comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: Zoonosi

Comentaris virus-lents (70): Ebola a mascotes i evidències científiques; com gossos i gats.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 6, 2014

A voltes amb Ebola i animals de companyia. Encara que trobareu ja una entrada, la 59, referida a aquest tema, fem una altra aportació.

Els filovirus, com el virus Ebola, estan present a molts animals, des de ratpenats a humans, passant per altres primats, però també porcs, porcs senglars, rosegadors, … antílops. Però servir de plataforma per la propagació d’un virus, una altra manera d’expressar el concepte de ser susceptible a la infecció, no està directament lligat a la capacitat posterior de transmissió del virus a un altre congènere o un individu d’una espècie diferent.

El Director del Centers for Disease Control and Prevention (CDC) en roda de premsa fa ja unes setmanes, va dir: “We know in rural areas of Africa, Ebola can infect mammals. In fact, that’s how it spreads, from probably bats to animals living in the forest, people hunting the animals”. Però no va dir res concret dels animals de companyia, gossos i gats, per exemple.

Fins el moment no tenim documentat cap cas de transmissió d’essers humans cap a gossos, o de gossos a persones. La única informació “científica” que tenim parteix d’un estudi del propi CDC, que va estudiar la prevalença d’anticossos anti-Ebola a gossos de la zona de Gabon afectada per una epidèmia d’Ebola els anys 2001-2002 i que va trobar que els gossos podien ser infectats pel virus Ebola, però que no exhibien cap mena de símptomes i que la infecció eventualment desapareixia, es feia fum. Per posar-ho tot en context, s’estimen en 5000 els goril·les morts per Ebola a Gabon i República del Congo en el període equivalent, 2002-2003. Els autors concloïen amb “dogs could be a potential source of human Ebola outbreaks and of virus spread during human outbreaks” però no van posar a prova aquesta hipòtesi, que implicava que els gossos transmetrien la infecció a traves de llepades, mossegades o neteges/raspallades, si no que van assumir el patró de transmissió genèric que implicava que el virus seria excretat a la saliva, la orina, les femtes, això sí, per un curt període de temps fins la eliminació de la infecció. Aquesta curtedat de temps tindria a veure amb l’absència de simptomatologia. Tanmateix altres experts opinen que des d’el moment que els gossos no mostren cap mena de simptomatologia de la infecció per Ebola no hi ha absolutament cap evidència “científica” que doni suport al seu paper o rol en la transmissió del virus. Jo seria més d’aquesta opinió.

Pensem a més que els gossos de les zones afectades mengen el que troben i dintre d’això pot haver-hi restes de menjars contaminats o directament petits animals del bosc que podien haver estat infectats per Ebola (així es va demostrar pel cas de Gabon). Per contra a països europeus l’aportament seria exclusiu de la persona amb la que estès en contacte, i la dieta com via d’entrada quedaria descartada.

John Blackwell, president de la British Veterinary Association digué “lethal disease has only thus far been seen in humans and primates and a few species of wild animals, it would appear that the main route of transmission is human to human contact” i aquest és el punt, la principalíssima ruta de transmissió és entre humans un cop el virus entra a la població, i pel cas índex, pel primer cas, em resulta extremadament difícil veure un gos a l’inici de la cadena, com a detonant.

I ja no parlem dels gats, als que sense una prova científica definitiva, se’ls podria considerar immunes ja que el virus no ha estat trobat, tot i els esforços, a cap felí silvestre africà.

Perquè si tornem a tenir una altra situació com la del gos Excalibur, potser caldria preocupar-se només per l’existència d’una instal·lació de quarantena adient, o d’un protocol que permeti actuar com instal·lació de quarantena a una instal·lació ja en funcionament amb altres finalitats, i no per un perill de transmissió de gossos a humans, ara per ara no provat.

I per la transmissió d’ humans a gossos la situació és bastant diferent, segons la Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i el Centre Europeu per la Prevenció i Control de les Malalties (ECDC).

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (69): Yersinia pestis, la pesta que mai se’n va anar.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 1, 2014

Un brot de pesta en Madagascar, que ha causat un mínim de 45 morts entre agost i novembre, està sota el focus de la Organització Mundial de la Salut (OMS) davant la possibilitat que la infecció s’estengui per la illa. La OMS declara que: «Hi ha un ris elevat que la malaltia s’estengui amb rapidesa, degut a la elevada densitat de població de la ciutat i a la fragilitat del sistema sanitari” fent referència a Antananarivo, la capital.

En total s’han confirmat 138 persones afectades, amb una taxa de letalitat del 30%.

La OMS registra cada any entre 1.000 i 2.000 casos de pesta repartits per tot el mon; Amèrica, Asia, Àfrica. Madagascar reporta entre 300 i 650 casos a l’any (més de un 70% confirmats a nivell de laboratori) i no son infreqüents els brots a presons com a conseqüència d’infestacions de rates. No es un problema recent, però. La pesta es va introduir a Madagascar en 1898 a partir de l’arribada de vaixells de vapor infestats de rates que havien navegat des de les zones afectades. Ara, Madagascar és 1 del 2 països d’Àfrica que han reportat casos de pesta humana cada any des de 1991. 

