la gent i reduir els extremismes. I a casa no paguem per programes educatius i d’inserció per reduir els “comportaments criminals” però sí estem disposats a pagar per noves presons.

Tanmateix el pitjor de la nostra miopia no és el malbaratament financer; és que la gent està morint innecessàriament d’Ebola i que com a conseqüència d’un esforç tardà és possible que ara desenes de milions de nens ho paguin quedant-se sense vacunes.

leading_deaths_jpg

Per pensar-hi, avui, demà i sempre. I per recordar-ho, que no és ben bé el mateix.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Link a article original: http://www.nytimes.com/2014/09/25/opinion/nicholas-kristof-the-ebola-fiasco.html?_r=0

 

avaluació de riscos, eradicació, Finançament ciència, salut pública, teràpies, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (52): Ebola i vacunes; tots volen ser Usain Bolt

Deja un comentario Publicado por en septiembre 29, 2014

En una reunió aquest setembre, a la seu de la Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra, s’ha arribat a un consens sobre les més prometedores vacunes i potencials tractaments i el desenvolupament d’estratègies per testar-los.

 

Participants arrive at the opening of a consultation of international experts on potential Ebola therapies and vaccines in Geneva

 

“We have to change the sense there is no hope in this situation to a realistic hope” ha dit Dr. Marie-Paule Kieny, Director General assistant, seu central OMS, aquest setembre. Com a conseqüència, dues vacunes inicien estudis de seguretat amb un petit numero de voluntaris a Gran Bretanya (i Mali i Gàmbia) i als EEUU, respectivament.

 

Si aquestes primeres proves de seguretat funcionen, les vacunes seran immediatament oferides als treballadors sanitaris i altre personal en la “primera línia de combat” als països africans afectats, després de l’acord dels membres d’un panel d’ètica de la OMS.

 

Realment estem davant d’un canvi “radical” en els processos habituals de llicència i ús d’un medicament, d’una vacuna, que implica certa flexibilitat, adaptació forçada per l’empenta de l’extensió i no control de l’epidèmia d’Ebola. Com apuntava en l’entrada prèvia sobre el Zmapp (entrada 51) a situacions desesperades, mesures arriscades.

 

Les proves reglamentaries per llençar un medicament es poden escurçar però no es poden eliminar per no subministrar una cosa perillosa que paradoxalment pogués fer a la gent més susceptible a la malaltia. Parlarem d’això més endavant…

 

De fet encara que hagi drets de propietat intel•lectual i patents, el Dr. Kieny (que no té els drets, però) han dit “so far we’ve seen absolutely no problem and no barrier to the use of these”.

 

Mesures preventives davant una infecció d’aquesta mena n’hi ha solament dues: aïllament i tractament dels malalts de manera que no pugui transmetre la infecció a altres persones o vacunació prèvia a la infecció. Ja hem vist com desgraciadament l’aïllament i contenció dels infectats no està essent ni llunyanament acceptable. Anem a veure com està el tema de les vacunes. Recordem que en una vacuna es cerca immunitat immediata (en uns dies, mesos) però també immunitat de llarga durada (de mesos, anys o de per vida).

 

Els desenvolupaments vacunals fins ara publicitats són:

  • Una vacuna, desenvolupada per GlaxoSmithKline, amb els National Institutes of Health de EEUU i que serà testada per un consorci britànic, també en alguns països africans (Mali i Gàmbia). Esta basada en un virus del refredat (un adenovirus) que afecta a ximpanzés, i que no dona reacció creuada amb els adenovirus humans, i que ha estat modificat per incorporar alguns gens de dues soques Ebola que expressen antígens, proteïnes, de la superfície del virus. Les cèl•lules infectades per aquests adenovirus de ximpanzé expressen els segments de genoma de l’Ebola el que porta a la producció de proteïnes del virus Ebola i fa reaccionar al sistema immune que les reconeix com estranyes, per eliminar-les. Un cop ensinistrat el cos, quan el virus Ebola entri “de veritat” en el cos vacunat, el sistema immune reaccionarà amb molta més rapidesa i ferocitat perquè ja ho tindrà “en memòria”. A l’estudi aquesta vacuna va demostrar ser efectiva en micos de laboratori conferint protecció un mínim de 5 setmanes però requereix un “boosting”, dosis de recordatori, un reforç, una segona vacunació, per estendre la protecció fins a 10 mesos (en 4 de 4 micos assajats). Resultà que una única vacunació protegia als micos si aquests s’infectaven a les 5 setmanes de la vacunació però si s’infectaven als 10 mesos, 6 del 8 micos morien. Per superar això es fa un recordatori als individus vacunats 8 setmanes després de la primera vacunació, amb un carrier diferent, el virus Vaccinia Ankara modificat, (o MVA) amb la mateixa seqüència del genoma d’Ebola inserida. Pels autors aquesta combinació adenovirus-MVA és la primera demostració de protecció “durable” contra virus Ebola. Les proves de seguretat en humans s’estan fent assumint una única vacunació però portantveus de GSK planegen fer també proves de seguretat assumint una doble vacunació principal-recordatori (two-dose prime-boost). És possible que hi hagi 10.000 dosis d’aquesta vacuna per finals d’any.

