comentarisviruslents

El ferro és un element fonamental per tots els essers vius, per exemple nosaltres, que l’incorporem a la molècula d’ hemoglobina. Una disminució de ferro disponible en el plasma sanguini té una incidència directa en l’hoste però també en un patogen que estigui desenvolupant un cicle infecciós. Tots necessitem ferro. La disminució “per se”, pot ser llegida com una estratègia de l’hoste, una tàctica de “terra cremada” per disminuir la disponibilitat del ferro pel patogen, i combinada moltes vegades amb increment de temperatura corporal o febre (veure entrades 43 i 47). Tanmateix encara que actualment hi ha metges que no corregeixen aquesta mancança de ferro perquè no està clar que millori al pacient, en temps passats era normalment considerat una patologia (anèmia deguda a la infecció) i es tractava els malalts amb un suplement de ferro.

Per què, quins factors, ens fan pensar que la disminució de ferro és, en si mateixa, una defensa enfront certs patògens i certes infeccions:

• Les proteïnes que segresten el ferro circulant es troben a zones corporals que reben el primer embat de la infecció, zones exposades com les mucoses nasals i oculars (i els seus productes, exudats nasals i llàgrimes), les mucoses vaginals, aparell respiratori superior (bronquis).
• Els mecanismes de reducció de ferro en sang s’activen tot just es produeix una infecció (s’incrementa la producció de proteïnes que segresten el ferro i no el deixen disponible pel patogen, disminueix l’absorció de ferro intestinal).
• Esta descrit experimentalment que la disminució de ferro circulant en plasma disminueix la incidència i severitat de les infeccions. Aquest efecte ha estat descrit en humans (veure Murray et al., 1978).
• Quan experimentalment es desconnecten els mecanismes de reducció de ferro disponible augmenta la incidència i severitat de les infeccions. Seria la prova inversa.
• No deu ser gens favorable a la infecció aquesta estratègia de disminució de ferro circulant o disponible quan hi ha patògens que han desenvolupat mecanismes per recapturar el ferro segrestat per l’hoste. Recordem, a la evolució ningú acumula o guarda una habilitat si el benefici no supera el cost (en termes evolutius, molt de temps doncs). Aquest és el cas d’alguns bacteris patògens humans com Escherichia coli, Vibrio cholerae, Corynebacterium diphtheriae) que son capaços de detectar una disminució de ferro plasmàtic i produir, en resposta, toxines en relació inversa a la concent ració de ferro, quan major sigui la disminució, més alta és la producció de toxines. Aquesta estratègia fa que l’hoste abandoni aquesta tàctica i es centri en altres. Tota una partida d’escacs.

Recordem, però que estem discutint d’un factor que interrelaciona amb molts altres en una pandemònium d’accions i reaccions que determinen la relació hoste versus invasor/paràsit/patogen en un procés infecciós. El que veiem, a nivell poblacional, és el resultat d’una evolució silent alimentada per una impertèrrita selecció natural. I nosaltres som una baula més.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Murray et al., 1978. The adverse effect of iron repletion on the course of certain infections. Br. Med. J. 2:1113-1115.