comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia

Comentaris virus-lents (143): Zika, altre flavivirus que se’n va a fer les Amèriques.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 6, 2015

La febre de Zika és causada pel virus Zika (ZIKV), un virus que es transmet per mosquits del gènere Aedes, el mateix vector que transmet Chikungunya, per exemple. La febre cursa amb febres no massa intenses, erupcions dèrmiques (inicialment a la cara es poden estendre a la resta del cos), conjuntivitis, mal de cap, dolors musculars, i mal articular, símptomes tots aquestos que treuen el cap entre 3 i 12 dies després de la picada del mosquit infectat. Aquestes manifestacions clíniques no són molt diferents de la del dengue, que ja hem tractat en entrades prèvies (veure 141 i 142), o del Chikungunya (veure entrades . Una de cada quatre persones cursen la infecció de forma simptomàtica; per la majoria dels afectats és una malaltia relativament benigna, que dura entre 2 i 7 dies. Tanmateix en un nombre petit de casos poden donar-se complicacions neurològiques o autoimmunes que portin a la mort de la persona infectada. Aquest 2 de desembre, per primer cop, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut una connexió probable entre la infecció viral i un augment d’incidència de malalties com la microcefàlia i la síndrome de Guillain-Barré, a partir de les dades obtingudes a Brasil on des de juliol s’han detectat al menys 739 casos de nadons amb microcefalia, una xifra que multiplica per cinc les estadístiques habituals per a tot un any. A un nadó amb microcefalia se li va aïllar el virus Zika. El nadó, que morí, un adolescent de 16 anys i un adult que patia lupus són els tres casos mortals, per ara, a Brasil.

virus-zica

Com és una malaltia de transmissió vectorial el seu radi d’acció coincideix amb el del seu vector, els mosquits del gènere Aedes i per tant abraça totes les zones tropicals i subtropicals del mon…però no sempre va ser així. Aquest virus, ZIKV, molt proper a altres com el virus del dengue, de la febre groga, de l’encefalitis japonesa o al virus de la febre del Nil Occidental (West Nile virus) es va aïllar per primera vegada als boscos de Zika (Uganda), d’un mico Rhesus, el 1947. Encara que se sabia que infectava humans fins el 1968 únicament es va demostrar la seva circulació per Nigèria, al aïllar-lo de mostres humanes. No es van generar noves noticies fins l’any 2007 quan tingué lloc un primer brot important de febre de Zika a la illa de Yap (Micronèsia), a l’oceà Pacífic, amb 185 casos. Després saltà a la Polinèsia francesa, el 2014 i des de’l 2015 s’està transmetent pels països iberoamericans; al febrer d’aquest any, 2015, començaren a registrar-se casos de malalties febrils amb erupcions dèrmiques al nord-est de Brasil; a l’abril es confirmà com a Zika. Hi ha dos llinatges del ZIKV doncs, el llinatge africà i el llinatge asiàtic que és el que ha emergit recentment al Pacífic i a Iberoamèrica.

ZikaFeverMap

I no estem parlant d’un o dos països iberoamericans; Brasil i Colòmbia, amb centenars de casos; Mèxic amb un cas importat i des de final de novembre amb casos ja autòctons a Chiapas y Nuevo León; Surinam, diverses illes del Carib, i a les darreres setmanes 7 casos confirmats a Veneçuela (i 65 pendents de proves) i 3 casos a Panamà…A Colòmbia la progressió està sent més ràpida de l’esperada i s’assumeix que el virus superarà Chikungunya; tenint en compte que amb Chikungunya inicialment s‘estimaren 600.000 casos, però ja van per 873.000 persones contagiades, de les que 450.000 van anar al metge, probablement s’arribarà al milió…durant els propers mesos i en un termini inferior a un any.

countries-reporting-autochthonous-zika-virus-cases

I com arribà el virus a Brasil? Difícil de dir…una hipòtesi, però no la hipòtesi, lligaria la visita d’un o uns individus virèmics per assistir als partits de la FIFA World Cup, probablement a Baia, on els mosquits que actuen com a vectors són prou abundosos, amb el detonant. El virus s’ha estes saltant d’humans a vector i d’aquestos a humans travessant tot el país i travessant les fronteres, que no són reconegudes pels vectors, arribant, ja ho hem esmentat a Colòmbia, Surinam i més enllà. I on no arriben els vectors arriben els turistes virèmics. Sense barreres ecològiques a les que enfrontar-se (un oceà, una alta serralada) el més probable és que el virus Zika es continuï estenent per l’Amèrica tropical i subtropical, sempre que trobi el seus portaavions ja instal·lats, els mosquits vectors.

No hi ha cap vacuna pel ZIKV; per tant no hi ha prevenció possible com no sia la d’evitar ser picat per un mosquit infectat. Pel que fa al tractament un cop infectat tampoc hi ha antivirals; la no severitat de la majoria de les infeccions, però, fa que un tractament de suport, contra els símptomes (febre, dolors), amb analgèsics no salicilats i antiinflamatoris no esteroïdals (AINEs) esperant la recuperació pel propi malalt sigui suficient. Se suposa que la infecció confereix immunitat perllongada, per vida.

Un altre virus que salta i progressa per zones on té marge d’actuació i on abans no se’l coneixia. Un altre virus emergent, en definitiva. Un virus, per sort aquest cop, que no genera patologies greus. El suma i segueix de la interacció patogen-hoste.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, Dengue, reservori animal, salut pública, vectors artròpods, virologia, virologia ambiental , , , , ,

Comentaris virus-lents (122): IRTA-CReSA una estructura capital cada cop més internacional.

Deja un comentario Publicado por en julio 4, 2015

El Global Virus Network ha acceptat a IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal com a centre de ple dret, centre d’excel·lència, a la seva xarxa de centres i institucions capdavanteres a nivell mundial en l’àmbit de la virologia.

GVN black-logo

La incorporació de CReSA, un centre molt jove, de fet el més jove que s’ha integrat al Global Virus Network, es deu a la seva consideració com a líder internacional en la recerca en sanitat animal i de les seves implicacions en la salut humana. GVN considera que les instal·lacions de nivell de bioseguretat 3 de CReSA, a l’avantguarda en solucions tècniques i procedimentals, juntament amb l’equip humà, amb grups de recerca multidiciplinar que cobreixen des de la ciència bàsica a la ciència més aplicada, faculten a CReSA per estar dins d’aquesta selecta xarxa. Més quan aquests grups cobreixen camps diversos com la epidemiologia, el desenvolupament de vacunes i eines diagnòstiques, sobre, entre altres, malalties zoonotiques notificables (de declaració obligatòria) como el West Nile virus, Rift Valley Fever virus, la influença aviar altament patògena i darrerament, el MERS coronavirus; altres d’exclusivament humans, com Chikungunya, i d’altres exclusivament animals, com el virus de la Llengua Blava, el virus Schmallenberg, el PRRSV, el virus de la síndrome respiratòria i reproductora porcina, el circovirus porcí de tipus 2 o la influença porcina; i un coneixement profund i pràctic de com manegar temes o problemàtiques de bioseguretat, biocontenció envers patògens en alguns casos prou letals.

