comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: bioprotecció

Comentaris virus-lents (32): Contenint al patogen perillòs, les instal•lacions de Bioseguretat.

Deja un comentario Publicado por en agosto 4, 2014

El treball amb microorganismes patogens dels nivells GR2 a GR4 es fa dins instal•lacions dissenyades a aquest efecte, ja siguin laboratoris de recerca universitaris, d’altres centres d’investigació, hospitalaris, o d’empreses. És en aquests centres on aplicarem les mesures de bioseguretat recolzant-nos en els elements de biocontenció, i on, si escau, sotmetrem a regulacions de bioprotecció a una part (o la totalitat) de la nostra feina i personal.

 

Durant el disseny i construcció d’instal•lacions de nivells de bioseguretat 3 i 4 (NBS3 i NBS4, respectivament), les futures necessitats de biocontenció i bioprotecció han de jugar els papers principals. Tots els requeriments operacionals i de treball haurien d’estar llistats en un document que inclogui les futures activitats i processos a executar, i una avaluació del possible increment de necessitats i com es podrien satisfer les mateixes (ser “flexibles” en el futur). És evident que no podem esperar que els investigadors (microbiòlegs en el nostre cas) liderin aquestes activitats, però han de ser ells els que delimitin el terreny de joc, ja que els requeriments de bioseguretat (que seran la suma de procediments normalitzats de treball més les capacitats de biocontenció de la instal•lació) sí que són responsabilitat del personal de suport tècnic i científic que quedarà al càrrec una vegada aquesta es posi en marxa. Aquest és el moment d’arquitectes, enginyers i equips constructius (moltes vegades UTEs: Unions Temporals d’Empreses). Seran ells els que decidiran, per exemple, que en instal•lacions NBS3 o NBS4 s’han d’utilitzar uns materials constructius i no altres (per exemple formigó i no maó), i que els segellats de les conduccions es faran amb un o altre segellador, o on col•locar les vàlvules antiretorn als circuits, etc.

 

També és el moment de decidir quin tipus i extensió de bioprotecció volem instal•lar en el nostre edifici: circuit tancat de càmeres que vigilin el perímetre de l’edifici, circuit tancat de càmeres pels boxes d’experimentació animal per a la vigilància dels mateixos, zones d’accés gradualment més restringit (com les pells d’una ceba) mitjançant lectors de targetes o lectors biomètrics o fins i tot revisions personals que de fet no estan restringits a les instal•lacions NBS3 i NBS4 i també poden ser implantats en instal•lacions NBS2.

 

La construcció d’instal•lacions NBS3 o NBS4 és tècnica i tecnològicament molt complicada, i hi ha pocs estàndards universalment acceptats (IVBWG, 2006). De fet, moltes tecnologies o aplicacions en bioseguretat, biocontenció i bioprotecció estan en continu desenvolupament i amb millores anuals contínues (tractaments de residus, sistemes d’extinció d’incendis, sistemes d’estanquitat o hermeticitat, etc.). Molts sistemes complexos han d’unir la seva activitat de manera cooperativa: sistemes HVAC (Heating, Ventilating and Air Conditioning), sistemes de filtració d’aire (HEPA o ULPA), la seva ubicació i el seu control, tractaments d’aigües i efluents contaminats (ja bé siguin tèrmics, per lots o en flux continu o químics, per hidròxid sòdic o hipoclorit), sistemes de descontaminació (de personal per dutxes d’aire o aigua, de sales o aparells per fumigació amb peròxid d’hidrogen vaporitzat o formaldehid), sistemes d’extinció d’incendis , sistemes d’accés de seguretat, però també components arquitectònics o estructurals (hermeticitat de portes i finestres, parets i pintures resistents a cops i reaccions químiques promogudes pels desinfectants utilitzats, etc.). Qualsevol decisió errònia, o simplement no encertada, pot tenir importants repercussions en el cost final.

 

De fet, una de les més usuals decisions dolentes en una instal•lació de biocontenció és l’estalvi de diners en l’etapa constructiva eliminant redundàncies i sistemes flexibles. No és redundant, sinó fonamental, disposar d’alternatives a un tall de subministrament elèctric (mitjançant generador propi ben dimensionat o connexió a una altra línia), d’aigua (mitjançant tancs d’emmagatzematge que permetin suplir temporalment la falta de subministrament), o avaries en aparells o sistemes clau: els ventiladors d’impulsió i extracció (aquests ventiladors determinen les depressions en gradient que són la base de tota biocontenció; haurien d’estar duplicats, com a mínim, dos ventiladors d’extracció i dos d’impulsió, per arribat el cas, procedir a una desconnexió puntual d’una parella impulsió/extracció sense afectar la biocontenció, i per tant la bioseguretat, que no l’bioprotecció, aquí aquesta no juga cap paper), l’incinerador (mitjançant un mètode alternatiu de processament de les carcasses animals com pot ser la hidròlisi alcalina) o el sistema de descontaminació de líquids (alternant un sistema químic, per hidròxid sòdic, per exemple, i un altre tèrmic, ja sigui en bateria o en flux continu, amb la possible alternativa d’ozonització dels efluents finals). Si és econòmica i espacialment possible, totes les redundàncies i alternatives possibles han de ser incloses, treballant com a sistemes commutables. Aquests criteris de redundància són gairebé imperatius en una instal•lació NBS3 o NBS4, perquè… Què faríem amb una instal•lació de biocontenció en marxa si de sobte perdéssim la pressió negativa o fóssim incapaços de processar el residu líquid i sòlid que generem cada dia?