Yersinia pestis-madagascar-617x416

La font de contagi seria les puces infectades amb el patogen, Yersinia pestis. I aquestes puces no es troben únicament al que etiquetem com rates, si no d’altres rosegadors com esquirols, gossos de les praderies, etc. Aquesta pesta causada per Yersinia pot tractar-se amb antibiòtics si es detecta en una fase inicial, per tant hi ha tractament desprès de la infecció el que l’allunya d’altres infeccions últimament mediàtiques com l’Ebola.

 

yersinia pestis pusa peste-bubonica-2-mn2 Puça infectada amb Yersinia pestis (acumulacions fosques al seu cos)

Yersinia pestis és un vell conegut, ja que es va descobrir el 1984, per Alexandre Yersin, bacteriòleg franc-suís de l’Insitut Pasteur. Originalment, aquest microorganisme fou denominat Pasteurella pestis, però a l’any 1967 fou renomenat com Yersinia pestis en honor al seu descobridor.

La majoria dels essers humans desenvolupen la forma bubònica de la malaltia, que es caracteritza per inflors doloroses als punts corporals on s’ubiquen els ganglis limfàtics, el que es diuen “bubons”, d’aquí l’etiqueta de la pesta. Aquesta forma bubònica pot “progressar” si no es tractada, per que els nòduls limfàtics perifèrics envaïts per Yersinia poden trencar-se passant les bacteris de nou al torrent circulatori però ara en un nombre molt més alt, determinant una septicèmia generalitzada. Un signe visible de la mateixa és l’aparició de taques negres a la pell, processos gangrenosos als extrems distals de les extremitats (puntes dels dits), molta dolor als nòduls limfàtics, postració, shock i deliri. Si no s’aplica tractament la mort sobrevé en una poc més d’una setmana.

Si el bacteri arriba i s’estableix als pulmons tenim, finalment, la presentació pneumònica. De fet, el 2% del casos detectats a Madagascar ho han estat en la forma pneumònica, una presentació molt més perillosa ja que és fàcilment transmissible entre persones, a través de la tos. Els símptomes de la pesta pneumònica son febre alta, mal de cap, asfixia, tos i esputs de sang en gran quantitat. Posteriorment evoluciona cap l’edema pulmonar i es produeixen fallades circulatòries. En absència de tractament, té una taxa de mortalitat molt elevada i progressa molt ràpidament, causant la mort en 24-48 hores.

Finalment tenim la pesta septicèmica, aquella que resulta de la propagació de la infecció a altres indrets del cos a  través del torrent sanguini, sense temps a que es formin els bubons. La mort és molt ràpida, en un dia, per la qual cosa  no acostuma a ser diagnosticada fins l’autòpsia.

El brot actual s’ha detectat a diverses regions i a la capital del país. Ja hem dit que aquest país, molt pobre, no és aliè a aquesta malaltia; als anys 2011 i 2013 moriren desenes de persones a conseqüència d’aquesta malaltia. L’època de màxima incidència es correlaciona amb l’època de pluges (d’octubre a abril) quan moltes rates es refugien en pobles i ciutats abandonant els camps inundats.

La convivència “estreta” entre essers humans i rosegadors, que són els portadors de les puces, està afavorida per condicions de pobresa extrema i absència de estàndards bàsics de sanejament i higiene. A més en molts dels països afectats els rosegadors són criats com a font d’aliment. Alternativament són països on l’emmagatzematge del gra, o de l’arròs, es fa molts cops a la mateixa vivenda, el que atreu a les rates i altres rosegadors. Externalitzant, o col·lectivitzant l’emmagatzematge de gra i fent la cria de rosegadors fora de l’espai d’habitació humana serien mesures bàsiques i de llarg efecte.

Yersinia pestis Roof_rat-(rattus_rattus)

Rata menjant gra d’un sac

També es poden aplicar mètodes químics, per bloquejar la font de la infecció i que la incidència acabi remeten. Tanmateix en aquest cas hi ha una dificultat addicional, per l’elevada resistència que hi ha a Madagascar al deltamethrin, l’insecticida d’elecció que s’empra per lluitar contra les puces del rosegadors que transmeten la malaltia entre animals i entre aquestos i els essers humans.

 

I pel que fa a humans, Y. pestis presenta resistència natural a la penicil·lina, però la majoria de les soques són sensibles a estreptomicina, cloramfenicol i tetraciclines. Actualment hi ha certes evidències de la sensibilitat de Yersinia pestis a gentamicina i doxicilina. Si el tractament s’ inicia ràpidament, la mortalitat de la pesta bubònica pot reduir-se fins el 1-5% dels infectats. La pesta pneumònica i septicèmica també poden tractar-se, però solen progressar tan ràpidament que els antibiòtics sempre arriben tard. Independentment d’això també s’han aïllat formes resistents als antibiòtics (recordem que una pressió intensa d’antibiòtics fa aflorar formes de resistència que un cop adquirides per l’espècie bacteriana són molt difícils d’eliminar). El tractament antibiòtic per si sol pot ser insuficient per alguns pacients, que també poden requerir suport vital (circulatori, respiratori, renal).

 

I quan no teníem antibiòtics o una medicina avançada?

 

Doncs, “pintaban bastos”. Però aquesta, aquesta és una altra historia.

reservori animal, salut pública, vectors artròpods, Yersinia, Zoonosi

Comentaris virus-lents (65): Ebola i sistema immune.

