comentarisviruslents

Aquest seria el resum bàsic. La OMS ha declarat #PHEIC, o «Public Health Emergency of International Concern», fa gairebé dues setmanes, per fer front a un increment de la propagació del virus verola de mico a República Democràtica del Congo (RDC en endavant) i països limítrofs. L’antecedent el trobem en una declaració equivalent per verola de mico, també, a mitjans de 2022 per fer front a la seva propagació global (mundial) entre un col·lectiu concret amb risc d’escampar-se genèricament a tota la població.

Ja he explicat que verola de mico (un nom que genera equivocs, ja que els micos no serien el reservori, s’apunta a diferents especies de rosegadors) no és un virus nou. Es descrigué per primer cop el 1956 i el primer cas humà es detectà el 1970, precisament a RDC. Des de llavors, aquests virus, del llinatge I, han anat saltant de la natura als humans, en brots unipersonals o d’agrupacions petites, concentrant-se en el centre i l’oest de RDC. En aquesta zona geogràfica l’afectació majoritària és en nens, que pateixen infeccions greus. La tendència d’aquesta circulació ha estat creixent els darrers anys, i la verola (o la seva absència) poden tenir alguna cosa a veure. Però era un problema africà.

El problema passà a ser global com a conseqüència de l’escampament d’un llinatge diferent del virus verola mico, el llinatge IIb, a l’estiu del 2022, amb origen africà i màxima afectació a Europa (i Espanya particularment) i Estats Units. He dit africà però no he dit de RDC perquè, de fet, aquest llinatge es propagava a Nigèria. El 2017, un d’aquests salts zoonotics va aconseguir mantenir-se sostingudament per transmissió entre persones, en part mitjançant les activitats sexuals humanes. Entre 2017 i 2018, a Nigèria, es reportaren 122 casos confirmats o probables de infecció per verola de mico en gairebé 20 estats de Nigèria, amb un total de 7 morts (una taxa de letalitat del 6%) (veure: https://www.thelancet.com/journals/laninf/article/PIIS1473-3099(19)30294-4/fulltext).

Font de la gràfica https://www.science.org/content/article/untold-story-how-nigeria-s-mpox-outbreak-sparked-worldwide-epidemic

Aquesta variant trobà nínxol en el col·lectiu d’homes que tenen sexe (intensiu i múltiple) amb homes, a l’estiu del 2022. I això que la realitat ja estava a la vista… Entre 2018 i 2021, USA, Gran Bretanya Israel i Singapur reportaren un total de 9 casos de verola de mico. Tots en persones que havien estat a Nigèria. Tres dels homes tenien lesions genitals, exclusivament.

I com el problema deixà de ser africà, l’OMS generà la primera PHEIC, que desactivà un any després en desplomar-se el nombre de casos, com a conseqüència de la vigilància, l’aïllament dels casos, l’administració de vaccins (això ja s’han tractat en altres tuits a la xarxa «X») i un cert canvi (temporal) en els hàbits del col·lectiu principalment afectat. De totes maneres portem 100.000 infectats a més de 115 països i encara es detecten casos, en un degoteig lent però constant (a la península portem mes de 250 casos en el que va d’any 2024).

I en aquestes, cap a mitjans del 2023, el virus verola de mico comença a propagar-se amb intensitat a l’est de RDC, una regió fins aleshores gairebé verge, on era difícil imputar la propagació a salts zoonotics des del compartiment animals (rosegadors caçats als boscos per alimentació de subsistència). Els afectats ja no eren nens sinó adolescents o adults i hi havia un component de transmissió sexual bastant important (alt percentatge de treballadores sexuals afectades, de fet 1/3 del centenar de casos detectats). D’això vaig parlar en un petit enfilall fa uns dies i ja vaig llençar un avís bastant clar. Aquesta variant divergí, sembla que fa segles de la variant I (la del centre i oest de RDC) però no hauria tret el cap, no s’hauria detectat fins ara.

I finalment aquest mateix virus s’estaria transmeten amb certa intensitat a la ciutat de Goma, limítrof amb Ruanda, on ja s’han detectat casos (però també a Uganda, Kenya i Burundi), i en aquest cas el component de transmissió sexual «ha desaparegut». És probable que la densitat de població, la intensitat i freqüència dels contactes propers, l’absència d’un bon sanejament, la gairebé inexistència d’assistència sanitària, hagi fet que el virus es pugui escampar per contacte propers (i això inclou també gotes i gotícules en parlar i exhalar).

