comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (125): IRTA-CReSA dins la RELAB; …Umm, que és la RELAB?

La nota breu seria; IRTA-CReSA ha estat admès, s’ha incorporat a la RELAB.

Umm, us preguntaríeu, i què es la RELAB?

Potser convé llavors una mica d’introducció al tema…

bioterrorism signal

Un estat ha d’estar preparat, entre altres coses, per fer front a una amenaça de caire biològic, ja sigui purament natural o induïda per l’esser humà, el que venim a anomenar bioterrorisme.

L’aproximació de tancar fronteres en el cas dels patògens no té cap utilitat; els patògens no en coneixen i en el cas d’un acte de bioterrorisme no és útil perquè el problema ja s’ha desfermat. A més prous agents biològics susceptibles de transformar-se en una arma són relativament de fàcil d’adquirir o produir (propagar); són resistents a factors ambientals; poden tenir un poder altament incapacitant temporalment o permanentment (a les persones, als animals, a les collites), són contagiosos (efecte multiplicatiu) i suposen un baix risc pels terroristes (poden estar lluny de la zona quan es notin els efectes).

Actualment les actuacions es basen més en:

  • Sistemes de ràpida alerta
  • Plans de contingència (o el què faríem si…?)
  • Reserves de subministres o contramesures essencials
  • Sistemes de comunicació ràpida entre xarxes especialitzades

I pel que fa a una amenaça biològica cal:

  • Identificar l’amenaça (normalment lligat a la virulència del patogen, la seva via de transmissió i la quantitat alliberada)
  • Establir estratègies de reducció del risc (contenció del patogen, quarantena de zones i/o persones)
  • Quantificar el risc residual i establir decisions en funció d’un risc acceptable (recordem el risc “0” no existeix i després d’una amenaça biològica menys encara).
  • Fer un seguiment per avaluar si s’ha gestionat degudament el risc.

És evident que un estat present o un estat futur ha de preveure, fins on pugui, aquestes crisis, que mai seran del tot controlables, per apaivagar efectes i conseqüències (per poder contestar SÍ o NO a preguntes i escenaris prèviament plantejats); en poques paraules per no crear una segona crisi dintre o després de la crisi inicial.

Yes No disjuntive ID-10094976

Aquest és l’objectiu de la RELAB, que dins l’actual marc polític fou aprovada el febrer de 2009. La RELAB és la Red de Laboratorios de Alerta Biológica. En la RELAB es troben incorporades una sèrie d’àrees; salut pública; sanitat animal; sanitat alimentària; sanitat ambiental i sanitat vegetal. La finalitat de la RELAB és la de compartir i integrar coneixements i capacitats de centres i laboratoris tant en situacions de normalitat com de crisi, obtenint la màxima eficiència dels recursos disponibles per reforçar les defenses sanitàries front una potencial emissió deliberada d’agents biològics. No menys important, coordinar informacions i comunicacions derivades de les actuacions quan es participa en la resposta a l’emergència (aquí entra el concepte de intentar no generar una segona crisi després de l’esclat de la primera). Finalment la connexió de la RELAB amb altres xarxes d’alertes biològiques de la UE i de la OTAN és necessària per una adequada transmissió de dades i protocols.

Davant d’una amenaça biològica cal per un costat una ràpida detecció de la contaminació i una posterior descontaminació de la zona o espais afectats; secundàriament (des d’el punt de vista temporal, que no d’importància) tractament dels afectats i control de la malaltia (quarantena, per exemple). En una situació de pau, IRTA-CReSA formaria part d’aquest sistema de protecció que ajudaria a la ràpida detecció de la contaminació (amb el seu potencial de diagnòstic i les seves instal·lacions que garantirien una segura manipulació de l’agent biològic perillós) i podria col·laborar en la descontaminació amb la seva experiència en aquest camp; evidentment el tractament dels malalts quedaria per altres nòduls de la RELAB.

Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum, que podríem traduir per “qui desitgés la pau, caldria que es preparés per a la guerra”. S’ha fet molt d’abús d’aquesta frase, però, certament, no podem donar una resposta a segons quines amenaces si no tenim estructures organitzades, i alguns supòsits o mecanismes d’actuació no han estat pensants per avançat. O és que pensaríem en com tenir un cos de bombers quan les flames llepessin les parets de casa nostra?