 

Els costos constructius d’una instal•lació NBS3 típicament són entre un 200 i un 400% superiors a una instal•lació NBS2 equivalent i aquesta diferència de costos es fa encara més gran (entre un 200 i un 800%) quan en les dues instal•lacions incloem els costos operatius. Avís per a navegants: ja que els costos de manteniment operatiu de les instal•lacions d’alta biocontenció són extremadament alts (consum energètic, manteniment, personal tècnic altament qualificat) aquests excedeixen ràpidament els costos constructius. Només si abans d’iniciar el disseny i la construcció s’ha garantit un programa de finançament adequat a llarg termini la instal•lació podrà tenir èxit i ser plenament operativa.

 

Un cop finalitzada la construcció, controls sistemàtics de compliment d’especificacions (sistemes elèctrics, controls d’accés, punts crítics de biocontenció com serien els conductes i penetracions, etc.) i exigents proves de validació han de ser executades. Aquestes validacions, que controlen i registren els paràmetres crítics d’acord amb les especificacions protocol•litzades, ens donaran una imatge realista de les capacitats de la nostra instal•lació pel que fa a la biocontenció. Encara que aquestes proves són realitzades per companyies externes expertes han de ser molt seguides molt de prop pel personal científic responsable de la gestió de la instal•lació perquè forma part del nucli dur de les seves responsabilitats i tasques. Aprofitant aquest període de validacions, s’ha entrenar intensament al personal tècnic propi en tots els detalls dels sistemes, procediments i activitats de manteniment. Una formació inicial intensa del personal de laboratori en el compliment estricte de les normes de la instal•lació (aquí sí podem fer una equivalència estricta a normes de bioseguretat) ha de romandre per sempre com una activitat de prioritat màxima.

 

Un cop finalitzades totes les validacions (no només dels elements estructurals de l’edifici sinó d’autoclaus, air-locks i sistemes de descontaminació associats, Cabines de Seguretat Biològica, centrifugues, etc.) i superades amb èxit, la instal•lació està preparada per iniciar les seves activitats, encara que periòdicament el laboratori haurà de revalidar tots els sistemes crítics.

 

I és aleshores quan cal que estem preparats per allò impredictible.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (31): Ébola i tractaments d’infectats, i si…

Deja un comentario Publicado por en agosto 3, 2014

Avui he llegit a El País (un diari de línia editorial lamentable però que es preocupa prou per temes de ciència) la noticia del trasllat del metge Kenneth Bradley, nord-americà infectat d’ Ébola, als EEU en avió medicalitzat des de Liberia i el seu ingrés en un centre especial, el Emory University Hospital a la vora del CDC, a la ciutat  d’Atlanta. Una piulada d’urgència criticant o fent paleses les diferències d’ una sanitat de primer mon a una sanitat d’estat de guerra (que és la que s’està practicant sobre el terreny) és tot el comentari que faré sobre la impossibilitat per tots de tenir uns mateixos estàndards. N’hi ha prou amb dir que  “necesitan cuidados para mantener sus constantes vitales, fluidos intravenosos o diàlisis…ninguno de estos tratamientos son accesibles …donde se encontraban los médicos” la qual cosa, entre línies apunta al destí fatal de molts dels infectats autòctons.

Tampoc faré més que constatar que a Atlanta hi ha preocupació, o més aviat alarma per aquesta importació controlada dels dos casos americans, seguint la famosa dita de “not in my back yard”. Els problemes es volen lluny, habitualment.

El meu comentari té més a veure amb la impossibilitat de mantenir aquesta assistència si en lloc de tenir un, dos infectats tinguéssim un centenar d’infectats. No estic escrivint que pugui passar però si que si sovintegen aquests casos caldrà ajustar les mesures de contenció i de bioseguretat a un nou entorn. Tampoc parlo de com gestionar el tema des d’el punt de vista de comunicació a la població. M’explico.

EEU, la primera potencia del mon compta, segons la notícia, amb 4 hospital equipats per tractar malats de febres hemorràgiques (recordem que Ébola és un d’una llista bastant llarga). Els dos malalts que arribaran estaran en una sala d’aïllament “ad hoc” per l’ocasió on serà tractat per personal especialitzat i aïllats d’altre personal sanitari. “La sala, en la que el hospital ha practicado simulaciones durante los últimos 12 años y ya trató a un paciente de la gripe aviar, está completamente aislada. Desde dentro, el paciente sólo puede comunicarse con el exterior por una ventana de cristal y por teléfono”. Podem suposar que EEUU tinguin més instal·lacions (algunes secretes) però en qualsevol cas no es comptaran per centenars, i pel que fa als països europeus hi ha laboratoris de nivell de contenció 4 però no hi ha instal·lacions hospitalàries permanents de nivell 4. L’escenari per Espanya o Catalunya és el mateix, o pitjor.

