comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Comentaris viruslents (127): Qüestió de probabilitats; el mur marca el camí.

A continuació us extracto un fragment del llibre La grandeza de la vida de Stephen Jay Gould de Ed. CRITICA (1996).

“No hay mejor ilustración… que el paradigma conocido como “la marcha el borracho”. Un hombre sale tambaleándose de un bar, completamente bebido. Se detiene en la acera, con la pared del bar a un lado y la calzada al otro. Si llega a la calzada caerá… y la secuencia terminará. Digamos que la acera mide unos 9 metros de ancho y que, en su vacilante caminar, nuestro beodo da tumbos de un lado a otro, de una amplitud media de 1,5 metros…En aras de la simplicidad -dado que se trata de un modelo abstracto, no de a vida real- diremos que el borracho se tambalea a lo largo de una única línea, ya sea hacia la pared o hacia la calzada, pero que no se desplaza…paralelamente a la pared y a la calzada.

¿Dónde dará el beodo con sus huesos si lo libramos por completo al azar y permitimos que de bandazos en tiempo suficiente? Acabará en la calzada todas y cada una de las veces, y ello por la siguiente razón: cada bandazo tomará una de las dos direcciones con una probabilidad del 50 por 100. La pared del bar, en un costado, constituye u limite reflectante”. Si el borracho llega a la pared, simplemente se quedará ahí hasta que el siguiente bandazo lo empuje en dirección contraria. Dicho de otro modo, no queda más que una dirección de movimiento posible para un avance continuo: hacia la calzada. Podemos incluso calcular el tiempo promedio que se requiere para que el beodo dé con su anatomía en la calle…Caer en la calzada siguiendo una trayectoria ininterrumpida a partir de la pared es tan probable como obtener seis caras sucesivas (una probabilidad sobre 64) – seis bandazos de 1,5 metros cada uno permiten recorrer los 9 metros y llegar a la calzada. Iníciese el movimiento en cualquier otra posición y las probabilidades cambian con arreglo a la misma lógica. Por ejemplo, cuando el borracho se encuentra en el centro de la acera, a 4,5 metros de la pared, tres bandazos en una misma dirección (una probabilidad sobre ocho para una trayectoria en sentido único) le llevaran la calzada. Cada bandazo es independiente del resto…

Traigo a colación este viejo ejemplo para ilustrar un único pero importante aspecto: en un sistema de movimiento lineal, limitado estructuralmente por un muro en uno de sus extremos, el desplazamiento aleatorio, desprovisto de cualquier dirección preferente, alejará de forma inevitable la posición promedio de un punto de partida contiguo al muro”.

I fins aquí la cita.

Un llibre, com molt d’altres que m’he portat a Alcúdia, a Mallorca, per llegir o rellegir. Particularment, els llibres sobre evolució de Stephen Jay Gould em van robar el cor fa anys. L’enunciat teòric resumit vindria a ser: en un sistema en moviment…limitat estructuralment per un mur en un dels seus extrems, el desplaçament aleatori (ja no parlo del dirigit), desproveït de tota direcció preferent, allunyarà de forma inevitable la posició de l’objecte del mur o d’un punt proper a ell.

I ara substituïu “mur” per Constitució o Espanya, i les tirades o bandazos com a lleis, accions de menyspreu a llengua o cultura catalana, espoli fiscal, etc., tot fruit d’un molt mal entès igualitarisme i absència de meritocràcia. El borratxo, sí, ho sento, seria Catalunya, el poble català o una bona part d’ell. Rellegiu l’exemple. L’exemple funciona prou bé, no?. Indefectiblement l’individu, Catalunya acabarà a l’extrem de la vorera, al carrer, que representa la independència. Si el mur, la Constitució o Espanya en genèric, hagués tingut portes i algunes de les mesures, lleis o contexts (LOMCE, autonomia universitària, justícia, espoli econòmic, inversions en infraestructures, etc.) no s’haguessin pres, la situació (o la seva intensitat) no seria probablement l’actual. Però el que mostra l’exemple és que sense portes que un vulgui travessar (perquè li resultin atractives), davant d’un mur, indefectiblement Catalunya acabarà a la vorera perquè un estat com Espanya mai acceptarà la diferència de bon grat; sí acceptarà una diferència folklòrica, que no molesti, però no una que interpel·li directament a l’Estat espanyol, mostrant-li les seves febleses i parracs, com és Catalunya. No hi ha portes (no hi haurà portes) i les decisions presses des de Madrid (tant per PP com pel PsoE, per acció i omissió, i aquí el Psc és tan culpable com els abans citats) ens han portat a molts, però molts a l’extrem de la vorera. La pregunta és, volem donar el pas? Jo, particularment, sí.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Deja un comentario