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (122): IRTA-CReSA una estructura capital cada cop més internacional.

El Global Virus Network ha acceptat a IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal com a centre de ple dret, centre d’excel·lència, a la seva xarxa de centres i institucions capdavanteres a nivell mundial en l’àmbit de la virologia.

GVN black-logo

La incorporació de CReSA, un centre molt jove, de fet el més jove que s’ha integrat al Global Virus Network, es deu a la seva consideració com a líder internacional en la recerca en sanitat animal i de les seves implicacions en la salut humana. GVN considera que les instal·lacions de nivell de bioseguretat 3 de CReSA, a l’avantguarda en solucions tècniques i procedimentals, juntament amb l’equip humà, amb grups de recerca multidiciplinar que cobreixen des de la ciència bàsica a la ciència més aplicada, faculten a CReSA per estar dins d’aquesta selecta xarxa. Més quan aquests grups cobreixen camps diversos com la epidemiologia, el desenvolupament de vacunes i eines diagnòstiques, sobre, entre altres, malalties zoonotiques notificables (de declaració obligatòria) como el West Nile virus, Rift Valley Fever virus, la influença aviar altament patògena i darrerament, el MERS coronavirus; altres d’exclusivament humans, com Chikungunya, i d’altres exclusivament animals, com el virus de la Llengua Blava, el virus Schmallenberg, el PRRSV, el virus de la síndrome respiratòria i reproductora porcina, el circovirus porcí de tipus 2 o la influença porcina; i un coneixement profund i pràctic de com manegar temes o problemàtiques de bioseguretat, biocontenció envers patògens en alguns casos prou letals.

El GVN es creà el 2011, per una iniciativa d’uns pocs centres de recerca i investigadors, animats per la creença de l’existència d’una necessitat de enfortir les xarxes globals envers les malalties virals. L’esperit de la iniciativa era lligar, apropar, centres de recerca excel·lents que treballessin amb virus que afecten als éssers humans per potenciar les col·laboracions i proveir amb una educació puntera a la propera generació de viròlegs, allà on es trobessin. Els viròlegs mèdics, els metges que es dediquen a la virologia comprenen cada cop més l’enormitat de l’amenaça (sovint mortal) en la que ens posen els virus existents, els que emergeixen i els que reemergeixen, i veuen el GVN com una eina que apropa la virologia animal, les malalties zoonotiques, i la relaciona amb la virologia mèdica humana. En 4 anys, 34 centres d’excel·lència en 24 països han estat admesos. CReSA acompanya des de fa uns mesos al Robert Koch Institute, al Karolinska Intitute; al Pirbright Institute, a la Fundació Osvaldo Cruz, la John Hopkins School, el Craig Venter Institute, The Scripps Research Institute, la University of Texas Medical Branch-Galveston, però també centres a la India, Japó, etc. No estan tots els que calen, potser; però tampoc estan tots els que han picat a la porta perquè els requisits d’admissió són alts.

Una iniciativa que de segur millorarà els nostres coneixements teòrics però també pràctics sobre les malalties virals zoonotiques emergents o re-emergents. Perquè cal estar preparat per allò inesperat, que a la virologia és el pa de cada dia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (121): Entrenant-se per caminar pel tall de la navalla.

Nova edició del curs de Post-grau en Estrategias en Bioseguridad y Biocontención. El primer es va celebrar amb èxit, i una espectacular bona valoració per part de l’alumnat, el passat octubre, del 2014. Aquest any, amb una reformulació de continguts se celebra la segona edició, en la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​i en les instal·lacions de l’IRTA-CReSA (Centre de Recerca en Sanitat Animal).

A més dels professors de la passada edició s’ha obert la porta a professionals de reconegut prestigi amb molts anys d’experiència en camps com la filtració d’aire HEPA (high efficiency particulate air) i disseny de cabines de seguretat biològica, mètodes físics i químics de desinfecció i esterilització, normativa de transport de materials biològics, i equips de protecció individual, entre altres. Tot això acompanyat per personal que treballa dia a dia en instal·lacions d’alta seguretat biològica, que pot donar no només un coneixement teòric sobre el disseny, construcció, validació operativa i funcionament de les mateixes si no el dia a dia, la gestió de les activitats i de les potencials incidències.