368052-a1cf621c-1ffb-11e4-b035-3276a1bc3645

 

  • Una segona vacuna experimental fa servir un altra sistema de delivery, de transport i entrega. A una forma atenuada (poc virulenta) del virus de la estomatitis vesicular (VSV), que afecta a espècies d’interés a la ramaderia, se li han inserit també gens del virus Ebola per generar una resposta equivalent. Aquesta aproximació està desenvolupada per la Agència de Salut Pública de Canadà i llicenciada per NewLink Genetics dels EEUU, i comença les proves de seguretat (assajos clínics fase I) aquesta tardor. Sembla que ja hi haurien 1500 dosis disponibles, per fer els assajos.

 

És la segona vegada que surt el terme proves de seguretat o assajos clínics fase I. Què és això?

 

Típicament tot medicament, tota vacuna, ha de passar per una sèrie de proves clíniques que poden endarrerir la seva aplicació real uns quants anys. Inicialment es fan unes proves de seguretat o assajos clínics de fase I (durada curta, d’unes poques setmanes o mesos) sobre uns pocs voluntaris sans per confirmar que la vacuna un cop administrada no genera reaccions adverses, o inesperades a la pròpia vacuna, sense cap relació amb la malaltia que es vol combatre. Sí el resultat és positiu, que és segura i no dona efectes adversos, es passa a uns assajos clínics de fase II que tenen el mateix objectiu però que es fan sobre un nombre molt més elevat de persones, cobrint molts paràmetres (edat, sexe, hàbits, etc.). Finalment hi ha els assajos clínics de fase III que determinen si realment la vacuna és efectiva (i addicionalment si és més efectiva que les ja existents, en cas contrari no tindria sentit comercialitzar-la). El que l’OMS ha acceptat es fer una fase I i directament, un cop confirmada una certa seguretat de la formulació administrar-la als sanitaris i persones en primera línea d’exposició (que indirectament ens donarien informació de fase II i fase III, amb moltes reserves ja que seria un estudi amb poc control i poc randomitzat, aleatori). A més una fase III autèntica pel cas del virus Ebola, on administres una vacuna que potencialment pot funcionar a un grup d’afectats i dones un placebo a un altre grup d’afectats és clarament inadmissible per qüestions d’ètica.

 

Aquestos dos desenvolupaments són els que entren en proves de seguretat ja. De fet el primer de ells va ser publicat a Nature Medicine fa uns dies, el 7 de setembre (link: http://www.nature.com/nm/journal/vaop/ncurrent/full/nm.3702.html#t1).

 

162143-0cc91e72-4582-11e4-a4cb-76fb973361fc

Però hi ha més desenvolupaments…

  • Johnson and Johnson s’ha incorporat a la carrera també. Ho fa, també, amb una estratègia de doble vacuna. La primera vacuna es basa en la tecnologia AdVac(R) de Crucell (una subsidiada de Johnson and Johnson), que ves per on, torna a ser un adenovirus, en aquest cas humà, que funciona com a “carrier” dels gens d’Ebola, mentre la segona, també registrada, és la tecnologia MVA-BN (R) de Bavarian Nordic, que ves per on també es una aproximació basada en un virus Vaccinia (un parent del virus de la verola) que fa de portaavions de gens d’Ebola. Un altre cop la primera confereix una protecció inicial mentre l’administració de la segona dosi permet mantenir una immunitat cel•lular (cèl•lules B de memòria). L’avantatge d’aquesta aproximació és que aquests vectors vacunals, AdVac (R) i MVA-BN (R), han estat testat en més de 8000 persones en total en assajos previs per altres vacunes demostrant la seva seguretat; en definitiva trepitjaríem terreny més sòlid de no fer més mal que bé si finalment s’administressin. Crucell, en col•laboració amb NIH, ja van començar a treballar amb Ebola el 2002 però en aquell moment cercaven una vacuna multivalent que fos efectiva enfront Ebola Zaire i Sudan i a més també efectiva enfront Marburg (tots ells filovirus, per més detall mireu entrades 17, 18, 41 i 44). Tanmateix fa uns mesos van decidir ser menys ambiciosos i aparcar la vacuna “multivalent” per una més efectiva però alhora més específica. Es parla que les primeres dosis estarien disponibles ja entrats al 2015 (no està clar que es facin abans proves de seguretat addicionals si s’aprofiten les dades prèvies).