¿Per què no es comptaran per centenars? Mantenir instal·lacions de nivell de seguretat 4 (o 3) en pressió negativa, sistemes de filtració absolut, granotes integrals de protecció (o equivalents), dutxes químiques (o equivalents), sistemes d’incineració/destrucció de residus sòlids i líquids in situ, protocols de bioprotecció, és econòmicament molt costós. Han de funcionar contínuament i el personal que les fa anar, per la seva capacitació, es també costós. Per això habitualment es fan petites (el preu de construcció i manteniment per m2 és molt alt), i es dediquen a recerca intensiva en temes de sanitat animal o humana. En una analogia prou bona, son un “parc de bombers”, tot l’any de servei però amb unes intervencions molt, molt puntuals.

Mentre que hi ha molt poques instal·lacions de nivell 4 (NBS4) sí n’hi ha bastants més de nivell 3 (NBS3), repartides per tot el mon i unes quantes no son laboratoris petits i es podrien adaptar per rebre malalts. Aquestes instal·lacions, sempre i quan compleixin tots els requisits del paràgraf anterior ultrapassen amb molt els estàndards d’hospitals del nostre entorn i més encara dels hospitals de campanya a la zona afectada. Aquestes instal·lacions ofereixen una protecció equivalent al medi ambient perquè l’enginyeria i les solucions tecnològiques aplicades son les mateixes que en un NBS4. Això sí, la protecció a l’operador, al personal cuidador, és menor que en NBS4 però superior a la que empra actualment el personal que treballa a la zona afectada.

Si, de forma molt poc probable i inesperada, i indesitjada, algun país es trobes en la necessitat de manegar desenes d’infectats, recórrer a instal·lacions NBS3 que protegeixen l’entorn i reforçar els EPIs del personal que hi treballa seria una opció molt més efectiva que intentar adaptar alguna instal·lació hospitalària.

En definitiva, una nova conveniència, o degradar el grup de risc del virus Ébola a GR3 de forma puntual o ascendir algunes instal·lacions NBS3 a NBS4, al reforçar els seus sistemes de protecció personal. Una solució que, en certa mesura, ja es va aplicar amb el SARS coronavirus, que actualment té una consideració de NBS3, i també amb el MERS coronavirus (també amb la mateixa categorització, veure entrada 7).

Però aquestes, aquestes son altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, instal·lacions bioseguretat, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (29): Grups de risc, nivells de bioseguretat i avaluació de risc.

Deja un comentario Publicado por en agosto 1, 2014

Els microorganismes han estat classificats en 4 grups de risc (WHO, 2004 es pot també consultar el link de la American Biological Safety Association (ABSA) http://www.absa.org/riskgroups/), sistematització que només és aplicable als treballs de laboratori.

Segons la OMS (WHO, World Health Organization, en anglés), cada país classifica els agents patògens d’aquest país pel grup de risc (GR) basant-se en la patogenicitat de l’organisme (que seria la mateixa en un país A i en un altre B), les formes de transmissió (característica pròpia del patogen, i per tant igual al país A i al país B) i rang de hospedadors de l’organisme (que ja no es igual a cada país, en funció dels animals o vectors presents, sobre tot quan parlem de patògens zoonótics). Aquests poden estar influïts pels nivells existents de la immunitat, la densitat i els moviments de les poblacions hostes, la presència de vectors competents i els estàndards apropiats d’higiene mediambiental. La classificació dins els grups de risc també té en compte:

• La disponibilitat de mesures preventives eficaces, com: la profilaxi mitjançant la vacunació o el antisèrum; mesures sanitàries, per exemple, el nivell de seguretat alimentària i subministrament d’aigua potable; el control de reservoris animals o vectors artròpodes; el moviment de persones o animals; i la importació d’animals o producte animals infectat.

• La disponibilitat de tractament eficaç. Això inclou la immunització passiva i la vacunació postexposició, antibiòtics i agents quimioterapèutics, tenint en compte la possibilitat de l’aparició de soques resistents. És important tenir en compte les condicions que prevalen en la zona geogràfica en la qual els microorganismes es troben.

En funció de tot això tindríem:

• OMS Grup de Risc 1 o GR1 (sense risc o amb baix risc individual i comunitari). Aquells microorganismes que és improbable causin malalties humanes o animals.

• OMS Grup de risc 2 o GR2 (risc individual moderat, risc poblacional baix). Un patogen que pot provocar una malaltia humana o animal, però és poc probable que sigui un perill seriós perill pels treballadors de laboratori, la comunitat, la ramaderia i el medi ambient. L’exposició exposició al patogen dins un laboratori pot provocar una infecció greu, però les mesures de tractament i preventives existents son eficaces i estan disponibles; el risc de propagació de la infecció és limitat. Exemples serien el virus de la hepatitis A, el virus de la grip, els Norovirus, etc.