Un curs altament recomanable per a tots aquells que volen iniciar-se amb una bona base en el món de la bioseguretat o la biocontenció; o per aquells que ja tenen aquesta base, però que vulguin veure enfocaments o punts de vista diferents a temàtiques concretes. Perquè ningú ho sap tot, de totes les maneres possibles. I perquè a la solució adient es pot arribar transitant per camins diversos.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Per més detalls es pot consultar l’enllaç: http://www.uab.cat/web/postgrado/curso-en-estrategias-en-bioseguridad-y-biocontencion/informacion-general-1206597475768.html/param1-3045_es/param2-2012/

Comentaris virus-lents (88): Incident Ebola al CDC; el diable està als detalls.

El mes de desembre de 2014, els Centers for Disease Control and Prevention (CDC) van reportar que una petita quantitat de material procedent d’un experiment que formava part d’un estudi amb virus Ebola havia estat transportat de forma segura entre la instal•lació de nivell de bioseguretat 4 (NBS4) a una altra de nivell de bioseguretat 2 (NBS2); un incís, un laboratori de nivel 2 ve a ser un laboratori hospitalari amb cabines de seguretat biològica. Res problemàtic si no fora perquè les mostres transferides tenien certa probabilitat de contenir virus infecciosos. El material transferit inadequadament es va portar al laboratori NBS2 en un contenidor hermètic però un cop allà es va obrir i es van manipular les mostres.

Chemtution-suit-03Treball a cabina de seguretat biològica amb indumentària amb pressió positiva

L’estudi en qüestió implicava prendre dos hisops orals idèntics de cobais, infectats amb dues variants del virus Ebola, que es dipositaven en dues sèries de tubs; un per estudis amb virus viables (marcats com VTM, Virus Transport Medium) i un altre per a estudis a partir de material inactivat (els tubs als quals anaven a parar els hisops contenien un tampó de lisi). Els tubs eren idèntics en la seva grandària i marcatge, i només es diferenciaven pel color dels taps i les etiquetes. Aparentment es van usar processos d’inactivació aprovats, que s’havien revisat recentment, però no van servir per a molt, perquè l’error humà d’un tècnic que prengué el set de mostres equivocades (les no inactivades) cap el laboratori NBS2 va materialitzar el risc. El diable està en els detalls (i si no llegiu atentament la seqüència de l’incident a les pàgines 6 a 8, Description of the event de l’informe complet). Ve a ser una cosa per l’estil, si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

KIDS62AWRContenidors habituals per transport de materials infecciosos (per més detalls veure entrada 84)

L’informe de la CDC (veure link al final de l’entrada) cita dues recomanacions que en el seu moment (en una avaluació d’un incident previ) no es van implantar completament en aquell laboratori: la instal•lació d’un sistema de càmeres per a una segona verificació de punts crítics de seguretat i el ús adequat de Certificats de Transferència de Materials (MTC’s). A més es considera causa probable l’absència d’una programació d’estudi escrita i aprovada per un supervisor, i, la-mare-de-totes-les-causes, que l’esquema de treball planificat no s’havia dissenyat amb la ment posada en minimitzar la possibilitat d’errades humans conduents a una exposició potencial.

Afortunadament l’incident es va comunicar de forma ràpida i es van prendre mesures per minimitzar l’exposició del personal. Cap persona va resultar infectada, a la data d’aquesta entrada han transcorregut ja molt més dels 21 dies convinguts com a límit per manifestar simptomatologia en la persona que va manipular el material (recordem però que altres estudis marquen períodes superiors, de l’ordre de 30 dies, veure entrada 60 del blog). De fet, quan es van buscar virus infecciosos en els hisops del dia previ i del dia posterior a l’incident es va confirmar l’absència d’infectivitat en totes les mostres.

Els últims incidents al CDC han portat a crear la figura del Director Associat de Seguretat. La breu descripció de les seves funcions (veure el primer link, paràgraf final) és un exemple de sentit comú però deixa un pel perplex; s’ha d’entendre que tot això ja es feia i es feia bé però que ara es farà més i millor, no?

Però aquesta, com sempre, és una altra història.

