comentarisviruslents

“Without a more effective, all-our effort, Ebola could become endemic in West Africa, which could, in turn, become a reservoir for the virus’s spread to other parts of Africa and beyond.” Aquesta frase figura en un editorial del New England Journal of Medicine (NEJM) escrit per Jeremy Farrar y Peter Piot, aquest últim director de la London School of Hygiene and Tropical Medicine.

És un crit, un més, d’alerta. Com ja vaig indicar fa un parell llarg de mesos (veure entrades prèvies) i posant-me en una situació de pitjor cas, que ja s’albirava, la resposta dels països afectats, però també d’altres estats com el que fins ara ens trobem, Espanya, i de la comunitat internacional a través de la OMS ha estat llastimosament tardana i, bàsicament per això, altament inadequada.

Aquest brot, fins ara no controlat, ofereix algunes lliçons per fer front a futures emergències en el camp de la salut pública:

• Les infraestructures sanitàries malmeses o escasses (tant des de el punt de vista de personal com de mitjans tècnics) poden transformar un brot limitat en una epidèmia generalitzada. Egoistament, és més que beneficiós invertir diners en sanitat fora de les nostres fronteres per evitar o filtrar la propagació de segons quines malalties, ja no parlem del benefici «in situ» que això comporta a les poblacions de les zones afectades.

• És millor un cop fort a la taula que uns quans copets. Les projeccions que fan els models epidemiològics indiquen que aturar l’epidèmia requereix aïllar més del 70% de pacients als hospitals, albergs comunitaris, o centres de tractament “ad hoc” per reduir la transmissió, assumint que els enterraments es fan en les condicions de bioseguretat establertes. Un efecte equivalent s’assoliria vacunant al 50% de la població susceptible (a les zones afectades) però, ara per ara, aquesta mesura és fora del nostre abast. Per tant, hagués estat molt millor construir o adequar moltes instal•lacions alhora, i ensinistrar personal, encara que al començament estiguessin mig buides, o desocupats, que assolir el mateix nivell final a base d’una suma de petits esforços dilatats en el temps. Així sempre estem en Alícia al país de las meravelles, i el dilema de la reina roja, corrent i corrent però per mantenint-nos al mateix lloc, no conseguint avançar. Un cop les instal•lacions entressin en servei, “militaritzar” o fer extremadament rígides les quarantenes i els règims d’aïllament. Així, l’estudi publicat al MMWR September 26, s’assenyala que cada mes de retard en assolir aquest nivell del 70% d’aïllament porta associat triplicar en el futur el nombre d’infectats de la situació actual. I els numeros actuals, a mi, particularment, em fan molt de respecte.

• Els costums locals, la socio-medicina, tenen un impacte intens en el mateix sentit. No s’ha de lluitar contra els costums locals, no s’ha de culpar aquests de la propagació de l’epidèmia, si no mantenir-les o redreçar-les per fer-les més segures.

• Els esforços i les tècniques de control de brots clàssics no són suficients per un event d’aquesta mida, cal replantejar-se’ls per millorar-los i potser no hi ha prou amb fer més si no començar a fer cosses diferents.

• El desenvolupament de tests diagnòstics, teràpies i vacunes ha de ser altament prioritzat entre els períodes epidèmics. En altres paraules, quan hi ha una epidèmia abocar-ho tot (mitjans i personal) a la mateixa; quan es frena l’epidèmia, abocar els mateixos esforços i recursos en proveir-se d’antivirals, noves tècniques de diagnòstic per fer una vigilància passiva o activa sobre els grups de risc, o tota la població si convé, i cercar vacunes per aplicar-les, o per tenir-les i aplicar-les per frenar un hipotètic nou brot.

Con conclouen els autors i jo comparteixo “We believe that in this epidemic, we are reaching the limit of what classic containment can achieve”.

Siguem imaginatius, però per damunt de tot, siguem formigues, no cigales.

Però aquesta, aquesta és una altra història.