comentarisviruslents

Seguretat, protecció i contenció no son paraules sinònimes; tampoc ho son bioseguretat, bioprotecció (biocustòdia diuen alguns) i biocontenció. 

La Bioseguretat està estretament lligada a l’establiment i execució de procediments o protocols per l’ús manipulació (entenent que es fa amb risc mínim ja que el risc zero es inabastable) de microorganismes patògens (de animals, plantes o ésser humans), i es pot considerar tancada a les 4 parets d’un centre de producció o institució de recerca. Per tant, les practiques i protocols de bioseguretat depenent de factors associats a l’agent microbià (la seva patogenicitat, rang d’hoste, estabilitat ambiental i via de transmissió, per exemple) i al grau i tipus d’activitat (volum i títol infecciós manipulat, si hi ha experimentació animal, etc.). La bioseguretat posa el seu focus en reduir les probabilitats d’exposició i de dispersió dels material biològics infecciosos i les possibles contramesures front el seu alliberament accidental. 

La biocointenció està, a la meva opinió, més properament relacionada als factors físics i constructius associats amb el disseny d’una instal·lació, i implica una participació activa de arquitectes, enginyers i equips constructius sota unes directius estrictes per part dels usuaris finals. La biocontenció és un assumpte altament tècnic i tecnològic (sistemes electrònics accés personal, calefacció, ventilació, estanquitat instal·lacions, filtració absoluta d’aire, tractament efluents i residus sòlids, sistemes de descontaminació, etc.) en el que hi ha pocs estàndards reconeguts. És un element crucial ja que el cost d’una instal·lació de biocontenció (nivell 3 bioseguretat) és de l’ordre de 2 a 4 vegades més alt que una instal·lació de nivell bioseguretat 2 (un laboratori microbiològic estàndard), i els seus costos operacionals seran del ordre de 4 a 8 vegades més alts. Qualsevol mesura estructural no ben presa al seu moment tindrà un impacte creixent al llarg del temps. 

Finalment, la bioprotecció (o la biocustòdia) està estretament lligada al reforçament de les mesures de protecció de la instal·lació amb la finalitat de prevenir les activitats externes, però també internes, de persones que vulguin comprometre la contenció de patògens. La bioprotecció s’ocupa de dissenyar i reforçar mesures per prevenir el robatori o ús il·lícit de material biològics perillosos, i oposar-se al seu alliberament deliberat. 

L’objectiu de la bioseguretat es reduir i minorar el risc biològic mentre la bioprotecció intenta prevenir la proliferació o descontrol dels agents que poden suposar un risc biològic. La primera és habitualment desenvolupada pel personal científic i tècnic, en alguns casos en càrrecs de gestió mentre la segona està sota el personal de gestió del centre i els poders públics. 

Cap d’aquestos conceptes és un concepte absolut. Mai podrem fer una instal·lació del tot biosegura, de risc zero, i amb biocontenció total. El risc zero no existeix, ni probablement existirà, en cap activitat humana; hem de treballar, però, per que aquest sigui el menys baix possible, per sota dels nostres límits de tolerància o acceptabilitat, sempre tenint al cap els potencials beneficis del treball amb aquests patògens per a tota la nostra societat.