Noticia curta del CDC: http://www.cdc.gov/media/releases/2015/s0204-ebola-lab.html

Informe complert: http://www.cdc.gov/about/pdf/lab-safety/investigation-into-dec-22-2014-cdc-ebola-event.pdf

Comentaris virus-lents (84): Transportant materials infecciosos, delivering on the cutting edge of the sword.

El transport de material infecciós és un tema cabdal però sovint deixat de banda quan s’avalua el risc biològic en una instal·lació. Una instal·lació de bioseguretat treballa amb agents patògens i es dissenya i s’opera per mantenir controlats, continguts, aquest patògens que es poden fer créixer a concentracions elevades. Tanmateix en una recerca en xarxa com l’actual, on la transferència de dades i materials és constant, també cal transferir aquest material infecciós entre laboratoris.

I aquí rau el problema. En una instal·lació, si està ben dissenyada i mantinguda, les sorpreses han de ser mínimes, i haurien d’haver procediments per respondre a les “sorpreses” més previsibles. Tanmateix quan fem un enviament de material infecciós, “llencen” aquest material infecciós al exterior en un embolcall que creiem i s’ha dissenyat com a segur però sotmès a unes circumstàncies més atzaroses, menys controlables, senzillament perquè ja no depenen de nosaltres i no podem esperar que tothom tingui el “focus” o el cap concentrat en temes d’avaluació de risc o bioseguretat.

Quan volem enviar un material infecciós està clar que cal protegir-lo de les agressions externes que el puguin alliberar al medi ambient. Per això, i com a regla general (en una entrada posterior ho desenvoluparem) l’agent patogen ha d’anar en un triple envàs. El primer conté el patogen; aquest envàs ha de ser rígid i hermètic. Aquest envàs ha de trobar-se dintre d’un segon envàs, també estanc (però no necessariament rígid) que ha de contenir també prou material absorbent per retenir el material infecciós si l’envàs primari es trenqués. Finalment l’envàs secundari es trobi dins d’un envàs terciari que ha de mostrar al seu exterior totes les identificacions i marcatges necessaris per poder saber que hi ha dins sense obrir el paquet.

specContainer3En funció de la perillositat del material infecciós es parla de material infecciós de categoria A o B, i això afecta a la “qualitat” de l’embalatge, però la regla de la triple capa, o envàs, és general. També es general que ha de figurar molt clarament l’adreça complerta de l’emissor i del receptor, i que un telèfon i persona de contacte les 24 hores en cas de qualsevol incidència és recomanable (de fet és obligatori per paquets de categoria A, però no pels de categoria B).

KIDS62AWR

Durant molts anys, un ja pentina canes, he vist fer (i he fet) molts paquets de materials infecciosos per a ser enviats. Fa molts anys d’una manera bastant “amateur” i poc professional, fent servir els materials i embalatges, escassos, disponibles. Actualment adherint-se molt més a la normativa però encara en un entorn de centres de recerca que no tenen personal específic per aquest activitat i que no encarreguen ni es deixen assessorar gaire aquest tema a empreses especialitzades, que n’hi ha. Perquè segons quins embalatges i assessorament tenen un preu, és clar. No negarem que hi ha molt camí recorregut però encara bastant per recórrer.

Però aquesta, aquesta és una altra historia. 

Comentaris virus-lents (77): El virus Ebola y el CDC a El País SEMANAL.

El passat diumenge, a EL Pais SEMANAL, i sota el títol “La guerra mundial contra el Ébola”  es publicà un reportatge sobre l’Ebola i l’acció del CDC.

El link a l’article és: http://elpais.com/elpais/2014/12/17/eps/1418855982_325277.html

Anem a passejar per l’article, criticant-lo, en el bon sentit, per discutir algunes idees i termes.

L’autor sembla estar sorprès perquè el centre d’operacions s’assembli a una sala de control de la NASA o d’un comandament d’exèrcit però és la manera lògica de procedir; un centre de comandament que rep informació a temps real de qualsevol punt del mon, amb connexions d’audio i vídeo, i pantalles amb gràfics dinàmics, permeten prendre decisions basades en dades. Recordem però que moltes dades són “antigues”; en el millor dels casos les dades generals tenen uns dies o setmanes d’elaboració el que fa que les decisions sigui respecte a un escenari ja passat. Les dades puntuals sí són immediates, les globals o agregades no. I aquest handicap persistirà per molt de temps.