El GVN es creà el 2011, per una iniciativa d’uns pocs centres de recerca i investigadors, animats per la creença de l’existència d’una necessitat de enfortir les xarxes globals envers les malalties virals. L’esperit de la iniciativa era lligar, apropar, centres de recerca excel·lents que treballessin amb virus que afecten als éssers humans per potenciar les col·laboracions i proveir amb una educació puntera a la propera generació de viròlegs, allà on es trobessin. Els viròlegs mèdics, els metges que es dediquen a la virologia comprenen cada cop més l’enormitat de l’amenaça (sovint mortal) en la que ens posen els virus existents, els que emergeixen i els que reemergeixen, i veuen el GVN com una eina que apropa la virologia animal, les malalties zoonotiques, i la relaciona amb la virologia mèdica humana. En 4 anys, 34 centres d’excel·lència en 24 països han estat admesos. CReSA acompanya des de fa uns mesos al Robert Koch Institute, al Karolinska Intitute; al Pirbright Institute, a la Fundació Osvaldo Cruz, la John Hopkins School, el Craig Venter Institute, The Scripps Research Institute, la University of Texas Medical Branch-Galveston, però també centres a la India, Japó, etc. No estan tots els que calen, potser; però tampoc estan tots els que han picat a la porta perquè els requisits d’admissió són alts.

Una iniciativa que de segur millorarà els nostres coneixements teòrics però també pràctics sobre les malalties virals zoonotiques emergents o re-emergents. Perquè cal estar preparat per allò inesperat, que a la virologia és el pa de cada dia.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, instal·lacions bioseguretat, VIH/SIDA, virologia, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (110): I els virus cobriran la terra…

Deja un comentario Publicado por en mayo 19, 2015

Per cada espècie d’ésser viu sobre la Terra hi ha una panòplia de virus diferents capaços d’infectar-lo. Això converteix aquests petits éssers en la major font de biodiversitat sobre la Terra amb el permís dels bacteris. Els núvol poblacional viral, bigarrat i complex, és el que alguns venim a dir “virosfera”, de la que, com a la resta de la natura, en coneixem solament una petita part. A més aquesta petita part està esbiaixada pel nostre interès, ja que practicant un antropocentrisme fins a cert punt explicable, coneixem millor els virus que ens interessen des d’el punt de vista de la salut, els virus que ens infecten, en afecten, a nosaltres, als nostres ramats, o a les nostres collites.

 

I com arribem a aquesta conclusió tan agosarada. Ja fa 20 anys que el viròleg Stephen Morse va suggerir que hi havia un milió de virus que infectaven vertebrats (pel senzill càlcul de assumir la presència d’un mínim de 20 virus per cadascun dels 50.000 vertebrats del planeta). Vint no és un nombre massa alt; penseu en virus que infectin l’espècie humana i molts hi arribareu sense gaire esforç; i recordeu que nosaltres som una espècie més, i no el cim de res. Per exemple, si parlem d’herpesvirus n’hi ha vuit que infecten a humans, però hi ha nou que infecten equins i 5 que infecten bovins…si això es representatiu, i pensem en les més de 5400 especies de mamífers (que són aquells descoberts, no els existents) tenim un nombre d’herpesvirus més que considerable. Si obrim el focus veurem però que també hi ha herpesvirus que infecten aus, rèptils, amfibis i cadascun d’aquestos excedeixen en nombre als mamífers. I ara ens aturem perquè si incloem en l’equació als invertebrats, la complexitat dels quals ultrapassa a la dels vertebrats, el cap ens començarà a rodar. Però quan heu pensat en virus que ens poden infectar a l’espècie humana potser heu comptat un parell d’herpesvirus (família Herpesviridae) però també, potser, el virus de la hepatitis A, o el poliovirus, de la família Picornaviridae; el virus de la verola (família Poxviridae); el virus de la febre groga, o el dengue, o el virus West Nile (família Flaviviridae); els rotavirus (família Reoviridae), els astrovirus (família Astroviridae); el virus de la grip (família Orthomyxoviridae) el virus de la immunodeficiència humana (un lentivirus de la família Retroviridae). I ara hem de pensar que aquestes famílies víriques potser tindran la mateixa distribució i variació que la família Herpesviridae. I que tenim molts virus pendents de ser classificats, encara. I a tots aquests virus cal afegir els virus no patògens, que circulen silenciosament i que probablement excedeixen en nombre als coneguts. I els virus de plantes, i els virus que infecten bacteris, i els virus que infecten fongs, i els virus que infecten paràsits. Que passa, doncs, amb les virus desconeguts? Podem aixecar una mica el teló?

 

virus families drawn

Fa uns anys es feu un estudi a partir de poc menys de 2000 mostres (orina, hisops bucals o de gola, femtes) d’un ratpenat frugívor (sí, els que s’alimenten de fruites), el Pteropus giganteus, i es cercaren seqüències virals per la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), el seu viroma*. L’elecció de l’animal no fou baladí ja que se sap que els ratpenats hostatgen molts virus diferents, alguns patògens d’humans, com el virus Nipah. Els assajos de PCR es dissenyaren per detector virus de nou famílies virals. Es detectaren al final 985 seqüències víriques de 7 famílies virals, que incloïen 11 paramyxovirus (Nipah i deu nous virus), 14 adenovirus (13 d’elles nous, no descrits fins ara), 8 astrovirus (tots ells nous), 4 diferents coronavirus, 3 polyomavirus (tots nous)…i molts herpesviruses, nous també. Per mes detalls veure enllaç http://www.virology.ws/2013/09/06/how-many-viruses-on-earth/

Per tant si no tenim més virus descrits és per no cercar de forma exhaustiva i organitzada.

Sí, sí, això està molt bé, tot plegat, però…quans virus hi ha a la Terra?