  • Profectus BioSciences està també desenvolupant una estratègia vacunal fent servir VSV, amb una estratègia d’una sola injecció (vacunació). Thomas Geisbert que treballa en aquesta formulació i en altres que incorporen el vector VSV qüestiona l’utilitat de la doble vacunació (“You need a single injection”), ja que en una situació d’epidèmia es necessitarà una resposta ràpida i sense necessitat de traçar els vacunats per donar la segona vacunació; es dificulta la gestió de tot plegat. L’inconvenient de les formulacions amb el VSV, que és un virus atenuat, però no inactivat, és que aixeca preocupacions sobre la seva seguretat, ja que pot generar malaltia neurològica (ho fa en alguns animals) i a més podria infectar els ramats de les zones afectades. I recordem que els virus muten i si l’atenuació no es prou intensa” el virus podria trobar la manera de revertir a la seva forma virulenta (per variabilitat vírica veure entrada 34).

En tots els casos cap d’aquestes vacunes tenen virus Ebola inactivat o atenuat si no fragments genòmics del mateix, que en ser processats pel vacunat donaran lloc a antígens que estimularan una resposta immune protectora. Les aproximacions son prou semblants en alguns casos i descansen en l’ús de virus atenuats que porten gens d’Ebolavirus que expressaran proteïnes superficials d’Ebola per entrenar el cos a desenvolupar una resposta immune, el més duradora possible. Si aquests vectors vírics ja han estat assajats en altres vacunes és un punt a favor seu, ja que probablement es podran aprofitar les conclusions dels seus estudis de fase I i fase II, que han demostrat bona seguretat i capacitats immunogèniques prèvies.

 

Bé, hem fet una petita, i no exhaustiva passejada per les vacunes en perspectiva d’ús els propers mesos. Sembla que l’estratègia és produir ja els lots de les diferents vacunes sense pensar en els resultats de les proves de seguretat. Si son bons la vacuna ja estarà preparada per a ser administrada; si són dolents es llençaran els lots, tanmateix és una qüestió de diners i ja es trobarà la manera de rescabalar-los. Hi hauria milers de dits acusadors si alguna estratègia vacunal resultes segura i no s’haguessin produït els lots.

 

Injectable-Drugs-Medicine-Vaccine-Bottle-Virus-Vial-600x337

 

Per què les projeccions últimes de l’afectació real de l’epidèmia no són gens afalagadores de les nostres capacitats de gestió de crisis.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

eradicació, salut pública, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Comentaris virus-lents (39): Chikungunya, emergent per segons qui?

Deja un comentario Publicado por en agosto 18, 2014

El CHIK no porta entre nosaltres uns anys. Ja hi ha informes d’epidèmies de febre, erupcions i artritis semblants a la simptomatologia de CHIK a finals del s. XVIII. Tanmateix el virus no es pogué aïllar de sèrum humà i mosquits fins una epidèmia a Tanzània l’any 1952-53. A la dècada dels 60 i 70 del segle passat passà d’Àfrica a Àsia (Tailàndia i India).

El primer brot mediàtic (afectà a una possessió europea) for un originat a Kenya i afecta illes Comores, Reunió (possessió francesa) i altres illes de l’Índic. Durant 2 anys (2004-2006) es reportaren 500.000 casos. Després tornà a passar a India, infestant més de la meitat del seus estats i infectant 1,4 milions persones abans acabar 2006 i durà fins 2010. Posteriorment desbordà a Singapur, Malàisia i Indonèsia. I finalment va donar-se una transmissió autòctona a Europa occidental (veure entrada 8). Al 2010 ressorgí altre cop a La Reunió. Des de fa anys a França i Catalunya, per exemple, hi ha casos importats per turistes que desenvolupen virèmia desprès de visitar Indonèsia, India, i ara mateix el Carib (amb epidèmia activa).

El problema està en que una acumulació de casos al·lòctons (turistes venint de zones endèmiques) en àrees com Catalunya amb presència de vectors competents (Aedes albopictus i Aedes aegypti) i amb una població no exposada prèviament pot determinar una emergència i disseminació ràpida del patogen. Es creu que un cop exposat a CHIK, les persones desenvolupen una immunitat perllongada enfront reinfeccions.

El reservori principal de CHIK som els éssers humans dins els períodes epidèmics. En els períodes inter-epidèmics, s’ha implicat a primats no humans, rosegadors, aus…

Un mosquit que hagi xuclat sang d’una persona infectada no és infecciós de forma immediata. Cal un període d’incubació dins el mosquit d’uns 10 dies de mitjana, perquè el virus arribi a les glàndules salivars i el mosquit pugui transmetre la infecció. Se li diu incubació extrínseca.