Els “trajes de protecció PPE” són una translació mal traduïda del terme anglès. PPE significa Personal Protection Equipment i ja hi ha una traducció al català i castellà («Equips de Protecció Individual”), per tant abreujat EPIs.

Es parla de Chikungunya (per saber més veure entrades 8, 20, 26, 39 i 40) i no es diu cap incorrecció llevat del rang de distribució del mosquit tigre. Dir que està “presente en varias zonas de Europa, entre ellas Barcelona” és ser, com a poc, miop. Aquest mosquit ja està estès per pràcticament tota la mediterrània (i tot el llevant de la península, i això inclou el País Valencià, per exemple). I no s’esmenta, i és rellevant, que la primera infecció autòctona a Europa es va produir ja fa uns any (2007), a Itàlia.

Es parla també d’un virus estrany, el “virus del Nilo”. L’autor ha tingut un atac de compressió i ha escurçat massa el nom del virus; estem parlant del virus (de la febre) del Nil Occidental o West Nile virus. Un virus que va assolar EEUU a començament del segle XXI i que mereixerà una entrada futura al blog.

Les creences, els rumors i l’ús de l’assistència mèdica amb finalitats polítiques és el que explica un altre drama, i és la mort de cooperants en campanyes de vacunació de la polio que s’esmenta a l’article; un tema no resolt (per més detalls veure entrades 11, 12). Aquesta estigmatització de la vacunació, dels que volen administrar-la o dels propis malats (que també pateixen els infectats d’Ebola) és potser més perillosa que la pròpia malaltia. De fet aquells que sobreviuen al Ebola són persones, en principi, immunes que poden col·laborar en la cura d’altres malalts (de la família, del poblat) i no han de ser estigmatitzades o culpades. Són una “eina” i també un “exemple”, que demostra que les mesures funcionen. Això sí, l’article parla de “medidas preventivas” i això és radicalment fals. La mesura preventiva habitual és la vacunació, i en el cas d’Ebola no hi ha vacunació encara; en tot cas demostra que funcionen les mesures terapèutiques o de suport vital i que estar infectat no és sinònim de mort.

Posteriorment apunta el desbordament del virus Ebola de la zona geogràfica actual i la seva arribada a Malí, i assenyala certerament a “la falta de sistemas de salud en condiciones”. Un altre focus dificulta enormement la contenció de la infecció perquè obliga a distribuir els esforços, i potser, a fer-los menys efectius. I quan s’enumeren les fallades detectades es veu que moltes mesures ja serien difícils d’aplicar en un país desenvolupat (control de fronteres, proves diagnòstiques, sistema de resposta ràpida…), imaginem-nos en aquests països.

L’enviament de personal de CDC a una sèrie de països que són enumerats té una explicació. Si situeu aquests països al mapa (Costa de Marfil, Gàmbia, Senegal, Ghana, Sudan, Camerun, Togo, Congo i Nigèria) veureu que son països limítrofs que fan de corona de la zona infectada. És on primer pot vessar el virus i la CDC envia “antenes”, gent que pugui aportar informació directa, no filtrada per governs, però que a la vegada pugui començar a formar personal en el tractament i cura de malalts, en cas apareguin.

Respecte el tema de la mortalitat, s’indica que “no es cierto que la mortalidad del Ebola sea del 60%”. S’apunta que aquesta és la taxa de mortalitat als països afectats però no en altres llocs on es dona un tractament de suport complert (diàlisi, ventilació assistida, etc.). Tanmateix és un pobre consol i mentre no puguem portar els mitjans i els tractaments al països afectat la mortalitat ÉS del 60%.

La comparació de l’Ebola amb la SIDA es bàsicament correcta, pel que fa a la por i desinformació inicial. Tanmateix els diners abocats a la SIDA no ho són tant per advocats o grups de pressió, què també, si no perquè la malaltia JA estava dins el país, EEUU, i era una malaltia silent que podria arribar-te per un comportament de risc per altra banda molt habitual en segons quins sectors (i recordem que també es va transmetre durant uns anys pels derivats sanguinis).

El article reitera en diversos paràgrafs que les malalties infeccioses són un problema global, que requereix una millora global del sistemes de salut i això és cert. Més encara, la frase “One world, one health” no aplica únicament a éssers humans sinó també al conjunt de la vida, als animals, que també són fonts de virus i bacteris que infecten a humans.