En una entrada anterior havíem parlat que nosaltres estem plens de bacteris. Una part del nostre pes són bacteris, el nombre de bacteris excedeix en nombre de les cèl·lules eucariotes del nostre cos. Que pensaríeu si us digues que el nombre de virus excedeix al de bacteris. Som un portaavions viral. I aquí és on més clarament veiem que es trenca la relació mediàtica entre virus i malaltia. La majoria dels virus del nostre cos son “innocus”, no patògens. Certament hi ha bad guys, però son minoria. Con es va comentar prèviament (entrada 16, dedicada als norovirus) en un gram de femtes d’una persona infectada por haver-hi més de 108 virions (100.000.000 partícules víriques). Però quan estem sans també excretem valors semblants, tota una caterva de centenars d’espècies de virus diferents, en cada gram de femtes. Es tracta de virus, els bacteriòfags, que infecten els nostres bacteris intestinals, encara que també podem alliberar virus que adquirim al consumir aliments o aigües contaminades, els virus entèrics, i que poden propagar-se en el nostre tracte gastointestinal, arribant a l’exterior amb les nostres femtes, moltes vegades sense que ens adonem (infeccions asimptomàtiques). També podem alliberar virus a través de totes les nostres secrecions  orals, nasals, oculars, vaginals, etc. I el nostre patró d’alliberament de fraccions del nostre viroma canvia d’individu a individu, i dins d’un mateix individu canvia amb el temps. I el que val per nosaltres val per la resta d’animals, en major o menor grau.

 

Però nosaltres o la resta dels animals tenim un cert pes a la Terra però res comparable amb el volum i la masa de l’aigua de mar.

 

earth_blue_planet_globe_219085

Des de fa més de 20 anys se sap que en un litre d’aigua de mar hi ha entre 109 i 1010 partícules víriques. Aquestes concentracions no són fruit d’un estudi aïllat si no que s’ha corroborat a diferents localitzacions i per diferents autors, amb algunes variacions (hi ha més virus a les aigües costaneres i al volum d’aigua on arriba la llum, la zona fòtica, on hi ha més activitat metabòlica, més vida). Si es calcula que la quantitat d‘aigua total a la terra està al voltant de 1.386.000.000 km3, comencem a adonar-nos de l’enormitat dels números. Recordeu que 1 km3 son 1.000.000.000.000 litres, i ara recordeu que les estimacions parlen de 1010 partícules víriques per litre. ¿Que us surt?  A grosso modo estaríem parlant de 1031 partícules víriques. I mirem per on algunes estimacions indiquen que el nombre de virus sobre la Terra podria assolir la xifra de 1031 (Wobus & Nguyen, Curr Opin Virology 2012, 2:60-62). Aquest nombre és 10 vegades més alt que el nombre de procariotes (bacteris) estimat per a tota la Terra.

De fet, en el cos humà s’estima que hi ha 10 bacteris per cadascuna de les nostres cèl·lules i probablement hi ha 10 partícules víriques per cada bacteri.

I ara que sabem l’enormitat numèrica de virus de la nostra virosfera, quan pesarien? Ja sabem com de petits són els virus però una mica sí que pesen i de mica en mica s’omple la pica, que diuen. Si assumim que una partícula vírica mitjana “pesa” al voltant de 10 attograms (10-17 grams; un attogram= 10-18  grams), un senzill càlcul ens diria que la masa total de la virosfera terrestre és de unes 108 tones (100 milions de tones). La masa de la biosfera s’estima en unes  75.000 milions de tones. Els virus són poc cosa, doncs? Bé, si la masa total de la població humana està estimada en 250 milions de tones; el total de animals d’aprofitament ramader, 700 milions de tones, i els cultius, 2.000 milions de tones, jo no diria que són poca cosa tenint en compte la seva mida.

A la vida, la mida no és mesura d’importància.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

————-

* Viroma: per viroma entenem el conjunt de genomes de virus present en una mostra determinada, que considerem representativa d’un ambient, o un organisme, sa o malalt. Per extensió, és la població viral de l’esmentat ambient o animal.

Arbre de la vida, bacteriòfags, ratpenats, virologia, virologia ambiental, viroma

Comentaris virus-lents (106): Repòquer d’assos per definir un virus.

Deja un comentario Publicado por en mayo 5, 2015

Avui una entradeta curta, de fet una traducció amb alguna idea pròpia d’una entrada al blog the Vicent Racaniello, i que permet aportar una altra visió sobre la pregunta Què són els virus? que ja hem desenvolupat una mica a les entrades 99, 101 i 103.

Vicent Racaniello diu que els virus són entitats biològiques diferenciades amb les següents propietats:

1. Un virus és un paràsit intracel·lular obligat, infecciós.

2. El material genètic d’un virus és ADN o ARN (entès com una disjunció).

3. El material genètic d’un virus entra en una cèl·lula hoste i dirigeix ​​la producció dels maons o peces (proteïnes, àcids nucleic) que constituiran les noves partícules del virus (anomenades virions).

4. Nous virions es fan dins en la cèl·lula hoste per acoblament d’aquests maons o peces.

5. Els nous virions produïts en una cèl·lula hoste transportar després el material genètic viral a una altra cèl·lula o organisme hoste per dur a terme una altra ronda d’infecció.

Els virus són fàcils d’entendre quan reduïm les seves propietats a descripcions simples, com ara les esmentades anteriorment. Els problemes de confusió venen de fixar-se molt en els detalls…i amb els virus hi ha molts, molts, de detalls.

Però aquesta, aquesta, és una altra història.

Enllaç al blog original

http://www.virology.ws/2004/07/28/what-is-a-virus/

Arbre de la vida, evolució, Taxonomia/Nomenclatura, virologia

Comentaris virus-lents (105): I si els virus no fossin els virions.

Deja un comentario Publicado por en mayo 1, 2015

La teoria cel·lular de la naturalesa de la vida ha estat un dels grans avenços en biologia. Els virus, tanmateix, potser la “forma de vida” més abundant sobre la Terra estan exclosos, com també estan exclosos de l’arbre de la vida, una imatge ja insinuada per Darwin a l’Origen de les Espècies. Això no deixa de ser una paradoxa pels biòlegs. Des de fa dècades hi ha una teoria (que no s’ha imposat per ara) que sí permet incloure els virus dins aquest arbre de la vida (que clàssicament contenia Bacteria, Archaea i Eukaryota), i que en certa manera unifica l’origen i evolució dels dominis cel·lulars i virals, desafiant totes les opinions convencionals sobre la història de la vida. La co-evolució dels virus i les seves cèl·lules hoste ha portat a alguns dels esdeveniments i les transicions més notables en l’evolució de la vida, com és l’existència de grans quantitats d’ADN no codificant (que no significa res) dins els nuclis de les nostres cèl·lules, com a dispositiu de protecció contra el dany genòmic per una potencial inserció viral. Bàsicament si tenim molt ADN potser els virus s’insereixen en un fragment que no ens importa i que no afecta la pauta de transcripció i cap proteïna o activitat resulta afectada.