• OMS Grup de risc 3 o GR3 (risc individual elevat, risc poblacional baix). Un patogen que provoca generalment una greu malaltia humana o animal, però no es transmet d’un individu infectat a un altre. Hi ha tractament disponible i les mesures preventives son eficaces. Exemples serien el virus de la febre del Nil Occidental, el virus de grip aviària altament patogènics, el virus Chikungunya, Yersinia pestis, etc.

• OMS Grup de risc 4 o GR4 (alt risc individual i comunitari). Un patogen que provoca generalment una greu o molt greu malaltia humana o animal i que es transmet fàcilment d’una persona (o animal) a una altra, directament o indirectament. No hi ha disponibles tractaments i mesures preventives eficaces. Seria el cas de virus de febres hemorràgiques com Ebola, Marburg.

No és el meu objectiu detallar més aquests grups; només remarco que no hi ha una equivalència exacta entre els grups de risc (GR1 a GR4) i els nivells de bioseguretat (NBS1 a NBS4, en anglés amb equivalències Biosafety Level (BSL) 1 a 4). El grup de risc classifica un patogen dins d’una escala humana (el mal que pot infligir a l’ésser humà o als seus interessos: ramaderia, agricultura) mentre la bioseguretat fa referència a les pràctiques i procediments operatius però també al disseny, construcció i equipament de la instal•lació (als elements de biocontenció que disposem). L’assignació d’una activitat experimental amb un patogen concret a un nivell de bioseguretat (NBS) s’ha de basar en una avaluació del risc coherent. A un patogen GR 2 se li assigna comunament un nivell de bioseguretat 2, però en circumstàncies concretes (molt altes concentracions del patogen, alta probabilitat de generació d’aerosols, etc.) pot demandar una instal•lació NBS3.

I quin paper juga aquí la bioprotecció? Ja que s’interessa només per aquells microorganismes patògens que poden tenir un doble ús, és a dir, que poden ser utilitzats amb fins «terroristes», el seu camp de preocupació-actuació és menor. Hi ha molts microorganismes dels GR2 i GR3 que no estan en la llista d’Agents seleccionats i… siguem flexibles. En l’inici del brot de la nova grip A (H1N1) a Mèxic les primeres mostres per analitzar fora del propi Mèxic es van vehicular a Canadà, i no al CDC dels EUA, veïns com són, com a conseqüència d’una aplicació estricta de la reglamentació de agents seleccionats que va impedir la seva entrada ràpida en sòl nord-americà.

Si vols que els investigadors facin recerca sobre un patogen i l’etiquetes com GR4 pràcticament ningú hi treballarà (hi ha molt poques instal•lacions que ho permettin). Si s’etiqueta al patogen com a GR3 molts grups sí que podran accedir a investigar, per desenvolupar una vacuna, per exemple. Com veieu, fins a cert punt, un tema de conveniència, com la majoria de temes humans.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (27): Bioseguretat, biocontenció i bioprotecció; un exemple pràctic.

Deja un comentario Publicado por en julio 28, 2014

Altre cop de tornada als termes: Bioseguretat, biocontenció i bioprotecció, no hem de confondre els seus significats (veure per més extensió el comentari 21). La bioseguretat (pràctiques de manipulació i minimització del risc) i la biocontenció (confinament físic dels patògens) són assumptes tan vells com la mateixa manipulació dels patògens. La bioprotecció (que no és estrictament un assumpte científic) és d’aparició més recent, i té un fort impacte mediàtic en el públic en general.

Vegem-ho amb un exemple. En moltes ocasions, en una instal•lació de Nivel de Bioseguretat 3 (NBS3), pot ser necessària la preparació de suspensions bacterianes o víriques d’alt títol infecciós, implicant l’ús de centrífuga per a la separació de fases. Al llarg d’aquest procés de centrifugació, la bioseguretat, la biocontenció i la bioprotecció juguen els seus papers, de vegades simultàniament, a nivells que se superposen.

• La bioseguretat tracta de donar resposta a preguntes com: Com centrifugar una suspensió infecciosa mantenint un risc d’infecció per l’operador/treballador baix? A través d’elements de protecció individual (EPI), la seva adequada utilització, i d’uns procediments de treball raonats i raonables.
• La biocontenció es preocupa de les característiques de la centrifuga és tota ella hermètica i per tant prevé la formació d’aerosols? o ¿només el rotor és hermètic? Pot la centrifuga situar-se dins d’una cabina de seguretat biològica (CSB)? És lògic posar una centrifuga dins d’una CSB sense afectar la direccionalitat del flux? Pot obrir-se el rotor o els cistells hermètics dins d’una CSB pròxima? Com és el laboratori on la centrifuga es troba situada? De quina manera circula l’aire dins del laboratori? Pot el laboratori ser segellat i descontaminat?
• Finalment, la bioprotecció busca respostes adequades a preguntes com: Qui té accés permès en aquesta instal•lació, o en aquest laboratori, quan el treball està en execució? Qui és el responsable de donar aquests permisos o delimitar els perfils d’accés? Estan aquests processos d’entrada i sortida controlats per mitjans electrònics (targeta) o biomètrics? Hi ha un sistema de vídeo controlant l’activitat en els laboratoris i/o boxes d’experimentació animal? Tots els moviments del personal extern (clients, serveis assistència tècnica) dins de la instal•lació són directament supervisats per personal del centre? Hi ha establert un control adequat i exhaustiu del banc de material biològic patogen del centre?

