Ja saben que la meva hipòtesi de treball és que la virulència no s’apaivaga com a conseqüència de la circulació del patogen en la població. M’ho han sentit dir molt pel que fa a #SARSCoV2 i encara ho mantindria pels virus, en general. Però vet aquí que un estudi recent apunta a atenuació de la virulència en un patogen, l’agent causal de la pesta, Yersinia pestis. Un bacteri que ha deixat una empremta indeleble en diferents èpoques històriques, i que és objecte de menció, relacionada amb la #bioseguretat, a les meves classes de grau, particularment la segona onada, la pesta negra (1346-1353) que delmà la població europea (va matar 1/3 dels habitants, uns 50 milions) venint en vaixells genovesos des del Pròxim Orient. Una tercera onada, sorgida de la província xinesa de Yunnan, el 1855, va matar, a Àsia, 12 milions de persones i la seva cua infecciosa genera els casos actuals, que es compten per uns pocs milers.
El mapa compren els casos entre 2013 i 2018.
I la situació particular a USA…
Amb 15 morts sobre un centenar de casos clínics.
La pesta, causada per Yersinia pestis, és una malaltia zoonòtica causada per un bacteri zoonotic. Encara que la transmissió entre persones és possible, en una de les presentacions clíniques, la pesta pneumònica o pulmonar, la pesta bubònica (la presentació “principal”, i que rep aquest nom per un símptoma evident, la inflamació dels ganglis limfàtics a engonals, aixelles o coll, que generen els anomenats “bubons”, per això el terme de “pesta bubònica”) implica que els humans s’infecten del bacteri un cop són mossegats per puces que s’han infectat de rates infectades, principalment Rattus rattus (rata negra o rata traginera), que seria el reservori. Altra vegada, entrem en un camp #OneHealth.
Les rates multipliquen el bacteri a la sang, les puces que piquen les rates l’incorporen i esdevenen vectors. Com les rates infectades (a diferencia d’altres rosegadors com les marmotes, i els esquirols que es poden infectar i mantenir-se vives, i així persisteix Yersinia pestis a la natura) moren ràpidament, les puces “salten” a la recerca d’un nou hoste, i aquest pot ser, perfectament, un humà.
Sense tractament, la pesta bubònica pot matar fins al 60% dels infectats i la forma pulmonar pot tenir una mortalitat propera al 100%. Actualment, si mirem dades de la Organització Mundial de la Salut (OMS) la mortalitat, respecte els casos clínics registrats, estaria al voltant del 15% (gens menor).
Tota aquesta introducció treu cap a un estudi publicat recentment (veure https://www.science.org/doi/10.1126/science.adt3880?url_ver=Z39.88-2003&rfr_id=ori:rid:crossref.org&rfr_dat=cr_pub%20%200pubmed) on investigadors/es (francesos i canadencs, principalment) es plantejaren avaluar si Yersinia pestis s’havia anat atenuant amb el temps. Els investigadors pogueren comparat centenars de genomes antics i moderns del bacteri Yersinia pestis, de les tres pandèmies històriques (època romana, edat mitjana i l’asiàtica del s. XIX). I la comparació la feren sobre un gen concret, el gen “pla” que controla l’expressió d’una proteïna essencial per a la virulència del bacteri, i que està dins d’un plasmidi, un element que no està lligat al genoma del bacteri, un “gadget” si volen, i del que hi ha múltiples còpies (això serà rellevant, segueixin llegint).
S’assumeix que quantes més còpies tens d’aquest gen, “pla”, major és la virulència i el que han trobat és que, a les tres pandèmies, es detecta una disminució del nombre de còpies entre els bacteris que la començaren i els bacteris que circulaven un segle després. No seria una atenuació de la virulència per canvis EN el gen, sinó per una reducció del nombre de còpies del gen; menys còpies menys virulència.
I quin seria el mecanisme d’aquesta selecció? La densitat dels rosegadors que funcionen com a hostes principals.
Recordin que les rates negres s’infecten i moren a conseqüència de la infecció, que continua amb les puces i més enllà. Durant els primers anys d´una pandèmia, aquesta mortalitat de rates no importava a nivell de propagació viral perquè n’hi havia moltíssimes i a densitats tals que les poblacions estaven connectades entre si. No havia pressió de selecció, havia rates per a tota mena de Yersinia pestis.
Però amb els anys les poblacions de rates minvaren (per la mortalitat deguda a Y.pestis) i alhora es començaren a desconnectar entre elles, la transmissió de Y.pestis entre poblacions de rosegadors era difícil, sobre tot per a bacteris amb moltes còpies de “pla” que mataven les rates ràpidament, diríem al mateix lloc de la infecció. La pressió selectiva comença a seleccionar bacteris amb menor nombre de còpies del gen “pla”, no perquè sí o directament, si no perquè seleccionava rates infectades que es mantenien vives més temps i es comunicaven o accedien, es movien, a altres poblacions i disseminaven aquest llinatge del bacteri, menys virulent.
Aquest model bacteri-vector (i reservori) rosegador-humà és força més complex que el de bacteri/virus-humà. L’element intermedi juga un paper determinant en la cadena de transmissió de la infecció, i introdueix conceptes d’ecologia poblacional.
Pel SARSCoV2, la virulència només havia d’adaptar-se a l’esser humà, i a la seva diversitat individual (tot apunta encara que cap de les variants ha perdut clarament virulència, som nosaltres els que hem adquirir immunitat). Per Y.pestis matar ràpid era una mala “solució” si volia fer una segona ronda de propagació entre humans, a traves de les puces, i connectar-se a poblacions “naive” de rosegadors. La virulència bacteriana estaria patint una selecció natural a nivell de l’ecologia poblacional dels rosegadors.
De tota manera, recordin la mortalitat actual en humans, tot i els tractaments disponibles. I es que les reduccions de virulència, si es donen, potser mai ens semblaran prou.
comentarisviruslents 
Comentarios recientes