La hipotesi de Claudiu Bandea diu que els «virus són organismes». Segons aquesta hipòtesi cal fer cas omís de la partícula infecciosa (el que anomenem “virió”) quan es pensa en què és un virus, en el cicle vital del virus. El virió, amb la seva càpside de proteïnes que embolcalla l’àcid nucleic, la memòria, està essencialment inert (talment com una espora) però no és més que una baula, la més visible durant dècades, d’un cicle més complex. La fase madura del virus és la cèl·lula infectada; de fet la cèl·lula infectada és el virus. És a dir, els virions al entrar en una cèl·lula la transformen en el  virus. Aquesta «transformació» pot arribar a ser molt dramàtica; molts bacteriòfags, virus de bacteris, poden bloquejar o inactivar completament el genoma del bacteri hoste, amb el resultat que l’únic genoma que s’expressa és el del virus.

En resum: els virus serien organismes cel·lulars, però sense una estructura morfològica cohesionada, amb subsistemes que no estan en continuïtat estructural, però sí són consecutius temporalment. En el seu cicle tindríem dues fases fenotípiques: (1) la fase vegetativa i (2) la fase de la partícula viral o d’àcid nucleic. En la fase vegetativa, que l’autor considera com la fase madura del virus, les seves molècules components es dispersen dins de la cèl·lula hoste. En aquesta fase, el virus mostra les principals propietats fisiològiques d’altres organismes: metabolisme, creixement i la reproducció. La fase de partícula viral són les espores, les formes dispersants. La hipòtesi planteja que estem massa centrats en el virió quan es pensa sobre els virus. Se’ns demana que mirem al revés, que girem la nostra perspectiva com un mitjó, sobre la nostra concepció clàssica del que és un virus.

El virus (no la partícula vírica o virió) seria un organisme cel·lular. Un organisme capaç de mobilitzar el seu genoma i enviar-lo al món exterior per segrestar un altre organisme, una altra cèl·lula, que un cop infectada es convertirà en una còpia de l’original, abans de reiniciar el cicle. Solament per això ja convé detenir-se per pensar-ne. I si aquesta visió acabés sent acceptada caldria girar com un mitjó moltes de les idees establertes en diferents àrees de la biologia. Aquesta hipòtesi, però, no és recent, ja va ser plantejada fa 30 anys però va ser bandejada fins que el descobriment dels Mimivirus (veure entrada 1) la va tornar a il·luminar.

Per què? Perquè els Mimivirus fan una cosa molt semblant a la descrita per Bandea ja que repliquen el seu genoma d’ADN i produeix nous virions en el citoplasma dins d’unes complexes estructures a mode de factories virals. Claverie, un dels descobridors d’aquests virus, suggereix que la fàbrica viral es correspon amb l’organisme, mentre que el virió s’utilitza per propagar-se de cèl·lula a cèl·lula.  Diu Claverie: …one can conclude that infected eukaryotic cells in which viral factories have taken control of the cellular machinery became viruses themselves, the viral factory being in that case the equivalent of the nucleus. By adopting this viewpoint, one should finally consider viruses as cellular organisms. They are of course a particular form of cellular organism, since they do not encode their own ribosomes and cell membranes, but borrow those from the cells in which they live.

Tot això conduiria a acceptar que els virus viuen, d’acord amb la definició clàssica d’organismes com organismes cel·lulars vivents. Per tant, a l’arbre de la vida se’ls hauria de fer un lloc, ni que fora petit. Dues branques tindria l’arbre de la vida, dels organismes vius, han proposat Raoult i Forterre; la branca dels organismes que codifiquen els seus propis ribosomes (arqueobacteris, bacteris i eucariotes)  i aquells que codifiquen càpsida (els virus) i ja de pas treuen profit dels ribosomes d’altres.

Els virus sempre han causat divisió entre els biòlegs. Alguns diríem que estan vius, mentre altres diuen que no ho estan. Ara mateix és possible que els dos estem encertats o errats.

La hipòtesi de Claudiu Bandea suggereix que l’objecte que estem tractant d’incloure / excloure del domini de la vida no és en realitat el virus, si no una fase del seu cicle, la fase inert, com les espores de les plantes o d’alguns bacteris. Potser tot ve d’un biaix històric de dècades de tractes amb els virions, amb les seves simetries i estructures, amb la dèria de considerar-lo com l’objecte subjecte de classificació que no ens ha deixat veure el que hi havia al costat, abans i després, ple de potència vital, ple de potència viral. No puc acabar de prendre partit, del tot, però com esmenta Claverie, vindria a ser com si aquestes darreres dècades haguéssim estat observant i classificant les cèl·lules espermàtiques i no l’organisme que en última instància ajuda a originar.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

  • Bandea, C. (1983). A new theory on the origin and the nature of virusesJournal of Theoretical Biology, 105 (4), 591-602 DOI: 1016/0022-5193(83)90221-7
  • Forterre, P. (2010). Defining Life: The Virus ViewpointOrigins of Life and Evolution of Biospheres, 40 (2), 151-160 DOI: 1007/s11084-010-9194-1
  • La Scola B, Audic S, Robert C, Jungang L, de Lamballerie X, Drancourt M, Birtles R, Claverie JM, Raoult D. (2003). A giant virus in amoebae. Science. 28; 299(5615): 2033.
  • Raoult, D., and Forterre, P. (2008). What makes a virus a virus: reply…Nature Rev. Microbiol. 6, 643 doi:10.1038/nrmicro1858-c2
  • Raoult, D., and Forterre, P (2008). Redefining viruses: lessons from mimivirus. Nature Rev. Microbiol. 6, 315–319. doi:10.1038/nrmicro1858
Arbre de la vida, bacteriòfags, evolució, Mimivirus, virologia

Comentaris virus-lents (104): Una mirada històrica a l’efecte dels virus.

Deja un comentario Publicado por en abril 27, 2015

Els éssers humans sempre han lluitat per guanyar la batalla contra els microbis, però aquesta és ara per ara una història que com a molt està acabant en taules, en empat. Els microbis, ja siguin virus o bacteris, troben la forma d’escapolir-se d’algunes de les nostres mesures de control o eliminació i ens obliguen a mantenir-nos en cursa.

