comentarisviruslents

Quan un s’enfronta a un virus al laboratori, o en mig d’una emergència, necessita posar distància entre ell i el virus. Això es pot aconseguir amb indumentària especial, molts cops hidròfoba, que repel·leix l’aigua i fluids i per tant evita l’entrada dels virus; amb mascaretes o sistemes de filtració d’aire, que els atrapen i eviten la seva inhalació; amb guants, botes, maneguets, etc. Dins els laboratoris encara creem més distancies ja que manipulem les mostres dins cabines de seguretat biològica que generen una cortina d’aire que atrapa i conté els virus que potencialment puguin haver.

Tanmateix cap sistema és absolut, completament segur i a més resulta que tot allò que es fa sevir un cop queda potencialment contaminat i el seu cost fa que sigui impossible assumir single use, un únic ús, un emprar i llençar. Es aleshores quan podríem fer servir un concepte que si és absolut…el temps.

I aquesta aproximació fan els autors de l’article (veure link al final) pel que fa a la inactivació (natural) de l’Ebola.

Els autors suspenen el virus Ebola, la soca Makona, el barregen, amb un equivalent artificial de la sang, amb elevada càrrega proteica, i el deixaren assecar damunt superfícies, simulant la gota o l’esput projectat pel malalt i que cau al voltant seu. Els materials escollit foren superfícies d’acer inoxidable, molt comunes als hospitals i els materials plàstic-textils (mascaretes, granotes plàstiques impermeables) que constitueixen les barreres de protecció de cuidadors i personal sanitari. A l’estudi mesuraren la viabilitat del virus a 1 hora, 24 hores, 3 dies i 8 dies.

I quins foren els resultats? Us adjunto una gràfica i ho discutim.

En aquesta figura es mostra la persistència ambiental de EBOV Makona (EBOV/Mak) suspès en un líquid amb alta càrrega proteica. S’escolliren com a condicions ambientals 21.5 °C i 30% humitat relativa. Cada punt de la gràfica és la mitjana de tres resultats i les barres d’error que es veuen reflecteixen la dispersió entre aquestes tres dades a cada punt.

Les superfícies poroses, com són les granotes, els “monos” de cotó fan perdre la viabilitat vírica més ràpidament. Així en una hora es veu una caiguda de 3 log₁₀; és a dir, del 100% de virus passem al 0,1% de virus però és un magre consol perquè la dosi infecciosa d’aquest virus és molt baixa, de l’ordre de 1 a 10 partícules víriques. La inactivació complerta s’assoleix a les 24 hores. Dit d’altra manera, un tèxtil de cotó tacat amb una secreció que conté Ebola probablement no seria infecciós, en les condicions assenyalades, passades 24 hores (amb més seguretat als dos dies). Aquest efecte dels materials porosos ja ha estat força descrit per altres anteriorment per la qual cosa el podem donar per bo. Per contra, per superfícies no poroses, més impermeables, com són els materials de les mascaretes respiratòries i les granotes plàstiques la persistència del virus es perllonga en el temps, Cal esperar 24 hores per veure caigudes de poc més d’1 log₁₀ (passar del 100% al 10%) i si deixéssim actuar purament al temps als 8 dies encara que tinguéssim una reducció d’entre 3 i 4 log₁₀ restaríen prou virus per infectar el personal que manipulés aquests elements. No s’observaren diferències significatives entre els materials no porosos, per tant sembla un comportament que podríem extrapolar a altres materials com vidres, utensilis plàstics, recobriment armaris, pintures, etc.

Aquí no s’estan valorant efectes de la radiació solar i del component UV de la mateixa, i les condicions de temperatura es poden considerar suaus. Hom podria pensar que en aquests països on són més que freqüents les temperatures per sobre dels 30-35ºC una dessecació al sol, amb el seu component ultraviolat, i més ràpid degut a una temperatura més alta, tindria un efecte més devastador sobre la persistència vírica. Però és una suposició, no puc provar-ho.

I és així com, per forçar la mà, per anar més despresa i assegurar-nos absència d’infectivitat abans de manipular materials, equips o superfícies, que recorrem als desinfectants.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Enllaç: http://www.mdpi.com/1999-4915/7/4/1975