Si volem realment millorar la nostra preparació i capacitat de reacció en temàtiques de bioseguretat hem de fer un esforç en remoure o eliminar les nostres prevencions mentals però també departamentals o institucionals a l’hora d’informar d’errors i bretxes en la bioseguretat i bioprotecció. Cal perseguir una clara definició del que per a nosaltres constitueix una exposició a un agent biològic, reforçar l’interès del nostre personal per entrenaments en bioseguretat i, tan important o més que els citats anteriorment, gastar diners en el manteniment de la infraestructura física de biocontenció (sistemes electrònics, manteniment de gradients de pressions, sistemes informàtics de control) dels laboratoris o instal•lacions després de la seva construcció.

La seguretat no pot ser aconseguida, o plasmada, en termes absoluts. És un concepte relatiu, un ideal inabastable si es vol, definit per un balanç entre els nostres marges de tolerància, acceptabilitat i factibilitat, és a dir, un equilibri entre el cost de les mesures de bioseguretat i bioprotecció i els beneficis potencials d’aquest treball per a la societat.

No busquem tampoc fer competir els termes de bioseguretat, biocontenció i bioprotecció entre ells per establir una mena de prevalença d’algun sobre els altres. Cuidem que la necessària bioprotecció (però no aquella supèrflua) no freni o impedeixi (fins i tot per la via de reducció dels fons disponibles) les nostres activitats i programes basats en pautes i processos de bioseguretat ben pensats i demostrables. Considerem-les com el que són, facetes d’un mateix cristall, paraules amb significats complementaris que s’han de fer servir en un ambient general de treball responsable, ja que estem manipulant microorganismes patògens, i ens devem als altres, però també a nosaltres. I en aquest treball responsable, aportant uns conceptes i coneixements clars i una aplicació estricta dels mateixos, els microbiòlegs tenim molt a aportar, sempre que estiguem també interessats en endinsar-nos en camps (enginyeria, disseny d’instal•lacions, legislació) que ens són, en principi, una mica llunyans.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Infeccions Laboratorials (LAIs)

Comentaris virus-lents (23): Ébola virus, mortal però làbil

Deja un comentario Publicado por en julio 16, 2014

El virus Ébola és fàcilment transmissible però unes poques i barates barreres primàries redueixen molt el risc si s’està fent treball de camp o tenint cura dels malalts (Àfrica). Aquestes tècniques inclouen porta roba tancada protectora (una granota), guants, una mascareta filtrant i protecció ocular (millor ulleres estanques, encara que també son valides les pantalles).

En condicions de camp, abans de retirar-se aquestes proteccions cal rentar-se bé els guants (els elements més exposats) amb aigua i sabó. Els guants rentats caldria que fossin descartats (sempre un sol ús; en algun cas s’han vist imatges de guants de goma, tipus cuina, assecant-se al sol en un patí d’hospital de campanya africà desprès de la seva desinfecció; és una pràctica correcta però lligada a les constriccions econòmiques). Un cop retirada aquesta indumentària protectora un intensiu i llarg rentat de les mans amb aigua i sabó fa la resta. Si no hi ha sabó es poden fer servir antisèptics de base alcohòlica.

En zones no endèmiques (Europa, Amèrica) la manipulació es fa estrictament en Laboratoris NBS4 (ja que es considera un patogen GR4, veure entrada 22 del blog), e implica treballar amb indumentàries segellades amb pressió positiva, i manipulació en Cabines de Seguretat Biològica. En el procés de sortida del laboratori, l’investigador rep una dutxa química que descontamina la indumentària (que evidentment es hidròfoba, impermeable) abans de retirar-se-la.

El virus Ébola pot ser letal un cop infecta un individu però es un virus molt làbil, molt dèbil, quan s’ha d’enfrenar a l’acció de desinfectants, agents inactivadors o fins i tot al propi medi ambient.

El virus Ébola és un virus embolcallat de genoma ARN. Com tots els virus embolcallats, amb una membrana que deriva de la cèl•lula infectada, és bastant sensible als solvents de lípids (detergents) i també a agents oxidants com l’hipoclorit sòdic (el lleixiu domèstic), els compostos fenòlics, el metanol, l’àcid peràcetic, aldehids com el glutaraldehid (a 2%), el formaldehid, i una solució d’àcid acètic al 3% (pH2,5). El vinagre acostuma a estar entre el 3% i el 4% d’àcid acètic, per exemple.