En els vells temps, les pandèmies no eren gaire freqüents a causa de la menor població, de la baixa densitat de població. Les alteracions que suposaren per al Món les tècniques de l’agricultura i la ramaderia portaren aparellades un creixement més o menys continuat de la població, i l’aparició de les ciutats. Tots aquests elements han jugat el seu paper en la propagació del virus. Detallem ara uns quants del virus més mortals que coneixem en temps històrics. smallpox history La verola es va fer evident al voltant de 10.000 aC i segueix sent una de les més malalties que ha ocasionat més devastació de tots els temps. Es tracta d’una malaltia molt contagiosa, amb agent causal el virus de la verola (smallpox en anglès), i ha causat moltes epidèmies, començant a l’antic Egipte, i creixent a l’Índia, la Xina, així com a Europa. Els viatgers procedents d’Europa (entre ells, els conqueridors espanyols) que anaren al Nou Món propaguen el virus dins les poblacions natives, mai exposades provocant la pràctica eliminació de les mateixes (segons les estimacions, les taxes de mortalitat van ser del 80-90%). En els primers anys de la colonització britànica del continent australià, la verola matà al voltant de la meitat de la població aborigen i es refereix la verola com la causa més comuna de mort a les esmentades poblacions entre els anys 1780-1870. Encara en el segle XX la verola va causar entre 300 i 500 milions de morts. La primera vacuna per a la verola va ser desenvolupat per Edward Jenner en 1796 i després d’això, va anar sent eradicada país rere país per successives campanyes de vacunació, fins assolir la seva eradicació total en 1979. Un dels pocs èxits sense màcula dels essers humans. measles warning 000502-300x202 El xarampió (measles, en anglès) va ser descrit per primera vegada pel metge persa Razi (860-932 dC) que va fer una aproximació prou científica a la malaltia, tenint en compte l’època. La història ens diu que aquesta va ser una malaltia contagiosa greu amb incidència en tot el món, provocant la mort de milions de persones. La plaga Antonina (165-180 dC), causada pel virus del xarampió es va estendre en l’Imperi Romà amb la tornada de les tropes que batallaven al Pròxim Orient. S’estima que moriren més de cinc milions de persones. Tot i que les vacunes estan disponibles, i són segures, fàcils d’administrar i prou barates, el xarampió continua sent una de les principals causes de mortalitat entre els més joves, encara avui dia. Un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) parla de més de 150.000 morts causades pel xarampió l’any 2011. Spanishflu_33 newspaper La grip, i entre elles la grip espanyola; aquesta pandèmia que arrencà el 1918 afectà fortament als països del tercer món causant la mort (estimada) de 100 milions de persones. Per comparança, solament 20 milions de persones van morir a la Primera Guerra Mundial. La mortalitat s’acarnissà en els joves; la causa de la mort no era estrictament la infecció si no una reacció excessiva, una sobre-reacció del sistema immune, que acabava amb fallada multiorgànica dels malalts. Aquest virus fou una flamarada de mortalitat; escombrà la Terra i va desaparèixer després de 18 mesos. Yellow-Fever-1820-Savannah La febre groga és una malaltia hemorràgica aguda que va causar altes xifres de morts als Estats Units (que va sofrir epidèmies urbanes fins el 1905), però també a Espanya (a Catalunya, milers de barcelonins moriren en la epidèmia de 1821) durant els segles XVIII i XIX. El virus de la febre groga no està eradicat; d’acord amb les estimacions de la OMS, n’hi ha més de 200.000 casos anuals i al voltant de 25.000 morts. L’àrea a l’abast del virus (transmès per mosquits) conté al voltant de 1.000 milions de persones. El virus de la immunodeficiència humana (VIH) causant de la Síndrome d’immunodeficiència Adquirida (SIDA) causa entre 1,6 i 1,9 milions de morts anuals. Si tombem la vista enrere a les tres últimes dècades, aquest virus ha causat ja més de 36 milions de morts. El VIH és un lentivirus que va evolucionar en primats africans fa moltíssims anys, durant milions d’anys, fins que va donar el salt als éssers humans en algun moment de la primera meitat del segle XX. Actualment hi ha al voltant de 35 milions de persones infectades, la majoria d’elles vivint a l’Àfrica subsahariana (més de les 2/3 parts del total). Per desgràcia, només la meitat dels pacients, en les estimacions més afalagadores, poden disposar de teràpia antiretroviral. Outbreak in the world history

Un quadre comparat que inclou també algunes especies bacterianes amb fort impacte en pandèmies històriques

Cinc. Un repòquer de virus històricament letals. Únicament hem pogut descartar una carta, la verola. Ens cal continuar jugant i apostant per una millor i més efectiva recerca.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Influenza, Pandèmies, verola, VIH/SIDA, virologia, virologia ambiental, xarampió

Comentaris virus-lents (103): Qui fou Jordi Casals Ariet?

2 comentarios Publicado por en abril 23, 2015

Qui era Jordi Casals Ariet? Un català de Viladrau (Osona) amb una trajectòria vital un pel novel·lesca, com la de molts quan grates una mica, que el 1969 va estar a punt de perdre la vida (morí un col·laborador seu, a la Universitat de Yale) al manipular un parell de vials de sèrum de dues missioneres mortes a un llogaret de Lassa (Nigèria) abans de descobrir el virus de Lassa, un virus transmès vectorialment, a través de mosquits.

El virus de la Febre de Lassa és un dels virus que causa febres hemorràgiques, i el seu descobriment va ser tan sorprenent com molts altres en la història de la virologia. Inicialment les tasques amb les mostres de les persones infectades i l’aïllament del virus es desenvoluparen a la Universitat de Yale, un centre aleshores de reconegut prestigi en el camp de les malalties arbovirals (transmeses per vectors). La greu infecció patida per en Jordi Casals i la mort posterior d’un col·laborador, van obrir una nova era en la investigació de malalties infeccioses als laboratoris, ja que van adoptar més mesures de seguretat, aïllament i protecció. De fet la recerca sobre aquest virus es va acabar en un laboratori de màxima seguretat, els ja existents Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) a Atlanta.

pub298w417_59720jordi_lgJordi Casals-Ariet va néixer a Viladrau, Girona, el 15 de maig de 1911. Va servir a l’exèrcit abans d’obtenir el seu títol de metge a la Universitat de Barcelona en 1934. Després d’una passantia allà, en Jordi Casals es va mudar a Manhattan i va treballar a la Universitat de Cornell, al Medical College entre 1936 i 1938, quan es va incorporar a l’Institut Rockefeller d’Investigació Mèdica, també a Manhattan.

En Jordi Casals utilitzà les tècniques rudimentàries disponibles llavors (la hemaglutinació i la tècnica de inhibició del complement, encara emprades) per començar a classificar els virus. Quan es van desenvolupar mètodes més sofisticats (bàsicament tècniques de biologia molecular), la immensa majoria de les seves troballes i classificacions van quedar confirmades, mostra de la seva meticulositat. En bona mesura, el camp de la taxonomia viral es va desenvolupar a partir de la feina feta per en Jordi Casals. A més va ser el primer en identificar els alfavirus i els flavivirus (virus de la febre groga, del dengue,…) i la llegenda el fa responsable de l’acrònim arbovirus (de arthropod borne viruses), o virus transmesos per artròpodes (no només mosquits, també paparres, puces i d’altres.