1 comentario Publicado por en noviembre 14, 2014

Molt hem parlat en aquest blog sobre el virus Ebola i les seves conseqüències, però encara no havia fet cap entrada explicant com actua el virus dins el nostre cos. Encara que no soc immunòleg, ni patòleg, anem a solucionar aquest mancança.

Ori-Ebola-450x330

Els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquestes però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos.

Ja sabem tots que el virus Ebola entra al cos a traves de les membranes mucoses, ferides a la pell o per via parenteral (una punxada amb un objecte infectat). No és aerògen. Aquest virus té un tropisme (una capacitat de entrada en cèl•lules a les que veu com afins) molt ampli, pot infectar molt tipus cel•lulars i això explica que pugui conduir a una fallada sistèmica de l’organisme. És capaç d’infectar monòcits, macròfags, cèl•lules dendrítiques, cèl•lules endotelials, fibroblasts, hepatòcits, cèl•lules epitelials…

Independentment de la via d’entrada, els macròfags i les cèl•lules dendrítiques són probablement les primeres cèl•lules infectades. El virus Ebola replica bé en aquestes cèl•lules sentinelles, causant la seva mort i alliberant un gran nombre de virus al fluid extracel•lular. Els virus poden arribar als limfonodes, on fan més rondes de replicació i posterior disseminació a més cèl•lules dendrítiques i macròfags fixos o circulants a fetge, melsa, timus i altres òrgans limfoides.

El virus actua de forma directa sobre macròfags i cèl•lules dendrítiques, que son les cèl•lules que inicien la resposta adaptativa. Aquestes cèl•lules en condicions normals processen els antígens i els presenten, els assenyalen als limfòcits perquè aquests fabriquin anticossos envers aquells. Dit altrament, les cèl•lules dendrítiques capten un element aliè, un virus, el processen, és a dir, el desmunten en peces, i exposen aquestes peces al seu exterior, a la seva membrana perquè els limfòcits sàpiguen envers què han de produir els anticossos. Pel cas dels filovirus, les cèl•lules dendrítiques son incapaces de presentar eficientment i “on time” aquests antígens i per tant, no es produeixen anticossos.

Tot aquesta ràpida expansió és afavorida per què el propi virus indueix supressió de les respostes mediades per interferó tipus I. Per interferons cal entendre un conjunt de proteïnes que alerten els mecanismes de defensa propis del cos. Una de les vies emprades ha estat descrita fa poc, i és la molècula del virus anomenada VP24, que bloqueja el canal que empra un missatger, anomenat STAT1, per entrar al nucli de la cèl•lula i avisar i posar en marxa la bateria de gens i proteïnes que han de respondre a la infecció (Xu… and Amarasinghe, 2014). Tanmateix, blocar aquest via no garanteix que el virus no tingui altres vies no descrites per fer el mateix efecte. Amb la progressió de la malaltia, hepatòcits, cèl•lules adrenals, fibroblasts i altres són infectades i es fa extensiva la necrosi.

life-cycle

Els filovirus també indueixen una síndrome inflamatòria mitjançant l’alliberament de citoquines, quimioquines i altres mediadors pro-inflamatoris des d’els macròfags infectats.

Els macròfags infectats produeixen factor necròtic tumoral alfa (TNF-alfa), interleuquina-1beta, interleuquina 6, i òxid nítric (NO) entre altres molècules. Els productes alliberats des de les cèl•lules necròtiques també estimulen la producció d’aquestes molècules, en un cercle viciós. Per tant és la resposta del organisme infectat, més que el propi efecte tòxic del virus el que és responsable de la febre, vasodilatació, increment de la permeabilitat vascular, hipotensió i entrada en shock.

Els defectes de coagulació també són un efecte indirecte. Els macròfags infectats pel virus sintetitzen unes molècules de la superfície cel•lular, TF (tissue factor), que disparen, activen la via de coagulació extrínseca. Les citoquines pro-inflamatòries de les que hem parlat abans també indueixen la producció de TF pels macròfags, fins i tot, els no infectats. Per tant per dos vies diferents i simultànies tenim un ràpid desenvolupament i alta severitat de quadre de coagulopaties en infectats per filovirus.

Els problemes de coagulació s’aguditzen perquè el virus també actua sobre la proteïna C i sobre les plaquetes, i més endavant la progressió de la malaltia i la seva afectació al fetge pot ajudar a una caiguda de certs factors de coagulació.

La causa de les hemorràgies obeeix a la infecció per part dels filovirus de les cèl•lules endotelials que són les que recobreixen la part interior dels vasos sanguinis, la qual cosa facilita la sortida de la sang cap els teixits. En això Ebola i Marburg tenen manifestacions clíniques semblants. De fet les hemorràgies no son més que un dels símptomes finals i tampoc son tant freqüents; aquesta és la raó que als països afectats es parli mes de malaltia del virus Ebola que no febre hemorràgica d’Ebola.

La sortida de la sang dels seus conductes cap els teixits fa que el volum “real” de sang en circulació minvi i que cèl•lules i òrgans no rebin prou oxigen ni nutrients per funcionar adequadament. També hi ha un canvi en la composició electrolítica de la sang, el seu contingut en sals; aquesta és la raó per la que una de les mesures de suport és mantenir al pacient hidratat i controlar el seu nivell d’electròlits.