El virus Ébola és també prou sensible a condicions ambientals habituals o a tractaments físics de inactivació molt directes i “econòmics”. Per exemple s’inactiva bullint el líquid per 5 min, o escalfant a 60ºC un cop passats 60 minuts, o a 75ºC per 30 minuts. També s’ha descrit inactivació per llum UV (per tant es veu afectat per la radicació solar) o per raigs gamma (a 1.2 x106 rads, aquesta sí és una tecnologia cara). Tot és una qüestió de probabilitats, però; un estudi de Sagripanti i col•laboradors al 2011, per temps de exposició a la llum UV de fins a 30 segons, demostrava que un 3-4% dels virus Ebola presents encara retenien la seva infectivitat, al estar associats i protegits per restes cel•lulars. Una exposició molt més perllongada de ben segur seria més efectiva però no està quantificada.

A l’ambient el virus Ébola pot persistir infecciós en líquids i dessecat sobre superfícies per uns pocs dies mentre la majoria dels virus entèrics de transmissió fecal oral poden retenir la infectivitat per mesos (veure el cas de Norovirus a l’entrada 16). La infectivitat roman estable per uns quanta dies en condicions de refrigeració (4ºC) i es manté inalterable a -75ºC (és el mètode de conservació als laboratoris de virologia).

Una protecció respiratòria eficaç i evitar que el virus entri en contacte amb qualsevol de les nostres mucoses, i la nostra pell, evitarà el contagi. Tot allò susceptible de estar contaminat i que es vulgui conservar és fàcilment descontaminable (ítem a ítem i amb molta cura, una feina molt entretinguda). Per la resta el millor és l’eliminació per tractament amb lleixiu o tèrmic.

Abandonat a la seva sort en el medi ambient, el virus Ébola, per l’acció combinada de temperatura (radiació solar), acció de raigs UV (radiació solar), dessecació (vent i radiació solar), acció microbiana, i altres paràmetres, no persisteix més enllà d’uns dies, o alguna setmana. Un àrea exterior contaminada és probablement «segura» en unes poques setmanes.

Probabilitat i seguretat no sempre es donen la mà, tanmateix.

Però aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, bioprotecció, desinfecció, Infeccions Laboratorials (LAIs), virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (22): Bioseguretat, biocontenció i bioprotecció; quan el prefix «bio-» ho complica tot.

Deja un comentario Publicado por en julio 16, 2014

En les dues últimes dècades, l’increment d’interès i la preocupació que viatja de la mà, per les malalties emergents i reemergents, moltes d’elles zoonòtiques, causades tant per bacteris com per virus (coronavirus de la SARS, influença aviària altament patògena, virus de la grip A (H1N1), Chikungunya) ha alimentat el disseny, construcció i posada en marxa d’un munt de noves instal•lacions i laboratoris de bioseguretat i biocontenció (Manuel, 2008) a Europa, EUA, però també a Àfrica i Àsia.

Els conceptes de bioseguretat, biocontenció i bioprotecció no estan encara prou clars per a certs segments de la comunitat científica, alguns fins i tot directament implicats en instal•lacions on es manipulen patògens perillosos, i menys encara pel públic en general. D’altra banda ofereix oportunitats professionals pels microbiòlegs doncs els centres o laboratoris que posin en marxa instal•lacions de biocontenció, amb nivell de bioseguretat 3 o superior, necessitaran personal amb una profunda base microbiològica i interès tecnològic per aplicar aquests conceptes d’una manera coherent (estricta però no maximalista).

Per fer boca, començarem per una definició dels conceptes a discutir a partir de la informació aportada pels diccionaris.

Així, per «Safety» entenem: the state of being safe; freedom from occurrence or risk of injury, danger, or loss o sigui, Qualitat de segur; lliure i exempt de tot perill, dany o risc (Diccionari RAE, 20a edició).

Per «Security» entenem: freedom from danger, risk, etc; safety. / Something that secures or makes safe; protection; defense. / Precautions taken to guard against theft, sabotage, the Stealing of (military) secrets …, és a dir, protegir a una persona, animal o cosa d’un perjudici o perill, posant-li alguna cosa a sobre, encerclant-lo, etc. (Diccionari RAE, 20a edició).

Per «Contain» entenem: to hold or include within its volume or area; / To keep under Proper control; restrain o Portar o tancar dins seu si una cosa a una altra (Diccionari RAE, 20a edició).

I aquí un primer apunt. Fins i tot als EUA, on van sorgir els termes, biosafety fa ja més de 20 anys (1 ª edició de la guia BMBL-Biosafety in Microbiological and Biomedical Laboratories, de 1984) i biosecurity (adquireix carta de naturalesa a la 5a edició de BMBL, el 2007, que li dedica tota una secció) hi ha dubtes sobre com aplicar-los i quines quines són les seves esferes d’atenció, però això es fa més procel•lós en traduir aquests termes: en espanyol i en francès traduim ambdós com bioseguretat o biosécurité (per molt que bioprotecció també es tradueix al francès com biosûreté), respectivament. A efectes de clarificació i des d’aquest moment traduirem biosafety com bioseguretat i biosecurity com bioprotecció, sense intenció d’establir cap càtedra.