Entre altres mèrits, va recolzar i potenciar l’establiment d’estacions de camp de l’Institut Rockefeller a tot el món que permeteren els científics la recollida de mostres de persones i animals i treure profit del seu posterior enviament cap el grup del Dr. Casals, per aïllar i identificar les virus que contenien.

Quan la Fundació Rockefeller va traslladar el seu programa relatiu a les infeccions transmeses per insectes de Nova York a la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut, el 1964, el Dr. Casals es va convertir en professor d’epidemiologia allà, on continuà fins a la seva jubilació el 1981. Aleshores, l’inquiet Dr. Casals es va unir a la Mount Sinai School of Medicine a Manhattan, on es va mantenir actiu fins a la seva mort.

Va ser a la Universitat de Yale, el 1969, on van arribar les mostres de sang de tres infermeres missioneres estadounidenques que havien emmalaltit al nord de Nigèria, en un llogaret anomenat Lassa. Dues de les infermeres van morir allà. La tercera, de nom Lily Pinneo, que havia tingut cura de les seves dues col·legues a Nigèria, va volar de tornada als EEUU, a Nova York on va ser ingressada i es recuperà després d’una hospitalització de més de dos mesos.

El equip de Jordi Casals ja coneixia que les mostres procedien de persones infectades per un virus i que patien una malaltia que produïa febres molt altes (41ºC), úlceres a la boca, erupcions a la pell amb petites hemorràgies, pneumònia i altres problemes, i que dues d’elles havien mort.

En aquella època (i encara ara amb totes les mesures tecnològiques disponibles) treballar amb aquestes mostres era força arriscat. De fet hi havia un degoteig de casos de infeccions laboratorials, de morts per febre groga o per poliomelitis, aleshores encara prou estesa pel món. En Jordi Casals ho coneixia però com va indicar en una entrevista: «We were aware of the dangers of our research, but we had commitments to the doctors and patients.» És a dir: «Érem conscients dels perills de la nostra investigació, però teníem compromisos amb els metges i els pacients”.

L’equip de Casals va aïllar el virus del sèrums de les persones afectades i va demostrar que era un virus nou. Per costum, es va nomenar el virus pel lloc on va ser detectat per primera vegada, en aquest cas, de Lassa, un poble nigerià a uns 150 quilòmetres al sud del Sàhara (si voleu llegir més sobre el tema de les denominacions víriques aneu a la entrada 10).

El Dr. Casals va trobar-se malalt a primers de juny de 1969, poc després de començar a treballar amb el virus. No obstant això, no va creure que tingués la febre de Lassa, perquè la simptomatologia que sofria no havia estat mostrada per les infermeres. Un amic el va convèncer per anar a un hospital, el Columbia-Presbyterian. La malaltia d’en Jordi Casals es va anar agreujant i entre els seus metges van créixer la sospita que el causant havia de ser el virus amb el que estava investigant.No hi havia vacuna i les eines terapèutiques eren escasses. Davant aquesta situació dramàtica, els metges d’en Jordi Casals van fer cridar la missionera que s’havia guarit de la febre de Lassa, Lily Pinneo, a Manhattan, per treure-li sang i un cop processada, obtenir la fracció que contenia anticossos, per injectar-se-la al malalt i que aquestos lluitessin contra el virus circulant en sang. «Ens vam reunir en una habitació i van esta debatent els pros i contres, un i altre cop mentre l’estat d’en Jordi empitjorava molt, molt ràpid», recorda un dels doctors. «No sabíem del cert si donar-li aquests anticossos seria una cosa bona o dolenta, però vam decidir seguir endavant, i vam contenir la respiració. Era francament aterridor.»

Els anticossos van salvar la vida d’en Jordi Casals que un cop recuperat va continuar investigant. Uns mesos després, al desembre, però, morí una persona del seu equip, Juan Roman.

Els accidents, fins a cert punt inevitables, ja que no es disposava de la tecnologia actual, i que la dosi infecciosa dels virus pot arribar a ser molt baixa (d’un a o unes poques partícules víriques) també van coincidir amb la publicació de «The Andromeda Strain«, la novel·la best-seller de Michael Crichton sobre una amenaça biològica que es desferma després del retorn d’un satèl·lit a la terra, contaminat amb un microorganisme inclassificable i aparentment imparable. L’alarma social era un factor que ja hi jugava el seu paper.

Treballar amb aquest virus, potencialment mortal en mig d’una zona poblada, com New Haven i la costa est dels EEUU, potser no era el més indicat, pensà el director del laboratori de Yale, el Dr. Wilbur G. Downs. Els treballs es van aturar i es van continuar posteriorment al centre de més alta seguretat disponible aleshores, el CDC.

Jordi Casals era un investigador meticulós, que feia tot per triplicat en una època en que amb resultats individuals hi havia gent que ja bastia teories. No li preocupava publicar, o publicar ràpid, ell el que volia era publicar bé. Una època potser passada però no per això menys enyorada. Com digué la seva dona: “He’d repeat a successful test over and over and over again. Now we see just one test being used to promote something. What’s good one day is bad the next. It causes the public to despair. Jordi was upset by researchers who didn’t repeat their tests. He said they were too anxious to get published or be first with a discovery.” Un dels seus col·laboradors recorda: “He was more of an artist than anything…He did everything in triplicate. He told me I would have a good career in science if every time I found something I tried to prove myself wrong. He would look at everything from 40 angles to find a flaw.” Un gran consell, tot i els temps que corren.

Potser un reconeixement indirecte de la seva tasca, que probablement a en Jordi Casals no l’importava gaire, l’aporta la seva dona, Evelyn. La Sra Casals-Ariet digué que quan la gent sentia el seu nom de casada solien dir, «Casals? Casals! És vostè parent de Pau Casals [el violoncel·lista]? «Però un dia, per gran plaer seu, un metge europeu visitant va exclamar: «Casals? Casals! Està vostè relacionada amb Jordi Casals?»

En Jordi Casals fou un investigador compromès amb la igualtat, conegut per la contractació de dones (recordem l’època) i membres de grups minoritaris com a personal del seu laboratori. Era, segons diuen, el tipus de persona amb la que tothom volia treballar, i gent d’arreu del món venia a treballar al seu laboratori. Potser, sols potser, alguna part de culpa podria tenir la lleu coixesa a la seva cama esquerra com a conseqüència d’un atac de poliomielitis infantil que, en els seus anys de jubilació, el va deixar amb debilitat muscular com a conseqüència de la síndrome postpolio. Allò el feia diferent, però ell sabia que per sota de les aparences tots som bàsicament iguals. Era, en definitiva, una bona persona…i un millor científic.