I certament l’article acaba amb dues bones frases lapidàries: “Que caro es que algo parezca barato” (potser es vol dir que allò barat, al final, surt car) i “Prepararse es mucho mas barato que reaccionar”.

O el més indefinit «We must expect the unexpected”, aquest de collita pròpia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (72): Bioseguretat a Europa; harmonitzant i deixant petja catalana.

Les últimes emergències virals mediàtiques (Ebola, MERS-Coronavirus, Chikungunya) no fan més que alimentar la necessitat d’una bona pràctica en el disseny, ús, manteniment de laboratoris o instal·lacions que treballin amb patògens d’elevada perillositat i greus conseqüències en cas del seu alliberament involuntari o malintencionat.

Des de fa més de quatre anys participo en iniciatives de formació de personal investigador però també militars i funcionaris a nivell europeu en temàtiques de bioseguretat, bioprotecció, avaluacions de risc, resposta a accidents, etc. La darrera iniciativa, un projecte europeu de títol BSL3/4 training school, títol clarament explicatiu, és un consorci d’experts de diferents procedències (Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, Suècia, Catalunya) que durant 4 dies donem un curs intensiu d’aquestes temàtiques, dos cops a l’any. El que fa distintiu aquest curs és que juntament a les sessions de classe presencial, o magistral, del matí n’hi ha sessions pràctiques de tarda.

A les classes de matí es tracten temàtiques com el disseny d’instal·lacions d’alta seguretat biològica, accidents amb patògens i conseqüències, transport de material infecciós, com funcionen uns laboratoris BSL4; con funciona una instal·lació de nivell de bioseguretat 3 amb grans animals; inactivació de residus; descontaminació amb formaldehid i peròxid de di-hidrogen; desinfectants i desinfecció…

A les sessions pràctiques de la tarda els assistents entren en una autèntica instal·lació de nivell 3 i experimenta en les seves pròpies carns els canvis d’indumentària; les dobles o triples capes de guants i la disminució d’habilitat que això suposa i, dins de cabines de seguretat biològica practica procediments segurs de pipeteig; sembra de patògens com Bacillus anthracis; descontaminació de solucions d’ àcids nucleics per filtració; propagació vírica; assajos d’inactivació vírica; descontaminació de potencial contaminació per espores d’àntrax de cabines; com respondre a un accident (simulacre), etc.

Aquesta combinació i el fet que cada professor pren un parell d’alumnes com a tutor al llarg de les sessions pràctiques fa intensa, però alhora enriquidora, profitosa i divertida la experiència, parlant com a professor; caldria preguntar als alumnes encara que el feedback ha estat sempre bo.

L’èxit del curs es mesura pel fet que sempre hi ha un llarg llistat d’espera. De fet únicament s’admeten 10 alumnes per sessió i la llista d’espera no ha baixat mai de la trentena d’aspirants. Ajuda el fet que l’alumne únicament ha d’aportar al voltant de 350 euros perquè tota la resta de despeses (viatge, allotjament, menjars, material emprat, experts) estan cobertes pel mateix projecte europeu.

Però tot té un final, o un canvi transfigurador. Aquest projecte europeu s’acaba i s’ha decidit fer una sessió extra del curs que hostatjarem a Barcelona, el mes de març de 2015. Serà pels experts tot un canvi des de la freda però encantadora Göttingen a la més mediterrània però també fantàstica Barcelona.

La meva missió com a hoste, i la de CReSA com a institució que hostatjarà el curs a les seves instal·lacions, serà igualar (difícil) o superar (quasi impossible) les sessions prèvies i discutir, al final, la possibilitat d’estendre en el temps, en aquest format o en algun altre d’equivalent, aquesta experiència realment útil i que té una forta demanda.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar «per se» per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (62): Walking on the wild side…but step by step.