Fem un succint repàs a aquests tres conceptes sovint confosos o amb zones d’ombra.

La Bioseguretat està íntimament relacionada amb l’establiment i execució de procediments per minimitzar el risc (ja que el risc zero és inabastable) en l’ús, manipulació i propagació de microorganismes patògens (d’animals, plantes o éssers humans), i està definitivament associat a les activitats internes d’un centre de recerca o instal•lació concreta. Els procediments i pràctiques de bioseguretat dependran de l’agent (la seva patogenicitat, rang d’hostes, estabilitat i ruta de transmissió, etc.) i de l’activitat a emprendre (volum del material infecciós, concentració del mateix, si hi ha experimentació animal associada, etc.). La bioseguretat se centra en reduir l’exposició i/o l’alliberament de materials biològics infecciosos, i és objecte de la preocupació i de treball de personal científic en tasques de gestió, amb l’assistència de personal investigador i tècnic.

La Biocontenció està molt més relacionada amb els factors físics i constructius associats al disseny i al procés constructiu (comissioning) de l’edifici que albergarà aquestes activitats (i per tant, recau en el terreny dels arquitectes, enginyers i equips constructius-UTE) i als equips que s’hi instal•lin (des de Cabines de Seguretat Biològica (CSB) a gàbies d’animals).

Finalment, la Bioprotecció (biosecurity en anglès), moltes vegades utilitzada erròniament com a sinònim de bioseguretat, està intensament relacionada amb la presa de mesures per prevenir les activitats externes (però també internes) d’algunes persones, a través del robatori o ús il•lícit, que puguin comprometre la contenció dels patògens. La bioprotecció afecta els mitjans físics i administratius (protocol•litzats) per assegurar el control del material biològic i de la informació (dades i persones) que podrien posar en perill la salut pública o provocar pèrdues econòmiques quantioses com a resultat d’un alliberament maliciosa, pèrdua intencionada , robatori, etc. I és molt més del que imaginem (portes, càmeres i guardes). La bioprotecció tracta de prevenir la potencial proliferació d’armes biològiques (bio-weapons) mentre que la bioseguretat tracta de mitigar el bioperill, el perill biològic, (biohazard). Del definit es dedueix que aquesta tasca no és competència dels científics, sinó que més aviat és responsabilitat dels equips gestors o directius de les instal•lacions o els poders públics. No obstant això, no pensem que la bioprotecció és un problema purament tecnològic, és més aviat un problema que rau en les persones.

I quan es tracta amb persones hem d’assumir sempre un cert grau d’impredictibilitat.

Però aquesta, aquesta és definitivament una altra història.

biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (21): Bioseguretat i biocontenció; un Post-Grau biocontingut

Deja un comentario Publicado por en julio 15, 2014

Aquest mes d’octubre tindrà lloc la segona edició del Curs de Postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona-UAB-sobre Estratègies en Bioseguretat i Biocontenció. S’impartirà entre el 6 al 10 octubre 2014 en horari intensiu.

Aquest curs, organitzat per la Facultat de Biociències i la Facultat de Veterinària, està dirigit a estudiants, llicenciats, graduats i professionals del sector biomèdic, biotecnològic, veterinari i agroalimentari que vulguin adquirir coneixements bàsics en matèries de bioseguretat i biocontenció (que no son conceptes sinònims, veure Comentaris virus-lents (2)), en els seus aspectes biològics, tècnics i regulatoris. Està sota la supervisió de l’oficina de Medi Ambient de la UAB i amb el suport de l’Associació Espanyola de Seguretat Biològica-AEBIOS.

En aquest postgrau fem docència un panell de 12 professors, pertanyents a diferents universitats, instituts de recerca i empreses, que porten molts anys implicats professionalment en temàtiques de bioseguretat. El curs es donarà en castellà i anglès.

Respecte les temàtiques que es tractaran i discutiran al curs tindríem: una perspectiva històrica de la Bioseguretat; aspectes estructurals i de disseny d’instal•lacions; equips de protecció individual i col•lectius; avaluació i gestió del risc (una introducció la teniu a Comentaris virus-lents (4)); control del risc; gestió de residus biològics, transport de material biològic (infecciós); resposta a emergències biològiques, disseny d’un programa de Bioseguretat.

Inclou també una visita explicativa a una Unitat de Biocontenció, la del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), on esperem ensenyar-vos i explicar-vos el que ens demaneu.

La matriculació es realitza a través de la pàgina web de l’Escola de Postgrau-http :/ / http://www.uab.es/postgrado/-, on es pot trobar més detalls sobre el curs. El termini de matriculació es va obrir l’1 de juliol, per a una oferta de 10 places.