En Jordi Casals va morir als 92 anys, el 10 de febrer de 2004, a Manhattan. Va estar publicant recerca fins pocs anys abans de la seva mort. Un home apassionat, una biografia apassionant.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Si voleu llegir més, uns enllaços en anglès.

http://www.thelancet.com/pdfs/journals/lancet/PIIS0140673604160200.pdf

http://yalemedicine.yale.edu/fw2004/features/capsule/52785/

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC390228/

Biografies, bioseguretat, Grups de risc biològic, Infeccions Laboratorials (LAIs), vectors artròpods, virologia, Virus de Lassa

Comentaris virus-lents (101): El planeta viral es fa preguntes: ser o no ser.

Deja un comentario Publicado por en abril 16, 2015

Els virus són els organismes (en tant que entitats organitzades) més abundosos sobre la Terra (això vam comentar a l’entrada 99) i el repertori de gens virals ultrapassen aquells que es troben hostatjats a les especies cel·lulars (des d’un bacteri fins a una balena, per posar-nos en ambdós extrems de mida). Els virus, per altra banda, han jugat un paper més que significatiu en l’evolució del seus hostes (si filem prim nosaltres tenim molt de virus ja que es calcula que vora la meitat del genoma humà està constituït per virus endògens i elements transponibles). Un món viral, i ara no parlem del món de la comunicació o d’informàtica.

 

Molt parlar de virus però…que és un virus? I ja posats, els virus són essers virus o no? I ja posats més…quin és el coeficient d’intel·ligència d’un esquirol? Quines preguntes més filosòfiques, no? em direu.

 

Els virus es van començar a descriure fa poc més d’un segle. Fins aleshores es coneixien els seus efectes però no es podia aïllar la causa última, l’agent. Únicament és tenia clar que eren elements filtrables, que s’escolaven per filtres que sí retenien els bacteris. Eren “no bacteris” i ja se sap que les definicions en negatiu no són gaire afalagadores. Alguns els menystenen encara parlant de poc més que “envoltoris proteics que embolcallen uns pocs virus, amb la finalitat d’inserir-los en una cèl·lula hoste”…tot un dogma, que parteix d’elements certs però porta la reducció a l’absurd, o així pensen alguns.

 

El concepte enganyós de la natura viral no és trivial. Degut a aquest dogma, milers d’articles científics els consideren únicament “partícules víriques”. James Watson (un dels decobridors del ADN) al seu llibre “Molecular Biology of the Gene” escriu: “all viruses differ fundamentally from cells, which have both DNA and RNA, in that viruses contain only one type of nucleic acid, which may be either DNA or RNA” és a dir “tots els virus difereixen fonamentalment de les cèl·lules, que tenen tant l’ADN i l’ARN, en que els virus contenen un sol tipus d’àcid nucleic, que pot ser ADN o ARN.” Tanmateix, tot viròleg sap que dins la cèl·lula hoste, els virus ADN tenen els dos tipus d’àcids nucleics ja que passen el ADN a ARN per poder generar les proteïnes i els genomes virals.

 

Els virus s’han anat definint i classificant en funció de les seves característiques físiques, bioquímiques i biològiques, i durant moltes dècades únicament en funció de la seva càpside, del seu embolcall. Els virus, en tant que proteïna exterior, admetien ser cristal·litzats, com les esmentades proteïnes. Com proteïnes cristal·litzades podien ser considerades entitats vives? Potser un pel reduccionista també, no?

 

I com es va originar els virus i s’han donat lloc als diferents llinatges virals que actualment ocupen la Terra? Per exemple, els llinatges virals es van originar a partir de “elements genètics” que existiren abans de l’origen dels organismes cel·lulars, actualment la hipòtesi que té més predicament, o…els esmentats llinatges s’originaren després a partir de elements genètics cel·lulars que es van independitzar (vindria a ser una evolució reduccionista, anar a cercar el mínim vital)? Per què, un ens que es perpetua i canvia (en el cas dels virus muta) generació a generació i que causa efectes en altres, no es diu que és viu? I un element que es separa d’un organisme viu i també es manté generació rere generació no és viu també?

 

Que és un virus? I ja posats els virus són essers virus o no? Simplement perquè la resposta a aquestes preguntes no sigui gens clara no per això deixen de ser preguntes interessants o útils.

 

I del coeficient d’intel·ligència de l’esquirol? Ni idea, era un macguffin. Hi ha gent que diu que no és gaire alt perquè no han après a travessar les carreteres sense ser atropellats però també potser perquè els cotxes fa poques dècades que circulen i encara no han tingut temps de resoldre el problema; els canvis evolutius passen a una escala diferent a la humana, la que veiem nosaltres. Menys pels virus, la potència numèrica dels quals pot amb quasi tot.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Arbre de la vida, evolució, variabilitat vírica, virologia

Comentaris virus-lents (18): Ebola-quatre pinzellades

Deja un comentario Publicado por en julio 11, 2014

El virus Ébola és el nom d’ un virus de la família Filoviridae i gènere Filovirus, nom que prové del riu Ébola (en la República Democràtica del Congo, antic Zaire), on va ser identificat per primera vegada al 1976 durant una epidèmia.

 

Aquest virus és el causant de la febre hemorràgica del Ébola, una malaltia infecciosa, altament contagiosa i d’efectes molt greus que afecta tant a animals como a éssers humans, una zoonosi.

 

Els virus Ébola i Marburg són les dues espècies tipus del gènere Filovirus, l’únic conegut en la família Filoviridae. Aquesta família té molts trets semblants a les famílies Paramyxoviridae (xarampió, galteres) y Rhabdoviridae (ràbia). El virus Ébola no presenta reacciones serològiques creuades amb el virus Marburg; sobreviure a un no genera immunitat vers l’altre.

 

Tant el virus Ébola como el virus de Marburg son pleomòrfics (de morfologia variable); els virions solen presentar formes filamentoses (d’aquí el descriptiu nom de «filovirus») que poden assolir grans llargaries (fins 10.000 nm, sí 10 micres, per sobre de molts bacteris) però tenen un diàmetre prou constant d’uns 80 nm.

 

El virió està constituït por un nucleoide proteic de forma tubular (20-30 nm de diàmetre) envoltat d’una càpsida helicoïdal (40-50 nm), i aquesta envoltada d’una membrana amb espícules a intervals regulars, l’embolcall viral, estructuralment integrada por una única glicoproteïna viral. Tot aquest sistema protegeix el genoma viral, una molècula única de ARN monocatenari lineal de polaritat negativa (19,1 kb) que té la informació codificada per set proteïnes estructurals que formen el virió, entre elles una ARN polimerasa.