El virus malmet la resposta immune adaptativa actuant sobre les cèl•lules dendrítiques (ja comentat) i fomentant l’apoptosi (una mort cel•lular programada) dels limfòcits, la qual cosa implica una gran reducció del seu nombre, probablement induïda pels factors inflamatoris esmentats més amunt. En qualsevol cas aquest efecte no ha de ser del 100% però encara que al final sí hi hagi una proliferació de limfòcits específics anti-filovirus pot ser que aquesta arribi massa tard per evitar el final fatal.

 

En resum, els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquests però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos. Però, probablement més important que aquest efecte, enganyen i destaroten el sistema immune aturant o retardant la generació d’anticossos específics al forçar un augment desmesurat de factors inflamatoris que deixen KO els limfòcits. Tot això en un escenari de leucopènia, trombocitopènia, desordres a la coagulació i problemes renals. Eliminat o minvada aquesta resposta immune el camp, el nostre cos, està lliure i disponible.

250px-EbolaEndothelial

Tanmateix, la genètica particular de cadascun i el seu estat fisiològic previ juguen un paper que no podem acabar de valorar.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Xu, W., Edwards, M.R., … and Amarasinghe G.K. 2014. Cell Host and Microbe. 16:187-200.
http://www.cell.com/cell-host-microbe/abstract/S1931-3128%2814%2900263-7

Per més sobre Ebola també teniu aquest enllaç al Que,qui,com on intervinc…

http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=54682

 

resposta immune, salut pública, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 12, 2014

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar «per se» per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Finançament ciència, instal·lacions bioseguretat, recursos humans en ciència, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (63): Per ara guanya Ebola; dues reflexions més.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 8, 2014

Un informe conegut fa uns dies apunta que les taxes d’infecció per Ebola estan creixent a Freetown, la capital de Sierra Lleona, amb sis casos nous diaris. La mateixa font assenyala que a les zones rurals del país el virus s’està propagant nou vegades més ràpid que fa dos mesos.

Aquesta font no es governamental però sí de certa confiança. És una organització creada pel ex-primer ministre Toni Blair, AGI (African Governance Initiative).

Aquestes dades entren en contradicció amb aquelles aportades per la Organització Mundial de la Salut, OMS que assegurava que el nombre de casos nous de la malaltia s’havia estabilitzant, que s’estava arribant a la planura que indica que els esforços realitzats havien frenat la propagació.

Potser tots dos tenen raó perquè el que indiquen les dues informacions podria estar lligat a una mena de patchwork, una imatge variada o heterogènia de la propagació, amb zones “madures” i zones on encara està creixent de forma elevada la propagació del virus.

La zona més calenta, hores d’ara, seria la zona occidental del país, i l’àrea que envolta Freetown i la mateixa capital.
Per l’informe de AGI l’única zona on significativament la propagació de la malaltia s’ha frenat és al nord del país. Relaciona aquesta millora a un millora significativa dels processos d’enterrament (tant per fer-se de forma més segura com també de forma més ràpida, en menys de 24 hores). Aquesta relació es pot considerar congruent ja que ara mateix s’assumeix que més de la meitat de les infeccions d’Ebola son el resultat de la manipulació dels cadàvers prèvia al seu enterrament; per exemple, el rentat del cossos dels morts i la col•locació de l’indumentària final. I és que les costums locals són difícils de modificar i més si la modificació no es fa intentant mantenir la dignitat dels que es van però, potser més important, també dels que es queden.

I en aquesta lluita sense treva, el personal mèdic (doctors, infermeres,…) són la nostra força, treballant sense descans en sistemes de salut infra-finançats i sub-desenvolupats. Un percentatge gens menystenible d’aquests professionals han resultat infectats (més de 400 s’han infectat i més de 230 han mort, amb les dades de mitjans d’octubre). Que el virus Ebola hagi pres les vides de alguns dels metges més prominents de Sierra Lleona i Libèria, retrau a aquestos països d’una experiència sanitària de la que van força escassos. I mentre l’Ebola assola aquest països, en aquests o d’altres del voltant continuen morint centenars i milers de persones per d’altres malalties infeccioses. Organitzacions no governamentals com Metges Sense Fronteres (MSF) han respost amb centres de tractament i ajuda diversa, però el que és més important, amb personal. Sí, aquest personal que ha estat incapaç de mobilitzar els països occidentals (i sí ha pogut mobilitzar Cuba, per exemple).

Tota activitat, i aquesta més, té un risc, i alguns d’aquests cooperants a la primera línia de foc s’han infectat. Mantinc la meva opinió que és millor un tractament en origen (dona també un missatge que tots davant aquesta malaltia som tractats iguals i que s’està intentant oferir el millor tractament possible en origen) però si s’opta per la repatriació no pot ser que es generin desconfiances manifestes, pors i missatges terroritzats respecte el perill que porten al retornar. Tot això no fa més que minar un dels elements claus necessaris per contenir la epidèmia serrant una de les potes de la resposta; un nombre adequat de clínics entrenats a origen. Perquè si no honorem, en els moments dolents, als que se’n van per fer un servei als allà estants però també als aquí quedants com penseu que tindrem realment èxit en aquesta lluita? Quin missatge enviem als voluntaris susceptibles d’anar a Sierra Lleona o Libèria si mostrem el nostre rebuig a la seva tornada si queden infectats, i pitjor encara, els estigmatitzem i els obliguem a quarantenes o aïllaments si no presenten cap mena de simptomatologia? La por i la desinformació va contribuir a la inicial propagació d’Ebola de zones rurals a urbanes als països africans afectats. Ara, la por i la desinformació als països desenvolupats amenaça de bloquejar el camí per sobreposar-se a aquesta epidèmia.