Encara que la via principal de transmissió és per picada de mosquits infectats. S’ha descrit infecció ocasional  per punxada agulla d’un pacient amb CHIK i també per manipulació de sang infectada. No s’ha descrit transmissió per aerosols. Els pacients en fase de virèmia (la primera setmana de símptomes) han de quedar protegits per mosquiteres per evitar ser picats i amplificar el cicle.

La incubació intrínseca, dins el cos humà, durà entre 3 i 7 dies, que es quan comencen a manifestar-se els símptomes clínics. Tanmateix la virèmia, la presència de virus a sang es dona quasi des de el moment de la fiblada. Quan es manifesten els símptomes clínics ja portem circulant 106 (1.000.000) virus infecciosos per ml sang i aquest numero anirà caient però no desapareixerà fins els 8-10 dies.

Clínica de la malaltia

Primer de tot no tots els individus infectats desenvolupen clínica. Fins un 25-30% de les persones poden passar la infecció de forma subclínica (és a dir acaben desenvolupant anticossos sense tenir consciència d’estar infectades).

CHIK pot causar infecció aguda, subaguda i crònica. La malaltia aguda es caracteritza per febre alta (superior a 39ºC), i fort dolor articular (particular a mans i peus, simètric, i altament incapacitant, obligant a quedar-se a casa), però també cefalea, miàlgies, nàusees, vòmits, erupcions, conjuntivitis. Aquesta fase no passa dels 10 dies.

També poden donar-se manifestacions atípiques degudes al propi virus, a la resposta immune (que de vegades fa més mal que bé) o a la toxicitat intrínseca d’alguns medicaments. Ací poden donar-se casos de meningoencefalitis, paràlisi, retinitis, insuficiència cardíaca, arítmies, insuficiència renal agua, hepatitis, pancreatitis, etc. Encara i així es consideren rares les morts relacionades amb infeccions de CHIK. Hi ha grups de risc, però: els mes joves (neonats) i els més vells son els més proclius a desenvolupar les clíniques més greus, i fins i tot la mort. Així els individus més grans de 65 anys tenen una taxa de mortalitat 50 vegades més alta que adults de menys de 45 anys. Pot donar-se, amb baixa freqüència, avortaments espontanis per infecció de CHIK de la mare. La transmissió materno-fetal és possible. No hi ha evidències de transmissió de virus per la llet materna. Si un neonat s’infecta, sobre tot just abans del part, té més probabilitat de mostrar incapacitats greus a la llarga.

El tractament en aquesta etapa es fa amb paracetamol per alleugerir la febre i ibuprofè o algun altre antiinflamatori no esteroide per alleugerir el component artrític de la malaltia. No es recomana aspirina (acetilsalicílic) per perill de sagnat en un nombre reduït de pacients. Si el dolor articular és molt gran el metge pot recórrer per poc temps morfina o corticosteroides. Imprescindible molta reposició de líquids (beure molta agua).

La infecció per CHIK demana un diagnòstic diferencial respecte altres malalties amb símptomes inicials semblants com seria la malària, el dengue, la leptospirosis, o infeccions per alfavirus. Recordem el cas de la febre hemorràgica d’Ébola que té com a símptomes inicials uns que s’assemblen molt als de una grip comuna.

La malaltia subaguda apareix als 10 dies, desprès de la fase aguda. Desprès de la fase aguda hi ha una milloria, però poden tornar els símptomes amb complicacions reumàtiques, que poden donar-se dos o tres mesos després. La majoria dels pacients en aquesta fase patiran símptomes depressius, fatiga general i debilitat.

Finalment anem a petar a la malaltia crònica. És aquella que es dona si els símptomes persisteixen més de tres mesos. El símptoma crònic més freqüent és una inflamació de les mateixes articulacions afectades durant la fase aguda, per tant un reumatisme perllongat en el temps, però també fatiga i depressió. La incidència d’aquesta fase crònica sembla depenen geogràficament. En funció de l’ àrea geogràfica s’ha reportat persistència dels símptomes als 2 anys del 12-18% dels pacients, mentre a altres indrets aquests símptomes encara son soferts pel 50% dels infectats als dos anys.

Una malaltia rarament mortal més enllà dels grups de risc però que si es troba amb una població naïve, prèviament no exposada, i no vacunada, pot córrer com la pólvora. A més, encara que la letalitat és baixa, és altament incapacitant durant la fase aguda i pot deixar seqüeles durant un termini temporal d’anys. Hi ha algun cas que demostri aquestes últimes afirmacions? Sí, un de molt clar i molt actual.

Però aquesta, aquesta és una altra història, que contarem en breu.

Chikungunya, salut pública, vacunació, vectors artròpods, virologia ambiental

← Entradas anteriores

Entradas siguientes →