 

Amb proves circumstancials, no concloents, es considera que els ratpenats frugívors, en particular Hypsignathus monstrosus, Epomops franqueti i Myonycteris torquata, són possibles hostes naturales del virus del Ebola en África; la distribució geogràfica dels Ebolavirus coincideix en bona mesura amb la dels esmentats ratpenats. El virus està actualment present en Àfrica sense “disseminació” a altres continents.

 

El virus es transmet per contacte directe amb líquids corporals infectats como la sang, la saliva, la suor, la orina o els vòmits. El període de incubació varia de 2 a 21 dies, encara que el més normal és de 5 a 12 dies. Els símptomes són variables; l’inici és sobtat, i caracteritzat per febre alta, postració, miàlgia o mal muscular greu, artràlgies, dolor abdominal i cefalea. En el decurs d’una setmana, el cos s’omple d’erupcions, freqüentment hemorràgiques. Les hemorràgies es presenten generalment al conducte gastrointestinal, fent que l’infectat es dessagni tant per la boca com pel recte. La taxa de mortalitat és alta, assolint el 90 % i els infectats generalment moren per xoc hemorràgic degut a la pèrdua de sang.

 

El Ébola-Zaire ha donat brots en diferents països africans el 1994, 1995, 1996, 2001, 2002, 2003, 2007, 2012 i l’actual del 2014 (que desenvoluparem en un proper post); aquest brots han afectat entre una vintena i vora 350 persones i les taxes de mortalitat han oscil•lat entre el 55 i el 90% dels infectats clínicament, amb una mitjana per sobre del 80%.

 

El Ébola-Sudán fou la segona soca classificada del virus, en 1976. Aparentment s’originà entre els treballadors d’una fàbrica de cotó a Nzara, Sudan, ja que el primer cas registrat fou un dels treballadors. Tanmateix un cop analitzada a fons la fàbrica i animals i insectes que en ella hi havia, no es trobà cap mostra que donés positiu al virus Ébola. El transmissor original, doncs, encara és desconegut. La epidèmia acabà causant 151 morts entre las 285 persones que resultaren infectades. Des d’aleshores ha aparegut del nou l’any 1976, 1979, 2000 i 2004 majoritàriament a Sudan i limítrofs (Uganda) amb brots afectant entre 17 i 425 persones, i mortalitats entre 41% i el 65%.

 

L’Ébola-Reston va aparèixer al novembre de 1989 en un grup de cent macacos (Macaca fascicularis) importats des de Filipines fins Reston (Virginia), EE.UU. Un carregament de macacos infectats fou també enviat a Filadelfia, EE. UU. unes setmanes després. Aquesta epidèmia fou altament letal en los macacos, però no causà cap mort entre els manipuladors o investigadors. Tanmateix, 6 dels manipuladors varen seroconvertir, donaren positiu a infecció vírica recents. Més micos infectats amb Ébola-Reston foren enviats de nou a Reston i Texas al febrer de 1990. També es detectaren al 1992 a Siena (Itàlia) i a Texas de nou al març de 1996. Cap humà fou infectat i desenvolupà malaltia en aquests últims brotes. El Govern de Filipines anuncià, al gener del 2009, la detecció de anticossos IgG front virus Ebola Reston (ERV) en cinc persones que podien haver estat en contacte amb porcs infectats, tots ells grangers o carnissers d’escorxador, al nord de la província de Luzón. Milers de porcs foren sacrificats per impedir la expansió d’una epidèmia del virus Ébola-Reston. Aquestos casos recents a Filipines representen la primera vegada que el Ebola Reston ha estat detectat a porcs, i també el primer cop que es sospita transmissió del virus des de porcs cap a éssers humans.

 

L’Ébola-Tai-Forest fou aïllat entre ximpanzés dels boscos de Thai a Costa de Marfil. El novembre de 1994, es trobaren els cadàvers de dos ximpanzés en aquest bosc. Las autòpsies mostraren que havia sang marró al cor dels dos ximpanzés, i que un de ells presentava els pulmons plens de sang. Els estudis histològics a partir d’aquests ximpanzés evidenciaren molts semblances amb la soca Ébola-Zaire que durant 1976 causà estralls a Zaire i Sudan. Una dels científics que feren las autòpsies dels ximpanzés infectats contragué Ébola; els símptomes inicials els mostrà a la setmana de les autòpsies; fou transportada a Suïssa per rebre tractament, i a les sis setmanes ja estava completament recuperada. Als boscos es trobaren, avançat l’any, més ximpanzés morts, i molts donaren positiu a les proves moleculars específiques d’Ébola. Es creu que l’origen del brot estaria en la carn d’alguns micos infectats de l’espècie Colobus vermells que els ximpanzés depreden.

 

L’Ébola Bundibugyo, causant d’una febre hemorràgica que infectà, com a poc, 127 persones i matà un mínim de 35, a la regió de Bundibugyo, a Uganda prop de la frontera amb la República Democràtica del Congo, a finals de l’any 2007.

 

El virus Ébola, como tots els “hot viruses”, no té cap cura i cap tractament específic. El tractament que es fa servir actualment és de suport, pal•liatiu, amb suport cardiopulmonar, tenint en compte l’estricte aïllament del pacient i la protecció davant el risc biològic pel personal mèdic implicat. Particular cura extrema cal tenir amb les secrecions del pacient ja que és una infecció molt contagiosa. En contra del que es cregué en un principi, s’ha demostrat que el sèrum obtingut a partir de la sang dels sobrevivent al virus no és efectiu en el tractament de la malaltia (veure entrada 13 d’aquest blog).

 

Pel que fa a la vacuna, se realitzen investigacions però aquestes són complicades per que el virus encara no és del tot conegut i perquè son molt pocs el laboratoris i el personal que poden treballar amb ell, ubicats a EE. UU. (CDC, Centers for Disease Control, i USAMRIID, United States Army Medical Research Institute for Infectious Diseases), Canadà, Rússia, França i Alemanya.

 

És de fàcil (i relativament econòmica) reproducció en laboratoris, molt contagiós, la mortalitat per Ébola pot arribar al 90 %, i el més rellevant de tot plegat és que no hi ha tractament específic. Tots aquestos factors el fan “ideal” com a arma biològica i casos de infecció laboratorial, en la seva manipulació per aquests fins, han estat descrits.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

reservori animal, salut pública, virologia, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi , , , , ,

Entradas siguientes →