Però, aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (60): Ebola; 21 dies! i no, no és una pel•lícula.

2 comentarios Publicado por en octubre 22, 2014

Vint-i-un dies. 21 dies. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) emmarca el període d’incubació pel que fa al virus Ebola de 2 a 21 dies, la qual cosa significa que si als 21 dies d’haver estat en contacte amb una font potencial d’Ebola no s’han desenvolupat símptomes, s’estableix que hom no està infectat ni és contagiós. I aquesta xifra és la que fa servir també com a període de quarantena el Centre de Control de Malalties (Center for Disease Control and Prevention, CDC), als Estats Units.

Tanmateix Charles Haas, cap del Departament de Enginyeria Civil, Arquitectura i Enginyeria Ambiental de la Universitat de Drexel (Filadelfia), considera que aquesta xifra és un conveni al que s’ha arribat sense una discussió sistemàtica, i que potser caldria ser revisada.

Això és el que plasma a l’article On the Quarantine Period for Ebola virus publicat al PLOS Currents Outbreaks, de fa una setmana (14 Octubre).

Haas indica que aquesta xifra parteix de les dades de brots anteriors d’Ebola a Zaire (1976) i Uganda (2000), així com dels nou primers mesos del brot actual a l’Àfrica Occidental.

Tanmateix si es prenen els brots d’Ebola al Congo de 1995 i els informes epidemiològics més recents del brot actual a l’Àfrica Occidental, Haas descriu que un cop passats els 21 dies encara hi hauria una probabilitat de fins el 12% que alguna persona donada com a negativa estigues infectada i desenvolupes simptomatologia amb posterioritat. Per això es dedica a mirar la desviació típica, un paràmetre estadístic que indica quan es desvien, s’aparten, les dades individuals de la mitjana de dades col•lectiva, i que pot arribar a l’esmentat 12%. Això voldria dir que en el pitjor cas podriem donar com a negativa una persona de cada 8 de forma errònia, aproximadament. Aquest individu podria donar simptomatologia (el dia 22, o el 23 o el dia 25) i o bé tenir un desenllaç fatal entre els dies 6 i 16 des de l’aparició dels símptomes o bé recuperar-se entre els dies 6 i 11.

Haas no nega les raons de la xifra de quarantena anterior, de 21 dies, però reclama una reconsideració, perquè el lapse de temps podria no oferir una suficient protecció de la salut pública en el brot actual, i per brots futurs. Haas assenyala que el període de quarantena que ell establiria seria de 31 dies. De fet la seva tesi és que “clarament per patògens que tinguin un alt grau de transmissibilitat i /o gravetat, el temps de quarantena caldria que fos més extens que per agents menys transmissibles o greus”, i que una avaluació de riscos (risk assessment) detallada del cost-benefici d’aquesta rutina caldria ser executada en breu.

L’actual epidèmia hauria de permetre recollir dades de la manera més exhaustiva possible per mirar d’ajustar de nou aquest període de quarantena. A més en aquest període de incubació hi juguen factors com la intensitat i la via de contacte amb la font potencialment infecciosa. Quan l’epidèmia té un nombre baix d’afectats el biaix pot ser elevat; per epidèmies amb molts afectats cobrim moltes més combinacions la qual cosa ens farà més robusta la mitja però ens inclourà outliers, valors molt més allunyats i menys probables.

En qualsevol cas tota modificació del límit en dies de la quarantena ha d’estar lligada a un estricte anàlisi de cost / benefici. Perquè ja m’heu sentit dir-ho més d’un cop, el risc “0” no existeix.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

link: http://currents.plos.org/outbreaks/article/on-the-quarantine-period-for-ebola-virus/

avaluació de riscos, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (59): Perro Ebola!! Una opinió políticament incorrecta.

Deja un comentario Publicado por en octubre 16, 2014

Aquesta entrada va en relació al gos de la família on s’ha donat l’únic cas d’Ebola fins ara a Espanya. Fins on he llegit i comentat amb companys, la única informació que es té de l’efecte del Ebola amb gossos és que els animals de les zones infectades no moren ni emmalalteixen, que no és política dels països afectats sacrificar-los i que sí se sap que un percentatge d’elles seroconverteixen. Per seroconvertir volem dir que quan cerquem activament anticossos que reaccionin envers l’Ebola aquests es detecten a la sang dels gossos de la zona afectada. Per tant el virus ha entrat i ha desfermat una resposta immune humoral, d’anticossos. Ni tan sols podria assegurar si el virus arriba a propagar-se perquè unes quantes llepades de gos en un infectat potser li faríen entrar una càrrega vírica més que elevada.

Bé, l’animal no sembla un gran risc però en aquestos casos crec que tots estaríem d’acord que cal adoptar el principi de precaució. Tothom estaria d’acord en aïllar-lo, crec. I ja posats a aïllar-lo, potser fer-ho en un lloc segur que no seria una gossera clàssica. Es podria pensar en el parell de centres a Espanya que podrien fer-ho, el CISA, Centro de Investigación en Sanidad Animal, a Valdeolmos, Madrid, i el CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal, a Barcelona. Altrament no conec més instal·lacions on això pugui fer-se de forma segura. Que no en tinguem podria ser objecte d’una altra entrada. Allà, a CISA o CReSA, el gos podria estar en «quarantena» i aquests centres, que tenen habitacions hermètiques, i treballen en un ambient de pressió negativa, amb dutxes de sortida i personal amb equips de protecció individual prou desenvolupats, serien segurs per ell, el gos, i pels operaris.