Aquest clade o llinatge Ib és el que es troba en els infectats reportats a Suècia i Tailàndia. I serà inevitable que ho veiem com a casos importats en uns quants països més.

Per tant tenim tres (o més) epidèmies corrent alhora amb diferents graus de transmissibilitat (?) o “maduració”, probablement amb diferents mecanismes principals de transmissió, i amb diferents poblacions dianes (tots ho som, de susceptibles, però uns més que altres, i no per genètica, si no per immunitat adquirida). I encara que la susceptibilitat a la infecció sigui la mateixa els efectes clínics i el seus resultats finals poden ser molt diferents en funció de la disponibilitat de vaccins (que en aquest cas es poden administrar de forma efectiva com a tractament post-exposició), de l’assistència sanitària disponible, de l’estatus alimentari o de salut de la persona, etc.

I això ens porta al tema de la mortalitat. És aquesta variant més virulenta que la que es va transmetre des de Nigèria a la resta del mon el 2022? És el llinatge I més virulent, més mortal, que el llinatge II? La resposta genèrica que trobaran als llibres seria SÍ. La real és que no ho sabem, més enllà que en models animals aquesta afirmació encara es sostindria. Jo ja he llegit més d’un cop que la taxa de mortalitat del llinatge I està al voltant del 10% mentre que la del llinatge II no arribaria al 2-3%, gairebé un ordre de magnitud, però són taxes de mortalitat de dues variants víriques sobre poblacions diferents, edats diferents, transmissions diferents (no és el mateix ingerir el virus o inhalar-ho que tenir contacte amb lesions genitals de la contrapart en un acte sexual). La taxa de mortalitat depèn també del nombre de casos detectats; si no es fa vigilància o s’amaguen casos per estigma o vergonya, dos brots idèntics poden donar mortalitats diferents. No tenim cap prova experimental normalitzada que ens asseguri això. És molt probable que la taxa de mortalitat del 10% sigui un pitjor cas associat a inexistència d’assistència sanitària i no disponibilitat de vaccins, i que el punt de resistència sigui sobre el 1% (en funció d’edat i mecanisme de transmissió). Aquest valor no me’l trec de la màniga sinó que seria aquell obtingut en un assaig clínic per demostrar l’efectivitat de l’antiviral #tecovirimat (que va resultar no ser-ho, d’efectiu) pel que fa al tractament de verola de mico. Veure https://letstalkscience.eu/2024/08/15/how-to-treat-mpox-infections/. La taxa de mortalitat detectada en els dos grups fou del 1,7% lluny dels valors que s’assignen històricament al clade/ llinatge I, del 10% inicial al 3-4% si comptem només els 10 darrers anys a RDC (veure https://www.nih.gov/news-events/news-releases/antiviral-tecovirimat-safe-did-not-improve-clade-i-mpox-resolution-democratic-republic-congo).

I anem tancant. La meva hipòtesi és que això anirà a més. Per què? Un dels punts és extern, perifèric a tot plegat i no té a veure amb verola de mico si no amb un virus relacionat, com és el virus de la verola. L’altre és també extern a hoste i virus.

Pel que fa a la verola i això ja ho vaig publicar ahir per la xarxa “X” és possible que la població vacunada contra aquest virus tingui una certa protecció creuada contra la infecció, o com a mínim, contra els efectes de verola de mico. La publicació original a https://www.eurosurveillance.org/content/10.2807/1560-7917.ES.2024.29.34.2400139?emailalert=true. A mesura que han passat els anys la població ha passat majoritàriament al compartiment no immunitzat, per simple reposició (naixements i morts). A la península ningú nascut amb posterioritat a 1979 està vaccinat de la verola, per exemple. Per tant la població és tot ella més susceptible.

I pel que fa a l’exposició és, per mi indubtable, que l’home ha continuat envaint espais de boscos i selves per aconseguir aliments, i un cop molt minvada la caça major, s’ha practicat la caça menor, els petits animals, com poden ser els rosegadors i, ai las, alguns d’aquests són reservori de verola de mico. I la conversió de boscos i selves en camps de cultiu ha aprimat la frontera entre allò silvestre i allò humanitzat, també.

Es possible que la combinació d’un increment de les exposicions amb un decrement de la immunitat barrejat amb la variabilitat vírica ens estigui portant a aquest escenari. I no veig que cap dels factors sigui fàcilment modificable al nostre favor en els propers mesos o anys.

Però aquesta, aquesta és tota una altra història.