Chikungunya, disseny i validació d’instal•lacions d’alta seguritat biològica, biocontenció, bioprotecció, plans de contingències, protecció respiratòria, descontaminació de espais biocontaminats, peròxid de di-hidrogen, autoclaus, tractament tèrmic d’efluents, transport de mostres infeccioses, integració de la bioseguritat en sistemes de gestió integrals, normatives de gestió de la bioseguretat, virus de la febre de l’Oest del Nil, virus del dengue, micobacteries, febres hemorràgiques, Ebola…

Una relació de termes inconnexos? Potser ho semblen però no. Es tracta d’algunes de les temàtiques que es presenten en format de xerrades o taules rodones a la 2ª edició del Congrés de la Asociación Española de Bioseguridad, que tindrà lloc a Barcelona aquests 29 al 31 d’octubre, a l’auditori del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (prbb). Més de 130 persones estarem dos dies xerrant i intercanviant experiències (algunes exitoses, altres no tant) en el camp del disseny i validació d’instal•lacions, en les meves modificacions, en els equips de protecció individual adequats en cada cas (els famosos vestits de tipus 3 o 4 pel que fa al Ebola, per exemple), les tecnologies de desinfecció i descontaminació més efectives i validables (per exemple aquelles basades en el peròxid de di-hidrogen) i en els procediments de capacitació del personal en la seguretat biològica i la seva formació continuada (un dels temes que també han sortit i s’han debatut abastament aquests dies amb el cas de la infermera infectada per l’Ebola, a Madrid).

AEBIOS és un associació jove, que té dos anys d’existència i ja té més de 150 socis. La seva funció, afavorir els contactes entre els professionals i les empreses i divulgar d’una forma clara i senzilla però no “alegre” o “simplificada” les bases de la seguretat biològica i la biocontenció. És un fòrum de debat de gent que porta molts anys treballant en el tema i d’altres que portem uns quants menys.

Després de dos dies de contactes amb companys de camp de treball del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (prbb), del Centre de Regulació Genòmica (CRG), de STERIS Ibérica, de MATACHANA, de la European Biosafety Association (EBSA), del Centro Nacional de Biotecnología (CNB), de Lab Safety Consulting, de Hannover Medical School i del Institut Hospital del Mar d’Investigacions Médiques, i d’empreses del sector com DALKIA, DESUL, COFELY, 3M, GESTORA DE RESIDUS SANITARIS, o FHP, segur que podrem explicar novetats i adaptacions interessants, que ens permetin superar o bloquejar amenaces presents, però també futures, a la necessària seguretat biològica.

Això sí, com sempre, el risc “0” mai existirà, mai hi arribarem.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Comentaris virus-lents (38): tecnologia VHP i descontaminació de Ébola

Ahir, el diari El Pais comentant la desinfecció a efectuar a les instal·lacions que van hostatjar al sacerdot Miguel Pajares escriguí: “La empresa, Steris Iberica, se encarga de concluir la biodescontaminación de la sala que ocupó Pajares. Sus técnicos sellaron la habitación y dejaron en el centro del habitáculo un robot (el VHP ARD) “similar a un carro grande de la compra” y controlado por un ordenador desde fuera… La máquina expulsa peróxido de hidrógeno (agua oxigenada), un vapor que “en cinco o seis horas elimina todo tipo de microorganismos”…Es la primera vez que esta filial de la firma estadounidense con más de 30 años en Espanya, elimina restos de ébola…

 

Què es la tecnologia VHP?

La tecnologia VHP (Vaporized Hydrogen Peroxide) basa la seva acció en el potencial virucida del peròxid de di-hidrogen (H2O2) altrament conegut com aigua oxigenada. No és una tecnologia nova, ja pel 1997 es tenien dades de la seva capacitat.

Exotic viruses and VHP 1997

Suposa gasejar, tractar amb aire al que s’ha injectat una concentració determinada de H2O2, durant un temps de contacte determinat (normalment hores) i airejar de forma forçada la zona descontaminada abans de tornar a accedir-hi. La tecnologia per H2O2 , que està comercialitzada per diferents marques com Steris, Bioquell,.. té una gran avantatge sobre el sistema anterior, les fumigacions fent servir gas formaldehid. El H2O2 es degrada per si mateix i dona com a productes H2O i O2, aigua i oxigen, per tant no deixa cap residu tòxic. Per contra, el tractament amb formaldehid, un producte tòxic per inhalació, per contacte amb la pell, i també si és empassat, capaç de provocar cremades, i considerat un carcinogen, demana una neutralització posterior del seus efectes amb amoníac (tampoc fàcil de manegar) i determina que el procés de descontaminació sigui clarament més llar i feixuc.