És un bon pensament però parteix d’un seriós inconvenient i és que res viu, llevat dels treballadors, pot sortir d’aquesta mena de centres i així està regulatòriament establert. Es tracta de centres de Biocontenció, que contenen els patògens i els animals amb els que es fan experiments, però també els animals controls d’aquests experiments. Cap animal en quarantena o en activitat experimental, i això inclou tots els controls negatius, poden sortir del centre. El principi de precaució ens obliga a sacrificar-los i incinerar-los. Per tant, si el gos resultés no infectat per Ebola li esperaria, a la llarga, el mateix destí que ha tingut, desgraciadament, fa uns pocs dies.

El fet de mantenir-lo amb vida per veure la seva evolució i estudiar els efectes tampoc tindria gaire sentit, científic, com a mínim. Qualsevol activitat experimental es fa amb nombres relativament grans (si es pot de desenes d’individus) d’animals i es controla perfectament la dosi inoculada, via d’inoculació, el règim alimentari si cal, etc. En aquest cas estaríem treballant amb un animal, per tant espai mostral n=1 del que desconeixem quan es va infectar (si és que està infectat), per quina via, amb quina dosi, etc. Per tant l’aprofitament científic d’això seria literalment “0”.

A partir d’aquí entrem ja en els condicionants personals i de consideració envers els animals però això ja és una qüestió que jo no puc quantificar ni valorar. El que sí puc dir és que tot es relativitza molt quan veus segons quines imatges d’afectats a Sierra Lleona o Libèria i les seves condicions de cura i tractament. No haver abocat els esforços econòmics i personals allà, però no ara si no fa uns mesos, ens portarà problemes. I fixeu-vos que aquesta frase és, per si mateixa, profundament egoista. I aquí la culpa no la té sols el Govern Espanyol, que en aquest tema ha estat un exemple manifest de inconsciència, barrejat amb un xic d’arrogància i prepotència. Res de nou veient què tenim al Consell de Ministres.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.
També al blog CReSA and the city: http://www.cresa.cat/blogs/sociedad/comentaris-virus-lents-15-perro-ebola/

 

 

avaluació de riscos, biocontenció, descontaminació, reservori animal, salut pública, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (58): I ara Marburg a Uganda? Un brot amb una resolució aparentment diferent.

Deja un comentario Publicado por en octubre 15, 2014

Aquest 5 d’octubre, el Ministeri de Salut (Minsa) d’Uganda va notificar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un cas confirmat de la malaltia del virus de Marburg (Marburg virus disease, MVD) a Kampala, Uganda.

L’afectat ha resultat ser un treballador sanitari, un tècnic de radiologia de 30 anys, que va mostrar els primers símptomes el 11 de setembre 2014, mentre treballava a l’Hospital Mengo, Kampala. Ingressat a l’Hospital Mengo, el 23 de setembre presentà en aquell moment símptomes que incloïen febre, mal de cap, dolor abdominal, vòmits i diarrea, i va morir el 28 setembre.

La persona afectada no informà de cap historial de viatges més enllà de voltants propers, ni cap contacte amb una persona amb una malaltia similar. No hi havia menjat carn de caça, ni havia tingut contacte amb els ratpenats a les últimes 4 setmanes. Les mostres preses del pacient van donar un positiu inicial al virus de la malaltia de Marburg el dia 3 d’octubre de 2014, i han estat confirmades el 4 d’octubre a l’Uganda Virus Research Institute (UVRI).

Des de la confirmació s’han identificat més d’un centenar de contactes que estan sent monitoritzats per detectar signes i símptomes compatibles amb MVD. Onze d’aquest contactes han desenvolupat signes i símptomes compatibles amb la malaltia del virus de Marburgo, però totes les mostres d’aquests contactes simptomàtics han donat negatiu fins ara. Mostres per confirmació s’han enviat al Uganda Virus Research Institute (UVRI). L’ample rastreig de contactes inclogué el seguiment d’un embalsamador de tornada a Kenya des d’Uganda, on se’l va sotmetre a la prova i es va diagnosticar com a negatiu a Marburg.

Aquest cas ha posat en alerta a les autoritats ugandeses que estan col•laborant amb la mateixa OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i els Centres per al Control de Malalties (CDC) en la investigació i les operacions de resposta que inclouen, creació i millores d’unitats d’aïllament i tractament; distribuir anticipadament equips de protecció personal (EPIs), i capacitant treballadors sanitaris en prevenció i control d’infeccions, així com en una correcta gestió de casos i accions de mobilització i educació social. Quatre equips multidisciplinaris han estat desplegats per dur a terme una avaluació de riscos en profunditat a les zones sota observació (Kampala, Mpigi i Kasese).