Una oportunitat per veure una vessant una mica extrema de la microbiologia i de la virologia, lligada a un seguit conceptes tècnics, enginyerils, i normatius.

Per fer boca, les properes setmanes farem algunes entrades al blog sobre aquests temes.

Però, aquestes, aquestes seran definitivament altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, desinfecció, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (19): Verola: Pare, pare, mira el que guardava l’avi a les golfes!!

Deja un comentario Publicado por en julio 14, 2014

Fa més d’una setmana, en una neteja i inventari, a l’edifici 29A, abans de fer un trasllat de laboratori per part d’uns grups de la Food and Drug Administration es van trobar uns tubs de virus de la verola (“smallpox” en anglès), en el campus de Bethesda, seu dels Instituts Nacionals de Salut (NIH) dels Estats Units.

 

Els tubs, de vidre i segellats per calor, en un nombre de 16 unitats, es van trobar en una cambra freda en companyia d’altres vials identificats com influença aviar, tifus o galteres. Els tubs estaven dins una caixa protegits amb coto fluix. El tipus de vials fa pensar en que es van produir a la dècada dels 50 del segle passat, quan s’investigava amb verola en molts laboratoris. Probablement l’investigador va deixar els contenidors a la zona de refrigeració per fer-ho servir més endavant; com és que s’oblidà, o no comunicà l’existència a altres investigadors quan es va marxar a un altre centre o jubilar cau dintre de l’àmbit d’una bretxa a la bioprotecció del centre.

 

Els vials, un cop descoberts, van ser immediatament transportats a un lloc segur, i d’allà als laboratoris del Centre de Prevenció i Control de Malalties (CDC) a Atlanta on s’ha confirmat que no solament contenen ADN de verola si no que el virus és propagable, és infectiu.

 

Des de 1979, quan es va donar per eradicada la verola al món es va establir a escala mundial que únicament dos laboratoris podrien contenir mostres i que totes les altres mostres en altres indrets devien ser destruïdes. Els laboratoris són, en una resta, per mi, de la guerra freda, el CDC de Atlanta i el Centre de Recerca Estatal de Virologia de Novosibirsk, VECTOR, a Rússia.

 

Aquesta és la primera vegada, que se sàpiga, que el virus s’ha trobat fora de les dues úniques instal•lacions que el poden emmagatzemar des de 1979.

 

Cada cert temps l’Organització Mundial de la Salut (OMS) porta a l’Assemblea (màxim òrgan decisori) el tema de la destrucció definitiva de tots els espècimens, del últims lots de la verola que s’emmagatzemen en aquestes dues ubicacions, però hi ha fortes discrepàncies. De fet aquesta primavera l’ultima discussió va acabar sense acord.

 

La verola, que va desaparèixer dels EEUU just desprès de la II Guerra Mundial, ha matat històricament a centenars de milions d’éssers humans (al mateix segle XX). És la malaltia amb major impacte a la historia de la humanitat, encara que no és tant contagiosa com la grip, per exemple. La seva taxa de mortalitat històrica és del 30-35%, 1/3 de la gent que la contreia moria, desprès de experimentar febres altes (38-40ºC), cansament, i erupcions que deriven a bonys plens d’un líquid espès i opac, fosc, per passar a pústules, normalment rodones, altes i denses, dures, fins que es formaven crostes que al caure deixaven la pell irreversiblement marcada (aquesta era la marca dels sobrevivents). El infectat era infecciós, en termes generals, des de l’aparició de la primera erupció fins la caiguda de la última crosta.

 

Aquesta sorpresa i d’altres que s’han fet públiques últimament (el cas de àntrax no inactivat en zona de treball convencional o la contaminació d’una soca d’influença de baixa patogenicitat amb la soca d’alta patogenicitat H5N1, els dos casos a EEUU) permeten posar el focus sobre la necessitat de conèixer més (i afinar els protocols) sobre biocontenció, bioseguretat i bioprotecció (per alguns biocustodia). Perquè, ens preguntarem?

 

Perquè els microbiòlegs som humans i com a humans, en major o menor mida, passem la vida recollint i emmagatzemant “coses” útils, o aparentment necessàries. És el famós “per si de cas”. El problema és que algunes d’aquestes “coses” poden ser perilloses si no s’empren adequadament o s’empren descuidadament per desconeixement de que tenim entre mans. Més encara si es vol fer un ús maliciós (bioterrorisme). Per tant, com digué un expert en bioterrorisme (Michael Osterholm, University of Minnesota) a propòsit d’aquest incident “I’m not convinced this will be the last of these potential situations. I wouldn’t be surprised if somewhere else in the world this same type of thing happens again”. Clar i català, ningú pot estar convençut que aquest serà l’últim incident; en algun lloc del món, variacions d’un mateix tema, això es repetirà.  Un tema completament diferent és que ens arribi la notícia.

 

Però, aquesta, aquesta serà definitivament una altra historia.

bioprotecció, bioseguretat, eradicació, vacunació, verola

Entradas siguientes →