 

La injecció del H2O2 en l’aire fins assolir una concentració determinada és executada per màquines que, mitjançant un sistema de conductes “ad hoc”, fan un circuit tancat amb l’àrea/volum a descontaminar. Els vapors de H2O2 son esporicides a concentracions entre 0,5 i 10 mg/l; la concentració òptima de treball està en 2,5 mg/l; i el temps de contacte mínim (depèn del volum a tractar) és d’una hora o més. Un cicle típic amb le seves quatre etapes de assecat, acondicionament, decontaminació i aireig es veu a la següent figura treta de Meszaros et al., 2005.

Fases VHP

Tanmateix hi ha una sèrie de condicions prèvies a la injecció. Per que sigui afectiva el valor d’humitat relativa de l’àrea ha de ser baix, l’àrea o volum ha de estar raonablement sec (ideal per sota del 30%) per prevenir condensacions no desitjades. Addicionalment per ajudar a que el gas arribi a tots els racons és recomanable deixar instal·lats uns ventiladors que remoguim l’aire amb H2O2 i deixar totes les portes de calaixos o armariets oberts, per no refiar-nos d’una simple difusió passiva de l’agent descontaminant. A sota una imatge d’una disposició típica amb ventiladors i aparells (pressa de Krishnan et al., 2006).

 

Disposició VHP a sala

Tots els materials absorbents han de ser retirats (això inclou tots els materials porosos com papers, fustes, tèxtils, etc.) ja que captarien H2O2 (farien el mateix amb el formaldehid de les fumigacions) i reduirien la concentració disponible del descontaminant. Si aquestos materials porosos es consideren contaminats és millor inactivar-los al autoclau o bé incinerar-los.

Quan es descontamina l’àrea es col·loquen en posicions estratègiques (seguint “worst case”, per tant, racons amagats, sota els armaris o a les cantonades,etc.) un seguit de testimonis biològics que son uns preparats d’espores de Bacilus stearothermophilus (o altre microorganisme equivalent) dessecats sobre cupons de paper. Es venen comercialment i poden estar a diferents concentracions; les més habituals 106 o 108. Aquests testimonis seran recollits un cop acaba la desinfecció i incubats entre 2 i 5 dies a temperatures de 55-60ºC en un medi de cultiu adient. La absència de creixement (el creixement enterboleix el medi de cultiu) indicarà que el tractament ha estat correcte perquè la resistència d’aquestes espores ultrapassa en molt la resistència de cap virus conegut (recordem que Ebola es un virus mortal però làbil, veure entrada 23 d’aquest mateix blog). És considera una caiguda de 6 log10 com a dintell o threshold de descontaminació efectiva.

En definitiva en la descontaminació d’àrees contaminades amb patògens de nivell 3 i 4 és molt habitual l’ús de la tecnologia VHP (per exemple tant el CISA a Madrid, com el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) a Barcelona disposen d’equips VHP) perquè faciliten i automatitzen la gestió de la descontaminació i redueixen molt possibles accidents amb afectacions del personal exposat. El temps de contacte, la humitat relativa, la temperatura, el volum a descontaminar (que ha de quedar segellat, sense intercanvi, ni pèrdues, cap a l’exterior) i la presència de materials absorbents son els paràmetres crítics a controlar.

 

Evidentment tot tenint present que el risc “0” no existeix per molts control i testimonis per garantir-nos una efectiva descontaminació que posem.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

Referències:

  • Heckert, R.A., Best, M., Jordan, L.T., Dulac, G.C., Eddington, D.L., i Sterritt, W.G. 1997. Efficacy of Vaporized Hydrogen Peroxide against Exotic Animal Viruses. Applied and Environmental Microbiology 63:3916-3918.
  • Krishnan, J., Berry, J., Fey, G., i Wagener, S. 2006. Vaporized Hydrogen Peroxide-based Biodecontamination of a High-Containment Laboratory under negative pressure. Applied Biosafety 111:74-80.
  • Meszaros, J.E., Antloga, K., Justi, C., Plesnicher, C., i McDonnell, G. 2005. Area fumigation with hydrogen peroxide vapor. Applied Biosafety 10:91-100.