El director dels CDC, Thomas Frieden assenyala el cas Marburg més recent com un exemple de com es pot contenir un virus potencialment tant perillós com el virus Ebola. “We’ve done important work in Uganda to help the Ugandans better have a laboratory network so they can find cases, have a response network with disease detectives who can follow up and have an emergency operations center to trace individual cases» és a dir “Hem fet una important tasca a Uganda per ajudar els ugandesos a millorar la seva xarxa de laboratoris perquè puguin trobar els casos, tinguin una xarxa de resposta amb detectors de malalties que puguin fer seguiments i tinguin un centre d’operacions d’emergència per rastrejar casos individuals».

I afegí: «I mention this, because oftentimes in public health, what gets noticed is what happens and it’s hard to see what doesn’t happen,» és a dir «Esmento això, perquè moltes vegades en la salut pública, el que es nota és el que succeeix i és difícil veure, adonar-se’n el que no succeeix,» Frieden va continuar assenyalant que fins ara no s’han detectat casos addicionals «That may not make headlines, but it does give us confidence that we can control Ebola in West.» I aquí potser peca de massa optimista perquè el control és possible estant amatents a les primeres etapes, amb els primers casos, no quan la situació està francament descontrolada.

Recordem que la malaltia del virus de Marburg (veure cas europeu històric a l’entrada 17 d’aquest blog) és una malaltia greu i d’alta letalitat causada per un virus de la mateixa família que el que causa la malaltia del virus de l’Ebola. Tots dos virus poden causar grans brots; l’últim brot de MVD a Uganda es va produir el 2012, amb 20 afectats i 9 casos mortals, als districtes de Kabale, Kampala, Ibanda, Mbarara i Kabarole. El pitjor brot recent de la febre de Marburg es va produir a Anagloa el 2005, a una província del nord, Uige, i afectà a 411 persones, de les quals moriren 346.

Però aquesta, aquesta fou definitivament una altra història.

salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (56): MERS Coronavirus; probablement un problema de nassos.

Deja un comentario Publicado por en octubre 10, 2014

Un recent estudi demostra que els dromedaris (Camelus dromedarius) es poden infectar amb MERS coronavirus i que l’excreten en grans quantitats per la mucositat nasal. La quantitat de virus present a les descàrregues nasals es prou elevada com per infectar fàcilment altres camells o esser humans.

dromedari de front

Ja hem parlat del MERS CoV a entrades prèvies d’aquest blog (entrades 7 i 42, i pel SARS entrada 37). Un virus, emparentat amb el SARS Coronavirus, no tan mediàtic com aquell, amb una taxa de mortalitat en humans de 35% aproximadament, molt circumscrit fins ara a la Península Aràbiga amb alguns casos a països occidentals per turistes que retornen infectats.

Les proves serològiques fetes a camèlids de la zona demostren la presència (amb una freqüència alta) d’anticossos enfront MERS CoV; això implica que el virus ha estat circulant durant un cert temps infectant camells i dromedaris sense aixecar gaires sospites.

L’estudi demostra que inoculant una concentració relativament elevada de virus (107, és a dir 10.000.000 virus, una dosi que no és excessiva perquè és aproximadament la mateixa quantitat de virus infecciós que s’han trobat en una mostra nasal de camèlid infectat) per una triple via (nasal, intra-traqueal i per la conjuntiva ocular) no es genera més que una lleu indisposició del camells, transitòria a més, i que no deixa rastre visible. Els animals únicament pateixen un episodi febril per un lapse de pocs dies (no més enllà de la setmana des de la inoculació), i pateixen de rinorrea, amb mucositat i descàrregues nasals, que poden ser fluides o purulentes. L’anàlisi de les narius dels animals infectats demostren la presència de virus infecciosos durant la primera setmana pos-inoculació (pi) i fins als 35 dies pi es detecta ARN viral (això acostuma a implicar presència de virus inactivats o bé a una concentració molt baixa, per sota del nivell de detecció de la tècnica de cultiu cel•lular). També hi ha un xic de virus a les mostres orals però que es podria explicar a partir de drenatge des de la cavitat nasal. El que és més important, no s’ha detectat ni virus infecciós ni ARN viral a cap mostra fecal ni d’orina. Sembla que el virus queda reclòs a la zona de l’aparell respiratori i rodalies i no és sistèmic, no viatja a altres teixits i no és excretat. Una prova addicional en aquest sentit és que no es va detectar virus a cap mostra de sang de cap animal infectat. L’aire exhalat pels dromedaris contenia petites quantitats de ARN viral durant la primera setmana postinfecció; tanmateix els baixos valors i la curta durada fan que aquesta via (potencialment aerògena) no sembli tenir importància en la transmissibilitat del virus.

dromedaris sampling _77511930_scientiststestingcamelsinthedesert3-copy

L’afectació histològica, la patologia en els teixits, és poc estesa en el temps (és clara a la primera setmana, molt tènue a les 4 setmanes i inexistent a les 7 setmanes), a banda de quedar reclosa a l’aparell respiratori, majoritàriament la part superior, i no arribar als alvèols.

Evidentment si no hi ha afectació histològica i els animals pateixen una clínica molt lleugera això vol dir que han desenvolupat una resposta immune eficaç i relativament ràpida. L’estudi demostra la generació d’una robusta resposta d’anticossos anti-MERS a les dues setmanes pi., que s’incrementa amb el pas del temps.

