comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: bioseguretat

Comentaris virus-lents (4): Gestió de risc biològic-Avaluació

 

Què és un perill? Un perill és una font o un objecte que pot causar un mal. Però un perill no és un risc sinó dintre d’un context, situació o ambient concret. El risc és la probabilitat que es materialitzi un perill que té intrínsecament unes conseqüències concretes. El risc (R) és una funció de temps (associada a la probabilitat) i de la severitat (conseqüències) del perill. Finalment tenim les amenaces. Quina es la diferencia entre un perill i una amenaça? Que el perill no és antropogènic i l’amenaça sí, l’amenaça està associada sempre a un comportament humà que cerca causar un dany, un mal.

 

Resumint doncs,

R = f (P, C)      on P= Probabilitat i C= Conseqüències.

 

Aquesta fórmula es pot representar gràficament en forma d’una matriu.

Imagen

 

L’avaluació del risc (risk assessment en anglès) tracta de sospesar la probabilitat que es materialitzi un perill (i per tant analitza l’ambient en el que es desenvolupa l’activitat, els procediments emprats, el personal involucrat i la seva formació, la concentració del patogen i la seva manipulació, etc.) i la relaciona amb les seves potencials conseqüències (el que passa justament desprès de l’incident). Les conseqüències tenen més a veure amb característiques intrínseques del patogen i de la seva relació amb l’hoste i l’ambient (morbiditat, mortalitat, vies de transmissió, estabilitat de l’agent a condicions ambientals, rang de hostes o comunicabilitat, mesures de prevenció i tractament o profilaxis, afectació a la col·lectivitat i al medi ambient, etc.) Qualsevol canvi en la probabilitat (per millora dels procediments, millor formació del personal, etc.) modifica l’avaluació de risc prèvia, que també pot veure’s modificada si s’adopten mesures per reduir les seves potencials conseqüències. Aquest conjunt de mesures procedimentals, de formació, de barreres a la potencial infecció constitueixen el paquet de mesures de mitigació.

 

Una avaluació del risc biològic robusta permet que aquest sigui repetible i reproduïble, i facilita la presa de decisions respecte a les estratègies de mitigació.

 

Quin és el risc acceptable? En cada circumstància, activitat i fins i tot societat pot variar, i la variable del temps també compta. En funció de la tolerància cap l’activitat, o de la necessitat d’aquesta, la comunitat pot modificar les seves apreciacions del risc o de la relació risc-benefici fent que la mateixa avaluació de risc (que no incorpora consideracions socials, culturals, polítiques socials o ètiques) permeti en algun cas l’activitat i en altres la bloquegi fins que les mesures de mitigació estiguin en acció (veure figura). L’acceptació del risc depèn del propietari del risc; la societat pot ser adversa al risc o tolerant al mateix en funció dels objectius o de l’entorn cultural.

 

Deixem per properes entrades parlar de les altres dues potes de l’avaluació del risc: la mitigació i l’execució / implementació.

 

Perquè aquesta, aquesta és una altra història.

 

Comentaris virus-lents (2): Bioseguretat, bioprotecció i biocontenció no son sinòmins.

Seguretat, protecció i contenció no son paraules sinònimes; tampoc ho son bioseguretat, bioprotecció (biocustòdia diuen alguns) i biocontenció. 

La Bioseguretat està estretament lligada a l’establiment i execució de procediments o protocols per l’ús manipulació (entenent que es fa amb risc mínim ja que el risc zero es inabastable) de microorganismes patògens (de animals, plantes o ésser humans), i es pot considerar tancada a les 4 parets d’un centre de producció o institució de recerca. Per tant, les practiques i protocols de bioseguretat depenent de factors associats a l’agent microbià (la seva patogenicitat, rang d’hoste, estabilitat ambiental i via de transmissió, per exemple) i al grau i tipus d’activitat (volum i títol infecciós manipulat, si hi ha experimentació animal, etc.). La bioseguretat posa el seu focus en reduir les probabilitats d’exposició i de dispersió dels material biològics infecciosos i les possibles contramesures front el seu alliberament accidental. 

La biocointenció està, a la meva opinió, més properament relacionada als factors físics i constructius associats amb el disseny d’una instal·lació, i implica una participació activa de arquitectes, enginyers i equips constructius sota unes directius estrictes per part dels usuaris finals. La biocontenció és un assumpte altament tècnic i tecnològic (sistemes electrònics accés personal, calefacció, ventilació, estanquitat instal·lacions, filtració absoluta d’aire, tractament efluents i residus sòlids, sistemes de descontaminació, etc.) en el que hi ha pocs estàndards reconeguts. És un element crucial ja que el cost d’una instal·lació de biocontenció (nivell 3 bioseguretat) és de l’ordre de 2 a 4 vegades més alt que una instal·lació de nivell bioseguretat 2 (un laboratori microbiològic estàndard), i els seus costos operacionals seran del ordre de 4 a 8 vegades més alts. Qualsevol mesura estructural no ben presa al seu moment tindrà un impacte creixent al llarg del temps. 

Finalment, la bioprotecció (o la biocustòdia) està estretament lligada al reforçament de les mesures de protecció de la instal·lació amb la finalitat de prevenir les activitats externes, però també internes, de persones que vulguin comprometre la contenció de patògens. La bioprotecció s’ocupa de dissenyar i reforçar mesures per prevenir el robatori o ús il·lícit de material biològics perillosos, i oposar-se al seu alliberament deliberat. 

L’objectiu de la bioseguretat es reduir i minorar el risc biològic mentre la bioprotecció intenta prevenir la proliferació o descontrol dels agents que poden suposar un risc biològic. La primera és habitualment desenvolupada pel personal científic i tècnic, en alguns casos en càrrecs de gestió mentre la segona està sota el personal de gestió del centre i els poders públics. 

Cap d’aquestos conceptes és un concepte absolut. Mai podrem fer una instal·lació del tot biosegura, de risc zero, i amb biocontenció total. El risc zero no existeix, ni probablement existirà, en cap activitat humana; hem de treballar, però, per que aquest sigui el menys baix possible, per sota dels nostres límits de tolerància o acceptabilitat, sempre tenint al cap els potencials beneficis del treball amb aquests patògens per a tota la nostra societat.