comentarisviruslents

Tots els organismes vius son el resultat d’un procés evolutiu influït per l’ambient que els ha envoltat i els envolta i les pressions evolutives que han sofert. A més, tant nosaltres, els essers humans, com els patògens estem estructurats en poblacions més o menys complexes i estem sota les mateixes lleis de les dinàmiques de poblacions (a velocitats diferents, això sí, puix els cicles vitals també son força diferents). Una malaltia actual enfonsa les seves arrels en un origen primigeni, es relaciona amb altres patògens semblants, es veu influïda per la variabilitat de les soques del patogen (veure entrades 35 i 36) i com aquestes apareixen, es mantenen o desapareixen (plasticitat genètica, molt més alta en virus de genoma ARN, -veure entrada 34-, genètica de poblacions, …), i per la capacitat o potencia de propagació que és funció de les pròpies característiques del patogen fornejades durant mil·lennis i les característiques ambientals del moment.

Per què caldria tenir en compte l’evolució en el camp de les malalties infeccioses (però també en les no infeccioses, com càncer)?

• Cada individu és particular. La historia de cadascun difereix una mica de la resta i el seu genoma (patrimoni genètic) també. Això explica, parcialment, les diferències existents en la resposta a tractaments i antibiòtics, per exemple.
• Davant pressions selectives (per ex. presència d’antibiòtics o antitumorals ) els microorganismes (o les cèl·lules cancerígenes) desenvolupen resistències seguint les lleis i processos de la selecció natural.
• L’evolució explica la diferent virulència de patògens diferents, i per tant indica mitjans o vies que permetrien revertir o minorar aquesta virulència.
• Molts dels símptomes de les malalties (febre, dolor, tos, etc.) es poden llegir també com adaptacions defensives de l’hoste o infectat, i en molts casos podria ser convenient no tractar-los, o  no apaivagar-los del tot, no son malaltia en si mateixos.

Durant la nostra vida tenim una probabilitat de “1” (total, del 100%) de tenir contacte no amb un si no amb desenes d’agents patògens. Com nosaltres, tots els nostres avant-passats n’han tingut exposicions (encara que potser no als mateixos patògens), per la qual cosa els mecanismes que disminueixen el rics (o redueixen els efectes) de contraure infeccions han estat seleccionats i mantinguts al llarg del temps.

Davant d’una infecció que ens provoca una diarrea amb mal de cap i febre (tots aquests son símptomes, no son malaltia en si mateixos) probablement anirem al metge (o pitjor, ens auto-medicarem) per obtenir analgèsics, antipirètics, … Com a conseqüència del tractament aconseguirem reduir o eliminar els símptomes, i per tant ens trobarem millor, però haurem acabat amb la infecció? El més probable és que no, però estarem millor mentre permetem que el nostre cos acabi amb ella. Tanmateix ens hem de preguntar si aquests efectes «indesitjats» son exclusivament resultat d’una manipulació del patogen sobre el metabolisme de l’hoste per aconseguir una major dispersió en ell mateix i una millor excreció i transmissibilitat o bé formen part d’una resposta adaptativa, desenvolupada i afinada durant milers d’anys d’enfrontament amb patògens. Perquè si la resposta afirmativa fos a la segona part de la pregunta, lluitar contra els símptomes (sempre que aquests siguin lleus) és tirar-nos pedres a la teulada, és anar en contra dels mecanismes defensius que disposem i que hem seleccionat i mantingut evolutivament.

Ho desenvoluparem en futures entrades.

Perquè aquestes, aquestes son altres històries.