En definitiva, un patró de excreció curt (no més d’una setmana) però intens en la càrrega vírica. La transmissió seria per contacte directe, i també és probable una transmissió per fomites, per contacte amb superfícies o materials contaminats. Per tant davant d’un camell o dromedari, si no ens apropem al seu nas i sobre tot si el nas està sec (no hi ha mucositat) la probabilitat d’infectar-se es torna molt baixa ja que no hi ha excreció per femtes o orina. L’estudi no valora la hipotètica presència de virus a carn i llet, encara que amb les dades circumstancials que disposem, aquesta via de transmissió és nul•la, sobre tot si ambdues, carn i llet, es cuinen o bullen.

CamelMers

Res excepcionalment nou a l’article, més enllà que estem tancant el cercle i un cop conegut el “pont” que fa servir el virus per infectar humans podem ja dissenyar vacunes per blocar l’infecció en aquests animals i indirectament protegir-nos nosaltres. Perquè una vacuna per animals pot ser tant o més interessant per l’humanitat que una vacuna per a nosaltres. Tots estem a la mateixa pista…del circ.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Replication and shedding of MERS-CoV in upper respiratory tract of inoculates dromedary camels. Emerging Infectious Disease Vol. 20, 12-December 2014. link: http://wwwnc.cdc.gov/eid/article/20/12/14-1280_article

MERS Coronavirus, reservori animal, salut pública, virologia ambiental, Zoonosi

Comentaris virus-lents (55): Ebola; per la propera siguem formigues, no cigales.

Deja un comentario Publicado por en octubre 7, 2014

“Without a more effective, all-our effort, Ebola could become endemic in West Africa, which could, in turn, become a reservoir for the virus’s spread to other parts of Africa and beyond.” Aquesta frase figura en un editorial del New England Journal of Medicine (NEJM) escrit per Jeremy Farrar y Peter Piot, aquest últim director de la London School of Hygiene and Tropical Medicine.

És un crit, un més, d’alerta. Com ja vaig indicar fa un parell llarg de mesos (veure entrades prèvies) i posant-me en una situació de pitjor cas, que ja s’albirava, la resposta dels països afectats, però també d’altres estats com el que fins ara ens trobem, Espanya, i de la comunitat internacional a través de la OMS ha estat llastimosament tardana i, bàsicament per això, altament inadequada.

Aquest brot, fins ara no controlat, ofereix algunes lliçons per fer front a futures emergències en el camp de la salut pública:

  • Les infraestructures sanitàries malmeses o escasses (tant des de el punt de vista de personal com de mitjans tècnics) poden transformar un brot limitat en una epidèmia generalitzada. Egoistament, és més que beneficiós invertir diners en sanitat fora de les nostres fronteres per evitar o filtrar la propagació de segons quines malalties, ja no parlem del benefici «in situ» que això comporta a les poblacions de les zones afectades.
  • És millor un cop fort a la taula que uns quans copets. Les projeccions que fan els models epidemiològics indiquen que aturar l’epidèmia requereix aïllar més del 70% de pacients als hospitals, albergs comunitaris, o centres de tractament “ad hoc” per reduir la transmissió, assumint que els enterraments es fan en les condicions de bioseguretat establertes. Un efecte equivalent s’assoliria vacunant al 50% de la població susceptible (a les zones afectades) però, ara per ara, aquesta mesura és fora del nostre abast. Per tant, hagués estat molt millor construir o adequar moltes instal•lacions alhora, i ensinistrar personal, encara que al començament estiguessin mig buides, o desocupats, que assolir el mateix nivell final a base d’una suma de petits esforços dilatats en el temps. Així sempre estem en Alícia al país de las meravelles, i el dilema de la reina roja, corrent i corrent però per mantenint-nos al mateix lloc, no conseguint avançar. Un cop les instal•lacions entressin en servei, “militaritzar” o fer extremadament rígides les quarantenes i els règims d’aïllament. Així, l’estudi publicat al MMWR September 26, s’assenyala que cada mes de retard en assolir aquest nivell del 70% d’aïllament porta associat triplicar en el futur el nombre d’infectats de la situació actual. I els numeros actuals, a mi, particularment, em fan molt de respecte.
  • Els costums locals, la socio-medicina, tenen un impacte intens en el mateix sentit. No s’ha de lluitar contra els costums locals, no s’ha de culpar aquests de la propagació de l’epidèmia, si no mantenir-les o redreçar-les per fer-les més segures.
  • Els esforços i les tècniques de control de brots clàssics no són suficients per un event d’aquesta mida, cal replantejar-se’ls per millorar-los i potser no hi ha prou amb fer més si no començar a fer cosses diferents.
  • El desenvolupament de tests diagnòstics, teràpies i vacunes ha de ser altament prioritzat entre els períodes epidèmics. En altres paraules, quan hi ha una epidèmia abocar-ho tot (mitjans i personal) a la mateixa; quan es frena l’epidèmia, abocar els mateixos esforços i recursos en proveir-se d’antivirals, noves tècniques de diagnòstic per fer una vigilància passiva o activa sobre els grups de risc, o tota la població si convé, i cercar vacunes per aplicar-les, o per tenir-les i aplicar-les per frenar un hipotètic nou brot.

Con conclouen els autors i jo comparteixo “We believe that in this epidemic, we are reaching the limit of what classic containment can achieve”.

Siguem imaginatius, però per damunt de tot, siguem formigues, no cigales.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

teràpies, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

← Entradas anteriores

Entradas siguientes →